EXPOSICIÓ

Fa setanta anys 

del Taller Torres-Garcia  

Sala Dalmau
Obra “Composición con mirada” de José Gurvich, del 1962
Centelles. Al nostre país, ja tenim un bon record de l’artista Joaquim Torres-Garcia, un personatge entregat a l’art i gran divulgador. Primer va travesser el llac del noucentisme, però es va apartar d’aquesta estètica i més tard va abraçar les avantguardes per la via del constructivisme. Però de cop, ens va marxar i després de voltar per Europa, al cap dels anys va retornar al seu país natal, Uruguai. Segurament ja sabreu que a Montevideo volia modernitzar la praxis artística nacional i la manera com ho va aconseguir va ser creant un taller d’ensenyament artístic adreçat a creadors joves. El Taller Torres-Garcia va ser una realitat entre el 1942 i el 1967. Enguany fa setanta anys de la fundació. La seva activitat a través de les classes, publicacions -com la revista “Removedor”- i propostes va marcar el rumb d’un bon grapat d’artistes i també va aconseguir influir en l’art americà, sobretot de l’àrea llatina.
Sala Dalmau
Pintura de Antonio Pezzino, “Constructivo”, de 1952
Una representació de les obres fetes, per varis deixebles sota el mestratge del Taller es poden veure encara, fins la setmana vinent, a la Sala Dalmau de Barcelona. Aquesta galeria ha dedicat ja monogràfiques a diversos artistes vinculats amb Torres-Garcia i el  1998 també va fer ja un primer repàs de la història del grup en conjunt, com a Taller. En la selecció actual podem veure obres d’artistes com Alceu Ribeiro, José Gurvich, Elsa Andrada, Manuel Pailos o Augusto Torres, fill del mestre. Guido Castillo va ser el crític i divulgador del grup. Després de tancar l’escola alguns d’aquests artistes van seguir amb el que havien aprés o van evolucionar cap a altres cotes estilístiques. El que també és bo saber és que molts d’aquests artistes encara són vius.
Torres-Garcia els hi feia agafar objectes, destriats de la vida moderna, la naturalesa, etc i encaixar-los i treballar-los en relació a una estructura compositiva on primen les formes planes, les siluetes, les regles estructurals, i gammes de colors primaris i complementaris nets. És un estil que en certa manera recorda el cubisme, però directament aplanen els objectes i no cerquen més visions, que les que expliquen les coses clarament com són, per la seva forma estereotipada.
Petita prova
Sala Dalmau
Pintura d’Augusto Torres, “Urbano” un oli sobre cartró
Sala Dalmau
Gaston Olalde és l’autor d’aquesta fusta perforada, del 1954. Casi bé podria 
servir per fer un gravat xilogràfic.
He fet la meva “prova del cotó” particular i he demanat a dues persones de l’altre cantó de l’Atlàntic, si els hi sonava el Taller Torres-Garcia. Primer ho vaig demanar a una noia artista que viu a la República Dominicana. Em va dir que sí que ho coneixia, perquè quan estudiava, un professor que era un gran amant del Taller uruguaià els n’hi parlava molt i només els hi volia ensenyar allò L’altre persona és un mercader de roba, natural de Montevideo, que actualment viu a Centelles. Ell si que coneix el taller i parla de Torres-Garcia, com d’un artista de relleu nacional, que ha conegut sobretot perquè, de petit ja havia anat al museu de l’artista. I també perquè hi ha hagut diverses iniciatives de decorar cases de la ciutat inspirades amb els colors de les obres torres-garcianes. Per exemple, ens parla del barri de Reus, on hi ha aquestes intervencions. Amb aquesta referència, l’amic també m’explica que Montevideo és un conglomerat d’immigrants i per això els barris i carrers reflecteixen els orígens dels colons. 
L’exposició del Taller Torres-Garcia, es pot veure a la Sala Dalmau, fins el dimarts vinent. La sala es troba al carrer Consell de Cent, 349 de Barcelona.


LLIBRES

Els grans artistes d’avui,
no tenen perque ser els de demà


Aleix Art








Autor: Vicenç Furió, professor titular de teoria de l’art a la Universitat de Barcelona.
Títol: Arte y reputación. Estudios sobre el reconocimiento artístico
Editorial: UAB, UB, UdG, UdL, UPC, URV I MNAC
Col·lecció: Memoria artium, XII
Pàgines: 250
Preu: 35 € (La Central)



Centelles. Amb un estil amè i dotat d’empatia, Vicenç Furió posa al dia sis estudis dedicats a la valoració crítica d’artistes i obres. Els treballs s’apleguen en el nou llibre coeditat entre vàries universitats i institucions catalanes, dintre la col·lecció “Memoria Artium”.
Sintetitzant al màxim podríem dir que el comú denominador del llibre és analitzar el procés de construcció dels judicis i la fama respecte artistes i obres, bàsicament de l’Edat Moderna. Furió tan agafa la “Mona Lisa” com el “Gato” de Botero, per escodrinyar els orígens de la seva “reputació” a nivell de crítica, historiografia, museografia i públic en general.
Una idea que es va retrobant és que els processos de “reputació” segueixen diverses variants, i no sempre una obra aconsegueix l’èxit immediat i si és coneguda al seu temps, potser que en el futur sigui oblidada. Un cas del primer, que Furió, va citant en els seus estudis, són les “Demoiselles d’Avignon” de Picasso, que quan l’artista la va presentar, només ho va fer entre un nucli reduït d’amics. No va ser fins al cap de trenta anys que, gràcies a una operació del MOMA, que l’havia comprat, va començar a ocupar el lloc que ocupa avui. Furió analitza els processos subjacents en aquest i altres casos, que mai són arbitraris.
Una altre de les idees més repetides és que la historiografia de l’art no resta al marge d’una lectura subjectiva de les dades i documents. Aquesta mà del investigador també fa que es destaquin i marginin artistes o estils.
Personalment m’ha agradat molt l’estudi dedicat a les escultures antigues amb més renom, durant els segles XVI-XIX. Explica molt bé com cinc escultures trobades entre les ruïnes antigues –com el Laocoont, l’Apol·lo Belvedere, la Venus de Medicis, etc- van iniciar una nova vida en mans de col·leccionistes, i a partir d’aquí van esdevenir claus en el coneixement i la influència del gust i l’art de l’època. Un episodi curiós és que l’afany per conèixer els secrets d’aquestes escultures canòniques va comportar que Napoleó s’endugués a París algunes d’aquestes peces, que després van haver de ser retornades.

GRAVAT CATALÀ D’ÈPOCA MODERNA

El MNAC revisa el Fortuny gravador
Marià Fortuny, Ronda nocturna. 
C.1863-65
Foto: ©MNAC, 
Fotografia Calveras/Mèrida/Sagristà
Centelles. Últimament el gravat ha agafat un relleu important en aquest blog. Però és que també abunden com bolets les exposicions d’aquesta tècnica i a més val la pena ressenyar-les. Ens falta comentar encara l’exposició de Pau Roig i altres gravadors més antics que tenen, a Barcelona, al Palau d’Antiguitats; la col·lecció d’aiguaforts de Rembrandts que mostra el Museu Diocesà. A Caldes d’Estrac també en fan una altra de gravats, amb obra dels fons propi. I per exemple, entre altres noms reconeguts, em crida l’atenció que tenen una calcografia de Jacques Callot.
Avui però comentarem una altra exposició: les calcografies de Fortuny que ha seleccionat el MNAC i que mostra, des de ja fa un temps, a la petita sala dedicada a aquesta tècnica. La visita no va ser normal. Vaig entrar a la sala seguint un guia, un historiador de l’art que conduïa un grup d’Amics del MNAC, que assistien a una visita comentada de tres gravats del fons. Els Amics organitzen varies activitats durant cada mes i aquesta era lliure. Si t’hi apuntaves amb antel·lació, podies afegir-hi encara que no fossis Amic.
Haig de confessar que m’havia imaginat que visitaríem una zona més exclusiva del museu, perquè en el programa es deia que visitaríem el Gabinet de gravat. Per això m’imaginava que ens farien passar a una sala reservada als conservadors i experts, amb una gran taula, on podríem analitzar detingudament alguns gravats escollits. Fer una mica com el col·leccionista d’estampes del quadre de Fortuny. Però realment la visita va ser aprofitar l’exposició temporal de gravats de l’artista de Reus. Una àrea d’accés públic, però que val a dir, acull un material de primera magnitud.
L’encant de la mostra no només és presentar estampes de l’artista, sino també diverses proves d’estat, que l’artista tirava per controlar l’evolució del treball, després de cada cremada de l’àcid. Alguns papers amb la petjada de tinta, varen ser material de treball de Fortuny, ja que un cop imprès, hi esbossava amb llapis o aiguada correccions o afegits que l’artista volia aconseguir en el pas següent. Tot aquest material ens mostra no només el procés i el domini tècnic, sino que de rebot ens evidencia que el MNAC disposa d’uns tresors impagables i que moltes vegades no valorem prou.
El guia-historiador de l’art Martí Casas, primer es va centrar en un aiguafort de l’etapa de formació de Fortuny, com a gravador. Després va explicar una de les obres mestres, “la ronda de nit” i finalment un tema galant, dedicat a un botànic. Les tres obres eren aiguaforts, si bé la “ronda” utilitzava també l’aiguatinta. Ambdues técniques van ser generosament utilitzades per Fortuny.
La visita del dissabte al MNAC també em va servir per visitar 
el fons d’art modern i fixar-me amb les escultures, especialment 
les que estaven fetes en fang o venien d’un origen moldejat, 
així com els relleus. Estic fent uns peces petites de ceràmica amb relleus i volia 
veure exemples. Em vaig fixar i vaig dibuixar un alt relleu de fang cuit, 
un “Crist Jacent”, fet per Agapit Vallmitjana, el 1869. 
Martí Casas va explicar que l’artista potser hauria tingut una formació auto-didacte en el gravat. Però veien l’obra de formació, dedicada a una família marroquí, es veuen molt bé i ben fetes, les línies de trama i es fa difícil pensar que no hauria tingut algú que li ensenyés verbalment els primers passos. En certa manera és una estampa com molt “formal”. En les altres obres la línia és molt més descriptiva i fresca. Va saber agafar el “trunquillo” de dibuixar amb el punxó sobre la planxa recoberta de vernís, talment com si ho fes sobre paper.
Casas va explicar que a Fortuny li agradava molt el gravat, però que no sempre si va poder dedicar prou, ja que havia de complir amb la tanda de quadres per entregar al seu marxant. Un artista d’èxit lligat a les lleis de mercat, que però devia ser com un Messi de la pintura, perquè no se’n cansava i va fer una obra enorme i important. El gravat va acabar sent l’entreteniment de les hores ocioses, però caram, quin gravador!

MÉS GRAVAT

Sobre Piranesi i les exposicions


Foto: Obra Social “La Caixa”
Vista de l’espai urbà romà a la zona de la montanya capitolina, 
segons Piranesi
Centelles. Que poc acollidora és l’Estació de Sants! El parc de vies i les andanes ocupen molt espai, però els viatgers que s’esperen o arriben, tampoc tenen tant espai per moure’s i hi falten cadires. Hi ha costats, que entre columnes i parets, només queda un passadís estret per passar. És fosca, desencantada. I només descric la part soterrània. Una “Carceri” de Piranesi seria més humanitzada!
Les seves particulars presons i una bona selecció de les “vedutes” i detalls arquitectònics de l’antiga Roma, es poden veure encara a l’exposició que Caixaforum dedica a l’artista Italia. Una de les virtuts de l’exposició és que es poden veure ordenats per llibres o àlbums de gravats les diferents estampes que es postren de Piranesi. Una bona manera per entrar a valorar l’evolució del seu discurs gràfic sobre la ciutat, així com les anades endavant o les preocupacions que es van retrobant. Potser el que resulta més avorrit de l’exposició és l’extensa presència de models de xemeneies. A la meva opinió aquesta part i les reproduccions actuals d’objectes ideats per Piranesi, em semblen anecdòtiques i innecessàries, ja que les pròpies estampes ja ensenyen clarament com són els objectes en qüestió. No calen ajudes materials.
A nivell més personal, m’hagués agradat més que m’expliquessin com s’ho feia Piranesi per captar de forma tan realista els monuments i entorns urbans. Si feia esbossos al natural. Si s’ajudava d’alguna de les tècniques que hi ha per passar dibuixos a la planxa de coure, preparada amb vernís. Si s’ajudava d’algú.
Això ho he demanat una mica a l’Artur Ramon, responsable de l’altre exposició que tenim a Barcelona, sobre Piranesi. Ramon ens diu que Piranesi sí que dibuixava abans, i que potser ho feia sobre paper vegetal, que era una part totalment accessòria del procés i per això no s’ha conservat. Ramon també ens explica que Piranesi va tenir un col·laborador cap al final de la seva carrera, que va ser el seu fill Francesco.
En quan a l’exposició de l’Artur Ramon, cal valorar l’esforç que han fet aquests galeristes per aconseguir estampes tirades en època de l’artista, que a més ocupen un espai ampli del seu espai expositiu. Es pot dir que tot l’Artur Ramon respira els “somnis de pedra” piranesians.  En quan als objectes coetanis, em va agradar veure unes petites escultures que reprodueixen escultures grans d’artistes reconeguts. D’aquestes figures petites, en parla Vicenç Furió, en el seu recent llibre “Arte y reputación”. Explica que eren habituals entre col·leccionistes i amants de l’art i testimonien el prestigi que l’escultura d’origen inspiració clàssica tenia aleshores.