DIES PER REFLEXIONAR:

Diumenge amb gràcia

Foto: Noèlia Marin
Encara una  imatge molt bonica, del dia de l’aplec al turó de Puigsagordi. 
Un moment de la caminada, més o menys al mig, a Riu Cerdà. 
Un cop aquí tot sembla més fàcil; igual que quan prens una decisió i veus la direcció o quan
treballes un projecta i la cosa sembla que va per bon camí. El nostre turó i pulmó verd, dóna molt per reflexionar.


Centelles. Dissabte passat, a part del documental sobre els Santilari, al matí hi havia un sketchcrawl a la biblioteca La Cooperativa. Algú m’ha dit que sembla que els organitzem per a nosaltres mateixos, perquè sempre som pocs i sempre els mateixos. La veritat és que tenen raó: el fet d’organitzar activitats així, permet que els que tenim ganes de dibuixar, trobem un dia per poder anar a llocs especials: un servidor no havia dibuixat mai la biblioteca de Centelles. Per fer-ho no cal organitzar un sketchcrawl. Dos és molt poc, és cert. Però val la pena trobar un pretext així i que hi hagi química amb els bibliotecaris perquè són coses que es fan de gust i s’acaben compartint. A part del Pere Relats i un servidor també vam conèixer un nen i dues nenes amb bon do gràfic. Una d’elles, després de fer un laboriós dibuix de l’espai dels papers savis, va treure un dibuix lineal de la seva mare, casi d’un sol traç, sense aixecar la pluma.  Un cop publiquem els dibuixos de tots, veureu que potser s’anima més gent, més endavant.
Personalment m’agradaria poder dibuixar la planta baixa per dintre i també fer detalls amb gent o dels llibres. Quan estiguem a punt, actualitzarem amb aquest material nou i unes fotos que reservo del dia del Puigsagordi, la secció Crònica de Dibuix Urbà. Ho hem d’aprofitar! Perquè ara resulta que fan sketchcrawls a tot arreu: a Girona anuncien més trobades que ningú. I també volen dibuixar la seva nova biblioteca. A Sant Cugat també van per fer alguna cosa aviat. Barcelona concentra els gurus més “vells”, però crec que s’estan encantant en oferir més vidilla, a nivell del grup de sketchers d’abans. La darrera trobada va ser a través d’una convocatòria de la Fundació Setba, per dibuixar la Plaça Reial.
No podem pas anar a tot arreu. El cap de setmana té uns límits definits. I no fem només dibuix. I a Centelles cada cop s’hi està més bé. Perquè hi ha coses per fer, i amics, i fa goig. Ha canviat  bastant des de que els dissabtes o diumenges a la tarda, quedava desert.  Ara hi ha més vida propia. Culturalment. Hi ha fet molt, els esdeveniments de gran tiratge: el darrer, també el dissabte, 16 de maig, dedicat a aconseguir diners per comprar un dipòsit d’aigua per enviar al Nepal. Algu deia,”i de què servirà això?”. El terratrèmol ja ha passat i encara estan enterrant els amics i familiars i la reconstrucció deurà ser llarga. Un dipòsit servirà ara i d’aquí deu anys, per ajudar als d’ara i als que han de venir. Amb un sol dia, i concentrant-ho tot a la plaça, amb la col·laboració de cracks de la cultura centellenca, com la Montse Uran, es van aconseguir superar els 1400 euros que es precisaven.
La gent havia de fer aportacions, de mínim 1€. Llàstima que a les mateixes hores, ens explicaven que a Palmira –i encara ara-, temen pel futur de les restes de la ciutat antiga. Les restes són importantíssimes. Però és molt fort –penso-, que sigui ara que la UNESCO, demani un alto al foc, per salvar-les, després de mesos de lluites d’uns i altres per aquella basta i rica zona, amb tota l’estela de morts, desplaçats i destrucció que es pot resseguir per tota la península aràbica, des de l’Índic fins al Mediterrani, des del Golf Pèrsic fins el Mar Roig i més enllà. És que ja no havien d’haver deixat que hi hagués una guerra!!!! O que la gent ignorant confongui enemics i diversitat. Si el nostre Déu ens contempla, segur que no deu estar gaire cofoi de que encara no ho hàgim assumit de forma global el seu credo. Tant costa veure que per molt que siguem diferents, hi ha coses que són essencials i que sempre ens uneixen? Si mai, un dia d’aquests, es presenten alienígenes, no ens donaran pas el passaport per viatjar per l’espai, perquè segur que en conjunt, representaríem una amenaça per altres indrets i primer hem d’assumir un “nivell cultural vàlid”. Com a espècia, som impresentables!

Calma

Però el Rèquiem de Goodhall, ens parla d’esperança. Avui a la ràdio deien també que han trobat una via per curar la SIDA. També les inquietuds dels que es mullen i fan coses animen: dissabte vinent al vespre, a la plaça Vella, es projectarà un documental de Josep Maria Paradeda, sobre el Sàhara. Cinema a l’aire lliure, sobre una zona desèrtica, que no és molt llunyana. I que algun dia caldrà que els “mandamassos” d’aquí i d’allà, ho solucionin perquè políticament, falta que habitants de la zona, sentin reconeguts els seus drets. En el cartell que anuncia la projecció, es veu un detall d’unes pintures neolítiques, fetes a unes pedres, fa milers d’anys –em sembla que són les mateixes que surten en el film “El pacient anglès”. Parlen d’un temps en que en aquell desert hi havia vegetació i animals propis de la selva. Diuen que sota el desert encara està ple d’aigua! (aigua de la pluja o dels temps, que ha acabat filtrant-se). En temps dels romans, per aquelles dunes del nord d’Àfrica hi va existir una altra cultura “potent”, que va sobreviure, gràcies a poder extreure l’aigua del fons. En el documental històric d’en Paradeda, potser d’això no se’n parlarà. Però quan veiguem als habitants del desert o els desplaçats d’aquí i d’allà, no pensem solament que són una colla de “miserables”, sino que com en d’altres llocs, ells són dignes hereus de les cultures mil·lenàries que han sabut adaptar-se als grans canvis climàtics i que el seu guany, és una aportació de riquesa a la Humanitat.
Diumenge, és el nostre dia D o E: D, de la democràcia. I E, d’eleccions. Sigui qui sigui, que guanyi, crec que no si valdrà relaxar-se i enxufar el control automàtic post-electoral.  Sino que cal incidir en  transformar i fer créixer de debò, el nostre poble, econòmicament, socialment, culturalment. Alguns parlen de les empreses o negocis que es podrien crear. Però i els que encara funcionen? Diuen que els canvis comencen a petita escala. Centelles, fa una mica menys de mil anys, va participar en algunes conquestes “militars”. Per això part de la seva historia actual. Ara toca, conquerir el futur, pacíficament, políticament, per mirar de millorar i fer millors a tots. L’Ajuntament potser no ho ha de solucionar tot de tot, però sí que pot mirar de fer un equip amb el poble. Som molts, però formem un poble que té una identitat.  
Els Santilari parlaven molt sovint, l’altre dia, de la seva “escala”.  Aquesta idea de que el que sap un, ho explica a l’altra o s’ajuden perquè l’altra no quedi encallat en un punt. I així van pujant graonets en el seu procés de construcció i defensa del seu credo artístic. Crec que aquesta és la “recepta” que ens cal aplicar . No si val fer “capelletes”, perquè a nivell humà, local i de relació, cal millorar la nostra “presencia en el món”, com a país, poble, com a persones i espècia. A Badalona,  la recepta del que mana allà és “netejar” (i crec que no mira la recepta del sabó). Aquí evidentment, som més tolerants, diversos, oberts d’esperit i amb el sentit comú més assenyat.El futur és ara, hi ha d’haver lloc per tothom i hem de mirar de viure bé tots.  Molta sort a tots els candidats. Ja tinc el meu sobre tancat.

"EL CUADRO", DE DAVID TRUEBA, ES PROJECTA A CENTELLES

Secrets de pintors, amb els germans Santilari

Foto: Noelia Marin
Pere i Josep Santilari, parlant de la seva obra, dissabte al
Casal Francesc Macià de Centelles.

Centelles. A les cinc de la tarda, del dissabte 16 de maig –abans d’ahir-, amfitrions,artistes convidats  i públic divers, es trobaven ja al Casal Francesc Macià de Centelles. Després d’ultimar preparatius tècnics i donar vist i plau a una projecció que va diferir lleument del format més idoni, vam fer entrar a la gent i vam engegar l’acte. Platea del Casal Francesc Macià, cadires relativament còmodes. Hi havia unes quaranta persones. Entrada gratuïta. Pantalla gegant : dissabte, a Centelles, presentàvem el film de David Trueba dedicat a la pintura “Ell@” de Josep Santilari. En paraules del Josep, Trueba no els hi va fer un documental, sinó un “document”, explicant el seu procés de treball  des de que planteja la composició amb la model, fins que entrega el quadre al galerista, al cap de disset mesos.  Tal i com desitjarien que s’hagués fet amb Velàzquez, per exemple, per “estalviar-se” algunes lliçons i trucs pictòrics.

L’acte es va desenvolupar tal i com estava previst: vam apagar els  llums i durant 50 minuts vam visionar el film. Havíem recomanat a la gent que s’apuntés qualsevol cosa que desprès els hi fes gràcia de comentar o demanar. La peli explica molt bé el treball. I hi ha moments molt bons, com quan mostra la rapidesa i energia amb que en Josep planteja el fons del quadre. Ens explicava que, “Trueba va dir-me que s’havia cansat més ell que jo, al veure’m treballar amb tanta energia durant tres hores”. El document resumeix en casi una hora, tretze sessions de gravació, espaiades  per varis dies i mesos. Santilari explica que a vegades, es posava a pintar el quadre, expressament perquè el director venia. David Trueba va ser qui va proposar de fer el documental. I l’artista pintor va dir que disposava d’una tela, una idea i que si volien  podien anar per fer-ho. Entre germans pintors i el cineasta s’havia generat un respecte i una simpatia mútua que va facilitar el treball conjunt.
El film documental explica els passos de pintura, parla amb la model, visita la botiga de belles art on els Santilari van a buscar teles. Escolta el  primer veredicte del galerista. La tela ’”Ell@” viatge sovint amunt i avall, perquè els Santilari acostumen a moure les peces per valorar la pintura en funció de tipus diferents de llum.  I així és com veiem sovint el seu terrat. Un dels temes que després va centrar més els comentaris va ser el  de les veladures. Això s’explica  bastant bé al film.
Noelia Marin
Aspecte general de la platea, amb el quadre “Ell@” 
projectat a la pantalla, durant la part de comentari. Hi havia
bastants artistes locals i de pobles propers. 

A l’acabar el documental, s’encenen els llums: la gent va aplaudir. I vam anar per fer la part de comentari. Vam presentar el pla de que primer, entre els assistents, descrivíssim la pintura i després cerquèssim el tema. Però aquí hi havia ganes de dir coses i els micros van començar a còrrer per la sala, cercant acollir comentaris, preguntes i respostes.

Personalment els dos temes que més em van interessar, van ser els de considerar el quadre ”Ell@”, com una aportació al gènera de les “vanitas” i que de fet, aquest tema, constitueix un camp on els germans Santilari, s’hi  mouen bastant: mentre en Josep feia aquest quadre , en Pere,  a més de pintar el seu gran paisatge urbà, també s’ocupava de pintar les “vanitas”, amb les calaveres i els rellotges o els mòbils, que conformen un tipus de pintura més propera al  prototip dels vanitas històrics. En Pere va  donar una bona definició del tema: resumit, seria el de posar en el quadre, els elements i objectes que reflecteixen el poder, els títols o la riquesa de les persones, en la vida terranal, però que no es podran endur, quan morin i vagin al cel (per això la calavera).
L’altre tema que em va cridar l’atenció és el procés que els germans van seguir per analitzar i comprendre la “gramàtica pictòrica” de les veladures. Dit de forma matussera, seria com sobre una pintura feta amb grisalles, aplicar-hi com una capa més fina de pintura, que forma una transparència i permet donar color amb uns resultats particulars. En el quadre “Ell@”, les veladures es concentren en el cos de la model. Si seguíssim les passes físiques i mentals del Josep o en Pere, per reconstruir el seu aprenentatge podríem anar a Londres i Edimburg a veure pintures de Hogarth i Rembrandt. Tant sols per gust i per comprendre bé del tot.
Santilari/Aleix Art
El quadre “Ell@”, pintat per Josep Santilari, 
en el que es basa el document de David Trueba 
i que fa poc es podia veure a l’exposició
dels Santilari, a la galeria Artur Ramon de Barcelona. És una
peça de dimensions considerables.  Els Santilari els hi agrada
la idea de fer algun dia una exposició amb pintures dedicades 
a aquesta model, la Sílvia, que ha estat protagonista de moltes
teles, al llarg dels anys.  

La sessió de comentari es va estendre ben bé una hora més, fins que l’encarregada de la sala ens va observar que  després feien altres activitats –a Centelles, dissabte era dia de molta marxa-.  Però hi va haver temps suficient perquè qui volgués preguntés o comentés coses. Es va parlar també d’alguns referents de la pintura, com una pintura de Balthus. O pel·lícules similars precedents, com “L’obra mestra desconeguda” o “El sol del  membrillo”. També els Santilari van defensar  i distingir la seva pintura “realista”, oposada a la “hiperrealista” i al mateix temps recolzada en l’ús metodològic de la fotografia. Els Santilari  saben i defensen que saben llegir les fotografies per extreure’n la informació anatómica necessària o les qualitats del color. I que a més, la seva pintura va més enllà del referent fotogràfic. De fet vam aprendre de que quan els Santilari fan la fotografia, que en el film,  corresponen a les primeres imatges, en el cas del treball complet dels artistes, arriba  en segon o tercer terme. Ja que abans tenen o la idea o la visió mental i pensen i plantegen el tema sobre el paper o mentalment. En Josep deia que les idees visuals dels quadres “l’hi baixen”, com si el seu cap carregués una imatge computacional. “Que la inspiració ens agafi treballant”,  deien:  si tenen  la idea, l’apunten, es  fan llistes, pregunten a la gent, per definir i precisar. Preparen a la model perquè adopti un rol concret. I quan disparen la foto, no és per cercar la composició, sino que ja saben  per on han d’anar. Si bé, el treball de la model  o algun “atzar”, pot oferir-els-hi també un marge  de llibertat creativa útil, si  la cosa “pinta millor que la idea inicial”.

Sembla ser que Londres serà la propera cita d’una exposició dels Santilari. El mercat internacional és més temptador que el local. No estaria malament aprofitar la cita britànica per retrobar-nos amb els artistes, amb coses noves i revisar els museus dels Mestres d’allà.

La sessió de presentació del documental “El cuadro”  de David Trueba, va ser molt maca, va agradar  a la gent i als pintors i estimula molt a continuar apostant per iniciatives culturals similars i tant enriquidores. Fa un mes  Cantus Firmus ens va regalar Goodhall.  Dissabte, els Santilari ens van  ensenyar els seus secrets i obrir una altra “finestra”.

FINESTRES DEL TRABUC

Meritxell Codina omple les Finestres d’equilibri japonès
Fotos: Aleix Art
Centelles. Les Finestres són com aparadors. I en elles, com en qualsevol bon establiment ens interessa mostrar-hi coses “fresques”. Fa més d’un any que hi fem exposicions. I hem preocupat que  d’entrada, quí exposés; o ell o el  seu “producte”, fos nou, original, acabat de treballar. En el blog Aleix Art també hi ha la secció Salonet, que vol servir per capturar fets i obres d’art, amb més rapidesa de la que precisa un article a la portada. Les Finestres en són la idea materialitzada, però tenen vida pròpia i diferenciada. És així com hem  preocupat que els materials fossin inèdits i les persones artistes, a vegades alienes a Centelles o “novelles”  a fer exposicions. Per exemple: en Pere Relats, no sé si havia exposat mai abans. Però ara ja en prepara una per a la capella de Jesús. La Begoña Carrillo  havia  exposat. Però la seva obra no tenia una bona visibilitat a Centelles. Aviat farà una altra exposició a l’Occità de Vic. La Rosa Permanyer, que va ser la segona “finestra”, ja té més anys de guerra i d’exposicions. Però era un artista de prestigi i els seus gravats vermells, no s’havien vist a Centelles . La Montse Font,  la Mercé Pujol. Ara toca a la Meritxell Codina.
La  Meritxell és com un doble fitxatge, però per a tots: perquè amb la seva parella i el seu fill s’han instal·lat a Centelles, fa poc. I ens ha encomanat una mica –i cada cop més- idees de la seva passió pel Japó. En el text que acompanya aquest  butlletí  ens fixa l’origen del seu enamorament cultural. I té poc a veure amb les boles de drac o l’Arare. És un contacte molt més humà i real: les post-olimpiades. Des de que hi vam contactar, ara a Centelles, nosaltres, ens n’hem  “aprofitat” per saber més sobre la caligrafia japonesa i obrir una mica la finestra a la cultura del Sol Naixent, a través dels seus coneixements. Des de fa un temps,ha anat sumant nous cursos i tallers.  Actualment l’escola d’adults d’Hostalets, l’Ateneu, ha ofertat unes classes  que ella impartirà. També sap alguna cosa de recursos terapèutics i forma part de l’equip de salut d’un nou espai inaugurat recentment al carrer de Vic, amb la Rosa Díaz.
Mentre tot això s’anava definint i aclarint, a les Finestres d’El Trabuc ja teníem  apuntat que un dia la Meritxell exposaria als aparadors de la cafeteria .I  així ha passa ara: des de fa dues setmanes, a cada finestra es pot veure una  mostra dels tres diferents camps que la Meritxell pot practicar sobre paper; i també hi trobem en totes tres, una selecció de la seva producció ceràmica. Ens direu que el cavallet de mar potser pertany més a una cultura humanista. Però potser és un  punt de contacta universal: tant el dibuix científic,  com la caligrafia, l’aiguada o les ceràmiques –tot-, són al final, un mitjà artístic de coneixement i també d’auto-coneixement. El resultat estètic és un “efecte”. Primer hi ha la idea, després el procés. I el resultat és la suma de tot això, i del bagatge i la casualitat, també.
L’exposició, la Meritxell, la volia ben simple. És així com hem  prescindit de marcs i els papers  s’aguanten amb pinces i fil de pescar. I el cavallet de mar té una fusta al darrera, però vam evitar posar-hi un vidre, perquè  el paper respirés i prengués vida com els altres dos,  i evolucionés lliurament amb l’escalfor i la llum del nostre sol Mediterrani. Perquè tot estigui amb equilibri intern i amb el seu voltant. El Trabuc és al carrer Socors, 1 de Centelles.
Text de l’artista: 

ESSÈNCIES DEL JAPÓ

Per: Meritxell Codina

L’ Art està lligat Íntimament a l’Ésser humà com a mitjà  d’expressió de les emocions més profundes i com a una de les múltiples formes de materialitzar la creativitat que hi ha dins de tots nosaltres. L’Art Zen, fa un pas més enllà fent de la creació artística una forma de meditació i d’introspecció, com a vies d’auto coneixement i d’alliberació personal.
  La Cultura i l’Art Japonès és present a la meva vida des del 12 anys, quan vaig començar a fer arts marcials i sempre més m’ha acompanyat al llarg de totes les etapes vitals. Als anys 90 vaig estudiar l’ idioma i vaig fer un munt d’amics de la comunitat japonesa de la Barcelona post-Olímpica que bullia de tot tipus d’esdeveniments artístics i culturals de tot el món. Són aquests amics els que em va obrir la porta d’un món de bellesa sublim. Avui en dia segueixo aprenent d’ells i amb aquesta petita mostra vull compartir amb vosaltres la meva fascinació pel País del Sol Ixent.
                                                                                  
SHODŌ O CAL·LIGRAFIA JAPONESA
  Es defineix com l’Art de l’escriptura bella dels caràcters propis de Japó i per practicar-ho no calen coneixements de l’idioma japonès ni dibuix o pintura.  Tampoc és important la tècnica ni el resultat sinó la bellesa artística i el seu ús com a mètode meditatiu.
  Com a mostra d’aquesta disciplina presento l’obra “L’EQUILIBRI”. És una cal·ligrafia en estil Kaisho del kanji o ideograma “naka” que literalment significa “en mig”. D’una forma més abstracte, és un ideograma utilitzat en el budisme Zen per il·lustrar el concepte vital de situar-se en el “el camí del mig”. Evoca un Ésser humà en equilibri dinàmic, lliure de passions i aversions que tot abraça i res li pertany.
SUMI-E,  L’AIGUADA JAPONESA
   És un estil de pintura monocromàtica a tinta negra que busca capturar i comunicar l’Essència de la Natura. És bellesa destil·lada i expressada al límit més essencial. Sense models, són obres d’execució molt ràpida, utilitzant un sol pinzell per tots els tipus de traços i evocant sensacions amb una subtil gama de grisos com a resultat de la simple dilució de la tinta negra en aigua.
  A l’exposició podeu veure l’aiguada titulada “FLUÏR, FLORIR” que representa un cirerer florit, símbol del final del hivern. “Sakura” (cirerer) és un dels 4 motius denominats “Els Honorables Cavallers” emprats a les classes de Sumi-e per l’estudi de les pinzellades i aiguades de tinta bàsiques.
CERÀMICA
  La ceràmica és una de les arts més antigues del Japó i sempre ha estat altament valorada en la societat nipona.  Influenciada per la viva cultura japonesa, les peces ceràmiques estan impregnades dels principis estètics del Zen, on es conjuga Art,  Bellesa i funcionalitat de forma magistral.
  Amb un estil únic en el món, els ceramistes fan ús de coccions i de tècniques de modelat pròpies, especialment les de modelat manual (sense torn) com les diverses peces que es presenten en aquesta exposició. Totes elles són creacions fetes al taller d’una mestra ceramista japonesa de Barcelona a on segueixo aprenent i sorprenent-me constantment dels resultats obtinguts a cada fornada. 
IL.LUSTRACIÓ CIENTÍFICA
  Quan parlem d’il·lustració científica ens referim a un tipus de dibuix molt detallat que te el propòsit de reafirmar visualment els textos d’investigacions de disciplines com: arqueologia, medicina, botànica, zoologia, etc…convertint-se, així, en un mitjà de comunicació universal.

 Per la meva formació en biologia i la feina desenvolupada durant anys en el camp de recerca científica, les il·lustracions tenen molta importància per a mi. Em porten a observar els elements de la natura amb detall, a estudiar les formes i les infinites composicions, a meravellar-me amb la riquesa, la plasticitat i la perfecció de tota la Vida que m’envolta. En voler-los plasmar en un paper, puc unir dos constants de la meva existència: la Natura i el dibuix.

  Com a exemple d’això exposo l’obra “HIPPOCAMPUS”, il·lustració d’una espècie mediterrània de cavallet de mar feta amb grafit. Molt influenciada pels principis estètics del Zen, tinc tendència a fer aquestes il·lustracions en blanc i negre i sense fons com a forma de copsar la bellesa de les formes sense perdre’m en els colors i en el paisatge.

ARRIBA EL DIA DELS MUSEUS

Investigar, divulgar i atraure


Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic – Arxiu Mas

El 1961 a l’actual MNAC  ja es va fer una mostra conjunta
de totes les peces que conformen el Davallament d’Erill la 
Vall. El Davallament (amb Josep d’Arimatea i Nicodem) i 
els dos lladres són al MEV. Santa Maria i Sant Joan 
al MNAC, a Barcelona.
Centelles. Ja és un clàssic: almenys cada cop que s’acosta el 18 de maig, els museus es fan sentir per recalcar que hi haurà un dia que obriran gratuïtament, durant més hores que mai. El 18 de maig és la data en que l’ICOM es fa sentir més. Si el 18 us trobeu a Nova York o Shangai, segurament ho tindreu més fàcil per accedir a les col·leccions publiques o privades. Potser serà un bon dia per tornar a visitar el Museu del Bardo de Tuniz, escenari fa pocs mesos d’uns pistolers despietats. Potser molts desconeixíem fins aleshores que guarda una col·lecció impressionant de mosaics romans i altres mostres d’arts ben dignes. Però pels que ens quedem al país català, l’oferta en museus serà igualment important i a més es completen amb activitats paral·leles. Penseu un museu que no hagiu visitat mai, cerqueu a “Sant Google” i reserveu l’agenda. No cal que per nassos, sigui aquest dissabte, perquè obren molt sovint. Els museus hi són sempre i durant l’any també fan moltes activitats: avui (dimecres, 13), al MNAC feien un homenatge al galerista i col·leccionista Salvador Riera. Una persona destacada en afavorir i potenciar la creació artística, en temps de la postguerra. Però dissabte 16, diumenge i sobretot dilluns, és com si fos l’aniversari dels museus.  El dia 18, dilluns, és el dia oficial en sentit estricte.
 A Centelles, museus ben muntats encara no n’hi ha cap. Però en tenim un d’aprop que és dels millors del món. Però costa de visitar: el Museu Episcopal de Vic. Quants heu vist les taules pintades atribuïdes als Gascó (estudiat per Miquel Mirambell), del segle XVII, que acompanyaven la talla gòtica del Crucificat de Centelles? Quant temps fa que no veieu els frontals i laterals d’altar de Lluçà o els esplèndids conjunts de pintura mural romànica del Brull i Sant Martí Sescorts? Heu vist que grans i magnífics són els retaules gòtics? I les gerres de vidra català del segle XVIII? El MEV disposa d’unes col·leccions molt bones i si ja hi heu anat, penseu que tornar-hi és millor que rellegir un bon llibre, perquè a part es tracta d’obres autèntiques. Allà no hi ha versions ni exemplars . Hi ha “les pintures del Brull” o “el sostre del baldequí de Tost”.  Una bona manera de visitar museus no és anar-hi a fer un passeig, com si féssim una excursió pel cementiri; sino triar algunes peces i posar-si al davant i mirar de comprendre-les, gaudir-les, completar-ne informació.
Fundació Institut Amatller d’Art Hispànic – Arxiu Mas
Adolf Mas va fer aquesta fotografia del conjunt
“retrobat”, en la missió arqueològica als Pirineus, de 1907
El MEV segurament farà activitats especials cara els dies dels museus. Però com a veïns, podeu anar-hi quan vulgueu, perquè l’entrada no és molt cara i la idea és que el contingut hi serà sempre i és impagable. També l’equip del MEV està viu i procura que la informació sobre les obres i la seva divulgació vagi millorant. Al voltant de l’exposició de la pintura sobre els frontals d’altar, de l’any passat, han pogut aportar dades molt interessants sobre la tècnica de les obres. La informació i també alguns dels mitjans científics que es fan servir, s’utilitzen ara com elements d’anàlisis i divulgació a l’abast del públic.  Per exemple, no us estrenyeu si veieu acetats amb imatges radiografiades dels frontals: es veu que gràcies això poden extreure molta més informació sobre la distribució de les fustes que formen l’estructura i també el tipus d’arbre que es va fer servir, fa mil anys. En una sala-laboratori mostren  com es fa la pintura al tremp, de manera artesanal: pigment, rovell d’ou i aigua.

En la III Trobada sobre patrimoni, que el MEV va acollir dissabte passat al matí, es van ensenyar als assistents aquests mètodes museogràfics per poder apropar la col·lecció al públic. Les trobades estaven pensades sobretot pel públic escolar. S’explicava als professors com s’articularia la visita, si hi anaven amb els nanos. Però em va semblar que hi ha coses que són per més visitants. Una idea del MEV a generalitzar és també anar introduint aplicacions per poder utilitzar el mòbils com a eina enciclopèdica per accedir i auto-informar-se dels fons. També volen aplicar la tecnologia de les impressions en 3d per fer rèpliques a escala d’escultures, per poder ensenyar-ho millor o permetre que persones cegues ho toquin. Evidentment també han vist les aplicacions de la 3d per fer marchandising.  En les Trobades també van participar professors universitaris  i grups d’alumnes i professorat d’escoles de primària de Vic i voltants, que van presentar estudis d’anàlisi i divulgació. Es va parlar, per exemple, de les muralles de Vic, dels carrers amb noms d’oficis, d’un projecte de geo-localització per l’església de Santa Eugènia de Berga. Al final, el personal del MEV va oferir una visita per les sales dels fons, explicant les novetats metodològiques.
Toquem fusta

Evidentment tota visita al MEV, comença per les sales de romànic i ja d’entrada una de les peces que es troben i que casi es poden tocar, són les talles del conjunt d’Erill la Vall. A Vic disposen de la majoria de peces del conjunt del Davallament. Cinc peces, de les set. Les altres dues són al Museu Nacional d’art de Catalunya. Igual  com en el cas de les pintures romàniques, també hi ha un grup d’investigadors de museus, universitats, i grups d’estudiosos que van aportant i compartint dades. Al MEV tenen una part grossa del tresor, però al mateix temps, al MNAC es pot veure una altra talla d’un Sant Joan Evangelista, procedent del mateix taller que el Davallament. El préstec de la peça “joanina”feta pel museu de Vilafranca, permet mirar-la amb deteniment i completar dades sobre processos tècnics i solucions formals. Comparant-ho amb els conjunts de Vic i Barcelona, els investigadors van recomposant el puzle d’aquell taller pirinenc.  El curiós del cas és que les peces del Davallament fa encara no cent anys, estaven guardades en un espai fosc i de “trastos” de la parròquia d’Erill la Vall. Martí Gironell, en el seu nou llibre “Strappo” fa una interpretació pintoresca del moment en que Mn. Gudiol troba les primeres talles. Quan les troba, ja s’adona de que estan articulades i que podien servir per representar un drama litúrgic. Evidentment la presència de Mn. Gudiol en l’expedició catalana i científica que va trobar i recuperar aquests i altres tresors (com les pintures de Taüll), explica la facilitat amb que una part del Davallament va passar al museu vigatà.  A més, Gudiol en va ser el fundador. El relat de Gironell té de base una historia real que Adolf Mas, que els acompanyava, va retratar amb la seva càmera  i és així com l’Arxiu Mas, ara dintre l’Institut Amatller d’Art Hispànic, guarda la imatge de les talles d’Erill la Vall, “prenent el sol” a fora de l’església, quan les van trobar.  Ara es guarden series i ben pulides entre dos dels millors museus de Catalunya.  Si no dissabte, dilluns 18, i sino, un altre dia, estan oberts sovint (al MNAC a més obren també de franc els dissabtes a la tarda).