Subirachs des de Palafrugell

Exposicions d’estiu (I)

El Museu Can Mario de Palafrugell inaugura una exposició d’escultures i dibuixos del període 1953-1965, moment de pas de la figuració a l’abstracció per l’artista
Josep Maria Subirachs, el 1961 Foto: Raimon Camprubí

Centelles. En pocs dies entrem a l’estiu i ja es posa en marxa la temporada artística. La Fundació Vila Casas, a la seu de Palafrugell –Can  Mario-, inaugura aquest dissabte 18 una mostra amb una vuitantena d’escultures i dibuixos de Josep Maria Subirachs (Barcelona, 1927-2014).

Falten cinc anys pel centenari del naixement del gran escultor català, però Àlex Susanna, director artístic de la fundació va proposar avançar-se amb un tastet. Amb paraules de la filla de l’artista, Judit Subirachs-Burgaya,  des de la Vila Casa hi ha interès en reivindicar l’artista i al mateix temps convertir el museu d’escultura de Palafrugell amb un pol d’atracció cultural. Estival i tot l’any. L’any passat ja van fer l’exposició de Gaudí-Gomis.  En una altra ocasió la de Josep Clarà. I de fet porten programant des de l’abril amb la dels artistes empordanesos.

Judit Subirachs és comissaria de la mostra juntament amb el crític i historiador de l’art Ricard Mas, que va ser quí va convèncer tothom de que el projecte es centrés en el període 1953-1965. Tant la filla com el crític coincideixen en la centralitat d’aquest període, en que l’escultor del Poblenou, passa “d’una figuració expressiva a l’abstracció”. “Però d’una forma gradual”. Subirachs utilitza ferro, encaixa materials de diferents menes i treballa els buits i els plens d’una forma molt personal.

Les peces que s’han “fitxat”  procedents tant de l’Espai Subirachs, com de museus, com del seu representant Artur Ramon Art, com de col·leccions privades, explica aquesta evolució “metamorfòsica”, com la qualifica Mas. La mostra la formen escultures, dibuixos –la Judit ens recorda els seu paper primordial en l’obra del seu pare-, i també un tapís que ha prestat un col·leccionista, que vincula Subirachs amb el taller de l’Aymat i Josep Grau Garriga, de Sant Cugat. Entre les escultures i gràcies als préstecs, també hi haurà altres obres poc exposades o gens.

“Bigòrnia”, escultura de Subirachs, del 1964 – Col·lecció MACBA Foto: Martí Gasull

Repassar i estimar

Pel comissari “Subirachs ha estat poc estudiat”, és una figura important en l’escultura contemporània i en el procés de revisió de les arts de postguerra –amb processos avançats en institucions  com el Museu Nacional i en publicacions monogràfiques- la seva figura i el període de dotze anys de l’exposició resulta més que oportú.

Recordem que Josep Maria Subirachs és conegut com escultor. Ricard Mas creu que a nivell popular, és sobretot conegut pels monuments públics. I no cal dir, per la contribució a la Sagrada Família de Gaudí.

Però tot això, que és molt important, ha deixat una mica a les fosques altres etapes i facetes. Dintre el període de 1953-1965, Subirachs farà un viatge a Brussel·les –també estarà a París- i s’aproparà a l’escultura i als corrents europeus del moment. Un nom més proper des de Bèlgica –o des de fora la Península de la Postguerra-: Henry Moore.

Mas ens indica que és a Bèlgica, on Subirachs viu uns anys i on contrau matrimoni amb la seva parella, que per cert era filla de Centelles.

A través de les escultures exposades podrem valorar aquest pas de la “figuració expressiva” a l’abstracció. Mas ens assenyala que més enllà del 1965, de fet, farà un retorn a la figuració, de manera que en termes d’etapes també indica un tall.

“Tors”, dibuix del 1954 – Col·lecció Espai Subirachs Foto: Espai Subirachs

Ricard Mas, el comissari és deixeble de Rafael Santos Torroella i ha comissariat altres expos com la de Picasso al Museu de Cadaquès (2010), ha treballat intensament la figura de Dalí o ha prologat textos d’Enric-Cristòfor Ricart o Llorens Artigas.

Aquest crític d’art considera Subirachs  com un artista metòdic. De fet ens descobreix que anava per arquitecte, però es va desviar. Però potser per això –ens diu- “que planifica tot el que fa”. També parlem del seu “sentit de l’humor demolidor”, quan parlem de Salvador Espriu i tot correlacionant-lo “fins al punt que portaven ulleres similars”. I també conclou que, d’una manera o altra, sempre es va sentir lligat o inspirat per Gaudí.  

Aquí apunto jo que el geni de Reus, més tard va com “eclipsar” l’obra més genuïna de Subirachs amb els seus treballs al Temple Expiatori.  Així que aquesta exposició “De l’expressionisme a l’abstracció” serà un nou intent de treure la pols, revindicar al Subirachs més autèntic i revisar una de les seves etapes centrals. Es pot veure fins el 27 de novembre.

Segurament en tornarem a parlar, quan fem la ruta per la zona per veure també altres propostes estivals ben sucoses i fresques.  

Color, plans i seqüències

Artemisia presenta obra sobre paper de Gabriela Stellino
Cristina Requena presentant a la Gabriela Stellino -a la dreta-, i a la seva obra durant la inauguració – Foto: Aleix Art

Corró d’Avall/ Centelles. Quan vaig anar a Artemisia per l’exposició de l’Esther Porta, la directora, Cristina Requena em va deixar fer una ullada al material de la següent proposta. Eren uns papers amb petits treballs d’orfebreria amb aquarel·la i aigua i venien d’Alemanya. L’artista és d’origen argentí, instal·lada pel què sembla prop d’Estrasburg. La galeria de Corró d’Avall obra amb aquesta exposició una finestra a una realitat més distant, interessant per sí mateixa i amb curioses afinitats.

Els “papers” ja estan penjats de manera deliciosa –un sol fil que cau amb fermesa i mitjançant un nus es transforma amb dos trams que lliguen dues pinces per als papers. I què tenim?

Hi ha tres grans apartats: a la primera un conjunt d’aquarel·les, petites, amb formes concèntriques i treballades de la següent manera: tires de paper retallades, molt finament, i reenganxades –l’artista ens farà fixar que unes estan ben juntes i altres guarden espais petits-, formant “seqüències” de colors. Perquè l’artista ha atacat prèviament diversos papers, amb diferents tonalitats i qualitats líquides i després les ha retallat i recompost, barrejant els diferents papers, seguint un criteri tonal i sensorial.

Les obres són petites i una mica difícils de fer-els-hi justícia amb la captura. Però us en podeu fer una idea del treball – Foto: Aleix Art

Al fons de la galeria hi ha unes aquarel·les rebaixades de color –negres i com a molt algun ocre-amb la que l’artista vol evocar un paisatge. Em sembla interessant com amb una sola passada, amb el pinzell aigualit fa el requadre. Ella ens dirà, que a l’arribada a aquelles terres germàniques li va sorprendre la diferència de colors i el filtra d’elements atmosfèrics com la boira baixa. Per això va mirar de plasmar al paper un paisatge tant d’ombres i insinuacions.

Aquest apartat és el resultat de molts anys de treball. I després de molt de temps entre tons apagats, ha  volgut tornar al color, que són les obres de les tires retallades, que és d’ara. Però per passar dels paisatges fantasmagòrics al color ha seguit un procés. I ella ens diu que “ho va fer a través del negre”. El negre de tinta de gravat, el va ajudar a “fixar el color”. I aquest treball de “recuperació” és la tercera part. Que de fet agrupa com dos tipus d’obra: en totes hi intervé una matriu  –tipus xilogràfic-, amb la marca negre, que després hi pinta amb una mica d’aigua –que arriba a diluir una mica la tinta, i per tant podria ser tinta d’aigua-, i afegeix color. I després hi ha uns gravats similars, però bicolor –negre i blanc- i que tenen la particularitat de que ha retallat el paper, però a més l’aixeca i crea petits volums, i jocs escultòrics que són una passada.  La guinda de l’exposició. A més posa paper estampat per sota, de manera que l’hi dóna un fons treballat.

Curiositat

L’artista que fa aquests treballs i processos és Gabriela Stellino. Sabem que és nascuda el 1963 a Argentina, que va tenir una etapa formativa al Brasil i que des de fa uns anys viu a Alemanya. Stellino era a la inauguració, el passat divendres 10 de juny, al vespre, i ens va explicar que és professora de dibuix lliure a un centre, pel què vaig entendre amb alumnes d’edats d’una franja  universitària.  

Per les aquarel·les sense color sí que ens va parlar del paisatge. Però en canvi per les tires de colors insistia en que els seus referents eren molt més diversos.

Va ser a la inauguració, quan l’hi va tocar parlar i després d’una petita videocreació, que es va rebel·lar com una apassionada per l’animació: creació de la imatge, selecció, retallat, muntatge i visualització en seqüències. Aquest ingredient “cinematogràfic” ajuda,  de fet a il·luminar la nostra aproximació al seu treball, sobretot amb les aquarel·les retallades. Però també amb els papers paisatgístics que, a més de la remota ombra turneriana (aviat l’atacarem de dret), també podem veure com plans panoràmics.

Els treballs són petits, però fets amb molta delicadesa – Foto: Aleix Art

L’ ingredient cinematogràfic també em va semblar oportú perquè aproxima Stellino encara més a altres plantejaments en pintura afins. I penso especialment, amb l’Isidre Manils. L’artista de Mollet que ja sabem que la seva  pintura té una vinculació important amb el cinema i fa uns anys les seves teles, també eren tires seqüenciades, però en el seu cas fragmentava imatge figuratives. I eren peces molt grans.

La seqüenciació –o ara més aviat fragmentació-, d’Stellino també em va fer pensar amb el treball de fa uns anys de Jaime Moroldo, l’artista veneçolà, amb arrels italianes i afincat a La Garriga. Solucions similars, cada artista amb la seva mirada, i segurament cadascú hi ha arribat seguint el seu propi camí. I aquesta casualitat –tenint en compte que són artistes que no precisament són propers, em sembla estimulant.

La mirada de Gabriela Stellino em va semblar la d’una exploradora pacient i sensible i pel què sembla els tresors que formen aquest gabinet expositiu són la punta del iceberg d’un treball amb més ramificacions i formats. Artemisia és al carrer Sant Ponç, 65, Corró d’Avall.

Pau des dels cors musicals

La Coral La Violeta de Centelles, Cor Auros de Sant Cugat del Vallès, el Cor Xera de Moià i dotze instrumentistes interpretaran a les tres localitats, el rèquiem de Gruber i partitures per clamar per la pau

Centelles. Des de que el 2015, es va estrenar a Centelles el rèquiem “Eternal Light” (del 2008) de Howard Goodall que cada cop els projectes de les corals centellenques tenen més interés.

Hem parlat dels concerts recents de La Violeta i hem començat a narrar el que amb suor i esforç  preparen des de fa molts dies i que ja va fer sonar parts d’un altre rèquiem a Hostalets,  acompanyats de la coral Bonaire de Tona.

El cert és que aquelles notes encantadores de Joseff Gruber (Àustria, 1855-1933) eren part d’un projecte més ambiciós, que suma a dues corals més: Cor Aulos de Sant Cugat del Vallès i el Cor Xera de Moià. Però també a una orquestra de dotze músics osonencs, dirigits per Jordi Lluch i solistes com la Clara Enrich, també directora de la coral vallesana.

Amb paciència hem seguit, des de fora, la preparació del concert que agafa el títol de “Da Nobis Pacem”, a partir d’una composició coral de Felix Mendelssohn (Alemanya, 1809-1847) que també formarà part del programa i que farà conjunt amb un repertori més ampli dedicat a la pau i a les víctimes de les guerres.

“Martiri de Sant Cugat”, un oli sobre fusta, un mena de primer manifest de la pintura renaixentista a Catalunya, de cap el 1500. Del pintor d’origen nòrdic Aine Bru. Aquesta pintura era part del retaule major de l’església monàstica, que es veu clarament al fons. Violència, art i esperança en una obra que es conserva al Museu Nacional d’Art de Catalunya, Barcelona – Foto: MNAC

Gruber va ser alumne d’Anton Bruckner i el va succeir com a organista al monestir de Sant Florian (o Froilà), pel que es veu una joia desconeguda –carolíngia i barroca- situada entre Viena i Salzburg. De Gruber és difícil trobar informació. Via internet surt més un futbolista i també un soldat sanitari de la Primera Guerra Mundial, amb el mateix nom.  La casualitat amb el segon em sembla oportuna i amb el primer, espero que el xut musical que ens espera amb el rèquiem que ara sí, es va per interpretar integrament, arribi encara més lluny.

Gràcies al Pere Mas, director de la coral La Violeta, i un dels motors del projecte, ara ja tenim clar que les tres corals i els músics, a més de Mendelssohn i el rèquiem de Gruber, també tocaran la Sonata da Chiesa n.1 K.67 i la n. 10, K. 244, de Mozart;  I cantaran el Benedictus de la Missa Brevis Sancti Joannis de Deo, de J. Haydn.

Mendelssohn, segurament ja ens és més conegut. Però és oportú recordar que la seva tasca com a músic està vinculada amb la de Johann Sebastian Bach, ja que en va ser un dels recuperadors. A principis del segle XIX, per alguna raó que se’ns escapa, la música del compositor de les grans Passions s’havia apagat i Mendelssohn el va redescobrir –segons la llegenda al trobar partitures seves que embolicaven carn del mercat- i el va ajudar a resituar i evidentment el va reinterpretar amb les seves partitures corals noves (a veure si un dia assageu “Paulus”). El Da Nobis Pacem modernitza un cor amb lletra de Martí Luter. És per tant una peça protestant.

Tota aquesta proposta sonora i coral, amb instruments, té ja data d’estrena molt calenta i dos concerts seguits més apuntats al calendari: dissabte, 11 de juny, a 2/4 de 9 del vespre a l’església del monestir gòtic de Sant Cugat del Vallès. El diumenge, 12 de juny, a les 6 de la tarda, a l’església parroquial barroca de Santa Coloma de Centelles. I el dissabte 18 de juny, a les 9 del vespre a l’església de les Escola Pia de Moià.  Pau mundial, música universal i patrimoni català. Què més podem demanar per començar l’estiu?   

El cartell és un disseny de l’artista David Casals

Artistes entrellaçats

Aprofitant uns estudis oberts coneixem a la Marta Montcada
Marta Montcada, a l’esquerra, explicant el retrat que Grau-Garriga va fer de Mercè Escaiola, mare d’ella, quan estudiaven – Foto: Aleix Art

Barcelona/ Centelles. Tinc la costum d’anar fent llista de propostes llamineres i quan en tinc unes quantes, baixar a Barcelona. Per veure i anotar per futurs articles.  Però per ahir dissabte, la llista que primer era llargueta es va anar reduint fins a dues activitats: William Turner i Marta Montcada. A les 6 hi havia conferència sobre la Conxa Sisquella a Centelles i ho vaig limitar tot al matí. Turner s’està cuinant al vapor. El de la Marta Montcada és aquest:

Gràcies a les exposicions de la galeria Artemisia i, en especial a les del grup Art-Tra, vaig conèixer que hi havia una altra artista fascinant que es movia pel terreny del gravat i la pintura.  Que a vegades era al Japó i a vegades a Barcelona. Viu als dos llocs.  Aquest cap de setmana passat i també l’anterior es feien a la capital catalana, estudis oberts. Ella era al seu estudi de Gràcia. Era el moment. El matí a les 10 era al carrer Sant Lluís, prop de la plaça Joanic, on tenia aparcat el cotxe.

La Marta Montcada (Barcelona, 1961) té l’estudi a dalt de tot d’un àtic, el cinquè pis. L’estudi de pintura. El de gravat, amb el tòrcul i demés material seria en un altre lloc, que pel que vaig entendre l’està posant a punt, de nou.

És una persona molt amable, engrescadora i amb molt per explicar.  Efectivament vam estar parlant una bona estona i a part de saber més d’ella i del seu treball, també vaig aprendre coses del seu passat artístic i familiar.

L’estudi té obra d’ella –hi ha pintura i també algun gravat i ceràmica-, així com de la seva mare, Mercè Escaiola, que ha complert els 90 anys; i del seu pare Joan Montcada (Barcelona, 1925-2017). La Marta fa gravat amb color. No ho explicarem tot ara. El cas és que potser el gravat s’ha escampat a les pintures i a les ceràmiques, perquè quan pot hi acaba aplicant elements d’obra gràfica. Ella fa calcografia, serigrafia, litografia. Òbviament en cada llenguatge hi ha màniga més  àmplia i per exemple en les pintures em fixo amb unes “abstraccions” -ja no sé que significa això- on hi aplica pols daurada. I també hi estampa un segell vermell, a la japonesa.

Tot és possible

De la Mercè, la mare, exposa de forma destacada unes aquarel·les de tema floral, d’ara, que posen de costat amb uns altres papers, guardats en carpetes, de quan estudiava. Mercè Escaiola va estudiar a Belles Arts. A l’any 50 o 51 era a l’aula.  La Marta ens indica que de fet, en aquella època de dones alumnes, a belles arts n’hi havia algunes més.  Estudiaven al Borsí, aquell edifici del carrer Avinyó, que segons la Marta, van ser els seus pares –i els companys- qui van recuperar com espai de belles arts.

Al taller –al carrer Sant Lluís- també mostra olis dels anys de formació de la mare i en especial uns retrats que es feien, entre alumnes, com a exercici. El retrat de la Mercè, amb uns vint anys que té, és fet pel Josep Grau Garriga, el dels tapissos de Sant Cugat. 

Racó de l’estudi. La pintura amb geometries i la “banderola” és del seu pare, Joan Montcada. Era un artista polifacètic. La pintura amb tocs de daurats, grisos i blancs és de la Marta. – Foto: Aleix Art

Joan Montcada, el pare, també era pintor. En una fitxa biogràfica veiem que era alumne del Nolasc Valls –el mateix del nostre Josep Musach. Va passar per moltes etapes. Com hem vist amb altres artistes  es va implicar molt en la redecoració d’espais i altres edificis. La comparació del matrimoni amb el de Fornells Pla i Conxa Sisquella resulta una mica inevitable, aquests dies.  Encàrrecs de restauració o projectes nous.  A Vic, a les Vedrunes, hi ha unes pintures que són d’ell, procedents com a llegat d’un prevere de Barcelona.

Va tenir moltes etapes, es va anar apartant de la representació d’objectes. I sobretot experimentava. La Marta ens explica que es feien encàustica i ho feien tant bé que van acabar produint-ne per alumnes i col·legues. Fins que van decidir entre  crear o vendre pintura. Completant dades via internet, llegim que el Joan també va ser professor i també va tenir algun paper en la creació de les assignatures d’animació a la facultat, on s’hi va incorporar també l’Anna Miquel. El Joan era pintor, també treballava amb robes i teixits. Era també ceramista. I aquí ens fixem amb el mural de totxos esmaltats a l’auditori de l’IESE de Barcelona. Segur és un repàs incomplet i vaig donant pals de cec.

En quan a l’amfitriona, ja he escric que és pintora, ceramista i també i en especial gravadora. De fet, tant ella com els seus pares coneixien el gravat. La Marta, fa uns anys disposava d’un taller d’estampació al principal de l’edifici  on ens trobàvem, que va haver de buidar. Tot l’immoble era propietat de la família materna. I els pisos s’alcen per sobre unes naus d`una antiga i extingida fàbrica familiar de corbates. L’Albert Gran de la galeria Atelier ja ens havia dit que tot allò, no fa tant eren camps i granges o fàbriques. 

Taula amb una sèrie de Mini-Prints. No s’aprecia, però alguns són vernissos tous amb dos tintes. – Foto: Aleix Art

La Marta és gravadora de creació i –i ho subratllo-  d’edicions per a altres. De mica en mica anem trobant als gravadors del país i anem veient com les seves habilitats els serveixen per crear i facilitar la d’altres. Es coneixen  amb els  Barbarà –pare, fill i nèts-, amb els Fort. Un dels treballs que mostra la Marta són mini-prints. Gravats on explora les possibilitats gràfiques amb més d’un color. Si ens pensàvem que el gravat monocromàtic era el rei, preparem-nos pel ventall de treballs actuals que vaig clissant.

La Marta, els seus pares, són d’aquesta mena d’artistes que generen complicitats i la seva tasca té una dimensió socio-artística enriquidora. Per a les persones i per la renovació i la creativitat. Al cap de poca estona de ser al taller, es va presentar la seva amiga Vicenta Nevado, també artista –té unes xilografies al taller d’ella- i també la pintora Adelida Murillo,que fins ahir només coneixíem a través de l’obra vista a Artemisia. Però això ja són altres fils per estirar un altre dia. Punt i a part.