TREBALLS D’ESTIU 3

Jordi Urbon: fotografia o pintura?

Fotos: Aleix Mataró


Tela que tanca la sèrie de treballs dedicats a Carmen.
Centelles. Quan a Ripoll va començar a descarregar la primera gotellada airosa, un grupet de curiosos acabàvem d’entrar al taller Jordi Urbon. Les gotes ressonaven amb força sobre la taulada d’un espai gran, una nau quadrada amb altell. A la nau hi ha l’espai de treball físic: teles, taules amb pigments i pinzells, estanteries per la reserva d’obres i objectes duchampians per aquí a allà. A l’altell hi ha el laboratori informàtic i un petit i acollidor loft. L’espai vital i de creació on el Jordi Urbon es retira després de la seva feina. Primer pintava. Feia obra amb encàustica, però i ja aleshores  li agradava enganxar coses. La visita comentada pel seu taller va començar mostrant-nos les seves “finestres” romàniques, que són com reliquiaris o “caixes secretes”. El Jordi afirma que li agradava molt fer com vitrines. Caixes tancades amb un vidre que permetia descobrir un món interior fet de colors i textures. Va fer vàries finestres i de diferents tipus. 
Jordi Urbon mostrant un dels seus treballs de les “finestres”, que són
molt xules i feia fa uns anys. En té per tots els gustos.
Però des de fa uns anys, ha abandonat aquest treball més “artesanal” i ha agafat unes altres eines amb les que també executa un altre tipus de treball creatiu, que bé podria comparar-se amb el d’un orfebre del photoshop. El seu  treball actual es basa en la manipulació infogràfica d’imatges que ell mateix captura a partir de models i objectes reals. Quan va començar aquesta etapa “digital” utilitzava de model a la “Carmen·”, una vella veïna que es va convertir en prota- gonista d’històries fabuloses. Carmen era per Urbon l’heroïna que com un nou i petit príncep, vivia sobre una roca.
Però la Carmen es va fer gran i el Jordi ha cercat un altre model: ara es posa ell mateix davant la càmera o manipula fotografies de retrats antics que pesca per aquí i allà. Les imatges entren a l’ordenador i comencen a allà un lent procés alquímic: de simples fotografies passen a una espècia de composició caracteritzades per un ambient atmosfèricament carregat i personatges “maquillats” i “disfressats” que protagonitzen noves històries. D’aquí neixen les mirades àcides d’Urbon sobre la societat i els seus perfils tronats. Però també hi ha espai pel romanticisme i el melodrama. 
Jordi Urbon explicant els detalls del seu treball al taller
Una sèrie d’imatges de les prota- gonitzades pel mateix Urbon, es va poder veure ja al Temple Romà de Vic ara fa un any i pico.  Aquesta sèrie revisada i ampliada és la que el Jordi ha estat preparant ara l’estiu per participar en una exposició patrocinada per la Diputació de Girona i que es podrà veure la propera tardor a diferents localitats de la província nord-est de Catalunya. 
Una qüestió curiosa que l’artista ens va explicar, va ser que en algun certamen no han sabut molt bé si classificar la seva obra actual, de pintura o fotografia, ja que visualment es troba a cavall entre els dos llenguatges. Un servidor no dubtaria en classificar-ho dintre la fotografia, ja que la base de treball es troba en l’ús precisament de càmeres fotogràfiques i no en la construcció abstracte d’un tema, superposant pintura o collages.  Però, en general, em sembla vàlid l’oportunitat de facilitar la participació d’aquest treball en multitud de certàmens, amb una perspectiva àmplia de la seva tècnica, ja que es tracta d’un treball interessantíssim. 
El taller del Jordi està habitat per èssers
d’origens i mides diferents.
Un altre tema que ens va explicar el Jordi Urbon i que resulta curiós, és que la majoria de les imatges que ara trobem impreses són només una mostra de qualitat menor, a les que ell preveu poder fer, de manera definitiva. Unes obres finals, subjectes només a la materialització d’encàrrecs i a uns requisits tècnics i econòmics concrets i costosos. No obstant –i això li vam dir tots els visitants-, les obres que podem veure actualment ja resulten, per si, d’una bellesa prou empàtica. Però és l’artista que té l’última paraula, i qui en definitiva sap com ha de cristalitzar el seu impuls creatiu. El “David” de Miquel Àngel, en marbre no és igual si te l’ensenyen en guix. Amb la fotografia passa el mateix. 

STAGNUM.13

Vanessa Papa 
contra els elements

Aleix Mataró
Vanessa Papa semblava un titella, penjada de les cordes,
moguda pels poders fàctics del segle XXI
Centelles. La pluja també feia acte de presència, ahir, a l’Estany on es va fer un nou espectacle dintre la programació d’Stagnum’13. Era el torn de la video-instal·lació “Temptacions”, interpretada per Vanessa Papa, amb idea i guió de Miki Espuma i David Cid. Els dos primers són membres de la Fura dels Baus. El tercer és l’ànima de la programació d’Stagnum. Tots tres s’ocupaven d’aquesta cita presentada ahir. Però a les 10 de la nit, encara queia una bona tromba d’aigua. Però el David va dir: en cinc minuts pararà i començarem. Vam superar els cinc minuts i la gotellada encara es va incrementar. Però amb no res, va parar i es van fer les indicacions per començar. 
Vanessa Papa va aparèixer arrestrant-se pel terra del centre del claustre del monestir de l’Estany. Xopa i bruta, va arribar a l’angle del claustre on l’esperaven les cordes i les dues pantalles, centre de l’espectacle que combinava acrobàcia i video-projecció. Tot perfecte: ja anava de soldat en ple camp de batalla. “Temptacions” és una relectura lliure de la peça musical d’Igor Stravinsky “La història d’un soldat”. Vist l’espectacle, crec que expressa molt bé la idea de lluita del soldat/Vanessa, la seva victòria i la seva caiguda fulminant. La fortuna dels petits, que com titelles es mouen depenents de les directrius dels grans poders, que poden influir en el destí i decidir grans sacrificis per defensar interessos particulars. L’espectacle expressa bé aquesta idea amb les acrobàcies, el bombardeig d’imatges, la música. També resulta important l’expressivitat facial de la soldat, que ja l’actriu exagera, però que tinc dubtes que fos clarament perceptible per tots. Qüestió de fixar-si molt. En tot, l’espectacle resulta comunicatiu i perfectament exportable, tal i com voldrien els seus cocos creadors, pensant en altres llocs per mostrar-ho. 

PATRIMONI CULTURAL

Ressons d’Scala Dei

Fotos: Aleix Mataró
Vista de la façana principal de l’església de la
cartoixa. Bestides a la part interior 
apuntalen una volta de pedra, 
que es conserva en un o dos trams. 

Centelles. Fa uns mesos, saltava a les notícies que s’havia acabat una fase de restauració de la Cartoixa d’Scala Dei, al Priorat. Amb la idea de comprovar aquestes millores; i sobretot gaudir d’aquest fabulós monument, ahir, dijous, ho vam anar a veure. 

Com ja sabreu, les traces de la cartoixa de la falda del Montsant, visibles actualment, es basen en la gran reforma dels segles XVI a XVIII, en que es van construir dos grans claustres, al nord i al sud, envoltats per cel·les, amb la seva part habitable i la seva part de jardí o hort. Al mig del dos claustres hi resten les dependències comunitàries i l’església que també són els elements més antics, de les fases anteriors d’existència de la cartoixa, com el claustre gòtic o menor, que dóna accés a altres espais, com la sala capitular o el refetor. 
Pel què sembla, la campanya recentment culminada ha actuat sobre aquesta part central, on es distingeixen clarament les parts restituïdes per l’ús de totxo clar, enlloc dels carreus i els blocs de pedra. El claustre gòtic s’ofereix cobert i centrat per una font de pedra d’on brolla aigua, la font de vida d’aquest lloc. Altres racons del monestir intervinguts ara o anteriorment permeten redescobrir com eren les cel·les. Sobretot la de l’angle nord-oest, ofereix una versió historicista de com eren aquests espais de vida individual de cada frare: el rebedor, la cambra de l’ave maria, el dormitori-menjador, la sala d’estudis, el taller, magatzem. I també el patí o jardí o hort, i la cisterna d’aigua. Cada monjo disposava d’una cel·la similar d’uns 65m2, amb una part construïda, per ser habitada i una altra per destinar a jardí o hort. En les restes d’una altra cel·la del claustre nord, es poden veure sis piques amb un forn a sota, que haurien estat utilitzades per rentar o tenyir la roba. El monjo d’aquesta cel·la exerciria aquesta ocupació.

Interior de la sala capitular, 
mirant cap a l’entrada on
es veu una finestra 
-que crec que en diuen-
“termal”, pròpia dels romans, que va recuperar 
Palladio al segle XVIII. 
A la cartoixa d’Escaladei aquesta aula potser la 
van acabar d’arreglar aquella època. La finestra
ara visible forma part de l’última restauració.


Tot i el grau de destrucció (arrel de la desamortització del 1835), en nombroses parts resten trasses del monestir original: les rajoles del terra, els carreus de pedra o restes de ceràmica esmaltada o pintada en els sòcols del claustre gòtic.

Segueix a la Crònica de Centelles

TREBALLS D’ESTIU 2

Mans d’escultor, coco d’arquitecte

Totes les fotos: Aleix Art
Dos relleus de l’exposició. El de l’escala i el gos bordant a la lluna es basa en una pintura de Miró. 
José Luís Pascual l’ha traduït a les seves escultures en diverses vegades i versions.

Centelles. Va molt bé veure com ho fan els altres per motivar-se un mateix. Veure el taller del José Luís Pascual ha anat molt bé per prendre consciència de fins a quin nivell de perfecció es pot netejar, ordenar i arxivar el propi taller. Ara tot està bastant a punt a Can Manso, pels Estudis Oberts, a falta de netejar vidres, passar la fregona i posar a punt l’excusat. Si no hagués vist el del nostre col·lega, instal·lat a Camallera, al cor de l’Empordà, potser no hauria anat igual. El taller del José Luís és impecable, molt gran i ben equipat. Però sobretot impecable. Metòdicament, el neteja cada cop que, després d’una etapa de treball, ha fet obra. Però a més inventaria tot el que fa i el seu arxiu em recorda el del despatx de disseny de l’antiga fàbrica familiar de maquinària tèxtil. Perquè a més, el José Luís dibuixa i arxiva els “plànols” de les seves escultures. Potser no és tant un dibuix de delineant, com feia en Xurri  però sí que la línia gruixuda dels esquemes de Pascual, és clara, concisa i segueix fidelment el projecte de les proporcions i la composició. 
Retallar i doblar, la idea bàsica d’aquesta
obra d’escultura de ferro.
El motiu de la visita apostòlica al taller del José Luís Pascual ha estat, perquè de fet, el seu taller comparteix espai amb la seva pròpia sala d’exposicions. L’anomenada sala de Km 7 acaba de recuperar la seva tradició expositiva i ho fa amb una individual d’escultures recents del mateix José Luís Pascual. L’artista ha estat treballant tot l’any i el temps que no sabem, per tenir a punt una nova col·lecció d’escultures de ferro i també de cartró pintat. L’exposició és el seu “treball d’estiu”. Això i el que comporta de vida social en un territori que l’artista comparteix amb altres ànimes creatives. Les trobades, i sopars són habituals i a més el temps, ara, convida a disfrutar de les terrasses i les zones, com es diuen? chill-out! Pascual viu en un lloc molt bonic, amb un jardí ben cuidat i obres d’art per tot arreu. 
Ferro 100%
Tornem a la sala exposicions. A cop d’ull les obres presentades parlen dels temes de sempre, però s’ha de dir que ho fan d’una manera més complexa. Hi ha tres tipus d’escultures: les obres de ferro exemptes, que s’aguanten per si mateixes. Els relleus de ferro, que es pengen a la paret i les obres emmarcades que són els relleus de cartró treballat i pintat. 
José Luís Pascual abans també pintava les
 escultures de ferro. 
Ara només trobem color de pot o tubo en 
els relleus de cartró que
són rics de composició i treball. 
L’artista avança cap a la sofisticació
El gran tema segueix sent la dona. La dona moderna, d’aspecte jove i generalment nua i de cabells llargs. En obres exemptes, Pascual mostra dones estirades o contorcio-nades, com si fessin una pose de model. Però semblen estar més a la platja mirant al mar. D’altres dones es mostren en els relleus de ferro, de composició més complexa i executant alguna acció: llegint, mirant, etc. També hi ha altres temes característics, com els gossos i els paisatges de l’Empordà. 
Aquests relleus diem que són complexos, perquè suposen un esforç mental i físic per saber com s’ha de separar cada part i doblar convenientment el ferro per aconseguir cada composició. José Luís Pascual ens explica que parteix d’una planxa de ferro d’una mida determinada. Com Miquel Àngel sap quines formes en poden sortir. Encarrega a un ferrer o a una fundició que amb un a màquina de tall que és com un ploter, faci els talls que donen lloc a la forma bàsica de la composició. Un cop rep la peça al seu taller, ell sol o amb l’ajuda d’un o varis col·laboradors –segons la mida de les peces-, ha de fer “sortir” els volums i ordenar la composició, doblant els ferros i cada part. L’artista ens explica que actualment fuig de fer soldadures i que prefereix doblar-ho. En els punts de doblec, de les parts més grans, només hi ha com unes petites “frontissa” sòlides, que és la mínima part que l’artista ha vist que es necessita per arribar a doblar les parts fins uns 180 graus. El treball de doblar és també el que permet personalitzar les peces d’escultura, quan aquestes són seriades, com les dones estirades o assegudes a “la platja”.

José Luís Pascual al seu taller. És un lloc de treball net i ordenat.

La veritat és que va anar molt bé poder preguntar al mateix artista com treballa, ja que així s’entén una obra que és impressionant i que forma part d’un adn característic del mateix artista. En aquest sentit va anar molt bé poder precisar el pes de les col·labora-cions. Ara el José Luís Pascual té ajudants de la zona, però durant molts anys, aquest col·laborador va ser en Josep Casals, de can Tomaset de Centelles. Fins i tot quan no hi havia aquests ploter de tall tan sofisticats. Amb l’avi de Can Tomaset, en Pascual va començar a fer aquestes escultures de ferro, que primer les acabava pintant, però a la llarga ha acabat presentant amb el seu propi color natural. José Lúis Pascual va viure durant una bona temporada a Centelles, fins que fa ja uns vint anys se’n va anar a l’Empordà. 
L’exposició d’estiu del José Luís Pascual es pot veure fins a finals de mes al seu espai de Km 7, ubicat a Camallera, a la mateixa carretera GE-623,  d’Orriols a l’Escala. Tel. 972.794.535


El Palau d’Orriols
Mur del Palau d’Orriols amb molts carreus i 

decoració de ferros.
Quan es surt de la N-II, per agafar la carretera que va cap a Camallera, el primer poble que es troba a mà dreta, és Orriols. L’edifici que més destaca d’aquesta petita població és un palau cúbic, del segle XIV o XV. Actualment és un hotelet i el restaurant només ofereixen esmorzars. Es pot aparcar al carrer, donar-hi un tom i passar amb delicadesa i tranquil·litat la portada de fusta vella d’accés. Aquesta dóna a un pati central, a l’estil dels casals catalans gòtics i reinaxentista, amb una galeria al primer pis. Ara, la zona del pati serveix de recepció i zona de sofàs del hotelet. És un lloc molt acollidor. Està cobert per una claraboia transparent. La mestressa de la casa explica que les obres d’art que es poden veure són d’amics seus. Ella mateixa és artista i fa uns plats molt grans de ceràmica, on utilitza teixits de punt per fer reserves i donar relleu amb l’esmalt que s’introdueix a les zones descobertes. Xulo tot plegat!