XERRADES CONTUNDENTS

Posant les coses clares


Centelles. Diumenge al migdia hi havia al Marçó vell, Fernando Molero, l’artista autor de les pintures que actualment  s’hi exposen. Va fer una visita guiada, bàsicament als membres de la Comissió i a tres veïns de Centelles que ens hi vam arribar. Molero va fer una recorregut per la seva obra, explicant el seu concepte i treball.
Bàsicament podem mantenir les idees plantejades en el nostre article de comentari, ja que a grans trets no ho contradiu. La seva pintura fusiona la seva visió especial de la llum amb memòria i amb plans geomètrics superposats que fan referència a herències culturals a les que  se sent lligat. Molero és de Granada.
No és que sembli mostrar un valor especial al fet d’haver estat a Nova York o en un altre lloc. A nivell evolutiu seu, sembla més una qüestió bàsicament per posicionar l’obra en el mercat. Hi va anar i si va estar setze anys, perquè aquí se sentia pobre de perspectives. Ara  se sent d’aquí i d’allà. Encara passa temporades a la gran ciutat. En tot, Molero, creu  que sempre l’obra que fa és un exponent de les seva emoció i necessitat d’expressar-se. Les obres que fa són complexes i –responent a una pregunta del Musach-,  sí que necessiten un temps llarg de desenvolupament –és pintura a l’oli-. Però tot i així sap on vol anar tot i que a vegades, la tela transforma les idees.
Sobre la pintura del 2010, amb el penjat, que titula “Gulty/Culpa”, ens explica que no és que se sentí culpable de res. Sinó que és una espècia de proposta burleta, al fet que segons ens descriu, en el seu context, sentia que la pintura era un llenguatge “passat de moda”, per no dir mort. Aquesta percepció sabem que era vàlida en el context de l’art més pròxim als focus de galeries i grans conceptes teòrics de l’època, però que en d’altres indrets la pintura no ha mort mai. Ell no la va enterrar.
Espiritualitat i misericòrdia
Aleix Art
Durant la conferència de Mn. Victori també es va mencionar
la pintura de Rembrandt dedicada a la paràbula del Fill pròdig.
És fàcil de trobar a internet. Però he buscat si també hi havia
el seu gravat corresponent. No és exactament la mateixa
composició però també és prou explícita.
La visita guiada de Molero arribava després d’una altra xerrada il·lustradora a càrrec de Mn. Lluís Victori Companys. Jesuïta, amb 81 anys, és un dels 1200 capellans de tot el món, un dels 20 a Catalunya, que ha estat designat Missioner de la Misericòrdia pel Papa Francesc. Victori era divendres 26 de febrer a Centelles. I quinze dies abans era a Roma, escoltant del propi pontífex, les seves indicacions i consells  del que vol que sigui aquest any jubilar dedicat a la Misericòrdia.  A Centelles va parlar davant un nodrit auditori aplegat a la sala Josep Esteve de la rectoria, seguint una invitació de l’arxiprestat.
Mn. Victori va anar desgranant les claus d’aquest any especial, no sense mostrar sorpresa per la radicalitat i les maneres particulars com el Papa Francesc es va dirigir als mossens  que compartien reunió “preparatòria”.  El concepte no és nou –surt a l’Antic i al Nou Testament-, és la visió la que actualitza uns accents i unes accions. Fent seves les paraules del Papa, Mn Victori  descriu un món fet de por i on les relacions humanes estan fetes pols. Per això apel·la a la necessitat de mirar de  refer internament l’ànima humana i retornar-li la dignitat. Per això “n’hi ha prou” en assumir, cadascú el paper del pare del fill pròdig –paràbula que va servir de marc durant tota l’exposició-, per mirar de ser pacients, no defallir en l’amor en els fills/germans/ resta d’homes i que quan aquests, com el fill pròdig se sentin enyorats i retornin, el sapiguem acollir amb bona predisposició. Per a Mn. Victori el Pare, no ha de defallir mai del seu amor al fill i n’hi ha prou que aquest demostri bona voluntat de canvi, com per perdonar i reintegrar-li la seva dignitat. En les explicacions del jesuïta, que va analitzar fins a l’etimologia de la paraula misericòrdia, es fa també lloc, no només el pare, sino també  “la mare”, quan a  la visió racional del pare hi suma el “cor” afectuós de les mares.
Mn. Victori va demanar aplicar així el sentit de misericòrdia, sense sentir que és un signe de relació feble ni tampoc creure que tot val. Segons  les seves paraules, actuar misericordiosament no vol dir oblidar, ni aparcar la justícia. Des del seu punt de vista, la misericòrdia no exclou la justícia, ja que si hi ha verdadera voluntat hi ha d’haver la capacitat de dir “m’he equivocat” i reparar el malfet. Tot el que s’escapi de voluntats sinceres, escapa a una visió realment eficaç de l’assumpta.
Aquest punt que a la llum de casos difícils d’oblidar segons les lleis dels homes, en qualsevol àmbit social, queden ben exemplificades en la paràbula del Fill pròdig. Per al pare Victori oblidar no és fàcil, però encara és menys difícil tirar llenya al foc. La situació del fill gran de la paràbula, es correspon a la de molts que fan o fem judicis amb greuges comparatius mal enfocats, segons la visió misericordiosa del tema. 
La conferencia de Mn. Victori que es va cenyir a 50 minuts, va acabar explicant una mica l’aplicació pràctica de l’any  de la Misericòrdia, parlant del què és un any jubilar, de les obres de misericòrdia, etc. Vam aprendre que en el món jueu, el jubileu era una costum instaurada en la que cada cinquanta anys, les propietats tornaven als amos primitius. De manera que si algu s’havia empobrit li retornaven les seves terres.

   

RUTA PER EXPOSICIONS

Esperant la neu
  • Visitem quatre propostes expositives de la capital catalana, el dia que semblava que o no sortiríem de casa o no podríem tornar fàcilment a la comarca

Barcelona/ Centelles. Dissabte a les 10 del matí res no feia pensar que el temps a Barcelona, fos pitjor del que teníem a Centelles: havia plogut durant la nit i feia solet. Així que vam seguir amb el plà que tot seguit resumirem en un sol pack. La  minuta era Fortuny a  l’Artur Ramon, la nova expo del Picasso i l’exposició d’America Sanchez al MNAC, i el que donés de si el temps.
La nova exposicó de gravats i dibuixos de Marià Fortuny a l’Artur Ramon val realment la pena tal i com ens havia indicat la Rosa Vives, gravadora i experta en el treball d’altres, que també ens va anar bé per, més tard, resoldre un dubte. L’exposició reuneix el que són algunes de les imatges més importants del repartori gràfic de Fortuny, però es tracta o de proves d’estat o proves finals abans del tiratge definitiu, amb les marques i ditades pròpies de l’artista que va de pressa. És com la prova de la fúria amb la que l’artista es delia per veure la marca de tinta amb les seves birgaries de dibuix sobre coure. També hi ha pintures  fetes al Marroc, possiblement estudis pel seu gran reportatge grafico-periodístic. Però la nostra atenció en aquesta exposició es fixa en el  gravat i la fragilitat del paper sobre on es va estampar. Fins fa poc  tenia entès que pels gravats calcogràfics anaven bé els papers gruixuts. I ja fa dies que quan hi ha opció, i amb Fortuny es repeteix, que observo que feien servir  suports lleugers. El  de Fortuny estan  tirats sobre papers tipus japó o no molt més gruixuts. Aquest és el punt que vaig acabar comentant amb la Rosa i que m’assegura, una i altra vegada, que era ben normal i que és ara que s’ha com anat preferint més papers durs.
També hi ha una altra exposició amb la que s’intenta treure la pols a la obra d’Enric Pascual Monturiol, nét de Narcís Monturiol. Reforçada la seva vocació artística, de primers del XX, poc conegut, a la mostra es dona proves de la seva habilitat per dibuixar amb carbó escenes vestides com de nostàlgia, desconec si amb transfons reivindicatiu, sobre el paisatge i la vida dels homes de camp i tasques industrials.
 Al Museu Picasso hi vam anar després. L’objectiu era revisar les donacions que el museu ha ingressat darrerament, reunides en una exposició de conjunt . La part més extensa són les  fotografies de Douglas Duncan i també els llibres d’artista dedicats per Picasso, i que formaven part del fons Gili-Torra. Però, potser per una sensibilitat personal, ens vam fixar sobretot amb els gravats, ja que a part d’un dibuix dels que ve de gust comentar, la mostra, posa en vitrines les planxes de coure del propi Picasso. Ratllades per inutilitzar, n’hi ha de netes i una fosca que sembla envernissada (una mostra com dels passos). I també hi ha una planxa corresponent a una tauromàquia on es mostra el treball manual i de l’àcid sobre parts amb aiguafort i també aiguatinta. En les parts d’aquest darrer recurs on participa la resina, realment és molt difícil veure el granet i sembla un misteri saber com s’ho va fer per gravar aquestes parts que sobre el paper semblen taques de tinta atzaroses. Tampoc és que jo sigui un expert en aquest tema.     
Vam acabar la visita amb una volta lleugera per la Col·lecció. Aquest cop em vaig fixar que les pintures que Picasso va fer a finals de la década dels 1890, a Màlaga, tenen el mateix tipus de pinzellada tipus –no se com anomenar-, pseudopuntillista, que a Centelles, va recollir  Ignasi Arañó en uns dels tipus de pintura que formen el seu catàleg.

Cap a Montjuïc

MNAC
Quatre dels  retrats  romànics d’America Sanchez
El Museu Nacional d’Art de Catalunya ha condicionat un espai nou dintre la seva seu per acollir exposicions més “lleugeres” d’art. Sobretot d’art actual. L’artista polièdric America Sanchez havia anat molt temps al museu i havia anat fent una col·lecció de dibuixos dels rostres de les pintures romàniques. Dibuixos que Sánchez presenta com a retrats en sí mateixos i li van anar oferint un esquema per representar rostres, seguint una pauta de línies (línea barbeta-nas-i-cella, ulls, etc) i distribució color (en funció del seu pes hi ha més o menys volum o expressió).  La nova sala d’exposicions lleugeres reuneix els originals dels retrats romànic, exposats dintre unes taules-vitrines, des d’on es poden veure bé les gradacions de color amb diferents tipus de pintures i papers.  Llàstima que a les parets hi hagi còpies digitals dels mateixos retrats,  uns i altres molt vistosos i alegres,que són els primers que els visitants veuen i molts els únics que acaben mirant.  Crec que val la pena potenciar els original ja que a més, sota alguns dibuixos de les taules es veu que hi han deixat més croquis, que estaria bé saber si són diferents o alguns són repeticions de retrats, exercici que també ajudaria a valorar l’accent de Sanchez sobre una forma concreta.

Connectats amb el romànic vam entrar a les sales amb els frescs i les talles. Vam arribar fins a l’escultura de pedra, evidentment passant per Sant Climent. No m’havia adonat que hi ha  dipositats quatre bases de pedra treballada amb perícia, del baldaquí de Santa Maria de Ripoll, dipòsit del Bisbat de Vic, des del 2011. Tot el baldaquí era de pedra? Havíem vist bé el baldaquí  de fusta pintada de Tost. Però vam descobrir aquesta altra possibilitat més forta que no havia ni imaginat, ni en sabia l’existència, al costat de la dovella de pedra, amb el cap menjant-se un animal. Però embadalits aquí, el personal  del museu ens va convidar a marxar,perquè eren les 6 i tancaven  (una mica aviat, no?).

IMPRESSIONS DEL PELEGRINATGE (II)

Descobrint el país real

Aleix Art
Escena  de relax a un hotel tal i com està representada
en un linòleum d’Aleix Art dedicat a un viatge a Portugal.
Centelles. Lentament, no disposo de prou temps per regular les entrevistes a tots els peregrins de Centelles que van anar a Terra Santa… ara ja fa un temps important, primers de setembre. Però de moment ja tenim una segona resposta i podem oferir la mirada sobre l’anada a Jersualem d’Imma Fontarnau.
Ella és de les que es va apuntar al gran viatge de l’estiu, sense pensar-s’ho dues vegades: només mirar que l’agenda laboral quadrés amb les vacances, que no hi hagués res més –una filla seva esperava un nen- i endavant. Com la Maria Antònia, volia veure la terra que havia trepitjat Jesús. La seva  estada va ser tranquil·la i amb la confiança de “que no els hi passaria res”. No entén ni vol entendre les disputes entre Palestins i Israelians, però va pensar que si anaven dintre els circuits turístics i d’acord amb els guies, estarien en bones mans.   En tot, no li cal amagar el sentiment d’impacte i enuig al veure, a Betlem, el mur que separa dos pobles. Sembla estrany que el bressol d’un Déu que clama l’amor entre tots i que si parla d’escollits és en sentit més aviat de conductes humanes i responsables, tot això sigui encara tant difícil de fixar i normalitzar. El cas és que la Imma va també sentir les queixes d’algun veí que manifestava que la situació era prou crua i asfixiant. Té record especial pel Sant Sepulcre, que si també recorda –el que és l’espai mortuori en sí -, una mica tètric. Ja sabem que és un espai compartit per diferents confessions cristianes i que entre elles hi ha a vegades una actitud un tan gelosa i orgullosa que arriba al ridícul. La Imma ens va explicar que es veu que per tancar la porta d’entrada, a les nits, hi ha algú que es queda a dintre a vetllar i que la porta, es tanca per fora, però, per fer-ho, han de sortir des de dintre, per una  escala –que complicat!-.

El rierol

També li va sorprendre que el riu Jordà en el punt on el van anar a veure, és un riuet… un riu bastant petit.  Creia que seria més com el Ter al seu pas per la Gleva. Un riu una mica ample, tal i com es veu en algunes pelis antigues en que surt Joan Baptista batejant. Va explicar també, que sí que podien passejar per el casc antic de Jerusalem, fet de carrers molt estrets, però  amb tranquil·litat i llibertat. Més allà de l’esquema del viatge, li hauria agradat anar a veure Tel Aviv o les zones de moda de Jerusalem on hi hauria la vida moderna i tal com es viu més avui


També ens parla de la guia que els  va portar per tot arreu. Pel què explica ens imaginem aquesta dona israeliana, amb un caràcter fort, com un general. De resposta ràpida a qualsevol interrogant, amb objectiu de ser escoltada. I també amb cert to de superioritat quan es tractava de comparar tradicions jueves i les cristianes. Però a la Imma sembla que tant li era i que quan a l’autocar, la guia xerrava, a vegades la deixaven “cantar” i si la nyonya guanyava, es posaven les ulleres de sol. Quan pensa  en un viatge futur, ens diu Jordània. Durant l’entrevista també ens acaba acompanyant l’Assumpta Vall.llovera, qui també hi havia de ser des del principi.  Però tenia l’agenda compromesa i per això hem decidit entrevistar-la més tard. Anirem continuant i veient si podem treure suc del tema. 

PRESENTACIÓ DE "TORNAR A MARE" D’IVETTE NADAL

Ivette Nadal reneix cantant 
a l’Auditori de Barcelona

Ivette Nadal
Barcelona/Centelles. Divendres de concert. A la  nit, a l’Auditori de Barcelona, Ivette Nadal presentava el seu quart àlbum de cançons, “Tornar a mare”. Primer concert d’un projecte que ja es troba enllaunat en un cd i que s’obria finalment, en estat pur, en directe, dintre el marc del festival Barnasants  (el mateix on la setmana vinent hi actua el David Viñolas amb un puzle de formacions d’homenatge a l’Ovidi).
“Tornar a mare” culmina una etapa de superació de la cantautora granollerina, que l’ha tingut mesos en el pou de l’anorèxia d’on ha sortit gràcies al seu esforç, confiança amb els seus i l’ajuda dels poemes i les cançons (la força terapèutica de l’art). Divendres rubricava una nova fase identitària enfortida i més alegre. “No saps el mal que em fas”, “Un plat de macarrons”, “Ànima meva”, “Si em sento sol i ple de pena”… i totes les cançons que en el cd sonen pulcres i afinades, en el directa van guanyar un punt salvatge i de contundència que va fer lamentar la poca assiduïtat d’aquest cronista a música en directa. L’acompanyaven a l’escenari Lluís Riera, Roger Pistola, Santi Carcasona i també algunes veus col·laboradores en alguns temes.
Entorn de suport
Públic fidel i familiar, mecenes alguns del nou projecte de micro-mecenatge, van seguir amb emoció les cançons del nou disc i algunes perles fetes ja clàssiques del repertori de la Ivette, com “L’aristòcrata”. És curiós com de mica mica,  Ivette, va sumant cançons que milloren amb els anys i com la llum de les poesies noves, amb la seva fe, repercuteixen en arrodonir amb coherència i sentit tot el corpus musical i argumental. Ivette Nadal, la seva veu musicada, està feta sempre de sentiments,  espines i flors de la ment.  Però el que abans era com un lament nostàlgic, ahir, en el nou disc, sonava en un profund sentit auto afirmatiu, enrabiat amb les pors i l’autocomplaença.
És el segon directa al que assisteixo d’Ivette i recordo que a Vic, ja fa uns anys, es va mostrar una mica gèlida, com si no lligués ni amb nosaltres ni amb la seva banda. Cosa dels nervis. Abans d’ahir també l’electricitat interna era a flor de pell, però poc a poc, el seu cant i la seva entrega. També quan es va anar dirigint al públic, revel·lant les pors, explicant curiositats –ens va dir que el president Puigdemont és “fan” del heavy- van fer ressorgir la seva empatia i com una albada, es va fer amb l’espai escènic i tots nosaltres. Si en dintre la  cançó “Tornar a mare”, diu ella que ressona el “click” mental de retorn, en el concert del divendres, hi va haver el punt catàrtic i compartit. No  només volia cantar: contra-pronòstic, Ivette, va fer obrir els llums de la platea, per baixar,  veure bé les cares del públic i saludar a la família i amics reunits, els quals han compartit els seus sofriments i batalla per guanyar-se un futur clarejat. La sala Tete Montoliu es va convertir així en un espai de reunió íntim, on la predisposició de baix, ajudava als de dalt a sentir-se més tranquils i reconfortats, en temps de bateig del nou treball. Les noves notes i la veu malindrosa de la Ivette van anar caient com pluja fina sobre les urelles atormentades per la setmana, les circumstàncies personals i la vetlla per la salut d’ella. Una àvia seva, que casualment, teníem al costat, ens va dir “he retrobat a la Ivette de sempre”. I ho vam entendre. No hi havia res de ficció.
Les cançons del nou àlbum es mostren molt riques amb recursos compositius i és curiosa la independència del seu estil, a priori, al mig d’un context de cantautors i músics catalans reanimat. Però és molt difícil veure’n els seus referents tot i que ella mateixa, de col·legues propers, n’estiva col·laboracions de veu, per recolzar alguns dels seus temes: ahir mateix van acompanyar-la a  l’escenari Joan Colomo o Caïm Ribas. Al cd també hi surt Manolo Garcia.
Un cop les línies mestres del nou treball van ser presentades, la cantautora es va desmelenar i va canviar el rumb concert amb el tema més rocker de l’anterior treball, Mestres i Amics, que la van apropar a la poesia de lletrats catalans, com francesc garriga. Però de  cites poètiques també n’hi ha en el nou  treball,  on “Versos enllà del camí”,  és un poema de Salvador Espriu, que Ivette va adaptar en motiu de l’homenatge i que també l’ha atrapada.

I ara què?