UN ÀLBUM DE DIBUIXOS DEL 1993

Records i esperances de mesos plens
  • Obrint una carpeta he tret un àlbum de dibuixos “oblidats” de llocs i persones que fan pensar amb l’època vibrant d’activitats, amb gent i de contingut cultural com prefiguren els mesos que venen.
En record a Margarita Grau Pujadas

Aleix Art

Dibuix del Mont Sant Michel a la Bretanya
Francesa, fet el 14 de març de 1993

Centelles. Fa vint-i-tres anys per aquestes dates, un grup d’alumnes de l’Institut Pere Barnils èrem d’intercanvi a Guer, un poble de la  Bretanya francesa. Això ho sé amb dates i tot perquè m’he decidit a obrir un àlbum de dibuixos que vaig fer allà i que guardava, abandonat en una carpeta. El primer dibuix és el més important: el Mont Sant Michel. I està datat el dia 14 de març del 1993. Aleshores feia Primer de BUP. El cas és que aquestes setmanes i les que venen dels mesos d’abril i maig sempre les tinc guardades com un temps especial d’activitat social i cultural significatives: Sant Jordi, l’1 de maig. Però als centellencs em sembla que ens agrada molt aquests dies i si mireu bé l’agenda cultural veureu que cada cap de setmana, i més enllà de la Setmana Santa, hi ha una cita o cultural o socioculturalisolidaria de gran envergadura. Al mes d’abril hi ha la  cursa solidària pel Sàhara (9 d’abril), la Marató de la Sang (16 d’abril) i encara hi ha més . L’1 de maig és diumenge i ja sabeu que esmorzem al Puigsagordi, havent pujat a peu.

Però tornem a l’àlbum del intercanvi amb França. Recordo que el nostre institut, que enguany fa vint-i-cinc anys en el lloc on ocupa ara, va fer dos intercanvis amb Guer i el nostre grup va ser el primer que hi va anar. El dibuix del Mont Sant Michel el vaig fer a l’autocar, copiant d’una postal, just després de visitar l’abadia situada en un illa prop de la costa bretona. El lloc és molt xulo. Molt turístic, però ple d’història i simbolisme. Recordo que allà també vaig descobrir  galetes de mantega. El dibuix el vaig fer mentre anàvem amb autocar cap a Guer, però no recordo si n’hi va haver prou amb una sessió. Dies més tard, ja a Centelles el mateix dibuix el vaig passar i ampliar a llapis, en un paper molt més gran que no he conservat (el vaig deixar i no ha tornat).  
En el mateix àlbum hi ha també dibuixos d’una piscina coberta, amb aigua calenta, que era un espai municipal de la població de Guer, on tots els joves centellencs ens hi vam anar a banyar i tot. Perquè els qui ho portaven eren justament els pares de les nenes que estàvem a casa seva i ho van arreglar per poder-nos-hi banyar  tothom. A mi, d’intercanvi, em va tocar una noia, una mica anodina, que tenia dues germanes, la més petita de nom Morgana (com la bruixa del rei Artur). A casa seva hi havia dos estudiants centellencs: jo i en Gerard Pagés, que dormíem en un mateix llit de matrimoni.  En l’àlbum també hi ha una espècia de retrat del Gerard i d’altres acompanyants, com en Jordi Bruguera, que potser aleshores era encara director del Institut i que fa poc ens ha deixat.

Recordo que quan vam marxar de Guer hi havia la història de que alguns pares francesos s’havien queixat que els seus convidats no volien tastar el menjar d’allà. Em va semblar terrible. Però també recordo que quan ells van venir per aquí (la setmana de Sant Jordi), vam anar a Sant Pere de Rodes i n’hi va haver d’allà, que no van baixar ni de l’autocar… ser adolescent és prou un puzle. Han passat vint-i-tres anys. Hi ha un carrer a Centelles que du el nom del poble bretó, però el que realment queden són els records personals.  

INGRÉS A LA RACBA

Amèlia Riera, acadèmica d’honor, abans que torni a sortir la Lluna
  • La pintora de sòlida i llarga carrera, rebrà aquest dimecres, 16 de març, a les 7 de la tarda, un bon reconeixament a la seva trajectòria, per part de la Reial Acadèmica Catalana de Belles Arts de Sant Jordi

Aleix Art
Tríptic oníric del 1992, tècnica mixta sobre fusta, de 41×67 cm, 
de la col·lecció particular de l’artista.
Centelles. Recordo que el setembre del 2001, estant de visita cultural a Còrdova un col·lega de viatge, de molta més edat que jo, em va dir que coneixia –i crec tenia com a amiga-, a la pintora Amèlia Riera. L’obra d’aquesta artista no és que tingui exactament la presència expositiva que d’altres cracks, com Tàpies o Guinovart. Però sí que quan hi ha oportunitat de veure obra seva, resulta inconfusible. I quan es pot contemplar una pintura seva, val la pena aprofitar per explorar els  seus secrets. Des que aquell amic me’n va parlar, que l’he  tingut present.
El cas és que la popularitat de l’Amèlia Riera potser no és molt evident ara. Però en canvi, revisant el seu currículum artístic, un s’adona que la situació és la contrària. Però no per ser més “famosa”, sino per compromesa, seriosa i activa en multitud d’iniciatives col·lectives i personals per difondre l’art contemporani i també la seva poètica.
Nascuda a Barcelona el 1934, saltà a l’escena artística urbana el 1956. Seguint el raport biogràfic del catàleg de l’exposició a l’Espai Volart (del 2010), destaquem que el 1962 va ser una de les fundadores del Premi Internacional de Dibuix Joan Miró i el Cicle d’Art Avui. El 1964 també va ajudar a fundar les Mostres d’Art Nou (MAN). Primera exposició individual el 63 a la Sala Belarte, presentada per Juan-Eduardo Cirlot. De fet a partir d’aquests primers anys dels seixanta la seva activitat s’amplia exponencialment i des d’aleshores la trobem en exposicions sola o en col·lectives, ja sigui espais públics o per a galeries: Milan, també a París, Varsòvia, San Francisco, etc. A Barcelona, la  galeria Dau al Set i la 3 punts, entre altres. Trobo curiosa la seva especial relació amb artistes o contactes dels països escandinaus. Entre els seus amics hi trobem a l’escultor suec Owe Pellsjó, que vam “descobrir” quan el monogràfic d’Espriu.  El 1990 hi va haver l’exposició Informalisme a Catalunya, organitzada per la Generalitat al Centre d’Art Santa Mònica i ella va ser l’única artista participant.
No estic molt capacitat per resumir tota la seva trajectòria pictòrica

En el mateix acte d’avui
també es rebrà com a 
acadèmica corresponent a
Glòria Bosch, historiadora,
 crítica d’art i actualment
directora d’art de la 
Fundació Vila Casas. Es dóna
la casualitat que Bosch va
comissariar l’exposició de
Riera del 2010.

, ja que la conec per trossos desperdigats. Però sí que sembla clara la seva predilecció pels tons dominants de caràcter fosc, negres. Penombres de llums, amb cert sentit escenogràfic  atmosfèric i en la definició d’espais que donen cabuda a objectes i elements, símbols d’un discurs bastant concret i que fa pensar amb la mort, les pors, els somnis i la realitat inconscient i també dimensions misterioses i, per que no mencionar-ho , com d’aires embruixats. Les referències a la seva obra per part de veus d’enciclopèdies remarquen els seus orígens dins l’informalisme, o el que és semblant, l’exploració de nous materials. Àmbit des d’on després ha  derivat cap a una espècia de figuració metafísica, no molt allunyada dels móns de Joan Ponç o el Tàpies de Dau  al Set, però amb  un accent més  essencial i amb una complexitat compositiva i metafòrica especial. En una paraula: inconfusible.

El discurs d’aquest dimecres a l’Acadèmia portarà més llum sapencial per valorar la petjada de l’Amèlia Riera dintre l’art català. Estel·la que cal que tots ens fem nostra i recordem igual que sabem qui és en Tàpies o en Barceló. 

PRIMAVERA ARTÍSTICA

La fira d’art de Centelles es farà a la zona del Triquet
  • Es convoca la cinquena edició de la Fira de Col·leccionisme i Mercat d’Art, pel proper 24 d’abril.

Centelles. La Fira de Col·leccionisme i Mercat d’Art és una de les quatre cites firals que l’Ajuntament de Centelles ha ofert des de sempre, com una cita destacada, juntament amb la Fira de la Tòfona, la de la Ratafia i també el Mercat del Trasto. Cada una en un equinocci.  Però fins ara la Fira d’Art, s’havia fet a l’Avinguda Rodolf Batlle. I per ubicació i uns criteris selectius una mica laxos, a vegades acabava sent una fira del trasto, segona part, amb pocs artistes i pocs col·leccionistes de debò. Ara, l’Ajuntament, amb l’equip de la regidoria liderat per Xavier Serra han decidit donar un nou impuls a la fira d’art i apropar-la al centre, concretament a la zona del Triquet (sagrera). D’aquesta manera s’ubica en un punt més central i accessibles de la vila, especialment agradable per ubicar-hi més parades –com es demostra amb el Mercat Màgic-. La Fira d’Art guanyarà així una millor presència i s’acostarà al plantejament  de les fires alimentàries que fins ara tenien com més importància en imatge i ubicació. El canvi d’ubicació s’espera que actui com un reclam important per atreure artistes i col·leccionistes i que puguin oferir als visitants interessats i als espontanis del mercat dominical, una bona oferta de productes.
Aleix Art
Ja fa uns quants dies, Jordi Sala Morell va presentar un 
seu llibre de poesies. Versos escrits en la forma de haikus, 
que ha aplegat sota el títol de “L’instant obert”. 
Editat per “Emboscall”, està prorrogat per Sam Abrams i
va ser presentat per l’autor, arropat per Montserrat Grau
i Albert Prat, en un acte de petites dimensions, 
celebrat dintre l’antiga ferreria. Els dos amfitrions van
recitar alguns dels poemes i després Sala va explicar l’origen
del seu treball, Ens consta que no és la primera vegada que
posa sobre paper alguna idea literària. Entre aquests
haikus “centellencs” n’hi trobem un dedicat a Fukushima
que us poso d’exemple:
La polseguera/  duia genets temibles/ que ens traspassaven./
També la terra i l’aigua, elementals per viure.”
L’Oficina de Promoció Econòmica que és qui convoca la fira ha compartit ja el reglament bàsic i la butlleta d’inscripció (web ajuntament i mailings). Però la ubicació de la fira s’haurà de modificar i també ja sortirà bé en el cartell, adequant les dades a una decisió que s’ha concretat aquesta mateixa tarda. La fira tindrà lloc el 24 d’abril, un diumenge, durant el matí. Els participants-expositors hauran d’estar al cas de l’horari de muntatge per no trobar-se amb problemes en l’accés, donat que per arribar a la sagrera, s’ha de passar per la Plaça Major i si fa el mercat dominical. Anar dora serà el millor remei, però  ja ho indicaran.
Els Bonobos criden
El divendres darrer del mes de febrer el grup musical dels Bonobos penjava a la seva web, el seu segon àlbum, titulat “Crida!”. Un recull d’onze  cançons noves  que en essència continua amb l’aire alegre, on desenvolupen el seu discurs de consells , d’explicar coses de la vida que els preocupen, però ho embolcallen amb un so i una instrumentació bastant diferent. Fent una broma tonta, és com si en el primer treball –Animalanima-, s’inspiressin beben cerveza i ara ho fessin amb taquila. Perquè han pujat de to de ritmes, revolucions, sons com electrònics i d’aire mes urbanita. El cd sona tot ell molt pulcre i ben quallat; caldrà veure com la banda liderada per Jordi Ginesta es desmalena dalt l’escenari. El concert de presentació del nou treball, que com diem ja té cd físic, serà en primícia a Centelles, el proper dissabte, 16 d’abril, a la plaça Major.  No se si convocaran el poble per fer un altre videoclip…

També podem informar que en Pere Relats es prepara ja per instal·lar la seva exposició de dibuixos i pintures a la Capella de Jesús. Tal i com recull la invitació i alguna informació publicada, l’exposició s’inaugura el proper 19 de març, Sant Josep, a les 7 de la tarda. Relats porta molts anys pintant i darrerament ha estimulat la seva obra, sortint al carrer a dibuixar, a l’aire lliure, fet que ha repercutit en ampliar temes, sentit i recursos la seva tècnica. 



EXPO DEL MEV PER VIC CCC

116 anys de pintura catalana: sense pintores?

  • Ahir era el primer dissabte amb l’exposició 116 ANYS DE PINTURA CATALANA . Ja erem a Vic, però dibuixant. I avui m’hi he escapat per fer una avançada. Parlem de l’exposició, la principal amb la que el Museu Episcopal de Vic se suma als actes de la ciutat com a capital cultural catalana 2016. Per això té una dimensió històrica catalana, resumida en 17 noms clau. 

Vic/ Centelles.  No és fàcil fer un resum  expositiu i els crítics ens ho passem  de conya cercant llacunes. D’entrada podem dir que els noms i les pintures són com a mínim de repàs encertat en qualsevol enciclopèdia generalista sobre el tema. La comissaria ha resumit la història en 17 noms i 22 obres: Casas, Rusiñol, Sunyer, Mir, Gimeno, Miró, Ponç, Dalí, Tàpies, Brossa, Hernàndez-Pijuan, Ràfols-Casamada, Guinovart, Vernis, Perejaume, Alfons Borrell i Barceló.
Les perles
Obres procedents de museus i algunes perles, com l’autoretrat a dues mans, paradigma de la pintura a plain-air i de la bohemia artística, fet entre els dos barbuts dels Quatre Gats. També hi ha la gran pintura de les taulades de Torroella, pintada per Gimeno. El Miró és molt xulo i fantàstic per veure diferents processos de l’artista i dels desenvolupats en els darrers 100 anys. En sentit historiogràfic l’exposició comença plantejant la dualitat entre la introducció d’un concepte modern de pintar i la representació de la dona, ella mateixa com a model i paradigma social (la gitana, la parisina, el simbolisme, la lectura cezaniana del cos, etc.). Però després el repàs salta a altres problemes pictòrics relatius a la forma, al color, la materia i els processos, l’atenció a les tendències, etc. La pintura d’Hernàndez-Pijuan pertany al seu concepte de paisatge abstracte. Potser hauria anat millor una d’aquelles amb les línies seriades per parlar d’un altre tipus d’art. El Guinovart és del 2006 i inclou argila en el magma plàstic.
D’entrada les peces en sí estan molt ben seleccionades i són una bona síntesis per estirar el fil, tant des del punt de vista del gaudi estètic, com de l’especulació més o menys especialitzada en pintura i contextos  varis.
Els rocs
No obstant, la proposta també genera algunes preguntes: perquè el títol és 116 (entenc 1900-2016), sí les primeres obres són de 1890? Perquè el sentit més o menys cronològic de les peces, al final remarca l’abstracció, si ja sabem que sempre i actualment tot cohexisteix i hi ha hagut aportacions recíproques i deixebles en tot? Perquè els Casas, Rusiñol i Brossa, tenen més obres que els altres? Segurament de Casas i Rusiñol es vol remarcar el seu pes i tàndem com a palanca de l’art modern.  Però aleshores, hi ha obra de Joaquim Mir, que també va tenir la seva glòria, però la seva obra també s’explica en relació amb la d’Anglada-Camarasa, que falta, i també és tan important. Perquè hi ha Barceló i no hi ha de Picasso o Torres-Garcia? Qué hi fa obra gràfica de Brossa si tot és pintura pura? Perquè el Dalí ocupa tot un pany de paret?  I perquè, per exemple, no s’aprofita la part que resta buida per ampliar la representació vigatana? D’artistes de Vic hi ha Josep Vernis i prou. Perquè no s’aprofita per representar Sert?  Potser Brossa hi és per eixamplar concepte pictòric, igual que hi ha matèria pròpia del informalisme. Però realment tampoc es representa l’expansió del concepte pictòric més allà de la tela, cap a altres materials (llum, plàstic, terres, etc.). I segur que no hi ha cap pintora catalana que hagi aportat de forma important, en els darrers cent anys? 
Així l’exposició de Vic funciona bé per complir amb uns estàndards acceptats, però s’aprofita poc per revisar la història i introduir matisos nous o apostar per noms de pintors que el 2016 representin un futur en la pintura, encara que sigui tirar pedres al buit. Realment les exposicions retrospectives costen molt d’ajustar seriosament. Potser sí que la tasca crítica de museus i universitats ha entrat en una fase hedonista i jo vull esponges exprimides. No tenim imatges.