SETMANA SANTA

Amb ulls de Brueghel

Vic/Centelles . A les tres  de la tarda estava caminant per un  petit tram del Camí de Santiago, a Santa Eulàlia de  Riuprimer. Però he anat direcció Vic , fins una petita església enrunada enfilada a un marge, al costat d’una casa de pagès. Crec que m’havien  dit que és l’antiga parròquia  de la Guixa, d’abans que fessin la nova, més gran i més avall, on creix ara el petit  poble. L’antiga església, s’assembla a l’Ajuda, però està  totalment coberta per heures, la teulada sembla caiguda. No se’n veu la porta. Només deixa endevinar la forma del conjunt, la paret de l’absis i el campanar quadrat i baixet. Al matí havia tingut una reunió amb una  col·lega, amb qui ens hem engrescat a engegar un projecte  artístic. Ara a la tarda, m’espero a Vic, perquè  hem trobaré amb un antic amic de la feina, que  m’ha de tornar un llibre. Un llibre bo, d’aquests que has de demanar i esperar-te perquè arribi.
Aleix Art
Entorn de Santa Eulàlia de  Riuprimer, des del sender que
seguint-lo enllà porta a Santiago de Compostel·la.
Una reflexió futbolística, inusual aquí,  però que ja no em puc callar: podria passar que els jugadors  del Barça hagin perdut ganes de jugar? No tenen ja esperit  de lluita i els diners i els fums els hi ha  engreixat com uns porcs les  ganes de xutar? Creia que l’estratègia que havien aprés amb en Guardiola, era  qüestió d’anar-la corregint i millorant. I  que això els faria bons jugadors , competents per  estar a l’alçada quan les circumstàncies ho exigeixen. No pas guanyadors eterns, però sí un  equip valent i capaç. A vegades pensem que guanyar-ho és tot, però també importa  el joc en sí. I ara és com si s’haguessin desinflat de ganes de jugar i de ganes de  guanyar. Alguna cosa ha fallat. Sembla  que deixen  escapar oportunitats.  Altres equips menors, poden amb ells. I crec que qui s’ha desinflat massa aviat i qui ha difós poca il·lusió als jugadors, és  l’entrenador. Perquè crec que tenim bons jugadors o que aquests, ben orquestrats saben que empaiten. La  prova, el gloriós passat recent. I que en Guardiola se les  enginya per fer campió heroic al Bayer i que  a l’Atlético de Madrid, tenen un equip, potser simplement bo o que ha trobat bona sintonia amb l’entrenador i aixó genera xispa. Encara que perdin el  que tenen al davant,  si estan fent més i com  amb més il·lusió i ganes. És una reflexió escrita.
Ahir amb els  companys del grup Ècfrasis vam estar mirant una obra de  Pere  Brueghel, dedicada al  Carnaval i a la Quaresma. A quina banda de la batalla es situarien els  jugadors de futbol del  Barça? Han estat durant la  Quaresma, persones que hagin observat el dejuni, la penitència i la caritat o més aviat s’han deixat endur per la mandra i el “tansemenfum”? 
Brueghel en el seu quadre  situa  a cada banda,  representants dels  dos combatents antagonistes. Crec que hi ha un bon grapat de Centellencs que estarien  a la banda “bona”, ja que no es pot pas dir que manqui la “caritat”. Aquestes setmanes abunden les accions de caràcter soliari: càncer, sang i ahir Sàhara. Ahir dissabte es va còrrer per reivindicar la existència i  els  drets d’aquest poble olbidat de l’Àfrica. Còrrer era el  ganxo per aconseguir aliments per celíacs. Els inscrits havien  d’aportar 1kg  d’algun d’aquests aliments. I per tant era important la participació, més que el guanyador, si bé una cosa i l’altra fan evident que hi ha compromís i lluita. 
Aleix Art
Combat entre Carnaval i Quaresma, s. XVI.
La reflexió al voltant de la pintura  de Brueghel,   ve de que m’he adonat que ni del Carnaval o el Carnestoltes, ni de la Quaresma,  hi ha bones representacions  en  l’art oficial. Ambos personatges o ambdues encarnacions, semblen ser figures amb un reconeixement bàsicament popular.  Però en canvi, Brueghel els  va representar. Aquest pintor  es va espavilar per oferir  un tipus de temes que poguessin agradar a un nou públic col·leccionista, que ja no era de temàtica purament religiosa, ja que la  Reforma protestant  acabava de prohibir les representacions figuratives al interior dels temples cristians. Als Països Baixos, Brueghel, seguint en part l’exemple del Bosco, i carregat amb un bon sentit metafòric i crític  -segurament en  contacte amb erudits-, va idear els seus famosos quadres carregats de figures humanes i paisatges urbans i rurals, típics dels seu ambient  flamenc. Els seus grans quadres com  el del Combat entre Carnaval i la Quaresma, són macro-retrats de la realitat social  del  seu temps: hi ha representats els estrats i els trets socials. En el que  vam revisar ahir, cada figura o cada grup funciona com un micro-relat d’una  realitat del seu  temps: els leprosos, el taverner, els mercaders, el clergat, els jocs dels infants, l’arquitectura urbana i eclesiàstica. I també  el teatre  de carrer, la iconografia popular,  l’us de  colors simbòlics i sobretot  els símbols, sobretot de  caràcter gastronòmic, vinculats amb els dos grans protagonistes del quadre.  Brueghel  organitza el  quadre en funció de  l’actuació del Carneval i la Quaresma. Totes les  figures restants, queden repartides en funció d’aquests, en dues bandes.
Han passat cinc-cents anys des de les batalles artístiques de  Brueghel.  Pintors i artistes  com ells van fer que l’art caminés cap a noves possibilitats temàtiques, estilístiques. A Catalunya no coneixem representacions  pictòriques equiparables, ni anteriors –al segle XVI-, ni contemporànies, ni posteriors. Experts del  MNAC consultats parlen  tan sols de petites representacions de caps o bestiari, en capitells o elements “anecdòtics”, que podrien  fer referència  al  cicles carnavalesc. Mirant altres llibres i per informacions  diverses,  sembla que a Catalunya els carnestoltes més antics estan documentats a Reus, el  segle XIV. Però també es sap que  com a tal, eren un conjunt de celebracions d’origen molt més antic –dels temps dels romans-. Abarcaven  un període molt més ampli que actualment, ja,que anava des  del començament del hivern fins a la primavera. Les celebracions  carnavalesques celebrarien la vida, en els  temps de duresa i de natura adormida del hivern. Sembla que la cristianització de les costums  i el calendari local va fer que aquestes praxis antigues fossin marginades i es cerqués inclús prohibir-les, ja que per naturalesa anaven  en  contra  de la voluntat de  recolliment, penitència i abstinència de la Quaresma,  en la que els  cristians  ens  preparem per  la  gran celebració de la  Setmana Santa. El xoc entre les praxis del  Carnaval i les de la Quaresma van derivar en  una espècia  de rivalitat i també  fusió, ja que  hi ha elements de burla o de capgirament social, que pertanyen  al carnestoltes, que han passat al calendari crisitià, com la broma que és costum fer el del  dia dels Innocents o la fava del tortell de Reis.   És allò que d’un quadre o una  anècdota en pots anar estirant el fil i trobant  i coneixent els detalls de  la Història.
Com deia,  ara estem en  el 2014. Els artistes han portat a un  altre estadi les propostes  de  Brueghel,  però com  aquell,  són varis els que continuen parlant de la societat en les seves obres o han portat  l’art en sí, fins a estadis nous per a la societat. A Centelles, divendres passat es va inaugurar l’exposició “Temps  Líquid” de Toni Donato. Pel títol i coneixent a  priori una mica el  tarannà de l’obra  del nostre artista, segur  que hi trobarem  molt de reflexió i anàlisis de la societat, a través d’una lectura personal de les formes plàstiques. Però us haureu  d’esperar a la  setmana  vinent a tenir un anàlisi subjectiu per part d’aquest cronista .
Aleix Art
Entorn de tasts i descans, ideat per Kantidubi, tal
i com es podia veure a la Plaça dels  Màrtirs de  Vic,
durant el Mercat del Ram
El cas és que a Vic també hi ha una contribució artística centellenca.  Aquests dies, a la capital comarcal ha estat el Mercat del Ram. La fira en si fa anys que ha  sortit dels límits del recintes firals;  I places  i carrers participen  del certamen. A la plaça dels Màrtirs hi ha hagut aquest cop, la fira dedicada als productes làctics.  Sobretot hi havia formatges, procedents de diferents productors propers o d’indrets  més llunyans. A un racó de la plaça hi ha una  espècia de zona chill-out, amb bancs i taules de fusta, fetes amb piles de pallets. Hi ha  coixins i plantes, que amb el to càlid de la fusta  clara, l’ambient primaveral de la  jornada i també  l’entorn urbà,  fan del petit racó, un lloc de descans i relax molt agradable. A una banda de la zona de descans hi ha un espai on ofereixen presentacions de productes –no hi podia faltar la mostra de  gin-tonics-. A l’altra cantó hi ha la taverna que ofereix els corresponents tasts de sòlids i líquids artesanals. El projecte i muntatge  de l’espai de descans, és de la centellenca  Alda Rabionet, que a través de la marca kantidubidsgn.com, apropa aquesta mostra ecològica i econòmica del seu  disseny.  Una finestra a un  concepte de treball que pot aplicar-se i solucionar altres espais i situacions, si li encarreguen.  És una llàstima que la crisis limiti tant les possibilitats de créixer  dels artistes nous i veterans. Però hi ha l’esperança de que si fem i fem, com en el temps  de Brueghel i no ens rendim mai dels mais, al final, obres i artistes trobaran un  futur  millor.

SETMANA SANTA

Aleix Art
Dibuix de la Pilarin que és un homenatge a una pintura de Brueghel
Artistes de Vic pel Mercat del Ram

Centelles. A Vic, aquest cap de setmana serà  el del  Mercat del Ram. Per això espais artístics de la ciutat s’han espavilat per oferir una proposta,  pròpia de dies de festa major. A  Ausart hi ha una exposició de pintures de l’Anna Vall. Encara no conec la proposta directament. Sé que es tracta d’una espècia d’obra dedicada a l’abstracció geomètrica, feta a base de superposició de plans.
A.A.
Una fira de Santa Llúcia a Barcelona
A El Carme Galeria d’Art van inaugurar divendres passat una exposició dedicada a la Pilarin  Bayés. L’artista està vivint una època d’or, de reconeixement i diria, inclús “explotació” de les seves qualitats  artístiques. El cas és que és una artista molt feinera i que fa molts anys que treballa.  Obra recent i dibuixos vinculats amb les sèries que la ninotaira ha preparat els últims mesos conformen l’exposició vigatana. Haig de confessar que vaig anar a veure-la, acompanyat per un petita infecció de mandra. Però un cop a allà em vaig rendir a l’evidència de que és un obra molt ben feta, molt rica amb les qualitats i els rols dels personatges representats, en aquest estil  tan típic de la Pilarin i que em resulta indissociable de l’adn català . I hi ha una cosa que ara és un  bon moment per dir: a una ràdio pública del país, a vegades s’en riuen d’aquesta artista i es mofen de la seva afició als plastidecor. Però ja m’agradaria veure a aquests periodistes pintar amb aquests colors, amb la precisió, uniformitat i sense surtir-se de la ratlla, com ho  fa la nostra artista. La mostra d’El Carme reuneix grans dibuixos sobre paper, corresponents a episodis bíblics, homenatges a artistes de la Història, com Brueghel, i sobretot dibuixos dedicats a professions o situacions quotidianes, en  les que l’artista sembla reproduir-hi els seus records i les seves observacions més picaresques i divertides de cada escena: el carnisser, el forn, la Plaça Major de Vic, etc. Són dibuixos de dimensions considerables i que no es fan en una tarda.
A.A.
Aspecta dels quadres i dibuixos mostrats a la 
paret principal de l’Occità
Leri repeteix a l’Occità

Vic és una ciutat amb bona tradició d’exposicions a bars. Un dels llocs habituals és l’Occità. I uns dels artistes que la visita cada any, és en Josep Lázaro, Leri, a qui ja hem citat en aquest blog. Divendres passat també va inaugurar la seva mostra. Aquest cop és un repàs molt més precís del què l’artista ha fet lliurement , sense tan pensar amb la finalitat expositiva. Enlloc d’això, veiem les obres en  les que l’artista s’hi ha bolcat i que per la gràcia del bon fer, han  resultat ser obres dignes  d’exposar. Per això és més fàcil que l’artista n’expliqui el seu procés i ens parli de la conversa amb els mestres i companys. La mostra es divideix en tres apartats: a la paret de pedra, repàs heterogeni amb obres de diferents temes  i  tècniques. Hi ha dibuix, pintura, gravat. Paisatge, figura. Aquest cop no hi ha cap barca, però sí que hi ha croquis fets a plain air. El muntatge és molt xulo.  Al saló  inferior del bar hi ha un fris amb dibuixos de model masculí i tres gravats. La impressió és que en Leri el tenim més immers en dominar la tècnica i resoldre cada exercici, que en auto-definir un tema i un estil propi. El poder de l’art ha atrapat a l’home i li fa respondre amb diferents propostes.

OBITUARI

Subirachs, per sobre la Sagrada Família


Espai Subirachs

Psalm, escultura de bronze de Subirachs
Barcelona/ Centelles. Avui ha mort als 87 anys l’escultor Josep Maria Subirachs. També pintor i gravador, se’l pot considerar com l’escultor més important de Catalunya de la segona meitat del segle XX. Amb ell, ja molts pocs en deuen quedar de la seva generació, que va viure de ple la guerra, la post-guerra, i va donar grans noms per redreçar el país i la nostra cultura: Tàpies, Ràfols-Casamada, Guinovart, Barbarà, etc. Conegut més recentment per la seva contribució a l’escultura de la Sagrada Família de Gaudí, Subirachs ja de molt abans es va fer un nom entre els artistes decididament moderns, amb projecció internacional. Als anys cinquanta, després d’unes etapes formatives reinterpretan els volums figuratius, va endinsar-se en terrenys més abstractes. Però ha tingut moltes etapes.
Home interessat pels materials, la contundència del volum i l’eloqüència de la forma, pels ecos de les cultures antigues. Moltes escultures seves s’inclouen actualment dintre el patrimoni monumental de Barcelona i altres viles catalanes. A la Plaça de Catalunya de la Ciutat Comtal hi tenim el monument a Macià. I del mateix prohom hi ha un altre monument a Vilanova i la Geltrú.

La seva contribució al vestit escultòric de la Sagrada Família, on hi va treballar vint anys, va com desviar l’atenció sobre la seva pròpia obra i li va generar molta crítica negativa. Però em sembla que tot són prejudicis. Subirachs és un autor amb personalitat que ha deixat una obra importantíssima. I el temps ens farà veure que tenia bones mans. Ara tothom es desfarà en elogis amb la seva obra, però també serà difícil de justificar la poca empenta de les institucions per posar en marxa en vida de l’artista, una seu museística pel fons que ha conservat l’artista en el seu taller, amb representació de totes les etapes i amb veritables obres mestres.

DEMÀ, 8 D’ABRIL

Oratòria

Centelles. La política viurà demà un punt i a part important. Mentre uns  actors polítics preparen la seva millor oratòria, d’altres sembla que ja saben quina fitxa han de moure. Sembla ser un pas important, per poder argumentar i documentar tot el procés. Recordem que la Marta  Rovira d’E.R.C., una de les enviades a Madrid, va estar a Centelles no fa pas gaire. Va donar confiança i seguretat. Tots coneixen d’entrada la resposta del Congrés, però al menys, sembla que els missatger són seriosos i respondran a un impuls purament democràtic. Els que pinten la senyal de municipi independent, al final  hauran de pintar el seu televisor o les finestres de casa seva, sino volen reconèixer la realitat plural i que el que volem fer és votar.
Aleix Art
Una de les presències més destacades i paral·leles 
a la Marató eren les flors. N’hi ha per tot arreu
de Centelles  i són vàries les persones o col·lectius
que n’estan fent. El Pere Viñolas n’és l’ànima impulsora
a Centelles, seguint el projecte “Per cada mina,
una flor”, de suport al poble saharaui.
A Centelles dissabte hi va haver la Marató de la Sang. Com cada abril es feia a les Escoles. A dintre l’equip de sanitaris i voluntaris s’ocupaven d’atendre els donants. Hi havia  informadors que oferien als ciutadans, fer-se donant de medul·la ossea. M’ho vaig fer explicar, perquè em pensava que era l’extracció d’un os gros. Però no: és solament com la filtració de la sang, per extreure’n unes molècules, que ajuden als pacients de leucèmia a regenerar-se. De moment m’ho estic pensant.
 A fora hi havia espectacles i diversions vàries per amanir la trobada: geganters,  Baliga-Balaga, tirolines, balls, etc. Aquest any l’artista convidada ha estat la Rosalia Martínez. Va portar una pintura de la seva reserva que enriquirà la col·lecció de l’associació de donants centellenca. Els artistes col·laboradors anteriors, han estat en Jordi Sarrate, la Pilarin Bayés, en David Casals i un servidor. L’any passat vaig fer i estampar un linòleum a les Escoles mateix, durant el matí de la Marató. Fins diumenge vinent, una de les deu estampes que van sortir i la planxa matriu del procés, es mostren a la Capella de Jesús, juntament amb els dibuixos escolars que els nens van fer l’any passat i les peces dels artistes que fins ara han contribuït.
A.A.
Detall  de l’exposició de dibuixos i obres dedicades
a la donació de sang. 
Diumenge a la tarda hi va haver un altre concert de duets al Centro, però tampoc hi vaig ser, ja que vaig passar tot el dia a Navarcles. Feien una fira dedicada a productes artesanals, amb la idea de  reunir els productes alimentaris i d’altres tipus, que hom podria trobar al rebost del monestir de Sant Benet del Bages. La fira es diu Monacàlia. Vaig prendre bona nota  de les parades que hi havia, ja que n’hi havia vàries que eren parades de persones que tenen el  seu talleret i es fan i venen, artesanalment, els seus productes.  Un servidor es va enamorar d’unes llibretes amb paper ecològic i tapes tonejades, fetes per unes noies de Tiana, que  es fan dir Depuntetes.  També hi havia les típiques parades d’embotits o  productes esotèrics o de cosmètica que es troben per tot arreu, però el conjunt es veia ben ajuntat.
A Centelles hi ha  aviat una cita amb una fira: la d’art i col·leccionisme. Fa quinze dies em van dir que eren 6 inscrits, que tots eren artistes. Suposo que la gent s’apuntarà sobretot ara. Però val  més ser pocs i tots artistes, que 100 i repetir una fira del trasto o l’ocasió. Aquesta fira  serà el  dia 27 d’abril.
A.A.
Petita mostra de gravats de Rosa Perrmanyer,
tal i com es veuen a El Trabuc. Proposta d’Aleix  Art.
En  termes  expositius, aviat arriba l’exposició de Toni Donato al Marçó. Després toca al Josep Musach i després del Premi, a la tardor, m’han informat que hi exposarà  la Imma Parés, artista pintora de Tona, amiga d’aquest blog i participant a la Col·lectiva del 2013. 
Escombrant més cap a casa, us recordo que durant el mes d’abril, es podran veure a les finestres d’El Trabuc, tres gravats de la Rosa Permanyer, artista de Caldes i mestre del fotogravat i també de l’aquarel·la.
Els del Càncer de Centelles, van  aconseguir 3950 Euros amb el  Festival de la setmana passada.