NOVA EXPOSICIÓ AL MARÇÓ

Nova York es filtra en l’obra de 
Fernando Molero

  • El Centre d’art el Marçó vell de Centelles acull l’exposició amb la que l’artista remarca la seva estada per la metròpolis americana. Petjada que sembla de caràcter introspectiu i en exigència de qualitat, sobretot.

Aleix Art
Centelles. L’exposició de Fernando Molero al Marçó vell ja està inaugurada. Teniu només un mes per veure-la. El dia 28 hi ha visita guiada de l’artista. Ens falten moltes coses per aclarir, com una biografia ben feta, ja sigui al web de l’artista o subministrada pel mateix centre d’art. De fet,  aquests no han  tingut ni temps de penjar les cartel·les, amb com a mínim l’any de les obres: ho han posat tot en un document de sala, sobre un a4, que es referix a les obres amb números,  però aquestes estan penjades per criteris estètics i no de data.
La datació sembla clau, és de fet el nostre fil d’Ariadna , ja que a priori, resulta ser transcendental per entendre el fruit d’un viatge i el pas de l’artista, des d’un backgraund base, fins a uns fruits generats pel trepitjar asfalt a l’ombra dels gratacels. L’obra té un sentit d’unitat, però també inclou canvis forts que s’expliquen per una estada important de Molero, a Nova York. En la “travessia” de Molero -títol de la mostra- hi ha com grups d’obres: arrel figurativa, obres amb capes d’imatges,  obres tramades amb venecianes o llistats i les propostes de tipus més conceptual, amb un punt de llum i un voltant de taques radials. La llum, com l’entenen altres pintors,amb el seu punt elèctric –pensem per exemple amb el nostre Jaume Arisa-.

Pors i neguits

L’exposició al Marçó escampa l’obra de Molero per totes les seves parets, des de l’entrada fins al fons, passant per les tres sales. A l’entrada hi ha un autoretrat. A la sala gran, sobre el plafó vermell, hi ha una peça del 2010, titulada “Culpa”, que prenem com a origen dels neguits que Molero volia superar a la metròpolis i que pren forma en les obres del 2012 a 15. El que no sabem és si la naturalesa i importància de la “culpa” ha estat determinant en la resta  d’obra. Ja que tal i com es veu al Marçó, totes les pintures responen a inquietuds més aviat introspectives, opaques i fosques. Semblen ben bé obres quaresmals. Una mica ens sobte la foscor de la seva obra, feta segons sembla, en el sí d’una urbs que imaginem radical, més vibrant, dinàmica i viva. En el catàleg es parla d’incerteses. En Molero,  el rastre de N.Y., crec detectar-los  sobretot en el que és els tons més propis de les llums de neó. Tota la resta correspon, crec, a un debat seu, que és independent del lloc, que tant es pot generar en un  taller, com visitant un museu europeu o en tertúlies amb col·legues de qualsevol lloc. Potser la marca de la ciutat és també la por de l’individu respecte al tot. I tot plegat no treu  que la pintura de Molero ofereix una serietat i qualitat interessants. Potser la marca de Nova York sobretot l’ha ajudat a quadrar millorar la qualitat i concretar el seu llenguatge. Però hi ha molta especulació en aquestes paraules. El cas és que la nova exposició del Marçó és francament interessant. 

ANY RAMON LLULL

Un altre savi

  • Una pintura atribuïda a Francesc Ribalta, del segle XVII, que teòricament representa a Ramon Llull,  ens permet esbrinar una mica l’atenció que el savi va merèixer tant pel seu saber com per recordar-lo artísticament. Això només és la punta del iceberg.


MNAC
Obra atribuïda a Francesc Ribalta. Amb alguns dubtes, també,
dedicada a Ramon Llull. Prové de la col·lecció de Gaspar 
de Haro y de Guzmán, Marquès del Carpio i d’Eliche. 
El 1916 passà a la col·lecció de Leopoldo Gil. 
El 1922 fou dipositada al museu
i el 44 adquirida per la Junta de Museus. 
Centelles. Ara, aquests dies, comencen a sortir ressenyes periodístiques i també més brodades explicant la figura de Ramon Llull, en vistes de l’any de commemoració dels set-cents anys de la mort, que hem començat. La vida del savi mallorquí s’ha anat emboirant en la memòria col·lectiva i cal posar-hi llum nova. És abundant i vistosa la imatgeria dedicada al il·lustre personatge o a la seva obra. Inclús sembla que ell mateix hauria estat l’autor d’algunes il·lustracions que acompanyen els seus textos.  Però de fet, volia referir-me a les obres que altres artistes li han dedicat. Quan vam fer els monogràfics d’Espriu i els artistes ja vam veure la força inspiradora dels poemes. Amb Llull passa el mateix. Sense anar més llunys, Miquel Barceló acaba de dedicar a Llull una pintura mural que s’instal·larà a París. Potser ja tornarem a aquesta obra.
Anem al gra: on vull anar a parar d’entrada es a la pintura, del segle XVII, guardada al Museu Nacional d’Art de Catalunya, que sense estar del clar del tot, continua acceptant-se com un retrat plausible –imaginat, però apropiat-, de Ramon Llull.
Gràcies al museu, ara sabem que la pintura està rodejada de dubtes, no només pel que fa al tema , si no també per l’autoria. Però el cas és que a través d’aquesta obra, em pogut saber, gràcies a un  estudi de Joan Sureda, que analitza a la pintura, que Ramon Llull va ser una persona respectada, estudiada i inclús venerada des del seu mateix temps  de vida. Als segles  XIV-XVI hi havia interès per la seva obra, fomentat per estudiosos, la cort catalanoaragonesa, però també la casa dels Austries. De fet hi havia centres d’estudis especialitzats, tan a Mallorca, com a València, Alcoi, Saragossa, Barcelona o Nàpols. Els llibres dels que parla Sureda, que copien i difonen l’obra de Llull, amb imatges o no, provenen de París. L’arquitecta-constructor Juan de Herrera, responsable de l’Escorial de Madrid era un “fan” de Llull. El fet és que tot aquesta gent enamorada pel saber i l’exemple de Llull també volien imatges d’ell i, segons Sureda, seguint els costums de l’època, es va generalitzar una imatge prototípica, del savi, amb barba llarga i amb vestimentes de franciscà.  Un dels exemples que cita és el d’un retaule gòtic mallorquí, la taula del qual, amb la representació de Llull, forma part del fons del Museu Marés.
Però la pintura retrat del MNAC està allunyada, tant d’aquesta iconografia tant definida, com de l’explícita exaltació religiosa de la que Llull era protagonista, en el segle XVII, per part dels grups de defensors. Efectivament, és un retrat de lateral on  hi veiem un home gran, amb barba blanca, crescuda, però no especialment llarga. Està com pensant la lectura d’un text que té a les mans. És la imatge més com la d’un intel·lectual o un home de raó. Els llibres i els papers corresponen als objectes del segle XVII. Si és algú del passat, se l’ha fet del “present modern”.
Quan Joan Ainaud va relacionar les inicials D.G.H.  que hi ha a la pintura, amb les del duc Gaspar de Haro i va relacionar-la amb les que s’esmenten al inventari del fons privat, es va establir, tal i com marcava aquella, que la tela era un retrat de Llull, pintat per Francesc Ribalta. Fins aleshores s’havien tantejat altres noms, i encara n’hi havia –com  Longhi-, que creien veure la mà del Velàzquez de l’etapa sevillana. La  comparació entre obres i l’estil permet encara trobar coincidències amb l’ús de persones com a models (fet que potser tant pot donar-se entre obres d’un mateix artista, com entre artistes).

En qualsevol cas el que em crida l’atenció  és que l’obra té caràcter. Potser qui el va pintar, pintava a un altre personatge, però a ell mateix o a algú altre, li podia semblar i va decidir, que era “un Ramon Llull”, igual que hi ha personatges, representats o reals, que fàcilment encaixarien en el paper de Sant Josep o Sant Pere i no s’ho han plantejat mai. El cas és que sigui qui sigui –i si ho és, millor-, encarna bé un Ramon Llull: una persona que llegeix i reflexiona sobre la lectura i a partir d’aquí, aporta la seva visió. És veritat que en el meu imaginari, Llull adopta un tarannà més alegre i dinàmic. Una mica, com crec que debia ser Sant Pau. Però la pintura, m’agrada perquè enalteix  i dignifica el seu paper.  Li dóna serietat. Sureda i els comentaristes, enllacen a més, tal i com es veu, el tipus de pintura, amb l’escola tenebrista, amb el qual, tenim una pintura amb retrat d’un personatge proper, feta d’acord amb el que al segle XVII era una manera ben moderna. En l’article anterior, dedicat als bodegons, lamentava la poca visibilitat de la pintura catalana de l’època.   Els Ribalta, pare i fill, corresponen a una òrbita  a cavall de València i Madrid, però una mica, són com més de casa. Total: que és una pintura-retrat que té un pes significat. La festivitat de Ramon Llull, que no és sant, però és beat, és el 27 de novembre.

TEMPS DE PAS

Plou o no?

Centelles. L’any avança. Estem ja al febrer. Avui, diumenge, el poble nota la ressaca dels que ahir van anar al carnaval de  Torelló. A més no plou, però sembla  que si disposi: al mercat casi no hi havia parades. La vida expositiva oficial també està de canvis. En el que és les Finestres d’El Trabuc hem fitxat les artistes gravadores Fina Tuneu i Imma Parés, per exposar a partir del 20 de febrer.

Del Marçó esperem amb curiositat la inauguració  de  l’expo  de  Fernando Molero, que será el proper dissabte al vespre. Molero va formar part del jurat del Premi Centelles. Pel que  sembla és una aportació-fitxatge del Pep Puvill, que coneix a molts artistes. El que ve és més aviat jove i pel  què ens ha arribat ha tingut una etapa important, no sabem si ja finiquitada, a Nova York. Urb que serveix d’inspiració directa i indirecta de la seva obra. 

Mirant una mica la seva web, veiem que potencia la pintura, el retrat, els  dibuixos i les obres amb aquarel·la. Dintre les pintures copsem vàries dirección: les com del cartell de l’exposició a  Centelles, amb un fons dominant format per taques –encara no sabem si matèriques o planes-, amb un  element central,  tipus línia o forat banc que funciona com un foco.  Com si representes ”wormholes” o pous. Però també hi ha pintures que fonen dos plans, un de figuratiu i un altre que actua més com una veladura. També hi ha pintures de tipus més oníric o metafísic.
Suposem sense saber-ho que a l’exposició de Centelles portarà obres recents, però de moment no em sento capaç de dir-vos si tanca etapes o les estira totes. La idea que se’m queda, però, és que el seu art, per molt concret que estigui és una reacció personal a la vida cosmopolita i radical de Nova York. En un  vídeo que ell mateix ha penjat a la seva web veiem que es fixa, sobretot en les persones, en la seva diversitat, però en especial en els grups de rap i també en el bullici, la vida suburbana del metro.  Veiem una  obra bastant opaca, fosca, de tons antinaturals, més propers a les llums dels neons  i la  cibernètica que a la naturalesa campestre. Parlem del paradigma de la vida sobre l’asfalt i també d’un pulmó cultural mundial. L’obra de Molero em fa pensar amb la d’un Premi Centelles, Miquel  Gelabert. I segurament ni es coneixen ni tenen  res a veure.
En el que és l’apartat biogràfic no explica més que el  seu currículum expositiu.  I  sobretot  ens crida l’atenció la seva assiduïtat al Premi de Dibuix Ynglada-Guillot (que per cert, ara s’ha tornat a convocar)  i diverses exposicions sol o acompanyat a la metròpolis.
Dibuix urbà embruixat
No em parlat encara de l’activitat que ens vam cuidar d’organitzar durant el  Cau de Bruixes: una ruta de dibuix mataroniana, des de les 10 fins oficialment al vespre. Vam ser una quinzena de persones. En una bona part provinents de les comarques de Girona.  A  Girona mateix hi ha un  grup que des de no fa molt ha irromput en el panorama dels urban sketchers i són molt dinàmics i actius per trobar-se per anar a dibuixar. Ja sigui responent a convocatòries concretes o perquè senzillament en  tenen  ganes. El grup, que una mica, convoca i apreta la Toni Xifré,  va seguir la ruta del Skectchcrawl Embruixat fins a  l’hora de dinar. Vam dinar tots al Iturri. Però després van marxar.
El nostre poble els hi va agradar, l’activitat del Cau de Bruixes els hi  va semblar curiosa: sobretot vam veure el mercat i els preparatius de la plaça Major.  No es tracta de dibuixar-ho tot fins a treure la llengua. Sino de fer-ho de gust. La ruta es pot seguir voluntàriament i si es segueix es veu i dibuixa més  de tot. També vam obrir els quaderns sentats a les escales de la bassa del Vapor. També va venir en Matidees, dibuixant urbà que es pren el tema una mica amb més interès de convertir la vocació en una professió. Actualment està a l’atur i mira d’anar a tot arreu, per dibuixar, per gust i per fer-se un lloc en aquest camp,  una mica com ha fet en Swasky, en Sagar o en Lapin o el Miguel Harranz (els gurus introductors del tipus de dibuix). De Centelles també hi van ser una estona, en Pere Relats  (que ultima exposició individual a la capella de Jesús, el març), en Miquel  Matavacas. També  van venir la Marina  Berdalet de l’Estany o en Josep Maria Portet de Tona.  Podeu veure els seus dibuixos a la galería, accessible directament des de  l’enllaç al lateral i també, temporalment, des del web ajuntament de Centelles.

MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA

Cistelles omnipresents

MNAC
Oli de Juan van der Hamen, “Cardo con cesto de manzanas, zanahorias y naranjas colgadas” del 1622
Barcelona/ Centelles. Fa molts dies que l’exposició “Incòlume”, la de les natures mortes del segle d’Or es mostra al MNAC. La visita va suposar un petit núvol fosc que d’alguna manera ha frenat l’atenció al blog: volia revisar alguns punts, però no tinc temps. Igualment, una cosa és la visió meva i l’altra la que em van enxufar dos experts acreditats, amb qui vaig coincidir, que van veure altres qualitats, que van fer revisar les meves. Però van passant els dies, no avanço res en el tema “d’aprendre com ha de ser una bona natura morta” i els bodegons esgoten el temps de gràcia al MNAC, abans no els despengin i comencin el seu trasllat cap a les reserves o a un espai definitiu, dintre el fons museístic. Tot el lot de pintures és una donació d’origen privat.
MNAC

Pedro de Camprobín, “Plat de figues”, de cap a 1656
La meva previsió inicial a l’anar a veure l’exposició era analitzar com aquell fons encaixava amb el propi fons del museu nacional català. Ja que la nòmina dels artistes pertany a l’òrbita pròpiament més hispànica, castellana i territoris de la corona, menys els pròpiament catalans. Però també hi anava amb la curiositat de veure pintures a l’oli de fons fosc amb fruites i altres natures pintades detalladament, amb llums escenogràfics, atenció al sentit del tacte, seguint l’exemple del Zurbaran de Cambó o d’altres cracks del gènere. En aquest sentit,  l’exposició compleix les expectatives i personalment em sembla coherent amb aquesta meva il·lusió. Les altres veus parlaven d’obres que no són “de les primeres firmes” o de composicions poc encertades. L’única peça que salvaven era el plat de figues que també il·lustra el cartell oficial.
No obstant, per aquest ull meu, de preparació menys especialitzada, no el veig capaç de jutjar qualitativament amb els mateixos termes. En el tema de la composició o estil, penso que segons com és un criteri subjectiu. La llista de noms per mi són prou importants: van der Hamen (des del bodegó de la Godia, que és com un ídol personal), Antonio Ponce, Pedro de Camprobín, obres del Cercle de Zurbaran. No sóc un expert, però són noms que em sonen. I el que és més important: les obres, almenys algunes, tenen caràcter.  

I amb tot aquest temps que ha passat he trobat coses: en alguns dels bodegons que es mostren les fruites estan sobre cistells de vímet. El mateix cistell o tipus l’he trobat representat com a tot arreu. No escrivia l’article però el cistell me’l trobava a tot arreu. I inclús hi ha un exemple remot d’una cistella amb figues, representada a les pintures romanes al fresc de la vil·la Popea, que és igual (i resulta que a casa hi ha una làmina amb aquest fruitera). De fet això fa pensar  que potser en els bodegons, en aquells segles del XVII o el XVIII estaven en la ment dels pintors els models que s’anaven trobant en les redescobertes pintures pompeianes i que s’anava repetint i difonent. En qualsevol cas les pintures d’ “Incòlume” em semblen inserides plenament en les problemàtiques del seu gènere. Cercant una mica més, veiem que darrera les natures mortes hi ha tant el desig de celebrar la vida i les estacions, com intentar captar la realitat. Després de tot això, mirant  de nou les pintures exposades al MNAC, no veig per què hi ha tantes manies. O agraden o no. Però com tot. I almenys aquestes, els seus autors ja ho van donar per decidit fa 300 o 400 anys.  El que encara em pregunto, però: hi ha cap Zurbaran català o no?