REPÀS ARTÍSTIC

Centelles explora encara més formats gastronòmics

Aleix Art
Menjador de Vatel,  al Bellesguard. Sopar del grup de pintura i ceràmica  de l’Escola d’Adults. La resta de  gent s’havia repartit entre una  sala petita i el jardí on l’aire era més aviat fred.
Centelles. Ara sabem que en Musach és el proper visitant del Marçó. Avui en  Donato hi acabava el seu estage. No se si amb gaire éxit. Crec sincerament que cal que el Marçó irradïi una veritable activitat social. i això no val solament pel Premi. 
Sarrate es prepara per la capella amb  un especial  dedicat a Vinyoli. Neus Gorritz comença a preparar material per una  exposició al novembre a la Cabanya del castell de Montesquiu. La nostra proposta d’exposició de Rosa Permanyer ja ha trobat data pel mes de març del 2015. També la Col·lectiva 2014, entra a la fase executiva.
Aleix Art
Exposició dels pintors i ceramistes de l’EPA.
Ara mateix a la capella de Jesús hi ha una mostra dels treballs dels alumnes de pintura i ceràmica. No són  treballs de final de curs, sinó peces fetes expressament per encaixar amb el  tema de la mostra: obrir els ulls. No tots els alumnes han estat prou encertats, però sí que mostren la seva virtut artística. Els de pintura manifesten en força el seu amor per auto-millorar-se en pintura d’arrel  figurativa, seguint de prop l’exemple del  mestre David Casals. Es percep la voluntat de millorar. I hi ha propostes molt dignes, com el “botanero”de l’Ernest Faixedas o la flor velada de textura pictòrica de Matavacas.
En ceràmica també  hi ha idea: destaca l’arbre de fulles  de  fang de la Sílvia Valenciano. Un bon intent de fixar-se amb les qualitats i la forma. L’escorça emmotllada de la Maria Ramos. Un servidor hi participa amb dues escultures petites.  
La inauguració de l’exposició d’alumnes d’art de l’Escola de d’Adults va ser divendres i va acabar a l’antiga porteria dels belgues Outremont, al Bellesguard on un grup  de centellencs hi ha instal·lat un espai gastronòmic anomenat Vatel –en honor al cuiner de Lluís XIV. Lloguen l’espai i paramenta, i ofereixen servei de cuina i menjador personalitzat per grups.  A nosaltres  ens van decorar la paret amb una “xarxa de mans pintores”. Menú: broixeta de peix, amanida, paella i gelat de turró, café, turbio, aigua, pa. 15 euros. Les cadires i taules per sopar eren al  jardí. Alguns ens hi vam mantenir, però feia fred i part de l’alumnat es va acabar refugiant a una  habitació petita i il·luminada per un canelobre, de tal manera que semblava que feien  una sessió d’espiritisme.  El fet que cadascú s’hagués d’espavilar a pescar la seva broixeta o porció d’arrós podia desfermar els nervis de les nostres boques famolenques, però tothom va tenir paciència i molt sentit de l’humor, alhora d’esperar torn.   
Aleix Art
Les últimes bruixetes de peix
El fet és que es multipliquen els espais o les  ofertes  destinades a oferir propostes gastronòmiques noves: vam parlar de Can Tites, ara  parlem de Vatel. També vam parlar de l’activació dels cursos  per part de la Montse del  Rebost. I encara cal afegir la proposta de Ca l’Esteve que fa unes setmanes varen parar la taula rodona, per oferir un sopar de tasts didàctics de vins catalans, acompanyat pels productes de la botiga.

Ara s’acosta la fira de la Ratafia i hi hauran molts  més tallers i presentacions concentrades en el cap de setmana del 7 i el 8 de juny. Aleix Art col·labora amb el Sushy Osona en l’organització  d’una vetllada en la  que es presentarà una cuina  basada en la  ratafia, productes propers i també es presentaran altres iniciatives culturals i artístiques. Aviat penjarem el cartell  amb el programa tancat.

LITERATURA CENTELLENCA

Les mil cares

Foto: Noèlia Marin
La gent anònima: quin gran misteri
Centelles. Una plaça plena de gent. Què  donarieu per saber quí o quina vida tenen els vianants? Cada persona és única! “Personatges” és el títol del llibre amb el que Anna Oliveras s’ha donat a conèixer públicament com a escriptora. Aquesta jove centellenca es va presentar a un concurs literari d’Ascó, fa un any, el 2013 i el va guanyar. El premi incloïa la publicació de l’escrit, a càrrec de l’editorial Cossetània.  Fa un mes el llibre  es va presentar a la Biblioteca i ara hem tingut temps de llegir-lo. Oliveras es posa en la pell de diferents personatges. Un exercici que sobretot li permet argumentar la lògica i el sentit de la vida que hi pot haver darrera de la vintena de màscares que es col·loca. Sempre en primera persona, a  vegades és un home; un telèfon.  Oliveras es transforma en maquilladora, en vell, en nen, en prostituta, en un pallasso, en un heroi, una podòloga, un pertorbat i n’explica un episodi vivencial.  Rols particulars, imaginatius servits amb una escriptura d’idees directes, naturals.  Com si tinguessis als alter-egos de l’autora compartint un cafè. A vegades em pregunto fins a quin punt la  seva imaginació per ficar-se en la pell d’un altre, li permet deixar al marge la seva visió i moralitat real.
És molt interessant el discurs descriptiu: a vegades va fent un discurs com en  espiral per desvetllar detalls de mica en  mica i anar construint els personatges de forma sorprenent. Això passa per exemple amb la podòloga, que al principi  hom pot pensar que es tracta d’una hedonista maniàtica. De fet, els rols  permeten a Oliveras escodrinyar secrets íntims i la psicologia de cada personatge, fins al fons. En aquest sentit, si bé reviu algunes situacions de  cert tipisme, com l’experiència  del nen que experimenta un trauma familiar, és de relleu la mirada original com ho escriu. Per exemple, en el cas de la prostituta, víctima d’un amant gelós, que ens escriu des de l’altre món. Un altre fet interessant és la supraestructura del relat, que uneix alguns dels personatges, per vincles molt d’ells casuals, com un gos o  el personatge fetitxista, la maquilladora-artista, que al llarg del llibre entre en  crisi i es reinventa. Un altre leit-motiv que es va tastant al llarg del text són les relacions de parella i interpersonals. Sobretot afloren les expectatives de trobar en  l’altre algú que valori i enriqueixi el jo personal. Cada personatge és una pedreta d’aquest mosaic definit per la llibertat de l’autora que van conduint a les seves pròpies conclusions. Crec que és un llibre al que val la pena donar una oportunitat i tornar-hi de tant en tant. No se si ara el  repte de l’Anna serà dedicar-se a ampliar la vida d’un sol  personatge, en una novel·la? 

Exposicions a la recta final

Tacar el paper

Barcelona/ Centelles. No es bo tornar de visites a Barcelona i anunciar exposicions que es troben a la recta final del seu curs. Però també és veritat, que un cop es despengen les obres, ni l’artista es mor, ni cremen les obres. De totes maneres, la pròxima vegada ja miraré de donar més marge. El cas és que aquest passat dissabte vaig visitar dos espais que feia temps, per no dir anys, que visitava. No és que me n’hagués oblidat. Simplement que de mica en mica vull anar recuperant i ampliant el repertori d’espais cronografiats.
Dolors Junyent Galeria d’Art
Aquarel·la de Josep Tapiró, que es pot veure
a  l’exposició de la galeria, dintre el certamen
“elpaper de l’art”. Hi ha un passaport que
es pot presentar a totes les galeries que hi participen.
Te’l segellen i al final sortegen premis.
Al carrer Aragó, davant de la Fundació Tàpies, però des de molt abans, s’hi troba la galeria de Dolors Junyent, una veterana i ex-presidenta del Gremi de Galeristes, de quan encara s’organitzaven Artexpos.  La galeria presenta a l’entrada una exposició de dibuixos i obra sobre paper. Vàries galeries de Barcelona participen aquesta temporada al monogràfic “el paper de l’art”. La Dolors Junyent ha posat obra de paper, “tacada” per les mans de Barceló, Tàpies, Palazuelo… De fet les ha posat en sentit cronològic, començant des del segle XIX. I d’aquell temps tenen dues peces d’aire orientalista, que us recordarant l’obra de Tapiró que es mostra al MNAC. És més, una de les aquarel·les ja és del mateix Tapiró. Un treball precís de retrat d’un personatge magrebí, que presenta un punt d’esbós i dóna un aire d’estudi al paperot.
Al final de la sala hi penja un quadre de Joan Ponç. Si ho demaneu, us faran baixar a una petita sala inferior on hi pengen un conjunt excel·lent de dibuixos “caligràfics” –no se si els hi puc dir així-, de l’artista barceloní. Aquesta exposició, mostra l’obra d’un artista especialment estimat per aquesta galeria, que li ha dedicat aquesta mostra durant un bon temps.  Però la sala petita, la  pintura a l’escala són la punta del iceberg: si us porteu bé, us poden ensenyar una altra part de la galeria –que s’exten com una casa de hobit en un nivell inferior al carrer Aragó-, on hi ha exposat una altra part de l’obra de Ponç: obra gràfica i dibuixos pertanyents a les seves etapes inicials. En conjunt es tracta d’un bon repàs d’aquest artista misteriós, pertanyent al grup Dau al Set, extremadament original, pacient, imaginatiu. Que va viure uns anys al Brasil, però que quan va conèixer aquella cultura, ja portava un background gràfic afí. L’exposició de baix acaba aquest proper dissabte.
Estela xinesa
Més o menys igual que l’altra exposició. La que tenen a la galeria Carles Taché, al carrer Consell de Cent, 290. Presenten una primera exposició de Stella Rahola (Barcelona, 1980). Exactament són com dues parts, que també semblen d’artistes diferents, però que tenen una aroma oriental. Això deu ser per l’estada de l’artista a la Xina, l’any passat, segons ens indiquen: les obres han estat produïdes a allà.  
Galeria Carles Taché
Els papers “tacats” de Rahola

La primera part exposa un gran mural fet de paper de seda, ajuntats, amb unes intervencions de tinta en els angles dels plegs. Suposo que quan els papers eren plegats i ben petit, l’artista els havia sucat en tinta: aquesta s’escampa de forma “artística pels plegs” i quan es desplega el paper queden esplèndides taques, irregulars i de diferents tons, que es repeteixen i creen grans estructures geomètriques. Hi ha atzar i idea.

La segona part és més escultòrica. Encara que també pot ser pictòrica i a més invita a l’espectador a formar-ne part. Del sostre de la galeria penjen un conjunt de boles translúcides. Exactament són: Esferes de vidre borosilicat bufat i galvanitzat. Està clar que l’estada de Rahola a la Xina l’hi ha servit per entrar en contacte amb materials i procediments.
El que em vaig trobar, és que des d’un punt baix i per sota de les boles, un servidor es reflectia a cada una d’elles, sempre al mig. I les boles, passaven, per tant, a ser com petites cèl·lules clonades.
Si en aquesta obra es parla de la multiplicitat, en les altres dues, la unicitat es fragmenta: es tracta de dues planxes grans d’acer inoxidable. Podrien funcionar com miralls. Però es presenten abonyegades i això fa que quan hom se situa al davant, la persona s’hi reflecteix distorsionada i reproduïda de diferents maneres sobre els plegs i bonys de la planxa. És com si l’espectador s’auto-pintés amb tubs de pintura o pinzellades d’espàtula, ben expressives i carregades, sobre la tela. Un autoretrat expressionista, exacte.  A veure si hi ha la sort de poder gaudir d’aquesta obra i de la trajectòria d’aquesta jove artista, ben aviat.  

ENTREVISTA [] Laura Marsal, ballarina

“La dansa és un viatge per la imaginació i l’expressió”

Aleix Art
La Laura Marsal, el vespre de l’entrevista
Centelles. Ja no és noticia que quan els centellencs veiem a la Laura Marsal ballar, se’ns queda el cor com un puny. És tant bona en el seu art! És del ram de la dansa clàssica i contemporània. Fa molts anys que segueix aquest sender, però no en fa tants que ho ha fet especialment públic i que ens deixa gaudir de la seva destresa. Per quan  un  concert solo de dansa sencer? Això no li vaig pensar demanar a l’entrevista que ens  va deixar fer, el passat diumenge. Una estona per conèixer millor el seu projecte  vital i la seva filosofia.
Aleix Mataró – Quan vas descobrir la dansa?
Laura Marsal- Quan tenia 14 anys vaig començar a ballar hip hop. M’agradava. I al cap de tres anys vaig començar a estudiar dansa  clàssica i contemporània a Vic. La dansa és un viatge  per la imaginació i l’expressió. No és només seguir uns passos, sino donar-hi la teva interpretació. La dansa vol dedicació,  autoexigència. És una carrera solitària on depens molt de tu i del teu esforç.
La Laura ens explica que primer l’hi agradava més la dansa clàssica, però que de mica en  mica ha anat descobrint i interessant-se per la contemporània, que resumit, equival a llibertat. Però es basa en la dansa clàssica i la Laura té en aquesta base els ingredients pels seus  exercicis d’escalfament i de base coreogràfica per fer els moviments més complexos de la  dansa contemporània. Viu la dansa com quelcom interelacionat amb l’art, amb l’essència i que al mateix temps li marca la manera  de viure. En un moment de la conversa ens dirà que és també com  una atleta que s’ha de cuidar i mantenir el seu cos en forma, perquè és aquest el seu instrument. Un bon tros de la seva formació el deu a una  estada important a Londres:
L.M.- Vaig consolidar la vocació de ballarina durant uns estudis de grau superior de dansa, de tres anys, a Londres –que equivalen a estudis universitaris -Allà, tot el dia fèiem dansa,  però també ens van ensenyar  moltes altres coses que potser no eren dansa, però que ens podien  ajudar, com temes d’il·luminació. Allà ens  van inculcar aquests valors artístics de la dansa.
A.M.- Però has trobat un bon entorn familiar per poder fer això?
L.M.-Sí, he trobat un bon suport en el meu entorn. Però al principi els meus pares no ho veien clar i volien que tirés cap a un altra cosa més segura. Quan va arribar l’hora de matricular-me a la universitat, vaig anar per inscriure’m a educació infantil. Però vaig tornar a casa, sense apuntar-me enlloc.
Laura Marsal

A.M.- I que fa ara la Laura?

L.M.- Estic preparant un duet amb una companya, per presentar-me a un concurs de Burgos. El premi són beques per estar en companyies de ballet. Això m’agradaria molt. Ara miro de participar també a moltes audicions, ja que si mai m’escullen accediré a un contracte temporal per treballar en un muntatge. Ara ja vaig a fer audicions invitada. Un cop em diguin sí, tot serà més fàcil, per continuar en altres projectes de dansa. Em cal estar al dia. A Sant Joan Despí vaig quedar segona en un premi. Vaig tenir que ballar sense música, perquè l’aparell no els hi anava bé. Però va ser bonic veure el moviment del cos sense el suport sonor. El premi és participar en un muntatge del Ballet Contemporani de Barcelona. Desitjo trobar sort aquí, on tinc la família, la parella, els amics. Però si aquí no va bé, no descarto marxar a fora, a Londres o Alemanya on la dansa està molt més valorada. Aquí està fatal. Però en tot. El meu xicot ha fet teatre i també li costa molt entrar. Tots dos hem presentat una proposta de fer teràpia de dansa i teatre a uns nens d’un centre d’atenció especial de Barcelona.