L’ENTREVISTA

Montse Albàs: el teatre dels espais

A.M.
Montse Albàs, el dia de l’entrevista
Centelles. Aquest cap de setmana s’ha fet a Vic el Mercat Medieval. Un dels esdeveniments de més nomenada,  ha estat un nou drama escenificat pels carrers del nucli antic de la ciutat. Potser no sabíeu que el text o, com ella diu “script”,  l’ha fet la Montse Albàs.
Aquesta dada pot ser com la punta de l’iceberg de la projecció creativa d’una dona que en els últims temps trepitja fort en escenaris osonencs. Fa ben poc la teníem a Centelles,  dirigint “That’s not fair”. Però també havia dirigit “Maria Rosa” a l’estiu. “Lisistrata”, a la trobada del 2012. Ara prepara l’estrena a Barcelona de l’obra “Pacamambo”, estrenada al començament de l’estiu a L’Atlàntida de Vic. Albàs dirigeix molt, però ara també hem vist que escriu.
La idea original no és seva, però “That’s not fair”, és de fet una relaboració d’un text d’Espriu i les seves dues sessions centellenques, van fer sensació.  Volia saber més coses d’aquesta saba creativa, i per això vaig proposar a la directora, que ens trobéssim per entaular una entrevista. La xerrada va tenir lloc el dissabte 30, a la Sagrera. Puntual es va asseure a la taula i a partir de tres o quatre preguntes que tenia clares, es van anar filant els temes. No ho vaig enregistrar, per no tenir el penós tràmit d’haver de transcriure-ho. Tampoc vaig fer un vídeo, per no haver d’esperar els 60 minuts, perquè es carregui al You tube. Volia una entrevista-xerrada tranquil·la, relaxada, per poder estar per la conversa, captar les sensacions i l’esperit. Així que us presento tres preguntes, però les respostes no són el què deia, sino una mena de “raport”.

Val la pena preparar tot el muntatge per That’s not fair, per fer només dues úniques representacions?
A.M.
Jugant a coixinets
Montse Albàs va argumentar que té sentit fer-ho perquè l’important no era presentar-ho al públic, sino tot el procés d’assaig amb les actrius. 40 dones dalt l’escenari van desafiar els mètodes i van ser caldo de cultiu per generar experiència i aportacions a la trama dramàtica. Albàs tenia clar que volia una obra amb moltes dones. Això era portar la Tereseta del text de l’Espriu a un altre estadi, però sentia que era el que necessitava i va fer la crida per aconseguir un bon equip femení.
Albàs ens explica que per preparar aquesta obra, va aplicar un sistema d’assaig extret de les obres de teatre-dansa. Albàs va subdividir els grup de dones amb grups petits i hi assajava un dia a la setmana amb cada un. Això suposava molts dies d’assaig. Però permetia fer la feina de forma més pràctica. La directora cercava que l’actriu desenvolupés el seu personatge, a través d’apel·lar a la pròpia experiència i memòria. Fer que el personatge sorgís de l’ànima i l’adn de l’actriu. Cercant en els espais de la memòria i de les emocions, fent preguntes del tipus, “a que jugàveu, quan ereu petites?” va sortir el record del joc dels coixinets. Aquest joc infantil, que en el muntatge es mereix una gran escena, va sortir de la conversa entre directora i actrius. Va ser com un descobriment i no totes s’en recordaven del joc o el coneixien. Però en un tres i no res van començar a sortir coixinet dels calaixos i es va recuperar. Va passar a formar part de la trama de l’obra.
L’obra es va nodrir d’elements aportats per text, per la directora i les actrius. Es cercava estirar el text amb material descriptiu i també per argumentar l’expressió corporal i la facial, que són tant importants en el teatre de l’Albàs.
Al llarg de la conversa, me n’adono que Albàs té bastant clar on vol portar l’obra. S’ajuda molt amb el suport de l’espai i l’escenografia per traçar un camí. Després es tracta d’anar treballant amb els actors i tots els detalls escènics per arribar assolir el seu objectiu mental. Perdoneu la comparació: és com Miquel Àngel davant un bloc de marbre. Això no vol dir que no afegeix-hi coses, a mesura que avança. La part de l’obra que interpreta Ari Colomer, que fa com de Teresata “out-sider”, ho van afegir als últims assajos.
Però quin és el teu “discurs teatral” o d’on parteixes?
A.M.
La Tereseta “out-side”
Albàs, en la conversa explica que ella es va formar amb el grup Sèmola, que feia un tipus de teatre molt innovador, basat en el circ i més en l’aspecte visual que en el text. També explica que durant molts anys va treballar en escoles i s’ocupava d’escriure i dirigir obres de teatre pels nens. Aquí hi veiem els inicis del seu enginy com a directora i també els dots de dramaturga. També diu que té en compta a la coreògrafa Pina Bausch. Però sobretot ha fet cursos de teatre, un dels quals amb Wajdi Mouawad, fet que li va canviar el concepte teatral. L’exemple més important d’aquest mestratge és l’escenificació de l’obra Pacamambo, que suposa també un projecte concret de teatre professional. L’obra va ser traduïda al català per aquest muntatge, per Ramon Vila, presentada a Vic i properament s’estrenarà al teatre La Seca de Barcelona.
Com serà la Pacamambo de Barcelona?
A Barcelona hi estaran del 18 de desembre, al 4 de gener. Serà al teatre La Seca Espai Brossa –carrer Flassaders, 40-. L’estrena ha suposat també una reordenació de tot el muntatge, fins al punt que és com una obra nova. El fet és que l’escenari de La Seca es situa al mig, envoltat per les grades dels espectadors. L’espai és de nou decisiu. Aquest fet ha suposat haver de treballar de nou el comportament dels actors i el seu moviment, ja que tindran un contacte més proper amb el públic i difícilment s’en podran amagar. A Albàs li agrada aquest teatre proper, que dóna joc a moments íntims i jocs teatrals fets de detalls. Pacamambo compte amb la participació destacada de l’actriu centellenca Montserrat Grau i també dels actors Joan Roura, Marta Parramon i Jordi Arqués.

RUTA D’ART PER LA PLAÇA REIAL

Setba cataloga noves espècies 

Fotos: Aleix Mataró
L’hipopòtam del Taxidermista 
i l’obra que li ha dedicat el Miquel Macaya
Centelles. A l’època de Jules Verne, establiments com els del Taxidermista de la Plaça Reial de Barcelona, havien de fer furor. Podien posar a l’abast de la mà i sense que t’ataquessin, animals “importants” i espècies acabades de conèixer: un hipopòtam, un tigre, cuques verinoses o papallones de mil colors. El taxidermista les podia dissecar, i amb bastanta gràcia els deixava congelats en el temps, pacífics davant la mirada del científic o dels nens astorats. Ara la feina del taxidermista està en regressió. I el local de la plaça barcelonina fa anys que acull un restaurant. 
Unes portes més avall, hi té la seva seu la Fundació Setba. Aquesta entitat aprofita els recursos que generen les exposicions d’obres d’art i les activitats complementàries, per tirar endavant projectes socials i educatius. Per exemple, un dels projectes actuals és un calendari, fet amb dibuixos i treballs artístics firmades per persones amb discapacitats intel·lectuals. La venda d’aquest calendari auto-editat i auto-fet, ajuda a les necessitats de les mateixes entitats que acullen aquests individus. 
El brau personalitzat per en Xavier Jansana, instal·lat a l’Hotel Do 
de la Plaça Reial.
Entre les inquietuds de Setba  -Set balcons-, hi ha recuperar la memòria de l’espai que els acull: és a dir, de la Plaça Reial, prou emblemàtica i prou carregada d’històries. Enguany és el segon que han dedicat a recordar un establiment històric del lloc: el Taxidermista. 
A les sales de Setba –antiga residència d’Ocaña i de Lluís Llach- si poden veure animals dissecats pels responsables de l’antiga casa dedicada a preservar, d’aquesta manera, els espècimens que era important fer-ho, per la seva importància en l’estudi de la zoologia o per divulgar-ho entre els barcelonins. Més tard els caçadors també van ser uns clients habituals, interessats en preservar els seus “trofeus”. 
A mes d’una mostra de l’antic fons del Taxidermista, també es poden veure obres d’artistes actuals que han estat convidats a recrear o donar la seva visió d’aquest antic ofici zoològic. Destaca, per exemple, les dues pintures de Macaya, de fons negre, amb animals africans. També hi ha escultura, instal·lacions. Obres d’artistes com Nasevo, Carles Piera, Guim Tió i Eduardo Palaus. També hi ha fotografia: imatges del recentment desaparegut Toni Catany o de Pepe Encinas, Català Roca i Miserachs. 
Cap a fora
El cèrvol de Cristina Sampere ubicat a l’Herboristeria Rei
Però la proposta de Setba, no només es queda dintre els balcons, sino que baixa a la Plaça i implica altres establiments en la memòria del lloc. A més dels artistes de la sala, es va convidar a un altre grup a fer un treball de forma animalística. Concretament a 16 artistes se’ls hi va donar uns animals fets amb làmines de cartró, fàcils de muntar. Cada artista ho ha tonejat a la seva manera. 
Entre els artistes hi trobem creadors prou coneguts en aquest blog, com la Núria Guinovart, la Rosa Permanyer o la Roser Oduber. També altres artistes com Nazario. Així com treballs de Xavier Jansana, Rosa Solano o Pep Camps. Tots parteixen d’una base escultòrica, això és un cap de brau de cartró. Però cadascú o hi afegeix una capa de pintura, o hi afegeix altres detalls que ho aproximen més al seu discurs de dissenyador o pintor. 
El tigre del bar Glaciar, fet per la Sònia Ferré
El recorregut per cada establiment, amb l’excusa de veure “el cap” és una oportunitat d’or per entrar a establiments que potser no hi haurieu entrat mai: L’hotel Do, la màgica Herboristeria Rei, la pizzeria Rossini, el bar Glaciar. Molts llocs amb pedigrí o d’últim disseny. Per exemple l’Herboristeria Rei és un establiment que supera els 190 anys. Deu el seu nom al fet que va esdevenir herbolari oficial de la Reina Isabel II. Mostra de la seva història és la seva decoració, que sembla que amb prou feines ha viscut algun canvi. 
El bar Glaciar també està a la llista de les pròximes visites a la plaça. És un local com si fos el cafè del barri. D’aquests que tenen totes les ampolles de licors a darrera la barra. No sóc persona de beure, però sí d’anar a llocs d’ambient xulo i on facin concerts. Els dijous hi fan sessions de jazz o de bandes de petit format.
A l’altra extrem hi ha l’Ocaña, un lloc fosc, de disseny com vintage, que tenien uns croissants vistosos. I també la cuina amb un gran finestral, en una passarel·la futurista, com de trànsit entre dos ambients. La Fundació Setba és a la Plaça Reial, 10, 1-2.

BON COR, BONA RECAPTA

Desperts

Centelles. Dissabte, 30 de novembre, 7:25: En vistes de que s’ha d’apagar el llum durant una hora, tinc curiositat per veure com s’apaga. Obro el llum del quarto i espero. De cop, es torna fosc, tot solet. Es para el soroll incessant de la nevera i tinc una estona més per donar voltes al llit. Però al cap d’una estona ja friso per començar el dia, així que m’aixeco i vaig per dutxar-me –ja que la caldera, en principi ja ha escalfat l’aigua durant la nit. Però de cop torna la llum! Són cap a les 8 del matí. Els operaris de l’Electra s’han superat a ells mateixos per canviar una peça que diuen era necessària substituir, per assegurar que el poble no es quedi a les fosques per accident. Perquè tot el poble s’ha quedat a les fosques. Es veu que per fer això, només cal tocar un interruptor.  Centelles on, Centelles off.

Aleix Art
Imatges de la recollida i el magatzem d’aliments
9:00 .- Després d’un cafè en llet que sí estava calent, em planto al Bon Preu. Durant dues hores em toca donar un cop de mà a la recapta d’aliments. Al poble hi havia 80 voluntaris repartits en torns de dues hores, durant tot el cap de setmana –fins diumenge al migdia- i escampats per els tres establiments més assortits. Al Bon Preu, amb 120 minuts es van omplir 7 carros. Però en el següent torn, 12. La solidaritat dels centellencs no es va fer pregar. Eren varis els donants que ja anaven conscienciats o que inclús venien expressament per fer la seva aportació: des d’un paquet d’arròs o pasta, fins a un lot assortit de diferents aliments dels que es demanaven. Cadascú aportava el que volia. Inclús persones que ho passaven malament, hi aportaven una part. Altres col·laboradors de la Capta es cuidaven de portar-ho al magatzem local per anar-ho ordenant i deixant-ho a punt pel seu destí final. Suposo que algun dia tindrem dades. 

11:00 – Camí d’Aiguafreda amb cotxe. Aparco i vaig cap al centre. En els carrers del petit nucli urbà s’hi ha instal·lat una fira de Nadal. La idea bàsica dels paradistes és oferir articles auto-confeccionats o preparats per l’ocasió: caramels, galetes, moneders, roba, coca, llana, joieria. També hi havia una parada de llibres. Entre les parades, hi ha l’Esther i el seu home del Tallaret de la Plaça Major centellenca. Estan al lloc més solei. Molta gent i bon ambient. Al menys no es veuen les parades típiques i tòpiques que normalment trobem. De les galetes estrellades de mantega, no en va quedar ni una, quan les vaig treure a la tarda, per berenar amb els del grup Baobab.

17:00.- Després d’un cafè de tarda, del qual ja en tindreu notícies cap al final d’aquesta setmana, toca sessió de preparació amb el grup Baobab. Ens preparem per la visita d’un grup de nanos de Sant Joan de les Abadesses. Venen el divendres que ve, al matí i fins a mitja tarda. Els passejarem per la zona de la Rovira i La Llavina. Els hi ensenyarem el poble, l’església i els ben alimentarem. A part de conèixer-nos millor, compartirem moments de pregària i de cançons. 

Diumenge, 10:00 -. Després d’un esmorzar fugaç, toca missa. Avui hi ha d’especial que és el primer dia d’Advent i sobretot que en Sergi Forner es presenta a la comunitat, per iniciar el seu camí cap al baptisme. És un xaval jove i seguint l’exemple de la seva nòvia, vol apropar-se al cristianisme de forma més compromesa. Fa un discurs esplèndid i ben orat, explicant els seus motius. Si s’hagués pogut, s’haurien sentit aplaudiments. El que no sabia és que per ser batejat quan ja es té una edat, s’hagués de seguir tot un procés com burocràtic. Creia que Sant Joan els banyava amb aigua i ja n’hi havia prou… Bromes a part, les fonts més avançades m’indiquen que s’està preparant els passos a fons i coneixent els fonaments dels costums religiosos imperants a la nostra cultura. 

Tarda: estona de pessebre. Toca forrar una estructura. Avui, dilluns, ja estava seca. Demà pintar, preparar el terra, fer les figures, il·luminar, posar verdet, pintar el cel, fer la finestra i enxufar. El comissari de l’exposició ens vol tenir enllestits el cap de setmana del 14. Tot està bastant controlat. A la capella de Jesús sembla que també van a la idea. 

EXTRA: DIPÒSIT AL MNAC

Museu Nacional d’Art de Catalunya
El mural de Miró fet el 1976, juntament amb Josep Llorens, per la casa IBM de Barcelona


Ingressa al MNAC el mural de Miró
de la casa IBM
Centelles. Aquest  matí s’ha fet al Museu Nacional d’Art de Catalunya, l’acte de cessió d’un mural de Joan Miró, propietat de la Conselleria d’Ensenyament. El mural estava a la seu d’Ensenyament a la Via Augusta, que abans havia estat la seu catalana d’IBM, que va ser qui va encarregar el mural ceràmic a l’artista.
El conjunt, datat del 1978, amida 2,80×8,72 cm. Es compon de 406 ceràmiques de gres refractari i està pintat amb esmalts dels colors típics mironians : negre, blanc, blau i vermell. L’artista el va fer amb col·laboració amb el seu amic ceramista Josep Llorens Artigas, qui l’ajudava a ell i a altres artistes a fer els treballs de ceràmica. De la relació entre tots dos també va sortir el mural ceràmic per la seu de la UNESCO a París o el de l’Aeroport de Barcelona, amb qui el que ara es pot veure a la sala de la cúpula del MNAC, s’assembla bastant, amb les formes orgàniques que semblen ocells i les grans línies negres.

L’acte d’avui al matí ha estat presidit pel president del Museu Nacional , Miquel Roca, el director, Pepe Serra ; la consellera d’Ensenyament, Irene Rigau, i el conseller de Cultura, Ferran Mascarell. També ha estat present a la reunió, el fill del ceramista,  Joan Gardy Artigas, que també continua el taller del seu pare a Gallifa.