TRIANGLE EMPORDANÉS (I)

Flexibles com el bambú


Noelia Marín
Detall de les escultures de Lo a Km7
Saus-Camallera/ Centelles. Ja hem fet la primera excursió triangular a l’Empordà. Si propostes bones, alegries noves, posts cap aquí. Dissabte el primer objectiu indispensable  era visitar l’exposicio que Laurent Martin, “Lo” té a l’espai Km 7. El centre d’art que gestiona J.L. Pascual. Hi va haver més “xixa” la resta del dia, per les terres costaneres del nord, però anirem pam a pam. La nostra “logística” també fa que parlem de can Pascual quan falten quatre dies per tancar aquesta exposició. I per tant cal optimitzar el temps. Per cert: després toca l’altra exposició per la qual també esperem pujar a Camallera: Francesc Artigau i Xavier Serra de Rivera. Cada tità ocuparà mig espai del que abans era una sola sala. No estaran barrejats, com si fos una batalla entre Alien i Predator. J.L. Pascual  ha dividit l’espai i també això ara li permet dedicar a Lo, mitja sala amb un repàs de les obres, amb les que l’artista ha exposat durant deu anys, a la sala i una altra part, amb l’obra amb la que Lo, renova el seu compromís amb el lloc, amb obra nova.
Fins ara sabíem que Moisés Villela era un geni amb les escultures  fetes amb bambú. Però no és l’únic. N’hi ha que o han arribat al mateix material o l’han continuat, però l’hi han donat un impuls nou. Lo és un bon cas.  En Lo tot és molt més simplificat materialment (no pinta les peces): només sol utilitzar el bambú, un fil negre de pescar, que es veu és típic del Japó i és molt fort; i unes boles negres que havien set de metall i ara són de fang. Amb aquests tres elements bàsics, Lo, “transforma” la canya de fusta de bambú amb filaments i estructures que formen formes. No sé si ho he dit: estem parlant d’un escultor. Però és com si Lo dibuixés formes abstractes i geomètriques amb la canya “linealitzada”. El fil i un complex i estudiat joc de tensions i pesos (les boles) li permet mantenir l’estructura estable i ferma. Tant sols sensible a l’aire que pot tendir a fer-la moure com un mòbil pesat. No se si cal cercar referents reals: a vegades semblen àtoms amb els seus camps magnètics o planetes… el fet és que són formes que són ben simples, però per ser, precisen d’una “condició” física i material, ben estudiada i experimentada. Més enllà de l’’estructura general, el bon observador pot deleitar-se amb els “accents” materials del propi bambú i com l’artista aprofita la seva estructura, per fer-hi delicats forats i passar-hi o lligar-hi el fil de pescar. L’obra inspira paciència i respecta a la feina feta amb ganes. 

MNAC

FOTO NOTÍCIA:

La col·lecció de romànic i gòtic 
d’Antonio Gallardo cap al MNAC
Ahir el Museu Nacional d’Art de Catalunya 
va anunciar que la Generalitat faria entrega en aquest 
nostre museu, la col·lecció d’art donada per 
Antonio Gallardo Ballart. 
Es tracta de 17 peces d’entre els segles XII a XV,  
que inclouen obres d’artistes gòtics destacats 
com els Serra, Lluís Borrassà, Bernat Martorell, 
Martín Bernat o Nicolás  Francés. I també peces romàniques 
d’àmbit català i castellà. Segons fons del museu serà més cap 
a la tardor quan s’ingressarà efectivament aquest fons particular, 
i es podrà exposar i detallar millor el seu contingut. 
El col·leccionista Antonio Gallardo ha donat aquest fons 
i el govern català ha acceptat part d’aquesta col·lecció 
com a forma de pagament per a futurs impostos.  
El pagament d’impostos amb obres d’art és una fórmula 
legalment prevista i que ja ha estat l’origen d’algunes 
incorporacions museístiques. 
La fotografia recull el moment 
de la signatura dels compromisos i acords 
per la donació entre membres del govern, patronat 
del museu i el col·leccionista, 
feta a la sala Sert del MNAC.
Les peces noves semblen més grans i de tema còsmic. Però no sabem si això és prou important. El cas és que les obres noves són les que l’artista ha estat ultimant. I l’obra de la retrospectiva són  peces que actualment pertanyen al fons de Pascual. Entre aquestes hi ha peces que normalment es pengen al sostre –per cert, recurs comú en Lo-, però també hi ha  petites peces com de sobre-taula en les que descobrim el geni de l’artista per fer aguantar la peça, sense complicar-ho molt. Sigui en una banda o altre, les peces es fan mirar per gaudir de les seves sorpreses.

Treballs d’estiu: galeries sota la calor (i III)

Meifrén i sorpreses de dibuix a l’Artur Ramon
Artur Ramon
Un dels dibuixos impressionistes
d’Eliseu Meifrén.
Barcelona/ Centelles. La primera de les visites que vam fer el dissabte de la calorada per Barcelona, era a l’Artur Ramon. La galeria del carrer de la Palla sol ser la primera en visitar-se en les rutes bloggeres, perquè obren dora al matí. Normalment és agraït fer-hi visites perqué solen tenir la capacitat de renovar les exposicions amb material engrescador. Ara a la “capelleta d’art” hi penja obra de l’artista Eliseu Meifrén. Pintor barceloní de la generació modernista. Col·lega dels Rusiñol i Casas, el seu nom ha seguit un prestigi bastant estable en les sales d’art especialitat en pintura del canvi de segle i també en la de subhastes. El cas és que quan hom munta una exposició amb cara i ulls com la present, permet revisar millor la seva petjada. La mostra acull pintura, però sobretot dibuixos. Ambdós llenguatges ens traslladen a la marca estilística dels impressionistes. Meifrén va assimilar-ho sobretot amb les visites a París junt amb altres col·legues barcelonins, que ho aprengueren com a via per distanciar-se de l’art acadèmic. Meifrén fou alumne de l’Escola de Llotja. Tingué de professors a Ramon Martí Alsina i a Antoni Caba. Dos mestres importants. No tinc clar si la seva “oposició acadèmica” tenia res a dir contra aquests dos titans de l’art català o era una qüestió de crítica més contra l’estatus general.
El cas és que Meifrén va anar creant-se un llenguatge propi, d’arrel impressionista, en que abunden els paisatges mariners o rurals. La seva especialització és en el tractament qüestions llumíniques i atmosfèriques.  Meifrén tenia coses amb comú amb els pintors de l’escola lluminista formada a Sitges: aplicació de la llum marítima de la costa mediterrània. A l’Artur Ramon hi ha una marina important.
Però el pes més important de l’exposició són els dibuixos. La factura no és molt diferent de la d’altres artistes influenciats pels impressionistes. Era una manera per dibuixar! El cas és que Meifrén acostumava a fer-los a París  o, almenys in situ. L’artista alternava les estades a París amb les de Barcelona. Els seus dibuixos també s’exposaven ja aleshores en galeries franceses i d’altres llocs i van ser del primer material que es va “popularitzar” de l’artista. Ajudat per les seves pintures, a partir de la bona acceptació dels dibuixos es va guanyar una reputació internacional. Per tant la mostra de l’Artur Ramon revisa Meifrén, però ho fa amb el material fonamental per valorar la seva fortuna crítica.

Més dibuix

A la sala adjunta de la galeria també hi ha una esplèndida mostra de dibuix modern. És a dir des dels segles XV al XIX. A més del fantàstic esbós de Joan de Joanes per un retaule, la selecció de papers és interessant per trobar estudis preparatoris, usos de la sanguina, papers amb dibuixos reticulats per traslladar a formats grans, dibuixos per traslladar a gravat, etc. Entre altres perles, hi ha un dibuix de Piranesi que detalla una de les seves figures que com extres acompanyen i posen l’escala humana a les seves vedutes romanes.  

TORNEM AMB ELS COLORS

Pretel  this afternoon

A.A.
Part de les pintures dels alumnes de l’EPA. L’exposició
dedicada al color es pot  veure fins el proper diumenge.
Centelles. Sigui com sigui els dies han continuat el seu pas impecable i la Crònica s’ha quedat aturada al 26 de juny!  Amb Sarrate  a Badalona. No és pas que quedessim tant esturats o no hi hagi més ganes d’escriure, ni coses noves que hagin passat. Però el temps apte per dedicar-se a aquests afers de reporter, s’han aprimat i el teclatejat s’ha de deixar per moments més residuals. Al blog  Aleix Art sí que hi ha hagut més assiduïtat, però també hi ha dos o tres temes que s’han quedat parats en el temps. La que encara es pot salvar és un resum sobre el taller d’estampació que vam fer el dissabte de la fira de la Ratafia. Volia descriure una mica com havia anat i tinc estampes dels nens per fotografiar i tot. Però no hi ha prou temps.  
També hi ha exposicions  a la capella i al Marçó que van passant. Crec que aquesta tarda sortiré de casa per veure, definitivament, l’exposició del Xavier Pretel al Marçó.  Però sincerament em fa mandra! Però, ara que  ho penso, podria aprofitar per visitar el pis de dalt i revisar antics P.C…
A la Capella de Jesús ara és temps per les exposicions dels  tallers d’art i de l’Escola d’Adults dedicats a la creativitat. L’altra dia pensava que a l’Epa s’hi fan molts  cursos i tallers, però que els “artistes” són els que tenen una visibilitat major.  No sabem res dels finals de curs dels que  fan informàtica o anglès o algun curs curiós… Encara que les pretensions siguin diferents, trobo que no estaria per demés que els finals de curs fossin més transversals i que per exemple, els  d’anglès oferissin com visites guiades o xerrades per practicar paraules i gramàtiques en un context il·lustratiu com és el de la Capella. O que els d’informàtica s’ocupessin de coses com fer  els cartells, publicitar-ho tot per les xarxes, fer un catàleg on-line, qui sap…. O que pels els artistes un any el tema fos l’escola en sí mateixa i el seu capital humà i sapencial.

Eco de l’eco

Aquesta transversalitat és la que m’agradaria orquestrar dintre la Col·lectiva Aleix Art’15 que s’inaugura el dia 25 de juliol. Recordem, el tema és l’ecologia humana. Falta poquet i el què és el treball dels artistes, em consta que esta a punt de passar a la sala d’espera prèvia a muntar l’exposició. També hi ha una sèrie d’activitats paral·leles previstes, com dansa . Però hi ha una part de tertúlies i xerrades que m’agradaria que fos una altra pota vertebradora de l’exposició. Precisament per fer visibles les relacions de l’home amb la naturalesa i les mancances o millores que caldria enfocar per poder continuar la nostra estada amb salut en aquest gran planeta. Aquesta pota s’està ja formant i només falta que quan els dies d’exposició es dispari, la gent respongui i s’animi  a seguir les trobades de diàleg.  Sino a dintre,  crec que les escales de la capella serien com un bon auditori.
 L’exposició del blog es començarà muntarà a partir del 20 de juliol. Segurament aquell dia, però, just hi haurà els professors i alumnes de l’Escola d’Adults que desmuntaran la mostra dels pintors i els ceramistes. Uns i altres, cara aquest punt i final  del curs, han treballat de forma comuna el tema del color. El tema és una mica ambigu perquè en aquests terrenys plàstics tot té alguna tonalitat. I el tema estava en veure com es potenciava i centrava. En el cas dels pintors veiem que tant hi ha qui ha destacat uns tons en concret o ha com estampat  la paleta a la tela, com qui ha cercat o fet un exercici de complementarietats, jugant amb els colors primaris i els complementaris. Les pintures d’Antoni Codina, Miquel Matavacas, Martín, Ramona Ruvireta i Rosa Fontseca crec que són les més ben plantejades, treballades i acabades. Les altres més o menys, tant podrien ser en aquesta exposició com en un altre de qualsevol altre tema.
A.A.
Conjunt de les casetes de color de ceràmica. Una presència
potser massa discreta dels artistes del  fang, aquest final de curs.
En quan als de ceràmica hem sap greu haver d’escriure que, en general, ho trobo pobre. A part de que a nivell de volum de l’espai, resulta una presència discreta, trobo que la idea de fer cases per aplicar-hi el color, s’ha basat massa en unes formes típiques, repetitives  i també no tots han aplicat esmalt de color sobre el fang, tal i com s’havia demanat. Evidentment la  llibertat creativa no es pot condicionar, però com a peça vam entendre que era un exercici especial per aplicar el color sobre al fang, que alguns vam respectar i en d’altres al final el compromís s’ha acabat fonent i oblidant.  En les obres tipus encàrrec  trobo que està bé que l’artista s’ho prengui com un exercici d’estil per resoldre els requisits concrets, tots els que es demanen, per complir.  Si en manquen és com  un menyspreu als desitjos del comitent i aleshores, personalment. D’alguna manera les expectatives es poden igualar, superar o provocar un disgust. En la història hi ha obres mestres en totes aquestes variables, però crec que te més valor final, l’obra de qui dintre els seus límits ha sabut assumir i combinar tots els ingredients necessaris. És igual que sigui pintura, ceràmica o unes sabates.
Per cert, dijous hi va haver reunió per engegar una nova edició dels Estudis Oberts cara els dies de la Festa Major. Serà el cap de setmana darrer d’agost, fins el dia 1 de setembre, Sant Llop. Participaran David Casals, Marta Postico, Jordi Sarrate, Pere Mas i Aleix Mataró. Només obrirem els tallers. No es prepara cap exposició especial, si bé sembla que tots participarem d’una iniciativa més ambiciosa dedicada a homenatjar a Idelfons  Cerdà, pels dos-cents anys del seu naixement a la seva casa pairal. I que aquesta obra “cerdaniana” podrà ser la  que els visitants dels estudis, trobin en preparació en els distints espais creatius.

Treballs d’estiu: galeries sota la calor (II)

Eude revisita les fotos de l’Esclusa més jove 


Esclusa / Eude
El viatge a Venècia va significar per a Manel Esclusa un
abans i un desprès en la seva formació fotogràfica
Barcelona/ Centelles. Dissabte a primera hora de la tarda tornàvem ja cap a Centelles. El termòmetre no va variar en cap moment: sempre 37 graus. En un moment determinat ens vam imaginar que potser ens podria avançar una moto tipus Harley, sota aquell sol de justícia i amb el motorista vestit amb les seves pells fosques. En concret pensàvem que la podria pilotar en Manel Esclusa, perquè a la galeria Eude, on acaben d’inaugurar una mostra dedicada a ell, ens havien parlat d’aquest mitjà de transport característic en el fotògraf vigatà. Era un detall que desconeixíem, una possibilitat donada la direcció i donada la calor, un suplici infernal, però també un terreny de proves per provocar accidents a les fotografies…
A Eude, al carrer Consell de Cent, hi exposen vàries sèries de treballs fotogràfics d’Esclusa, que ens parlen dels seus inicis en la fotografia i del seu itinerari cap al present. L’exposició d’Eude, participa en aquest certamen galerístic que potencia “l’Art Nou”, que és el fet per artistes joves. Els treballs centrals que es recullen, són de quan Esclusa tenia cap a vint-i-cinc any. El fet és que els treballs més primerencs exposats i els més nous, expliquen bastant bé la manera com va anar entrant en el seus temes propis: la nit, el moviment, la sorpresa. I  també com aquests passos, que a vegades poden semblar els d’un home solitari, solen estar en contacte o reben l’impuls vitamínic de la relació del fotògraf vigatà amb altres persones de cultura.
El centre de la mostra a Eude és la sèrie dedicada a Venècia. Com s’ho va fer per treure tota la gentada o que les aigües semblessin com un mirall? És cosa de la Venècia de fa quaranta anys? Aquesta sèrie veneciana sembla que és primordial en la carrera del seu autor, perquè a partir d’aleshores va seguir amb els nocturns. En una sala adjunta, hi trobem penjat un pas previ. Sortint d’uns estats d’ànims convalescents, Esclusa es va dedicar a retratar llocs com jardins o racons de caire oníric. D’aquí en va sortir un llibre d’artista, dedicat a poemes de Brossa. És a prop  d’aquests treballs de natura “humanitzada”  i “desconcertant”, on trobem les primeres atencions de l’objectiu a l’obra de Gaudí. Fins aquí els temes o leitmotiv d’Esclusa es presenten de forma bàsica.

Troballes d’observador

Més endavant, a l’entrada de la sala, trobem imatges de ports o llocs urbans, nocturns, disparades amb l’obturador obert, que capta lentament la llum i les imatges en recullen també el moviment, que corresponen ja estadis més aprofundits del treball empíric d’Esclusa. El nostre autor dispara bastant a partir de troballes i positivitza sobre el paper,  accidents i atzars. Per això no ens estranyaria una maleta amb material fotogràfic, carregada, a ple sol a la moto, amb el desig de l’autor de provar un resultat. Esclusa, treballa sobretot en blanc i negre. Amb negres ben foscos. A la galeria també hi ha la carpeta amb la que Esclusa va entrar amb contacte amb Eude, fa 35 anys, per homenatjar a Man Ray, juntament amb altres fotògrafs, com Joan Fontcuberta. Es porten dos anys.