MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA

Un curs engrescador


MNAC
Josep Tapiró, amb la peça “El santó Darcaguy” 
Centelles. Ja tenim la programació del Museu Nacional d’art de Catalunya pel curs 2013-2014. Ara falta inaugurar una mostra de petit format dedicada a Tàpies i el romànic, la gran exposició del fotògraf Joan Colom i després ja s’obrirà el calendari nou. En tema d’exposicions destaca una exposició dedicada al pintor Antoni Viladomat (1678-1755), el maig del 2014, potser el pintor més important del barroc català i actiu a l’època de la Guerra de Successió. També destaca la preparació d’una altra exposició en que es recorreran les “pràctiques artístiques a Catalunya del 1950 al 1975”. Serà per tant una avançada del MNAC cap a terrenys més propers de la creació artística.
L’exposició de Viladomat i una altra proposta que combina peces barroques amb actuals de Perejaume seran les activitats del MNAC dedicades al Tricentenari. Paral·lelament hi haurà altres exposicions: a l’article sobre Picasso, parlàvem sobre el seu amic Carles Casagemas. Doncs a l’octubre del 2014, podrem redescobrir la seva obra al museu del Palau Nacional. Abans, entre l’abril i el setembre, l’artista convidat a la sala d’exposicions serà en Josep Tapiró. Artista del XIX, de tema orientalista, parent artístic de Fortuny que s’instal·là a Tànger. 
També es preparen altres “intervencions” a les col·leccions permanents: la més important serà una revisió de la col·lecció dedicada al segle XIX i el XX –juliol del 2014. També es faran mini-exposicions: a la sala de romànic es podran veure peces del gran mestre de Cabestany, un dels escultors de més anomenada del romànic català. Això a l’abril. I a la tardor, la mateixa sala rebrà la visita de la talla de Sant Joan Evangelista, procedent del Museu de les Cultures del Vi de Catalunya, de Vilafranca del Penedès, germana d’altres talles del taller d’Erill. Els de romànic també celebren un congrés internacional, a primers d’abril, dedicat a patrons i procediments artístics. Espero poder-vos-ho anar explicant. 
LLEVA ALS MIQUELETS

La Comissió d’Equipaments 

dels Miquelets de Catalunya 

ha enviat avui la convocatòria per la
 lleva de Tardor 2013. 
Va destinada a captar nous socis
 que vulguin participar 
dels esdeveniments de 
recreació històrica de la 
Guerra de Successió. 
Cara el 2014 i els actes del 
Tricentenari s’espera 
una agenda carregada. 
Els nous socis poden apuntar-se 
per fer-se vestits i participar com a 
“Fuseller de la Generalitat”, 
“Magraner de la Generalitat”, 
“Miquelet de Vilar i Ferrer”, 
“Civil” o fins hi tot 
“Cuirasser del regiment de Cavalleria 
de St. Jordi”, 
si bé que per aquest darrer 
cal disposar de muntura i 
s’ha de tractar a banda. 
També, com a novetat, 
les noies es poden apuntar i equipar 
com a aiguadera (civils). 
Podeu demanar més informació 

OBITUARI

Mor Max Cahner

Ajunt. Sant Cugat
Max Cahner en un acte a Sant Cugat,
el novembre del 2011

Centelles. Als 76 anys, ha mort aquesta matinada, Max Cahner (Bonn, 1936). Editor, historiador, polític i sobretot impulsor de nombroses iniciatives i institucions catalanes. Era de pare alemany i mare catalana. Sempre es va sentir d’aquí i sembla que de geràmnic en va mantenir la seriositat, el rigor i l’exigència. Va ser Conseller de Cultura entre 1980 i 1984, amb el primer Govern de Jordi Pujol. Va fundar Edicions 62, va impulsar la Gran Enciclopèdia Catalana. Com a conseller va engegar o impulsar la creació de nombroses infraestructures culturals: l’Arxiu Nacional, la Filmoteca, Tv3, Catalunya Ràdio. 
Diuen que ha estat un home que ha fet i empès una enorma tasca cultural i de creació d’estructures d’estat, des de l’ombra i sense cercar grans protagonismes. Un amant de la feina ben feta. Rebrà la Medalla d’Or a títol pòstum. Fa 15 dies el Govern català ho havia decidit. 
Miquel Tàpies
Avui mateix la Fundació Antoni Tàpies també ha emés un comunicat per la mort de Miquel Tàpies Barba (1960-2013), fill de l’artista i estretament vinculat amb la fundació i la divulgació de l’obra del mestre.

UN MESTRE DE LA PINTURA

Luís Marsans 
revisa obra a l’Espai Volart

Centelles. A l’Espai Volart actualment hi ha tres exposicions. La que, subjectivament, més m’atrapa i captiva és la de pintura de Luís Marsans. No és un pintor que conegui molt. I en aquesta mostra de caire revisionista –hi ha representats els seus grans temes i peces datades de fa quatre décades-, em vaig posar de ple a descobrir el tipus de pinzellada i la manera com construeix cada composició. Fins al punt que aquest concepte de la pinzellada és el que em va semblar més important. 
MNAC
Micro-mecenatge al MNAC
El Museu Nacional d’Art de Catalunya 
ha ingressat en el seu fons un dibuix 
de Marià Fortuny que han adquirit els
 Amics del Museu gràcies a una campanya 
de micro-mecenatge. 
El dibuix amb tocs de color aigualit, 
és “La Pregària”, del 1872, i correspon 
a l’etapa granadina del pintor de Reus. 
Ha costat 45.000 Euros. 
Els amics han aconseguit aquesta suma gràcies 
aportacions d’Amics i anònims, 
que anaven des dels 10 al 3000€. 
Fa casi un segle, la gran obra “La vicaria”, 
també de Fortuny, va ingressar al MNAC, 
després d’un esforç a través de subscripció pública. 
És interessant la comparació de 
“La pregària” amb l’obra de Marsans.
Es tracta d’una pintura a mig camí entre el pastel i l’aquarel·la. Deixa granets i alhora és aquosa. Segons una font fiable, es tracta de guaix i a vegades hi barreja oli. Marsans sembla jugar i controlar el tipus de pinzellada més carregada de matèria o més aigualida i va construint els seus temes: les famoses biblioteques semblen un experiment per anar graduant aquest esforç tècnic. Però hi trobem un esforç més reeixit en els paisatges i natures mortes. M’interessa assenyalar que pinta sobre cartró de color gris. I per tant amb el color de la pintura ha de dominar el fons. Ho aconsegueix amb tons vius, com blaus, fúcsies. També utilitza paper. Hi ha quadres més definits, però també n’hi ha que tenen una voluntat més despintada i desdibuixada, com el bodegó negre, amb unes teteres sense pintar, fet amb oli. En aquest capítol també hi posaria les vistes de racons arquitectònics, com en estat ruïnós, del que només en pinta la decoració i en dibuixa els elements funcionals. La presència del llapis per definir o anotar també és important en moltes obres. En general trobem tons pastelosos. En els paisatges li agrada construir temes per contrasts o faixes. 
L’obra del Luís Marsans està considerada entre els bons pintors realistes. El fet diferencial crec que està en aquest concepte de pinzellada. 
L’exposició reuneix també obres més experimentals, de caire geomètric abstracte o amb collage de papers de diari, que no sembla que hagi tingut continuïtat. Però també ens parlen de que Marsans potser va arribar als seus temes interiors i al seu tipus especial de pintura de la realitat, a través de la construcció abstracte de la composició. La idea de que la pintura realista és en el fons una construcció abstracte l’hem sentida en altres artistes i en l’obra de Marsans es veu clarament. L’exposició es pot veure a l’Espai Volart, 2, fins el 15 de desembre. C/ Ausiàs Marc, 22, Barcelona. 
LA VIDA AL PICASSO

El dia 11 s’inaugura al Museu Picasso
 de Barcelona una exposició entorn 
a l’obra “La vida” i també 
“Terrats”. 
Ambdues pertanyen a l’època blava de 
l’artista i han estat estudiades 

àmpliament, fins al punt que s’ha descobert 

una pintura sota la tela amb els terrats barcelonins. 
L’exposició comptarà amb dibuixos 
i estudis preparatoris. 
Però sobretot, 
amb la mateixa obra 
“La vida”, que prové 
del museu de Cleveland. 

EXTRA: EXPOSICIONS A VIC

Trios d’artistes i mestres

Centelles. Avancem uns dies la publicació de novetats a la portada del blog, perquè es van acumulant temes i ja endevino alguns punts que caldrà tractar aviat i que podrien encallar encara més els materials frescos que s’esperen al rebost. Tinc dos punts denominadors comuns: totes les propostes que s’esmentaran en aquest article, tenen lloc a un mateix lloc: Vic. I també tenen una estructura similar: són propostes en forma de trio, si bé una l’han espaiat en el temps i les altres dues són en forma de col·lectiva. La més veterana d’aquesta triada és la que han anat fent a l’Albergueria de Vic. Es tracta d’un programa d’escultura, que de forma consecutiva ha ocupat la sala romànica: obra de Ferran Vives, Jordi Díez i ara de Pep Ricart. Crec que han seguit un ordre generacional, començant pel més jove i acabant pel més veterà i mestre d’escultors. Ricart va ser durant molts anys professor d’Escultura a Arts i oficis de Vic i també director. Ells fa trenta anys van introduir al seu centre una tècnica revolucionaria de fundició, manllevada de la indústria, que simplificava el mètode tradicional i els va permetre situar Vic com un lloc de referència per anar a especialitzar-se amb l’escultura. 
Aleix Mataró
Detall d’una de les talles en fusta de Pep Ricart.
Ricart, artísticament, ha treballat la fosa, la talla i el modelatge. També pinta i fa dibuixos i aquarel·la. Li agrada tocar diferents “instruments”. En  una conversa privilegiada en el sí d’una sessió del grup ÉcfrasisXXI, ahir mateix, ens va explicar que en el seu taller de Gurb hi té diverses taules de treball amb diferents tipus de pintura i eines, de manera que cada dia pot abordar una tècnica i una obra diferent, segons el què li vingui més de gust. Ens va quedar clar que Ricart, treballa de forma intuïtiva. Ataca i forma formes i racionalitza i redirecciona l’obra un cop ha acabat un tram creatiu. Durant aquesta trampera creativa, és quan li surten tots els elements i el bagatge que l’home ha anat bevent al llarg de la seva vida a curt o llarg termini. Penso bastant en l’obra “Elogi de l’ombra”, que ens va servir de pretext per aprofundir en la seva visió artística. Però també es pot aplicar a l’escultura, si bé ja ens va avisar que hi ha condicionants diferents. 
A l’Albergueria hi trobem una sèrie de talles de fusta i també un bronze que comparteixen la idea de ser com taulers tallats en relleu i buidats, cercant crear una estructura geomètrica, de volums sortints i entrants. Ricart no amaga la seva admiració, ja a l’època d’estudiant, per l’obra d’Oteiza i Chillida, amb qui els relleus de l’Albergueria guarden certa relació. En aquest sentit resulta interessant recorda que va ser a l’’Albergueria on fa uns quants anys es va mostrar una túnica amb un disseny chillidià, que guarda certa relació estilística amb les obres de Ricart que ara es mostren. 
També em sembla interessant recordar que Ricart va exposar, fa un temps, a la mateixa Albergueria, d’aquarel·les fetes a casa seva, on va estar reclòs durant uns llargs mesos per prescripció mèdica. Les aquarel·les varen ser la via d’escapament de la seva trampera artística i són l’adaptació de l’home a l’espai i a les circumstàncies. 


Trio d’El Carme
A.M.
Pep Ricart retratat per Miquel del Sants Sala
El Pep Ricart el tornem a retrobar a El Carme Galeria d’art, a través d’un retrat fotogràfic de Miquel S. Sala. Aquest fotògraf retrata el seu rostre d’home savi i bo, i també aspectes del seu treball, que es mostren en imatges de menor tamany. Curiosament en un d’elles hi veiem uns croquis que s’acosten a les figures orgàniques de l’obra del Premi Centelles de Ricart, que el mateix artista ja ens va dir que formava part d’una sèrie de vàries teles.
Sala repeteix l’operació del retrat fisonòmic i detalls del treball amb altres quatre personatges propers. Aquesta obra forma part de la col·lectiva en la que també hi participen Ferran Blancafort i Miquel S. Vilà. Els tres varen aprofundir en la fotografia sota l’impuls de Manel Esclusa, que els va animar a fer anar la càmera i a retrobar-se anys després, per recordar aquells anys d’aprenentatge. 
Les sèries fotogràfiques que es presenten, són recents o els artistes les han fet relativament fa poc. I a més parteixen de tècniques molt dels nostres dies: la càmera digital o el mòbil. Blancafort és el que utilitza el telèfon cel·lular i amb ell captura detalls d’interès arquitectònic d’espais moderns, com l’Atlàntida de Vic. Per cert, el mateix artista ha convocat als urban sketchers a un sketchcrawl a Vic, i a la zona de l’Atlàntida pel proper 12 d’octubre. 
Vilà ha treballat una sèrie visual d’ombres i afectes òptics obtinguts en esglésies. L’obra de Sala és la que ocupa més espai a la galeria i la que per tant ens mostra més interessos de l’autor, que sospitem està molt més vinculat a la fotografia. L’exposició d’El Carme galeria d’art acaba el proper divendres. 

Trio del Casino
A.M.
Les propostes artístiques de Lafon, Moreno i Dinarès tal i com es
presenten al Casino de Vic.
La tercera exposició vigatana es fa a El Casino. Hi trobem un altre profe de l’Escola d’Art, Marià Dinarès, fent pinya amb dos altres artistes vigatans professionals: Juan Carlos Moreno i Jordi Lafon. Aquesta és l’exposició que dèiem que ens permetria revisar l’obra de Lafon, després de guanyar un dels premis repartits per la Fundació Vila Casas, fa quinze dies. L’obra de Lafon mostra diferents tentacles i aquí al Casino, potser entrem també a una altra porta desconeguda: es mostren petites escultures o, també es poden definir com poemes objectuals: una caixa amb gomes a dintre, dos cavallets tallats a trossos. Aquests els anomena “paisatges de cavallets”: i és que efectivament un cavallet una mica usat, tallat i recompost com si fossin containers carregats en un vaixell , evoca sense massa dificultats la idea d’un paisatge amb diferents arbres i tons o edificis de vàries altures i parets de colors. Realment aniria bé saber quin és el límit del treball de Lafon, que és el mateix que fa uns anys fotografiava gent amb un nas de pallasso. Potser una…
Els altres dos artistes mostren també objectes volumètrics. De fet l’exposició col·lectiva està dedicada als llocs i als noms de les coses i els llocs. Moreno fa una espècia de maquetes d’interiorisme i Dinarès pinta desplegables de fusta, com si fossin biombos o acordions, que li serveixen per crear un altre tipus de paisatges pictòrics. Dinarès també és un artista d’obsessions de diferents caps: fa uns anys a l’antiga sala H del carrer de les Dues Soles, hi presentava una col·lecció de fotos de llocs qualsevols, que podien ser o convertir-se en llars. En aquest article hem parlat de varis artistes que multipliquen els seus temes a través de més d’un llenguatge: fotografia, pintura, dibuix, escultura. Està bé n tancar-se i com diu el mestre Ricart, ser capaç d’afrontar-se a diferents coses.