badaluc

EXTRA: ENTREVISTA ALS BONOBOS

“Qui fa coses, anima a que n’hi passin més”

Centelles. Dimarts passat ens vam reunir amb tres integrants dels Bonobos -Jordi Ginesta, Irma i Pau-, per poder-los entrevistar arrel del seu primer i nou treball discogràfic, Animalanima. La caixa sorpresaa la van obrir el passat abril al Pasternak de Vic. Aquest passat dissabte tornaven a ser a la ciutat dels Sants. Ara comencen la tanda de bolos que els ha de portar per pobles de tot Catalunya. A Barcelona, tres cops. L’entrevista, en un ambient alegre i divertit, va anar bé per poder situar-los en la seva nova etapa i revisar la seva filosofia creativa. O el que n’anavem denominant “paisatge sonor”. Escoltant el cd o amb el llapis USB connectat a la ràdio del cotxe, hom se n’adona de que tenen un llenguatge propi i que disfruten d’una etapa de bons feelings. Valorem tot això en aquesta vídeo-entrevista, feta al Tapa Tapa de Centelles.

EXPOSICIÓ AL MUSEU PICASSO

Mostra del rastre de Picasso en els artistes posteriors

Barcelona/ Centelles. No és cap novetat que l’obra i el nom de Picasso es van fer sentir en vida i després del pas de l’artista per la Terra. El problema és evitar-lo. Hi ha dues maneres d’entendre la seva influencia: a través de l’estil, que això abarca moltes possibilitats; o a través d’obres concretes. El Museu Picasso de Barcelona acull fins el 29 de juny, l’exposició amb la que rebusca aquest adn picassià en l’obra d’artistes internacionals posteriors. El cas és que els exemples que han aportat, són d’obres on les coincidències són bastant evidents. És més: hi ha el interès de l’artista per citar l’obra del geni malagueny. I a mi em sembla que es podría anar més al fons.

Obra d’ Ibrahim el-Salahi, L’inevitable(1984-1985)

Cortesia Herbert F. Johnson Museum of Art,
Cornell University

Hi ha apartats dedicats a la influencia d’obres determinants, com El Guernica o “Les senyoretes del carrer Avinyó”. Respecta les obres que citen la gran pintura que decorava un mur del Pavelló de la República Espanyola de la fira de París de 1936, cal subratllar que en la seva majoria són cites que reactualizen el missatge dramàtic, violent i crític de la peça i el situen en contextos o objectius diferents: la violència racial, el cinisme de la política global, etc. En aquest apartat em van semblar interessants el grup de litografies –i crec que hi ha un aiguafort-, de Dia al-Azzaur.

Quan es tracta de les “Senyoretes…”, diria que les cites són de caire més anecdòtic: artistes que es fixen en la seva fama, amb els seus personatges ètnics, etc. Vik Muniz, aquí i més endavant és qui potser en fa la lectura més interessant. “Les senyoretes…” anuncien el cubisme. Muniz, si vol, amb la mida i forma o amb l’etiqueta, pot evocar obres dels mestres, però el tema és que –o això és el que intueixo-, versiona el cubisme, ja que els eixos de fusta del bastidor i el fons de la tela, evoquen una realitat geometritzada. La influència del cubisme la retrobem, més endavant, amb altres artistes, com Sean Scully, que treballa la superposició de faixes i formes de colors. Però aquí trobo a faltar que caldria fer esment també de l’expressionisme americà, com a via més directa. Scully és una ramificació. Aquí potser és més evident la influència de Rothko i no crec que sigui regar massa fora de test, si diem que sobre aquest és podria rastrejar l’aroma picassiana, al menys, en la geometrització dels plans i la recerca d’un estil lliure. No se si els comissaris han tingut por de posar pares estilístics als tòtems americans.

I els del país?

L’exposició temporal del Picasso inclou obres de grans noms de la pintura europea contemporània, com Baselitz o Basquiat. Però qui em sembla més interessant és l’obra escultòrica d’un grup d’artistes de Benin, repartits per la sala del museu, però que comparteixen uns trets i un record picassià clar. Es tracta de Dakpogan Hazoume i Calixte Ramouald, que fan escultures amb objectes reciclats. Són col·lages d’”objectes trouves”, qui sap si als abocadors, a la platja o per antics tallers, que els hi serveixen per donar forma a caps i formes que recorden els monstres picassians.

L’exposició és bastant extensa i variada amb obres que anomenen “post-picassianes”. Però hi trobo a faltar una bona representació d’artistes locals i espanyols. Segur que més d’un dels nostres paisanos artístics, han tingut la temptació de citar o aprendre de l’obra de Picasso.

CUINA DEL REBOST

Dos paons reials

Centelles. Que és abans, l’ou o la gallina? Els paons reials que hi ha als jardins dels Pratmarsó, i que surten a donar vols pel Passeig, han arribat per art de màgia o són una parella abandonada? A mi no em molesten pas. Donen un aire exòtic a la vila. Però potser estaría bé assegurar que estan sans i que l’alimentació i l’atenció que reben és l’adequada. No són bebes, ni cries de gat. I si als jardins hi poséssim un tigre?

Aleix Art / Ramon Xuriach

L’avantatge d’escriure al dilluns és que hi ha de perspectiva una setmana, el cap de setmana i el dilluns. I això dóna temps a que passin coses. Avui a la bústia de la seu de la redacció hi tenia un sobre a nom de Mataró Art, amb dos punts de llibre amb informació del Sàhara: Centelles va aportar 2200 flors a la campanya “Per cada mina una flor”. És una xifra impressionant. Més de les que havíem recomptat. L’operació tindrà una espècie de punt i a part conclusiu, el proper 23 de maig, a les 8 del vespre, amb una xerrada i una presentació del vídeo “Per cada mina una flor”, que tindrà lloc a la sala de Vidre del Casal Francesc Macià. Aneu a saber si en motiu d’aquesta xerrada tindrem al poble l’home organitzador de la campanya, que també és una ànima amb habilitats artístiques. Després encara caldrà esperar les imatges de les flors plantades i repartides pel mur.

Orient a casa

Dissabte al matí, durant unes tres hores, un grup de sis persones ens vam tancar a la cuina de la Montse Uran, altrament coneguda pel seu blog d’El Rebost de la Montse. La missió era deixar-nos guiar per la seva experiència i habilitat amb l’art dels fogons i els ingredients gastronòmics. Ella no havia de fer res més que manar-nos i explicar-nos els passos per compartir una sèrie de receptes extretes del Pròxim Orient. A la nevera de la cuina hi penjaven un parell d’imants procedents d’Istanbul, testimoni d’una visita d’on la Montse en va treure un dels plats estrella del taller culinari: el xai a l’otomana. Cuina sucosa, mediterrània, però diferent a la nostra habitual. Una excusa per remenar i tocar els ingredients, cercar les textures adients pels falafels. La Montse volia provar de fer el pas: situar-se en el rol de tutora i guiar en el procés de preparació. I també d’experimentació. L’experiència va ser molt positiva i estimulant. El grup va ser quantitativament vàlid: tots vam poder fer de tot. Atrevir-nos a agafar les eines o barrejar ingredients –com iogurt amb papino-. Tinc l’agenda oberta esperant que la Montse ens citi una altra vegada. Per afegir una guinda, només demanaria que a la segona vegada, el treball a la cuina, acabi amb un tast conjunt a la taula.

Per cert, segons fonts del 9nou de dilluns passat, que recull dades de l’Institut d’Estadística de Catalunya, 72 persones de Centelles estan vivint ara a l’estranger, per motius de feina. El 2013, n’eren 65 i el 2009, 42. Enguany en el global de la comarca, de persones treballant a l’estranger, n’hi ha 2373. O sigui que casi bé hi ha tantes persones d’Osona fora, com flors de Centelles camí del Sàhara.

L’ARTISTA DEL TRICENTENARI

Antoni Viladomat a la quarta potència

Barcelona, Girona, Mataró i Lleida s’uneixen en el reconeixament a l’artista amb una exposició compartida i completada amb l’edició del primer catàleg raonat de l’artista

MNAC

“Dona amb ventall”, pintura de Viladomat, que es pot veure a l’exposició de Girona

Centelles. Estem celebrant el Tricentenari. En una cita com aquesta no hi podia faltar un bon capítol artístic, organitzat per les principals institucions museístiques del país. El dissabte s’inaugura aquesta cita. I serà amb el “Messi” de la pintura catalana del segle XVIII, Antoni Viladomat (Barcelona, 1678-1755). Una magna exposició, repartida en diferents parts per quatre capitals catalanes, serà l’aposta per treure la pols a la fama d’aquest artista. És possible que la gent entri a esglésies com les de Breda i no s’adoni que a les seves parets hi penja un Viladomat. O que les pintures de la Capella dels Dolors de la parròquia de Mataró, passin sense pena ni glòria tot i ser de les seves obres més destacades. Entre historiadors de l’art i amateurs, el seu nom imposa una reverència. I no és que tingui o ens consti que tingui res a veure amb l’altre artista Viladomat que en el segle XX va guanyar-se un nom en l’escultura. No som conscients de la rellevància d’Antoni Viladomat, perquè durant molts anys, el segle XVIII i les coses posteriors al 1714 han estat cobertes per la idea de Decadència i marginació. Antoni Viladomat abraça aquesta època, però la seva acció –com la d’altres detalls històrics-, realment ens parlen d’una Catalunya molt poc rendida i decadent.

El Museu d’Art de Girona, el Museu Nacional d’Art de Catalunya, el Museu de Mataró i de rebot la Capella dels Dolors. I també el Museu Diocesà de Lleida s’han unit per repartir-se obra i informació que permet construir-se una imatge de l’artista: la seva fortuna crítica, el seu mètode pictòric o la seva defensa del dibuix conformen els eixos narratius de les exposicions. Uns temes que ens descobreixen l’artista, però que sobretot posen a l’abast, grans obres d’art per poder-ho il·lustrar. Entre altres hits, cal anar a Girona, per veure el seu autoretrat. A Lleida per admirar una de les seves obres més aplaudides: el cicle de la Vida de Sant Francesc, procedent de l’antic convent franciscà de Barcelona. El MNAC ha fet una tria dels seus millors dibuixos i dels seus deixebles. I cal anar a Mataró per redescobrir la Capella dels Dolors i les seves pintures. Tot aquest moviment d’obres està al final d’un procés llarg d’estudis i investigacions, restauracions, etc, que paral·lelament a l’exposició ha aportat l’edició d’un llibre monogràfic, que també és el primer catàleg raonat de l’obra de Viladomat.

Artista de mestres

MNAC

Un dels dibuixos seleccionats per la mostra

del Museu Nacional

Antoni Viladomat va ser un artista d’èxit i de prestigi merescut. Abans d’establir el seu propi taller va pintar uns retrats dels reis Carles i Elisabet Cristina, la cort austríaca establerta a Barcelona, a l’inici de la Guerra. Un cop va establir el taller, ja més enllà del 1714 es va fer amo i senyor de destacats encàrrecs per monestirs, convents i esglésies. Es va especialitzar en temàtica religiosa, però també va rebre la visita de persones adinerades que li van fer encàrrecs d’altres gèneres: natures mortes, al·legories, etc. El seu art prenia com a referent l’art italià, a través de l’anàlisi dels gravats. A més de la seva destresa artística i professional, Viladomat va practicar el dibuix, com a praxis, com a procés del treball i com a arma que el distingia enfront als artistes de tarannà més gremial. Viladomat, sembla que gràcies al contacte amb els artistes de la cort austríaca establerta a Barcelona, va adquirir una visió de la pintura i de l’art, de sentit molt més professional i de valor de la consideració social. La formació i el dibuix tenien –i tenen- un paper important i va començar a ensenyar-ho a aprenents del seu taller, guanyant-se la reprovació del Col·legi de Pintors de Barcelona –de naturalesa gremial-, que aleshores portava la batuta a la ciutat. En aquest sentit, Viladomat va ser un dels primers esglaons que varen iniciar el procés de creació dels ensenyaments acadèmics de l’art que arriba fins avui, però que aleshores va tenir uns moments importants amb la fundació, anys més tard i no sense complicacions, de l’Escola de Llotja (1775) i la Reial Acadèmia de Belles Arts (1850), “mare” de l’actual Facultat de Belles Arts.