ANTONIO LÓPEZ

Quatre dies per espiar el treball d’un artista consagrat

L’artista castellà protagonitza una mostra a la  Marlborough de Barcelona amb dibuix, pintura i escultura dedicada a la figura humana i als seus descendents. Avui diumenge, ja acaba.
Barcelona/ Centelles. La Barcelona Gallery Weekend corria paral·lelament a la celebració de la fira Swab al pavelló d’Itàlia de Montjuic. Moltes de les galeries participants d’aquest programa especial , encetaven la seva temporada expositiva. No obstant a la Marlborough l’estage de López es redueix a aquest cap de setmana. Segons vam poder saber, comentant-ho amb la Laura Rodríguez, la nostra interlocutora en els afers de la franquícia internacional, Antonio López substituïa l’exposició prèviament prevista dedicada a l’escultor Lipchitz, que “ha caigut de la previsió”. De fet d’aquí poc la galeria actualment ubicada al 68 d´Enric Granados, inaugura una col·lectiva: dijous, 8 amb una de paisatges amb Albacete, Aquerreta, Correa, Hernández Pijuan i altres. En qualsevol cas el substitut no és pas cap pinzell de segona regional.
 López aporta a l’arsenal de la galeria escultura. A la gran retrospectiva de Lleida ja vam saber que a més del dibuix i la pintura, el pintor ibèric s’havia endinsat en representar en volum a la figura humana. La Marlborough acull alguns busts del net de López –que a la Fundació Sorigué vam conèixer que n’anava seguint el creixement-, representat en diferents materials i dimensions. A l’entrada del santuari de l’art hi ha un gran relleu del nen.
L’exposició es completa amb dos dibuixos i unes pintures que introdueixen l’element del moviment. Centra aquesta part, una escultura de bronze d’un home nu. En actitud estàtica,  no es pot dir que dibuixos i escultura tinguin res a veure , a part d’abonar en l’accent del tema humà. Aquesta obra  de metall i el relleu de l’entrada, no hi ha dubte que són obres “acabades”. Més en dintre de la sala, encara hi ha tres pintures petites, que no  formen part de l’exposició, sino del fons, però que sí permeten valorar el treball de López en una dimensió concreta:a es tracta de  tres natures mortes, olis de tema floral, en el que el pintor sols representa el mínim indispensable per entendre la forma, el color, la llum i certs aspectes del moviment i l’expressió. Aquí és on vaig trobar una japonesa que retratava impulsivament,  com si la realitat només existís a través de l’objectiu i vaig decidir que miraria de fer cròniques sense il·lustrar amb les obres d’art, per ajudar a que els lectors tinguin una experiència real, visitant les exposicions. Però això de prescindir de la imatge de l’obra, no se pas…
Tornant amb López: aquesta economia en la representació (la part pel tot) és una direcció que em sembla interessant: els grans dibuixos i les pintures també van per aquí. Tot està emmarcat, però no puc assegurar que siguin més “obres definitives” que estudis preparatoris per una obra que la ment del pintor va preparant. I si el que valorem són proves o una solució degudament proposada com a tal. En el cas de les natures mortes, el resultat, tot i el grau d’exercici immediat i d’experimentació visible, semblen més fruit d’una decisió conduïda per concloure independentment d’altres projectes.

CENTELLES EN EL CAMÍ DELS REFUGIATS

Rosa Cendón: “L’Estat no ha vist mai com una responsabilitat, el futur dels refugiats”

UN MÓN QUE TRONTOLLA: realment les fronteres
semblen més mentals que físiques i el que pot semblar
una revolució o un canvi, realment és una evolució.

Centelles. En mig de la tempesta de les eleccions pot ser que el drama dels refugiats caigués o es relegués dels titulars de premsa? La realitat marca un ritme impecable. Les fronteres d’Europa encara reben persones que fugen dels seus països i cal una posada a punt de les preocupacions previstes pels Drets Humans. Dissabte a la tarda, a la sala de Vidre, Rosa Cendón, d’Asil.cat i Esther Dachs, representant de Creu Roja  a Osona van exposar la situació i les principals vies d’actuació. El camí de la independència no ens pot oblidar unes obligacions i dependències globals.  La  Sala de Vidre es va omplir de persones i veïns preocupats pel tema, entre els quals agents de la vida política, social i parroquial.

Les dades són clares: el 2014 hi havia 60 millons de desplaçats, dels quals 20 eren refugiats. I d’aquests, el 51% menors de 18 anys. L’origen no solament és Síria. També Afganistan, Eritrea, Ucraïna. Els qui els hi ha tocat l’arena de les tribulacions, busquen resguard entre les grades on es prenen les decisions que tant els han fastigiat.
Per les dues cooperants, el  tema dels refugiats no és nou, si bé actualment s’ha arribat a un límit intolerable que obliga a organitzar bé l’acollida i recordar els papers a qui pertoqui. Però ja hi ha a la Península refugiats, víctimes de drames anteriors, que no han vist solucionada la seva situació. L’Estat mai no ha vist com una obligació ni responsabilitat, el futur d’aquestes persones que com a refugiats, d’acord amb els drets internacionals, tenen dret a rebre la protecció de qualsevol altre estat molt més ben situat democràticament i socialment. Paradoxalment ens recorda que en el passat molts espanyols i catalans van marxar  com a refugiats cercant millor viure a altres indrets.  Les mesures que ara es posaran al dia, han de servir pels nous refugiats i també pels que ja tenim a casa nostre.

Situació definida

D’esquerra a dreta, Cristina Ciudad, Esther Dachs i Rosa
Cendón, durant la xerrada dedicada als refugiats i el pla
d’actuació que sobretot les entitats civils preparen i lideren.

Cendón va comentar que la figura del refugiat està ben definida i dotada d’uns marcs jurídics que s’han de poder avaluar en cada cas (guerra, persecució, amenaça de mort, etc). Cendón va dir que “no s’hauria de perdre el desig de cercar un bon futur, per a totes les situacions que originen migracions (emigrants econòmics, també), ja que moltes vegades les causes són les mateixes”. Però  a la Terra, les lleis marquen unes prioritats, encara que, tant ells com nosaltres, cerquem l’oportunitat ben sensata d’una bona vida.

A casa nostra, les entitats civils concentren la preocupació per la recepció dels refugiats, així com per la situació d’altres persones “en trànsit”, que corren perill (salut, explotació, persecució, etc).  Inclús la Generalitat, que havia previst algunes actuacions, mai tampoc ha aportat recursos convincents. Per això Rosa Cendón demana que el que surti de la nova situació, en la que cal una bona coordinació, sigui un model d’acollida pels refugiats que funcioni a llarg termini. Entre altres tasques, ja s’estan recontant les places que es podrien destinar a habitatge dels refugiats així com fent llista de tot el que realment caldria.
Segons Esther Dachs  cal prioritzar les aportacions econòmiques a les materials, ja que amb més diners es poden adquirir materials d’ajuda directament en els països d’entrada dels refugiats: s’estalvia enviar el material, els agents locals decideixen millor el que necessiten realment i de pas s’ajuda a l’economia local.
Els refugiats d’ara i d’abans, venen per reconstruir, lliurement, la seva vida. Si volen, s’acabaran integrant i quedant al país. La representant de la  Creu Roja recorda que aquesta situació no és nova  i que a casa nostra ja hi ha hagut els episodis  de Bòsnia i Kosovo, anteriorment que han seguit un camí similar.

Situació llarga 

S’espera que en el termini de dos anys, i a partir del 2016, arribin a l’Estat Espanyol unes 17.300 persones, amb l’estatus de refugiats. Després de la burocràcia que hauran de passar, per adequar els papers, tant Cendón com Dachs, expliquen que el qué és habitatge i manutenció primera dels refugiats ha de ser-ne responsable el govern, no les famílies. Perquè s’ha de poder assegurar el seu ben estar fins que s’integrin i reconstrueixin la seva vida.
Les famílies o particulars no poden fer-se càrrec d’aquesta situació. Perquè no els hi  pertoca i perquè cada refugiat arribarà amb una situació biogràfica desconeguda i complexa, per la qual caldrà també la participació d’altres agents professionals socials: el que sí calen són traductors i persones i professionals amb ganes i voluntat de facilitar la integració.
Cendón i Dachs expliquen un panorama que coneixen molt bé i que veiem ja tenen unes direccions clares. Potser el que ara hem de desitjar és que la mateixa mentalitat resolutiva arribi als nostres governants i no vagin demorant o espolsant-se una situació  tant complexa, en  la qual bé hem d’acabar fent alguna cosa.   

NÚRIES QUE MIREN MAR ENLLÀ

Ja vam dir que quedaven cites expositives per explicar de Vic. I les que no arribem a conèixer. Avui dues Núries, Núria Vall i Núria Manent, formades a casa nostra, però que han anat incorporant  trets de cultures llunyanes: Japó i el Marroc. Totes dues exposen.
Núria Vall, més a prop del Japó, però sobre taules de faig

Vic/ Centelles. Fa tres anys de l’anterior exposició de Núria Vall a El Carme. Ja vam dedicar un post a comentar la seva pintura a l’oli, feta artesanalment, amb pigments bàsics. Una solució que ella havia anat cercant per aconseguir plasmar visible i estèticament, els seus manifestos de caire ecològic sobre taules de fusta de cirerer. Una nova sèrie, amb forces obres,  penja de nou a la galeria de la rambla vigatana. El caire és similar però hi ha una evolució important: continua pintant escenes en que relaciona una dona misteriosa amb animals o amb plantes. El tema de fons, en diferents situacions, sempre sol ser el de reclamar una major col·laboració i atenció dels Humans amb el Regne Animal.  Però les nenes d’aire èlfic, es troben ara amb noies del Japó i particularment amb “geishes”.  Vall, s’aproxima molt més a la cosmovisió nipona, i ja no és tant sols, en el concepte de pintura. En el llibret que s’ofereix amb una selecció de pintures de Vall, també la veiem a ella, pintant, assentada, amb les cames creuades, amb la taula a sobre i pintant amb pinzells prims, en un entorn arrengat amb mobles de fusta i llistons. No obstant l’atracció no esborra altres marques de la casa, ja no sé si tan sols europea o universal, però segur personal:  l’artista vigatana es presta a descriure’ns molt ben detalladament les formes representades. Vall només pinta les figures i els elements narratius. No hi ha pintura per l’escenari o l’espai. I hi ha moltes el·lipsis: per exemple les mans sense brassos, o els penjolls sense fils.  La Núria selecciona i pinta allò mínim que cal. Però allò que dibuix i dota de color guanya en detall:  carnadures emblanquinades, tocats del cabell, penjolls és molt més elaborada. També la descripció dels animals, especialment dels ocells, guanya en naturalisme. En l’etapa anterior, Vall, pintava sobre fusta de cirerer que vam conèixer que era l’arbre sagrat del Japó. Ara ho fa amb taules de faig, que ens sembla és una concessió a un arbre molt més emblemàtic de casa nostra. Em pregunto si el viatge pictòric de la Núria Vall seguirà per altres latituds o cercarà com fusionar l’ecologia nipona amb la llatina. Galeria El Carme: Rambla Davallades, 21, Vic

—————————————————————————————————
Núria Manent: repàs de fa temps

Vic/ Centelles. La Núria Manent viu a Centelles, però per pintar, normalment espera quan viatge a El Marroc, on té el taller i la font d’inspiració.  Manent és una enamorada en cos i ànima de la cultura àrab i del seu braç cultural a El Marroc. A més de pintar, té coneixements filològics. També ja li vam dedicar un post fa uns anys presentant el seu treball. I ara esperàvem el seu retorn estival del Marroc, perquè tornaria amb obra fresca i tenim el propòsit de presentar-ho a les Finestres d’El Trabuc. Però resulta que hi ha un lloc a Vic que tenen obra d’ella ja exposada. I que ens permet conèixer el  seu treball pictòric de fa quinze o setze anys.  El menjador del restaurant de l’Hotel NH Ciutat de Vic disposa d’una selecció de pintures de Manent, que s’ha exposat durant un temps. No tardaran massa a canviar-les. Però val la pena apurar-ho per conèixer millor el passat de Manent per terrenys abstractes. Quan  no hi ha servei es pot passar a veure l’exposició al restaurant o podeu gaudir del seu menú, per aprofitar la visita.
La pintura de Núria Manent, també cerca oposar estèticament camps cromàtics però la seva causa té un grau d’expressivitat molt més acusat. És molt més visceral, que el tipus de pintura que per exemple vèiem amb Raquel Navarro, on hi ha més com un control racional. Manent sembla molt més directa i a més de la força dels colors hi trobem referències planes a objectes i elements culturals, com cúpules o arcades.
Manent ens va dir que sovint prenia  referències dels motius decoratius de la població on passa l’estiu. Potser aquestes pintures formen part d’un estadi previ, més general i d’aproximació als principals trets definidors. Faltaria conèixer molt millor altra obra de l’artista per valorar com ha anat evolucionant.  El que sí hi trobem són  uns tons daurats que ens ha dit que l’han acompanyat tota la vida.

Potser us sobtarà que la relació amb la cultura àrab o marroquí, d’entrada queda bastant limitada al lloc de creació i a la signatura amb àrab. Darrerament –en les obres d’ara-, sí que ha introduït text. Però en aquestes pintures de fa casi dues dècades, i en el que és l’estil, encara ara, és un problema més aviat propi de la pintura moderna europea. En aquest sentit cal veure l’actitud valenta de Manent de pintar allà, intenant donar sense por la seva intepretació personal. L’estil és deutor de les llibertat de les Avantguardes, el cromatisme i el resultat deriven de la seva experiència amb el paisatge nord-africà. Tot i que caldria veure fins a quin punt l’art àrab i particularment l’Islàmic s’havia avançat per conceptes abstractes. La mateixa escriptura juga sovint amb aquest valor sintètic i expressiu. Afinitats. Hotel NH Ciutat de Vic: Passatge Can Mastrot, s/n, Vic.

COSES QUE PASSEN

Retrobaments històrics

No acabo de trobar el moment per completar tres grans temes que voldria passar per la Crònica. I el dia a dia, deixa molt poc temps útil per dedicar-me de les notícies del poble, com faria en Tintin. Així que sense contrastar molt les dades, m’agradaria comentar que:
Centelles.  Com molts, he rebut fa uns dies, una publicitat de la Diputació i l’Ajuntament demanant la col·laboració ciutadana per lluitar contra els coloms. Pobrets. Ja hem sentit a vegades, que aquests ocells grisos, són com les rates del cel. Però si tenim un poble net i natural, de què ens hem de preocupar? No podem deixar viure els altres animals amb pau? Quan em vaig instal·lar a la Plaça Vella, sí que hi havia coloms pernoctant a la terrassa de Can Manso i a les finestres del Palau dels Comtes. No sé si per anar més a la terrassa, a dalt de tot, de nit, a penjar la roba, que obria el llum i els sobtava o perqué van veure un altre lloc més nutritiu, van marxar i ara no hi són. I parlo d’un espai concret. Però no veig que ara mateix els coloms siguin un problema com les rates de Hamelin. Més aviat sí que hi ha una mica de passotisme veïnal pel que és la netedat dels carrers: abans no passa en Guino, hi ha papers i bastanta merda per tot arreu. I més que dels coloms que pul·lulaven per Ca el Comte, el que realment em preocupa és el Palau en sí (que sí està fet una m…).
L’altre tema que ha saltat a la Crònica, però que encara no podem concretar res, és el dels refugiats. Dissabte a les 7 de la tarda hi ha una xerrada al Casal Francesc Macià a càrrec de Rosa Cendón i membres de la Creu Roja. La regidora de Cooperació Cristina Ciudad ens indica que serà merament informativa. Segurament per reforçar l’actitud positiva que hauríem de tenir o esvair dubtes… el cas és que van passant els dies i potser quan hagin decidit alguna cosa o hi haurà molts més refugiats dels previstos o ja seran tots morts de tant passejar per Europa. I el que no veiem ni per casualitat és que es faci res als països d’origen. En canvi sí que veiem les “facilitats” que hi ha per moure’s si es tracta de peregrinar.

Música lliure

Al Marçó no hi ha canvi fins el 12. A les Finestres del Trabuc, treure’m l’article aviat al blog germà: ara tenen cartells. Una crònica del procés independentista de Catalunya, a través de titulars del diari Ara. Un projecte de disseny gràfic preparat per Alucinamandarinas. A la Capella, no sabem qui ve. Total: us deixo amb aquest dibuix fet dissabte, a la tarda. És a Vic, Mercat de  Música Viva, al Passeig, al començament, prop de la  Cava de Jazz. Hi vaig anar perquè tocaven els Boys Damm. Tenia ganes de sentir-los. Hi ha vells coneguts en les seves files. Fan versions de temes catalans i d’altres racons. Amb llibertat, amb gust. S’ho passen bé i tenen fortuna, cobrint diversos bolos pel país. Potser m’agradaria més que en Sami Vergés tragués una de les seves lletres personals… però d’entrada i ara per ara, potser són més lliures  “espiritualment”, que els músics que tocaven a les grans places, més mercats per les discogràfiques. Per cert, ens consta que les Funkysteps Sey Sister, preparen un disc.



 Vaig fer el dibuix perquè és una manera d’aprofitar el temps mentre escoltava la música. Però em vaig asseure a un banc, a la part de darrera de l’escenari. Certament no tenia gaire clar per quina banda tocaven i allà assentat s’hi estava molt bé. Hi havia molt jovent i també parelles joves amb canalla. Gent de Centelles i de llocs desconeguts. Quan anava per acabar el dibuix, es va acostar un home amb un altre blog de dibuix a la mà. Es va asseure i de seguida ens vam interessar per les aficions mútues. Em va semblar que el coneixia. A vegades em passa i a vegades erro. Però ens vam dir els noms i no vaig tardar en adonar-me que era l’antic professor d’història, a COU, a l’Institut Pere Barnils: Josep Aparicio. Ha canviat una mica –el temps-. Però certament vaig estar content de trobar-lo i saber que s’havia aficionat al dibuix urbà. Ell també havia estudiat Història de l’art a la universitat i d’alguna manera va ser una de les persones  decisives a l’hora de triar la carrera. Però no per la part d’art, sino per la part d’història que te l’art. Ja que ens va explicar extensament la Revolució Francesa (1789) i altres revolucions (la Russa) i això em va donar una important dosis de coneixements per valorar el present, i també els canvis d’estils i apreciar aportacions com les de la Il.lustració i les seves arrels en l’Hel·lenisme. Aparicio em va explicar que no passa per un bon moment de salut i que per això no pot donar classes. Però veig que ha trobat una manera de lluitar contra l’adversitat i a més del dibuix urbà, que en ell és habitual, publica en un blog propi. Ambdues coses, exercicis importants per exercitar ment, memòria i gaudir. Us deixo l’enllaç.