LLIBRES D ‘ARTISTA

Poètica Còdex porta els seus tresors de paper a Sabadell
Foto: Aleix Mataró
Aspecta de l’exposició
Centelles. A la columna del costat ja s’explica que Poètica Còdex és un grup de noies que fa exposicions amb llibres d’artistes dedicats a poetes  catalans. Han començat amb J. V. Foix. Van estrenar-se a l’Ateneu de Barcelona, han passat per varies poblacions i ara han arribat a Sabadell. Formen l’equip: Marta Balaguer, Marina Berdalet, Manuela Candini, Montse Ginesta, Eva Figueras i Marian López. Les obres que es mostren han estat creades expressament i tot i que cadascú segueix el seu estil, s’inspiren en la lectura atenta de l’obra foixiana.
Vàries obres comparteixen la idea del llibre acordeònic –Berdalet, Marta Balaguer- i també l’unicitat. Es tracta de peces fetes amb eines com fil, foc, llàpis o retolador, collages, etc. Berdalet sí que té una espècia de díptic amb textos i imatges impreses. La imatge parteix de tintes prèvies escanejades. Qui va més per fer obra seriada és Eva Figueras, si bé es tracta d’una reproductivitat complexa en la que hi intervenen tècniques com la xilografia i el troquelat. Totes juntes sí que han pensat i han posat sobre un pedestal un quadernet amb obres originals, que venen per separat o juntes. A una taula també s’hi poden veure obres més grans, làmines intervingudes pictòricament o pel pas d’un tòrcul, que podrien ser l’origen d’una carpeta d’artista.
Foto: Aleix Mataró
Aspecta de l’Espai de Foc on es fa la mostra i es va fer la presentació.
Era un antic forn de ceràmica de Sabadell.
Marian López és la més diferent: aporta a l’exposició obra tèxtil. Fa una espècia de tapissos de contingut fitomòfic i color, molt addient pel continent expositiu: la col·lectiva es pot veure a l’Espai Foc, un lloc que és com la cova d’Ali-ba-ba, amb el seu tresor. Es tracta de la botiga de catifes Ventura –Via Massagué, 5-7. En el seu interior guarda un antic forn de ceràmica. Un espai antic, fet de pedra, amb una gran nau coberta per una volta de canó. Té un aire romà, inclús com d’interior piranesià d’aquelles arquitectures del llac Albà. L’adequació de l’espai va merèixer un premi de l’associació de defensa del patrimoni SOS Monuments, dirigida per l’arquitecte Salvador Tarragó.
Foto: Aleix Mataró
En aquest espai de foc i pedra s’hi situen les obres de paper, els tresors de Poètica Còdex, juntament amb unes altres perles, i la metàfora no es cap broma: com que el projecte expositiu compte amb la col·laboració de la Fundació Foix, s’hi ha pogut aportar dues peces del seu important fons. Concretament uns aiguaforts de Tàpies i uns altres de Ponç. Dues mostres de la col·laboració en vida entra els dos amics de Dau al Set i un defensor, com va ser Foix de l’expressió artística d’arrel avantguardista i moderna.
La inauguració de l’exposició va tenir lloc dilluns passat. Per glossar-la es van reunir tres experts en l’obra foixiana: Enrique Badosa,  Joseph M. Fulquet i Jordi Marrugat . El primer havia conegut Foix perqué li havia traduït poemes i obres seves al castellà. Foix era un defensor acèrrim del català com a llengua única del país, però això no li va impedir obrir la seva obra a altres racons peninsulars.
Marrugat va posar l’accent sabadellenc. Sobretot va parlar de la relació enverinada del poeta de Sarrià amb el grup de Sabadell on hi trobem altres noms destacats com Pere IV o Francesc Trabal. Va destacar també els textos de crítica creuada entre aquests homes de lletres que creien amb la seva feina i el seu estil i ho defensaven a mort, però sense trencar cap plat ni fer anar de debò el bastó, com van suggerint en les seves paraules. 
Rosa Renom també formava part de l’equip de presentació de la mostra. Va fer una tria d’uns quants poemes i els va recitar entremig dels parlaments. 
Foto: Swasky
Swasky a Clermont-Ferrand
Reconeixement 
al quadern sobre Sants de Swasky
Aquest cap de setmana passat hi va haver 
la trobada d’autors i editors de quaderns de viatge 
a Clermont-Ferrand. Un nodrit grup de urban-sketchers de Barcelona
 hi va anar i tant van portar com rebre sorpreses. 
Entre els aportacions destaca,  començar a presentar el simposi mundial 
de dibuixants urbans que es farà a Barcelona el juliol del 2013. 
Hi ha molt per decidir encara –logo, lloc, etc- però 
el proper simposi tira endavant. La “recepció” més important va ser que 
“el Premi Internacional a un Llibre de viatge” el va rebre el nostre amic 
Víctor Martínez, Swasky. Concretament pel seu primer quadern publicat 
dedicat al barri de Sants, que forma part d’una 
col·lecció de quaderns sobre els barris barcelonins. 
Swasky es declara molt content pel premi i 
ho valora com un important reconeixement al seu treball. 
Més ara que si vol dedicar professionalment.
En resum, es tracta d’una proposta de culta. Una exposició que no es pot mirar com un “passe” de diapositives, si no que el què voldria és una introducció al rerefons de cada llibre d’artista, ja que com a relectura d’una obra literària tenen un valor afegit, que va més enllà de la simple especulació artística. En tot cas volen també un temps de “lectura”. L’exposició es podrà veure fins el 8 de desembre, durant l’horari comercial del local.

GRAVATS DE PAISATGES

Pau Roig 
i grans gravadors del paisatge, 
a Palau Antiguitats

                      Foto: Palau d’Antiguitats, Barcelona
                     Aiguafort i punta seca de Pau Roig, del 1929. 
                     Dedicat a la costa de Varengeville, França. 
Centelles. Com deia fa uns dies ara abunden les exposicions de gravats. Però al Palau Antiguitats de Barcelona, no és una tècnica que ensenyin per primera vegada. El que sí mostren per primer cop, perquè costa molt de preparar, és una exposició amb una bona col·lecció de gravats de Pau Roig i una bona dosis d’altres gravats dedicats al paisatge, dels segles XVII al XIX.
Com mostren les calcografies exposades, als segles més llunyans, primer el paisatge és l’escenari d’un paisatge bíblic o de caire narratiu. Encara que molts cops, realment les figures semblen un pretext per desenvolupar el dibuix de l’entorn arbori, rural, d’horitzons accidentats, de cases agrícoles. De mica en mica els artistes van focalitzant l’atenció a la representació d’un paisatge existent i les figures tindran un paper més anecdòtic o servirant per contextualitzar l’entorn, ajudar a la percepció de les proporcions, etc.
L’exposició de Palau Antiguitats reuneix una bona representació de gravadors que tocaren el paisatgisme, que en molts casos potser seran un descobriment pel públic en general: Jan van de Velde II, Lucas van Uden, Anthonie Waterloo. Potser els noms de Carlos de Haes i Jean-Baptiste Camille Corot us seran més familiars. Carlos de Haes era un artista hispano-belga, que el 1857 va ocupar la Càtedra de Paisatge, fundada el 1844 per l’Acadèmia de San Fernando de Madrid.
La galeria també reuneix una petita representació d’aiguaforts d’Enric Galway. Un artista català, que visqué a cavall dels segles XIX i XX i que va passar per l’Escola d’Olot. Era pintor i també va experimentar amb el gravat. Visqué a la Garriga, on pintà diverses vistes.
Tots els gravats exposats a Palau Antiguitats són calcografies. En molts casos es poden veure gravats resultats de la col·laboració entre un dibuixant i un gravador. És el cas, per exemple, d’una de les estampes que si fem cas a algun expert, era un dels exercicis més ben considerats entre artistes del gravat: un nocturn. Es tracta d’una “Fugida a Egipte”, dibuixada per Adam Elsheimer (1578-1620) i gravada per Hendrick Goud (1583-1648)
Foto: Palau d’Antiguitats, Barcelona
Gravat al burí de Jacob Matham a partir d’un dibuix
de Abraham Bloemaert, fet el 1603 a Haarlem. Representa 
l’escena bíblica en que Abraham expulsa a Agar.
També destaca la presència considerable, a l’exposició, de burins. Gravats fets amb una eina de punta angular, que serveix per obrir solcs directament sobre la planxa –una mica com la punta seca-. L’estampa “Abraham expulsa a Agar” n’és un bon exemple. Està dibuixada per Abraham Bloemaert i gravada per Jacob Matham, artistes del canvi de segle entre el XVI i el XVII. El burí és una eina difícil de dominar alhora de fer girs i detalls. Segons la pressió, la línia resulta més fosca o més clara i per tant s’ha de saber controlar. Dürer n’era un bon mestre, però Matham també. Resulta interessant veure com van enfosquin parts ombrívoles, amb la superposició de trames.
En aquests gravats i en general, està bé fixar-se com s’ho fa cada artista per representar els arbres, i veure si a vegades canvien el tipus de trama o línia seriada per representar diferents espècies. Normalment és una feina de molta paciència. El que si veiem és que hi ha gravadors que presenten una naturalesa “ordenada” i altres, com Anthonie Waterloo (1609-1690) que s’atreveixen a donar-li un aire més exuberant.
A una gran part de l’exposició hi trobem artistes dels Països Baixos i germànics, ordenats cronològicament. En quan als aiguaforts d’Enric Galwey, destaca una tempesta, que també és una estampa única, ja que combina aiguafort i monotip. Si bé no hi he sapigut distingir llamps, el plantejament és un bon exercici per combinar plans i objectes i recrear les atmosferes que recorda les que regala el Montseny al seu voltant.
Premià-París
Pau Roig domina una sola sala. La seva obra està representada no només per una col·lecció extensa de paisatges, sino per diferents estats d’un mateix gravat, que permeten enriquir l’exposició. Roig és un pintor silenciós pel nostre país. Era molt respectat per gravadors locals com Jaume Pla, però, de fet tant de l’un com de l’altre se n’han fet poques exposicions aquí . Roig va gaudir de major reconeixement a França. De fet els seus gravats estan dedicats a pobles normands, bàsicament de paisatges rurals i també costaners. També veiem, però paisatges del Maresme. Roig era de Premià de Mar. Nascut el 1879 va morir el 1955. 76 anys.
SEMINARI SOBRE MECENATGE
Fa uns anys vaig assistir a un seminari al Museo Picasso 
sobre els dies del pintor a Gòsol. 
Van ser uns dies memorables, no només per les lliçons, 
sino també per l’ambient familiar que es va generar entre assistents, 
on hi havia especialiastes, directors de museus, galeristes, 
crítics, estudiants i curiosos.
Ara el Picasso, juntament amb la Fundació Godia 
organitzen un nou seminari dedicat al mecenatge 
en l’àmbit de les col·leccions públiques. 
Sota el títol “Col·leccions públiques gràcies a l’esforç privat”, 
els propers dijous, dies 15, 22 i 29 de novembre 
es reuniran diversos 
especialistes per parlar d’aquest tema. 
El seminari forma part de les activitats 
de l’exposició muntada a partir de la ceràmica donada 
per Jacquelin Picasso, que es pot veure actualment 
al museu del carrer Montcada. 
Les sessions són de lliure accés, 
si bé les places són limitades. 
Es faran els dijous esmentats, 
a partir de les 7 de la tarda 
a la sala d’actes del Museu Picasso. 
Més informació a www.museupicasso.bcn.cat
Pau Roig va marxar a París el 1901, on va conèixer Luc-Albert Moreau, que l’introdueix al gravat i a la influència de Rembrandt. Sagot serà el marxant de Roig. Molts dels gravats exposats corresponen a edicions seves. El 1931, Roig patirà una ferida ocular que li impedirà dedicar-se a gravar. No obstant, aleshores, ja era autor d’una obra que hauria de tenir una fama comparable a la de Manolo Hugué o Xavier Nogués, per citar dos altres artistes moderns i catalans
Els paisatges de Roig traspuen com un desig de documentar unes arquitectures pageses o uns paisatges, que potser per nosaltres són estranyes o allunyades de la vida Mediterrània. Però el mateix veiem en les vistes del Maresme. Roig tenia com un afany de documentar, potser una vida que ja nota la pressió de la industrialització i que amb els anys transformarà el camp. Segons com les seves “vedutes” rurals semblen copiades dels artistes europeus antics que trobem al costat de l’exposició, però no hem d’oblidar que tots ens parlen d’un món on els canvis no són tan ràpids. Hi ha qui també hi veu una visió romàntica, nostàlgica, etc, en les vistes de Roig. Certament tenen una aparença trista, silenciosa. També són gravats tranquils. En qualsevol cas estan fets d’una manera molt precisa i delicada.
L’exposició de Pau Roig i els artistes europeus moderns, es pot veure a la sala del Palau Antiguitats, fins el 18 de gener. La sala està al carrer Gràcia, 1 de Barcelona. És un carrer perpendicular, al començament del de Major de Gràcia, al capdamunt dels Jardinets. A veure quants entreu a l’ascensor.

EXPOSICIÓ

Fa setanta anys 

del Taller Torres-Garcia  

Sala Dalmau
Obra “Composición con mirada” de José Gurvich, del 1962
Centelles. Al nostre país, ja tenim un bon record de l’artista Joaquim Torres-Garcia, un personatge entregat a l’art i gran divulgador. Primer va travesser el llac del noucentisme, però es va apartar d’aquesta estètica i més tard va abraçar les avantguardes per la via del constructivisme. Però de cop, ens va marxar i després de voltar per Europa, al cap dels anys va retornar al seu país natal, Uruguai. Segurament ja sabreu que a Montevideo volia modernitzar la praxis artística nacional i la manera com ho va aconseguir va ser creant un taller d’ensenyament artístic adreçat a creadors joves. El Taller Torres-Garcia va ser una realitat entre el 1942 i el 1967. Enguany fa setanta anys de la fundació. La seva activitat a través de les classes, publicacions -com la revista “Removedor”- i propostes va marcar el rumb d’un bon grapat d’artistes i també va aconseguir influir en l’art americà, sobretot de l’àrea llatina.
Sala Dalmau
Pintura de Antonio Pezzino, “Constructivo”, de 1952
Una representació de les obres fetes, per varis deixebles sota el mestratge del Taller es poden veure encara, fins la setmana vinent, a la Sala Dalmau de Barcelona. Aquesta galeria ha dedicat ja monogràfiques a diversos artistes vinculats amb Torres-Garcia i el  1998 també va fer ja un primer repàs de la història del grup en conjunt, com a Taller. En la selecció actual podem veure obres d’artistes com Alceu Ribeiro, José Gurvich, Elsa Andrada, Manuel Pailos o Augusto Torres, fill del mestre. Guido Castillo va ser el crític i divulgador del grup. Després de tancar l’escola alguns d’aquests artistes van seguir amb el que havien aprés o van evolucionar cap a altres cotes estilístiques. El que també és bo saber és que molts d’aquests artistes encara són vius.
Torres-Garcia els hi feia agafar objectes, destriats de la vida moderna, la naturalesa, etc i encaixar-los i treballar-los en relació a una estructura compositiva on primen les formes planes, les siluetes, les regles estructurals, i gammes de colors primaris i complementaris nets. És un estil que en certa manera recorda el cubisme, però directament aplanen els objectes i no cerquen més visions, que les que expliquen les coses clarament com són, per la seva forma estereotipada.
Petita prova
Sala Dalmau
Pintura d’Augusto Torres, “Urbano” un oli sobre cartró
Sala Dalmau
Gaston Olalde és l’autor d’aquesta fusta perforada, del 1954. Casi bé podria 
servir per fer un gravat xilogràfic.
He fet la meva “prova del cotó” particular i he demanat a dues persones de l’altre cantó de l’Atlàntic, si els hi sonava el Taller Torres-Garcia. Primer ho vaig demanar a una noia artista que viu a la República Dominicana. Em va dir que sí que ho coneixia, perquè quan estudiava, un professor que era un gran amant del Taller uruguaià els n’hi parlava molt i només els hi volia ensenyar allò L’altre persona és un mercader de roba, natural de Montevideo, que actualment viu a Centelles. Ell si que coneix el taller i parla de Torres-Garcia, com d’un artista de relleu nacional, que ha conegut sobretot perquè, de petit ja havia anat al museu de l’artista. I també perquè hi ha hagut diverses iniciatives de decorar cases de la ciutat inspirades amb els colors de les obres torres-garcianes. Per exemple, ens parla del barri de Reus, on hi ha aquestes intervencions. Amb aquesta referència, l’amic també m’explica que Montevideo és un conglomerat d’immigrants i per això els barris i carrers reflecteixen els orígens dels colons. 
L’exposició del Taller Torres-Garcia, es pot veure a la Sala Dalmau, fins el dimarts vinent. La sala es troba al carrer Consell de Cent, 349 de Barcelona.


LLIBRES

Els grans artistes d’avui,
no tenen perque ser els de demà


Aleix Art








Autor: Vicenç Furió, professor titular de teoria de l’art a la Universitat de Barcelona.
Títol: Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico
Editorial: UAB, UB, UdG, UdL, UPC, URV I MNAC
Col·lecció: Memoria artium, XII
Pàgines: 250
Preu: 35 € (La Central)



Centelles. Amb un estil amè i dotat d’empatia, Vicenç Furió posa al dia sis estudis dedicats a la valoració crítica d’artistes i obres. Els treballs s’apleguen en el nou llibre coeditat entre vàries universitats i institucions catalanes, dintre la col·lecció “Memoria Artium”.
Sintetitzant al màxim podríem dir que el comú denominador del llibre és analitzar el procés de construcció dels judicis i la fama respecte artistes i obres, bàsicament de l’Edat Moderna. Furió tan agafa la “Mona Lisa” com el “Gato” de Botero, per escodrinyar els orígens de la seva “reputació” a nivell de crítica, historiografia, museografia i públic en general.
Una idea que es va retrobant és que els processos de “reputació” segueixen diverses variants, i no sempre una obra aconsegueix l’èxit immediat i si és coneguda al seu temps, potser que en el futur sigui oblidada. Un cas del primer, que Furió, va citant en els seus estudis, són les “Demoiselles d’Avignon” de Picasso, que quan l’artista la va presentar, només ho va fer entre un nucli reduït d’amics. No va ser fins al cap de trenta anys que, gràcies a una operació del MOMA, que l’havia comprat, va començar a ocupar el lloc que ocupa avui. Furió analitza els processos subjacents en aquest i altres casos, que mai són arbitraris.
Una altre de les idees més repetides és que la historiografia de l’art no resta al marge d’una lectura subjectiva de les dades i documents. Aquesta mà del investigador també fa que es destaquin i marginin artistes o estils.
Personalment m’ha agradat molt l’estudi dedicat a les escultures antigues amb més renom, durant els segles XVI-XIX. Explica molt bé com cinc escultures trobades entre les ruïnes antigues –com el Laocoont, l’Apol·lo Belvedere, la Venus de Medicis, etc- van iniciar una nova vida en mans de col·leccionistes, i a partir d’aquí van esdevenir claus en el coneixement i la influència del gust i l’art de l’època. Un episodi curiós és que l’afany per conèixer els secrets d’aquestes escultures canòniques va comportar que Napoleó s’endugués a París algunes d’aquestes peces, que després van haver de ser retornades.