badaluc

Josep Guinovart a través dels seus viatges

Agramunt, París, Holanda, Menorca, Nord-àfrica, Mèxic, Nova York i l’Empordà són les geografies escencials amb les que viatgem des de la formació pictòrica, fins a la definició de la plàstica singular de Josep Guinovart. És l’objectiu de la nova exposició del Museu de Montserrat.

Aleix Art

“Nova York”, del 1988 de J.Guinovart

Montserrat/ Centelles. Va de perles haver vist que en Josep Guinovart va viatjar també a Nova York, a finals dels 80, just quan a Centelles ara hi tenim exposat un altre pintor, Fernando Molero, que molt més recentment, també hi ha estat. Dos artistes, una ciutat, dues reaccions plàstiques diferents.

La de Guinovart és brutal i impactant. Un suport de fusta de 270×136 cm, amb assemblatge de llistons i tubs, amb els que pot donar idea dels gratacels, escales… hi ha cartrons –el de la capa amb l’estructura com de niu d’abella- per evocar el terreny asfaltat, gris i amb vida imparable en tots els nivells: en surt el metro i tot. Diaris amb xifres, stock de materials acumulats. El cartró forma una rierada i s’ajunta amb una altra afluent brau, format per la gent, amb els ulls i cossos en moviment, que flueixen i s’escampen per la pintura. La pintura en qüestió, aquesta sí, transmet que l’artista ha estat a una ciutat especial. En el mateix racó hi ha altres obres que l’artista va fer citant el poema de Lorca, “Poeta a Nova York”, on hi trobem la representació de formigues com a metàfora dels individus feiners.

La pintura que abans hem descrit, és del 1988, forma part de la col·lecció barcelonina del Conventet. És una de les peces més espectaculars de l’exposició, “Geografies emocionals” que es va inaugurar a primers de febrer, al Museu de Montserrat, organitzada amb la col·laboració de l’Espai Guinovart d’Agramunt. El repàs engloba tota la carrera artística, amb obres procedents de diferents col·leccions. Els viatges són les puntes dels icebergs que permeten resumir com l’artista ha anat abordant etapes i ha aprofundit en temes, tons i materials, alguns dels quals han estat els seus “souvenirs” del viatge. Agramunt, Castelldefels, París, Holanda, Menorca, Nord-àfrica, Mèxic, l’Empordà, i Nova York són les geografies que es destaquen.

A.A.

Gran pintura-assemblatge fruit del viatge a Amsterdam,

Situem Josep Guinovart (1927-2007) com un artista de la mateixa fornada que Tàpies, que com aquest es va obrir camí en l’art, cercant el seu sentit en el camp, aleshores més verge, de l’abstracció i l’informalisme. El seu art suposava un enllaç directa amb l’art internacional, per part d’esperits sensibles crescuts en un context culturalment limitat en els temps de la postguerra. El seu nom és avui pronunciat amb orgull al costat dels grans noms de l’art català dels darrers cent anys.

Molts viatges, un camí

Un dels aspectes que podem confirmar, amb aquest resum per viatges de l’exposició, és que tot el procés de l’artista és una evolució mental i tècnica i que allà on arriba pictòricament, no és ben bé per atzar. Sino que hi ha un treball de maduració, reflexió, confrontació i digestió per preparar el destí.

A.A.

Grup de pintures fruit de l’estada als deserts,

Sempre des de la meva humil apreciació, crec interessant la pintura “El ventall de Plentzia” del 1946, que forma part de les pintures de tall paisatgística i impressionista de Guinovart, però que mostra una disposició dels camps, al voltant meandre del riu, que fan pensar més en una voluntat abstracta, que descriptiva. París hi és pels dibuixos amb estudis de la geometria dels rostres femenins. Amsterdam ens porta el primer gran “assemblatge”, mig escenografia, mig pintura, com a pretext per tocar el tema de la sexualitat. Menorca apunta el salt definitiu a l’abstracció. El Nord d’Àfrica aporta el fang cuit com a material pictòric. L’etapa de Mèxic aporta colors i també carrega la ment de símbols.

Les pintures amb fang, que no sabem exactament si com etapa, s’originen pel viatge o pels contactes amb Agramunt, tenen en l’exposició exemples esplèndids i grans: és molt interessant com l’artista fa el fons arenós i a més introdueix com zones amb diferents tons. Semblen vistes aèries que sobretot semblen escodrinyar les traces de vida humana i d’antigues civilitzacions. Les boletes de fang com píxels fotogràfics o pinzellades puntillistes, són curioses.

A.A.

En l’exposició de Montserrat abunden les obres de gran

format. Aquesta mateixa, dedicada a Ítaca,
medeix més de tres metres d’ample. És del 2001.

Podríem dir que fins a Mèxic i inclús a Nova York, les obres de Guinovart són com cròniques plàstiques del que ha vist allà, del que més li ha impactat: de Menorca prové la petita escenografia, amb volums evocant les casetes blanques, amb dones tradicionals calcades a sobra i contrastades amb noies vestides més, alegrament, marcant així la dualitat entre la tradició i la modernitat dels anys 60 o 70. Quan va a Mèxic es fixa amb el poder dels símbols de la mort i la santeria. A l’Àfrica, amb el desert, la vida tribal… si voleu, ara tot ens pot semblar una mica tòpic. Però fa quaranta anys tot això era menys difós. I sobretot, el que ens importa, és veure com ell s’espavila per evocar-ho i com el seu ull obra amb originalitat, imaginació i marca una primícia i singularitat especial, respecta al món de l’art circumdant.

A.A.

La pintura és molt xula, però fa pensar

amb una situació dolenta

Però mentre aquestes obres semblen més diaris dels viatges, les obres dels anys 90, fetes a Portlligat i l’Empordà semblen tenir un rol més de denúncia i compromís. Guinovart utilitzava el seu art també per protestar. Sempre penso amb el seu manifest pictòric contra la guerra d’Iraq. A Montserrat, entre les teles empordaneses si hi veiem una tapa de bidó amb una gran taca de mar negre, clarament suggereix una preocupació i denúncia de Guinovart per algun accident ambiental. En les altres obres empordaneses hi ha com una referència literària. Però quan hi ha un blau fort, de forma indiscutible pensem amb la salut de la cultura i la natura del Mediterrani. L’exposició de Josep Guinovart a Montserrat és per disfrutar-la i per recordar l’obra d’un gran mestre de l’art contemporani.

NOVA EXPOSICIÓ AL MARÇÓ

Nova York es filtra en l’obra de

Fernando Molero

El Centre d’art el Marçó vell de Centelles acull l’exposició amb la que l’artista remarca la seva estada per la metròpolis americana. Petjada que sembla de caràcter introspectiu i en exigència de qualitat, sobretot.

Aleix Art

Centelles. L’exposició de Fernando Molero al Marçó vell ja està inaugurada. Teniu només un mes per veure-la. El dia 28 hi ha visita guiada de l’artista. Ens falten moltes coses per aclarir, com una biografia ben feta, ja sigui al web de l’artista o subministrada pel mateix centre d’art. De fet, aquests no han tingut ni temps de penjar les cartel·les, amb com a mínim l’any de les obres: ho han posat tot en un document de sala, sobre un a4, que es referix a les obres amb números, però aquestes estan penjades per criteris estètics i no de data.

La datació sembla clau, és de fet el nostre fil d’Ariadna , ja que a priori, resulta ser transcendental per entendre el fruit d’un viatge i el pas de l’artista, des d’un backgraund base, fins a uns fruits generats pel trepitjar asfalt a l’ombra dels gratacels. L’obra té un sentit d’unitat, però també inclou canvis forts que s’expliquen per una estada important de Molero, a Nova York. En la “travessia” de Molero -títol de la mostra- hi ha com grups d’obres: arrel figurativa, obres amb capes d’imatges, obres tramades amb venecianes o llistats i les propostes de tipus més conceptual, amb un punt de llum i un voltant de taques radials. La llum, com l’entenen altres pintors,amb el seu punt elèctric –pensem per exemple amb el nostre Jaume Arisa-.

Pors i neguits

L’exposició al Marçó escampa l’obra de Molero per totes les seves parets, des de l’entrada fins al fons, passant per les tres sales. A l’entrada hi ha un autoretrat. A la sala gran, sobre el plafó vermell, hi ha una peça del 2010, titulada “Culpa”, que prenem com a origen dels neguits que Molero volia superar a la metròpolis i que pren forma en les obres del 2012 a 15. El que no sabem és si la naturalesa i importància de la “culpa” ha estat determinant en la resta d’obra. Ja que tal i com es veu al Marçó, totes les pintures responen a inquietuds més aviat introspectives, opaques i fosques. Semblen ben bé obres quaresmals. Una mica ens sobte la foscor de la seva obra, feta segons sembla, en el sí d’una urbs que imaginem radical, més vibrant, dinàmica i viva. En el catàleg es parla d’incerteses. En Molero, el rastre de N.Y., crec detectar-los sobretot en el que és els tons més propis de les llums de neó. Tota la resta correspon, crec, a un debat seu, que és independent del lloc, que tant es pot generar en un taller, com visitant un museu europeu o en tertúlies amb col·legues de qualsevol lloc. Potser la marca de la ciutat és també la por de l’individu respecte al tot. I tot plegat no treu que la pintura de Molero ofereix una serietat i qualitat interessants. Potser la marca de Nova York sobretot l’ha ajudat a quadrar millorar la qualitat i concretar el seu llenguatge. Però hi ha molta especulació en aquestes paraules. El cas és que la nova exposició del Marçó és francament interessant.

ANY RAMON LLULL

Un altre savi

Una pintura atribuïda a Francesc Ribalta, del segle XVII, que teòricament representa a Ramon Llull, ens permet esbrinar una mica l’atenció que el savi va merèixer tant pel seu saber com per recordar-lo artísticament. Això només és la punta del iceberg.

MNAC

Obra atribuïda a Francesc Ribalta. Amb alguns dubtes, també,

dedicada a Ramon Llull. Prové de la col·lecció de Gaspar

de Haro y de Guzmán, Marquès del Carpio i d’Eliche.

El 1916 passà a la col·lecció de Leopoldo Gil.

El 1922 fou dipositada al museu

i el 44 adquirida per la Junta de Museus.

Centelles. Ara, aquests dies, comencen a sortir ressenyes periodístiques i també més brodades explicant la figura de Ramon Llull, en vistes de l’any de commemoració dels set-cents anys de la mort, que hem començat. La vida del savi mallorquí s’ha anat emboirant en la memòria col·lectiva i cal posar-hi llum nova. És abundant i vistosa la imatgeria dedicada al il·lustre personatge o a la seva obra. Inclús sembla que ell mateix hauria estat l’autor d’algunes il·lustracions que acompanyen els seus textos. Però de fet, volia referir-me a les obres que altres artistes li han dedicat. Quan vam fer els monogràfics d’Espriu i els artistes ja vam veure la força inspiradora dels poemes. Amb Llull passa el mateix. Sense anar més llunys, Miquel Barceló acaba de dedicar a Llull una pintura mural que s’instal·larà a París. Potser ja tornarem a aquesta obra.

Anem al gra: on vull anar a parar d’entrada es a la pintura, del segle XVII, guardada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, que sense estar del clar del tot, continua acceptant-se com un retrat plausible –imaginat, però apropiat-, de Ramon Llull.

Gràcies al museu, ara sabem que la pintura està rodejada de dubtes, no només pel que fa al tema , si no també per l’autoria. Però el cas és que a través d’aquesta obra, em pogut saber, gràcies a un estudi de Joan Sureda, que analitza a la pintura, que Ramon Llull va ser una persona respectada, estudiada i inclús venerada des del seu mateix temps de vida. Als segles XIV-XVI hi havia interès per la seva obra, fomentat per estudiosos, la cort catalanoaragonesa, però també la casa dels Austries. De fet hi havia centres d’estudis especialitzats, tan a Mallorca, com a València, Alcoi, Saragossa, Barcelona o Nàpols. Els llibres dels que parla Sureda, que copien i difonen l’obra de Llull, amb imatges o no, provenen de París. L’arquitecta-constructor Juan de Herrera, responsable de l’Escorial de Madrid era un “fan” de Llull. El fet és que tot aquesta gent enamorada pel saber i l’exemple de Llull també volien imatges d’ell i, segons Sureda, seguint els costums de l’època, es va generalitzar una imatge prototípica, del savi, amb barba llarga i amb vestimentes de franciscà. Un dels exemples que cita és el d’un retaule gòtic mallorquí, la taula del qual, amb la representació de Llull, forma part del fons del Museu Marés.

Però la pintura retrat del MNAC està allunyada, tant d’aquesta iconografia tant definida, com de l’explícita exaltació religiosa de la que Llull era protagonista, en el segle XVII, per part dels grups de defensors. Efectivament, és un retrat de lateral on hi veiem un home gran, amb barba blanca, crescuda, però no especialment llarga. Està com pensant la lectura d’un text que té a les mans. És la imatge més com la d’un intel·lectual o un home de raó. Els llibres i els papers corresponen als objectes del segle XVII. Si és algú del passat, se l’ha fet del “present modern”.

Quan Joan Ainaud va relacionar les inicials D.G.H. que hi ha a la pintura, amb les del duc Gaspar de Haro i va relacionar-la amb les que s’esmenten al inventari del fons privat, es va establir, tal i com marcava aquella, que la tela era un retrat de Llull, pintat per Francesc Ribalta. Fins aleshores s’havien tantejat altres noms, i encara n’hi havia –com Longhi-, que creien veure la mà del Velàzquez de l’etapa sevillana. La comparació entre obres i l’estil permet encara trobar coincidències amb l’ús de persones com a models (fet que potser tant pot donar-se entre obres d’un mateix artista, com entre artistes).

En qualsevol cas el que em crida l’atenció és que l’obra té caràcter. Potser qui el va pintar, pintava a un altre personatge, però a ell mateix o a algú altre, li podia semblar i va decidir, que era “un Ramon Llull”, igual que hi ha personatges, representats o reals, que fàcilment encaixarien en el paper de Sant Josep o Sant Pere i no s’ho han plantejat mai. El cas és que sigui qui sigui –i si ho és, millor-, encarna bé un Ramon Llull: una persona que llegeix i reflexiona sobre la lectura i a partir d’aquí, aporta la seva visió. És veritat que en el meu imaginari, Llull adopta un tarannà més alegre i dinàmic. Una mica, com crec que debia ser Sant Pau. Però la pintura, m’agrada perquè enalteix i dignifica el seu paper. Li dóna serietat. Sureda i els comentaristes, enllacen a més, tal i com es veu, el tipus de pintura, amb l’escola tenebrista, amb el qual, tenim una pintura amb retrat d’un personatge proper, feta d’acord amb el que al segle XVII era una manera ben moderna. En l’article anterior, dedicat als bodegons, lamentava la poca visibilitat de la pintura catalana de l’època. Els Ribalta, pare i fill, corresponen a una òrbita a cavall de València i Madrid, però una mica, són com més de casa. Total: que és una pintura-retrat que té un pes significat. La festivitat de Ramon Llull, que no és sant, però és beat, és el 27 de novembre.

TEMPS DE PAS

Plou o no?

Centelles. L’any avança. Estem ja al febrer. Avui, diumenge, el poble nota la ressaca dels que ahir van anar al carnaval de Torelló. A més no plou, però sembla que si disposi: al mercat casi no hi havia parades. La vida expositiva oficial també està de canvis. En el que és les Finestres d’El Trabuc hem fitxat les artistes gravadores Fina Tuneu i Imma Parés, per exposar a partir del 20 de febrer.

Del Marçó esperem amb curiositat la inauguració de l’expo de Fernando Molero, que será el proper dissabte al vespre. Molero va formar part del jurat del Premi Centelles. Pel que sembla és una aportació-fitxatge del Pep Puvill, que coneix a molts artistes. El que ve és més aviat jove i pel què ens ha arribat ha tingut una etapa important, no sabem si ja finiquitada, a Nova York. Urb que serveix d’inspiració directa i indirecta de la seva obra.

Mirant una mica la seva web, veiem que potencia la pintura, el retrat, els dibuixos i les obres amb aquarel·la. Dintre les pintures copsem vàries dirección: les com del cartell de l’exposició a Centelles, amb un fons dominant format per taques –encara no sabem si matèriques o planes-, amb un element central, tipus línia o forat banc que funciona com un foco. Com si representes ”wormholes” o pous. Però també hi ha pintures que fonen dos plans, un de figuratiu i un altre que actua més com una veladura. També hi ha pintures de tipus més oníric o metafísic.

Suposem sense saber-ho que a l’exposició de Centelles portarà obres recents, però de moment no em sento capaç de dir-vos si tanca etapes o les estira totes. La idea que se’m queda, però, és que el seu art, per molt concret que estigui és una reacció personal a la vida cosmopolita i radical de Nova York. En un vídeo que ell mateix ha penjat a la seva web veiem que es fixa, sobretot en les persones, en la seva diversitat, però en especial en els grups de rap i també en el bullici, la vida suburbana del metro. Veiem una obra bastant opaca, fosca, de tons antinaturals, més propers a les llums dels neons i la cibernètica que a la naturalesa campestre. Parlem del paradigma de la vida sobre l’asfalt i també d’un pulmó cultural mundial. L’obra de Molero em fa pensar amb la d’un Premi Centelles, Miquel Gelabert. I segurament ni es coneixen ni tenen res a veure.

En el que és l’apartat biogràfic no explica més que el seu currículum expositiu. I sobretot ens crida l’atenció la seva assiduïtat al Premi de Dibuix Ynglada-Guillot (que per cert, ara s’ha tornat a convocar) i diverses exposicions sol o acompanyat a la metròpolis.

Dibuix urbà embruixat

No em parlat encara de l’activitat que ens vam cuidar d’organitzar durant el Cau de Bruixes: una ruta de dibuix mataroniana, des de les 10 fins oficialment al vespre. Vam ser una quinzena de persones. En una bona part provinents de les comarques de Girona. A Girona mateix hi ha un grup que des de no fa molt ha irromput en el panorama dels urban sketchers i són molt dinàmics i actius per trobar-se per anar a dibuixar. Ja sigui responent a convocatòries concretes o perquè senzillament en tenen ganes. El grup, que una mica, convoca i apreta la Toni Xifré, va seguir la ruta del Skectchcrawl Embruixat fins a l’hora de dinar. Vam dinar tots al Iturri. Però després van marxar.

El nostre poble els hi va agradar, l’activitat del Cau de Bruixes els hi va semblar curiosa: sobretot vam veure el mercat i els preparatius de la plaça Major. No es tracta de dibuixar-ho tot fins a treure la llengua. Sino de fer-ho de gust. La ruta es pot seguir voluntàriament i si es segueix es veu i dibuixa més de tot. També vam obrir els quaderns sentats a les escales de la bassa del Vapor. També va venir en Matidees, dibuixant urbà que es pren el tema una mica amb més interès de convertir la vocació en una professió. Actualment està a l’atur i mira d’anar a tot arreu, per dibuixar, per gust i per fer-se un lloc en aquest camp, una mica com ha fet en Swasky, en Sagar o en Lapin o el Miguel Harranz (els gurus introductors del tipus de dibuix). De Centelles també hi van ser una estona, en Pere Relats (que ultima exposició individual a la capella de Jesús, el març), en Miquel Matavacas. També van venir la Marina Berdalet de l’Estany o en Josep Maria Portet de Tona. Podeu veure els seus dibuixos a la galería, accessible directament des de l’enllaç al lateral i també, temporalment, des del web ajuntament de Centelles.