CosmoCaixa revisa la història del Soyuz 2

El contingut d’aquest article, és pràcticament segur que descriu uns fets històrics, sobre un heroi cosmonauta desaparegut, que és en realitat una ficció muntada pel fotògraf Joan Fontcuberta. En posteriors posts mirarem d’aclarir l’abast de la desil·lusionant mentida. Les informacions consultades per preparar text no advertien clarament d’aquesta invenció. Disculpeu l’entusiasme per uns fets heroics falcejats.

On és Istotxnikov?


CosmoCaixa/ Obra Social “La Caixa”

Passeig espacial de la gossa Kloka i el seu 
“cosmoamo”, Ivan Istotxnikov, que viatjaven a la
nau “Soyuz 2”, el 1968.
Barcelona. Fa dies que l’exposició Sputnik:  l’odissea del  Soyuz 2 està instal·lada al CosmoCaixa de Barcelona. He intentat vegades anar-hi, però fins dissabte, no van quadrar els astres: temps i aparcament. Casi que haureu de còrrer per veure-la, perquè la tanquen diumenge vinent. Però no patiu: si no tots, alguns dels objectes –exactament no sé quins-, formen part de la col·lecció integral d’aquest projecte expositiu i pertany al fons de la Fundació La Caixa. I igual que ja es va mostrar fa 21  anys al MNAC, potser d’aquí un  temps la recuperen, sobretot si esbrinen coses noves.
 Com una bona amiga deia, sembla que hi ha molts “souvenirs”. Però el terme no és adequat: són records, objectes teòricament personals o relacionats amb l’etapa heroica dels cosmonautes russos i en especial a l’episodi d’un d’ells, que a hores d’ara, encara no se sap on es troba. A través de les cartel·les s’expliquen alguns detalls de l’episodi, però el document  més interessant és la separata que es va publicar el 1994, per presentar el mateix projecte,  aleshores al MNAC, de quan estava sota la direcció d’Eduard Carbonell. El llibret és interessantíssim i explica molt bé tota la història, de forma rigurosa i hi ha punts que sembla una novel·la tipus James Bond, però és història. El que m’estranya és que en 20 anys, ara, no es pugui aportar cap novetat, respecta a la història que s’explica a l’exposició,que es va “destapar” aleshores i que sembla que no s’hagi continuat investigant més. Hi ha coses que queden per explicar, i no saps si són part del misteri o que encara hi ha documents  per desclassificar.
La idea bàsica de l’exposició, comissariada per el Premi Nacional de Fotografia, Joan Fontcuberta, és revisar i recuperar la història i els fets esdevinguts al voltant del llançament del Soyuz 2, el 1968, ocupat i conduït pel cosmonauta Ivan Istotxnikov  i la gossa Kloka. Es tractava del primer vol espacial mixta. Degut a un accident  en que probablement home i gos, van perdre la vida –en estranyes circumstàncies-, els líders van ocultar que la Soyuz 2 anés ocupada i, per assegurar el silenci i l’oblit, van confinar els familiars a Siberia i van modificar imatges i versions. Tal i com pronosticava George Orwell en el seu “1984”. Tot per blindar “l’orgull nacional” i per tal que el tema i la sort del cosmonauta Istotxnikov quedés dissolt i pogués desviar la crítica als rumors –alimentats pels serveis secrets-, sobre “els accessos d’accidents especials”. La versió oficial sols parlava d’objectius satisfets. Igual com es veu que van fer amb la famosa gossa Leica, que tots coneixem per ser el primer ésser de la Terra, en donar una volta al planeta,  dintre una càpsula especial. La gossa va tornar a la Terra, però la van trobar rostideta com un pollastre a l’ast (i els xinesos es veu que s’hi van inspirar per fer una recepta de “pollastre a la Leica”). Per resoldre el tema, els polítics van cercar una altra gossa semblant, i amb la fotografia, semblava la mateixa.
L’episodi del Soyuz 2 ens situa a l’any 1968, en el context de la Guerra Freda i sobretot en el de la carrera frenètica per arribar a la Lluna. La proposta la va fer Kennedy però va incentivar a les dues potències a deslliurar una “cursa sense pietat” per veure qui hi arribava primer. Però per fer-ho s’havien de solucionar moltes qüestions tecnològiques i científiques, per enviar un coet a la Lluna,  aterrar, tornar a marxar, i tornar a la Terra, sa i estalvi. En alguns llocs, els resultats sembla que passaven per davant dels riscos i entre els astronautes i els cosmonautes hi ha tant herois, com màrtirs. L’orgull.

Mala pata

Istotxnikov era un cosmonauta reconegut. Com altres formava part de l’equip d’herois de la Unió Soviètica. El somni de la conquesta de l’espai despertava passió. La seva missió era acoplar la Soyuz 2 a la Soyuz 3. Exactament no he entès si acoplar-se com un endoll o més aviat, sols havien de permetre estar prou a prop, perquè un astronauta passés a l’altra nau, a través d’un petit passeig especial. El cas és que un motor de la Soyuz 2 es va engegar de cop, una mica més toca la Soyuz 3, però va passar fragant i es va situar en una òrbita més alta. En el temps que es va tardar en resituar-se una sonda, davant l’altra, tant des de la Soyuz 3,  com des del control de la Terra, es va perdre el contacte amb el capità Istotxnikov. I quan el cosmonauta de la Soyuz 3 va poder entrar a la nau companya, no hi va trobar ningú.
Aleix Art
Imatge general de l’exposició sobre el Soyuz 2 i les seves 
vicissituds, que encara no estan del tot clares. 
L’exposició de Cosmocaixa reconstrueix amb fotografies i objectes personals i de l’època la història del capità Istotxnikov i de la seva missió. El 1993 es van posar a la subhasta objectes dels cosmonautes de l’època pionera a Nova York. Michael Arena, de l’Smithsonian Institute, va tenir curiositat per adquirir uns grapat d’objectes diversos, amb fotografies i papers d’apunts dels cosmonautes. Revisant una de les fotografies es va adonar que hi apareixia un cosmonauta que no surt a una publicació oficial de l’època. Decidit, va indagar sobre l’assumpta i es va posar en contacta amb col·legues russos vinculats en organismes d’estudi de l’espai internacionals. Les seves preguntes “innocents”, van crear polseguera a Rússia, on el desgel polític era una realitat i quan l’hi van respondre, no era abans d’haver inquietat la memòria d’antics cosmonautes, que coneixien el cas, però que havien “callat”.  Des d’aquell moment, Arena i altres col·laboradors russos, van investigar. I a l’empara de la Fundació Sputnik  van anar desvetllant i exposant a la llum pública l’episodi fosc. La fundació russa és filla de la Perestroika  i està dedicada  a”deslliurar-se de les restriccions del passat recent” i a revisar el passat per anar cap el futur. En el 1994 els objectius es proclamaven amb força i les ganes d’establir ponts i diàlegs eren evidents. Avui la guerra a Ucraïna, sembla que dificulta també la disponibilitat dels russos a facilitar segons quins materials relacionats amb el tema. Així es llegeix en un racó del Cosmocaixa, on teòricament s’havia de projectar un  documental amb material rus.  
L’exposició al Cosmocaixa treu la pols a aquest episodi. Però també aporta una sèrie de material científic que avalaria el interès astronòmic d’aquella missió. Però hi ha aspectes que queden una mica “foscos”, encara: per exemple, es parla d’un asteroide que es diu Kadok, però no s’explica massa, com és que es va poder estudiar: si és que passava per la Terra i era molt a prop. En la separata es donen moltes dades i inclús es parla de que l’asteroide en qüestió genera una petita força de la gravetat i té un satèl·lit propi, donant-li voltes. Però encara no sé si se’l pot trobar per aquí o va passar de llarg.  De fet molt material de l’exposició és en rus i faria falta una mica d’ajuda traductora. Per sort, vaig poder llegir “Sarasade”, en un dels discos que  teòricament escoltava l’amic Istotxnikov . Però tota la resta de la paperassa, els dibuixos són molt xulos, però es fa difícil seguir-los si no es pot llegir ni la numeració.

Coses fosques

També hi ha un  habitacle fosc, molt fosc i ben ambientat, com si fòssim a l’espai, que conté un tros de meteorit. Però trobo que es veu malament, molt fosc. Com si no es pogués ensenyar amb la llum d’una bombeta normal i poder observar bé la seva forma i textura. No veiem cada dia una pedra de l’espai! La pedra còsmica és com una cassoleta i al mig hi ha com uns cilindres de fossa metàlics, que encara no sé que són. Però almenys, es veiés millor… Pel que sembla aquest meteorit hauria quedat enclastat a la Soyuz 2 quan l’anaven per retornar a la Terra. Quan ho van trobar, els científics ho van estudiar i van  descubrir com unes incisions que recordaven les escriptures cuniformes.  Però a la separata també es diu que ningú ho ha pogut desxifrar, ni  pot aventurar que sigui la marca d’una cultura extra-terrestre. Tot això no fa més que afegir estranyesa en el cas.
Un altre aspecte que també mereix un comentari “crític”,  és que dintre de l’exposició, a part d’alguns dibuixos d’Istotxnikov, també hi ha dues pintures atribuïdes al mateix cosmonauta. Exactament són reproduccions  digitals sobre tela. S’entén, còpies d’uns originals que no se on són realment, però tal i com veiem, semblen prou interessants, perquè estan formats per collages de fotografies transferides sobre un suport, amb alegories de l’espai o visions planetàries i “desitjos” com els d’un  cosmonauta plantat a la Lluna, amb una bandera de la CCCP. Rauschenberg a la russa. Entre les grans fotografies també hi ha la imatge promocional de l’exposició, amb la gossa ben espantada i l’astronauta fent un passeig especial. El tema és que no consta que arribessin a fer un passeig especial, segons es pot llegir a la separata. És un fotomuntatge?
Comprenc que els objectius de l’exposició potser són més concrets: el material central són les  fotografies que demostren l’omissió d’ Istotxnikov i també i sobretot les imatges del documental en que es veu l’astronauta pujant a la càpsula i la ignició. Tot l’altre material és més contextual i anecdòtic. Excepte el meteorit i les imatges de l’asteroide, que aporten pistes que potser serveixen més a la ciència, però també formen part del projecte real del Soyuz 2 i 3. A partir d’aquí, trobo a faltar que, després de vint anys, no hi hagi cap novetat, encara que sigui saber si la viuda d’Istotxnikov, encara està viva. El 1984, després d’anys a una espècia de presó per “dissidents o perillosos”, es va poder escapar i vivia a Finlàndia. Tampoc em queda molt clar quin ha estat el paper del comissari i, en quina mesura, ell mateix, Joan Fontcuberta, prou interessat en aquest tipus de “reversions” de la realitat, ha afegit a la mostra, material extra, seu.  Això sí: l’exposició val la pena veure-la, per veure de primera mà, documents i documentació de l’època, a més de la cassoleta de pedra de l’espai. També el marc del Cosmocaixa és una passada. 

    

DIES PER REFLEXIONAR:

Diumenge amb gràcia

Foto: Noèlia Marin
Encara una  imatge molt bonica, del dia de l’aplec al turó de Puigsagordi. 
Un moment de la caminada, més o menys al mig, a Riu Cerdà. 
Un cop aquí tot sembla més fàcil; igual que quan prens una decisió i veus la direcció o quan
treballes un projecta i la cosa sembla que va per bon camí. El nostre turó i pulmó verd, dóna molt per reflexionar.


Centelles. Dissabte passat, a part del documental sobre els Santilari, al matí hi havia un sketchcrawl a la biblioteca La Cooperativa. Algú m’ha dit que sembla que els organitzem per a nosaltres mateixos, perquè sempre som pocs i sempre els mateixos. La veritat és que tenen raó: el fet d’organitzar activitats així, permet que els que tenim ganes de dibuixar, trobem un dia per poder anar a llocs especials: un servidor no havia dibuixat mai la biblioteca de Centelles. Per fer-ho no cal organitzar un sketchcrawl. Dos és molt poc, és cert. Però val la pena trobar un pretext així i que hi hagi química amb els bibliotecaris perquè són coses que es fan de gust i s’acaben compartint. A part del Pere Relats i un servidor també vam conèixer un nen i dues nenes amb bon do gràfic. Una d’elles, després de fer un laboriós dibuix de l’espai dels papers savis, va treure un dibuix lineal de la seva mare, casi d’un sol traç, sense aixecar la pluma.  Un cop publiquem els dibuixos de tots, veureu que potser s’anima més gent, més endavant.
Personalment m’agradaria poder dibuixar la planta baixa per dintre i també fer detalls amb gent o dels llibres. Quan estiguem a punt, actualitzarem amb aquest material nou i unes fotos que reservo del dia del Puigsagordi, la secció Crònica de Dibuix Urbà. Ho hem d’aprofitar! Perquè ara resulta que fan sketchcrawls a tot arreu: a Girona anuncien més trobades que ningú. I també volen dibuixar la seva nova biblioteca. A Sant Cugat també van per fer alguna cosa aviat. Barcelona concentra els gurus més “vells”, però crec que s’estan encantant en oferir més vidilla, a nivell del grup de sketchers d’abans. La darrera trobada va ser a través d’una convocatòria de la Fundació Setba, per dibuixar la Plaça Reial.
No podem pas anar a tot arreu. El cap de setmana té uns límits definits. I no fem només dibuix. I a Centelles cada cop s’hi està més bé. Perquè hi ha coses per fer, i amics, i fa goig. Ha canviat  bastant des de que els dissabtes o diumenges a la tarda, quedava desert.  Ara hi ha més vida propia. Culturalment. Hi ha fet molt, els esdeveniments de gran tiratge: el darrer, també el dissabte, 16 de maig, dedicat a aconseguir diners per comprar un dipòsit d’aigua per enviar al Nepal. Algu deia,”i de què servirà això?”. El terratrèmol ja ha passat i encara estan enterrant els amics i familiars i la reconstrucció deurà ser llarga. Un dipòsit servirà ara i d’aquí deu anys, per ajudar als d’ara i als que han de venir. Amb un sol dia, i concentrant-ho tot a la plaça, amb la col·laboració de cracks de la cultura centellenca, com la Montse Uran, es van aconseguir superar els 1400 euros que es precisaven.
La gent havia de fer aportacions, de mínim 1€. Llàstima que a les mateixes hores, ens explicaven que a Palmira –i encara ara-, temen pel futur de les restes de la ciutat antiga. Les restes són importantíssimes. Però és molt fort –penso-, que sigui ara que la UNESCO, demani un alto al foc, per salvar-les, després de mesos de lluites d’uns i altres per aquella basta i rica zona, amb tota l’estela de morts, desplaçats i destrucció que es pot resseguir per tota la península aràbica, des de l’Índic fins al Mediterrani, des del Golf Pèrsic fins el Mar Roig i més enllà. És que ja no havien d’haver deixat que hi hagués una guerra!!!! O que la gent ignorant confongui enemics i diversitat. Si el nostre Déu ens contempla, segur que no deu estar gaire cofoi de que encara no ho hàgim assumit de forma global el seu credo. Tant costa veure que per molt que siguem diferents, hi ha coses que són essencials i que sempre ens uneixen? Si mai, un dia d’aquests, es presenten alienígenes, no ens donaran pas el passaport per viatjar per l’espai, perquè segur que en conjunt, representaríem una amenaça per altres indrets i primer hem d’assumir un “nivell cultural vàlid”. Com a espècia, som impresentables!

Calma

Però el Rèquiem de Goodhall, ens parla d’esperança. Avui a la ràdio deien també que han trobat una via per curar la SIDA. També les inquietuds dels que es mullen i fan coses animen: dissabte vinent al vespre, a la plaça Vella, es projectarà un documental de Josep Maria Paradeda, sobre el Sàhara. Cinema a l’aire lliure, sobre una zona desèrtica, que no és molt llunyana. I que algun dia caldrà que els “mandamassos” d’aquí i d’allà, ho solucionin perquè políticament, falta que habitants de la zona, sentin reconeguts els seus drets. En el cartell que anuncia la projecció, es veu un detall d’unes pintures neolítiques, fetes a unes pedres, fa milers d’anys –em sembla que són les mateixes que surten en el film “El pacient anglès”. Parlen d’un temps en que en aquell desert hi havia vegetació i animals propis de la selva. Diuen que sota el desert encara està ple d’aigua! (aigua de la pluja o dels temps, que ha acabat filtrant-se). En temps dels romans, per aquelles dunes del nord d’Àfrica hi va existir una altra cultura “potent”, que va sobreviure, gràcies a poder extreure l’aigua del fons. En el documental històric d’en Paradeda, potser d’això no se’n parlarà. Però quan veiguem als habitants del desert o els desplaçats d’aquí i d’allà, no pensem solament que són una colla de “miserables”, sino que com en d’altres llocs, ells són dignes hereus de les cultures mil·lenàries que han sabut adaptar-se als grans canvis climàtics i que el seu guany, és una aportació de riquesa a la Humanitat.
Diumenge, és el nostre dia D o E: D, de la democràcia. I E, d’eleccions. Sigui qui sigui, que guanyi, crec que no si valdrà relaxar-se i enxufar el control automàtic post-electoral.  Sino que cal incidir en  transformar i fer créixer de debò, el nostre poble, econòmicament, socialment, culturalment. Alguns parlen de les empreses o negocis que es podrien crear. Però i els que encara funcionen? Diuen que els canvis comencen a petita escala. Centelles, fa una mica menys de mil anys, va participar en algunes conquestes “militars”. Per això part de la seva historia actual. Ara toca, conquerir el futur, pacíficament, políticament, per mirar de millorar i fer millors a tots. L’Ajuntament potser no ho ha de solucionar tot de tot, però sí que pot mirar de fer un equip amb el poble. Som molts, però formem un poble que té una identitat.  
Els Santilari parlaven molt sovint, l’altre dia, de la seva “escala”.  Aquesta idea de que el que sap un, ho explica a l’altra o s’ajuden perquè l’altra no quedi encallat en un punt. I així van pujant graonets en el seu procés de construcció i defensa del seu credo artístic. Crec que aquesta és la “recepta” que ens cal aplicar . No si val fer “capelletes”, perquè a nivell humà, local i de relació, cal millorar la nostra “presencia en el món”, com a país, poble, com a persones i espècia. A Badalona,  la recepta del que mana allà és “netejar” (i crec que no mira la recepta del sabó). Aquí evidentment, som més tolerants, diversos, oberts d’esperit i amb el sentit comú més assenyat.El futur és ara, hi ha d’haver lloc per tothom i hem de mirar de viure bé tots.  Molta sort a tots els candidats. Ja tinc el meu sobre tancat.

"EL CUADRO", DE DAVID TRUEBA, ES PROJECTA A CENTELLES

Secrets de pintors, amb els germans Santilari

Foto: Noelia Marin
Pere i Josep Santilari, parlant de la seva obra, dissabte al
Casal Francesc Macià de Centelles.

Centelles. A les cinc de la tarda, del dissabte 16 de maig –abans d’ahir-, amfitrions,artistes convidats  i públic divers, es trobaven ja al Casal Francesc Macià de Centelles. Després d’ultimar preparatius tècnics i donar vist i plau a una projecció que va diferir lleument del format més idoni, vam fer entrar a la gent i vam engegar l’acte. Platea del Casal Francesc Macià, cadires relativament còmodes. Hi havia unes quaranta persones. Entrada gratuïta. Pantalla gegant : dissabte, a Centelles, presentàvem el film de David Trueba dedicat a la pintura “Ell@” de Josep Santilari. En paraules del Josep, Trueba no els hi va fer un documental, sinó un “document”, explicant el seu procés de treball  des de que planteja la composició amb la model, fins que entrega el quadre al galerista, al cap de disset mesos.  Tal i com desitjarien que s’hagués fet amb Velàzquez, per exemple, per “estalviar-se” algunes lliçons i trucs pictòrics.

L’acte es va desenvolupar tal i com estava previst: vam apagar els  llums i durant 50 minuts vam visionar el film. Havíem recomanat a la gent que s’apuntés qualsevol cosa que desprès els hi fes gràcia de comentar o demanar. La peli explica molt bé el treball. I hi ha moments molt bons, com quan mostra la rapidesa i energia amb que en Josep planteja el fons del quadre. Ens explicava que, “Trueba va dir-me que s’havia cansat més ell que jo, al veure’m treballar amb tanta energia durant tres hores”. El document resumeix en casi una hora, tretze sessions de gravació, espaiades  per varis dies i mesos. Santilari explica que a vegades, es posava a pintar el quadre, expressament perquè el director venia. David Trueba va ser qui va proposar de fer el documental. I l’artista pintor va dir que disposava d’una tela, una idea i que si volien  podien anar per fer-ho. Entre germans pintors i el cineasta s’havia generat un respecte i una simpatia mútua que va facilitar el treball conjunt.
El film documental explica els passos de pintura, parla amb la model, visita la botiga de belles art on els Santilari van a buscar teles. Escolta el  primer veredicte del galerista. La tela ’”Ell@” viatge sovint amunt i avall, perquè els Santilari acostumen a moure les peces per valorar la pintura en funció de tipus diferents de llum.  I així és com veiem sovint el seu terrat. Un dels temes que després va centrar més els comentaris va ser el  de les veladures. Això s’explica  bastant bé al film.
Noelia Marin
Aspecte general de la platea, amb el quadre “Ell@” 
projectat a la pantalla, durant la part de comentari. Hi havia
bastants artistes locals i de pobles propers. 

A l’acabar el documental, s’encenen els llums: la gent va aplaudir. I vam anar per fer la part de comentari. Vam presentar el pla de que primer, entre els assistents, descrivíssim la pintura i després cerquèssim el tema. Però aquí hi havia ganes de dir coses i els micros van començar a còrrer per la sala, cercant acollir comentaris, preguntes i respostes.

Personalment els dos temes que més em van interessar, van ser els de considerar el quadre ”Ell@”, com una aportació al gènera de les “vanitas” i que de fet, aquest tema, constitueix un camp on els germans Santilari, s’hi  mouen bastant: mentre en Josep feia aquest quadre , en Pere,  a més de pintar el seu gran paisatge urbà, també s’ocupava de pintar les “vanitas”, amb les calaveres i els rellotges o els mòbils, que conformen un tipus de pintura més propera al  prototip dels vanitas històrics. En Pere va  donar una bona definició del tema: resumit, seria el de posar en el quadre, els elements i objectes que reflecteixen el poder, els títols o la riquesa de les persones, en la vida terranal, però que no es podran endur, quan morin i vagin al cel (per això la calavera).
L’altre tema que em va cridar l’atenció és el procés que els germans van seguir per analitzar i comprendre la “gramàtica pictòrica” de les veladures. Dit de forma matussera, seria com sobre una pintura feta amb grisalles, aplicar-hi com una capa més fina de pintura, que forma una transparència i permet donar color amb uns resultats particulars. En el quadre “Ell@”, les veladures es concentren en el cos de la model. Si seguíssim les passes físiques i mentals del Josep o en Pere, per reconstruir el seu aprenentatge podríem anar a Londres i Edimburg a veure pintures de Hogarth i Rembrandt. Tant sols per gust i per comprendre bé del tot.
Santilari/Aleix Art
El quadre “Ell@”, pintat per Josep Santilari, 
en el que es basa el document de David Trueba 
i que fa poc es podia veure a l’exposició
dels Santilari, a la galeria Artur Ramon de Barcelona. És una
peça de dimensions considerables.  Els Santilari els hi agrada
la idea de fer algun dia una exposició amb pintures dedicades 
a aquesta model, la Sílvia, que ha estat protagonista de moltes
teles, al llarg dels anys.  

La sessió de comentari es va estendre ben bé una hora més, fins que l’encarregada de la sala ens va observar que  després feien altres activitats –a Centelles, dissabte era dia de molta marxa-.  Però hi va haver temps suficient perquè qui volgués preguntés o comentés coses. Es va parlar també d’alguns referents de la pintura, com una pintura de Balthus. O pel·lícules similars precedents, com “L’obra mestra desconeguda” o “El sol del  membrillo”. També els Santilari van defensar  i distingir la seva pintura “realista”, oposada a la “hiperrealista” i al mateix temps recolzada en l’ús metodològic de la fotografia. Els Santilari  saben i defensen que saben llegir les fotografies per extreure’n la informació anatómica necessària o les qualitats del color. I que a més, la seva pintura va més enllà del referent fotogràfic. De fet vam aprendre de que quan els Santilari fan la fotografia, que en el film,  corresponen a les primeres imatges, en el cas del treball complet dels artistes, arriba  en segon o tercer terme. Ja que abans tenen o la idea o la visió mental i pensen i plantegen el tema sobre el paper o mentalment. En Josep deia que les idees visuals dels quadres “l’hi baixen”, com si el seu cap carregués una imatge computacional. “Que la inspiració ens agafi treballant”,  deien:  si tenen  la idea, l’apunten, es  fan llistes, pregunten a la gent, per definir i precisar. Preparen a la model perquè adopti un rol concret. I quan disparen la foto, no és per cercar la composició, sino que ja saben  per on han d’anar. Si bé, el treball de la model  o algun “atzar”, pot oferir-els-hi també un marge  de llibertat creativa útil, si  la cosa “pinta millor que la idea inicial”.

Sembla ser que Londres serà la propera cita d’una exposició dels Santilari. El mercat internacional és més temptador que el local. No estaria malament aprofitar la cita britànica per retrobar-nos amb els artistes, amb coses noves i revisar els museus dels Mestres d’allà.

La sessió de presentació del documental “El cuadro”  de David Trueba, va ser molt maca, va agradar  a la gent i als pintors i estimula molt a continuar apostant per iniciatives culturals similars i tant enriquidores. Fa un mes  Cantus Firmus ens va regalar Goodhall.  Dissabte, els Santilari ens van  ensenyar els seus secrets i obrir una altra “finestra”.

FINESTRES DEL TRABUC

Meritxell Codina omple les Finestres d’equilibri japonès
Fotos: Aleix Art
Centelles. Les Finestres són com aparadors. I en elles, com en qualsevol bon establiment ens interessa mostrar-hi coses “fresques”. Fa més d’un any que hi fem exposicions. I hem preocupat que  d’entrada, quí exposés; o ell o el  seu “producte”, fos nou, original, acabat de treballar. En el blog Aleix Art també hi ha la secció Salonet, que vol servir per capturar fets i obres d’art, amb més rapidesa de la que precisa un article a la portada. Les Finestres en són la idea materialitzada, però tenen vida pròpia i diferenciada. És així com hem  preocupat que els materials fossin inèdits i les persones artistes, a vegades alienes a Centelles o “novelles”  a fer exposicions. Per exemple: en Pere Relats, no sé si havia exposat mai abans. Però ara ja en prepara una per a la capella de Jesús. La Begoña Carrillo  havia  exposat. Però la seva obra no tenia una bona visibilitat a Centelles. Aviat farà una altra exposició a l’Occità de Vic. La Rosa Permanyer, que va ser la segona “finestra”, ja té més anys de guerra i d’exposicions. Però era un artista de prestigi i els seus gravats vermells, no s’havien vist a Centelles . La Montse Font,  la Mercé Pujol. Ara toca a la Meritxell Codina.
La  Meritxell és com un doble fitxatge, però per a tots: perquè amb la seva parella i el seu fill s’han instal·lat a Centelles, fa poc. I ens ha encomanat una mica –i cada cop més- idees de la seva passió pel Japó. En el text que acompanya aquest  butlletí  ens fixa l’origen del seu enamorament cultural. I té poc a veure amb les boles de drac o l’Arare. És un contacte molt més humà i real: les post-olimpiades. Des de que hi vam contactar, ara a Centelles, nosaltres, ens n’hem  “aprofitat” per saber més sobre la caligrafia japonesa i obrir una mica la finestra a la cultura del Sol Naixent, a través dels seus coneixements. Des de fa un temps,ha anat sumant nous cursos i tallers.  Actualment l’escola d’adults d’Hostalets, l’Ateneu, ha ofertat unes classes  que ella impartirà. També sap alguna cosa de recursos terapèutics i forma part de l’equip de salut d’un nou espai inaugurat recentment al carrer de Vic, amb la Rosa Díaz.
Mentre tot això s’anava definint i aclarint, a les Finestres d’El Trabuc ja teníem  apuntat que un dia la Meritxell exposaria als aparadors de la cafeteria .I  així ha passa ara: des de fa dues setmanes, a cada finestra es pot veure una  mostra dels tres diferents camps que la Meritxell pot practicar sobre paper; i també hi trobem en totes tres, una selecció de la seva producció ceràmica. Ens direu que el cavallet de mar potser pertany més a una cultura humanista. Però potser és un  punt de contacta universal: tant el dibuix científic,  com la caligrafia, l’aiguada o les ceràmiques –tot-, són al final, un mitjà artístic de coneixement i també d’auto-coneixement. El resultat estètic és un “efecte”. Primer hi ha la idea, després el procés. I el resultat és la suma de tot això, i del bagatge i la casualitat, també.
L’exposició, la Meritxell, la volia ben simple. És així com hem  prescindit de marcs i els papers  s’aguanten amb pinces i fil de pescar. I el cavallet de mar té una fusta al darrera, però vam evitar posar-hi un vidre, perquè  el paper respirés i prengués vida com els altres dos,  i evolucionés lliurament amb l’escalfor i la llum del nostre sol Mediterrani. Perquè tot estigui amb equilibri intern i amb el seu voltant. El Trabuc és al carrer Socors, 1 de Centelles.
Text de l’artista: 

ESSÈNCIES DEL JAPÓ

Per: Meritxell Codina

L’ Art està lligat Íntimament a l’Ésser humà com a mitjà  d’expressió de les emocions més profundes i com a una de les múltiples formes de materialitzar la creativitat que hi ha dins de tots nosaltres. L’Art Zen, fa un pas més enllà fent de la creació artística una forma de meditació i d’introspecció, com a vies d’auto coneixement i d’alliberació personal.
  La Cultura i l’Art Japonès és present a la meva vida des del 12 anys, quan vaig començar a fer arts marcials i sempre més m’ha acompanyat al llarg de totes les etapes vitals. Als anys 90 vaig estudiar l’ idioma i vaig fer un munt d’amics de la comunitat japonesa de la Barcelona post-Olímpica que bullia de tot tipus d’esdeveniments artístics i culturals de tot el món. Són aquests amics els que em va obrir la porta d’un món de bellesa sublim. Avui en dia segueixo aprenent d’ells i amb aquesta petita mostra vull compartir amb vosaltres la meva fascinació pel País del Sol Ixent.
                                                                                  
SHODŌ O CAL·LIGRAFIA JAPONESA
  Es defineix com l’Art de l’escriptura bella dels caràcters propis de Japó i per practicar-ho no calen coneixements de l’idioma japonès ni dibuix o pintura.  Tampoc és important la tècnica ni el resultat sinó la bellesa artística i el seu ús com a mètode meditatiu.
  Com a mostra d’aquesta disciplina presento l’obra “L’EQUILIBRI”. És una cal·ligrafia en estil Kaisho del kanji o ideograma “naka” que literalment significa “en mig”. D’una forma més abstracte, és un ideograma utilitzat en el budisme Zen per il·lustrar el concepte vital de situar-se en el “el camí del mig”. Evoca un Ésser humà en equilibri dinàmic, lliure de passions i aversions que tot abraça i res li pertany.
SUMI-E,  L’AIGUADA JAPONESA
   És un estil de pintura monocromàtica a tinta negra que busca capturar i comunicar l’Essència de la Natura. És bellesa destil·lada i expressada al límit més essencial. Sense models, són obres d’execució molt ràpida, utilitzant un sol pinzell per tots els tipus de traços i evocant sensacions amb una subtil gama de grisos com a resultat de la simple dilució de la tinta negra en aigua.
  A l’exposició podeu veure l’aiguada titulada “FLUÏR, FLORIR” que representa un cirerer florit, símbol del final del hivern. “Sakura” (cirerer) és un dels 4 motius denominats “Els Honorables Cavallers” emprats a les classes de Sumi-e per l’estudi de les pinzellades i aiguades de tinta bàsiques.
CERÀMICA
  La ceràmica és una de les arts més antigues del Japó i sempre ha estat altament valorada en la societat nipona.  Influenciada per la viva cultura japonesa, les peces ceràmiques estan impregnades dels principis estètics del Zen, on es conjuga Art,  Bellesa i funcionalitat de forma magistral.
  Amb un estil únic en el món, els ceramistes fan ús de coccions i de tècniques de modelat pròpies, especialment les de modelat manual (sense torn) com les diverses peces que es presenten en aquesta exposició. Totes elles són creacions fetes al taller d’una mestra ceramista japonesa de Barcelona a on segueixo aprenent i sorprenent-me constantment dels resultats obtinguts a cada fornada. 
IL.LUSTRACIÓ CIENTÍFICA
  Quan parlem d’il·lustració científica ens referim a un tipus de dibuix molt detallat que te el propòsit de reafirmar visualment els textos d’investigacions de disciplines com: arqueologia, medicina, botànica, zoologia, etc…convertint-se, així, en un mitjà de comunicació universal.

 Per la meva formació en biologia i la feina desenvolupada durant anys en el camp de recerca científica, les il·lustracions tenen molta importància per a mi. Em porten a observar els elements de la natura amb detall, a estudiar les formes i les infinites composicions, a meravellar-me amb la riquesa, la plasticitat i la perfecció de tota la Vida que m’envolta. En voler-los plasmar en un paper, puc unir dos constants de la meva existència: la Natura i el dibuix.

  Com a exemple d’això exposo l’obra “HIPPOCAMPUS”, il·lustració d’una espècie mediterrània de cavallet de mar feta amb grafit. Molt influenciada pels principis estètics del Zen, tinc tendència a fer aquestes il·lustracions en blanc i negre i sense fons com a forma de copsar la bellesa de les formes sense perdre’m en els colors i en el paisatge.