EXPOSICIÓ: DIBUIXOS I PINTURES D’UN MATEIX TEMA

Essaouira: Joan Vall revisa el seu primer quadern de viatge
Fotos: A.M.
La petita mostra reuneix uns quants dibuixos (facsímils) i pintures 
derivades de les anotacions gràfiques.
Centelles. Fa set anys que Joan Vall va visitar per primer cop el Marroc. I hi ha un lloc que l’ha motivat especialment: Essaouira. Aquest poble mariner va ser l’orígen d’uns quants quaderns de viatge, amb dibuixos i anotacions. Vall assegura que portava tres quaderns i que es va estrenar aleshores amb el que ara n’hi diem dibuix urbà. Han passat set anys i ara en Joan ja és un habitual delas sketchcrawls que es fan a Vic.
Una mostra petita d’uns folis d’un del quadern d’Essaouira forma la primera part de la mostra que Vall va inaugurar dissabte passat al bar de l’Atlàntida de Vic. La segona part són una sèrie de pintures inspirades en els dibuixos del quadern. Els folis i les pintures dedicades a Essaouira formen una temàtica que Vall dóna per acabada. Ara es l’hora de compartir la revisió.
La col·lecció de dibuixos exposats comparteixen el fet de ser apunts esquemàtics. Sobretot de motius i detalls arquitectònics, com baranes, ceràmiques, finestres, arcs. També hi ha tasses. Són apunts esquemàtics i també hi ha anotacions que ens interessen: qualificatius de blaus. Perquè el color blau és molt característic d’Essaouira, ja que els seus habitants el fan servir per tot arreu.
Joan Vall, l’artista al costat dels seus dibuixos.
El blau, vull dir els blaus d’ Essaouira, que només s’anoten al quadern, es plasmen amb tota la potència possible, al conjunt de pintures. Vall diu que ataca les pintures amb taques blaves, de forma “bruta”, ·basta”. Efectivament són superposicions de gammes de blaus. Blaus que es mouen a l’òrbita de tons del mar – però no de blau marí-. Blaus com el del Mediterrani, el cel intens, inclús turqueses. M’agrada especialment una peça que es construeix sobre fons negres i vermells i que al final els blaus intenten amagar. Sobre aquests camps blavosos Vall hi distribueix les formes que havia anotat al quadern: les finestres, els arcs, etc. També de forma esquemàtica. També hi enganxa una mica de collage, si bé és bastant anecdòtic.
Vist en conjunt em sembla interessant assenyalar que els dibuixos –tants dels quaderns, com de les pintures-, tenen com un aire constructivista. Com de les pintures de Torres-Garcia. Si bé Vall prescindeix de les estructures organitzadores, sí que utilitza un tipus de dibuix que va cap a capturar l’essència formal dels objectes.
D’altra banda em sembla interessant relacionar les pintures de Vall amb les que fa, també al Marroc, la Nuri Manent. La pintora de Centelles, que fa uns mesos vaig dedicar un dels Treballs d’Estiu. Els dos artistes no es coneixen i segurament l’obra mútua els hi és desconeguda. Però Manent va al Marroc per pintar. Ella té el seu taller allà. I em sembla curiós que amb Vall comparteixen l’accent abstracte, la superposició “bruta” o “basta” dels camps de color. La importància del blau –si bé amb Manent no és exclusiu-. I també la referència a motius decoratius: Valls es fixa amb la forma de les finestres, les baranes, la ceràmica. Manent trasllada a la tela els motius decoratius de les catifes artesanals. Si es fes, per exemple, una exposició amb varis artistes catalans que s’inspiren  en el Marroc, trobaríem altres coincidències? De moment la mostra revisionista de Vall es pot veure fins a finals d’any, a una paret del bar-restaurant Clau de Fa, que posa l’accent gastronòmic al Teatre Atlàntida de Vic.

EXPOSICIÓ DE PINTURA

Marta Ballvé: omplint la maleta


Centelles. La maleta que la Marta Ballvé omple, no es tant la d’emigrant, com la de viatgera, però metafòrica. Parlem d’una maleta que es va omplint de bagatge, perquè la seva obra té molt d’anar sumant idees, emocions, objectes, tècniques. Sí que és veritat que hi ha artistes que miren altres fronteres davant la situació d’aquí. La flama de París, d’alguna manera encara crema.
Marta Ballvé és una artista de Sant Cugat. Es dedica a pintar i també a fer escultures. Ha tocat el gravat, el llibre d’art. S’hi dedica professionalment. La seva obra ha entrat a l’òrbita d’aquest blog des de que el passat agost va guanyar el Premi Centelles. Actualment fa una exposició a la galeria Dieu Moviment Creatiu de Granollers (C/Barcelona, 60). Una oportunitat propera per ampliar la informació i gaudir de la poesia plàstica de l’artista.
Però el contacte amb l’artista el vam establir directament un petit grup de centellencs, que fa alguns dissabtes vam poder dialogar, amb viu i en directa, amb la Marta i comentar la seva obra guanyadora del Premi Centelles. El present article recull algunes de les seves explicacions que serviran per il·luminar les obres de Granollers. Aquestes pintures, igual que l’obra “Des de la imatge retro” que tenim a Centelles, formen part d’una sèrie dedicada a visualitzar aspectes biogràfics. Són biografies visuals, cròniques d’impressions viscudes, que la Marta posa a l’abast del públic perquè aquest, si vol, jugui a connectar amb l’obra i es faci la seva pròpia visió.
La Marta passeja, fulleja, mira i recull coses i objectes que li inspiren obres. Elements que la porten a atacar la tela i que potser no acabaran el viatge, però li serveixen d’estímul per desenvolupar el seu diari plàstic. La Marta Ballvé es declara com una pintora abstracte, encara que utilitzi collages de fotografies o faci petites referències objectuals –com les escales, que surten molt sovint-. Darrera el Premi Centelles, encara que hi veiem una platja amb un mar, la pintora només volia jugar amb faixes de colors, igual com ho fa amb les seves altres pintures. Fons foscos, grisos, o blaus, de colors més càlids, li serveixen com a fons neutre per organitzar les composicions.
Marta Ballvé afirma que altres comentaristes de la seva obra li han assenyalat que se li nota els seus orígens en el disseny. En qualsevol cas el que sí hi veig és una batalla entre la raó, el logos organitzatiu i el foc que li fa llançar-se a guixar, enganxar, escriure i combinar tècniques i matèries. Ballvé afirma que per ella és molt important utilitzar tècniques diferents a les seves obres –oli, encàustica, collage, matèria, etc-. I anar-ne afegint de noves. De fet aquesta política multidisciplinar és la que l’ha portat a passar de la pintura a l’escultura. En general la poètica de l’artista es mou bastant per la via de les metàfores i elements simbòlics que remeten a la seva infantesa, al seu entorn. L’exposició de Granollers permet revisar aquesta línia creativa, en diverses obres datades dels últims anys.

LLIBRES D ‘ARTISTA

Poètica Còdex porta els seus tresors de paper a Sabadell
Foto: Aleix Mataró
Aspecta de l’exposició
Centelles. A la columna del costat ja s’explica que Poètica Còdex és un grup de noies que fa exposicions amb llibres d’artistes dedicats a poetes  catalans. Han començat amb J. V. Foix. Van estrenar-se a l’Ateneu de Barcelona, han passat per varies poblacions i ara han arribat a Sabadell. Formen l’equip: Marta Balaguer, Marina Berdalet, Manuela Candini, Montse Ginesta, Eva Figueras i Marian López. Les obres que es mostren han estat creades expressament i tot i que cadascú segueix el seu estil, s’inspiren en la lectura atenta de l’obra foixiana.
Vàries obres comparteixen la idea del llibre acordeònic –Berdalet, Marta Balaguer- i també l’unicitat. Es tracta de peces fetes amb eines com fil, foc, llàpis o retolador, collages, etc. Berdalet sí que té una espècia de díptic amb textos i imatges impreses. La imatge parteix de tintes prèvies escanejades. Qui va més per fer obra seriada és Eva Figueras, si bé es tracta d’una reproductivitat complexa en la que hi intervenen tècniques com la xilografia i el troquelat. Totes juntes sí que han pensat i han posat sobre un pedestal un quadernet amb obres originals, que venen per separat o juntes. A una taula també s’hi poden veure obres més grans, làmines intervingudes pictòricament o pel pas d’un tòrcul, que podrien ser l’origen d’una carpeta d’artista.
Foto: Aleix Mataró
Aspecta de l’Espai de Foc on es fa la mostra i es va fer la presentació.
Era un antic forn de ceràmica de Sabadell.
Marian López és la més diferent: aporta a l’exposició obra tèxtil. Fa una espècia de tapissos de contingut fitomòfic i color, molt addient pel continent expositiu: la col·lectiva es pot veure a l’Espai Foc, un lloc que és com la cova d’Ali-ba-ba, amb el seu tresor. Es tracta de la botiga de catifes Ventura –Via Massagué, 5-7. En el seu interior guarda un antic forn de ceràmica. Un espai antic, fet de pedra, amb una gran nau coberta per una volta de canó. Té un aire romà, inclús com d’interior piranesià d’aquelles arquitectures del llac Albà. L’adequació de l’espai va merèixer un premi de l’associació de defensa del patrimoni SOS Monuments, dirigida per l’arquitecte Salvador Tarragó.
Foto: Aleix Mataró
En aquest espai de foc i pedra s’hi situen les obres de paper, els tresors de Poètica Còdex, juntament amb unes altres perles, i la metàfora no es cap broma: com que el projecte expositiu compte amb la col·laboració de la Fundació Foix, s’hi ha pogut aportar dues peces del seu important fons. Concretament uns aiguaforts de Tàpies i uns altres de Ponç. Dues mostres de la col·laboració en vida entra els dos amics de Dau al Set i un defensor, com va ser Foix de l’expressió artística d’arrel avantguardista i moderna.
La inauguració de l’exposició va tenir lloc dilluns passat. Per glossar-la es van reunir tres experts en l’obra foixiana: Enrique Badosa,  Joseph M. Fulquet i Jordi Marrugat . El primer havia conegut Foix perqué li havia traduït poemes i obres seves al castellà. Foix era un defensor acèrrim del català com a llengua única del país, però això no li va impedir obrir la seva obra a altres racons peninsulars.
Marrugat va posar l’accent sabadellenc. Sobretot va parlar de la relació enverinada del poeta de Sarrià amb el grup de Sabadell on hi trobem altres noms destacats com Pere IV o Francesc Trabal. Va destacar també els textos de crítica creuada entre aquests homes de lletres que creien amb la seva feina i el seu estil i ho defensaven a mort, però sense trencar cap plat ni fer anar de debò el bastó, com van suggerint en les seves paraules. 
Rosa Renom també formava part de l’equip de presentació de la mostra. Va fer una tria d’uns quants poemes i els va recitar entremig dels parlaments. 
Foto: Swasky
Swasky a Clermont-Ferrand
Reconeixement 
al quadern sobre Sants de Swasky
Aquest cap de setmana passat hi va haver 
la trobada d’autors i editors de quaderns de viatge 
a Clermont-Ferrand. Un nodrit grup de urban-sketchers de Barcelona
 hi va anar i tant van portar com rebre sorpreses. 
Entre els aportacions destaca,  començar a presentar el simposi mundial 
de dibuixants urbans que es farà a Barcelona el juliol del 2013. 
Hi ha molt per decidir encara –logo, lloc, etc- però 
el proper simposi tira endavant. La “recepció” més important va ser que 
“el Premi Internacional a un Llibre de viatge” el va rebre el nostre amic 
Víctor Martínez, Swasky. Concretament pel seu primer quadern publicat 
dedicat al barri de Sants, que forma part d’una 
col·lecció de quaderns sobre els barris barcelonins. 
Swasky es declara molt content pel premi i 
ho valora com un important reconeixement al seu treball. 
Més ara que si vol dedicar professionalment.
En resum, es tracta d’una proposta de culta. Una exposició que no es pot mirar com un “passe” de diapositives, si no que el què voldria és una introducció al rerefons de cada llibre d’artista, ja que com a relectura d’una obra literària tenen un valor afegit, que va més enllà de la simple especulació artística. En tot cas volen també un temps de “lectura”. L’exposició es podrà veure fins el 8 de desembre, durant l’horari comercial del local.

GRAVATS DE PAISATGES

Pau Roig 
i grans gravadors del paisatge, 
a Palau Antiguitats

                      Foto: Palau d’Antiguitats, Barcelona
                     Aiguafort i punta seca de Pau Roig, del 1929. 
                     Dedicat a la costa de Varengeville, França. 
Centelles. Com deia fa uns dies ara abunden les exposicions de gravats. Però al Palau Antiguitats de Barcelona, no és una tècnica que ensenyin per primera vegada. El que sí mostren per primer cop, perquè costa molt de preparar, és una exposició amb una bona col·lecció de gravats de Pau Roig i una bona dosis d’altres gravats dedicats al paisatge, dels segles XVII al XIX.
Com mostren les calcografies exposades, als segles més llunyans, primer el paisatge és l’escenari d’un paisatge bíblic o de caire narratiu. Encara que molts cops, realment les figures semblen un pretext per desenvolupar el dibuix de l’entorn arbori, rural, d’horitzons accidentats, de cases agrícoles. De mica en mica els artistes van focalitzant l’atenció a la representació d’un paisatge existent i les figures tindran un paper més anecdòtic o servirant per contextualitzar l’entorn, ajudar a la percepció de les proporcions, etc.
L’exposició de Palau Antiguitats reuneix una bona representació de gravadors que tocaren el paisatgisme, que en molts casos potser seran un descobriment pel públic en general: Jan van de Velde II, Lucas van Uden, Anthonie Waterloo. Potser els noms de Carlos de Haes i Jean-Baptiste Camille Corot us seran més familiars. Carlos de Haes era un artista hispano-belga, que el 1857 va ocupar la Càtedra de Paisatge, fundada el 1844 per l’Acadèmia de San Fernando de Madrid.
La galeria també reuneix una petita representació d’aiguaforts d’Enric Galway. Un artista català, que visqué a cavall dels segles XIX i XX i que va passar per l’Escola d’Olot. Era pintor i també va experimentar amb el gravat. Visqué a la Garriga, on pintà diverses vistes.
Tots els gravats exposats a Palau Antiguitats són calcografies. En molts casos es poden veure gravats resultats de la col·laboració entre un dibuixant i un gravador. És el cas, per exemple, d’una de les estampes que si fem cas a algun expert, era un dels exercicis més ben considerats entre artistes del gravat: un nocturn. Es tracta d’una “Fugida a Egipte”, dibuixada per Adam Elsheimer (1578-1620) i gravada per Hendrick Goud (1583-1648)
Foto: Palau d’Antiguitats, Barcelona
Gravat al burí de Jacob Matham a partir d’un dibuix
de Abraham Bloemaert, fet el 1603 a Haarlem. Representa 
l’escena bíblica en que Abraham expulsa a Agar.
També destaca la presència considerable, a l’exposició, de burins. Gravats fets amb una eina de punta angular, que serveix per obrir solcs directament sobre la planxa –una mica com la punta seca-. L’estampa “Abraham expulsa a Agar” n’és un bon exemple. Està dibuixada per Abraham Bloemaert i gravada per Jacob Matham, artistes del canvi de segle entre el XVI i el XVII. El burí és una eina difícil de dominar alhora de fer girs i detalls. Segons la pressió, la línia resulta més fosca o més clara i per tant s’ha de saber controlar. Dürer n’era un bon mestre, però Matham també. Resulta interessant veure com van enfosquin parts ombrívoles, amb la superposició de trames.
En aquests gravats i en general, està bé fixar-se com s’ho fa cada artista per representar els arbres, i veure si a vegades canvien el tipus de trama o línia seriada per representar diferents espècies. Normalment és una feina de molta paciència. El que si veiem és que hi ha gravadors que presenten una naturalesa “ordenada” i altres, com Anthonie Waterloo (1609-1690) que s’atreveixen a donar-li un aire més exuberant.
A una gran part de l’exposició hi trobem artistes dels Països Baixos i germànics, ordenats cronològicament. En quan als aiguaforts d’Enric Galwey, destaca una tempesta, que també és una estampa única, ja que combina aiguafort i monotip. Si bé no hi he sapigut distingir llamps, el plantejament és un bon exercici per combinar plans i objectes i recrear les atmosferes que recorda les que regala el Montseny al seu voltant.
Premià-París
Pau Roig domina una sola sala. La seva obra està representada no només per una col·lecció extensa de paisatges, sino per diferents estats d’un mateix gravat, que permeten enriquir l’exposició. Roig és un pintor silenciós pel nostre país. Era molt respectat per gravadors locals com Jaume Pla, però, de fet tant de l’un com de l’altre se n’han fet poques exposicions aquí . Roig va gaudir de major reconeixement a França. De fet els seus gravats estan dedicats a pobles normands, bàsicament de paisatges rurals i també costaners. També veiem, però paisatges del Maresme. Roig era de Premià de Mar. Nascut el 1879 va morir el 1955. 76 anys.
SEMINARI SOBRE MECENATGE
Fa uns anys vaig assistir a un seminari al Museo Picasso 
sobre els dies del pintor a Gòsol. 
Van ser uns dies memorables, no només per les lliçons, 
sino també per l’ambient familiar que es va generar entre assistents, 
on hi havia especialiastes, directors de museus, galeristes, 
crítics, estudiants i curiosos.
Ara el Picasso, juntament amb la Fundació Godia 
organitzen un nou seminari dedicat al mecenatge 
en l’àmbit de les col·leccions públiques. 
Sota el títol “Col·leccions públiques gràcies a l’esforç privat”, 
els propers dijous, dies 15, 22 i 29 de novembre 
es reuniran diversos 
especialistes per parlar d’aquest tema. 
El seminari forma part de les activitats 
de l’exposició muntada a partir de la ceràmica donada 
per Jacquelin Picasso, que es pot veure actualment 
al museu del carrer Montcada. 
Les sessions són de lliure accés, 
si bé les places són limitades. 
Es faran els dijous esmentats, 
a partir de les 7 de la tarda 
a la sala d’actes del Museu Picasso. 
Més informació a www.museupicasso.bcn.cat
Pau Roig va marxar a París el 1901, on va conèixer Luc-Albert Moreau, que l’introdueix al gravat i a la influència de Rembrandt. Sagot serà el marxant de Roig. Molts dels gravats exposats corresponen a edicions seves. El 1931, Roig patirà una ferida ocular que li impedirà dedicar-se a gravar. No obstant, aleshores, ja era autor d’una obra que hauria de tenir una fama comparable a la de Manolo Hugué o Xavier Nogués, per citar dos altres artistes moderns i catalans
Els paisatges de Roig traspuen com un desig de documentar unes arquitectures pageses o uns paisatges, que potser per nosaltres són estranyes o allunyades de la vida Mediterrània. Però el mateix veiem en les vistes del Maresme. Roig tenia com un afany de documentar, potser una vida que ja nota la pressió de la industrialització i que amb els anys transformarà el camp. Segons com les seves “vedutes” rurals semblen copiades dels artistes europeus antics que trobem al costat de l’exposició, però no hem d’oblidar que tots ens parlen d’un món on els canvis no són tan ràpids. Hi ha qui també hi veu una visió romàntica, nostàlgica, etc, en les vistes de Roig. Certament tenen una aparença trista, silenciosa. També són gravats tranquils. En qualsevol cas estan fets d’una manera molt precisa i delicada.
L’exposició de Pau Roig i els artistes europeus moderns, es pot veure a la sala del Palau Antiguitats, fins el 18 de gener. La sala està al carrer Gràcia, 1 de Barcelona. És un carrer perpendicular, al començament del de Major de Gràcia, al capdamunt dels Jardinets. A veure quants entreu a l’ascensor.