PRIMAVERA ARTÍSTICA

La fira d’art de Centelles es farà a la zona del Triquet
  • Es convoca la cinquena edició de la Fira de Col·leccionisme i Mercat d’Art, pel proper 24 d’abril.

Centelles. La Fira de Col·leccionisme i Mercat d’Art és una de les quatre cites firals que l’Ajuntament de Centelles ha ofert des de sempre, com una cita destacada, juntament amb la Fira de la Tòfona, la de la Ratafia i també el Mercat del Trasto. Cada una en un equinocci.  Però fins ara la Fira d’Art, s’havia fet a l’Avinguda Rodolf Batlle. I per ubicació i uns criteris selectius una mica laxos, a vegades acabava sent una fira del trasto, segona part, amb pocs artistes i pocs col·leccionistes de debò. Ara, l’Ajuntament, amb l’equip de la regidoria liderat per Xavier Serra han decidit donar un nou impuls a la fira d’art i apropar-la al centre, concretament a la zona del Triquet (sagrera). D’aquesta manera s’ubica en un punt més central i accessibles de la vila, especialment agradable per ubicar-hi més parades –com es demostra amb el Mercat Màgic-. La Fira d’Art guanyarà així una millor presència i s’acostarà al plantejament  de les fires alimentàries que fins ara tenien com més importància en imatge i ubicació. El canvi d’ubicació s’espera que actui com un reclam important per atreure artistes i col·leccionistes i que puguin oferir als visitants interessats i als espontanis del mercat dominical, una bona oferta de productes.
Aleix Art
Ja fa uns quants dies, Jordi Sala Morell va presentar un 
seu llibre de poesies. Versos escrits en la forma de haikus, 
que ha aplegat sota el títol de “L’instant obert”. 
Editat per “Emboscall”, està prorrogat per Sam Abrams i
va ser presentat per l’autor, arropat per Montserrat Grau
i Albert Prat, en un acte de petites dimensions, 
celebrat dintre l’antiga ferreria. Els dos amfitrions van
recitar alguns dels poemes i després Sala va explicar l’origen
del seu treball, Ens consta que no és la primera vegada que
posa sobre paper alguna idea literària. Entre aquests
haikus “centellencs” n’hi trobem un dedicat a Fukushima
que us poso d’exemple:
La polseguera/  duia genets temibles/ que ens traspassaven./
També la terra i l’aigua, elementals per viure.”
L’Oficina de Promoció Econòmica que és qui convoca la fira ha compartit ja el reglament bàsic i la butlleta d’inscripció (web ajuntament i mailings). Però la ubicació de la fira s’haurà de modificar i també ja sortirà bé en el cartell, adequant les dades a una decisió que s’ha concretat aquesta mateixa tarda. La fira tindrà lloc el 24 d’abril, un diumenge, durant el matí. Els participants-expositors hauran d’estar al cas de l’horari de muntatge per no trobar-se amb problemes en l’accés, donat que per arribar a la sagrera, s’ha de passar per la Plaça Major i si fa el mercat dominical. Anar dora serà el millor remei, però  ja ho indicaran.
Els Bonobos criden
El divendres darrer del mes de febrer el grup musical dels Bonobos penjava a la seva web, el seu segon àlbum, titulat “Crida!”. Un recull d’onze  cançons noves  que en essència continua amb l’aire alegre, on desenvolupen el seu discurs de consells , d’explicar coses de la vida que els preocupen, però ho embolcallen amb un so i una instrumentació bastant diferent. Fent una broma tonta, és com si en el primer treball –Animalanima-, s’inspiressin beben cerveza i ara ho fessin amb taquila. Perquè han pujat de to de ritmes, revolucions, sons com electrònics i d’aire mes urbanita. El cd sona tot ell molt pulcre i ben quallat; caldrà veure com la banda liderada per Jordi Ginesta es desmalena dalt l’escenari. El concert de presentació del nou treball, que com diem ja té cd físic, serà en primícia a Centelles, el proper dissabte, 16 d’abril, a la plaça Major.  No se si convocaran el poble per fer un altre videoclip…

També podem informar que en Pere Relats es prepara ja per instal·lar la seva exposició de dibuixos i pintures a la Capella de Jesús. Tal i com recull la invitació i alguna informació publicada, l’exposició s’inaugura el proper 19 de març, Sant Josep, a les 7 de la tarda. Relats porta molts anys pintant i darrerament ha estimulat la seva obra, sortint al carrer a dibuixar, a l’aire lliure, fet que ha repercutit en ampliar temes, sentit i recursos la seva tècnica. 



EXPO DEL MEV PER VIC CCC

116 anys de pintura catalana: sense pintores?

  • Ahir era el primer dissabte amb l’exposició 116 ANYS DE PINTURA CATALANA . Ja erem a Vic, però dibuixant. I avui m’hi he escapat per fer una avançada. Parlem de l’exposició, la principal amb la que el Museu Episcopal de Vic se suma als actes de la ciutat com a capital cultural catalana 2016. Per això té una dimensió històrica catalana, resumida en 17 noms clau. 

Vic/ Centelles.  No és fàcil fer un resum  expositiu i els crítics ens ho passem  de conya cercant llacunes. D’entrada podem dir que els noms i les pintures són com a mínim de repàs encertat en qualsevol enciclopèdia generalista sobre el tema. La comissaria ha resumit la història en 17 noms i 22 obres: Casas, Rusiñol, Sunyer, Mir, Gimeno, Miró, Ponç, Dalí, Tàpies, Brossa, Hernàndez-Pijuan, Ràfols-Casamada, Guinovart, Vernis, Perejaume, Alfons Borrell i Barceló.
Les perles
Obres procedents de museus i algunes perles, com l’autoretrat a dues mans, paradigma de la pintura a plain-air i de la bohemia artística, fet entre els dos barbuts dels Quatre Gats. També hi ha la gran pintura de les taulades de Torroella, pintada per Gimeno. El Miró és molt xulo i fantàstic per veure diferents processos de l’artista i dels desenvolupats en els darrers 100 anys. En sentit historiogràfic l’exposició comença plantejant la dualitat entre la introducció d’un concepte modern de pintar i la representació de la dona, ella mateixa com a model i paradigma social (la gitana, la parisina, el simbolisme, la lectura cezaniana del cos, etc.). Però després el repàs salta a altres problemes pictòrics relatius a la forma, al color, la materia i els processos, l’atenció a les tendències, etc. La pintura d’Hernàndez-Pijuan pertany al seu concepte de paisatge abstracte. Potser hauria anat millor una d’aquelles amb les línies seriades per parlar d’un altre tipus d’art. El Guinovart és del 2006 i inclou argila en el magma plàstic.
D’entrada les peces en sí estan molt ben seleccionades i són una bona síntesis per estirar el fil, tant des del punt de vista del gaudi estètic, com de l’especulació més o menys especialitzada en pintura i contextos  varis.
Els rocs
No obstant, la proposta també genera algunes preguntes: perquè el títol és 116 (entenc 1900-2016), sí les primeres obres són de 1890? Perquè el sentit més o menys cronològic de les peces, al final remarca l’abstracció, si ja sabem que sempre i actualment tot cohexisteix i hi ha hagut aportacions recíproques i deixebles en tot? Perquè els Casas, Rusiñol i Brossa, tenen més obres que els altres? Segurament de Casas i Rusiñol es vol remarcar el seu pes i tàndem com a palanca de l’art modern.  Però aleshores, hi ha obra de Joaquim Mir, que també va tenir la seva glòria, però la seva obra també s’explica en relació amb la d’Anglada-Camarasa, que falta, i també és tan important. Perquè hi ha Barceló i no hi ha de Picasso o Torres-Garcia? Qué hi fa obra gràfica de Brossa si tot és pintura pura? Perquè el Dalí ocupa tot un pany de paret?  I perquè, per exemple, no s’aprofita la part que resta buida per ampliar la representació vigatana? D’artistes de Vic hi ha Josep Vernis i prou. Perquè no s’aprofita per representar Sert?  Potser Brossa hi és per eixamplar concepte pictòric, igual que hi ha matèria pròpia del informalisme. Però realment tampoc es representa l’expansió del concepte pictòric més allà de la tela, cap a altres materials (llum, plàstic, terres, etc.). I segur que no hi ha cap pintora catalana que hagi aportat de forma important, en els darrers cent anys? 
Així l’exposició de Vic funciona bé per complir amb uns estàndards acceptats, però s’aprofita poc per revisar la història i introduir matisos nous o apostar per noms de pintors que el 2016 representin un futur en la pintura, encara que sigui tirar pedres al buit. Realment les exposicions retrospectives costen molt d’ajustar seriosament. Potser sí que la tasca crítica de museus i universitats ha entrat en una fase hedonista i jo vull esponges exprimides. No tenim imatges.

XERRADES CONTUNDENTS

Posant les coses clares


Centelles. Diumenge al migdia hi havia al Marçó vell, Fernando Molero, l’artista autor de les pintures que actualment  s’hi exposen. Va fer una visita guiada, bàsicament als membres de la Comissió i a tres veïns de Centelles que ens hi vam arribar. Molero va fer una recorregut per la seva obra, explicant el seu concepte i treball.
Bàsicament podem mantenir les idees plantejades en el nostre article de comentari, ja que a grans trets no ho contradiu. La seva pintura fusiona la seva visió especial de la llum amb memòria i amb plans geomètrics superposats que fan referència a herències culturals a les que  se sent lligat. Molero és de Granada.
No és que sembli mostrar un valor especial al fet d’haver estat a Nova York o en un altre lloc. A nivell evolutiu seu, sembla més una qüestió bàsicament per posicionar l’obra en el mercat. Hi va anar i si va estar setze anys, perquè aquí se sentia pobre de perspectives. Ara  se sent d’aquí i d’allà. Encara passa temporades a la gran ciutat. En tot, Molero, creu  que sempre l’obra que fa és un exponent de les seva emoció i necessitat d’expressar-se. Les obres que fa són complexes i –responent a una pregunta del Musach-,  sí que necessiten un temps llarg de desenvolupament –és pintura a l’oli-. Però tot i així sap on vol anar tot i que a vegades, la tela transforma les idees.
Sobre la pintura del 2010, amb el penjat, que titula “Gulty/Culpa”, ens explica que no és que se sentí culpable de res. Sinó que és una espècia de proposta burleta, al fet que segons ens descriu, en el seu context, sentia que la pintura era un llenguatge “passat de moda”, per no dir mort. Aquesta percepció sabem que era vàlida en el context de l’art més pròxim als focus de galeries i grans conceptes teòrics de l’època, però que en d’altres indrets la pintura no ha mort mai. Ell no la va enterrar.
Espiritualitat i misericòrdia
Aleix Art
Durant la conferència de Mn. Victori també es va mencionar
la pintura de Rembrandt dedicada a la paràbula del Fill pròdig.
És fàcil de trobar a internet. Però he buscat si també hi havia
el seu gravat corresponent. No és exactament la mateixa
composició però també és prou explícita.
La visita guiada de Molero arribava després d’una altra xerrada il·lustradora a càrrec de Mn. Lluís Victori Companys. Jesuïta, amb 81 anys, és un dels 1200 capellans de tot el món, un dels 20 a Catalunya, que ha estat designat Missioner de la Misericòrdia pel Papa Francesc. Victori era divendres 26 de febrer a Centelles. I quinze dies abans era a Roma, escoltant del propi pontífex, les seves indicacions i consells  del que vol que sigui aquest any jubilar dedicat a la Misericòrdia.  A Centelles va parlar davant un nodrit auditori aplegat a la sala Josep Esteve de la rectoria, seguint una invitació de l’arxiprestat.
Mn. Victori va anar desgranant les claus d’aquest any especial, no sense mostrar sorpresa per la radicalitat i les maneres particulars com el Papa Francesc es va dirigir als mossens  que compartien reunió “preparatòria”.  El concepte no és nou –surt a l’Antic i al Nou Testament-, és la visió la que actualitza uns accents i unes accions. Fent seves les paraules del Papa, Mn Victori  descriu un món fet de por i on les relacions humanes estan fetes pols. Per això apel·la a la necessitat de mirar de  refer internament l’ànima humana i retornar-li la dignitat. Per això “n’hi ha prou” en assumir, cadascú el paper del pare del fill pròdig –paràbula que va servir de marc durant tota l’exposició-, per mirar de ser pacients, no defallir en l’amor en els fills/germans/ resta d’homes i que quan aquests, com el fill pròdig se sentin enyorats i retornin, el sapiguem acollir amb bona predisposició. Per a Mn. Victori el Pare, no ha de defallir mai del seu amor al fill i n’hi ha prou que aquest demostri bona voluntat de canvi, com per perdonar i reintegrar-li la seva dignitat. En les explicacions del jesuïta, que va analitzar fins a l’etimologia de la paraula misericòrdia, es fa també lloc, no només el pare, sino també  “la mare”, quan a  la visió racional del pare hi suma el “cor” afectuós de les mares.
Mn. Victori va demanar aplicar així el sentit de misericòrdia, sense sentir que és un signe de relació feble ni tampoc creure que tot val. Segons  les seves paraules, actuar misericordiosament no vol dir oblidar, ni aparcar la justícia. Des del seu punt de vista, la misericòrdia no exclou la justícia, ja que si hi ha verdadera voluntat hi ha d’haver la capacitat de dir “m’he equivocat” i reparar el malfet. Tot el que s’escapi de voluntats sinceres, escapa a una visió realment eficaç de l’assumpta.
Aquest punt que a la llum de casos difícils d’oblidar segons les lleis dels homes, en qualsevol àmbit social, queden ben exemplificades en la paràbula del Fill pròdig. Per al pare Victori oblidar no és fàcil, però encara és menys difícil tirar llenya al foc. La situació del fill gran de la paràbula, es correspon a la de molts que fan o fem judicis amb greuges comparatius mal enfocats, segons la visió misericordiosa del tema. 
La conferencia de Mn. Victori que es va cenyir a 50 minuts, va acabar explicant una mica l’aplicació pràctica de l’any  de la Misericòrdia, parlant del què és un any jubilar, de les obres de misericòrdia, etc. Vam aprendre que en el món jueu, el jubileu era una costum instaurada en la que cada cinquanta anys, les propietats tornaven als amos primitius. De manera que si algu s’havia empobrit li retornaven les seves terres.

   

RUTA PER EXPOSICIONS

Esperant la neu
  • Visitem quatre propostes expositives de la capital catalana, el dia que semblava que o no sortiríem de casa o no podríem tornar fàcilment a la comarca

Barcelona/ Centelles. Dissabte a les 10 del matí res no feia pensar que el temps a Barcelona, fos pitjor del que teníem a Centelles: havia plogut durant la nit i feia solet. Així que vam seguir amb el plà que tot seguit resumirem en un sol pack. La  minuta era Fortuny a  l’Artur Ramon, la nova expo del Picasso i l’exposició d’America Sanchez al MNAC, i el que donés de si el temps.
La nova exposicó de gravats i dibuixos de Marià Fortuny a l’Artur Ramon val realment la pena tal i com ens havia indicat la Rosa Vives, gravadora i experta en el treball d’altres, que també ens va anar bé per, més tard, resoldre un dubte. L’exposició reuneix el que són algunes de les imatges més importants del repartori gràfic de Fortuny, però es tracta o de proves d’estat o proves finals abans del tiratge definitiu, amb les marques i ditades pròpies de l’artista que va de pressa. És com la prova de la fúria amb la que l’artista es delia per veure la marca de tinta amb les seves birgaries de dibuix sobre coure. També hi ha pintures  fetes al Marroc, possiblement estudis pel seu gran reportatge grafico-periodístic. Però la nostra atenció en aquesta exposició es fixa en el  gravat i la fragilitat del paper sobre on es va estampar. Fins fa poc  tenia entès que pels gravats calcogràfics anaven bé els papers gruixuts. I ja fa dies que quan hi ha opció, i amb Fortuny es repeteix, que observo que feien servir  suports lleugers. El  de Fortuny estan  tirats sobre papers tipus japó o no molt més gruixuts. Aquest és el punt que vaig acabar comentant amb la Rosa i que m’assegura, una i altra vegada, que era ben normal i que és ara que s’ha com anat preferint més papers durs.
També hi ha una altra exposició amb la que s’intenta treure la pols a la obra d’Enric Pascual Monturiol, nét de Narcís Monturiol. Reforçada la seva vocació artística, de primers del XX, poc conegut, a la mostra es dona proves de la seva habilitat per dibuixar amb carbó escenes vestides com de nostàlgia, desconec si amb transfons reivindicatiu, sobre el paisatge i la vida dels homes de camp i tasques industrials.
 Al Museu Picasso hi vam anar després. L’objectiu era revisar les donacions que el museu ha ingressat darrerament, reunides en una exposició de conjunt . La part més extensa són les  fotografies de Douglas Duncan i també els llibres d’artista dedicats per Picasso, i que formaven part del fons Gili-Torra. Però, potser per una sensibilitat personal, ens vam fixar sobretot amb els gravats, ja que a part d’un dibuix dels que ve de gust comentar, la mostra, posa en vitrines les planxes de coure del propi Picasso. Ratllades per inutilitzar, n’hi ha de netes i una fosca que sembla envernissada (una mostra com dels passos). I també hi ha una planxa corresponent a una tauromàquia on es mostra el treball manual i de l’àcid sobre parts amb aiguafort i també aiguatinta. En les parts d’aquest darrer recurs on participa la resina, realment és molt difícil veure el granet i sembla un misteri saber com s’ho va fer per gravar aquestes parts que sobre el paper semblen taques de tinta atzaroses. Tampoc és que jo sigui un expert en aquest tema.     
Vam acabar la visita amb una volta lleugera per la Col·lecció. Aquest cop em vaig fixar que les pintures que Picasso va fer a finals de la década dels 1890, a Màlaga, tenen el mateix tipus de pinzellada tipus –no se com anomenar-, pseudopuntillista, que a Centelles, va recollir  Ignasi Arañó en uns dels tipus de pintura que formen el seu catàleg.

Cap a Montjuïc

MNAC
Quatre dels  retrats  romànics d’America Sanchez
El Museu Nacional d’Art de Catalunya ha condicionat un espai nou dintre la seva seu per acollir exposicions més “lleugeres” d’art. Sobretot d’art actual. L’artista polièdric America Sanchez havia anat molt temps al museu i havia anat fent una col·lecció de dibuixos dels rostres de les pintures romàniques. Dibuixos que Sánchez presenta com a retrats en sí mateixos i li van anar oferint un esquema per representar rostres, seguint una pauta de línies (línea barbeta-nas-i-cella, ulls, etc) i distribució color (en funció del seu pes hi ha més o menys volum o expressió).  La nova sala d’exposicions lleugeres reuneix els originals dels retrats romànic, exposats dintre unes taules-vitrines, des d’on es poden veure bé les gradacions de color amb diferents tipus de pintures i papers.  Llàstima que a les parets hi hagi còpies digitals dels mateixos retrats,  uns i altres molt vistosos i alegres,que són els primers que els visitants veuen i molts els únics que acaben mirant.  Crec que val la pena potenciar els original ja que a més, sota alguns dibuixos de les taules es veu que hi han deixat més croquis, que estaria bé saber si són diferents o alguns són repeticions de retrats, exercici que també ajudaria a valorar l’accent de Sanchez sobre una forma concreta.

Connectats amb el romànic vam entrar a les sales amb els frescs i les talles. Vam arribar fins a l’escultura de pedra, evidentment passant per Sant Climent. No m’havia adonat que hi ha  dipositats quatre bases de pedra treballada amb perícia, del baldaquí de Santa Maria de Ripoll, dipòsit del Bisbat de Vic, des del 2011. Tot el baldaquí era de pedra? Havíem vist bé el baldaquí  de fusta pintada de Tost. Però vam descobrir aquesta altra possibilitat més forta que no havia ni imaginat, ni en sabia l’existència, al costat de la dovella de pedra, amb el cap menjant-se un animal. Però embadalits aquí, el personal  del museu ens va convidar a marxar,perquè eren les 6 i tancaven  (una mica aviat, no?).