LLIBRES

Els grans artistes d’avui,
no tenen perque ser els de demà


Aleix Art








Autor: Vicenç Furió, professor titular de teoria de l’art a la Universitat de Barcelona.
Títol: Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico
Editorial: UAB, UB, UdG, UdL, UPC, URV I MNAC
Col·lecció: Memoria artium, XII
Pàgines: 250
Preu: 35 € (La Central)



Centelles. Amb un estil amè i dotat d’empatia, Vicenç Furió posa al dia sis estudis dedicats a la valoració crítica d’artistes i obres. Els treballs s’apleguen en el nou llibre coeditat entre vàries universitats i institucions catalanes, dintre la col·lecció “Memoria Artium”.
Sintetitzant al màxim podríem dir que el comú denominador del llibre és analitzar el procés de construcció dels judicis i la fama respecte artistes i obres, bàsicament de l’Edat Moderna. Furió tan agafa la “Mona Lisa” com el “Gato” de Botero, per escodrinyar els orígens de la seva “reputació” a nivell de crítica, historiografia, museografia i públic en general.
Una idea que es va retrobant és que els processos de “reputació” segueixen diverses variants, i no sempre una obra aconsegueix l’èxit immediat i si és coneguda al seu temps, potser que en el futur sigui oblidada. Un cas del primer, que Furió, va citant en els seus estudis, són les “Demoiselles d’Avignon” de Picasso, que quan l’artista la va presentar, només ho va fer entre un nucli reduït d’amics. No va ser fins al cap de trenta anys que, gràcies a una operació del MOMA, que l’havia comprat, va començar a ocupar el lloc que ocupa avui. Furió analitza els processos subjacents en aquest i altres casos, que mai són arbitraris.
Una altre de les idees més repetides és que la historiografia de l’art no resta al marge d’una lectura subjectiva de les dades i documents. Aquesta mà del investigador també fa que es destaquin i marginin artistes o estils.
Personalment m’ha agradat molt l’estudi dedicat a les escultures antigues amb més renom, durant els segles XVI-XIX. Explica molt bé com cinc escultures trobades entre les ruïnes antigues –com el Laocoont, l’Apol·lo Belvedere, la Venus de Medicis, etc- van iniciar una nova vida en mans de col·leccionistes, i a partir d’aquí van esdevenir claus en el coneixement i la influència del gust i l’art de l’època. Un episodi curiós és que l’afany per conèixer els secrets d’aquestes escultures canòniques va comportar que Napoleó s’endugués a París algunes d’aquestes peces, que després van haver de ser retornades.

GRAVAT CATALÀ D’ÈPOCA MODERNA

El MNAC revisa el Fortuny gravador
Marià Fortuny, Ronda nocturna. 
C.1863-65
Foto: ©MNAC, 
Fotografia Calveras/Mèrida/Sagristà
Centelles. Últimament el gravat ha agafat un relleu important en aquest blog. Però és que també abunden com bolets les exposicions d’aquesta tècnica i a més val la pena ressenyar-les. Ens falta comentar encara l’exposició de Pau Roig i altres gravadors més antics que tenen, a Barcelona, al Palau d’Antiguitats; la col·lecció d’aiguaforts de Rembrandts que mostra el Museu Diocesà. A Caldes d’Estrac també en fan una altra de gravats, amb obra dels fons propi. I per exemple, entre altres noms reconeguts, em crida l’atenció que tenen una calcografia de Jacques Callot.
Avui però comentarem una altra exposició: les calcografies de Fortuny que ha seleccionat el MNAC i que mostra, des de ja fa un temps, a la petita sala dedicada a aquesta tècnica. La visita no va ser normal. Vaig entrar a la sala seguint un guia, un historiador de l’art que conduïa un grup d’Amics del MNAC, que assistien a una visita comentada de tres gravats del fons. Els Amics organitzen varies activitats durant cada mes i aquesta era lliure. Si t’hi apuntaves amb antel·lació, podies afegir-hi encara que no fossis Amic.
Haig de confessar que m’havia imaginat que visitaríem una zona més exclusiva del museu, perquè en el programa es deia que visitaríem el Gabinet de gravat. Per això m’imaginava que ens farien passar a una sala reservada als conservadors i experts, amb una gran taula, on podríem analitzar detingudament alguns gravats escollits. Fer una mica com el col·leccionista d’estampes del quadre de Fortuny. Però realment la visita va ser aprofitar l’exposició temporal de gravats de l’artista de Reus. Una àrea d’accés públic, però que val a dir, acull un material de primera magnitud.
L’encant de la mostra no només és presentar estampes de l’artista, sino també diverses proves d’estat, que l’artista tirava per controlar l’evolució del treball, després de cada cremada de l’àcid. Alguns papers amb la petjada de tinta, varen ser material de treball de Fortuny, ja que un cop imprès, hi esbossava amb llapis o aiguada correccions o afegits que l’artista volia aconseguir en el pas següent. Tot aquest material ens mostra no només el procés i el domini tècnic, sino que de rebot ens evidencia que el MNAC disposa d’uns tresors impagables i que moltes vegades no valorem prou.
El guia-historiador de l’art Martí Casas, primer es va centrar en un aiguafort de l’etapa de formació de Fortuny, com a gravador. Després va explicar una de les obres mestres, “la ronda de nit” i finalment un tema galant, dedicat a un botànic. Les tres obres eren aiguaforts, si bé la “ronda” utilitzava també l’aiguatinta. Ambdues técniques van ser generosament utilitzades per Fortuny.
La visita del dissabte al MNAC també em va servir per visitar 
el fons d’art modern i fixar-me amb les escultures, especialment 
les que estaven fetes en fang o venien d’un origen moldejat, 
així com els relleus. Estic fent uns peces petites de ceràmica amb relleus i volia 
veure exemples. Em vaig fixar i vaig dibuixar un alt relleu de fang cuit, 
un “Crist Jacent”, fet per Agapit Vallmitjana, el 1869. 
Martí Casas va explicar que l’artista potser hauria tingut una formació auto-didacte en el gravat. Però veien l’obra de formació, dedicada a una família marroquí, es veuen molt bé i ben fetes, les línies de trama i es fa difícil pensar que no hauria tingut algú que li ensenyés verbalment els primers passos. En certa manera és una estampa com molt “formal”. En les altres obres la línia és molt més descriptiva i fresca. Va saber agafar el “trunquillo” de dibuixar amb el punxó sobre la planxa recoberta de vernís, talment com si ho fes sobre paper.
Casas va explicar que a Fortuny li agradava molt el gravat, però que no sempre si va poder dedicar prou, ja que havia de complir amb la tanda de quadres per entregar al seu marxant. Un artista d’èxit lligat a les lleis de mercat, que però devia ser com un Messi de la pintura, perquè no se’n cansava i va fer una obra enorme i important. El gravat va acabar sent l’entreteniment de les hores ocioses, però caram, quin gravador!

MÉS GRAVAT

Sobre Piranesi i les exposicions


Foto: Obra Social “La Caixa”
Vista de l’espai urbà romà a la zona de la montanya capitolina, 
segons Piranesi
Centelles. Que poc acollidora és l’Estació de Sants! El parc de vies i les andanes ocupen molt espai, però els viatgers que s’esperen o arriben, tampoc tenen tant espai per moure’s i hi falten cadires. Hi ha costats, que entre columnes i parets, només queda un passadís estret per passar. És fosca, desencantada. I només descric la part soterrània. Una “Carceri” de Piranesi seria més humanitzada!
Les seves particulars presons i una bona selecció de les “vedutes” i detalls arquitectònics de l’antiga Roma, es poden veure encara a l’exposició que Caixaforum dedica a l’artista Italia. Una de les virtuts de l’exposició és que es poden veure ordenats per llibres o àlbums de gravats les diferents estampes que es postren de Piranesi. Una bona manera per entrar a valorar l’evolució del seu discurs gràfic sobre la ciutat, així com les anades endavant o les preocupacions que es van retrobant. Potser el que resulta més avorrit de l’exposició és l’extensa presència de models de xemeneies. A la meva opinió aquesta part i les reproduccions actuals d’objectes ideats per Piranesi, em semblen anecdòtiques i innecessàries, ja que les pròpies estampes ja ensenyen clarament com són els objectes en qüestió. No calen ajudes materials.
A nivell més personal, m’hagués agradat més que m’expliquessin com s’ho feia Piranesi per captar de forma tan realista els monuments i entorns urbans. Si feia esbossos al natural. Si s’ajudava d’alguna de les tècniques que hi ha per passar dibuixos a la planxa de coure, preparada amb vernís. Si s’ajudava d’algú.
Això ho he demanat una mica a l’Artur Ramon, responsable de l’altre exposició que tenim a Barcelona, sobre Piranesi. Ramon ens diu que Piranesi sí que dibuixava abans, i que potser ho feia sobre paper vegetal, que era una part totalment accessòria del procés i per això no s’ha conservat. Ramon també ens explica que Piranesi va tenir un col·laborador cap al final de la seva carrera, que va ser el seu fill Francesco.
En quan a l’exposició de l’Artur Ramon, cal valorar l’esforç que han fet aquests galeristes per aconseguir estampes tirades en època de l’artista, que a més ocupen un espai ampli del seu espai expositiu. Es pot dir que tot l’Artur Ramon respira els “somnis de pedra” piranesians.  En quan als objectes coetanis, em va agradar veure unes petites escultures que reprodueixen escultures grans d’artistes reconeguts. D’aquestes figures petites, en parla Vicenç Furió, en el seu recent llibre “Arte y reputación”. Explica que eren habituals entre col·leccionistes i amants de l’art i testimonien el prestigi que l’escultura d’origen inspiració clàssica tenia aleshores.

L’ART EN TEMPS DE CRISI

 Can Xalant, 
a una cruïlla inesperada

Foto: Can Xalant
Aspecte de l’edifici que acull 
el Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró
Centelles. Un email enviat per l’equip que actualment gestiona Can Xalant, el Centre de Creació i Pensament Contemporani de Mataró, alertava ahir de la intenció de l’ajuntament local de tancar el projecte a finals d’any. A la carta diuen que s’ha “decidit el tancament unilateral del servei que s’ofereix des de Can Xalant…”. Una primera lectura em va donar a entendre, que Can Xalant desapareixeria del mapa, però el contacte amb col·legues del ram i la consulta a l’ajuntament mataroní i a Can Xalant mateix, a permès precisar que el que vol fer el consistori del Maresme, és prescindir de l’externalització de la programació que actualment es genera des del centre de producció artística. És a dir que Can Xalant, d’alguna manera seguirà, tot i que no es precisa com.
En un comunicat de premsa emès pels responsables de cultura de l’ajuntament mataroní expliquen que les circumstàncies econòmiques i pressupostàries obliguen a repensar la forma de fer viable Can Xalant i que per això s’ha decidit, en primer lloc, prescindir de les tasques que fins ara, i des de la creació del centre el 2006, havia portat l’empresa cultural Trànsit. L’Ajuntament assumirà ara el control i li donarà un nou impuls, mirant de mantenir el seu compromís amb aquest centre que forma part de la xarxa pública d’arts visuals, estructurada per la Generalitat fa uns anys.
L’equip Trànsit de Can Xalant, explica que des de l’Ajuntament ningú no els hi ha pas dit que ho fessin malament, ni s’ha plantejat un canvi de direcció del programa. Simplement els hi van dir que, com que a finals d’any s’acabava el seu contracte, que no els hi renovarien. Així el “tancament” es refereix, en principi, a la fi del projecte que hem conegut fins ara, però no de l’entitat com a tal.
En la nota de premsa, l’ajuntament mataroní valora la tasca que s’ha anat fent de promoció i divulgació de l’activitat artística, durant els sis anys que fa que funciona. Valoren la projecció que ha permès portar lluny a artistes mataronins, així com rebre visites internacionals. Els responsables actuals de Can Xalant també aporten com a aval de la seva gestió, un extens currículum d’activitats, que inclouen tallers, beques, exposicions, etc, que han anat fent paulatinament i amb serietat.
Potser fora bo que d’alguna manera la tasca de l’equip actual tingui certa continuïtat, però això ja forma part del diàleg de Trànsit amb els responsables de cultura i d’un debat que pertoca als professionals.  El que em sembla important és que Can Xalant no perdi la seva posició de referència dintre la creació de l’art contemporani i que no haguem de lamentar una nova pèrdua cultural per culpa de la crisi.