INAUGURACIÓ D’EXPOSICIÓ

Vila Casas reivindica Vilacasas


Fundació Vila Casas
Obra de Joan Vilacasas, del 1958, 
procedent d’una col·lecció particular de París
Centelles. No són de família, però comparteixen el cognom i també l’amor per la cultura. Antoni Vila Casas té varis centres amb fons propi i divulgació artística, i a un dels espais barcelonins, a l’Espai Volart 2 hi inaugura aquest dijous una exposició de repàs i reivindicació de l’obra de Joan Vilacasas. Nascut a Sabadell el 1920 i mort a Barcelona després de 86 anys, el podríem definir com un pintor abstracte pur i com una persona molt freqüent a les principals manifestacions d’art modern, en els anys anteriors a la Democràcia. També va publicar textos, com “Escrits” o la novel·la “Doble blanc”. 
Però en el terreny pictòric, es va apartar dels primers plans i dels grans reconeixements, fins al punt que ara una exposició seva es rara. Però resulta tot un descobriment, per la potència i coherència del seu discurs. 
A alguns no s’us haurà escapat que aquesta exposició no l’he poguda veure, vulnerant una de les directrius d’aquest blog. Però tinc el catàleg i també m’he valgut de les apreciacions del comissari de la mostra, el crític d’art Josep Casamartina. 
L’exposició de l’Espai Volart 2 reuneix obra de totes les etapes. Miran un mica per sobre el catàleg, en podríem distingir quatre: una etapa inicial –anys 50-, dedicada a un realisme d’aires impressionistes, que de mica en mica es va geometritzant i aplanant. Sobretot a partir d’una estada a París. A partir del 1956 trenca amb el realisme i es passa a l’abstracció pura i dura. A l’exposició hi ha una “Pintura” del 1956, de fons blau mar, amb una espècia de pinzellades o rascats de pintura blanca i grisa, escampada creant com territoris sobre el mar. És una explicació, no una interpretació, però ens serveix per tirar un fil cap al què serà la línia mestre del seu discurs: les planimetries. 
Pur i dur
FVC
Gouache sobre cartolina, del 1994
Casamartina ens deia que a Vilacasas se’l considerava el més abstracte dels pintors d’aquí, perquè defugia la realitat. La idea seria que tot i la forma de cadascú, contemporanis i amics seus com Tàpies, Subirachs o Pijuan no deixen de parlar de la realitat. Però Joan Vilacasas s’escapa del món físic, perquè el què comença a presentar a partir del 1957 són peces protagonitzades per línies que es creuen en vàries direccions, com si reinterpretés el treball de Jackson Pollock. A vegades sembla que pinti els espais buits després de passar les línies. A vegades tira les línies, espontàniament, sobre fons poètics. Després ho anirà evolucionant cap a diferents terrenys. Però el conjunt són el que ell denomina “Planimetries
“, perquè segons com semblen mapes topogràfics. D’alguna manera podríem pensar que per això mateix, Vilacasas, també parteix de la realitat, però no hem d’oblidar que són resultats plàstics sense referents concrets i que les aparences són interpretacions. 
En l’exposició de l’Espai Volart hi ha pintura, dibuixos i també gravats. Vilacasas va ser un bon cultivador del gravat, traduint a l’aiguafort el seu concepte lineal. Per tant tindríem com ja dues etapes: una figurativa i l’altre abstracte. Després les tres o quatre etapes següents són variacions de la segona. Primer fa planimetries més lineals i de fons sobri. Després  hi introdueix matèria i crea “mapes” amb textures. L’etapa informalista.  Després recupera el pes de la línia i els plens fets amb pintura i finalment, en l’etapa que va des de mitjans dels seixanta fins al final, fa una espècia de planimetries amb pintura, d’un aire com més de disseny gràfic. Una etapa que certament és espectacular. En aquesta etapa, d’alguna manera m’hi sembla reconèixer les “planimetries a la romana” de Piranesi. Però en el cas de Vilacasas hi ha un major interès per crear ritmes i contrasts de fons de colors amb el to del traç i introduir formes geomètriques que es sobreposen o combinen. Una habilitat que, de fet, Vilacasas havia anat ja assejant tota la seva carrera. Però en aquesta etapa juga a mesclar solucions. 
Gelosos
cis art lodgers
JUST A PERFECT DAY SHOW
La galeria nomada Cis Art Lodgers s’ha 
“associat” temporalment amb 
DiastemaDisegno per ocupar i presentar
la nova proposta a un espai que 
aquests segons han recuperat. Un
edifici que es troba al carrer Sant Pere més baix, 32. 
Barcelona
La proposta serà com un “show room” dels artistes
de la galeria i comptarà amb activitats
performatives. Serà aquest
diumenge, 26, a partir
de les 17:29:30. 
Més informació:

Llegint els textos del catàleg i parlant amb en Casamartina, ens preguntem com és que aquest pintor no és tant conegut. Durant la seva etapa més combativa –anys 57-65-, participa en multitud d’exposicions i certamens: exposicions individuals a la Gaspar, a la col·lectiva d’informalisme “Art autre” de Michel Tapié –on hi havia Pollock o Tàpies, també- (1957), Salons de Maig (Bcn), Londres, Venècia, a les Mostres d’Art Nou (MAN) des del 64 fins al 76. A aquella època era un dels grans i importants. Una mostra d’aixó és que les obres de l’exposició procedeixen de vàries col·leccions privades. Però es va anar apartant del centre. Casamartina creu que altres pintors més “gelosos” el van anar apartant i marginant i ell també li va semblar bé deixar-se estar de tanta competència i lliurar-se a treballar, per amor a l’art. L’exposició serà a l’Espai Volart 2, fins el 13 d’abril. C/Ausiàs Marc, 22, Barcelona.

FEM INVENTARI

Sant Antoni obra la pluja


Centelles. Dissabte havia de ploure tard o dora. Com a mínim al matí es va aguantar i als que vam anar a missa i a esmorzar a la capella de Sant Antoni ens va deixar estar fora, una part del matí. Feia fred, però l’ambient era càlid: gent coneguda, amics i veïns compartien l’estona ben equipats amb el pa, la botifarra i si volien, la cansalada, l’arengada, un plat de mongetes, el iogurt, vi, cafè, copa i puro. Feia fred, però el dia prometia i va passar el què no havia passat en mesos: el cel es va obrir i van caure les gotes. Avui, dilluns, no se si podem dir que gràcies a aquelles gotes, tenim els camps més verds que mai. Això sí. 

Fotos de Sant Antoni: Ramon Xuriach
La cercavila amb els animals i el bateig van ser mullats. Aquesta part, la podeu reviure amb les fotos, que amb molt de gust i bon ull, ens ha fet el Ramon. Un servidor, un cop carregades les piles, se’n va anar cap a Vic per solucionar alguns temes i també veure in-situ, el material que ha servit per fer l’article del blog germà a aquest.





Inventari d’artistes centellencs – 1

Avui m’he enterat que el Toni Donato, que normalment participa a les mostres d’art local i al Premi Centelles, prepara material per una exposició individual al Marçó vell, per després de la mostra de primavera. Això serà els mesos de juny-juliol. 
La veritat és que tenim molts artistes al poble i casi bé no els coneixem. N’anem parlant, però falta un no se que. Fa dies que vaig preparant un article sobre les obres d’un artista centellenc que per mi, és el mestre i el degà. Però com que ja tinc material que potser us serà novedós, he decidit escurçar el temps de preparació i llançar-me a la piscina per començar una espècia d’inventari d’artistes centellencs. Així és dirà aquest monogràfic que sospito serà molt extens. I el començaré amb aquest artista que molts coneixeu i que és digne que figuri al primer de la llista, ja que ha format a altres artistes i ha estat al darrera de moltes iniciatives culturals. Em refereixo a Josep Musach. 
Vull començar també per ell, perquè el material que anava reunint

feia referència a les obres que aquest important artista, ha fet en un “espai públic”. A Centelles tenim varis llocs on hi ha obres d’ell. Les més visibles són a la Sala de Vidre del Casal Francesc Macià i a algunes capelles laterals de la parròquia. Però també n’hi ha al despatx de l’alcalde, a l’Ajuntament i al bar Iturri. En aquest darrer es conserven unes pintures “marines” de’n Musach a una espècia de fornícula on ara a sobre hi pengen cartells. Fosques, conserven els seus peixos. En aquest local, quan es va inaugurar en Musach també hi va fer unes altres pintures murals de caire més decoratiu, com onades de mar.

Però hi ha més obra del Musach que estava destinada a un “espai públic”. Quan hi havia l’Hostal de Can Giol, aquest pintor que també s’ocupava de la restauració de les parets, hi va fer una pintura de temàtica paisatgística, que ocupava el saló pels convits. L’obra encara es conserva al mateix lloc, ja que és tant gran que ningú pensa en moure-la. Avui forma part de l’habitatge d’uns veïns, que molt amablement me l’han deixat fotografiar.
Foto: Aleix Mataró
Gran peça de Josep Musach, 
ubicada al menjador de l’antiga Fonda Giol
És una pintura fosca. Costa de veure-la, i encara més amb fotografia, perquè tot el paisatge està fet de tons grisos i blaus opacs. Representa una vista de Centelles, des de la banda de la C-17, per dir-ho alguna manera, amb el Puigsagordi i la Costa al fons. L’obra, és que la pintura sembla d’execució molt ràpida: taques, línies intuïtives. És un treball impressionista, impressionant. L’obra ens fa recular als anys en que el Josep Musach tenia una pota important posada dintre la carrera artística pura. Si bé ho compartia amb el seu treball de pintor artesà, es podia dir que la seva carrera més “artística” seguia una tangent seriosa, amb exposicions sovintejades a Barcelona, però també a Madrid, Viena, etc. El seu arxiu personal guarda multitud de cròniques i crítiques periodístiques de les d’abans. 

Testimoni d’aquella època és també l’altra obra en un espai públic que ens resta per presentar, a Barcelona: a començament dels anys seixanta, el Musach va veure un espai de l’entrada d’un edifici que restava buit i va proposar als responsables de l’immoble, que aleshores era nou, de fer-hi una pintura. Aleshores era molt típic que els artistes decoressin l’entrada de les cases noves. A Centelles, el mateix Musach té un altre quadre a l’entrada del bloc de pisos del Tussol. A Barcelona, es tractava d’un edifici d’apartaments que es troba a la cantonada del carrer Tres Torres, amb Ronda General Mitre, a prop també de la Via Augusta i l’estació de Ferrocarrils dita també Tres Torres. 
Abans de la porta, a l’entrada d’aquest edifici modern, amb panels de pedra al sòcol, hi ha un rectangle gros, que encara avui guarda la pintura que hi va fer el nostre artista centellenc fa més de cinquanta anys. 
A.M.
El tren de Barcelona a Sarrià, com es recorda a la pintura mural
de Musach, a l’edifici del carrer Tres Torres/ Mitre. Barcelona.
En aquest cas els tons no són tampoc molt més alegres, però la pinzellada és més “mesurada” i el to dominant, més descriptiu (en la pintura centellenca es va deixar anar més). Hi va representar el tren, com devia ser abans quan passava pel carrer de sobre, amb la vista del Tibidabo al fons. ¡Però quina diferència amb els olis amb els que l’artista es va presentar al Premi Centelles! o les que hi ha per altres llocs, on hi ha més color i alegria. Aquests tons tristos, seria una manera de reflectir la seva idea de modernitat? De fet, a vegades he sentit dir que en les fotos en blanc i negre, el que permet que no hi hagi color, és que es veuen molt més les formes i els objectes. Això també passa amb el gravat o el dibuix. En aquest sentit, potser en el Musach estava en una època que volia reivindicar el pes de la forma i també de la pinzellada, per sobre el cant alegre i distorcionador dels colors.  També puc demanar-li. 

EXTRA: ART A VIC

Evelí Adam i Didier Lourenço: 
joc i experimentació

Aleix Mataró
El quadre d’Adam dedicat a un poble àrtic
Centelles. Ara feia uns dies que no preníem el pols a la vidilla artística de Vic. Segurament la setmana que ve podrem parlar encara de més novetats ausetanes. Sobretot cal anunciar que dissabte vinent hi ha una trobada d’sketchcrawl a Vic. Però centrem-nos amb el que tenim: dues exposicions noves. Una al Temple Romà i l’altra a la galeria Ausart. Dues propostes que estèticament no s’assemblen gaire, però que a nivell tècnic comparteixen un nodo: això és l’experimentació. Però en el cas del Temple Romà és l’experimentació és l’energia que mou un “nou artista” i en el cas d’Ausart és més l’experimentació d’un gat vell, que en les seves mans es converteix en joc.
Evelí Adam és un artista de Campdevànol. Encara no té seixanta anys. Se’l considera un artista molt actiu i inquiet. Ha entrat al món de l’art després d’un “trauma”, d’un accident, d’això fa uns tres anys. Va abandonar la seva professió de fuster i va engegar un camí d’autoaprenentatge en la pintura. En l’escrit de la sala, llegim que vol “reflectir tot allò que m’envolta i que m’ha commogut”. 
A.M.
Les litos de Didier Lourenço
El Temple Romà acull una selecció d’aquestes seves inquietuds, d’aquest seu mirar del món. Hi trobem vàries direccions tècniques i estilístiques: des de pintures figuratives, de pinzellada plana i enquadrament fotogràfic, fins a representacions paisatgístiques fetes amb matèria arenosa. Obres amb relleu, composicions geomètriques o pintures fruit d’una sessió apassionada. Clarament és un artista que es busca. Potser un camí que comença a seguir és el de barrejar, com ho fa a l’obra de la cabana primitiva, a mig camí entre la figuració descriptiva i el materialisme i també a les vistes del Cap de Creus. 
Però també em sembla interessant l’obra de les cases del Pol Nord, amb els seus colors vius i les formes geomètriques, distribuïdes de forma aleatòria. La composició, l’enquadrament, guarda un sorprenent sentit rítmic, pel què fa al contrast entre els colors càlids de les parets i el fons verd i terrenos del fons. Aquesta pintura, com una melodia contrapuntística, em sembla molt interessant i potser també li seria enriquidor a l’artista continuar cercant aquestes estructures plàstiques en altres racons. Potser d’aquí uns anys veurem la continuació d’aquest treball. Al Temple Romà ofereixen ara també un vídeo explicatiu de la història i el redescobriment del lloc, així com de la missió del Patronat d’Estudis Osonencs.
Litografia: revisió
A.M.
No tot són litos. El tema és el mateix 
i l’aparença també és similar. Però Lourenço hi arriba 
per diferents camins tècnics: dibuix, oli i lito.
L’altra exposició és la que obliga a una visita als amants de l’art i als amants del gravat en particular. Es tracta d’una exposició amb obra de l’artista Didier Lourenço. Català, de pare portugués, amb infantesa francesa, genera una obra on la dona de record anys 20, és la protagonista. Ho fa en vàries tècniques, però en la que hi té una especial traça és en la litografia. En aquests treballs gràfics, de tamanys alguns considerables, s’ho fa de tal manera que sembla que les peces estiguin fetes amb aquarel·la. Suposo que esquitxant amb tinta com si “bategés” les dones i aplicant multitud de recursos aconsegueix treure rèdits molt positius d’una tècnica que, una mica, tenia com avorrida. De fet Didier ho fa de tal manera que entre les litos, les obres mixtes i els olis hi ha com una barreja de resultats. 
Estèticament el tipus de figura guarda certa relació amb la d’aquella noia de Gavà que vam presentar fa unes setmanes, la Núria Cátedra. Com ella geometritza la figura, el rostre i la línia és summament important. Els caps són com circumferències perfectes. I sobretot en la recreació dels volums hi ha les semblances: com si utilitzessin “tampons” van enfosquin i colorejant les parts, fins aconseguir pells texturades i també sombrejades, de manera que guanyen volum. Però Didier és un artista de dones franceses i Núria ho era de cubans o llatins d’una altra latitud. 
Veure l’exposició del Temple Romà va bé per estar al dia de la seva programació i disfrutar d’una proposta variopinta, d’algú que cerca el seu món. Visitar l’exposició d’Ausart va bé per veure que hi ha persones que en saben un ou i fan de l’art un plaer, per ells i per tots. A totes dues encara els hi queda uns dies d’estada a Vic. El Temple Romà ja sabeu on és. La galeria Ausart, al carrer Sant Miquel del Sants, 4. 

CERÀMICA MODERNA

La ceràmica, com la pintura, en les mans d’Antoni Cumella

Museu Granollers
L’ovoide de Cumella
Centelles. “Poques coses i ben explicat”: Aquesta és potser la idea que sosté l’exposició del Museu de Granollers, dedicat al ceramista Antoni Cumella. De què hauria servit ajuntar centenars de peces si no per atapeir la mirada de l’espectador? L’important és  fer patent les bases del seu treball i això s’explica i s’entén reduint la mostra al mínim comú denominador.  En l’obra de Cumella importava, i encara queda clar, el concepte i també una filosofia base que pren la ceràmica com a expressió d’un nou món. I ho fa en base a unes formes que l’artista va concretar i va anar repetint en diferents solucions tècniques. Són l’ovoide, l’esfera, l’esferoide, la campana, el bust, el cilindre i el con. 
Una representació d’aquestes formes “elementals” són les que integren l’exposició temporal dedicada al gran mestre ceramista granollerí, un dels màxims exponents a Catalunya i comparable a l’altre mestre, Llorens Artigues. De fet tots dos comparteixen que van traslladar a la vessant més artística un llenguatge que li costa a vegades, sortir d’una esfera que l’infravalora entre les arts artesanals o decoratives. La ceràmica pot ser més. I és més. Ho demostren les obres d’aquests dos artistes que a més van vincular les seves produccions de fang amb les avantguardes i el discurs de la modernitat. 
M.Granollers
El bust
Antoni Cumella es va especialitzar a treballar amb gres, perquè tenia una ductilitat, una duresa i una estètica especial. Es preparava ell mateix la fórmula i després de la primera cocció, hi aplicava a les peces diferents tractaments d’esmalts, per anar cercant diferents resultats que intencionadament tenen un valor  plàstic i sobretot, estètic. Cumella anava anotant a les seves llibretes de treball aquestes troballes de resultats visuals que són difícils de produir i que molts cops resta a la sort de la voluntat del forn. 
A l’exposició del Museu, comissariada per la Glòria Fusté, s’hi poden veure uns quants grups de peces de les diferents formes que l’artista va decidir que serien la seva base de treball i generadores del nou món. A una altra part de l’exposició hi ha uns quants panells informatius que, de forma molt amena, expliquen els detalls tècnics i els detalls de les peces. També recorden el grau d’atzar i els moments en que l’artista no es pot arrepentir, com després de cada cocció, que tanca i segella una part del procés. 
En els ovoides o cilindres de Cumella, no cal cercar-hi una utilitat pràctica. Simplement són formes volumètriques de gres, ben esmaltades i en les que les mans afaiçonadores han cercat reduir la seva fisonomia a la mínima expressió. No hi ha nanses, ni elements secundaris. Les boques, gràcies que l’artista les hi deixa. Són l’únic que ens recorda que allò té una arrel llunyana amb un càntir o una ampolla. De fet el seu concepte “simplificador” guarda una estranya relació amb objectes primitius. Serà que els extrems es toquen?
Parlàvem de les “mans afaiçonadores”, però caldria precisar que les pec

es de Cumella estan fetes amb torn. Per tant, parlem d’un artista amb ganes d’experimentar amb els esmalts, però que coneixia molt bé com s’ha de treballar amb aquest aparell d’origen antic, però que no és fàcil de dominar. I menys d’aconseguir aquestes formes tant esveltes i perfectes. Els que comencem a potinejar amb fang ens rendim davant les peces extraordinàries d’aquest artista. Si visiteu l’exposició del Museu de Granollers, no deixeu de fer una volta per l’altra exposició amb fons del Museu. Em quedaria amb les obres de Benito, Tàpies, el “paisatge” de la Veronica Aguilera i sobretot amb un gravat d’un tal Orlando Pelayo. Diria que la seva estampa porta més coses que aiguafort que diu la cartel·la. 

 Fundació Vila Casas: 
quatre inauguracions 
en quinze dies
Qui està obrint tots els seus 
espais expositius amb 
material nou és la Fundació Vila 
Casas. Si Déu vol 
n’anirem parlant 
detalladament, 
però de moment us 
avanço la seva línia d’atac:
-. Xavier Grau, pintor. 

Van inaugurar dilluns a Can Framis

-. L’art de col·leccionar.

 Comissariada per
 Daniel Giralt-Miracle, reuneix material 
gràfic i publicitari col·leccionat per la 
Fundació Uriach 1838. 
A partir del dia 20 de gener, 
a l’Espai 0 de Can Framis.
-. Julio Vaquero i Joan Vilacasas, 
dues individuals a l’Espai Volart, 
a partir del 23 de gener.