EXPOSICIÓ AL MEV

De puntetes per a l’Edat Mitjana


El Museu Episcopal de Vic acull la darrera etapa de l’exposició internacional “Viatjar a l’Edat Mitjana”, que ha reforçat els llaços entre museus dedicats al mateix període de París, Colonia i Florència. A primers del 2016, un simposi a Vic entre aquests fons i altres col·leccions que s’incorporaran, permetrà redefinir objectius comuns.
Aleix Art
La nova exposició del Museu Episcopal de Vic crec que 
sobretot és una oportunitat per rellançar la col·lecció a
nivell internacional. Ja que les peces que s’exposen, algunes
locals, altres prestades, no seria difícil trobar-ne de similars
a les altres institucions participants. Fet que demostra la
internacionalització de les arts en època medieval. Els camins
portaven a llocs. Com a exposició didàctica i sapencial, 
crec que era molt millor, l’anterior, dedicada a desvatllar 
els secrets tècnics de la pintura romànica sobre taula.

Vic/ Centelles. Fa uns mesos que sabíem d’aquesta exposició que havia portat obres dels museus de Vic i Barcelona a una exposició de fora, que en prou feines s’havia ressenyat aquí. Sabíem que un dels amfitrions era el Museu Cluny de París i això sonava a paraules majors. El tema, a més, prometia: El viatge a l’Edat Mitjana. Pensar que algú escodrinyava la naturalesa de les passes que havia connectat persones i cultura  en temps de les Bíblies de Ripoll o de les catedrals gòtiques, feia preveure un bon treball d’investigació. Perquè d’alguna manera les obres d’art, les mateixes que guarda el MEV o altres museus de categoria són producte del moviment de persones i idees, d’un lloc a l’altre. Sino, potser els ausetans, en prou feines hauríem evolucionat fora de las coves. No obstant, després de visitar dues vegades l’exposició que ens ha arribat a Vic, no veig que la proposta respongui a les expectatives ni a les preguntes meves sobre el viatge a l’edat mitjana. Parlem de l’exposició “Viatjar a l’Edat Mitjana”, que acull el Museu Episcopal de Vic.

No estic pas dient que les obres no siguin maques i que no hi hagi peces importants. Sinó que el suc i la informació que se’n extreu, la trobo minsa i superficial. La selecció sí que  té alguna relació amb al viatge o el representa: pintures o representacions sobre objectes de personatges anant de camí o, i sobretot, tot tipus d’objectes personals, de negoci,per a les muntures, per anar a la guerra, devocionals o per a celebrar el culta. Però la informació que se’n desprèn està lluny d’aportar coses noves. Hi ha cartel·les explicant algunes peces però normalment es donen unes pinzellades i prou. Contràriament, els textos de la mostra s’entretenen en aspectes relatius o que més aviat frenen, com el concepte de que el viatge era a l’abast d’uns quants o de que eren gent amb recursos precaris: la realitat és que els camins i els mars eren transitats i que on nosaltres hi veiem una limitació, els homes d’aquells segles hi veien una argúcia. També ens parlen d’altres aspectes com aspectes de l’imaginari o la literatura, que poden donar informació, però crec que realment s’aparten i ens distreuen  del tema concret, de parlar de l’experiència física, directa, personal o col·lectiva del viatge i de productes totalment fruit d’aquests.

Altres idees

Personalment m’hauria agradat més explorar una exposició on es parlés del què suposava realment viatjar: quant de temps precisaven. Explicar bé els camins i les rutes més provables per a llocs significatius o personatges importants (Ex. De Vic a Roma, al segle X, al XII, al XIV). Per exemple, exposen un reliquiari que hauria contingut un trosset de la Creu de Crist, que el Bisbe Oliba va portar de Roma i va regalar. Comenten l’anècdota. Però i si haguessin explicat quin viatge va fer Oliba. Quan el va fer. Per on va passar. Qui va anar veure, que podia haver vist o visitat.  Tot això hauria estat cent-mil vegades millor que exposar altres coses.
A l’exposició hi ha la maqueta d’una coca. Un vaixell com un closca d’anou, a vela com els que es feien servir a l’època per resseguir les costes europees. Però realment no es valora la seva importància: tot i el seu aspecte fràgil, no es parla de com es feien servir. De quins avantatges tenien. D’on es construïen (a les Drassanes de Barcelona, potser?). De si van servir per alguna empresa important. D’altra banda,  només es parla d’aquest vaixell. I no es diu res, per exemple de les “goletes subtils” amb les que els venecians anaven ràpidament i ben carregats des dels ports llunyans fins a la ciutat dels canals. O dels navilis amb que els vikings, vinguts de lluny al nord, penetraven els rius. 

L’exposició té altres limitacions, buits i coses estranyes –com l’excés d’obres de dates tardanes s. XV o XVI-. Però també té algunes perles: com la finíssima plaqueta d’ivori de 8×1,4 cm, feta a París, entre 1320-30, que representa al rei Sant Lluís recollint les restes dels seus soldats morts en una croada a Egipte; o les caixetes porta-missatges amb les armes dels senyors. També hi ha peces de primer ordre, com el relleu del Mestre de Cabestany, procedent del Museu Marés de Barcelona o una misericòrdia dels bancs del cor de la catedral de Barcelona. Dues peces destacades de la historia de l’art que testimonien al mateix temps, el desplaçament i  contactes formatius privilegiats dels seus autors.   Altres peces de mobiliari i objectes personals ens parlen d’un disseny sorprenent per a un temps on ens creiem que fa mil anys eren una colla d’ignorants i sembla que ens prenguem com una ocurrència les seves empreses. Se suposa que el catàleg reuneix informació més profunda. Però la nostra carta de presentació és l’exposició. 

LLIBRE D’ARTISTES

Visita alternativa a La Garriga


Aleix Art

La Garriga/ Centelles. Com a gent de poble tenim moltes coses a explicar de la nostra vila. Visions diferents de les que trobaríem en una guia oficial. Ara no us se dir si Cicerone seguia una ruta políticament marcada, per Roma. Però en  qualsevol cas, el que un espera, quan diposita la seva confiança en un guia o en una guia, és que li ofereix-hi una bona visita i li desvetlli els secrets i l’ànima del lloc.

La idea dels autors de La Guia Calidoscòpica de La Garriga van una mica per oferir una visió alternativa i ensenyar el seu poble d’una manera feta més a partir de la història petita de cada pluma i de la mirada singular d’artistes de diferents branques, que s’han posat d’acord per maquetar aquesta estranya guia. Segons sembla, va ser Anna Jacas, qui esperonada per un material inèdit de Jaime Moroldo, que preparava unes postals, va decidir arrodonir el material visual amb altres mirades “calidoscòpiques”. La proposta ha cercat la complicitat de ments joves de La Garriga, per tal de donar-els-hi visibilitat i un pretext. L’equip l’han integrat les seves filles,  artistes i fotògrafes Francesca i Júlia Rius, Misael Alerm i Miquel Pujol, fent textos, Pau Gasol fent aquarel·les i també Ramon Ferrandis i Jaime Moroldo, fotógraf i artista, respectivament,  que han aportat material i veterania.
La guia planteja diferents itineraris, més o menys temàtics,  però forçant que hi entrin les dèries, gustos i consideracions que els autors volen fer-nos conèixer. Els textos més que explicatius, solen ser com petites històries, que el “visitant” espia o rescata: es parla de la diversitat de població, de la vida i el destí salvat a l’Alhambra, de carrers perdedors com el dels gats, de l’antiga fabrica de Can Luna, de que hi havia un camí Ral, etc. Records, sensacions, històries. Més que per visitar La Garriga, és un llibre per entretenir-se i després visitar la vila, amb les històries al cap i fent-se cadascú la seva pel·lícula. Ni els mapes segueixen una orientació universal i prou fàcil pels estrangers, perquè, de fet, tot el llibre és com un joc. Com el tub del calidoscopi, un puzzle atzarós, que et porta per camins estranys.

Gent jove

Anna Jacas

El llibre serveix  millor per espiar propostes artístiques: particularment les aquarel·les del Pau Gasol que són prou subtils. Al Jaime Moroldo ja el coneixem però en aquesta guia, comencem a veure un tipus d’imatge fotogràfica, de tema urbà, intervinguda digitalment, que prefigura el tipus de treball que va avançant. La més jove del grup és la Júlia Rius i ens agrada saber que és tossuda i que no va parar fins que va tenir un gos a una finestra, que era una escena típica, que quan la va voler capturar no es repetia. En una trobada informal amb els promotors de la Guia, ens van explicar aquest tipus de detalls de la cuina del llibre, com també és la tria de les imatges, la seva compaginació i recerca, per tal que el llibre tingués un ritme visual i hi sortissin bons detalls i també un cert fons filosòfic. Anna Jacas, ens explicava per exemple, la imatge també de la Júlia, amb els dos nens a la pista d’skate. Ja que és d’aquestes imatges, que la càmera en pot capturar  moments abans o després i en canvi, aquesta és la més significativa.

Sembla que es volen fer algunes rutes físiques, autors i llibre en mà per la Garriga. Estaria molt bé, més que per conèixer el poble termal, per aprofundir en la visió dels seus  artistes.

NOVES EXPOSICIONS

 Sarrate torna al Marçó

Jordi Sarrate a punt d’inaugurar “Mar de poetes”, al Marçó. A Sabadell es fa un mostra amb pintures de l’Ignasi Arañó. Jaume Puigdoménech exposa els seus arams a la Capella de Jesús.
Aleix Art
Vista de la part dedicada a “La fàbrica” de Martí Pol, a 
l’exposició de Sarrate a Badalona, que aviat es veurà al Marçó.
Centelles. Encara no he mogut fitxa per reunir dades i imatges de les pintures que l’Eugenio Ocaña exposa aquests dies a Granada. El nou Premi  Centelles aviat haurà de pensar amb nosaltres.  Però sí que tenim a tocar canvi d’exposició al Marçó i a la Capella. En el Centre d’Art aquest diumenge hi  aterra una exposició temàtica amb obra de Jordi Sarrate: “Mar de poetes”. Es tracta del mateix projecte expositiu que ja vam ressenyar en aquest blog,  vist a Badalona. Si bé en el cas de Centelles sembla que es centrarà en les obres dedicades a Miquel Martí Pol, Miquel Desclot i Vicent Andrés Estellés.  Les obres que podreu veure accentuen la relació de Sarrate amb aquestes belles plumes catalanes i sobretot les que van inspirar llibres d’artista de la col·lecció El Bordiol. Sobretot no faltarà “La Fàbrica”, que potser és el volum més emblemàtic dels que ha fet Sarrate. Part d’aquest llibre, Sarrate mostrarà els linòleums i també, esperem veure el tapís que ja es va exposar a Bètulo.
Tot i aquestes oportunitats, personalment i si m’ho deixeu comentar, considero que no fa massa de l’anterior exposició de Sarrate al Marçó (ja dedicada a Espriu) i també dels homenatges als poetes a la Capella. L’exposició al Marçó em sembla reiterativa.  En aquest sentit crec que la tasca del nostre Centre d’Art,  s’hauria de focalitzar en explicar i posar en valor, el patrimoni que guarden al primer pis, amb més exposicions individuals dedicades als Premis Centelles més antics. I en tot cas, si comparteixen que la tasca de Sarrate és interessant i enriquidora, potser el Marçó, com a Centre, podrien ajudar a que l’artista podés portar la seva exposició a llocs més distants de  Centelles, Vic i Badalona.
Amb bon ull, però, per a la nova exposició, Sarrate ha procurat treure les obres ja vistes fa poc a Centelles –excepte l’obra de les onades del mar fetes amb  mirallets- i armar-la amb la companyia de pesos culturals interessants: el dia de la inauguració, diumenge 25, a les 12, Rafael Subirachs cantarà “La Fàbrica” de Miquel Martí Pol. El diumenge, 1, Joan Anguera recitarà Vicent Andrés Estallés  (el poeta de capçalera de l’Ovidi Montllor, també). Miquel Desclot hi serà el dia 8 per recitar les seves poesies.
 Sarrate ocuparà uns dies el Marçó. Un altre veí del carrer Jesús, ocupa la capella amb les seves obres de relleu sobre aram i treballs amb escultures de metalls: Jaume Puigdomenech torna a exposar els seus treballs a la capella. Obres noves i d’altres que permeten repassar els reptes i els temes que ha abordat. Tal i com ja vam veure l’any passat a l’exposició Col·lectiva Aleix Art, Puigdomenech està explotant bastant la línia de peces de metall i forja, que reconstrueix i reordena en nous objectes de caire decoratiu i escultòric.

Ignasi Araño a Sabadell

A.A.
Detall de les dones a la platja, un dels molts temes
tractats per l’Ignasi Arañó, durant la seva carrera,
que ara es pot veure a l’Acadèmia de Belles Arts de
Sabadell.
Fins a mitjans de noviembre, la sala de l’Acadèmia de Belles Arts de Sabadell -Pg de Manresa, 20-, que funciona com una galería, exposa obra d’Ignasi Arañó. Els seus descendents han fet una selecció de les seves pintures, per presentar al públic sabadallenc. Sobretot paisatges, panoràmiques urbanes –Barcelona- i  marines –les famoses platges allargades-, que testimonien la passió del Ñay per la pintura i resumeixen les principals etapes. Entre aquestes hi ha una marina amb unes roques que fusionen la forma d’una dona estirada, record de la vessant onírica de l’artista. També hi ha un entorn boscós, amb parts tractades amb diferents conceptes: hi ha una part més geométrica, l’altra més impressionista. En la mostra abunden de fet les peces amb una pinzellada separada, de tocs petits, tipus impressionista. I altes obres amb les taques més estirades, però que com les altres, incideixen en l’atenció del l’artista en la captura del moment, la llum i l’atmosfera.

L’exposició de l’Ignasi Arañó ocupa a pla del carrer. El mateix espai, en un pis inferior inclou altres dos artistes prou interessants: gravats i pintures de Gemma Molera i dibuixos d’Alex Puig.  

FOTOGRAFIA CONTEMPORÀNIA

Mathieu Pernot sacseja la nova Senda


Ni el nom ni l’obra de Mathieu Pernot són nous per aquest “cronista”. Fa molts anys vaig resseguir una exposició seva per vàries Alliances françaises: la de Sabadell, la Granollers i el Institut Française de Barcelona. Ara és a la galeria Senda on ens l’hem tornat a trobar amb obra familiar i sorpreses.  



M. Pernot / Senda
Una de les demolicions de la sèrie “Implosions”, iniciada
el 2000. Aquesta correspon a l’any 2005.
Barcelona/ Centelles. Ara no buscaré l’article al diari, perquè  hem liaria i no cal ser tant primmirat. Tot el que puc dir ara, en el fons es redueix a unes soles paraules, que crec expliquen millor la seva voluntat fotogràfica: documentar als exclosos.  La nova galeria Senda acull vàries sèries. La principal correspon a unes quantes de les grans imatges de la sèrie “Implosions” que havia començat el 2000. Concretament es tracta de fotografies que mostren el moment en que es demoleix un edifici. Sempre solen ser antics edificis de vivendes “barates”. A la sala galeristica es mostra també una altra sèrie de fotografies que Pernot sembla haver recuperat i ampliat d’arxius on s’anuncien i s’ofereixen comercialment els mateixos edificis que fa quinze anys enderrocaven amb dinamita. El mes curiós, però són “els detalls”: imatges ampliades de les persones “innocents”, els extres espontanis que van ser capturats en les imatges  promocionals, que aleshores eren els primers habitants o les “víctimes” dels plans urbanístics. Dones amb bosses de la  compra, amb faldilla i també alguna iaia que potser ja hi era des d’abans. Què se n’ha fet d’aquella gent i els seus fills? Perquè han hagut de borrar els seus edificis? A on han anat?
Pernot és nat a Fréjus, França, el 1970. Les nostres dades el situen actiu entre París i Barcelona. Sempre per temes fotogràfics. Les seves imatges són d’aquest tipus que amb poca cosa, ja obren la porta de la ment filosòfica per especular sobre la realitat que mostren.  Normalment treballa en blanc i negre. Però a Senda hi ha també color. Anteriorment, el treball de Pernot ha trobat el seu tema, per exemple, entre els gitanos: n’ha mostrat la seva humanitat,  les joves famílies de Romania davant les humils cases, els descendents del camp d’internament de Saliers. També ha mirat d’explicar fotogràficament l’espai de les presons i la relació dels externs amb els interns. També ha retratat el Barri Xino de Barcelona i espais de diverses cituats, abandonats, oblidats.

 L’obra que veiem a l’exposició de Senda continua atenta a aquests temes i suposo que la caravana cremant de l’entrada, és com un crit de desesperació per una situació que globalment ha empitjorat. Suposo que no cal recordar que el Papa Francesc clama el crit al Cel, contra el gran nombre de persones que queden fora del sistema, persones “que sobren”. Ara alguns són els refugiats, però també els immigrants sense papers, els aturats, els marginats, indigents, etc. La destrucció de la caravana, com la dels blocs de pisos no és en el fons, la derrota del somni d’apostar, per camins dubtosos, per un món millor? L’exposició “Destrucció” de Mathieu Pernot es pot veure a la galeria Senda fins el 21 de novembre. La galeria es troba, actualment, al número 32 del carrer Trafalgar de Barcelona.