MUSEU NACIONAL D’ART DE CATALUNYA

Dues guerres, 
dos artistes atrapats pel Marroc

MNAC
La “Batalla de Tetuan” destaca també pel seu gran tamany. Qüestió que comparteix amb un altre pintura catalana 
de temàtica històrica, com és “El gran dia de Girona” de Martí Alsina i en certa manera segueix “El Guernica” de Picasso.

Centelles. La meva idea és que hi ha dos artistes que van anar per “obligació” al Marroc, per capturar amb les seves eines el què passava al camp de batalla i darrera les línies enemigues. Però es van trobar amb un lloc que els va fascinar. Aleshores, Marià Fortuny i Ortiz Echagüe –parlem d’aquests dos-, es van deixar atrapar per l’atmosfera natural i sobretot l’humana d’aquell lloc i ho van incloure en el seus “reportatges”. Fins al punt que el tema marroquí els va seguir acompanyant al llarg de la seva carrera. Em refereixo als dos artistes perquè dues exposicions al MNAC posen l’accent sobre la seva obra. 
Marià Fortuny és un artista conegut pels de casa. Aquests dies al Museu Nacional d’Art de Catalunya han organitzat un programa dedicat a emfatitzar la gran pintura “La Batalla de Tetuan”. I ho fan rodejant-la d’un bon nombre de dibuixos preparatoris i també dels estudis corresponents al què havia de ser l’altre gran obra de la sèrie “La batalla de Wad-Ras”. Aquesta darrera, Fortuny la va poder capturar darrera una trinxera, i després la va plantejar per fer-ne una pintura gran, però no ho va acabar de materialitzar, si ve ja tenia un estudi pictòric bastant ben resolt. De fet “La batalla de Tetuan” tampoc està acabada. Un cop la Diputació de Barcelona va interrompre el pagament dels subsidis, Fortuny va deixar aquest projecte. Això vol dir que la “Batalla de Tetuan” es va quedar a l’estudi de l’artista, fins que va ingressar al museu. Fortuny va plantejar els dibuixos preparatoris al Marroc. Els va fer pocs dies després de la batalla, però la pintura gran, definitiva, la va fer al seu estudi de Roma. 

MNAC
Estudi de marroquí ferit, un dels nombrosos dibuixos 
preparatoris de Fortuny.

Per tant la “Batalla de Wad-Ras” era el quadre  més autèntic del conflicte i per això els dibuixos preparatoris que conté l’espai museístic, serveixen molt bé per entendre com s’ho va fer l’artista per representar l’espai de batalla i després plantejar una escena a la tela. Entre els dibuixos de camp i la tela hi ha un canvi de punt de vista important. L’única referència que es manté, que serveix a l’artista i a l’espectador per situar-se és la forma d’un pont molt xulo, amb tres ulls, que l’artista també va detallar en els seus dibuixos. Perquè al final el que importa més a l’artista és explicar la trobada entre els dos exercits, entre els soldats, tant d’un bàndol com de l’altre. Fortuny es va dedicar a descriure molt bé els uniformes i sobretot en el cas dels marroquins, hi ha molts estudis sobre les xilaves, els gorrets, les armes. Per aquí va descobrir la cultura marroquina. I és la punta a l’iceberg de tota la sèrie de dibuixos preparatoris i les altres pintures posteriors de tema marroquí dedicades a descriure les seves gents i les seves llars, els seus carrers amb arcades de ferradura. 
El 1860, Fortuny va ser becat per la diputació de Barcelona per descriure pictòricament el què en poques paraules va ser un enfrontament més patriòtic que res. Els marroquins havien atacat Ceuta i el govern d’Espanya va enviar el seu exercit allà per deixar les coses clares i també per donar bona imatge davant d’Europa. D’aquí que hi hagués interès per crear cròniques visuals dels esdeveniments. Davant de l’exèrcit espanyol també hi havia el General Prim i darrera seu hi anaven bastants soldats catalans que van jugar un paper destacat, atacant i guerrejant ferotjament.  Fortuny era allà, i per un dels seus escrits, apuntats a la paret de l’exposició, veiem que no li feia tanta gràcia. Parla de les batalles com d’un moment dur i dolorós. Un company de la visita que hi vam fer, apuntava que potser per això tant a la pintura de Wad-Ras, com a la de Tetuan hi ha una llum velada, com un aire trist.
Uns seixanta anys més tard Espanya i el Marroc tornen a repartir-se llenya en terres nord-africanes. Ortiz Echagüe era fotògraf de l’exèrcit hi va anar allà per retratar el territori enemic des de l’avió. Però quan no volava, devien tenir temps per passejar entre la població marroquina o saharaui i també els va retratar a ells. Ell protagonitza l’exposició temporal del MNAC. Ortiz Echagüe sobretot fotografiava tipus, i també les dones, els vestits, els homes amb la seva noblesa dalt d’un cavall. La seva producció de seguida va cridar l’atenció del públic espanyol i de la resta d’Europa, que redescobria les terres i la gent de més el sud, gràcies a postals i a publicacions fotogràfiques de l’època.  Ortiz Echagüe es va especialitzar en donar a les seves imatges un caràcter com de dibuix al carbó, per la tècnica especial que utilitzava amb “carbó fresson”. Encara no se molt en què consisteix, però si veieu les seves imatges sembla que en el procés de revelat de les plaques, hi afegia algun producte que donava un aspecte granulat al positiu sobre el paper. En les seves vistes hi té a més un relleu important els núvols –com a “Siroco”-, on  a priori sembla que hi podia intervenir amb un pinzell per aconseguir certs efectes. Però això ho dic jo. Hauré de consultar a algun especialista. No recordo que l’Antoni Tortejada del programa “Fotografies” del 33, en parlés. La imatge “Siroco” amb uns baduins caminant pel desert és una de les imatges més conegudes d’Echagüe i la que ell també va difondre més. Si Fortuny va aconseguir retratar les persones del Marroc, amb els pinzells i els llapis, Ortiz Echagüe s’hi va poder apropar amb una càmera. Trobo que els models locals van ser prou oberts a posar.

ANY ESPRIU – 2013

ESPRIU I ELS ARTISTES (IV)


Solcs de metall i poesia


ESPAI SUBIRACHS
“Psalm”, escultura de bronze de Subirachs, del 1958
Centelles. Contempleu l’escultura, llegiu el text, el poema i deixeu-vos endur per la força de l’art. Avui parlarem de l’obra d’un artista vista per Espriu. Ja vam començar amb un poema d’Espriu dedicat a Miró. Vam seguir amb dues “lectures plàstiques” de l’obra del poeta. Ara tornem a la participació de l’escriptor amb l’obra d’un artista. I revisem un contacte que, ens permetrà veure, més endavant, noves col·laboracions entre el mateix artista i el poeta; i el poeta i l’artista. Espriu i Subirachs van congeniar. I la simpatia mútua es va traslladar materialment en obra escrita i en volums: d’escultures en van sortir poemes. L’altre va col·laborar en l’escenografia de les obres de teatre –les mateixes representacions de les que parlàvem amb Pilar Aymerich-. També va fer medalles i dibuixos del poeta que formen part del llegat de retrats que ara formen la imatge visual que  tenim de l’Espriu. Però tot això ho anirem veient de mica en mica. Comencem avui per les tres escultures abstractes de Subirachs, que van motivar que la mà d’Espriu lligués paraules per dedicar-els-hi versos: “Psalm”, “Tekel” i “Temple”. Em centraré més en la primera, “Psalm”, que singularment, la trobo d’una gran bellesa i a més té certa importància històrica. 

Claudia Müeller
“Evocació Marinera”,  escultura
de Subirachs, ubicada a
la Barceloneta, 
al Pg J. de Borbó

“Temple” és una escultura del 1957. És la que ara és més difícil de parlar-ne la disfruta un col·leccionista privat. És una peça de ferro i terracota. Es coneix per fotografies, dibuixos en que l’artista l’esbossa i pel record familiar. La filla de l’artista és qui avui guarda millor la memòria i el llegat de l’escultor. L’artista ha entrat fa temps a la vellesa, està més per trobar el nou destí. 
Per explicar “Temple” sintèticament podem dir que són com dos pinacles units per un musculós pont. Com una gran forquilla de peix, amb dues punxes. Una escultura que per tant té un sentit ascendent i que crea com un punt de trobada i diàleg al mig, sobre una base, un ull del pont, carregat de bronze.
L’escultura “Psalm” és del 1958, com “Tekel”. Però “Psalm” en estil s’assembla més a “Temple”. Comparant-ho amb coses, podríem dir que és com una au, posada a terra. Amb la cua apuntant a munt, com un cim escarpat i punxegut. Tant en “Temple” com en “Psalm” hi ha un segon nivell interessant que es troba en la textura, rugosa i plena com d’estries, que creen espais d’ombres i de diferències cromàtiques. Són com roques de precipici en escala més petita, com maquetes de muntanyes alpines. “Tekel” és del 1958 també, però en aquesta Subirachs introdueix més elements i materials, com la fusta. I és més com un collage o forma la idea abstracte i sintètica d’un guerrer, amb el cos, les armes. Una neurona em suggereix que potser es podria enllaçar amb els guerrers d’Antoni Clavé. Totes tres escultures són abstractes i formen part del període en que Subirachs ha abandonat ja els anys de formació i després d’una etapa entremig de la figura i la simplificació formal, s’aboca a cercar formes molt més lliures i desvinculades de referents naturals o humans. Les meves comparacions anaven per fer-ho imaginable.
Les tres escultures van inspirar els respectius poemes de l’Espriu, que els podeu trobar al segon volum de les obres completes i també en una publicació monogràfica titulada “Aproximació a tres escultures de Subirachs i altres textos”. En aquest llibre editat per Ricard Pedreida, dintre la col·lecció “Les quatre estacions” hi trobem també altres textos de l’Espriu dedicats a Subirachs. Les  tres escultures són les tres de les que parlem. Ens centrarem amb “Psalm”. Aquí va el poema (amb el vist i plau d’Edicions 62 que gestionen els drets dels hereus d’Espriu).
Llevada la pell, obro en la carn camí
pels solcs inconeguts de la darrera autenticitat.
Esguarda’m ja del tot en la nuesa i digues
si el fràgil cim o l’índex m’assenyalen a tu.
Perquè més enllà de la tàvega i del vesc de les paraules,
endins del secret de les despulles de la forma,
en el mar sempre en repòs on sento alçar-se
la ira del vent que ha d’apropar-me al rostre
l’esglai de la solitud, el gran perdó dels cels,
pugui rentar la sang i finalment em salvi
al fons d’aquest dolor de l’última autenticitat.
M’interessa subratllar que aquí Espriu veu la nostra escultura com un

Claudia Müeller
“Evocació marinera” va ser la
primera escultura abstracte instal·lada
a un carrer de Barcelona.

volum carnós, on les “estries” són solcs i els eixos formen un camí i apunten cap al cel. Diria que el poeta transforma el que en primer lloc és una petita descripció, en una pregària, en el mateix dibuix literari sinuós i el camí corbat que forma la “carena” de l’escultura. També l’Espriu parla del mar, que en una primera lectura em va fer pensar amb les ombres que crea l’escultura en sí mateixa cap enfora, sobre la taula que la suporta i que permet imaginar-la com una cinglera envoltada pel mar. En segon terme la materialitat de l’escultura és també com  un conjunt de petites onades solidificades, en repòs. 

L’escultura “Psalm”, de bronze sobre la que es basa el poema de l’Espriu és una peça no gaire gran. Com una pilota de bàsquet. Anys més tard, Subirachs va recuperar aquesta peça per projectar la idea general de l’escultura monumental “Evocació marinera” (1960), que actualment es troba al final del passeig Joan de Borbó, a la Barceloneta, ben a prop del moll. La peça ampliada és també de bronze i va ser la primera escultura abstracte que es va posar en una via pública a Barcelona. Posdeu saber més coses sobre Subirachs si entreu al lloc web: www.subirachs.cat 

EXPOSICIÓ INDIVIDUAL

Primavera al Marçó 
gràcies a l’Eulàlia Llopart

Fotos: Aleix Mataró
Una de les xilografies estampades sobre tela, 
amb el vermell característic de l’artista
Centelles. L’exposició de l’Eulàlia Llopart al Marçó vell de Centelles tenia ganes de veure-la. Bàsicament perquè és una artista que conec a trossos. Algun llibre d’artista, alguna sèrie de monotips. La proposta de Centelles oferia la possibilitat de veure més coses i diferents i noves. I així ha estat. Trobem els monotips,  però fets diferents. Trobem el llibre d’artista per la Calderiana. I trobem xilografies. En les més grans, la planxa també forma part de les obres “acabades”, després d’intervenir-la i d’haver deixat diferents estats sobre una tela. 
L’artista també és de les que reparteix l’espai creatiu amb moltes hores a la feina i per la família. Però quan entra al seu propi taller es deixa anar i va estirant el fil, cap a Ítaca, però amb seguretat. Aquesta és la impressió que percebo..
En el treball de l’Eulàlia Llopart hi trobem molt paper. 
I en concret paper de cotó fabricat al Molí Cubé. 
Una fàbrica de paper artesanal ubicada a Torrelavit. 
Molt antiga i que continua funcionant tot i la competència 
del paper industrial. Estan especialitzats amb papers de qualitat: 
aquarel·la, gravat, papers sacants. 
És una passada poder visitar les instal·lacions 
amb la maquinara antiga que fan servir per fer tot el procès.
L’exposició del Marçó presenta obra nova i dels últims dos o tres anys. Unes de les obres més “antigues” són uns papers “foradats” i sobreposats, que creen “coves” i espirals amb  profunditat. Llopart n’ha fet de noves. I amb el temps l’artista ha trobat noves maneres de treballar aquest tema: estripant més enèrgicament, donant al forat més protagonisme. Arriscant que es talli malament. Els papers són pintats, més ben dit, colorejats i quan estripa surt el blanc i les barbes de sota. Llopart utilitza una sèrie concreta de colors. Hi ha un vermell que li és característic. Un to viu. Enlloc d’utilitzar molts colors, un de sol s’escampa per tota la superfície i participa de la composició amb les seves textures i les intervencions que l’artista hi provoca. 
Potser les obres més interessants, que són també les més noves, són una espècia com de reliquiaris. Unes caixetes amb arrels i branques. Objects-trouves naturals que l’artista enganxa al fons de la caixa. A sobre, fent de tapa, hi trobem un paper amb un monotip, agafat amb el vidre, retallat i separat, deixant un forat, per veure la relíquia. Llopart n’ha fet tota una sèrie, agrupables pel to del fons de la caixa on hi trobem algun dels seus colors plans, dominant l’atmosfera. 

Conjunt de “relíquies” amb les arrels i branquetes que l’artista
ha recollit i convertit en petits tresors.

Les diferents obres ens parlen de la naturalesa, de creixement, de brancades que s’enfilen amunt. De xarxes i formes orgàniques –budells o flors-, en expensió. Llopart ha titulat l’exposició “Cartografies interiors”. Per tant, el conjunt, amb elements extrets o representatius dels boscos i els entorns naturals, es poden entendre també com una metàfora de l’experiència vital de l’artista. Eulàlia Llopart és una de les artistes que ha acceptat la invitació per exposar a la Col·lectiva d’Aleix Art que inaugurem a finals del juliol que s’aproxima. 

PREPARANT LA COL·LECTIVA

Leri retorna a l’Occità de Vic



Centelles. Avui comencem una sèrie de reportatges dedicats a preparar i anunciar la primera exposició que s’organitza des d’aquest blog. Una exposició col·lectiva que reunirà alguns dels artistes citats en aquestes pàgines, durant el curs anterior, tant a la portada, com a la Crònica de Centelles. Es va fer una crida entre quaranta referències i  n’han respost 24, entre pintors, dibuixants, músics, teatre, dansa i també de l’àmbit de la historiografia d’art. La idea és reflectir el caràcter interdisciplinari i obert d’aquest lloc web. L’exposició s’inaugurarà el proper 28 de juliol a la Capella de Jesús de Centelles. Els artistes que hi participen poden presentar una obra de tema lliure, dintre unes mides, per poder cabre a l’espai de la nau. Al presbiteri s’hi col·locaran unes obres que de forma comuna faran 25×25 cm i han d’estar dedicades al tema “Viure sol, viure en parella”. Més o menys tothom ja ho està plantejant i a finals de maig han d’anar entregant les imatges per poder preparar el catàleg que es publicarà amb la mostra.
Paral·lement amb l’exposició es faran algunes activitats. Aprofitant que participaran gent d’actuacions, tindrem concerts, representacions teatrals, dansa i conferències.
Per fer l’exposició possible comptem amb la col·laboració de varis sponsors. El principal és l’Ajuntament de Centelles. Després hi ha la col·laboració de diferents empreses i negocis, que amb la seva aportació faran possible completar l’organització de la mostra. 
Panorama
Perquè conegueu com serà l’exposició i sobretot qui hi trobareu, publicaré a aquesta portada diferents reportatges i vídeo-reportatges dedicats als artistes. Volia fer el repàs dels artistes seguint un esquema alfabètic, però m’he trobat que de cop, la majoria d’artistes que participen a la Col·lectiva d’Aleix Art, inauguren aquests dies les seves mostres particulars o amb col·lectivitat. De manera que he canviat el pla i –amb el permís dels primers entrevistats-, he anat a cercar els que obrien noves propostes expositives. 
Qui inaugura aquesta sèrie d’articles és en Leri. En Josep Làzaro, que s’estrenava en aquest blog per una exposició a l’Occità i hi torna per la tercera exposició al mateix local vigatà. La nova proposta és més heterogènia que les anteriors: pintura, model i aquarel·la. Aquarel·la vol dir “dibuix urbà”, però fet en els paisatges que Leri estima més, com són els del mar. En l’entrevista l’artista reforça el seu interès pels sketchcrawls i el dibuix urbà, gènere en el que es va iniciar molt al principi del moviment de dibuixants a Vic. Però en Leri pinta i grava, també. Fa dibuix de model. A l’exposició podem veure obres en diferents tècniques. Obres d’acabats més treballats, fetes quan la mà i el cap està ja “escalfat”. Dibuixar és com fer gimnàsia. S’ha de fer un escalfament. En gravat trobem un exemple de fotogravat, tècnica que Leri prova actualment. És un artista dels que compagina la feina amb el gaudi creatiu, però quan si posa, fa de tot. Potser en dibuix i gravat és on trobem el Leri més genuí. Les pintures, de gran realisme, potser les trobo més anodines. Però és qüestió de gustos.