FOTOGRAFIA CONTEMPORÀNIA

Mathieu Pernot sacseja la nova Senda


Ni el nom ni l’obra de Mathieu Pernot són nous per aquest “cronista”. Fa molts anys vaig resseguir una exposició seva per vàries Alliances françaises: la de Sabadell, la Granollers i el Institut Française de Barcelona. Ara és a la galeria Senda on ens l’hem tornat a trobar amb obra familiar i sorpreses.  



M. Pernot / Senda
Una de les demolicions de la sèrie “Implosions”, iniciada
el 2000. Aquesta correspon a l’any 2005.
Barcelona/ Centelles. Ara no buscaré l’article al diari, perquè  hem liaria i no cal ser tant primmirat. Tot el que puc dir ara, en el fons es redueix a unes soles paraules, que crec expliquen millor la seva voluntat fotogràfica: documentar als exclosos.  La nova galeria Senda acull vàries sèries. La principal correspon a unes quantes de les grans imatges de la sèrie “Implosions” que havia començat el 2000. Concretament es tracta de fotografies que mostren el moment en que es demoleix un edifici. Sempre solen ser antics edificis de vivendes “barates”. A la sala galeristica es mostra també una altra sèrie de fotografies que Pernot sembla haver recuperat i ampliat d’arxius on s’anuncien i s’ofereixen comercialment els mateixos edificis que fa quinze anys enderrocaven amb dinamita. El mes curiós, però són “els detalls”: imatges ampliades de les persones “innocents”, els extres espontanis que van ser capturats en les imatges  promocionals, que aleshores eren els primers habitants o les “víctimes” dels plans urbanístics. Dones amb bosses de la  compra, amb faldilla i també alguna iaia que potser ja hi era des d’abans. Què se n’ha fet d’aquella gent i els seus fills? Perquè han hagut de borrar els seus edificis? A on han anat?
Pernot és nat a Fréjus, França, el 1970. Les nostres dades el situen actiu entre París i Barcelona. Sempre per temes fotogràfics. Les seves imatges són d’aquest tipus que amb poca cosa, ja obren la porta de la ment filosòfica per especular sobre la realitat que mostren.  Normalment treballa en blanc i negre. Però a Senda hi ha també color. Anteriorment, el treball de Pernot ha trobat el seu tema, per exemple, entre els gitanos: n’ha mostrat la seva humanitat,  les joves famílies de Romania davant les humils cases, els descendents del camp d’internament de Saliers. També ha mirat d’explicar fotogràficament l’espai de les presons i la relació dels externs amb els interns. També ha retratat el Barri Xino de Barcelona i espais de diverses cituats, abandonats, oblidats.

 L’obra que veiem a l’exposició de Senda continua atenta a aquests temes i suposo que la caravana cremant de l’entrada, és com un crit de desesperació per una situació que globalment ha empitjorat. Suposo que no cal recordar que el Papa Francesc clama el crit al Cel, contra el gran nombre de persones que queden fora del sistema, persones “que sobren”. Ara alguns són els refugiats, però també els immigrants sense papers, els aturats, els marginats, indigents, etc. La destrucció de la caravana, com la dels blocs de pisos no és en el fons, la derrota del somni d’apostar, per camins dubtosos, per un món millor? L’exposició “Destrucció” de Mathieu Pernot es pot veure a la galeria Senda fins el 21 de novembre. La galeria es troba, actualment, al número 32 del carrer Trafalgar de Barcelona.

FINESTRES D’EL TRABUC

Crònica del país que anem fent

Alucinamandarinas presenta a les Finestres d’El Trabuc el seu relat del procés subiranista de Catalunya, a través de titulars del diari Ara



Centelles. A vegades sí que sembla que la història política recent del nostre país s’ha generat sobretot a través de declaracions, contradeclaracions i titulars a la premsa. I poc parlar-ne i dialogar en profunditat, tal com pertoca, del que realment suposa construir un nou Estat. Pot ser, per això han esgarriat el camí i trigaran més a recompondre el puzle i a convèncer a la majoria.
Tot això ve a tom de l’exercici, aquest cop sí buscat i forçat d’explicar aquest procés independentista a través de titulars, muntats com a cartells. Projecte d’Alucinamandarinas que actualment podeu veure a les Finestres. La puntaria amb l’exposició una mica ja anava cap a que el cartell que seguís al 27S anunciés més aviat una proclamació.
Efectivament el binomi de dissenyadors gràfics s’ha ocupat de narrar el procés independentista a través de titulars del diari Ara.
El format del suport ja vol assemblar-se al d’un “tabloide” d’un diari. La Crònica comença a dintre el local i segueix per la banda del carrer.
Cartells de detalls
Alucinamandrinas ha cuidat les formes, la tipografia clara, i també ha dissenyat un sistema geomètric que forma la trama del fons, que d’acord amb un us simbòlic de la forma i dels colors posa el seu comentari personal a la situació. Subtilment, de manera carinyosa i agradable, ens parlen de l’evolució, el conflicte i el joc de la pilota entre el sector sobiranista i el que darrerament anomenem unionista. A vegades els cartells poden dir més que un discurs.

Alucinamandarinas ha treballat els cartells amb tècniques infogràfiques, seguint amb el seu estil minimalista i impersonal característic.
Definida bastant consistentment aquesta col·lecció de cartells periodístics, la mateixa proposta que hem descobert en primícia els centellencs, l’equip de dissenyadors, també l’ha fet arribar a la redacció  del diari català.

CAMES I METROS

Swab i gent visitant galeries

Feia dies que no baixava a Barcelona. I crec que m’havia oblidat de les rierades de gent amunt i avall. Però ahir també hi havia més gent que mai, visitant galeries i també omplint la fira Swab. Sembla que la cosa era global. 

Tothom tira fotos. A les exposicions també. 
Si ja parlo de les obres, cal que posi la imatge?
I si estimulo la imaginació i si creieu que val
la pena, ho aneu a veure, realment? De camí a
les galeries, vaig treure la càmera per altres 
curiositats. També portava un blog petit
de dibuix, però realment no donava temps.
Barcelona/ Centelles. En la meva excursió, vaig trobar un flux important a la Marlborough. No sabem si és per l’èxit de seguiment de la Barcelona Gallery Weekend o perquè el seu hoste de quatre dies, és Antonio López que ja sol tenir un predicament especial. Però també a Senda. Allà l’hora de pas van ser tocades les dues. Una hora crítica: però tant a l’entrar com al sortir fèiem relleus amb visitants.
El cap de setmana a la capital havia començat dijous i oferia la possibilitat de visitar un grup important de negocis d’art durant tot el dia i fins avui. Algunes galeries s’havien  agrupat per engagar plegades les  seves temporades i oferir durant quatre dies, inclosos dissabte i diumenge, l’oportunitat de visitar-les en primícia. Paral·lelament es feia a  Montjuïc, al pavelló d’Itàlia la fira d’art contemporani, Swab.
L’excursió urbana d’ahir per Barcelona va començar a la  Marlborough i va seguir per la Francesc Mestre, amb una mostra col·lectiva dedicada al nu (no participava de la Weekend). Després, la Senda, amb  Mathieu Pernot. Després de dinar, a l’hora difícil de la migdiada d’un dissabte, vam poder visitar l’Artur Ramon, amb una exposició  digne dels millors “gabinets de col·leccionistes”  (vam conèixer la vessant gràfica de Marcel·lí Antunez).Volia  seguir amb la Sala Parés/ Trama, però al migdia i fins dos de cinc, havien tancat. Vaig saltar a Montjuïc: primer a la Carles Taché (mini col·lectiva d’internacionals, entre els quals Cragg i Scully) i finalment, a la fira Swab. De camí cap al metro, vaig passar per la galeria dels Àngels (prop del Macba) i unes fotografies d’espais escenogràfics de Fontcuberta, potser impulsaran reaproximar-me al seu treball, després de l’enrabiada pel tema del cosmonauta.
Dedicaré més endavant posts a aquestes exposicions, ja que valen la pena. La Senda i la Taché s’estrenaven en locals nous. Totes dues han immigrat de Consell de Cent i ara la Senda es troba al carrer Trafalgar, a prop d’Urquinaona i de l’Espai Volart (Ausiàs Marc). I la Taché al carrer Ciutat de Mèxic, a Montjuïc, a tocar del Caixaforum. Però al fons d’un carreró sense sortida, amb edificis industrials i firals, al que s’hi entra a través d’una rampa com d’un garatge. Ambdues sales han guanyat amb espai i l’enfoc dels nous locals és com més museístic, ja que  amb prou feines veus al personal i la visita es pot fer discretament i lliurement (primer mireu, després cerqueu  al galerista).

Feia xefugor

La  fira Swab es torna a celebrar al pavelló d’Itàlia. Aquesta espècia d’hangar metàl·lic d’avions  davant la font. Aquest any crec haver observat que el concepte de la fira ha reforçat els aspectes d’imatge i serveis que li donen una  identitat i un perfil de marca, amb un aire més chick i urbà. Enlloc de barra de bar hi havia la furgoneta amb la barra, com ara s’ha popularitzat; i hi havia també servei de bus fins al centre ciutat. Cotxes personalitzats. I tot una sèrie d’activitats i events que reforçaven la presència  de l’esperit de Swab ja sigui en la selecció, en premis  per artistes i també en oferir diferents tipus d’entrada, pensant amb diferents perfils de públic. 
Sigui com sigui hi havia força gent. Per entrar inclús hi havia una mica de cua. S’havia de pagar l’entrada i hi havia força curiositat per saber què passava a dintre. Bastant jovent. Hi havia galeries i artistes que alguns ja els vam trobar l’any passat. Sobretot el que són de l’Europa central i de l’est i de països més “perifèrics”, com Hungria, el Japó o Cuba. Fet que rubrica que el signe de l’art contemporani té un mercat global. També vam trobar les noies de la galeria nòmada de CiS Art Lodger, que portaven artistes de la casa i van prometre que preparen més exposicions en locals de pas.
En general, i penso tant amb Swab com en la impressió general del què vaig recollir en les galeries, cal destacar la important presència de la fotografia. Imatge directe o tractada. També vaig veure bastanta  pintura que tot i seguir amb un signe abstracte, cerca com ocultar el procés i la matèria, a través d’unes superfícies com de vidre, metall o glaç, que em provoquen un sentiment “deshumanitzant”. Com si la pintura volgués emular la pantalla plana dels televisors o dels mòbils (i és cert que per exemple, els dibuixos vistos per una pantalla queden molt nítids. Però realment això a mi m’és igual).

Una mica imbuït per les reflexions subjacents a alguns articles i projectes en cocció, vaig fixar-me amb un gran nombre de propostes, preocupades per qüestions egocèntriques, entorn al mateix llenguatge o la voluntat de l’artista de singularitzar-se, a través d’una especulació especulativa.  Després de dinar també  vaig passar un moment per la Biblioteca de la Facultat, i vaig poder consultar el llibre de Vicenç Pascual sobre les pintures de Sert, per a la catedral de Vic. I una mica per això, com si em comencessin a interessar més les obres que tenen un propòsit concret o que  un encàrrec  o un experiència, les fa més “concretes”. A ca l’Artur Ramon, el fill galerista, amb faceta divulgativa a la televisió i a literatura, també està preparant una llibre nou, i vam parlar en termes similars, de la idoneïtat, de poder fixar  un temps, per ser “escuet” i no demorar-se eternament. A nivell personal, també veig que seria bo, mirar que dibuixos i gravats tirin per un camí concret, definint més bé un camí i el tema. La fira Swab va anar bé per fer-la servir com de mirall.

ANTONIO LÓPEZ

Quatre dies per espiar el treball d’un artista consagrat

L’artista castellà protagonitza una mostra a la  Marlborough de Barcelona amb dibuix, pintura i escultura dedicada a la figura humana i als seus descendents. Avui diumenge, ja acaba.
Barcelona/ Centelles. La Barcelona Gallery Weekend corria paral·lelament a la celebració de la fira Swab al pavelló d’Itàlia de Montjuic. Moltes de les galeries participants d’aquest programa especial , encetaven la seva temporada expositiva. No obstant a la Marlborough l’estage de López es redueix a aquest cap de setmana. Segons vam poder saber, comentant-ho amb la Laura Rodríguez, la nostra interlocutora en els afers de la franquícia internacional, Antonio López substituïa l’exposició prèviament prevista dedicada a l’escultor Lipchitz, que “ha caigut de la previsió”. De fet d’aquí poc la galeria actualment ubicada al 68 d´Enric Granados, inaugura una col·lectiva: dijous, 8 amb una de paisatges amb Albacete, Aquerreta, Correa, Hernández Pijuan i altres. En qualsevol cas el substitut no és pas cap pinzell de segona regional.
 López aporta a l’arsenal de la galeria escultura. A la gran retrospectiva de Lleida ja vam saber que a més del dibuix i la pintura, el pintor ibèric s’havia endinsat en representar en volum a la figura humana. La Marlborough acull alguns busts del net de López –que a la Fundació Sorigué vam conèixer que n’anava seguint el creixement-, representat en diferents materials i dimensions. A l’entrada del santuari de l’art hi ha un gran relleu del nen.
L’exposició es completa amb dos dibuixos i unes pintures que introdueixen l’element del moviment. Centra aquesta part, una escultura de bronze d’un home nu. En actitud estàtica,  no es pot dir que dibuixos i escultura tinguin res a veure , a part d’abonar en l’accent del tema humà. Aquesta obra  de metall i el relleu de l’entrada, no hi ha dubte que són obres “acabades”. Més en dintre de la sala, encara hi ha tres pintures petites, que no  formen part de l’exposició, sino del fons, però que sí permeten valorar el treball de López en una dimensió concreta:a es tracta de  tres natures mortes, olis de tema floral, en el que el pintor sols representa el mínim indispensable per entendre la forma, el color, la llum i certs aspectes del moviment i l’expressió. Aquí és on vaig trobar una japonesa que retratava impulsivament,  com si la realitat només existís a través de l’objectiu i vaig decidir que miraria de fer cròniques sense il·lustrar amb les obres d’art, per ajudar a que els lectors tinguin una experiència real, visitant les exposicions. Però això de prescindir de la imatge de l’obra, no se pas…
Tornant amb López: aquesta economia en la representació (la part pel tot) és una direcció que em sembla interessant: els grans dibuixos i les pintures també van per aquí. Tot està emmarcat, però no puc assegurar que siguin més “obres definitives” que estudis preparatoris per una obra que la ment del pintor va preparant. I si el que valorem són proves o una solució degudament proposada com a tal. En el cas de les natures mortes, el resultat, tot i el grau d’exercici immediat i d’experimentació visible, semblen més fruit d’una decisió conduïda per concloure independentment d’altres projectes.