73È PREMI CENTELLES

La figuració empeny

Pintura d’Eugenio Ocaña,
guanyador del 
73è Premi Centelles



La festa ens ha deixat bons records. Uns dies llargs de vida al carrer, de retrobaments amb amics i coneguts, amb l’excusa del programa. El grup d’Havaneres, El Bergantí, La banda rockera de les noies, crec  que han aportat positivament. El ball de la festa major, sonava bé, però crec que toca renovar ja els hits (revisar clàssics del selge XX i XXI). El pregó: David Bach ho va fer àgil i entretingut. Potser  m’hauria agradat saber més de la seva visió de l’economia global o de la realitat de la Xina, que no pas el seu perfil biogràfic, però ho va fer ben argumentat i amè. Hi ha hagut molts altres actes. Avui ens centrem amb el Premi Centelles:
CRÒNICA GRÀFICA: detall del concert
d’havaneres a càrrec del grup “El Bergantí”, un
dels primers actes de la Festa Major. Van fer un bon 
homenatge a la tradició vinguda dels 
viatges atlàntics i de la vida dels pescadors.
Centelles. Ja tenim els resultats definitius del 73è Concurs de Pintura Premi Centelles. El Premi, premi: Eugenio Ocaña Afán de Rivera, pintor granadí, autor de l’oli “Joven sobre fondo verde” (s’emporta els 3000 Euros i l’expo l’any vinent).  Ramon Trias Torres, pintor barceloní, amb “Santa, portal, usurpadora” i “Tetera, plat i llimona” del valencià Alejandro Casanova Barberán són les mencions honorifiques. Es van presentar 115 obres i l’exposició repartida entre el Marçó i la Capella de Jesús,  n’exposa 25. 
Una visió general de la selecció remarca ja el signe clarament figuratiu i realista del jurat. Desconeixem com eren els refusats, però els premis figuratius van sent com cada cop més constants. La “joven” també és un retrat. Les mencions també. Sigui com sigui, la  selecció i el Premi Centelles em semblen raonables. Tot i que, el cuquet emprenyador del meu interior demana assegurar si és que en els  cercles de decisió del poble es dóna l’abstracció per finiquitada. El fet és que l’esperit innovador ja té una ruta visible ben palpable a  través de les obres seleccionades: hi ha diferents propostes de suports, diferents estils i diferents temàtiques  dintre d’un clima general preocupat per la figura i un cert accent traumàtic. Perquè els artistes seleccionats, en general, semblen  estar patint: records, somnis, vivències? De fet les notícies dels diaris no son gens tranquil·litzadores.  
Eugenio Ocaña és nascut a Granada el 1978. Llicenciat en Belles Arts a la Universitat de Granada. Podríem dir que ha saltat en l’escena pictòrica des del 2000 amb exposicions i també sent reconegut amb bastants premis. L’any 2013 obté tres premis, entre aquests, dos primers, a Melilla i Oliva de la Frontera. El 2013 també feia una indicadora exposició individual a la Fundación Caja Rural de Granada, titulada “Ellas” que encaixa bastant amb el tipus de pintura que ha portat a Centelles (que per  cert surt en el seu catàleg on-line, amb el títol de “Modelo”). Està centrant el seu tema en retrats de noies i dones, amb  una expressió de caire psicològic  desconcertant, com volen separar-se d’una mirada convencional. El nou Premi Centelles és d’aquest tipus. El seu estil mostra com un tipus de pinzellada “llapada” i també uns grumolls que em fan pensar amb Gerard Richter. Però de lluny.
Altres pinzells

CRÒNICA GRÀFICA: detall del pregó i 
d’un flashmod espontani actuat per la Violeta. 
Diumenge al migdia, es van aixecar per sorpresa, 
diversos cantors asseguts en les taules 
del passeig i van començar a cantar
i a unir-se tots als acors d’un contra-baix 
que havia iniciat
el ritme un moment abans. Tot es filmava 
i suposo que algun
dia en podrem donar l’enllaç.
La tonenca Imma Parès ja sabíem que havia estat seleccionada. Presenta una obra en línia amb l’intent  anterior, en que defuig el seu realisme naturalístic habitual per provar sort amb un tipus de tema més experimental. Es posa al límit entre la realitat interior i l’objectual. Entre les obres seleccionades també hi trobem un dibuix, que dret a llei, s’hauria d’haver exclòs (o el dibuix és també pintura?). Però la construcció lineal de Xavier Pujol és una passada, i val la pena haver-la “descobert”. Ell és de Vic, igual com un altre seleccionat, també familiar, Joan Peiron, que fa un retrat amb aquarel·la,  fantàstic, de l’home de Porlock, que perfectament podrien fixar-lo els dimonis de Manlleu. L’exposició del Premi Centellenc es pot veure fins el 12 d’octubre. 

FESTA MAJOR 2015

Moments de retrobaments


Centelles. Els  gràfics del temps meteorològic pels propers dies apunten línies ascendents de temperatura i pocs núvols amb gotes. De fet el clima de moment, es manté i sols bufa un vent que porta aires alpins, però sense passar-se. S’acosta la Festa Major i és important començar a saber si els actes que es preparen es podran fer a fora: hi haurà els gegants, l’arrossada popular, els concerts i balls. I molta vidilla al carrer.
Aleix Art
Pepita Casals, llegint el text referit als inicis primers 
dels aplecs al turó de Puigsagordi, diumenge a la tarda,
durant la inauguració de l’exposició d’estiu a Can Manso.
Al darrera membres de la  Coral La Violeta i altres dels
col·laboradors de la lectura i recitat de textos de la  vetllada. 
El diumenge al migdia és el que sabrem finalment el fallo del jurat del Premi Centelles. De moment ja sabem els vint-i-pico  artistes que han estat seleccionat , d’entre el centenar  llarg de quadres presentats. No tenim ni idea de qui ha guanyat o els accèssits, si bé  un ocellet ha deixat anar que es tracta d’una pintura figurativa, “molt diferent a la resta del patrimoni”. Sigui què sigui, a veure si ajudem a  pujar el nivell del Fons. Quants dels artistes que integren el fons avui, han continuat o construït una  carrera pictòrica interessant? o han sigut com músics d’un hit de vida, una flor d’estiu?. Si la teoria passa per davant de les obres, malament. També sabem que d’entre els artistes més propers, han seleccionat a la tonenca Imma Parés, artista de tarannà realista, que fa uns mesos va protagonitzar una exposició individual al mateix Marçó. Dels artistes familiars, també sabem que han descartat al Pere Relats i al Jaume Moroldo. Però això no vol dir que  no siguin bones obres. Perquè a n’en  Moroldo mateix, a vegades el seleccionen i a vegades no. Depèn ben bé del jurat, que cada any és diferent i s’embranca en criteris de selecció desconnectats. La Imma Parés mateixa també pot parlar d’etapes de sequia selectiva.  El que em sembla verdaderament important és que qui s’hi presenti, aporti una obra connatural al seu estil i no vulgui forçar-se a fer una cosa “moderna”, purament per impressionar als altres. Les avantguardes es van acabar fa molts anys i el qué és el “com” ja està bastant explorat. Només  falta mirar bé el quí i el qué: que cadascú explori el seu camí artístic natural.  
Ara ja sabem qui és  el pregoner: David Bach, centellenc  “emprenador” que exporta productes catalans –com vins-, a la Xina i països de l’Orient llunyà.  Normalment viu a Pequin amb la seva parella. Emprendre projectes en  temps de crisis com els que arrosseguem és instructiu i indicatiu. Si l’ànima és jove i apreta des de  geografies complexes, la proposta és com a mínim pintoresca. Però també hi ha emprenadors en el  nostre poble: avui mateix, a cal Parador hi estaven pintant el logotip d’una  empresa de pernils  de Centelles, amb una altra botiga al centre. En una altra coordenada, un  altre  ex-pregoner del poble, David Viñolas, destacat per la seva voluntat de ferro, continua també la seva batalla de conquesta d’ espai vital d’intèrpret de música i recolzant empreses  concertístiques. Recentment ens ha parlat del seu treball de col·laboració, amb altres col·legues, amb Feliu Ventura, homenatjant Ovidi Montllor. L’espectacle preparat ha tingut diversos bolos a Granollers o  Sant Feliu de Codines, però el poble mare encara no s’hi ha aproximat. Un vídeo penjat al Youtube permet testimoniaraquesta  col·laboració del centellenc ambel valencià.    
Aleix Art
Que petit es pot arribar a ser i quines embrancades pot
fer el  curs de la vida. Però el turó sempre és un lloc de trobada.
La Festa Major d’enguany té ja el programa tancat: la Tómbola de Mans Unides, comença el dijous i serà a l’antiga Auto-escola Puigsagordi. Dijous també hi ha havaneres. El dilluns, l’orquestra i ball de festa major toca La Salvatana. Els “cavallitos” ja s’estan posant als camps  de la carretera  General. Els Estudis Oberts comencen  el dissabte, de 6 a 9.  Ruta possible de 6: la novetat és en Pere Ballesta, pintor. Hem parlat del Premi Centelles, però no hem dit que es podrà veure a El Marçó i a la Capella. “La vie en rouge” , teatre musical. Un vodevil espectacular, amb joves actors i coreogràfs, que servirant un cant a l’amor i a l’art pur, sense pretensions historicistes –sí Rusiñol, aixequés  el cap!-  , és l’obra preparada per El Triquet per els dies de festa i fins el 13 de setembre(reserveu entrades).

Exposició d’homenatge

A la Plaça  Vella, a Can Manso ahir diumenge s’hi va inaugurar l’exposició dedicada als 50 anys d’aplecs al turó de Puigsagordi. Tal i com l’alcalde va dir, és de fet el primer acte, de la festa major. I com els altres, també és producte de la participació popular: el tema de l’exposició s’ha cuinat durant cinquanta maigs: ha calgut qui va pujar la capelleta, d’altres la Mare de Déu. D’altres han  fet els camins o els han anat caminant amb la canalla des de petits. Els gegants, els rams, els mossens. I  hi ha hagut gent que ha anat fent fotos, d’altres poemes. Els aplecs han esdevingut una cita viscuda i estimada pels centellencs, que cada Primer de maig tenen una trobada engrescadora amb l’entorn natura i un cim magnífic per trobar amics, veïns i novies, a part de divisar de manera formidable el poble i el seu  creixement.
Noèlia Marín / Aleix Art
L’aplec compte amb la seva pròpia liturgia i estacions,
com l’arribada a Riucerdà on es recull el tiquet que promet
un bon esmorzar. Foto de la Noélia Marín feta aquest 2015,
pel reportatge que forma part de l’exposició.
 Tot aquesta història, té els seus records –fotos, recordatoris, banderins, cartells, medallons, etc- i és el que Francesc Mataró ha anat reunint, ordenat i documentant per exposar en sentit cronològic. Primer hi va haver la voluntat de dedicar el turó a la Mare de Déu de Montserrat. Això va ser el 1965. Es va pujar, es va plantar i es va fer la cerimònia i tota la festa; i a partir d’aleshores es va decidir fer els aplecs, cada 1 de maig, seguint el mateix esquema.
Durant uns anys, es podia acampar al cim, però aquesta costum inicialment cívica i amical, es va anar adulterant –alcohol, drogues i brutícia-, i es va anar apartant i prohibint.  Però el primer any, l’aplec naixia amb la mateixa sensibilitat d’obertura del  Concili Vaticà, a l’ombra de la dictadura, però a la primavera de les ànsies de recuperació cultural i de llibertats.  Imatges i records, fan memòria d’aquells pioners del poble, de com pujaven l’estructura de la capelleta, del camí, abans del camí d’ara, dels actes oficials, religiosos i de vida social que es vivia aleshores. En els altres plafons, l’exposició va repassant els aplecs fins l’actualitat, amb imatges de gent i famílies que hi han participat.
L’exposició també compta amb la col·laboració destacada de Maria Rosa Aregall, Maria Rosa Viñets, Noelia Marín i Miquel Garcès, fotògrafs amb bon fer, que a la tercera sala de Can Manso, presenten  reportatges exclusius i personals del darrer aplec. A l’aparador de l’antiga sabateria, Josep  Roca ha recreat la capella de fusta del turó, que durant aquests diez guardarà a la  Moreneta i uns rams, com els que es fan pels aplecs, que ha collit i preparat la Rosa Fontseca.  
Els aplecs han atrapat a vàries generacions de centellencs i moltes persones  ja  ens han deixat. Però a la inauguració d’ahir encara hi havia alguns dels  responsables, com els Roca, la Pepita Casals, els Vila-Vall.llovera. Aquests i Pere “Moliner”, Mercè Vilar, Norbert Gómez, Montserrat Llavina, Josep Sobrevies i Albert Prat  van prologar la inauguració i van fer de rapsodes i representants de la  memòria popular. Qué interessant el poema glosant l’empenta pel sisè aplec! O que sentides les paraules teixides per Miquel Martí  Pol, no fa tants anys!

La Violeta va completar l’acte amb cançons “campestres”. Pere Mas, a la direcció, va fer cantar al  públic “Dalt del Cim” i “el Virolai”.  En moments com aquests, a la plaça Vella, escoltant i cantant patrimoni significat, i compartint un indret agradable -i en això l’aplec és una cita paradigmàtica-,  es percep de debò  el sentit de comunitat centellenca que fa estrenya els llaços entre veïns.


COL·LECTIU ARTÍSTIC MANLLEUENC

La Solitària deixa Can Patalarga, carregada de dimonis

Manlleu / Centelles. És una mica lleig tornar una visita, després  d’haver coincidit amb ells, en una pàgina de premsa i sabent que van com per desmuntar una pota del seu projecte artístic. La Solitària de Manlleu fa l’última exposició col·lectiva a Can Patalarga – carrer de la Font, 10-, abans d’abandonar el local i iniciar una etapa d’artistes a la diàspora. Els integrants del col·lectiu s’han anat distanciant de la gestió del local i actualment, i segons un dels integrants ens comenta, es feia més aviat pesat guardar l’espai, cada cop més per a exposicions externes, que pròpies del grup i mentre aquest s’anava desinflant i mutant.  Però el que desapareix és el niu comú i el curs nòmada que s’acosta també pot aportar nous projecte individuals i col·lectius.  A l’exposició hi trobem Eduardo Moyano, els germans Pau i Beth Robles,  Bibiana Gala, Alba Panadero, Roger Roca, Martina Tarabal, Jacob Cabezas, Albert Pratdesaba, Iraida Arcasons i  o Marc Tañà. Dotze artistes, tretze obres (Pol Robles aporta dues peces).
D’entrada hi ha hagut corda per reajuntar aquests dotze integrants i preparar una col·lectiva final amb força que indica prou bé que cada “solitari” continua actiu. Els integrants de La Solitària, no tots han passat per les classes d’art de títols oficials, ni tenen la mateixa edat. Entre els veterans i els joves, la franja d’edat s’eixample entre els 20 i els 38 anys.  Eduard Moyano , que és amb qui vam  parlar, perquè guardava la sala, a més del cuquet per la creativitat comparteixen l’interès per temes de misteri i morbosos. Per això ha estat fàcil agrupar-los i fer-els-hi descriure  “dimonis”.

Aleix Art

Tema compartit

Es veu que hi ha una espècia de tractat del segle XVII que descriu els àngels dolents, dient-ne els noms, explicant-ne la seva funció malèfica i pecaminosa, la seva  relació amb cultes antiquíssims i pagans. No m’havia plantejat mai que el gremi dels dimonis tingués més personal “reconegut” i identificat que els nostres dimonis casolans dels Pastorets, Satanàs  i Llucifer. De fet, aquests dos no hi surten pas. Més aviat els de la Solitària han triat el personal subaltern, la jerarquia d’especialistes que  fan tasques concretes. Sort que hi ha, un poder  superior que els té tots controlats i replegats i que la fe de cadascú és el millor antídot per no arrestrar-se per les seves temptacions i seduccions. La majoria de dimonis fan referència a “pecats”  com la possessió de béns, els desitjos corporis i el domini sobre altres.
En general els integrants de La Solitària els han “interpretat”  en formes antropomòrfiques. Entre els éssers malèfics abunden les personificacions en dones i també les simbiosis amb animals. Els artistes manlleuecs s’hi ha acostat a través del  dibuix, la pintura. Hi ha bastants treballs  processats a través de recursos infogràfics i digitals. La familiaritat amb el còmic i altres llenguatges gràfics narratius és present en la col·lectiva.

Entre les obres més singulars, crec que val la pena  destacar el llibre d’artista de Marc Tañà que ha dissenyat un retrat gràfic de diferents personatges de l’staff dels inferns, amb dibuix i parts del paper que es despleguen volumètricament. És interessant tenir en compte que hi ha  treballs que fa temps que es van cuinant i que no tots s’han fet expressament del tot. La visita a aquesta col·lectiva, oberta les tardes dels caps de setmana fins el diumenge 30, permet també veure algunes altres peces del col·lectiu, en un mini-fons permanent que recorda els anys d’estada del grup  en aquest local manllauenc i el seu currículum  extens i de qualitat de propostes i accions artístiques.      

ART MODERN A MONTSERRAT

Recer de Calsina i Scully

Aleix Art
Vista de les agulles de Montserrat des del punt on es troba Santa Cecilia. Des d”aquí es pot aparcar i anar per engrascar-se per terrenys artístics i espirituals o enfilar-se amunt i escalar terrenys difícils i estimulants.
Montserrat/ Centelles. La visita a Montserrat era obligada des del moment en que vam saber que s’havia consagrat l’antic monestir de Santa Cecília a un pintor contemporani d’arrel abstracte, Sean Scully. Com a mínim anar-ho a veure. Després va venir la notícia de que s’inaugurava una mostra dedicada a revifar l’interès per l’obra de Ramon Calsina. També teníem altres coses a la llista d’aquestes per les que va bé aprofitar una pujada al santuari marià. Finalment, avui hem materialitzat dues terceres parts de la llista. M’ha acompanyat en la visita el pintor veneçolà Jaime Moroldo, que no havia estat mai a Montserrat. M’ha parlat d’unes muntanyes similars al cor del seu país, del que va marxar fa uns deu anys, però res incomparable. Quants milions d’anys per posar dretes aquelles impressionants pedres?
La primera etapa i inicialment única prevista, era anar a Santa Cecilia. El primer monestir construït en tot  el massís, està a la cara septentrional, a quatre quílometres del santuari marià. Potser amb un altre plantejament es podria fer a peu tot. Però el primer plantejament era “poc i ben vist” i el mitjà més pràctic és amb cotxe particular. El cenobi, que va acollir una comunitat benedictina a partir del segle X ha estat recentment restaurat per la  diputació. L’actual intervenció deixa al descobert els diferents estrats constructius, situant al nivell primigenis el paviment de fusta. La resta de murs i la coberta de volta, estan arrebossades. L’antic refugi-alberg que li era adossat, actualment està fora d’ús (espai per futurs tallers?). Degut a una bona sintonia entre el patronat del museu de Montserrat i l’artista irlandès Sean Scully, l’espai interior  de l’església ha estat “embellit” amb pintura i obra seva, creada expressament per aquest lloc. Per aquest motiu el cenobi ara també  es denomina Espai Sean Scully. L’entrada general val 6€. Però val la pena.
Detall d’una de les pintures de la nau central
Scully és un pintor que ha adoptat com a recurs propi les formes de l’expressionisme abstracte avançades per Rothko. Podríem dir que és com un deixeble, un admirador , que de mica en mica ha sabut assimilar i donar una solució personal als ritmes de formes i colors del gran pintor nord-americà.  Se n’ha distanciat i avui és un pintor reconegut. Si bé aquesta seva intervenció a Santa Cecilia, segurament competeix de tu a tu, amb la que Rothko va fer per la capella de Houston, fa cinquanta anys. En aquell encàrrec privat, Rothko va imposar una paleta fosca. En la proposta montserratina de Scully, hi ha grisos, però hi ha un diàleg més vibrant amb l’amabilitat del blau, el vermell ingres i altres tonalitats que responen a altres realitats personals (el Mediterrani, “la fugocitat de Santa Cecília”, etc). De totes maneres no és nova ni estranya la relació de l’art abstracte amb l’espiritualitat. Ja no ens hauria de venir de nou.

Treball complex

Vista de l’absis des de la nau lateral dretana
La relació de Scully amb Montserrat passa perqué el pintor crec que ha passat temporades a Catalunya i és un artista representat pel galerista  Carles Taché.  Proposat i encarregada l’obra, la tasca de Scully, l’ha ocupat varis anys en la recerca dels plantejaments més oportuns, que inclús ha hagut de modificar a la llum de troballes inesperades en les tasques  de restauració. Al final, el projecte s’ha resolt amb unes cinc o sis peces de gran format, tres de mitjanes i elements de suport com el plafó de pasta vidrada del darrera altar, la creu escultòrica de l’altar, les dues exemptes dels intradós de l’arc, vitralls a les cinc finestres i petits quadrets pintats sobre la paret mateixa.  Cada  peça  està pensada en termes de mesura, per un dels espais i amb combinació amb la resta d’elements plàstics. Sobretot amb la lluminositat de cada sector i la claror que difonen els vitralls translúcids de colors groc, vermell i blau –els colors primaris-, que hi ha repartits entre cada una de les dues absidioles i l’absis principal. Una qüestió que potser es  percebria més si tot fos a mercè de la llum solar, amb la llum elèctrica interior apagada. Però ara és qüestió de fixar-se amb les peces.
Els grisos, de lligam rothkonià, prenen la paraula a la peça que rep al visitant. Una peça gran. Scully treballa  cercant ritmes cromàtics, oposats amb ritmes geomètrics i repeticions. Sobretot fa faixes. I pinta colors plans directament sobre la superfície o a sobre de tons contraris de base, cercant l’expressió a través de la transparència, els límits entre tons, el ritme concret de la pinzellada. Als peus de la nau hi ha dues pintures dedicades a Santa Cecília, a les que evocaria a  través de la personificació del vermell amb la Santa. També ha introduït retallar la superfície per introduir com un pegat, amb un motiu discordant. En la pintura de la dreta, un retall de fons blanc, creuat de línies negres, evoca un pentagrama –Santa Cecilia, patrona de la música o personificació de la dona que s’expressa  a través de l’art musical-.
Segons l’audio-guia, les pintures estan carregades de simbolismes mitològics i referències al lloc. Però com a art abstracte expressionista, l’empatia primera apel·la a sentiments de reserva, inclús de por, misteri. El blau, que es diu “mediterrani”, em sembla fosc, inclús embrutat. Els núvols que coronaven avui el massís i que es passegen encara pel país són més amics dels bordeus i mostasses d’Scully que els tons vermells i grocs, més vibrants, més afins a Miró. Com uns companys de viatge,  les pintures d’Scully no s’acaben de conèixer el primer dia. I certament seria interessant veure com respondrien si l’espai s’utilitzés per a celebrar-hi alguna missa o comentari dels evangelis, ja que a vegades les idees revoten amb l’art i aquest es significa de manera diferent. No farem la prova?
Amb tot crec que és un treball xulo, si bé en termes generals es parla de la intervenció a Santa Cecilia com a pintura mural. Però no em sembla el més adequat: realment, la part de formats més grans, són pintures a l’oli sobre alumini, penjades sobre la paret. Sobre la pròpia paret, només hi ha com uns petits requadres, amb les franges de colors geomètrics pintades sobre un fons preparat. Pintura mural per mi hauria d’haver estat pintura al fresc o seca sobre el mateix mur o amb la tela, adaptada de manera molt més dissimulada, a la superfície parietal (com les grans teles de Riquer o Llimona a la basílica). Però de pintors al fresc, amb estils abstractes purs i de motivacions cristianes, n’hi ha? En qualsevol cas la intervenció de Scully retorna a Santa Cecilia un paper important com a espai per reflexionar sobre la fe a través d’una imatgeria contemporània  i que com l’art romànic, podrà ser perenne,  mentre hi hagi connexió entre l’obra, el “jo” i el seu significat teològic.

Calsina al Museu 

L’exposició montserratina de Calsina inclou pintures
com aquesta de primers dels anys 30.  Calsina va formar
aviat el seu estil i temes característics. Aquesta tela la
va donar a la Generalitat per ser subhastada per generar
fons per les víctimes de la Guerra. Però el transport
fou interceptat i el contingut confiscat. Fou retornat
a  la Generalitat fins el 1979.
Quan hem marxat de Santa Cecilia, hem estat a punt de marxar lluny de Montserrat, perquè l’entrada al santuari amb vehicle particular es veia complicada. Però al passar pel pont del cramallera hem recuperat el desig de completar bé la visita. Així que hem anat a l’aparcament de Monistrol i hem pujat pel camí de ferro. Vint minuts. 10 Euros, anar i tornar. Un cop dalt hem anat directes  al museu. L’objectiu era visitar la proposta montserratina dedicada a Ramon Calsina. I sort que l’hem visitat. Perquè sent una mica més petita que la de Terrassa, inclou, sobretot pintures diferents a les vistes a l’antiga caixa egarenca. Sobretot es destaquen les que tenen la muntanya serrada de fons. Perquè Calsina hi tenia un lligam familiar, i com molts catalans, espiritual. La visita és extraordinària, per revifar interès pel treball d’aquest artista, nascut el 1901. Ara, mesos després, sé més sobre el lligam del seu tipus de figures amb el dibuix propi del Noucentisme (Aragay, Obiols, etc), però també estic convençut de la seva singularitat. Aquest cop he  vist les pintures més ben plantejades per un fi significatiu i també molt millor el deix de nostàlgia, soledat i la protesta implícita en olis i dibuixos. També m’he fixat amb cites a  grans pintors com Poussin o Manet. Aquest darrer el veig darrera la pintura dedicada a Tolouse-Lautrec, que també conecta amb els olis bohemis de Casas.   En resum, és una altra exposició per passar-hi estona. I per anar descobrint: si que guarda fons la fundació familiar de Ramon Calsina! L’entrada a les exposicions temporals es pot separar de la visita general  al museu. 
No hem marxat de Montserrat sense entrar a la basílica.  Hem saludat a la Moraneta des de lluny (la cua per anar al cambril frenava) i hem trobat altres coses com la làmpada donada per Veneçuela el 1953 o el relleu de bronze de Subirachs amb textos de Salvador Espriu. Que de fet hi ha moltes obres de Subirachs.  Però això dóna matèria per un altre dia