ENTREVISTA: CESK FREIXAS, CANTAUTOR

“Penso molt poc en que les meves cançons hagin d’agradar”
Seguim ampliant els músics que entrevistem i coneixem per aprofundir en les bases de la creativitat, la construcció d’un discurs, el lligam entre altres artistes. Cesk Freixas  és el cas d’una persona jove que ha fet de la música la seva professió.  I concretament cantautor. Un cas ben especial d’encaix entre discurs o “veu” i mercat. L’entrevista d’audio, penjada a Youtube, dura uns 55 minuts.    

FOTOGRAFIES: NOÈLIA MARÍN
Granollers/ Centelles. Finalment hem entrevistat al Cesk Freixas. El propòsit feia temps que l’anàvem tantejant, fins que finalment ens hem trobat, un dijous de desembre, al vespre, després de feina i al marge de bolos, en un espai que molt amablement ens ha cedit el personal de la Roca Umbert Fàbrica de les Arts de Granollers. Una sala de reunions acollidora que es troba al capdamunt de la Troca, d’on ens van dir que en podíem marxar quan volguéssim.  No pressió de temps, no soroll i ambient càlid.
Foto: Noèlia Marín

Un context ideal per aprofitar-ho i interrogar al cantautor, nascut el 1984, natural de Sant Pere de Riudebitlles, que esta a la fase final de concerts del seu cinquè treball discogràfic “Protesta”  (2013), que al seu torn celebra deu anys de carrera. La figura de Cesk Freixas havia esdevingut significativa per aquest blogger des del moment que el seu nom va començar a sonar de boca de companys seus de llenguatge, més joves. Especialment per Jordi Ginesta, dels Bonobos, que l’havia situat com un referent i un col·lega. Escoltada la seva música, els arguments es refermen per què  les seves cançons em són amb valentia, poètiques, ben tramades i critiques amb l’estatus quo.

Canvi de segle

Alguns entesos i Freixas mateix es situa en la línia dels cantautors històrics dels Països Catalans: Raimon, Montllor, Llach, etc. Potser s’hi assembla, però és una altra cosa. Ara m’agrada pensar-lo com un cantautor postmodern, si es que aquest terme encara vol dir alguna cosa. En qualsevol cas m’interessa veure bé com un individu estructura, per iniciativa pròpia, una poètica creativa, per contribuir constructivament a la societat. Freixas subratlla i denuncia les situacions de desigualtats socials. En l’entrevista intento sobretot entendre el  seu context creatiu i l’origen del seu transfons filosòfic. Us copio les  preguntes que bàsicament sentireu, si bé es fàcil que les alterés per adaptar-les al curs de la reunió o les fes com més amicals.  

  • Després de tots aquests mesos presentant la teva “Protesta”, creus els seus propòsits continuen sent vàlids?
  • Per construir el teu discurs –que potser millor anomenem “veu”-, en que et bases? Converses, experiències vitals, auto-reflexió, lectures, manifestos polítics, etc.
  • Respecta el treball anterior, a “Protesta”, crec que passes de constatar, criticar i comentar a manifestar i encoratjar. Hi ha més noció de lluita i acció transformadora. El pas entre un treball i l’altre l’has construït naturalment. D’acord amb el teu creixement personal o surt directament d’una demanda social “alarmant” o més aviat de les exigències del públic?
  •  Com es trasllada la teva veu ètica a la teva vida personal?
  • Protestes també arriba quan fa deu anys del teu inici com a cantautor. En general, quina impressió tens dels deu anys de carrera, al costat del context musical català? Ha canviat? T’ha ajudat o la competència ara és molt dura?
  • A “Em pregunten per què canto”, ja dones algunes raons. Però, exactament perquè vas decidir aquest camí?
  •  Com s’ho pot fer un jove per trobar la seva manera de contribuir al seu entorn?
  • A vegades t’han comparat amb altres cantautors de la “vella guàrdia”. Però la teva “veu” crec que és bastant singular i diferent. Realment t’emmiralles tant amb ells (Raimon, Llach, Ovidi, etc.)
  • En les teves cançons es percep un pes important de la teva parella. El que penses i comentes a ella ens ho proclames a nosaltres. És així d’important ella per tu i per definir la teva veu?  Ha estat important que fos d’Alacant?
  • Has trobat motius nous per escriure noves lletres, sensibles amb altres problemàtiques o circumstàncies?

                                                        Foto: Noèlia Marín

Cesk Freixas es mostra com un jove amable i natural. No varia gaire del plantejament pacient, impecable però dialogant de les seves cançons. Accepta respondre les preguntes sense parar la gravadora. Així generem una conversa amb respostes ràpides. Potser hauria pogut incidir més en investigar l’origen d’alguns temes, però ja va bé que de moment tinguem un posicionament general de les qüestions que d’entrada volia resoldre. Potser més endavant hi tornarà a haver una altra ocasió. Acabada l’entrevista, la Noèlia Marín fa uns quants retrats del cantautor per l’espai increïble de l’antiga fàbrica Roca Umbert. Espai recuperat per a us social, cultural i artístic, que seria fenomenal prenguessin com a referent a altres pobles. Un espai més que adequat per a l’entrevista.

L’entrevista l’he preparat com la d’Els Catarres, amb imatge fixa, és només un àudio. Perquè escoltar va molt bé. L’únic que he fet és afegir algunes de les fotos que la Noèlia va fer dintre l’espai de reunió, per aprofitar que hi ha bon material.



Audio-entrevista:


EXTRA:

El Premi Centelles aparca l’exposició

  • Eugenio Ocaña confirma que no farà l’exposició a Centelles, amb la que es celebra i es dóna a conèixer l’obra del nou Premi Centelles del 2015. Almenys no la farà el 2016. Informem de les seves “raons” i del poc que costa posposar.


Centelles. Ahir m’ho van dir. Ho vaig comentar amb el regidor de Cultura i finalment he obtingut resposta confirmant-ho del mateix Eugenio Ocaña: el guanyador del Premi Centelles 2015 ha renunciat fer l’exposició que acompanyava com a premi, els 3000 Euros, el proper mes de juny. I no sap quan la podrà o voldrà fer.  Les “raons justificades”: el mes de gener serà pare, operen també al seu propi progenitor i es prepara per un trasllat d’habitatge. No es pot plantejar l’exposició tal i com a ell li agradaria abordar-la. Manca de temps. Però també comenta que li suposa un cost important, traslladar les obres. Ocaña va ser proclamat guanyador del Premi Centelles el finals d’agost passat. El Premi inclou la dotació econòmica, l’exposició i catàleg. El pintor és de Granada. Ja no va poder venir a recollir el Premi. Però ara posposa també la seva segona i especial aparició prevista per d’aquí set mesos. En aquest mateix blog hem dedicat algun post a explicar la seva obra i fa uns mesos ja vam informar d’una exposició individual seva amb obra nova, presentada a la seva ciutat natal. La seva obra i trajectòria no és especialment coneguda a Catalunya.

Assentar precedents

Les raons i decisió de  l’artista també les tenen sobre la taula, la Comissió del Marçó i al menys el regidor de cultura, Xavier Serra es va mostrar ahir decebut per aquesta decisió. Sentiment que també comparteix-ho, ja que em costa entendre que algú que es dedica a pintar i vol fer d’això la seva professió, renunciï, sine die, a una proposta que precisament ofereix una plataforma per recolzar la seva obra i en el seu cas, també donar-lo a conèixer a l’altra punta de la península. Per molt que suposi un esforç de treball i inversió, hom també hauria de calcular el que pot reportar l’exposició a llarg termini i a posteriori.  
Imatge recordatori de l’exposició que vam referir de l’Eugenio
a Granada, fa unes setmanes, amb obra nova. No sembla que
aquesta ni la d’etapes anteriors, hagin de passar per Centelles, 
aviat. Esperem que la Comissió i els nostres representants 
puguin millorar la situació.
La inversió, el transport, realment suposa tant? Fent càlculs, a la meva manera, omplir la furgoneta d’obres petites i mitjanes, anar i tornar de Granada, suposen uns 200€. 400 si comptem que les ha de recollir i sense sumar ni dietes ni extres. Un 14% del premi. No es pot pas aspirar viure de premis sempre. S’ha de sembrar i arriscar, com fan en altres professions. Potser no hi té cap obligació a fer-la. Però l’hi hauria d’importar i prendre’s el projecte del Marçó vell en serio. No va bé que s’assentin aquests precedents -ni tampoc que es vagi fent habitual que el premiat no vingui a recollir el Premi. En qualsevol cas espero que l’artista recapaciti i que els dies de Nadal l’inspirin millors propòsits i assumeix-hi aquest projecte expositiu que l’apropa a Centelles, amb il·lusió, trempera i dedicació. Les circumstàncies familiars, per molt importants, no són més especials. Centelles també s’ho val. Ànims.  

PORTES DE NADAL

Mostra d’estímuls

Camí de Sant Pere de Bertí: avui amb els nanos del grup 
Baobab i vint persones més hem anat a portar el pessebre.
Aquest cop hem anat caminant fins a Sant Pere de Bertí. 
Una magnífica oportunitat de caminar amb persones
de diferentes edats, compartir moments de reflexió, cant
i gaudir del territori i el patrimoni que ens han deixat
les generacions anteriors. El pessebre, preparat amb l’ajuda
de Pere Fontseca, l’hem deixat al costat de l’entrada 
de la parròquia rural i esperem retrobar-lo per la Candelera amb
la llibreteta plena d’algun comentari. 
Diumenge vinent, dia 20, el grup excursionista 
de Centelles també puja un altre pessebre,
preparat pel mateix centellenc, a la Costa, 
prop del Turó de les Onze Hores. 
És una caminada més complexa, sobretot pel 
desnivell que suposa el sender que puja des de Can Manel fins
a dalt. Però val la pena. 
Centelles. S’acosta el Nadal. Avui tercer diumenge d’Advent. Santa Llúcia. El primer pessebre es pot ja veure sota el Portal de l’Ajuntament. Els segons, a la Capella de Jesús, a partir del cap de setmana del 19. Can Manso obra després de la Missa del Gall, amb una exposició fotogràfica documental dedicada a els Reis de l’Orient. 
L’Associació degana centellenca obra abans per sumar la Capella dintre l’oferta cultural que el nostre poble oferirà dintre la Fira de la Tòfona que es celebra el cap de setmana vinent. La tòfona és la protagonista. Comerços i restaurants seran els altres beneficiaris de la trobada que també comptarà amb sessions especialitzades.
Aleix Art col·labora en la fira amb un taller d’estampació basada amb l’ús de porexpan, que servirà de matriu per fer-hi motius i seriar-los. Ho centrarem en fer nadales i això serà a partir de les cinc de la tarda a la plaça Major. Desitjo que el temps ens acompanyi. També el mateix dissabte es podrà veure ja una nova exposició a les Finestres, precisament dedicades a Nadales, però en aquest cas, totes dissenyades amb linòleum per José Luís Pascual al llarg de molts anys. Totes les estampes han passat per les premses de la Impremta Moderna, sobretot arrel de la relació ja llunyana de l’artista amb la nostra vila.
Però avui el protagonisme es centrava en el Marçó: com l’alcalde, Miquel Arisa, ha dit, la Mostra d’Artistes Locals és ja un clàssic i és visible que és una cita amb salut , ja que el nombre de participants es bo i la qualitat del es obres, també ha anat a més. Abans de destacar propostes, cal subratllar,  que totes responen dignament a l’estímul del seu autor, per formular una proposta creativa. Ja sigui per perfeccionar o gaudir millorant la tècnica, com per utilitzar aquests recursos per expressar un neguit interior.

Novetats

De totes les propostes la que més m’ha cridat l’atenció és la pintura de la Berta Noguer. Sobretot perquè no sabia que havia recuperat les eines i que havia madurat estil i discurs. La seva obra és maca. Però també qui ha penjat una altra peça important és en Joan Subirà, amb un retrat familiar ubicat en el marc d’un claustre romànic. També participa l’Enric Mas amb un laboriós cavall de forja en alumini. La forja és de fet un sector present. Ja no hi ha peces d’en Tomaset, però sí que en Pep Vila fa peces d’assemblatge basades en aquella tècnica. La pintura sobre els castellers que Pere Relats va preparar amb tan entusiasme i que van excloure del Premi Centelles ocupa el lloc de la model de l’Eugenio. I enguany també hi ha una punta de  creu de la seva dona. També hi ha una pintura de Musach que tot i passar per un context molt concret, troba temps per explorar nous conceptes d’espai o disposició plàstica.
Arisa ha remarcat també la importància de l’Escola de Dibuix. I és veritat que es una peça transversal per entendre la vidilla de les Mostres. Però també és cert que aquestes trobades ara ja també testimonien l’existència de persones amb interessos artístics autònoms. L’únic que em sembla estrany és que l’exposició bàsicament inclou o obres dels artistes “professionals” (i en  falten) o persones que per circumstàncies laborals, hi poden dedicar un temps important, bàsicament, jubilats. Les generacions del  mig, d’entre 20 i 60 anys amb prou feines està representada. No hi ha joves centellencs estudiant a Belles Arts o a qualsevol escola de creació (disseny de moda, il·lustració, còmic, etc).  Aquí hi ha un punt a treballar.     

RAPORT:

Revisant Ahmet Günestekin
La visita a l’exposició de la  Marlborough de Barcelona, motiva noves observacions, una esmena i reforçar un compromís: millor sempre visitar abans de publicar.
Gentilesa de Marlborough Barcelona
Dues vistes de l’exposició d’Ahmet Günestekin.
Barcelona/ Centelles. Com a criteri per editar el blog he auto-encunyat el que he nomenant Doctrina de Sant Tomàs: el que publico ho haig d’haver vist, per donar garanties. Sol passar que si es vulnera la pauta, fàcilment es trivialitza el poder real de les obres i la informació que poden donar, s’aprima.
En el cas d’Ahmet Günestekin havíem vist una obra fa uns mesos, a la mateixa Marlborough (c/ Enric Granados, 68). Vam fer l’entrevista per correu electrònic i tot just aquest dissabte passat, vaig veure el conjunt restant i complet de la seva obra exposada. La visita supera qualsevol expectativa. En positiu. Ni fotos ni res: visitar.
Tot millora les previsions, però també em toca matisar: de les dades que havia transmès fins dissabte, la que cal que modificar de ple és la que entenia que en els seus quadres incloïen treball de tapís. No és això: imita el tapís. Són pinzellades amb una tècnica molt precisa i concreta. Pinzellades negres que semblen fils i fan una trama gruixuda, oliosa, i precisa, per sobre un fons amb els colors vius. La influència del tapís hi és, és un punt que el conscientment el connecta amb les tradicions orientals natives i per això substancialment, les preguntes i respostes a l’entrevista que vam publicar, tenen igualment validesa.
Ulls nous
Però el fet que tot sigui pintura fa entrar a considerar en termes més seriosos tot el seu treball. Ja que Ahmet fa gala d’un domini tècnic i una paciència constructiva i previsora similar a la que recordem de les obres abstractes i super-tramades d’Hernàndez-Pijoan, per exemple. Però en el cas de Günestekin la tècnica, la paciència i el formalisme abstracte apunten cap a una poesia formal i tonal més pintoresca, expressiva i inventiva. A més del treball pictòric, trobo que l’obra de l’artista kurt-turc, resulta interessant perquè inventa objectes artístics i té voluntat per ubicar formes inusuals, com els ulls o esferes en les superfícies planes, passant a completar composicions abstractes, complexes i estimulants, en les quals Ahmet evoca cosmovisions i mitologies.  
Quan parlo d’inventar, em refereix-ho a aquesta espècia d’ulls de Hal o Gran Germà, en les seves pintures i escultures. Sobretot les obres rodones. Aquesta espècia com de rosetons amb el mirall rodó. Un ull deformador, envoltat de sanefes i perfils amb formes estereotipades i simbòliques, que ens parlen de cultures. En altres estructures perfilades incloses en aquesta espècia de retaule postmodern hi inclou també imatges que formen com fotogrames estàtics i serveixen per subratllar els missatge sobre el lloc, cercant en arxius i en la memòria visual. Istanbul, l’antiga Constantinoble i el seu llegat d’encreuament cultural és la gran beneficiada, la cita omnipresent d’aquestes estructures, de les quals a la Marlborough de Barcelona n’hi ha vàries. Ahmet Günestekin pertany a aquest context cultural mil·lenari que, en el passat, també ens ha influït a nosaltres, però que té la seva pròpia dinàmica contemporània. De fet, mirat així, encara no se com, aquests retaules moderns, guarden una estranya relació  amb les tauletes de marfil bizantines. Però també podem anotar connexions amb les obres siluetejades del nostre Plensa. I això em fa preguntar si l’Ahmet treballa sempre sol o com l’escultor català disposa d’un equip de col·laboradors per algunes de les tasques, ja que tot sembla resolt molt professionalment.
Tanta paraula i comentaris impressionats, arriben un pel just: passat el pont de festes, l’exposició es podrà veure fins dissabte. Si bé esperem no perdre la pista a aquest artista internacional.
La visita a Barcelona de dissabte la vaig completar amb dues visites galerístiques més però espero poder-els-hi dedicar el seu bon article. A prop de la Marlborough hi ha la Francesc  Mestres, que exposa gravats de Serra de Rivera. Però això vol un bon comentari.