EXPOSICIÓ INDIVIDUAL AL MARÇÓ VELL

Imma Parés: enquadrant la bellesa

Aleix Art
Durant la inauguració, la filla gran de la Imma, que estudia
direcció i composició musical a Saragossa, va oferir una 
peça instrumental composada per ella mateixa, per evocar
l’aigua i l’atmosfera dels quadres de la mare pintora. La 
germana petita també col·laborava en la interpretació, 
llegint de la partitura, tocant els instruments “domèstics” i 
també posant veu.
Centelles. Quan estudiava la carrera un dels extrems recorrents entre els artistes de diferents temps, era entre aquells que acudien a la naturalesa per imitar-la i capturar-la en el seu art i aquells que  miraven més cap al seu interior i donaven lloc a una visió més inventiva. D’entrada l’obra de la Imma Parés sembla més propera a la dels que imiten la naturalesa. Però no només es tracta d’això. Ella ens repeteix que  és quan camina que copsa la naturalesa i que aquesta l’atrapa per que sigui representada sobre el blanc del paper o la tela. La Imma, mira, recull i sap projectar-ho amb efecte. En els seus dibuixos hi veiem un exercici acurat per representar els objectes de la mare terra: pedres, cels, aigües, plantes. No hi ha pas lloc pels animals o les persones. En canvi sí que n’hi ha per cercar recrear l’atmosfera, els reflexos, la llum i la qualitat material de les coses, ja sigui amb el llapis o el pinzell. Aquests són els “personatges”  amb els que la Imma fa parlar la seva naturalesa, aquests són els seus cants a la bellesa.
A l’apartat de pintura hi ha una col·lecció de quadres
petits dedicats a paisattges àrids, com els que l’artista
veu camí de Saragossa, per veure a la seva filla. En aquests
el gran protagonista és el cel i les tonalitats  de blau.
Amb aquest resum general podem veure per on va l’obra recent que la Imma presenta en l’exposició que s’acaba d’inaugurar en el Marçó vell de Centelles. Fa temps que l’artista treballa en el plantejament d’aquesta cita, que li ha servit per conduir la praxis a desenvolupar una sèrie de inquietuds. Parlàvem de la idea de recrear, d’evocar la forma i llur bellesa. L’exposició és un compendi d’aquests interessos expressats en dibuix, gravat i pintura, els tres llenguatges que serveixen per ordenar l’exposició.
Abans havíem vist moltes més pintures de la Imma dedicades als  reflexos aquàtics. Però aquí descobrim el seu interés pels paisatges, on  l’aigua és un actor més. Personalment trobo més  interessants els paisatges a llapis, per la riquesa de gradacions i trames de la mina. I també les pintures, quan es tracta de parlar de cels. En aquests apartats és on crec trobar a la Imma més potent.

Comparativa

L’exposició s’obra amb el dibuix.  Dibuix, gravat i pintura
parlen  dels mateixos temes, però en cada un hi ha
un fil diferent: el dibuix és descriptiu, precís, fidel als
objectes. Les pintures tenen un valor més atmosfèric. 
En canvi els gravats són més inventius. 
Un aspecte que m’agradaria comentar -sense ofendre a ningú- és el de la font per certs recursos de formats i de l’estil, com els quadrats petits. Els temes amb primers termes arboris i certs recursos estilístics com l’estil tramat de dibuix. Em sembla viable plantejar la seva connexió  amb recursos utilitzats per altres artistes propers, com David Casals i Carles Vergés. De fet, tots dos, a la seva mesura fan escola. Tots tres. La Imma també és professora.  I és una artista amb una experiència profunda. Però no em sembla injuriós especular que potser en algunes solucions de les que veiem, desenvolupa idees prestades. En aquest sentit, el que em sembla interessant, és que la Imma beu d’aquestes influències i és capaç d’assumir-ne l’essència i aplicar-ho en els temes i àmbits que formen més part del seu món. El sistema de trama de dibuix de Vergés, que ell utilitza en cossos, aquí ho veiem aplicat en paisatges i bodegons de pedres. Recentment en Casals havia presentat algun quadre, inclús grisalles, amb primers termes d’arbres poblats de branques caigudes, sobre fons aquàtic o boirós. En el cas de la Imma veiem la seva resposta, a través del treball més fi del llapis, i amb una major precisió en la descripció dels detalls i les qualitats atmosfèriques. El llapis permet descriure. A més utilitza el suport de paper amb format circular, de manera que aquestes peces en tondos, tenen una especial gràcia. Podeu veure l’exposició, gaudir d’aquestes obres i reflexionar sobre aquests temes fins el 23 de novembre. No hi ha cap dubte que ara al Marçó hi tenim una molt bona exposició.

DIBUIX DE CÒMIC

La música és vida

Fotos: Aleix Art
Vistes de l’exposició de Lluís Sardà a la Capella
Centelles. Deu dies dura l’exposició que acull ara la Capella de Jesús, amb una col·lecció de dibuixos de Lluís Sardà, dedicats a bandes i músics. Fins diumenge, podeu veure el seus personatges que es mouen en els paràmetres de la caricatura. I és que Sardà és un dibuixant que fa còmics i aquest tipus de dibuixos. No em sembla molt esbiaixat, observar un cert contacte amb els ninots de la Pilarin. Però Sardà és més sintètic i caracteritza de seguida l’expressió, els trets fisonòmics i racials, sense caure en uns personatges fets sempre de la mateixa manera. La col·lecció musical respon a una petició que li van fer a l’artista, els de les Vesprades. El cicle de música de la tardor centellenca es desenvolupa aquests dies i com fan cada any, els hi agrada acompanyar-ho amb complements artístics. Llàstima que no tinguin previst fer algun concert a la capella, per arrodonir la relació.
Sardà divideix en dos la sèrie musical: en una banda hi ha, sobretot bandes i grups musicals. Intentant representar diferents estils i formats. Bàsicament tots són del segle XX i hi ha vàries referències a les músiques de fusió. Corals, rock, reage, jazz, rumba, duets de veu i piano, flamenc, etc. Un dels dibuixos exposats pertany actualment a l’Escolania de Montserrat. Colors alegres, atenció al fons i sobretot a resaltar els elements característics de cada grup. La tria responen a indicacions del gust del mateix Sardà, segons ell mateix ens diu.
A l’altra costat de la capella, hi ha una col·lecció de retrats dels màxims representants solistes de cada estil: Elvis Preasley, Johnny Cage, Bob Marley, Cèlia Cruz,  Frank Sinatra, etc. Sardà ha fet un treball extens i representatiu de la gran música del segle XX i presenta cada retrat com si formés part d’una col·lecció de cartes o de cromos. Fora de les referències a la música d’estils i noms, Sardà inclou a l’exposició un deliciós dibuix nocturn de la Plaça Major de Centelles amb els Baliga-Balaga de ferro, fent la seva festa màgica. Amb aquesta exposició podem donar per descobert i fitxat –ja havia exposat a la biblioteca-, un  altre bon artista centellenc i representant d’un àmbit prou concret, com és el còmic. Però aquí caldria veure també com el nostre artista s’ho fa per desenvolupar una història feta de dibuixos i arguments.  
L’exposició té el suport d’una nova iniciativa de comerç on-line de productes artístics i artesanals, que s’anomena Taller de Greta. La botiga on-line, a on es vendran els dibuixos, és una iniciativa de la centellenca Pili Sierra. I casi que s’ha posat en marxa, aprofitant aquest esdeveniment per anunciar el seu bateig al núvol.
 No podem acabar la crònica d’avui sense fer esment de la pròxima inauguració de l’exposició de pintura d’Imma Parés al Marçó vell. Artista perfeccionista, interessada amb els temes aquàtics pels reflexes i veladures, segur que tindrem una bona lliçó d’oli i aquarel·la, els propis mesos, sobre la que parlar. La inauguració és a les 7.

    

ESCULTURA MODERNA

Artur Ramon / Aleix Art
Una de les escultures de bronze de Lobo, aquesta  del 1977, patinades fins a aconseguir coloracions noves. 
La  idea de l’escultura evoca de manera simple, no només el cos, sino l’actitud.

Baltasar Lobo reclama el seu lloc


Barcelona/ Centelles. El vaixell del temps present va avançant i deixa una estela llarga. En el nostre camp, si mirem endarrera, on no tornarem mai, ens toca veure els artistes. Alguns encara ens acompanyen amb obres que recordarem sempre, sense discussió. En d’altres casos, cal que alguna cosa més ajudi a que un artista recuperi un lloc entre els noms que hauríem de recuperar pel futur. Perquè no sempre funciona la transmissió dels “bons”?
La fortuna crítica dels artistes és arbitraria. Un cas d’artista en potència, que sembla estar passant deseparcebut és el que acullen ara a la galeria Artur Ramon, amb una nova aproximació a l’obra de l’escultor Baltasar Lobo (Cerecinos de Campos, Zamora, 1910- París, 1993). Podríem dir que és un artista apartat de la nostra realitat.  Però, perqué era de Zamora i va fer la major part de la carrera a París?. La seva empenta i originalitat no és molt diferent, a la que salvant el tarannà de cadascú, fa destacar el  nom d’un Chillida, un Àngel Ferrant o un Zuloaga. Lobo podria ser més reconegut. És com si pel  fet de vindre d’una  zona teòricament apartada dels nervis moderns,  com podrien ser Barcelona, Madrid, etc., no pogués disposar d’un bon padrí per fer recordar la seva obra. En el text de Juan Manuel Bonet del catàleg fa referència a una espècia d’apatia de les autoritats zamoranes per assentar un museu, tot i disposar ja d’un fons. Perquè no mouen fixa? Ho farien si es tractes de Picasso?
LLIBRE: 
Sant Jeroni 
penitent de Caravaggio

L’última  frase del text de Lobo, 
que fa referència a Caravaggio, 
deriva de la petita monografia que 
Artur Ramon Navarro, l’hereu de la galeria 
barcelonina, ha dedicat al famós pintor italià. 
Ramon escriu el text per explicar 
la història de la pintura del mestre, 
un “Sant Jeroni penitent”, 
conservada a Montserrat. 
Com a bon investigador, 
Ramon prologa el nucli del llibre amb 
un context biogràfic i artístic exhaustiu, 
que ens dóna a conèixer també les principals 
i les darreres aportacions en 
l’estudi del pintor italià. 
Com el fet que per pintar s’ajudava 
d’un mirall per captar certa  
calidesa dels models, objectes i de l’espai. 
La monografia és un deliciós llibre de 
butxaca, de 100 pàgines. 
Cada referència del text té 
el seu suport visual, ja sigui una
obra en conjunt 
o detall. El llibre pertany a les Publicacions 
de l’Abadia de Montserrat.
Lobo marxà d’Espanya després de col·laborar en la defensa de la llibertat civil, com a anarquista, col·laborant en revistes, aportant material gràfic i fent cartells. Al llarg de la seva carrera també farà  litografia i xilografia. Un cop a París connectà de ple amb les idees dels artistes moderns vius. Com tants d’altres contactar també amb Picasso. Lobo seguirà la via d’altres artistes, de fusionar les arrels tradicionals ibèriques amb el signe dels temps. El zamorano va trobar les seves fonts escultòriques al Museus d’Escultura de Valladolid i també als museus arqueològics i d’arts del passat de Madrid. La via de Lobo anirà sent la de simplificar les formes, per expressar el mínim indispensable. A vegades semblen una combinació de bonys geomètrics –com de globus-, però no perden mai la idea de recrear un torç, una dona o un toro. Tenen la gràcia de les coses simples i ben trobades.
En l’exposició de l’Artur Ramon podem veure diverses figures femenines, representades sols per la part que a l’artista li interessa: el torç i les extremitats li són suficients per evocar la forma i amb ella tota la sensualitat que pot oferir la bellesa del cos en sí i la poètica del material utilitzat. Lobo combinava molt bé aquest equilibri entre la  sensualitat del tema i la calidesa del material, que com a tal, per tenir volum, és sensible a la llum i a l’espai circumdant. Lobo treballava el marbre i també el bronze. De l’anterior exposició de Lobo a l’Artur Ramon, en recordava la seva dedicació per tractar el bronze i fer-li aflorar qualitats minerals desconegudes. Bronzes verds, blaus o foscs com el pòrfir. Lobo feia el què volia amb els materials.
El cas és que aquest talent i domini. La seva vicisitud històrica i el seu  èxit en exposicions i monuments arreu, no són suficients per fer-lo destacar d’entre la massa d’artistes del passat. També diuen que a finals del segle XIX, Caravaggio era un desconegut.  L’exposició a la galeria barcelonina del carrer de la Palla si pot veure fins al novembre.

BOOM DE BOTIGUES NOVES

Empenyent contra la crisi
Fotos: Aleix  Art
Can Tonet Cigronaire. Els germans Xuriach al capdavant.
Centelles. Fa unes setmanes van obrir casi, d’un dia per l’altra, tres botigues o negocis nous a peu de carrer a Centelles. Una peixateria al carrer Socors, al davant una botiga de nutrició ecològica i més amunt, al carrer Sant Joan una espècia d’oficina.. Encara no he aclarit què fan. I encara s’espera l’obertura d’una xocolateria davant, ni més ni menys que de Can Llavina. El cas és que tot i estar en crisis, portem una etapa al nostre poble en que hem vist novetats importants. Va durar una època que s’obrien molts bars. Però també en els últims mesos s’han engegat altres botigues, no només al centre: hi ha una altra peixateria al carrer de Vic. Una agència de comunicació al capdamunt de la baixada d’en Bruguera. Una fruiteria al Socors. Potser sí que la crisi deixa ja veure la llum al final del túnel. Aprofitant aquesta febre botiguera, he anat a veure alguns d’aquests establiments per preguntar-los, perquè  s’havien animat en mig de la crisi i com els hi va. Alguns sols porten alguna setmanes, però d’altres ja fa l’any o casi. Fent-li la mateixa pregunta a la regidora corresponent de l’Ajuntament, Maria Urpina, assenyala com a causes més provables d’aquest boom, la disponibilitat oportuna de bons locals al centre i també el ganxo del mercat del diumenge.
En temps de la Festa Major va obrir. Més ben dit, reobrir, Can Tonet, a la plaça Vella. En Lluís i el seu germà Ramon Xuriach han reprès la cuita de llegums. Són la quarta generació. En Lluís ens explica que han reobert, una mica per seguir amb la tradició, però perquè la gent, els veïns no paraven de demanar-els-hi. Les mongetes de l’Angelina havien deixat bons records. Ells les continuen fent com ho feia  ella abans, amb productes –mongetes, cigrons i llenties-, de la terra. Es mostren contents amb la resposta de la gent, que de seguida els han reincorporat.  
Aparador i entrada d’El Talleret a la Plaça
A l’altra punta de la Plaça Major, s’hi troba El Talleret. Aquesta botigueta ja fa un any que funciona on  hi havia hagut la floristeria. Primer també tenien mobles, però s’han anat centrant en roba. La seva especificitat és roba francesa. L’Esther Pujalt és qui porta aquesta botigueta i ens explica que això va ser la seva solució: estaven cremats de treballar en el ram de l’hostaleria. Volien un canvi i dedicar-se a alguna cosa que ho poguessin fer de gust i s’hi puguin dedicar anys. El seu home, en Miquel ofereix treballs de restauració i de manetes. També arreglen roba. L’Esther es mostra contenta, però es queixa que la gent del poble li costa entrar a mirar, encara que sigui sense comprar. Al poble hi ha una rutina de compra més d’anar per feina. Només quan venen persones de fora, el dia del mercat, per exemple, li entren a badar. Li agradaria que la tònica canviés.
Si amb l’obertura de Can Tonet tornem a tenir flaire de llegums cuits a la Plaça Vella, al carrer Socors ara hi tenim, ben dora al matí, la furgoneta de distribució de peix, amb homes equipats amb granotes, guants i espolsant gel de les caixes. Començant el carrer Socors, trobem una de les botigues més joves del poble: la Peixateria del Mercat. 
La nova peixateria del carrer Socors, un dissabte al matí
El seu responsable, Xavier Roig, ens explica que tenen una xarxa de peixateries per diferents pobles de la comarca. Abans d’obrir aquests establiments, s’havien dedicat a distribuir peix,  des de les llotges a altres peixateries. “Per sortir de la crisis, s’han de fer coses, s’ha d’estar actiu”, ens diu en Xavier. Comprova que la gent li ve a la botiga amb l’expectativa de trobar el peix o el producte de mar que desitja. Defensa que ofereix qualitat a bon preu.
La idea de lluitar contra la crisis amb iniciatives optimistes i positives la retrobem en l’altre negoci acabat d’estrenar-se. La botiga de nutrició ecològica, Nunu, que es troba al mateix carrer Socors, casi davant de la peixateria i a on hi havia l’antic Trabuc. Núria Mas i Albert Hueso porten aquest negoci. La primera ens explica que obrint aquesta botiga aposta per un projecte que li pot reportar bons rèdits de creixement personal, ja que suposa posar-se al capdavant d’un negoci que durant molts anys ha viscut i ha conegut com a dependenta.  
Zona del celler amb les taules pels tasts
El seu xicot, Albert Hueso, s’ocupa del celler de vins ecològics. Tenen un espai per fer degustacions, on també hi organitzaran tastets i inclús exposicions. Núria Mas afirma que la seva especificitat estar en cuidar al màxim la selecció dels productes, atenta als ingredients i a triar els que realment són “naturals”.  De moment és aviat per dir si encaixen amb el públic de Centelles, perquè ara són “la novetat”.
Una mica més amunt del carrer Socors, al lloc on hi havia hagut un videoclub, des de fa un temps curt,s’hi ha instal·lat una botiga de roba que abans estava a la plaça Mossen Xandri.  La botiga es diu Unnati. Qui la porta, Olga Soler ens confirma, que efectivament s’ha tractat d’un trasllat per aprofitar una millor ubicació. També tenen més espai. La resposta de la gent està sent bona. L’Olga confia que valoren que es tracta de roba feta per ells a la seva fàbrica de Mataró, “amb qualitat i al millor preu”.
La roba d’unnati la fabriquen ells mateixos a Mataró
Per tant, en general, sembla que aquestes botigues noves o reubicades estan satisfetes. Però potser estaria bé que tothom conegués millor la seva especificitat. Però anem una mica més lluny: al carrer Jesús, si va obrir fa uns mesos, una escola de yoga i ayurveda.  Es diu Tridosha i ho porta la Marta Bort. El seu cas és el d’una professional que va  canviar la  ciutat pel poble, per continuar fent el mateix i, al mateix temps “oferir un servei que la gent podia necessitar”. Afirma que és l’únic espai de Centelles que ofereix ayurveda i que, si bé de yoga se’n fa a altres espais, a cada lloc es fa diferent.  I en el seu cas, ha ajudat a moltes persones a solucionar mals d’esquena i de la columna. Diu que la gent l’hi ha respost bé i que se sent a gust al seu  espai.
Espai de yoga al carrer Jesús
Amb l’obertura d’aquestes botigues i negocis, Centelles està apostant una mica més pel comerç local.  Està molt bé que s’articuli aquesta alternativa als grans centres comercials o a l’oferta d’altres pobles.  A  Centelles hi hem de poder trobar de tot, sense sortir-ne i amb la naturalitat i qualitat que prometen les botigues que es volen guanyar un renom.