INDIVIDUAL DE PINTURA

Raquel Navarro 
atrapa el seu temps al Temple Romà

Finalment una individual de pintura, a la seu del Patronat d’Estudis Osonencs, permet conèixer bé l’ànima artística de Raquel Navarro, fins ara copsada per fragments.
Vic/ Centelles. Hi ha persones que les tenim al costat i no hi donem massa importància, fins que un dia s’estira un fil i es comencen a aixecar capes d’un ceba. Fins ara coneixia parcialment l’obra de la Raquel Navarro, perquè ens havia dit que restaurava mobles, pintant-los “pictòricament”. I havíem coincidit a alguna fira. I també vam presentar el seu blog a la secció Salonet, ja fa uns anys. Ara una exposició seva, al Temple Romà de Vic, amb obra fresca; una sèrie completa –potser encara no acabada-, de pintures ens apropa molt millor el seu talant amb aquest llenguatge. I també trobem altres pistes: mig amagat en l’exposició hi ha un currículum, tapat per altres papers i apunts, del que serà el viatge, a la deriva, que segueix per les parets. Descobrim que ha estudiat específicament pintura mural. Es necessita una sort especial per poder fer pintura mural: especialment comitents.  Perquè no és la seva via fer graffitis, ni –creiem-  pintar “obsessivament” les parets de casa seva. Podria fer com en Lluís Lleó que fa pintura al fresc de petit format. Però hi ha més tècniques i possibilitats. En qualsevol cas, al temple romà de Vic hi presenta teles i obres portables. Sospitem que dels inicis formatius ha anat saltant a d’altres camps.  De fet aquesta intenció de “satisfer pictòricament als altres” s’insisteix en la targeta, on figura com “artista plàstica freelance”.  Tenint en compte que la idea moderna és que els artistes van a la seva bola, resulta nou que hi hagi artistes que d’entrada pensin amb que se’ls sol·liciti.


Navarro titula l’exposició “A la deriva”. Però veient l’obra, ni els papers amb apunts caóticament col·locats en un bastidor, ens creiem ben bé que es tracti d’una artista “perduda”. És a dir que s’estigui perdent. Més aviat ho he interpretat –el títol-, en el sentit que va com seguint la corrent d’un riu. I que cada pintura és diferent. Hi ha lligams. Però va “baixant”, potser a vegades per corrents més braus. Però realment el tipus de pintura, tot i el plantejament abstracte i “atzarós”, crec que es necessita bastanta intuïció sanejada per poder col·locar i distribuir colors i formes amb la màgia i poètica que transmeten. Efectivament no percebo que ens trobem davant provatures, sinó exercicis ben orquestrats. Igual com hi ha peces de jazz, que teòricament es basen en la improvització, peró el músic  té prous recursos, com per començar i acabar amb dignitat i soltura. La pintura de Navarro està completada. Juga amb una sèrie de colors que distribueix, en un exercici d’equilibrar harmonies, formes i deixar anar la intuïció expressiva. De fet va per aquí: la pintora distribueix camps de color per la pintura, inclús alguns cops deixant zones sense pintar. Tot i que la pintura té degradats i textures internes, el plantejament general està bastant minimitzat. Pinta només on cal. Curiosa la relació amb el jazz: com notes de color “independents”, però cada una i després amb el conjunt amb el seu propi món sensorial. Amb la música del Mercat, més d’un potser seguirà el ritme amb aquesta pintura.

Límits i mescles

La majoria de pintures estan fetes sobre suport dur –tela o fusta- i també hi ha paper. Combina diferents materials, com les ceres, oli, grafit. L’aplicació de l’oli té un aspecte bastant líquid. El grafit, que vol dir línia, no intenta recuperar formes com vèiem amb la Mía Martí, la setmana passada, sino que més aviat delimiten o formen cop petits arabescos independents. De fet diem arabescos, pensant que algunes línies són paraules esborrades. I aquí és potser on la “deriva de perduda” costa de creure’s, perquè com se suposa que s’arriben a esborrar les paraules? Les escriu conscientment sabent que les esborrarà? O són fruit d’una necessitat d’escriure. D’un “arrebato”, del que després se n’arrapenteix o deixa que la pintura dilueix-hi? Com que sembla una simulació, cap dels dos supòsits, d’acord amb el procés, permet separar aquests escrits d’un aspecte merament decoratiu o estètic –en el mateix sentit que ho defineix Eugenio Ocaña en l’entrevista a la Crònica-. Hi ha també un altre aspecte que em crida l’atenció, que ja he comentar però no fins aquest extrem: cada camp de color, en si mateix és molt ric en matisos, degradacions i traços visibles d’intervencions de pintor. És una pintura de qualitat brillant molt xula. Però gairebé en tots els casos, els diferents camps de color (en els tons més oposats)  no s’arriben a tocar, ni molt menys a barrejar. Cada camp resta independent i inclús a vegades una mica aïllat, pel blanc. Com continents. Suposo que l’artista és conscient d’això  perquè bé juga a apropar-los al màxim o repartir-los com si els encarés sense mesclar-los. Però aquest és un criteri totalment subjectiu. És la seva pintura, la seva llibertat. Però és que… que passaria si el blau i el marro es trobessin? Hi ha però,  una pintura i una dels treballs sobre paper, on aquest “creuament” ja es produeix. La pintura que comento, de fet, està construïda sobre una base beix. Per tant, potser no li interessa o tot just ha de començar mesclar el cafè.
No obstant aquests dos aspectes són secundaris a la proposta en sí, que resulta interessant i ofereix la possibilitat d’entretenir-s’hi per, amb la mirada, anar-la descobrint. No és una pintura de les que n’hi hagi prou amb  una sola visió general, sino que convé apropar-s’hi per “descobrir-la” i passejar-hi la mirada, com si miréssim un mapa. Però amb sentiments. Fet de formes i colors, amb els seus límits i combinacions. Les novel·les es llegeixen, les pintures s’observen.

L’organització del Temple Romà hauria de procurar més celeritat en l’adaptació de la sala, després d’actes amb seients, perquè diumenge a la tarda, piles de cadires interrompien el recorregut i el documental es projectava contra una pantalla que tapava obra (quan es sol projectar a la paret, per sobre estructura expositiva). Cada cosa el seu temps adequat.

ZOOM AL PREMI CENTELLES

Eugenio Ocaña: després de Granada, individual cap a Centelles

Parlem amb l’artista guanyador del 73è Premi Centelles: ultima individual a Granada, amb plantejaments diferents respecta l’obra que ens ha arribat, que és del 2014. Descobrim un pintor interessant, que obra camí amb decisió. 

Eugenio Ocaña / Aleix Art
En la web de l’artista abunden altres pintures dedicades
 a noies, que també tenen parts tractades amb gruixus d’oli.
Centelles. Paral·lelament a l’activitat reportera, cada mes, uns amics ens reunim per comentar obres d’art. La idea bàsica és “explicar amb paraules” una sola obra i “despullar-la” amb arguments que la comentin, la descriguin i l’arribin a digerir millor del qué ofereix una visió estàtica de passeig. Amb el premi Centelles l’ocasió va de perles, perquè tenim la cita perfecte per, al marge de l’empatia amb l’obra, intentar comprendre les raons del jurat per dictar el veredicte. Normalment les conclusions d’aquestes trobades no les resumim al blog. Però hi ha cops que les idees son compartides en els articles i que les sessions ajuden a pulir-les. 
Amb “La jove sobre fons verd”, d’Eugenio  Ocaña hi ha bastanta unanimitat sobre la seva qualitat positiva. I no és qüestió de que –com molts ens diuen- ”sigui una obra figurativa, que s’entén bé”. És que està ben feta i la noia respira. Tot i que costa trobar persones que diguin que se la posarien a casa seva, ja que la noia i la pintura incomoden la tranquil·litat domèstica. Millor en el Marçó.
Corregides les primeres impressions hem mirat de contactar amb l’artista granadí per saber més sobre el seu treball i algunes particularitats. A través del mail hem intercanviat uns quants missatges, carregats d’interrogants i respostes i també hem sabut que prepara una exposició individual d’obres noves i diferents, al  Palacio de los Condes de Gabia, de la Diputació de Granada, que inaugura el proper 24 de setembre. Gentilment, ens ha promès imatges per poder-lo seguir.

Pensaments pictòrics

Responen a un comentari del missatge de presentació,  el primer que Ocaña ens diu que considera “que tota pintura és abstracció i a partir d’aquesta primera idea, la diferència entre figuració-abstracció no cap sentit”.
Sí que en un punt determinat, tot artista tria representar alguna cosa “reconeixible” o no. Però tot i així, tant el resultat, com el procés són tot la suma de taques i pinzellades, amb el mateix valor material que superposar pintura en sentit abstracte. La imatge pintada figurativa, és una il·lusió més o menys aconseguida i sempre és una interpretació. També el dibuix, el gravat. L’escultura planteja altres problemes. Altres preguntes:
Aleix Art.- Per pintar les models, parteixes de fotografia, un dibuix, la model in-situ o és inventiva?
Eugenio Ocaña.- Per aquesta série de retrats de mitjà-gran format, que vaig començaar fa uns anys, sempre he partit de suport fotogràfic que després reinterpreto i deformo al meu gust (ell diu, “a mi antojo”, que és una expressió més collonuda). Per aquests dies treballar del natural ha tornat a adquirir una gran importància per mi. Precisament el próper 24 de setembre inauguro  l’exposició “Au plain air y una siesta”,  en el Palacio de los Condes de Gabia de la Diputación de Granada, on faig l’exercici de tornar a pintar del natural, en aquest cas, paisatges.
Fuensanta Ocaña, no ens consta que
sigui familiar de l’artista granadí. 
L’advocada mediadora, 
filla de Sant Hipolit de Voltragà, salta
però a l’ambit expositiu, amb una mostra
 de dibuix “automàtic”, que des de fa
un temps fa com per distreure’s i 
expressar-se. 
Ho fa sobre paper però també
han trobat xulo el seu estil per donar vida
a les tapes de les guitarres. Fuensanta
inaugura la seva individual de línies
de dibuix sense final, el dimecres, 16
al Manubrí, a Vic. 
A.A.-  Les  taques i relleus d’oli que escampes, són una aplicació gratuïta o obeeixen a una lògica pictòrica?
E.O.- Els relleus de pasta d’oli tenen una funció sensorial i no m’agrada utilitzar res merament com a decoració en l’art. Diem que és element decoratiu normalment a alguna cosa supérfula i is veig algu innecessari en el meu treball, el desig és el de treure-ho. La raó –dels empastes- té el seu lloc a la pintura, però no deixo que li tregui lloc a la visceral·litat i al sensorial.
A.A.- Les dades a internet del teu currículum, acaben ara el 2013. Des d’aleshores has participat en algun altre activitat a Catalunya?
E.O.- “La joven”  és del 2014. La pàgina i el currículum s’han d’actualitzar. La meva última exposició individual va ser “Ellas”,a Granada, l’any passat. Després he participat en exposicions col·lectives i l’últim any m’han donat varis premis a vàries províncies: Càceres, Alicante, La Coruña, Ciudad Real. A Catalunya no he fet mai cap exposició individual, però sí col·lectives.
A.A.-  Com et vas enterar del Premi Centelles? Sabies de la idiosincràsia de la col·lecció a la qual sumes la teva obra?

E.O.- Vaig enterar-me del  Premi Centelles, per la pàgina www.deconcursos.com. Abans no sabia res d’ell i no se res del seu fons pictòric. Però m’agrada que aquest certamen generi activitat, reflexió i debat al  seu voltant. 

EXPOSICIONS A LA GARRIGA I LES FRANQUESES (I)

Fotògrafs a la recerca dels origens
L’agenda torna a activar-se. Primer a la fundació Fornells-Pla de La Garriga, van inaugurar una exposició amb l’obra en curs de tres fotògrafs joves:  Joan Teixidor, Esteban Lahoz i Viktor Kostenko. El nexe no és pas La Garriga –només el darrer hi ha viscut-, sino que treballen amb tecnologia analògica i química pura. La galeria Artemisia dinamitza la cultura de Corró d’Avall amb la inauguració d’una individual amb obra ultimada per Mia Martí. Fusió de materials i processos en terrenys de la poètica del color pur.
La Garriga. La pintura va perdre el seu valor de representació manual, quan la fotografia es va apropiar de representar la realitat, de manera més directe. Ara podríem dir, amb mala llet,  que la pintura persisteix, més o menys amb les mateixes tècniques mil·lenàries, mentre la fotografia ha perdut la seva naturalesa artesanal, per esdevenir tant sols un acte mecànic, digital. Ara tothom pot tirar fotografies. La pintura encara és un saber que precisa de mans especialitzades. Els fotògrafs “analògics”, estan en extinció, perquè els seus productes també es van deixant de fabricar. Però els que persisteixen són encara persones que compten amb el seu propi laboratori i controlen bé tot el procés com grans alquimistes. El cas és que la màgia de la fotografia encisa gent jove. I una  mostra d’això  és l’exposició de tres treballs a la sala de la Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella, a La Garriga.  Fins el 25 d’octubre al carrer Calàbria, 208.

Aleix Art
Aspecta del treball de Joan Teixidor, ben fotogràfic i ben proper al gravat més experimental


Joan Teixidor, fill de Barcelona, treballa a La Garrotxa on té el seu laboratori-taller. Diu que es troba al mig del bosc i que per això és fàcil que la matèria natural entri a les seves imatges. El treball  que presenta a La  Garriga es base en els processos més primaris de la fotografia: amb l’acció dels líquids, amb la càmera fosca i matèries,  transmet textures i clarobscurs directament sobre paper sensible a la llum. No hi ha càmera, ni rodet. Paper sensible i palangana amb líquids i estris a mà per crear: es veu que passava un rat-panat per l’habitació, el Joan el va engrapar, i el va tirar dintre el coci. El mamífer assustat, va fugir volant, però la seva empremta va quedar registrada sobre el paper preparat. Els seus “papers fotogràfics” són com monotips. No hi ha possibilitat de còpia. Però fa exercicis com projectar el so,  sobre la solució líquida, perquè el paper capti la vibració resultant: el so, que es transmet pels líquids, bé a de tenir una projecció física. El resultat és com el d’una xarxa. Les imatges sempre són de tons negres, blancs i intermedis.  
Els més joves
Esteban Lahoz treballa amb màquines més sofisticades i que fan  negatius quadrats. Crec que és d’aquestes  càmeres que es mira per sobre.  L’hi interessa subratllar la interacció de l’home amb la naturalesa i cerca paisatges de caire “prehistòric” o en que l’entorn domina. Inclús ell mateix es posa amb pilotes, com a protagonista. No se si la càmera té disparador automàtic. Lahoz és de Saragossa. Tant cerca els paisatges, com trobo paisatges que s’inscriuen en aquesta sèrie que ha denominat “Subtròpic”. Lahoz té formació d’artista de Belles Arts i el seu treball va carregat del discurs i el tema que els artistes són menats de cercar, lliurement, per reflectir el seu jo.

Viktor Kostenko és el fotógraf més jove de la tria. Veí de fa uns anys, de La Garriga, prové d’Odessa, a Ucraïna. Des del 2009 que amb una càmera analògica s’ha anat aficionant a capturar escenes que troba per aquí, que li recorden el  seu país d’origen. Imatges fredes, desangelades o d’un context estrany. La fotografia, al cap i a la fi, és també un mitjà d’expressió.

EXPOSICIONS A LA GARRIGA I LES FRANQUESES (II)

Mía Martí, fusiona pintura i imatges a Artemisia


Activitats paral·leles: tant l’exposició de La Garriga com la que ara descriurem de Corro d’Avall,van acompanyades d’activitats complementàries: A la Fornells-Plà, diumenge 13, els tres fotògrafs comentaran les obres de l’exposició i el diumenge 20, es farà un taller de fotogrames directes o rayogrames, a càrrec de Can Xic. Per joves i adults. 3€. A la galeria Artemisia, Mia Martí explicarà la seva obra, el proper dissabte, 26 de setembre.
Corró d’Avall.  La falta  de perspectiva nostra limita saber si una artista com la Mía Martí,  té ja un estil reconeixible, tal i com ella mateixa assumeix,  fent seves les observacions de Rosa Ferrer. La galerista, convidada per la responsable d’Artemisia, Cristina Requena, havia estat qui havia acollit a Martí, a l’antiga galeria “El Quatre” de Granollers. Abans de traslladar-se a Barcelona, havien col·laborat en dotar d’oportunitats als artistes joves de la comarca. Mía Martí formava part del projecte “Incívics” i segons ella mateixa va comentar, va ser fitxada sent la primera artista de direcció clarament abstracte de la sala d’art.
No podem parlar de l’estil del passat. Però sí de que l’obra és amable i transmet energia positiva i de que tècnicament els recursos estan molt ben resolts: treballa l’acrílic amb una solució aquosa i hi barreja altres materials per alterar el resultat. La superfície pintada brilla com si tingués purpurina, perquè aplica un material especial en la preparació. Treballa de clars a foscos, superposant capes i faixes cromàtiques. M’encanta quan un color passa per sobre l’altre i com treballa els espais més amplis, perquè no s’avorreixin sols, fent com ditades o modulant el to. Treballa sobre tela, però també enganxa fusta o altres robes i a partir d’un color inicial va sumant capes fins a construir un entorn atmosfèric. Rothko anava  per un altre cantó però  deu tenir en compte els seus passos des del Cel. Els colors són vius i de qualitats materials. En les obres que presenta, sobre algunes formes suggerides per la pintura hi aplica línea de tinta, com per intentar suggerir una forma més clara, però sense arribar a definir res. No ens sembla important que les obres tinguin un origen en un espai concret, sinó més aviat a la ment i la  imaginació. 


Fusió de material

La sèrie de pintures, que es presenten a Artemisia, estan unides pel leitmotiv d’unes estampes de paper enganxades, que estan tan ben encolades que deixen entreveure el fons anterior. Les estampes inicialment són gravats a l’aiguafort.  La imatge del gravat acusa l’accent abstracte però amb un motiu de caire lineal. Sempre realitat interior.
Les obres que comentem són de format mitjà. Però també n’hi ha unes altres de format més petit que enlloc de gravats, tenen enganxades fotografies. En aquestes imatges, la intervenció sobre el paper, passa cap el suport inferior de base, i deixa un rastre de la idea abstracte i les sensacions que l’artista detecta en l’objectiu de la càmera. Aquest mateix recurs de relacionar fotografia amb interpretació abstracte està en la base del llibre d’artista que la Mía ha acabat per presentar en aquesta individual.  En general, el tema i els colors estan molt ben definits. Es veu bé que forma part d’un treball elaborat i experimentat. I em costa creure que en treballs anteriors i futurs, l’artista no cerqui reptes nous, assumint nous riscos.


Llançà es prepara per acollir el simposi internacional d’aquarel·listes.

Centelles. Des del dimarts, 15, fins el diumenge, es celebra el 18è Simposi Internacional d’aquarel·la. Es fa a Llançà. Sota els auspicis de l’European Confederation of Watercolour Societies, la cita catalana està preparada per l’Associació d’Aquarel·listes de Catalunya. Durant cinc dies es faran tallers, demostracions i visites culturals i per pintar. Els tallers seran conduïts per aquaral·listes avançats: Rosa Permanyer, Joan Coch, Jordà Vitó i Anet Duncan. Es faran demostracions dels pinzells Escoda i també d’elaboració de paper artesanal.
Visites culturals i pictòriques a Barcelona (Picasso, Sagrada Família), Cadaquès i al Museu Dalí de Figueres.  Rosa Permanyer, que és una de les organitzadores i farà tallers de “gyotaku” va indicar que ja sabien de més d’un centenar d’inscrits. Fins a l’octubre també es podrà visitar una exposició d’aquarel·les al Museu de l’Aquarel·la, ubicat a la mateixa vila marinera de l’Empordà, que guarda el fons del gran artista de la pintura d’aigua, J. Martínez Lozano. Més informació a http://agrupsquarel.blogspot.com.es
La mateixa artista, que viu a Caldes de Montbuí, també ens va aclarir que aquest any no es fa la Mostra Internacional d’Art Urbà a la vila termal. Els responsables del MIAU volen reflexionar per adoptar un nou format, en el futur. Això vol dir que el projecte no l’han enterrat.