RUTA PER EXPOSICIONS

Esperant la neu
  • Visitem quatre propostes expositives de la capital catalana, el dia que semblava que o no sortiríem de casa o no podríem tornar fàcilment a la comarca

Barcelona/ Centelles. Dissabte a les 10 del matí res no feia pensar que el temps a Barcelona, fos pitjor del que teníem a Centelles: havia plogut durant la nit i feia solet. Així que vam seguir amb el plà que tot seguit resumirem en un sol pack. La  minuta era Fortuny a  l’Artur Ramon, la nova expo del Picasso i l’exposició d’America Sanchez al MNAC, i el que donés de si el temps.
La nova exposicó de gravats i dibuixos de Marià Fortuny a l’Artur Ramon val realment la pena tal i com ens havia indicat la Rosa Vives, gravadora i experta en el treball d’altres, que també ens va anar bé per, més tard, resoldre un dubte. L’exposició reuneix el que són algunes de les imatges més importants del repartori gràfic de Fortuny, però es tracta o de proves d’estat o proves finals abans del tiratge definitiu, amb les marques i ditades pròpies de l’artista que va de pressa. És com la prova de la fúria amb la que l’artista es delia per veure la marca de tinta amb les seves birgaries de dibuix sobre coure. També hi ha pintures  fetes al Marroc, possiblement estudis pel seu gran reportatge grafico-periodístic. Però la nostra atenció en aquesta exposició es fixa en el  gravat i la fragilitat del paper sobre on es va estampar. Fins fa poc  tenia entès que pels gravats calcogràfics anaven bé els papers gruixuts. I ja fa dies que quan hi ha opció, i amb Fortuny es repeteix, que observo que feien servir  suports lleugers. El  de Fortuny estan  tirats sobre papers tipus japó o no molt més gruixuts. Aquest és el punt que vaig acabar comentant amb la Rosa i que m’assegura, una i altra vegada, que era ben normal i que és ara que s’ha com anat preferint més papers durs.
També hi ha una altra exposició amb la que s’intenta treure la pols a la obra d’Enric Pascual Monturiol, nét de Narcís Monturiol. Reforçada la seva vocació artística, de primers del XX, poc conegut, a la mostra es dona proves de la seva habilitat per dibuixar amb carbó escenes vestides com de nostàlgia, desconec si amb transfons reivindicatiu, sobre el paisatge i la vida dels homes de camp i tasques industrials.
 Al Museu Picasso hi vam anar després. L’objectiu era revisar les donacions que el museu ha ingressat darrerament, reunides en una exposició de conjunt . La part més extensa són les  fotografies de Douglas Duncan i també els llibres d’artista dedicats per Picasso, i que formaven part del fons Gili-Torra. Però, potser per una sensibilitat personal, ens vam fixar sobretot amb els gravats, ja que a part d’un dibuix dels que ve de gust comentar, la mostra, posa en vitrines les planxes de coure del propi Picasso. Ratllades per inutilitzar, n’hi ha de netes i una fosca que sembla envernissada (una mostra com dels passos). I també hi ha una planxa corresponent a una tauromàquia on es mostra el treball manual i de l’àcid sobre parts amb aiguafort i també aiguatinta. En les parts d’aquest darrer recurs on participa la resina, realment és molt difícil veure el granet i sembla un misteri saber com s’ho va fer per gravar aquestes parts que sobre el paper semblen taques de tinta atzaroses. Tampoc és que jo sigui un expert en aquest tema.     
Vam acabar la visita amb una volta lleugera per la Col·lecció. Aquest cop em vaig fixar que les pintures que Picasso va fer a finals de la década dels 1890, a Màlaga, tenen el mateix tipus de pinzellada tipus –no se com anomenar-, pseudopuntillista, que a Centelles, va recollir  Ignasi Arañó en uns dels tipus de pintura que formen el seu catàleg.

Cap a Montjuïc

MNAC
Quatre dels  retrats  romànics d’America Sanchez
El Museu Nacional d’Art de Catalunya ha condicionat un espai nou dintre la seva seu per acollir exposicions més “lleugeres” d’art. Sobretot d’art actual. L’artista polièdric America Sanchez havia anat molt temps al museu i havia anat fent una col·lecció de dibuixos dels rostres de les pintures romàniques. Dibuixos que Sánchez presenta com a retrats en sí mateixos i li van anar oferint un esquema per representar rostres, seguint una pauta de línies (línea barbeta-nas-i-cella, ulls, etc) i distribució color (en funció del seu pes hi ha més o menys volum o expressió).  La nova sala d’exposicions lleugeres reuneix els originals dels retrats romànic, exposats dintre unes taules-vitrines, des d’on es poden veure bé les gradacions de color amb diferents tipus de pintures i papers.  Llàstima que a les parets hi hagi còpies digitals dels mateixos retrats,  uns i altres molt vistosos i alegres,que són els primers que els visitants veuen i molts els únics que acaben mirant.  Crec que val la pena potenciar els original ja que a més, sota alguns dibuixos de les taules es veu que hi han deixat més croquis, que estaria bé saber si són diferents o alguns són repeticions de retrats, exercici que també ajudaria a valorar l’accent de Sanchez sobre una forma concreta.

Connectats amb el romànic vam entrar a les sales amb els frescs i les talles. Vam arribar fins a l’escultura de pedra, evidentment passant per Sant Climent. No m’havia adonat que hi ha  dipositats quatre bases de pedra treballada amb perícia, del baldaquí de Santa Maria de Ripoll, dipòsit del Bisbat de Vic, des del 2011. Tot el baldaquí era de pedra? Havíem vist bé el baldaquí  de fusta pintada de Tost. Però vam descobrir aquesta altra possibilitat més forta que no havia ni imaginat, ni en sabia l’existència, al costat de la dovella de pedra, amb el cap menjant-se un animal. Però embadalits aquí, el personal  del museu ens va convidar a marxar,perquè eren les 6 i tancaven  (una mica aviat, no?).

IMPRESSIONS DEL PELEGRINATGE (II)

Descobrint el país real

Aleix Art
Escena  de relax a un hotel tal i com està representada
en un linòleum d’Aleix Art dedicat a un viatge a Portugal.
Centelles. Lentament, no disposo de prou temps per regular les entrevistes a tots els peregrins de Centelles que van anar a Terra Santa… ara ja fa un temps important, primers de setembre. Però de moment ja tenim una segona resposta i podem oferir la mirada sobre l’anada a Jersualem d’Imma Fontarnau.
Ella és de les que es va apuntar al gran viatge de l’estiu, sense pensar-s’ho dues vegades: només mirar que l’agenda laboral quadrés amb les vacances, que no hi hagués res més –una filla seva esperava un nen- i endavant. Com la Maria Antònia, volia veure la terra que havia trepitjat Jesús. La seva  estada va ser tranquil·la i amb la confiança de “que no els hi passaria res”. No entén ni vol entendre les disputes entre Palestins i Israelians, però va pensar que si anaven dintre els circuits turístics i d’acord amb els guies, estarien en bones mans.   En tot, no li cal amagar el sentiment d’impacte i enuig al veure, a Betlem, el mur que separa dos pobles. Sembla estrany que el bressol d’un Déu que clama l’amor entre tots i que si parla d’escollits és en sentit més aviat de conductes humanes i responsables, tot això sigui encara tant difícil de fixar i normalitzar. El cas és que la Imma va també sentir les queixes d’algun veí que manifestava que la situació era prou crua i asfixiant. Té record especial pel Sant Sepulcre, que si també recorda –el que és l’espai mortuori en sí -, una mica tètric. Ja sabem que és un espai compartit per diferents confessions cristianes i que entre elles hi ha a vegades una actitud un tan gelosa i orgullosa que arriba al ridícul. La Imma ens va explicar que es veu que per tancar la porta d’entrada, a les nits, hi ha algú que es queda a dintre a vetllar i que la porta, es tanca per fora, però, per fer-ho, han de sortir des de dintre, per una  escala –que complicat!-.

El rierol

També li va sorprendre que el riu Jordà en el punt on el van anar a veure, és un riuet… un riu bastant petit.  Creia que seria més com el Ter al seu pas per la Gleva. Un riu una mica ample, tal i com es veu en algunes pelis antigues en que surt Joan Baptista batejant. Va explicar també, que sí que podien passejar per el casc antic de Jerusalem, fet de carrers molt estrets, però  amb tranquil·litat i llibertat. Més allà de l’esquema del viatge, li hauria agradat anar a veure Tel Aviv o les zones de moda de Jerusalem on hi hauria la vida moderna i tal com es viu més avui


També ens parla de la guia que els  va portar per tot arreu. Pel què explica ens imaginem aquesta dona israeliana, amb un caràcter fort, com un general. De resposta ràpida a qualsevol interrogant, amb objectiu de ser escoltada. I també amb cert to de superioritat quan es tractava de comparar tradicions jueves i les cristianes. Però a la Imma sembla que tant li era i que quan a l’autocar, la guia xerrava, a vegades la deixaven “cantar” i si la nyonya guanyava, es posaven les ulleres de sol. Quan pensa  en un viatge futur, ens diu Jordània. Durant l’entrevista també ens acaba acompanyant l’Assumpta Vall.llovera, qui també hi havia de ser des del principi.  Però tenia l’agenda compromesa i per això hem decidit entrevistar-la més tard. Anirem continuant i veient si podem treure suc del tema. 

PRESENTACIÓ DE "TORNAR A MARE" D’IVETTE NADAL

Ivette Nadal reneix cantant 
a l’Auditori de Barcelona

Ivette Nadal
Barcelona/Centelles. Divendres de concert. A la  nit, a l’Auditori de Barcelona, Ivette Nadal presentava el seu quart àlbum de cançons, “Tornar a mare”. Primer concert d’un projecte que ja es troba enllaunat en un cd i que s’obria finalment, en estat pur, en directe, dintre el marc del festival Barnasants  (el mateix on la setmana vinent hi actua el David Viñolas amb un puzle de formacions d’homenatge a l’Ovidi).
“Tornar a mare” culmina una etapa de superació de la cantautora granollerina, que l’ha tingut mesos en el pou de l’anorèxia d’on ha sortit gràcies al seu esforç, confiança amb els seus i l’ajuda dels poemes i les cançons (la força terapèutica de l’art). Divendres rubricava una nova fase identitària enfortida i més alegre. “No saps el mal que em fas”, “Un plat de macarrons”, “Ànima meva”, “Si em sento sol i ple de pena”… i totes les cançons que en el cd sonen pulcres i afinades, en el directa van guanyar un punt salvatge i de contundència que va fer lamentar la poca assiduïtat d’aquest cronista a música en directa. L’acompanyaven a l’escenari Lluís Riera, Roger Pistola, Santi Carcasona i també algunes veus col·laboradores en alguns temes.
Entorn de suport
Públic fidel i familiar, mecenes alguns del nou projecte de micro-mecenatge, van seguir amb emoció les cançons del nou disc i algunes perles fetes ja clàssiques del repertori de la Ivette, com “L’aristòcrata”. És curiós com de mica mica,  Ivette, va sumant cançons que milloren amb els anys i com la llum de les poesies noves, amb la seva fe, repercuteixen en arrodonir amb coherència i sentit tot el corpus musical i argumental. Ivette Nadal, la seva veu musicada, està feta sempre de sentiments,  espines i flors de la ment.  Però el que abans era com un lament nostàlgic, ahir, en el nou disc, sonava en un profund sentit auto afirmatiu, enrabiat amb les pors i l’autocomplaença.
És el segon directa al que assisteixo d’Ivette i recordo que a Vic, ja fa uns anys, es va mostrar una mica gèlida, com si no lligués ni amb nosaltres ni amb la seva banda. Cosa dels nervis. Abans d’ahir també l’electricitat interna era a flor de pell, però poc a poc, el seu cant i la seva entrega. També quan es va anar dirigint al públic, revel·lant les pors, explicant curiositats –ens va dir que el president Puigdemont és “fan” del heavy- van fer ressorgir la seva empatia i com una albada, es va fer amb l’espai escènic i tots nosaltres. Si en dintre la  cançó “Tornar a mare”, diu ella que ressona el “click” mental de retorn, en el concert del divendres, hi va haver el punt catàrtic i compartit. No  només volia cantar: contra-pronòstic, Ivette, va fer obrir els llums de la platea, per baixar,  veure bé les cares del públic i saludar a la família i amics reunits, els quals han compartit els seus sofriments i batalla per guanyar-se un futur clarejat. La sala Tete Montoliu es va convertir així en un espai de reunió íntim, on la predisposició de baix, ajudava als de dalt a sentir-se més tranquils i reconfortats, en temps de bateig del nou treball. Les noves notes i la veu malindrosa de la Ivette van anar caient com pluja fina sobre les urelles atormentades per la setmana, les circumstàncies personals i la vetlla per la salut d’ella. Una àvia seva, que casualment, teníem al costat, ens va dir “he retrobat a la Ivette de sempre”. I ho vam entendre. No hi havia res de ficció.
Les cançons del nou àlbum es mostren molt riques amb recursos compositius i és curiosa la independència del seu estil, a priori, al mig d’un context de cantautors i músics catalans reanimat. Però és molt difícil veure’n els seus referents tot i que ella mateixa, de col·legues propers, n’estiva col·laboracions de veu, per recolzar alguns dels seus temes: ahir mateix van acompanyar-la a  l’escenari Joan Colomo o Caïm Ribas. Al cd també hi surt Manolo Garcia.
Un cop les línies mestres del nou treball van ser presentades, la cantautora es va desmelenar i va canviar el rumb concert amb el tema més rocker de l’anterior treball, Mestres i Amics, que la van apropar a la poesia de lletrats catalans, com francesc garriga. Però de  cites poètiques també n’hi ha en el nou  treball,  on “Versos enllà del camí”,  és un poema de Salvador Espriu, que Ivette va adaptar en motiu de l’homenatge i que també l’ha atrapada.

I ara què?
Josep Guinovart a través dels seus viatges
  • Agramunt, París, Holanda, Menorca, Nord-àfrica, Mèxic, Nova York i l’Empordà són les geografies escencials amb les que viatgem des de la formació pictòrica, fins a la definició de la plàstica singular de Josep Guinovart. És l’objectiu de la nova exposició del Museu de Montserrat.   

Aleix Art
“Nova York”, del 1988 de J.Guinovart
Montserrat/ Centelles. Va de perles haver vist que en Josep Guinovart va viatjar també a Nova York, a finals dels 80, just quan a Centelles ara hi tenim exposat un altre pintor, Fernando Molero, que molt més recentment, també hi ha estat. Dos artistes, una ciutat, dues reaccions plàstiques diferents.
La de Guinovart és brutal i impactant.  Un suport de fusta de 270×136 cm, amb assemblatge de llistons i tubs, amb els que pot donar idea dels gratacels, escales… hi ha cartrons –el de la capa amb l’estructura com de niu d’abella-  per evocar el terreny asfaltat, gris i amb vida imparable en tots els nivells: en surt el metro i tot. Diaris amb xifres, stock de materials acumulats. El cartró forma una rierada i s’ajunta amb una altra afluent brau, format per la gent, amb els ulls i cossos en moviment, que flueixen i s’escampen per la pintura. La pintura en qüestió, aquesta sí, transmet que l’artista ha estat a una ciutat especial. En el mateix racó hi ha altres obres que l’artista va fer citant el poema de Lorca, “Poeta a Nova  York”, on hi trobem la representació de formigues  com a metàfora dels individus feiners.
La pintura que abans hem descrit, és del 1988, forma part de la col·lecció barcelonina del Conventet. És una de les peces més espectaculars de l’exposició, “Geografies emocionals”  que es va inaugurar a primers de febrer, al Museu de Montserrat, organitzada amb la col·laboració de l’Espai Guinovart d’Agramunt.  El repàs engloba tota  la carrera artística, amb obres procedents de diferents col·leccions. Els viatges són les puntes dels icebergs que permeten resumir com l’artista ha anat abordant etapes  i ha aprofundit en temes, tons i materials, alguns dels quals han estat els seus “souvenirs” del viatge. Agramunt, Castelldefels, París, Holanda, Menorca, Nord-àfrica, Mèxic, l’Empordà, i Nova York són les geografies que es destaquen.
A.A.
Gran pintura-assemblatge fruit del viatge a Amsterdam, 
Situem Josep Guinovart (1927-2007) com un artista de la mateixa fornada que Tàpies, que com aquest es va obrir camí en l’art, cercant el seu sentit en el camp, aleshores més verge, de l’abstracció i l’informalisme. El seu art suposava un enllaç directa amb l’art internacional, per part d’esperits sensibles crescuts en un context culturalment limitat en els temps de la postguerra. El seu nom és avui pronunciat amb orgull al costat dels grans noms de l’art català dels darrers cent anys. 
Molts viatges, un camí
Un dels aspectes que podem confirmar, amb aquest resum per viatges de l’exposició, és que tot el procés de l’artista és una evolució mental i tècnica i que allà on arriba pictòricament, no és ben bé per atzar. Sino que hi ha un treball de maduració, reflexió, confrontació i digestió per preparar el destí.
A.A.
Grup de pintures fruit de l’estada als deserts,
Sempre des de la meva humil apreciació, crec interessant la  pintura “El ventall de Plentzia” del 1946, que forma part de les pintures de tall paisatgística i impressionista de Guinovart, però que mostra una disposició  dels camps, al voltant meandre del riu, que fan pensar més en una voluntat abstracta, que descriptiva. París hi és pels dibuixos amb estudis de la geometria dels rostres femenins. Amsterdam ens porta el primer gran “assemblatge”, mig escenografia, mig pintura, com a pretext per tocar el tema de la sexualitat. Menorca apunta el salt definitiu a l’abstracció. El Nord d’Àfrica aporta el fang cuit com a material pictòric. L’etapa de Mèxic aporta colors i també carrega la ment de símbols.
Les pintures amb fang, que no sabem exactament si com etapa, s’originen pel viatge o pels contactes amb Agramunt, tenen en l’exposició exemples esplèndids i grans: és molt interessant com l’artista fa el fons arenós i a més introdueix com zones amb diferents tons. Semblen vistes aèries que sobretot semblen escodrinyar les traces de vida humana i d’antigues civilitzacions. Les boletes de fang com píxels fotogràfics o pinzellades puntillistes, són curioses.
A.A.

En l’exposició de Montserrat abunden les obres de gran 
format. Aquesta mateixa, dedicada a Ítaca, 
medeix més de tres metres d’ample. És del 2001.
Podríem dir que fins a Mèxic i inclús a Nova York, les obres de Guinovart són com cròniques plàstiques del que ha vist allà, del que més li ha impactat: de Menorca prové la petita escenografia, amb volums evocant les casetes blanques, amb dones tradicionals calcades a sobra i contrastades amb noies vestides més, alegrament, marcant així la dualitat entre la tradició i la modernitat dels anys 60 o 70.  Quan va a Mèxic es fixa amb el poder dels símbols de la mort i la santeria. A l’Àfrica, amb el desert, la vida tribal… si voleu, ara tot ens pot semblar una mica tòpic. Però fa quaranta anys tot això era menys difós. I sobretot, el que ens importa, és veure com ell s’espavila per evocar-ho i com el seu ull obra amb originalitat, imaginació i marca una primícia i singularitat especial, respecta al món de l’art circumdant.  
A.A.
La pintura és molt xula, però fa pensar 
amb una situació dolenta

Però mentre aquestes obres semblen més diaris dels viatges, les obres dels anys 90, fetes a Portlligat i l’Empordà semblen tenir un rol més de denúncia i compromís. Guinovart utilitzava el seu art també per protestar. Sempre penso amb el seu manifest pictòric contra la guerra d’Iraq. A Montserrat, entre les teles empordaneses si hi veiem una tapa de bidó amb una gran taca de mar negre, clarament suggereix una preocupació i denúncia de Guinovart per algun accident ambiental. En les altres obres empordaneses hi ha com una referència literària. Però quan hi ha un blau fort, de forma indiscutible pensem amb la salut de la cultura i la natura del Mediterrani. L’exposició de Josep Guinovart a Montserrat és per disfrutar-la i per recordar l’obra d’un gran mestre de l’art contemporani.