INDIVIDUAL A GRANADA DEL PREMI CENTELLES 2015

Eugenio Ocaña pinta del natural


Encara falten alguns mesos per a que el Marçó aculli l’exposició que es regala al primer premi del concurs de Pintura. Però des del blog amb gust fem un marcatge per saber per on passa Eugenio Ocaña, que ha creat bones expectatives amb la pintura de la model, guanyadora del Premi  Centelles. Ara el trobem, en una individual, a casa seva, a Granada que ens desvetlla coses noves.
Gentilesa d’Eugenio Ocaña
Un dels olis del pintor granadí, fetes a “plain air”
Granada/ Centelles. Ahir vaig rebre un arxiu comprimit amb 300 mb d’informació procedent de Granada, enviat pel nostre “artista centellenc d’adopció” Eugenio Ocaña: 30 fotografies de bona resolució, el cartell, un text. El pintor guanyador del Premi Centelles d’enguany ens havia parlat de que preparava una exposició individual al Palacio de los Condes de Gabia. Una proposta que suposava un gir radical. Efectivament pintures i text explicatiu, confirmen que Ocaña ha sortit del seu taller i ha portat teles i papers al mig del paisatge granadí i ha traduït el què veia pictòricament, sense utilizar la fotografia d’intermediari. Sis olis i 27 aquarel·les conformen l’exposició “A plain air y una siesta”, a més de blogs de dibuix, un dels quals s’ha reproduït en forma de catàleg.
E.G.
Selecció de paisatges capturats amb aquarel·la. 
Composicions complexes però sense incistir massa sobre les
parts ja pintades. Així deixa respirar els colors, igual com  
veiem a les pintures a l’oli.
El simple mètode ja suposa un canvi de paradigma que hauria d’estimular i servir d’exemple als aprenents de pintors que a vegades viuen massa amorrats a la fotografia com a model. Ocaña ha resseguit llliurement, els passos de mestres anteriors de la pintura. Ell cita als impressionistes de Barbizon, Cezanne i també Hockney (amb aquest trobarà un punt d’afinitat amb l’Artigau).

Nous  mitjans

A més dels olis i els papers amb aquarel·la, també hi ha una secció videogràfica amb pintures fetes amb l’ipad. Les pintures materials estan dedicades a entorns rurals i paisatges més o menys silvestres a on l’artista s’ha desplaçat i ha treballat in-situ.  Les pintures digitals corresponen a espais interiors. La factura és diferent. La idea de l’espai i els colors són de la mateixa ànima.
E.O.
Vista parcial de la sala amb l’exposició. A primer terma
l’expositor amb els blogs de dibuix.
Hi ha algunes aquarel·les que les trobem repetides després en pintures, però no puc dir si són esbossos o que l’artista simplement i tal i com ens diu, ho ha repetit in situ en mitjans diferents. El “dubte” ve de que en les aquarel·les es veu molt bé el treball directa i intuïtiu amb pinzellades amplies, ven carregades de pigment i aigua i amb prou feines insistides. Es veuen bé com a treballs ràpids i resolutius. Fet que dóna un gamma plana que amb els tons oposa nivells i formes del paisatge i introdueix qüestions lumíniques. El mateix exercici fresc i físic d’Ocaña crec que guia les pintures a l’oli de format més gran. I en tots els casos crida l’atenció que són colors càlids, però forts. No són ben bé gammes mironianes, sino verds esmaraldes, liles, sofres, blaus de llum de lluna. Colors que tenen caràcter i és cert que amb això mantenen parantesc  amb la pintura de Centelles.
E.O.
Una de les pintures digitals d’Ocaña. Els colors són càlids.
L’exposició d’Eugenio Ocaña es pot veure al Palacio de los Condes de Gabia de Granada, fins el 15 de novembre, ciutat on resideix. No és la seva primera exposició individual. L’actual suposa presentar obra amb un gir important, ja que fins ara Ocaña s’havia dedicat a fer retrats de gran format, sobretot de noies. Amb una pintura d’aquesta etapa, del 2014, va guanyar el Premi Centelles d’enguany. El paisatge i la pintura a l’aire lliure són un pas nou per al jove artista.

Així d’entrada, la mirada paisatgistica d’Ocaña és geogràfica, però no naturalista: el seu tema són colors que creen formes i “caricaturitzen” el paisatge. No puc assegurar si la pintura és plana o  hi ha els grumolls que van cridar l’atenció a la pintura de la Model. D’entrada tot sembla un treball concret i sense decoració. Un treball fresc, honest i que  ja tenim ganes de veure de més d’aprop a la falda del Puigsagordi. Però què cuinarà l’Ocaña per a nosaltres?

EXPOSICIÓ AL MEV

De puntetes per a l’Edat Mitjana


El Museu Episcopal de Vic acull la darrera etapa de l’exposició internacional “Viatjar a l’Edat Mitjana”, que ha reforçat els llaços entre museus dedicats al mateix període de París, Colonia i Florència. A primers del 2016, un simposi a Vic entre aquests fons i altres col·leccions que s’incorporaran, permetrà redefinir objectius comuns.
Aleix Art
La nova exposició del Museu Episcopal de Vic crec que 
sobretot és una oportunitat per rellançar la col·lecció a
nivell internacional. Ja que les peces que s’exposen, algunes
locals, altres prestades, no seria difícil trobar-ne de similars
a les altres institucions participants. Fet que demostra la
internacionalització de les arts en època medieval. Els camins
portaven a llocs. Com a exposició didàctica i sapencial, 
crec que era molt millor, l’anterior, dedicada a desvatllar 
els secrets tècnics de la pintura romànica sobre taula.

Vic/ Centelles. Fa uns mesos que sabíem d’aquesta exposició que havia portat obres dels museus de Vic i Barcelona a una exposició de fora, que en prou feines s’havia ressenyat aquí. Sabíem que un dels amfitrions era el Museu Cluny de París i això sonava a paraules majors. El tema, a més, prometia: El viatge a l’Edat Mitjana. Pensar que algú escodrinyava la naturalesa de les passes que havia connectat persones i cultura  en temps de les Bíblies de Ripoll o de les catedrals gòtiques, feia preveure un bon treball d’investigació. Perquè d’alguna manera les obres d’art, les mateixes que guarda el MEV o altres museus de categoria són producte del moviment de persones i idees, d’un lloc a l’altre. Sino, potser els ausetans, en prou feines hauríem evolucionat fora de las coves. No obstant, després de visitar dues vegades l’exposició que ens ha arribat a Vic, no veig que la proposta respongui a les expectatives ni a les preguntes meves sobre el viatge a l’edat mitjana. Parlem de l’exposició “Viatjar a l’Edat Mitjana”, que acull el Museu Episcopal de Vic.

No estic pas dient que les obres no siguin maques i que no hi hagi peces importants. Sinó que el suc i la informació que se’n extreu, la trobo minsa i superficial. La selecció sí que  té alguna relació amb al viatge o el representa: pintures o representacions sobre objectes de personatges anant de camí o, i sobretot, tot tipus d’objectes personals, de negoci,per a les muntures, per anar a la guerra, devocionals o per a celebrar el culta. Però la informació que se’n desprèn està lluny d’aportar coses noves. Hi ha cartel·les explicant algunes peces però normalment es donen unes pinzellades i prou. Contràriament, els textos de la mostra s’entretenen en aspectes relatius o que més aviat frenen, com el concepte de que el viatge era a l’abast d’uns quants o de que eren gent amb recursos precaris: la realitat és que els camins i els mars eren transitats i que on nosaltres hi veiem una limitació, els homes d’aquells segles hi veien una argúcia. També ens parlen d’altres aspectes com aspectes de l’imaginari o la literatura, que poden donar informació, però crec que realment s’aparten i ens distreuen  del tema concret, de parlar de l’experiència física, directa, personal o col·lectiva del viatge i de productes totalment fruit d’aquests.

Altres idees

Personalment m’hauria agradat més explorar una exposició on es parlés del què suposava realment viatjar: quant de temps precisaven. Explicar bé els camins i les rutes més provables per a llocs significatius o personatges importants (Ex. De Vic a Roma, al segle X, al XII, al XIV). Per exemple, exposen un reliquiari que hauria contingut un trosset de la Creu de Crist, que el Bisbe Oliba va portar de Roma i va regalar. Comenten l’anècdota. Però i si haguessin explicat quin viatge va fer Oliba. Quan el va fer. Per on va passar. Qui va anar veure, que podia haver vist o visitat.  Tot això hauria estat cent-mil vegades millor que exposar altres coses.
A l’exposició hi ha la maqueta d’una coca. Un vaixell com un closca d’anou, a vela com els que es feien servir a l’època per resseguir les costes europees. Però realment no es valora la seva importància: tot i el seu aspecte fràgil, no es parla de com es feien servir. De quins avantatges tenien. D’on es construïen (a les Drassanes de Barcelona, potser?). De si van servir per alguna empresa important. D’altra banda,  només es parla d’aquest vaixell. I no es diu res, per exemple de les “goletes subtils” amb les que els venecians anaven ràpidament i ben carregats des dels ports llunyans fins a la ciutat dels canals. O dels navilis amb que els vikings, vinguts de lluny al nord, penetraven els rius. 

L’exposició té altres limitacions, buits i coses estranyes –com l’excés d’obres de dates tardanes s. XV o XVI-. Però també té algunes perles: com la finíssima plaqueta d’ivori de 8×1,4 cm, feta a París, entre 1320-30, que representa al rei Sant Lluís recollint les restes dels seus soldats morts en una croada a Egipte; o les caixetes porta-missatges amb les armes dels senyors. També hi ha peces de primer ordre, com el relleu del Mestre de Cabestany, procedent del Museu Marés de Barcelona o una misericòrdia dels bancs del cor de la catedral de Barcelona. Dues peces destacades de la historia de l’art que testimonien al mateix temps, el desplaçament i  contactes formatius privilegiats dels seus autors.   Altres peces de mobiliari i objectes personals ens parlen d’un disseny sorprenent per a un temps on ens creiem que fa mil anys eren una colla d’ignorants i sembla que ens prenguem com una ocurrència les seves empreses. Se suposa que el catàleg reuneix informació més profunda. Però la nostra carta de presentació és l’exposició. 

LLIBRE D’ARTISTES

Visita alternativa a La Garriga


Aleix Art

La Garriga/ Centelles. Com a gent de poble tenim moltes coses a explicar de la nostra vila. Visions diferents de les que trobaríem en una guia oficial. Ara no us se dir si Cicerone seguia una ruta políticament marcada, per Roma. Però en  qualsevol cas, el que un espera, quan diposita la seva confiança en un guia o en una guia, és que li ofereix-hi una bona visita i li desvetlli els secrets i l’ànima del lloc.

La idea dels autors de La Guia Calidoscòpica de La Garriga van una mica per oferir una visió alternativa i ensenyar el seu poble d’una manera feta més a partir de la història petita de cada pluma i de la mirada singular d’artistes de diferents branques, que s’han posat d’acord per maquetar aquesta estranya guia. Segons sembla, va ser Anna Jacas, qui esperonada per un material inèdit de Jaime Moroldo, que preparava unes postals, va decidir arrodonir el material visual amb altres mirades “calidoscòpiques”. La proposta ha cercat la complicitat de ments joves de La Garriga, per tal de donar-els-hi visibilitat i un pretext. L’equip l’han integrat les seves filles,  artistes i fotògrafes Francesca i Júlia Rius, Misael Alerm i Miquel Pujol, fent textos, Pau Gasol fent aquarel·les i també Ramon Ferrandis i Jaime Moroldo, fotógraf i artista, respectivament,  que han aportat material i veterania.
La guia planteja diferents itineraris, més o menys temàtics,  però forçant que hi entrin les dèries, gustos i consideracions que els autors volen fer-nos conèixer. Els textos més que explicatius, solen ser com petites històries, que el “visitant” espia o rescata: es parla de la diversitat de població, de la vida i el destí salvat a l’Alhambra, de carrers perdedors com el dels gats, de l’antiga fabrica de Can Luna, de que hi havia un camí Ral, etc. Records, sensacions, històries. Més que per visitar La Garriga, és un llibre per entretenir-se i després visitar la vila, amb les històries al cap i fent-se cadascú la seva pel·lícula. Ni els mapes segueixen una orientació universal i prou fàcil pels estrangers, perquè, de fet, tot el llibre és com un joc. Com el tub del calidoscopi, un puzzle atzarós, que et porta per camins estranys.

Gent jove

Anna Jacas

El llibre serveix  millor per espiar propostes artístiques: particularment les aquarel·les del Pau Gasol que són prou subtils. Al Jaime Moroldo ja el coneixem però en aquesta guia, comencem a veure un tipus d’imatge fotogràfica, de tema urbà, intervinguda digitalment, que prefigura el tipus de treball que va avançant. La més jove del grup és la Júlia Rius i ens agrada saber que és tossuda i que no va parar fins que va tenir un gos a una finestra, que era una escena típica, que quan la va voler capturar no es repetia. En una trobada informal amb els promotors de la Guia, ens van explicar aquest tipus de detalls de la cuina del llibre, com també és la tria de les imatges, la seva compaginació i recerca, per tal que el llibre tingués un ritme visual i hi sortissin bons detalls i també un cert fons filosòfic. Anna Jacas, ens explicava per exemple, la imatge també de la Júlia, amb els dos nens a la pista d’skate. Ja que és d’aquestes imatges, que la càmera en pot capturar  moments abans o després i en canvi, aquesta és la més significativa.

Sembla que es volen fer algunes rutes físiques, autors i llibre en mà per la Garriga. Estaria molt bé, més que per conèixer el poble termal, per aprofundir en la visió dels seus  artistes.

NOVES EXPOSICIONS

 Sarrate torna al Marçó

Jordi Sarrate a punt d’inaugurar “Mar de poetes”, al Marçó. A Sabadell es fa un mostra amb pintures de l’Ignasi Arañó. Jaume Puigdoménech exposa els seus arams a la Capella de Jesús.
Aleix Art
Vista de la part dedicada a “La fàbrica” de Martí Pol, a 
l’exposició de Sarrate a Badalona, que aviat es veurà al Marçó.
Centelles. Encara no he mogut fitxa per reunir dades i imatges de les pintures que l’Eugenio Ocaña exposa aquests dies a Granada. El nou Premi  Centelles aviat haurà de pensar amb nosaltres.  Però sí que tenim a tocar canvi d’exposició al Marçó i a la Capella. En el Centre d’Art aquest diumenge hi  aterra una exposició temàtica amb obra de Jordi Sarrate: “Mar de poetes”. Es tracta del mateix projecte expositiu que ja vam ressenyar en aquest blog,  vist a Badalona. Si bé en el cas de Centelles sembla que es centrarà en les obres dedicades a Miquel Martí Pol, Miquel Desclot i Vicent Andrés Estellés.  Les obres que podreu veure accentuen la relació de Sarrate amb aquestes belles plumes catalanes i sobretot les que van inspirar llibres d’artista de la col·lecció El Bordiol. Sobretot no faltarà “La Fàbrica”, que potser és el volum més emblemàtic dels que ha fet Sarrate. Part d’aquest llibre, Sarrate mostrarà els linòleums i també, esperem veure el tapís que ja es va exposar a Bètulo.
Tot i aquestes oportunitats, personalment i si m’ho deixeu comentar, considero que no fa massa de l’anterior exposició de Sarrate al Marçó (ja dedicada a Espriu) i també dels homenatges als poetes a la Capella. L’exposició al Marçó em sembla reiterativa.  En aquest sentit crec que la tasca del nostre Centre d’Art,  s’hauria de focalitzar en explicar i posar en valor, el patrimoni que guarden al primer pis, amb més exposicions individuals dedicades als Premis Centelles més antics. I en tot cas, si comparteixen que la tasca de Sarrate és interessant i enriquidora, potser el Marçó, com a Centre, podrien ajudar a que l’artista podés portar la seva exposició a llocs més distants de  Centelles, Vic i Badalona.
Amb bon ull, però, per a la nova exposició, Sarrate ha procurat treure les obres ja vistes fa poc a Centelles –excepte l’obra de les onades del mar fetes amb  mirallets- i armar-la amb la companyia de pesos culturals interessants: el dia de la inauguració, diumenge 25, a les 12, Rafael Subirachs cantarà “La Fàbrica” de Miquel Martí Pol. El diumenge, 1, Joan Anguera recitarà Vicent Andrés Estallés  (el poeta de capçalera de l’Ovidi Montllor, també). Miquel Desclot hi serà el dia 8 per recitar les seves poesies.
 Sarrate ocuparà uns dies el Marçó. Un altre veí del carrer Jesús, ocupa la capella amb les seves obres de relleu sobre aram i treballs amb escultures de metalls: Jaume Puigdomenech torna a exposar els seus treballs a la capella. Obres noves i d’altres que permeten repassar els reptes i els temes que ha abordat. Tal i com ja vam veure l’any passat a l’exposició Col·lectiva Aleix Art, Puigdomenech està explotant bastant la línia de peces de metall i forja, que reconstrueix i reordena en nous objectes de caire decoratiu i escultòric.

Ignasi Araño a Sabadell

A.A.
Detall de les dones a la platja, un dels molts temes
tractats per l’Ignasi Arañó, durant la seva carrera,
que ara es pot veure a l’Acadèmia de Belles Arts de
Sabadell.
Fins a mitjans de noviembre, la sala de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell -Pg de Manresa, 20-, que funciona com una galería, exposa obra d’Ignasi Arañó. Els seus descendents han fet una selecció de les seves pintures, per presentar al públic sabadallenc. Sobretot paisatges, panoràmiques urbanes –Barcelona- i  marines –les famoses platges allargades-, que testimonien la passió del Ñay per la pintura i resumeixen les principals etapes. Entre aquestes hi ha una marina amb unes roques que fusionen la forma d’una dona estirada, record de la vessant onírica de l’artista. També hi ha un entorn boscós, amb parts tractades amb diferents conceptes: hi ha una part més geométrica, l’altra més impressionista. En la mostra abunden de fet les peces amb una pinzellada separada, de tocs petits, tipus impressionista. I altes obres amb les taques més estirades, però que com les altres, incideixen en l’atenció del l’artista en la captura del moment, la llum i l’atmosfera.

L’exposició de l’Ignasi Arañó ocupa a pla del carrer. El mateix espai, en un pis inferior inclou altres dos artistes prou interessants: gravats i pintures de Gemma Molera i dibuixos d’Alex Puig.