IMPRESSIONS DEL PELEGRINATGE (I)

D’escoltar la “Història Sagrada” 
a caminar per Jerusalem

Antonia Viñolas
La imatge podria correspondre a les que veiem 
quan l’Albert Elfa de TV3 es posa davant la càmera. 
Però no, aquest cop pertany a una centellenca
que hi ha anat i ha capturar el que per ella 
també és una vista “impressionant”.
Centelles. Ja fa dies que arrossego un parell o tres de temes que no trobo manera ni temps de desencallar i m’agradaria molt poder-mi dedicar per publicar-los. Però el temps deixa poc espai per gaires floritures, fora de la Feina. Un dels temes he trobat el recurs d’anar-ho subministrant de mica en mica. En temps de les vacances d’agost vam explicar que des de la parròquia de Centelles s’organitzava un pelegrinatge a Terra Santa. Vam explicar el què i també vaig definir els meus posicionaments.
Ara ja fa molts dies que el viatge es va fer, que va acabar. I ens consta que en general les impressions van ser bones. De fet ens consta que l’onada expansiva del viatge continuava entre el grup expedicionari encara aquest cap de setmana, quan a Centelles van venir tots els viatgers d’altres indrets que havien acompanyat als nostres veïns.
Però des del blog voldria fer com un colofó preguntant als nostres pelegrins com els hi va anar i indagar si l’estada a Terra Santa els hi ha reportat algun afecta significatiu. Hem començat per una de les viatgeres. La més accessible per nosaltres, ja que en som familiars, coincidim cada dissabte a El Trabuc, abans de les 9, i a més des de la tornada de Jerusalem ens ha despertat amb una notícia decisiva, que ens assegura abans d’anar-hi ja ho tenien pensat: la Maria Antonia Viñolas es jubila. Tanca la sabateria, negoci continuador de l’antiga Can Manso, que havia engegat el meu avi, Ramon Garriga. Per tot això vam començar per ella per saber l’abast real de les impressions de l’estada en terres bíbliques.
CC.- Quan recordes haver sentit a parlar de Terra Santa?
Antonia Viñolas.- Estudis de petita, d’Història Sagrada. Recordo les històries sobre el rei David, Herodes. Quan era petita, fèiem Religió i a més Història  Sagrada a l’escola.
C.C.- Sempre has volgut anar algun cop a Terra Santa? Qué és el que desitjaves veure, principalment?
A.V.- Sí. Sobretot  volia resseguir els passos de Jesús i visitar els llocs per on ell havia passat: Betlem, Jerusalem, etc.
C.C.- Digues sis noms que associïs a Terra Santa:
A.V. Betlem, Jerusalem, Mar Mort, Llac de Tibariades, Rei David, Herodes, Jesús.
C.C.- Qué és el que més et va agradar?
A.V.- El que em va impressionar més és el mirador sobre Jerusalem i també l’Hort de Getzemení i la vista de la ciutat des d’allà. També em va agradar el Mur de les Lamentacions.
C.C.- Qué és el que menys et va agradar?
A.V.- El Museu de l’Holocaust impressiona, però el tema és molt dur i desagradable. També vaig trobar que els carrers eren poc arreglats.
C.C.- T’agradaria continuar fent aquest tipus de viatges organitzats per la comunitat?
Sí. M’agrada anar amb grup. I si es pogués m’agradaria anar a Petra i al Mar Roig.



Sobre els viatgers “obligats”

El Mediterrani reuneix la paradoxa de que hi ha gent que travessa les aigües per plaer i d’altres que ho fan per necessitat i intentant oblidar el passat. Les migracions són actualment un dels grans desafiaments sobre la taula.

Aquesta setmana s’han reunit presidents europeus i africans per parlar dels tema, a l’illa de Malta. En les notícies, el periodista deia que ja disposaven d’unes conclusions, abans de començar. I aquestes han anat en la línia d’abocar directament diners, per a què els països africans “aturin els migradors en els llocs d’origen”. Però això soluciona res realment? Es va a l’arrel del problema? Ho he demanat al Francesc Mateu, el centellenc responsable de l’ong Intermon-Oxfam i ens ha dit que, segur que aquests euros es destinaran a “millorar qüestions de seguretat”, enlloc  d’incidir en temes de cooperació. Cures pal·liatives i un altre desgreuge a l’observació dels Drets Humans. També ho he consultat amb la Cristina Ciudad, la regidora centellenca que està al cas dels temes de cooperació i presideix la comissió local dels refugiats. Per ella no s’han arribat a assolir els “fons d’ajuda d’emergència” i creu que realment “falta compromís i és una assignatura pendent de la UE…. no es posa fi al problema”. Informa que aviat es tornarà a reunir el Consell de Cooperació i el Consell dels refugiats de Centelles per valorar la situació i plans. 

ENTREVISTA [] AHMET GÜNESTEKIN, artista turc

“Interpreto la diversitat cultural amb igualtat de condicions”

Avui tiraré pel dret, perquè publicaré tal qual les he rebudes, les respostes a l’entrevista que vaig adreçar a Ahmet Günestekin. Artista turc, una de les propostes més engrescadores de les exposicions que havien de passar per la Marlborough de Barcelona. Ja la tenim aquí i les respostes a l’entrevista d’Aleix Art, també.

Gentilesa de la galeria Marlborough de Barcelona

Aspecta general dels quadres de Günestekin en la seva exposició individual  a Barcelona.


Centelles. La proposta de pintures-brodades i amb altres elements de Günestekin, és a la sala del carrer Enric Granados des de fa una setmana. Encara no l’he vist, pròpiament. Ja hi aniré. Però teníem “in mente” la peça vista l’estiu i també algunes de les fotografies, prou impressionants que ens han enviat de la galeria.  Per tot això vaig trobar estimulant poder adreçar-li algunes preguntes a l’artista, per aprofundir en el seu treball. Les preguntes les vaig ja adreçar directament en anglès i així m’ho han tornat. I passa que ens ha respost extensament i, deixeu-me confessar que, ara em fa mandra traduir-ho tot amb calma. Si us cal traduir-ho, de fet ja hi ha l’aplicació del Traductor de Google, annexada al blog, que us podrà donar un cop de mà.
Ahmet Günestekin és nascut a la localitat turca de Batman, el 1966. Per aquest blogger representa el cas d’un artista format en un context perifèric a Europa –encara que culturalment hi tinguin vincles-, que ha adoptat tècniques tradicionals locals, un univers d’arrel abstracte i gamma de colors amb possibles fonts amb els estils igualment impregnats de  tradicions culturals antigues. Em falta precisar –amb la visita- si és en tota tota l’obra, però Ahmet utilitza recursos de brodador, creant composicions molt complexes, algunes de les quals presents a la mostra de la Marlborough. La proposta de Günestekin  casa amb el perfil de l’art Occidental internacional, on hi ha interessos globals i l’abstracció és prou important. Però hi aporta un accent diferent i singular.  Agraïm a l’equip de la galeria Marlborough l’ajuda en la gestió d’aquesta entrevista que s’ha vehiculat entre teclats.
ALEIX ART.- Why do you have developed this kind of works, so close to tapestry? It is a kind of reference to a local art?
AHMET GÜNESTEKIN.- I was born in a geography where different languages, religions and identities coexisted. All the holy prayers, weddings and deaths became apparent along with their sounds and colors. I grew up with all these colors. I never felt that I belonged in a particular one, nor was obliged to choose one. This is the reason why I always prefer to interpret them on an equal basis, as the continuities of each other. Regarding multivocality as equality enabled my art to become multicultural as well. This is an immense acquisition to me.
A.A.- Do you see your work like another kind of painting?
A.G.- All the tales and oral culture I was exposed to since my childhood influenced the hue and pattern of the works I produced. I did not undergo an academic training; I found my own path instinctively, through trying and exploring.
Gentilesa de Marlborough
A.A.- How do you create your works?
A.G.- Mesopotamia, where I was born, and Anatolia, and the mythological creatures in Greek mythology, form my most important source of inspiration. My method of oil painting is a model that reveals itself in adopting embroiderer’s patient work that is to knit and adorn, and to make a drawing model out of it. My diverse uses of the light, the thickness of the lines and the colors, and their density pave the way to gross geometric forms and consequently ensure the viewers to imagine the mirror palace I had dreamed of. It also makes the viewer easier to see all the colors of the rainbow by giving them the sense that it is a spectrum that they see exploding, and it is the source that make them to imagine.
A.A.- Do you draw first a general idea or do you generate it making it-self?
A.G.-I always have initial thoughts in my mind at the outset, so from the beginning I know what my work is going to look like once I completed it.    
A.A.- Some-where your  kind of forms are descriptive like “narrative abstraction”. How does it works?
A.G.- I think “narrative abstraction” is a problematic term. I have been inspired by some narrations but only in the imaginary sense. And the image does not have a social equivalent. I mean the legendary images in my paintings are products of my imagination instead of being traditional motifs. If narrative abstraction means converting some myths into a visual language, my works have no connection with this process. Instead of producing a narrative abstraction I am producing images that recall the story.
A.A.- Have you notice if your kind of abstraction concept also belongs to others cultural tradition, like Islamic decorative works were non-figurative reference are more often?
A.G.- Most of my works look like abstract paintings, with a range of vertical stripes that are composed in a way that forges the impression of a figurative or abstract element that appears like a large watermark in the background. These works are emblematic of one aspect of my art. For instance the major sculpture in one of my exhibition, Million Stone, of block-like giant colorful letters that spell out Kostantiniyye, reveals the various names the city has been called since its birth: those names replete with the same religious symbols in relief found in the cycle of works that opened the show. The figure that is distinct and apart from the rest of the composition, and this again symbolizes the sun, which reigns supreme over the compositions. In those works, as well as generally in my art, a highly appropriate figure within this installation relates to the city’s cultural and religious history. My works, in this sense, represent three major religions those are Judaism, Christianity, and reveal cultural layers of the same geography those are invisible today.
A.A.- The kind of colors looks like to belong to the artist preference. But those they have any other reference?
A.G.-For me mythology is the source of all beginnings. Yedizim, as of a dualist religion, has first emerged in the ancient Mesopotamia where I was born, rests on the belief that people make distinctions between the good and the evil. The narratives of this culture and its peculiar imitations spontaneously offer precise choices. However, my aim is not only to convey messages, also I try to reveal my own mythology and truths, by expressing myself painting and narrating the diversity of the culture. My paintings are cultivated color palettes, and these palettes and the drawings which they have comprised in harmony are the base of my works. The drawings and the circles are combined in a one geometric structure, and the uses of the colors radically effect the eye, also provide a narrative, for the symbols and emotions put forward all these elements in the paintings.
A.A.- Why do you think your work it is shown in an international art gallery like Marlborough?
A.G.-I believe that only the local artworks become universal if and only they are anew themselves and contribute to the world art. My work is originated from an ancient civilization, where my own culture grew, and this is how art world became aware of my works. I do not adopt any traditional art practice performed so far. I perform my art without the influence of any traditional approaches. I think that it is my chance because I have an authentic style and my works drew Marlborough Gallery’s attention in the first place.
A.A.- Have you never seen Miro’s bigs tapestry works?
Miro is among the artists I very much admire his works. I like the joyful celebration of life and color in his works.  
A.G.- What is your next step?
Marlborough Gallery will display my new paintings for the next year in New York and I will be working on those then.   

                          

INDIVIDUAL A GRANADA DEL PREMI CENTELLES 2015

Eugenio Ocaña pinta del natural


Encara falten alguns mesos per a que el Marçó aculli l’exposició que es regala al primer premi del concurs de Pintura. Però des del blog amb gust fem un marcatge per saber per on passa Eugenio Ocaña, que ha creat bones expectatives amb la pintura de la model, guanyadora del Premi  Centelles. Ara el trobem, en una individual, a casa seva, a Granada que ens desvetlla coses noves.
Gentilesa d’Eugenio Ocaña
Un dels olis del pintor granadí, fetes a “plain air”
Granada/ Centelles. Ahir vaig rebre un arxiu comprimit amb 300 mb d’informació procedent de Granada, enviat pel nostre “artista centellenc d’adopció” Eugenio Ocaña: 30 fotografies de bona resolució, el cartell, un text. El pintor guanyador del Premi Centelles d’enguany ens havia parlat de que preparava una exposició individual al Palacio de los Condes de Gabia. Una proposta que suposava un gir radical. Efectivament pintures i text explicatiu, confirmen que Ocaña ha sortit del seu taller i ha portat teles i papers al mig del paisatge granadí i ha traduït el què veia pictòricament, sense utilizar la fotografia d’intermediari. Sis olis i 27 aquarel·les conformen l’exposició “A plain air y una siesta”, a més de blogs de dibuix, un dels quals s’ha reproduït en forma de catàleg.
E.G.
Selecció de paisatges capturats amb aquarel·la. 
Composicions complexes però sense incistir massa sobre les
parts ja pintades. Així deixa respirar els colors, igual com  
veiem a les pintures a l’oli.
El simple mètode ja suposa un canvi de paradigma que hauria d’estimular i servir d’exemple als aprenents de pintors que a vegades viuen massa amorrats a la fotografia com a model. Ocaña ha resseguit llliurement, els passos de mestres anteriors de la pintura. Ell cita als impressionistes de Barbizon, Cezanne i també Hockney (amb aquest trobarà un punt d’afinitat amb l’Artigau).

Nous  mitjans

A més dels olis i els papers amb aquarel·la, també hi ha una secció videogràfica amb pintures fetes amb l’ipad. Les pintures materials estan dedicades a entorns rurals i paisatges més o menys silvestres a on l’artista s’ha desplaçat i ha treballat in-situ.  Les pintures digitals corresponen a espais interiors. La factura és diferent. La idea de l’espai i els colors són de la mateixa ànima.
E.O.
Vista parcial de la sala amb l’exposició. A primer terma
l’expositor amb els blogs de dibuix.
Hi ha algunes aquarel·les que les trobem repetides després en pintures, però no puc dir si són esbossos o que l’artista simplement i tal i com ens diu, ho ha repetit in situ en mitjans diferents. El “dubte” ve de que en les aquarel·les es veu molt bé el treball directa i intuïtiu amb pinzellades amplies, ven carregades de pigment i aigua i amb prou feines insistides. Es veuen bé com a treballs ràpids i resolutius. Fet que dóna un gamma plana que amb els tons oposa nivells i formes del paisatge i introdueix qüestions lumíniques. El mateix exercici fresc i físic d’Ocaña crec que guia les pintures a l’oli de format més gran. I en tots els casos crida l’atenció que són colors càlids, però forts. No són ben bé gammes mironianes, sino verds esmaraldes, liles, sofres, blaus de llum de lluna. Colors que tenen caràcter i és cert que amb això mantenen parantesc  amb la pintura de Centelles.
E.O.
Una de les pintures digitals d’Ocaña. Els colors són càlids.
L’exposició d’Eugenio Ocaña es pot veure al Palacio de los Condes de Gabia de Granada, fins el 15 de novembre, ciutat on resideix. No és la seva primera exposició individual. L’actual suposa presentar obra amb un gir important, ja que fins ara Ocaña s’havia dedicat a fer retrats de gran format, sobretot de noies. Amb una pintura d’aquesta etapa, del 2014, va guanyar el Premi Centelles d’enguany. El paisatge i la pintura a l’aire lliure són un pas nou per al jove artista.

Així d’entrada, la mirada paisatgistica d’Ocaña és geogràfica, però no naturalista: el seu tema són colors que creen formes i “caricaturitzen” el paisatge. No puc assegurar si la pintura és plana o  hi ha els grumolls que van cridar l’atenció a la pintura de la Model. D’entrada tot sembla un treball concret i sense decoració. Un treball fresc, honest i que  ja tenim ganes de veure de més d’aprop a la falda del Puigsagordi. Però què cuinarà l’Ocaña per a nosaltres?

EXPOSICIÓ AL MEV

De puntetes per a l’Edat Mitjana


El Museu Episcopal de Vic acull la darrera etapa de l’exposició internacional “Viatjar a l’Edat Mitjana”, que ha reforçat els llaços entre museus dedicats al mateix període de París, Colonia i Florència. A primers del 2016, un simposi a Vic entre aquests fons i altres col·leccions que s’incorporaran, permetrà redefinir objectius comuns.
Aleix Art
La nova exposició del Museu Episcopal de Vic crec que 
sobretot és una oportunitat per rellançar la col·lecció a
nivell internacional. Ja que les peces que s’exposen, algunes
locals, altres prestades, no seria difícil trobar-ne de similars
a les altres institucions participants. Fet que demostra la
internacionalització de les arts en època medieval. Els camins
portaven a llocs. Com a exposició didàctica i sapencial, 
crec que era molt millor, l’anterior, dedicada a desvatllar 
els secrets tècnics de la pintura romànica sobre taula.

Vic/ Centelles. Fa uns mesos que sabíem d’aquesta exposició que havia portat obres dels museus de Vic i Barcelona a una exposició de fora, que en prou feines s’havia ressenyat aquí. Sabíem que un dels amfitrions era el Museu Cluny de París i això sonava a paraules majors. El tema, a més, prometia: El viatge a l’Edat Mitjana. Pensar que algú escodrinyava la naturalesa de les passes que havia connectat persones i cultura  en temps de les Bíblies de Ripoll o de les catedrals gòtiques, feia preveure un bon treball d’investigació. Perquè d’alguna manera les obres d’art, les mateixes que guarda el MEV o altres museus de categoria són producte del moviment de persones i idees, d’un lloc a l’altre. Sino, potser els ausetans, en prou feines hauríem evolucionat fora de las coves. No obstant, després de visitar dues vegades l’exposició que ens ha arribat a Vic, no veig que la proposta respongui a les expectatives ni a les preguntes meves sobre el viatge a l’edat mitjana. Parlem de l’exposició “Viatjar a l’Edat Mitjana”, que acull el Museu Episcopal de Vic.

No estic pas dient que les obres no siguin maques i que no hi hagi peces importants. Sinó que el suc i la informació que se’n extreu, la trobo minsa i superficial. La selecció sí que  té alguna relació amb al viatge o el representa: pintures o representacions sobre objectes de personatges anant de camí o, i sobretot, tot tipus d’objectes personals, de negoci,per a les muntures, per anar a la guerra, devocionals o per a celebrar el culta. Però la informació que se’n desprèn està lluny d’aportar coses noves. Hi ha cartel·les explicant algunes peces però normalment es donen unes pinzellades i prou. Contràriament, els textos de la mostra s’entretenen en aspectes relatius o que més aviat frenen, com el concepte de que el viatge era a l’abast d’uns quants o de que eren gent amb recursos precaris: la realitat és que els camins i els mars eren transitats i que on nosaltres hi veiem una limitació, els homes d’aquells segles hi veien una argúcia. També ens parlen d’altres aspectes com aspectes de l’imaginari o la literatura, que poden donar informació, però crec que realment s’aparten i ens distreuen  del tema concret, de parlar de l’experiència física, directa, personal o col·lectiva del viatge i de productes totalment fruit d’aquests.

Altres idees

Personalment m’hauria agradat més explorar una exposició on es parlés del què suposava realment viatjar: quant de temps precisaven. Explicar bé els camins i les rutes més provables per a llocs significatius o personatges importants (Ex. De Vic a Roma, al segle X, al XII, al XIV). Per exemple, exposen un reliquiari que hauria contingut un trosset de la Creu de Crist, que el Bisbe Oliba va portar de Roma i va regalar. Comenten l’anècdota. Però i si haguessin explicat quin viatge va fer Oliba. Quan el va fer. Per on va passar. Qui va anar veure, que podia haver vist o visitat.  Tot això hauria estat cent-mil vegades millor que exposar altres coses.
A l’exposició hi ha la maqueta d’una coca. Un vaixell com un closca d’anou, a vela com els que es feien servir a l’època per resseguir les costes europees. Però realment no es valora la seva importància: tot i el seu aspecte fràgil, no es parla de com es feien servir. De quins avantatges tenien. D’on es construïen (a les Drassanes de Barcelona, potser?). De si van servir per alguna empresa important. D’altra banda,  només es parla d’aquest vaixell. I no es diu res, per exemple de les “goletes subtils” amb les que els venecians anaven ràpidament i ben carregats des dels ports llunyans fins a la ciutat dels canals. O dels navilis amb que els vikings, vinguts de lluny al nord, penetraven els rius. 

L’exposició té altres limitacions, buits i coses estranyes –com l’excés d’obres de dates tardanes s. XV o XVI-. Però també té algunes perles: com la finíssima plaqueta d’ivori de 8×1,4 cm, feta a París, entre 1320-30, que representa al rei Sant Lluís recollint les restes dels seus soldats morts en una croada a Egipte; o les caixetes porta-missatges amb les armes dels senyors. També hi ha peces de primer ordre, com el relleu del Mestre de Cabestany, procedent del Museu Marés de Barcelona o una misericòrdia dels bancs del cor de la catedral de Barcelona. Dues peces destacades de la historia de l’art que testimonien al mateix temps, el desplaçament i  contactes formatius privilegiats dels seus autors.   Altres peces de mobiliari i objectes personals ens parlen d’un disseny sorprenent per a un temps on ens creiem que fa mil anys eren una colla d’ignorants i sembla que ens prenguem com una ocurrència les seves empreses. Se suposa que el catàleg reuneix informació més profunda. Però la nostra carta de presentació és l’exposició.