EXTRA:

Douglas Duncan 
regala 160 fotografies al Picasso

Museu Picasso, Barcelona. Foto: Juan Ávila
David Douglas Duncan a la presentació 
de la seva donació, avui a les sales del Museu Picasso


Centelles. El fotoperiodista americà David Douglas Duncan ha seleccionat 161 fotografies dels seus àlbums, dedicades a Picasso, i les ha regalat Museu Picasso de Barcelona. El museu està de celebració, pels seus cinquanta anys d’existència. I no hi ha una manera millor de festejar-ho que et facin regals.

 © David Douglas Duncan
© Successió Pablo Picasso, 
VEGAP, Madrid, 2013
Picasso a la Californie pintant Cap, 1957

Una de les fotografies donades per Douglas

Duncan.
Douglas Duncan és un fotoperiodista. Va treballar a Life i a Collier’s, però després de que aquesta fes fallida, s’ha professionalitzat com a freelance. La seva carrera gràfica, comença després de  la Segona Guerra Mundial, però ja en aquell episodi, va prendre fotos dels esdeveniments. Després va cobrir les guerres de Corea i el Vietnam, entre altres reportatges. El 1956 va conèixer Picasso i va aconseguir intimar-hi. Douglas Duncan també vivia al sud de França i va visitar sovint a l’artista, a la residència de Le Californie. Va menjar amb ell i va poder entrar al seu taller. La càmera l’acompanyava i va poder testimoniar aquesta vida íntima i creativa de Picasso. 
Un veterà
Douglas Duncan té ara 97 anys. Va nèixer el 23 de gener de 1916 a Kansas City. Avui era al Museu Picasso de Barcelona, presidint la roda de premsa de donació de les imatges, que es presenten al públic amb una mostra reduïda de seixanta-quatre. Douglas Duncan va triar ell mateix les imatges. Els negatius originals es conserven des del 1996, a la Harry Ransom Center de la Universitat de Texas a Austin. El fons està digitalitzat, i un laboratori especialista les ha imprès sobre paper Inkjet gold Fibre Silk, de 50×60 cm. Aquestes imatges en paper són les que han ingressat al Museu Picasso de Barcelona i ajudaran, de forma important, a incrementar el seu pes estratègic a l’hora d’estudiar a l’artista. 
Fins el 12 de gener de 2014 es podrà visitar a una sala d’exposicions temporals, aquesta mostra fotogràfica. Recordeu que no gaire lluny hi ha exposada temporalment l’obra “La Vida”, de l’època blava, un altre regalet-prèstec del Museu de Cleveland. Vegeu l’article específic.

ANY ESPRIU – 2013

ESPRIU I ELS ARTISTES VII


Un Sis-cents 
per anar a veure l’Espriu



Aleix Mataró
Parella de quadres amb les màsqueres, uns dels personatges de Sarrate.
Centelles. Aquests dies es pot veure de nou, l’exposició d’obres que Jordi Sarrate va fer inspirat en Salvador Espriu. Són les obres fetes als anys seixanta, sota el títol de “Teatre del poble”. La història d’aquestes peces i del propi autor justifiquen aquesta nova aproximació, ara més en motiu del centenari.
 Segons ens va explicar el mateix Sarrate a la inauguració, les pintures, litos i linòleums,  no citen mimèticament la poesia del poeta. Sinó que es fixen en la voluntat d’aquell de construir un món i com aquell comença a fixar-se amb personatges populars, similars als de Sinera. Però Sarrate crea o s’inspira en gent més propera al context de Centelles, que serà el seu gran tema subjacent. 
En una conversa amb el Jordi Sarrate, dies abans de la inauguració de la mostra –que es pot veure a la capella de Jesús de Centelles-, l’artista ens explicava que va conèixer l’obra  de l’Espriu, després que li descobrís Mn. Josep Esteve, sacerdot que ha estat molt vinculat amb Centelles, parroquial i culturalment. Sarrate va descobrir la poesia d’Espriu i va fer part de l’obra. 
A.M.
Sèrie de litografies. A l’escola on anava el Sarrate, els hi deixaven
tirar tres exemplars de cada planxa. Només hi eren per aprendre.
Més tard, ell i els seus joves amics, es van enterar que l’Espriu “in person” aniria a pronunciar una conferència a Manresa. Aleshores hi havia allà un grup de gent que feia sessions culturals i de tota mena. Eren el grup Artviu. Sarrate no recorda molt bé amb qui hi va anar. Suposa que era amb el seu amic Jaume Rodri, que ja tenia vinculació amb Manresa. El que sí se’n recorda és que van agafar un Sis-cents i van anar cap a la capital del Bages, passant per Moià. Tota una excursió, encara avui!
Es van presentar a aquella sala i el Sarrate, “ni corto ni perezoso”, va aprofitar per saludar a l’Espriu i mostrar-li que estava interessat en la seva obra i en coneixe’l. Al cap d’unes hores, Sarrate, explica, que es van trobar a un bar d’estil americà, a Manresa mateix. Creu que es deia “Texes”. Van continuar parlant i es van tornar a citar ja per un altre dia, a Barcelona, al lloc on treballava l’Espriu. Una oficina d’una assistència sanitària. Així van mostrar-se les mutues habilitats i interessos i van sortir algunes iniciatives noves. 
A.M.
Els llibres i documents també es mostren a l’exposició. Són una 
part molt important i la manera com viatgaven les idees entre els
artistes i el poeta.
Jordi Sarrate, en aquell aleshores estudiava a l’escola d’art que hi havia a l’Hospital de la Santa Creu. Ara no se si ja era l’Escola Massana o una altra institució, que allà hi tenia les dependències de gravat. Amb uns companys de curs, van decidir fundar un grup, que editaria una revista relacionada amb poetes i escriptors. El grup es va dir Tarot i van començar a editar unes revistes amb contingut artístic i cultural, seguint l’ordre de les cartes del Tarot. Com sabeu aquestes cartes, cada una correspon a un personatge i això influïa en el sentit dels continguts de textos i imatges, que en aquestes revistes mereixen la mateixa importància.  
El tercer i el quart número van comptar amb la col·laboració del mateix Espriu i es van fer servir textos seus. Aquests números anaven dedicats a la carta de l’Emperadriu i l’Emperador, respectivament. Com a artistes i membres del Tarot hi havia Mercè i Rosa Biadiu, Joaquim Serra, José Aguliera, Xavier Serra de Ribera, a més del Sarrate. D’Espriu, al tercer número hi havia la “Cançó de l’Esperanceta Trinquis”, la “Cançó banal de la ciutat de Ctesifon”, “El ninot” i el poema XXXI de “La Pell de Brau”, que aleshores s’estava difonent. Al número quart del Tarot, dedicat a l’Emperador, hi havia un text de nou encuny, de l’Espriu, una prosa titulada “Tarot per a algun titella del Teatre d’Alfaranja”.
L’exposició de la capella de Jesús recull les portades originals del Sarrate que es van fer servir, així com altres treballs relacionats amb el Tarot, que a més, ja aleshores, feia exposicions físiques a Barcelona mateix o altres llocs. 
A.M.
A la inauguració de l’exposició, Joan Anguera acompanyava a Sarrate.
El primer va llegir poemes i estrofes de l’Espriu i les anava comentant.
Així que la relació iniciada amb l’Espriu a Manresa va ser fecunda, i sembla que entre el poeta i l’artista centellenc hi havia una amistat. En Sarrate, ens deia que l’Espriu en aquella època ja tenia una fama, era bastant selectiu amb la gent i també es feia pregar i anava bastant a la seva. L’Espriu havia de fer alguna altra col·laboració més al Tarot. Sarrate esperava amb delit, que l’home de lletres, fes la seva “interpretació” de la carta de la mort. Però Espriu sempre li deia “En el seu moment ho feré; cada cosa al seu temps”. Encara ho esperen. 
Sarrate recorda que l’Espriu era molt curós amb la seva feina de literat. Que revisava una i altra vegada els seus textos i se l’hi havia de pregar que es decidís d’una vegada a donar-ho per bo i poder-ho publicar. Un home exigent, però segons Sarrate, alhora divertit, Recorda que explicava acudits i que cantaven. També recorda que l’Espriu els hi feia conèixer altres escriptors. Espriu mateix va tornar a col·laborar amb un altre número del Tarot, aportant una llista dels personatges-cartes i fent una espècia de descripció breu en

Jordi Sarrate
Agenda de les activitats de
l’exposició

forma de vers. Un d’aquests personatges de les cartes és una papessa. I en el llistat, Espriu parla d’una tal Papessa Joana. “Quí és, li demanaven?” Espriu els hi va fer llegir Stendhal i en concret uns textos recollits en els “Passatges per Roma”, on parla d’una Papessa recanvolesca. 

Les obres de l’exposició recorden aquesta història i també traslladen al futur la imaginació del seu creador, entorn a la vida de Centelles. Però això crec que voldria un altre article. De moment ho deixem aquí.





MOSTRA D’ART URBÀ – GRANOLLERS

Més artistes i menys excavadores!

Dibuix propi
La Roca Umbert presenta uns espais formidables, molt aptes per 
deixar escapar la imaginació i la creativitat.
Centelles. Dissabte al migdia vaig fer una escapadeta a la Roca Umbert de Granollers. El pla era veure el què pogués, parlar amb la gent que hi ha al darrera de la MAU, dinar i tornar al cau. De la Mostra d’Art Urbà de Granollers, segurament l’acrònim us sonarà i teniu raó: només han hagut de treure la I de la MIAU, per generar una activitat germana a la de Caldes de Montbui, amb la que hi ha una relació com de tutela i suport. En aquest cas el poble assessora a la capital. De fet, editen els catàlegs de les activitats conjuntament. La MAU de la Roca Umbert té d’específic que s’inscriu al recinte de l’antiga fàbrica tèxtil. Però la resta és similar: un equip d’experts, comissaris, artistes residents i altres ànimes van estudiar diverses propostes de col·lectius o artistes que volien fer una activitat amb un caràcter urbà i amb un ingredient performatiu o participatiu. 
Dissabte passat es varen presentar unes cinc propostes, de les quals només en vaig poder veure una remota aproximació. La majoria tenien previst mostrar-se a la tarda, i quan vaig aparèixer  ho estaven preparant. A les dues del migdia, quan vaig arribar, s’acabava un taller o jornada de treball per artistes performatius i dedicat a l’espai fabril. Al cap d’una estona, la comitiva era asseguda al restaurant, dinant. El que sí vaig poder veure, varen ser unes cortines negres, instal·lades en un passadís d’una nau. Les cortines penjaven perpendicularment al sentit del passadís i tenien en la seva superfície uns brodats senzillets d’una noia que cosia a màquina. Per tant formaven la idea d’una fàbrica de cosits, amb les màquines alineades i totes les noies treballant a tot drap.  A cada cortina, transparent, hi havia el mateix disseny, però a mesura que s’avançava, el brodat patia una espècia de descomposició, que feia que sortissin fils. Com si de brodat, passessin a ser els pengims dels tapissos de Grau Garriga. Aquesta instal·lació era obra del col·lectiu Dedal i es titulava “Prevaricació del fil per randa”. 
Aleix Mataró
El trio d’artistes que preparava el seu projecte
interdisciplinar a la Tèrmica
A l’altre cantó del passadís hi ha la Tèrmica. I a dintre hi vaig trobar un altre trio d’artistes, un col·lectiu casi format per l’ocasió, per Carles Azcón, Meri Farnell i Angel Gama, que estava preparant una performance que ajuntava música, pintura i acció, “Re-evolució industrial”. L’espai de la Tèrmica és molt xulo, amb els altells de ferro, escales i les màquines i aparells intactes. Segur que el muntatge havia de ser impressionant, a l’hora que s’havia d’estrenar, que havia de ser en un moment més fosc del dia. Eren les dues i a la colla, no els hi molava massa haver d’avançar detalls del seu projecte, a un desconegut.
En un altre racó de la Roca Umbert hi ha els tallers dels músics i entremig de dues naus, Miquel Garcia hi havia instal·lat uns altaveus que llençaven reivindicacions de tota mena, el projecte “Nosaltres”. La que em va quedar: més artistes i menys excavadores!. D’alguna manera proclamaven a l’aire reivindicacions i desitjos que estaven relacionats amb la vida dels creadors i el mateix espai fabril de Granollers. 
En el mateix raconet, un duet femení preparava unes danses acrobàtiques, “”El jardí de les flors lletges”. Segurament recordareu a la Montse Martí i a l’Anna Rubió, les coreògrafes que a la MIAU de l’any passat (2012) feien servir la terra i l’hort, com escenari i material de la seva dansa silenciosa i fèrtil. A la Roca Umbert preparaven uns cables i, segons em van explicar, havien d’anar baixant des d’una finestra, en tirolina, a poc, a poc, i avançant al ritme del seus passos màgics. 
Art a tope
A.M.
Les cortines amb els brodats -que aquí no es veuen bé-, amb
la fàbrica autèntica com a teló de fons.
Segurament al Facebook de la Roca Umbert i especialment del seu espai d’art, trobareu les imatges més maques i informatives del MAU. Aneu a l’enllaç. De fet em sembla més important fer patent que hi ha llocs on el pols artístic es mou amb ganes i frisa per connectar i desvetllar la gent. Els responsables de l’espai d’art tenen un bon programa expositiu que els ocupa tot l’any. Estan connectats i col·laboren amb altres centres, com el TPK de l’Hospitalet. Ara preparen una exposició al voltant del tema de la violència de gènere. A la Roca Umbert tenen artistes en residència, que treballen, exposen i també ensenyen. De tant en tant, al voltant d’una exposició es fan tallerets dedicats a explorar algun aspecte i també estan posant en marxa una Escola d’Art. Va molt bé anar a veure qué es fa a altres llocs per agafar vitamines. 

MUSEU PICASSO DE BARCELONA

“La vida” s’agermana 
amb els “Terrats” a Barcelona

Centelles. Fins fa un temps s’havia generalitzat fer exposicions amb moltes obres. Les circumstàncies, sembla que fan sortir exposicions petites, però igualment intenses: dues peces, potents, són suficients per generar un debat entorn a la seva història creativa i revisar l’època blava de l’artista (1901-04). El Museu Picasso de Barcelona ha portat l’obra “La vida”, guardada al museu de Cleveland. L’amfitrió a Barcelona de la peça “americana” és l’obra “Terrats”. Els investigadors han descobert que entre les dues hi ha un lligam important i amb les dades i documents han preparat aquesta exposició que estableix i explica els lligams entre les dues teles. 
Pablo Picasso, “La Vida” ,
Barcelona,  1903. 
Oli sobre tela. 
The Cleveland Musuem of Art
Donació de Hanna Fund. 1945. 24
Successió Pablo Picasso, VEGAP, 
Madrid, 2013
L’exposició va ser inaugurada divendres passat i es podrà veure fins el 19 de gener. Forma part de la commemoració dels cinquanta anys del museu barceloní. La mostra posa sobre la paret la investigació que ha generat Reyes Jiménez, investigador del mateix museu. Les anàlisis científiques de l’obra “Terrats”, va permetre saber que sota la pintura visible a cop d’ull s’hi amaguen les traces d’una altra composició. La idea primera de Picasso representava una parella, nua. Aquest tema reelaborat per multitud de circumstàncies i imputs és el que condueix a Picasso a treballar, atacar i reformular vàries vegades la tela de “La Vida”. De fet sota aquesta tela també ja es sabia que hi havia una altra composició diferent, que va quedar tapada per la proposta definitiva. Els darrers estudis de laboratori han permès precisar els components pictòrics i estudiar els canvis tècnics i de procediment pictòric de l’autor.
L’exposició posa a l’abast del públic aquestes anàlisis de microscòpic i també els dibuixos preparatoris, que serveixen per estudiar formalment i compositivament, la preparació de “La Vida” iniciat amb l’obra subjacent als “Terrats”. 
Ambdues pintures són del 1903 i formen part de l’etapa en que Picasso viu bàsicament a Barcelona, tot i que també s’escapa a París. El 1904 s’hi instal·larà definitivament. L’etapa blava es caracteritza pel to dominant en una sèrie de teles, que inclou també obres com l’autoretrat del 1901, “Els pobres a la vora del mar” (1903) o “La Celestina” (1904). També és l’època que en gravat Picasso fa l’aiguafort “L’àpat frugal” (1904) o el dibuix amb aquarel·la “El foll” (1904). 
En aquestes teles i peces, Picasso tracta temes més de calat social i també sembla que li serveix per reflexionar sobre qüestions autobiogràfiques que l’afecten molt: la mort per suïcidi del seu amic Casagemas i una situació econòmica precària. Amb tot, sembla també que els temes tampoc no són alients a les preocupacions de la pintura europea del moment i Picasso continua plenament relacionat amb la vida artística de la Ciutat Comtal. De fet, potser us pregunteu si la tela dels “Terrats” és un tema innocent o una pintura despreocupada, que l’artista fa per tapar la de sota? Doncs resulta que els terrats com a tal eren un element arquitectònic que coneixia un increment important a la Barcelona de l’època. Picasso s’interessar per aquests terrats barcelonins, reflex de la vida urbana i també farà pintures de les taulades parisines. 
Però l’obra subjacent i els dibuixos que porten a “La vida”, parlen d’històries humanes. De persones fràgils, que sembla que necessiten protecció i ajuda. Picasso destilarà aquestes qüestions en vàries obres i “La vida” en serà una de les més importants. En dibuixos preparatoris, la idea era representar un pintor amb el cavallet representant una parella abraçada. A la  composició final, el cavallet es canvia per una maternitat dreta, vestida amb aires austers i clàssics. Té una imatge monumental. La parella, l’home acabarà sent el retrat del seu amic desaparegut Casagemas. Picasso prepararà el tipus d’abraçada, la silueta de les figures i l’expressió del cos en varies dels dibuixos previs. L’obra “Terrats” va acompanyar sempre a Picasso. “La vida” va passar aviat en mans privades. Sembla que és cap al 1905 que els col·leccionistes es comencen a interessar de manera important per les etapes blaves i rosa.