SKETCHCRAWL A SANT VICENÇ DE TORELLÓ

Vall del Ges endins

Foto: Ramon Xuriach

Grup de dibuixants  immortalitzant l’entorn  en els seus quaderns

Sant Vicenç de Torelló/ Centelles. Quina comarca més bonica que tenim! Dissabte al matí feia  molt bon dia. Sant Vicenç de Torelló és com un balcó sobre la Vall del Ges: camps i arbredes a una banda i el teló de Bellmunt a l’esquena. I aquest verd tant primeveral dominant l’ambient i el blau del cel. Potser amb l’excusa del dibuix urbà acabarem anant a més llocs osonencs. El cas és que sembla que el grup  d’Sketchcrawl de Vic vol sortir de la ciutat. I a Sant Vicenç de Torelló hi ha la  Bernadet Fontseré que vol aportar un grup  local de dibuix urbà. La seva idea és oferir el seu racó com un lloc més per conèixer llapis en mà i també  per estimular als veïns de la Vall del Ges  a participar de disfrutar dibuixant pels carrers.   
R. X.
En Pere Relats en acció
El bateig del grup de Sant Vicenç va ser aquest dissabte. Fa quinze dies es va celebrar una trobada internacional de  dibuix urbà. Però a Vic era Dissabte de la Vetlla. Per tant es va decidir fer-ho  més tard i es va convenir  de fer la trobada vigatana a Sant Vicenç de Torelló,  per donar suport al nou grup i també per “sortir a fora”.












TRANQUILS

Positius

Centelles. La Crònica d’aquesta  setmana la vaig “gastar” dijous, amb els Bonobos. Després no ha passat massa res al poble: no noves exposicions, ni  actes, ni campanyes solidaries. Però puc  treure punta de do s comentaris:
Ahir al matí vam canviar l’exposició a les Finestres d’El Trabuc. La Rosa Permanyer ha deixat pas a tres quadres de marqueteria. La Rosa espero que tinguem l’oportunitat d’aprofundir en la seva obra,  en  l’exposició que volem fer a la Capella de Jesús,  l’any  vinent, per la qual necessitem només la data. Ha veure  si solucionem aquest punt aviat.
Aleix Mataró
Marqueteria dde Patrick Mayoud a la finestra gran
d’El trabuc. El procés de treball facilita que de cada espai i
retall en surtin vàries capes, que a l’ajuntar-se es poden 
combinar en diferents composicions.
Volia revisar una mica la informació històrica de la marqueteria. Però les meves fonts no han sigut de massa ajuda. Al núvol no es posen d’acord: que si el segle XVII, que si la Itàlia del Renaixement, que si Egipte. A mi em semblava que en la història de la marqueteria  hi tenien alguna cosa a dir els musulmans, com els que es  van estar a la Península, durant 800 anys. Però ningú en parla. Si que hi ha algú que esmenta la famosa tauleta d’Ur, com a precedent remot. Però està feta amb incrustació d’os i pedretes  i nosaltres parlem d’incrustació de fusta.  És el nostre veí Joan Carles Parellada qui ens fa evocar recursos antics, al parlar de les seves obres ben modernes de marqueteria. Joan Carles Parellada i el seu company de taller Patrick Mayoud són els  artistes profunditzadors d’aquesta habilitat feta de gust i enginy, per combinar fustes  de diferents tons i textures i crear móns nous. Ells dos si dediquen al seu taller de les Franqueses del Vallés. Parellada es dedica sobretot a arreglar guitarres, però també  pot dedicar temps a aquesta art, que de fet, vol tractar de fusionar amb el instrument de corda, per personalitzant  al gust dels clients. Ell mateix té alguna guitarra amb aranyes de fustes esgarrapant les cordes. A El Trabuc hi exposa l’obra “Dual”, que ens transporta al terreny surrealista i a la seva admiració per l’obra de Dalí. Mayoud és el company avançat, l’home pacient amb qui resol els problemes constructius. L’artista francès signa l’obra de la serp i l’anomenada “Tres llegendes”.   L’exposició a les Finestres d’El Trabuc ens apropa  aquests exemples de marqueteria fins a finals de mes.
A.M.
Mercat de la Cuca a la Plaça Vella de Torelló.
Les parades resseguien tota la plaça. Ha vingut força gent
L’altra tema que volia comentar ens trasllada fora dels límits del nostre poble: a Torelló. Avui mateix amb una amiga hem anat a participar del Mercat de la Cuca. Ens van explicar que a allà hi feien unes fires per artistes. I hem volgut anar a veure com era, animats per l’experiència de la fira centellenca  de la setmana passada. El Mercat de la Cuca el fan cada primer diumenge de mes i està només dedicat als qui porten coses fetes per ells mateixos. Avui erem 20 parades, unes cinc més que el mes passat. Hi havia gent amb pintures, mandales, nines, teixit de puntaires, un noi que es fa peces de rocs de rol,  etc. Un ambient fet per artistes de l’entorn. S’han de pagar 5 Euros com a inscripció. No hi ha coca de Can Molas, però sí que des de les 11 del matí ha concorregut un nombrós públic, que ha vingut expressament, atret per la proposta, en un dia de la setmana que a la seva vila no hi ha massa activitat. El  mercat de la Cuca es fa a la Plaça Vella –a Centelles, també en tenim una!-, prop de la parròquia i dintre el casc antic. El calaix no  ha augmentat molt, però hem arribat a la conclusió que cal tornar-hi per afiançar el nostre material i acabar de  guanyar-se les bones sensacions. Sobretot en el meu cas, penso que haig de millorar la presentació dels linòleums, per fer-ho tot més visible,  ja que volent ensenyar molt, no es veu res. Positiu.
A.M.
Un noi aprofitava per  fer les
seves peces de joc de rol
Aquest dimarts un  grup  de centellencs, dels que va a l’aula universitària,  se’n va d’excursió  a Sant Joan de les Abadesses. Els  hi recomano que cerquin l’escultura del Beat Miró de Tagamanent, s’informin  sobre la seva vida i també i si poden visitin l’exposició de Gerard Sala, situada al Palau de l’Abad, situat just al costat del monestir.
Dissabte vinent, la Montse del Rebost de la Montse, s’estrena  com a professora  d’un  taller de cuina. En aquesta ocasió dedicada a l’Orient.  Veurem si surten  dàtils o són més d’espècies picants!  

CRÒNICA MUSICAL

Ànimes super-estimulades

Bonobos presenten  el  seu primer cd Animalanima (RGB), a la sala Pastarnak de Vic.  Va ser ahir, dimecres, 30 d’abril davant d’un public fidel i entregat
Foto: Elisabet Mateu
En el concert va haver-hi temps també  per les col·laboracions, com la de Laura Cruells (foto) o les Sey Sisters



Vic/Centelles. Es veu que és una mica habitual que al Pastarnak els concerts comencin una mica més tard. Amb els Catarres van fer esperar de debó. Amb els  Bonobos, va anar bé aquest temps  per saludar a mig poble de jovent de Centelles aplegat a la sala vigatana per escoltar el  primer directa del primer treball discogràfic de llarga durada del conjunt centellenc. Ahir set membres integraven ja la banda, que amplia instrumentació i possiblitats sonores per arribar més enllà de la seva missió d’Animalanima: baixos,  elèctrica, teclat, saxo, bateria, bombos. A la primera cançó –“Go-go”-, ja es va deixar clar que no venien pas allà a servir-nos un te amb pastetes. Una millor  aposta pel sentit coreogràfic i la interacció entre banda i públic van ser el suport visual i físic d’una actuació que va fer vibrar fins a  l’èxtasi tot l’auditori de seguidors. Cançons energètiques, algunes purament  de ritmes i sons de fantasia rumbero-africana-mixto-tonificada es van combinar amb altres de major pes en la lletra reflexiva i incitadora a estar vius i a lluitar pels somnis. Amb el cd a la mà, espero que  pròximament podrem  afinar l’orella en  la comprensió del missatge de les melodies  marca de la casa, que el Jordi Ginesta no va deixar de recordar en les declaracions lliures i sensibles, al micro, dedicades a l’auditori i animar-nos amb el discurs que van popularitzar amb el seu hit “La vida”.
Aleix Mataró

Un pel de sordina en el so de la veu a la sala, durant tot el concert,  va tendir a fer més opac tota l’apartat vocal de l’actuació i potser això va treure glamur a aquest discurs humanista i llibertari del grup,  que va poder sonar com a simple retòrica. Però en veure l’energia que banda  i auditori varen destil·lar en tota l’actuació, cal reconèixer en  la fòrmula musical energètica dels Bonobos la millor medicina  per desprendre’s de les lloses que oprimeixen el món. Van sonar altres hits imprescindibles de la  banda, com “Reflex  clar de lluna” o “Vámonos ya”. I varem sentir tot un grapat de cançons que s’han afegit al seu repartori i que consoliden  en els Bonobos, dintre la recerca d’un llenguatge propi: “Barcelona”, “Nòmada”, “Al  teu balcó”. Una preciosa “A la plaça del sol” –de cert record  cescfreixen-. “Primavera”. Com  deia  en una línia anterior, els Bonobos semblen estar a la recerca  de  paisatges sonors  fets a cop de conjuntar ritmes, sons vocals com  a ritmes i tonalitats sonores. Diria que hi ha cops que  el David Nuri fa com si parlés amb suahili. O

A. M.
Actuació d’ahir al Pastarnak, 
amb els Bonobos al complet
potser no era tan diferent, però vaig veure clar que la lletra de missatge, era una  part més i que darrera les seves rumbes hi ha uns grans  autors de sons  impressionistes, o millor dit expressionistes. Hi ha  molt d’expressió de les emocions i de la passió que la música i el directa reporta als membre de la banda centellenca. Properament s’espera la seva  actuació al Clownia de Sant Joan  de les Abadesses -que té lloc demà i dissabte-, convidats pels seus amics dels Txarango. Allà tindran  ocasió de  fer sentir el seu so, en un públic potser més desconegut, però segur que de seguida es posaran les orelles a la butxaca i les ànimes tornarant a casa amb les piles animades.
Al cartell  del Clownia hi figuren
els Bonobos, juntament amb 
els Catarres  i altres bandes, com 
“la troba Kung-fu”, Cesk Frixas,
“Germà  negre”, així com 
“Pallassos sense fronteres”. Sempre
encapçalat pels  Txarango, 
ànimes de la cita

Parlem amb Pilar Parcerisas i Jaume Vidal Oliveras

Cirici i Santos Torroella, 
titans de la crítica artística

Centelles. Avui, aquest vespre, al Museu Nacional d’Art de Catalunya  s’hi està glossant dues figures cabdals de la crítica d’art catalana: Rafael Santos Torroella i Alexandre Cirici. De tots dos s’escau el centenari del seu naixement i el Museu Nacional, juntament amb l’Associació Catalana de Crítics d’Art han muntat aquest homenatge en forma de taula rodona, on hi ha participat: Francesc Fontbona, Daniel Giralt-Miracle, Tomàs Llorens, Pilar Parcerisas i J.F. Yvars.
Com que no hi he pogut anar i el fet és el mateix, m’he posat en contacte amb dos crítics perquè m’ajudessin a fer més visible la figura dels dos homes, que personalment conec més a través de referències i fets concrets. Pilar Parcerisas havia de participar a la taula rodona i glossava a la figura del Cirici. Durant la nostra conversa telefònica vam parlar dels dos crítics. Ella va tenir la sort de coneixe’ls els dos, en vida.
Foto: Jaume Vidal Oliveras
Alexandre Cirici i Rafael Santos Torroella, crítics d’art.
De Cirici ens destaca la seva voluntat d’establir un pont entre la crítica i l’art d’abans de la Guerra Civil, això és de les avantguardes i el noucentisme; i l’art de la post-guerra. Segons Parcerisas, Cirici va situar una sèrie d’artistes en l’òrbita de la seva visió progressista d’art modern. Va ser un crític d’art compromès, amb voluntat de construir i delimitar qui era “modern” i qui no. En una part de la seva trajectòria es va interessar molt especialment per destacar les expressions de l’art conceptual a Catalunya. Cirici coneixia el què es feia a fora i va veure que també hi havia cultiu d’art conceptual al país. Parcerisas ens va parlar d’una exposició al Museu de Granollers, el 1971 d’una importància especial en aquest sentit. I també una dada interessant a nivell de docent: Circi, com a professor universitari, va ser dels primers en impartir classes en català, als anys seixanta. També va ser un dels introductors de la línia sociològica per analitzar la història de l’art. També cal recordar el seu paper en la creació del primer Museu d’Art Contemporani de Barcelona, a la cúpula del Coliseum.
Bons col·legues
L’altre crític d’art que he consultat també ens va il·lustrar amb altres dades, la figura de Cirici. Vam parlar amb Jaume Vidal Oliveras. Per ell cal subratllar la visió progressista de Cirici i també la seva intuïció. Tant Parcerisas com Vidal ens van repetir la facilitat de Cirici per tocar diferents èpoques, com el gòtic, i extrapolar idees i conceptes.  En aquest sentit ens recorden que Cirici professionalment era publicista –a més de desenvolupar altres feines.
Vidal Oliveres coneix molt més bé l’altre personatge, Rafael Santos Torroella, ja que li va dirigir la tesis. Sembla que Cirici i Santos Torroella es respectaven, però no eren especialment amics,  ja  que compatien per càrrecs en l’organització d’exposicions i salons d’art. Cirici va arribar a ser senador.  De Santos Torroella ens destaca la seva capacitat polifacètica i el seu caràcter com més acadèmic i ponderat. Parcerisas ens dirà que tenia  formació en dret i n’apreciarà el seu treball com a historiador i crític més amb mirada històrica. Ambos crítics amb qui he parlat, elogien l’aportació de Santos Torroella, en l’estudi i interpretació de l’obra de Dalí. Santos Torroella coneixia molt bé el surrealisme i va  estudiar i aportar documents, com cartes entre Dalí i Lorca o Dalí i Foix,  per ajudar a entendre la seva  obra i resoldre els reptes iconogràfics. Parcerisses hi afageix també el seu profund coneixement de la literatura hispànica i el seu coneixement de Dalí pel què respecta a la seva època de joventut i l’etapa a la Residència de Estudiantes de Madrid.
Vidal anota també el seu sentit comú i l’amplitud de mires: tant podia parlar d’artistes més acadèmics, com de sangs més innovadores. Una altra dada: per Vidal, el corpus  de Santos-Torroella està reportant un bon suc d’idees als nous teòrics de la postmodernitat d’avui. Per Parcerisas, Santos Torroella també va arriscar com a crític, destacant determinats artistes, en crítiques o exposicions.
Sembla que Cirici té una projecció pública especial, per la seva actitud més militant i també política. Però  Santos-Torroella també és un home que és molt present en les principals activitats artístiques i en molts concursos del seu temps, com a jurat. El cas és que són dues roques que cal tenir present per entendre l’art català de la segona meitat del segle XX.