Tot són pinzellades

Miquel Roma fa un repàs per la seva pintura al Niu del Palau
L’exposició repassa temes, bàsicament atacats amb oli, però també hi ha una aquarel·la -el retrat-. Foto: Aleix Art

Centelles. De mica en mica, anirem coneixent a tots els artistes vinculats amb la vila de la falda del Puigsagordi, gràcies a iniciatives com la que va seguint el Niu del Palau, als baixos del Palau dels Comtes. Sabia que la Tere Roma, artista i docent, tenia un germà pintor perquè ocasionalment participa a la Mostra d’Artistes Locals. Però el Miquel està establert a Vic i no l’hi seguim tant la pista. Recordo algunes marines. Però amb el què ens porta ja veiem que ens quedem curts.

Efectivament, en Miquel Roma és el nou hoste de la sala d’art de la plaça Major. I ens proposa un repàs del seu catàleg, a partir sobretot, de pintures a l’oli. Hi ha obra dels últims anys, si bé trobareu peces que ens fan recular fins a principis de segle i inclús provenen de l’anterior (és a dir, acull uns trenta anys). Trobem les marines i paisatges boscosos. També hi ha algunes “repeticions” de quadres d’altres artistes, especialment de Joaquim Mir i una curiosa portada discogràfica ampliada. També porta natures mortes i sobretot retrats.  

Dintre aquest darrer gènere, bàsicament descobrim peces dedicades a l’entorn familiar. I especialment als nens i nenes del seu arbre genealògic . Així com amb Joan Subirà –amb l’expo al Marçó- tenim pintures detallistes i formalment impecables, en el cas del Miquel Roma trobem captures de moment i més expressió psicològica. Les pinzellades expliquen el caràcter dels nanos en un instant. El Miquel ens diu que també ho sol plasmar amb aquarel·la i per això també hi ha un exemple a l’exposició. Però la resta, al Niu, són olis.

Varietat de temes

Les altres pintures de l’exposició són paisatges mariners o rurals i natures mortes. La majoria de peces parteixen de fotografies. Però  també pot dibuixar del  directe:  el Miquel va participar de l’sketchcrawl embruixat del dissabte passat -12 de febrer-, dibuixant des de racons tant màgics com la Cira, des de la zona del safareig.

Ja vam dir en un altre article que l’ús de la fotografia l’acceptem com un recurs metodològic. I en el cas del Miquel –i atenent tant al què veiem com al què ens diu-, ens fixem sobretot en un interès per aspectes lumínics –mars rosats o amb postes de sol, moments fugissers-. Pinzellades a vegades més d’impressions, a vegades més petites i detallistes. I sempre controlant la composició i l’equilibri de tons amb un gust especial pels colors vius i la potència de la pintura. 

La pintura del drapaire és una de les que trobo més interessants – Foto: Aleix Art

Hi ha una peça dedicada a un drapaire que carrega cartrons, pel què ens diu suggerida o encarregada per un col·lega del ram de les caixes, que em sembla interessant com a composició, execució i tema. Potser no  és un personatge molt habitual dels nostres carrers on els drapaires  van més amb furgonetes blanques rònegues. Però en qualsevol cas, ens parla d’un personatge històric i de la reutilització dels materials. De quan això, potser no estava tant valorat i, en canvi era una sortida laboral per unes quantes persones.

En resum trobo interessant l’exposició “Pinzellades” tant per ampliar la informació sobre l’artista, com per apropar-nos una poètica diferent i de tècnica ben aplicada i confiada amb el poder comunicatiu de la pintura. Ho podreu descobrir fins el diumenge 27 al Niu del Palau.     

Galeria de centellencs pintats

Joan Subirà presenta al Marçó una trentena de retrats dedicats a persones properes i amics del poble

Centelles. Com volem ser representats? A la inauguració de l’exposició de retrats de Joan Subirà em van dirigir dos grans comentaris: que si eren fets de fotografia. I que si era pintura més aviat “plana”, en el sentit de que no eren com Lucian Freud’s: que no feien una interpretació dels personatges. Però així d’entrada, si el pintor el què vol és donar-se a conèixer com a retratista, qui vol un retrat on et destaquin la carn o pintin de colorins?. Si algú l’hi interessa això, segur que el Joan ja és capaç d’arribar-hi. La idea és fer retrats pintats, ben fets ”formalment”, d’entrada.

Tres retrats del grup de gent del poble – Foto: Aleix Art

I aquesta és la proposta que hi ha ara al Marçó vell: una trentena de retrats. Sembla ser que les demores pandèmiques han permès anar ampliant la galeria i estructurar l’exposició: gent d’oficis, d’aficions, del poble; l’equip mèdic del CAP –un particular homenatge als “herois” de la pandèmia-. Familiars; Amics de la filla; I representants polítics. També hi ha un autoretrat i dos retrats més antics d’una àvia.

El Joan Subirà s’ha anat proposant ell als retratats i s’ha cuidat de fer o obtenir les fotos de treball. Dèiem al començament, que algú ens indicava això com una pega. Ja sabem que altres pintors que fan retrats, com en Serra de Rivera -que va exposar fa un parell d’anys a la mateixa sala- prefereixen tenir la persona vàries sessions. Aquí cadascú crec que ha de trobar el seu sistema. En els retrats del Subirà hi ha un treball molt intens en les cares. Potser seria “agobiant” tenir a la persona i mirar-la de tant a prop. Crec que fa un anàlisi molt acurat de la forma, les tonalitats. De fet hi descobrim  tons que segurament no són de la natura, però en canvi, a ulls del pintor expliquen el rostre. La fotografia també es nota en el tipus d’enquadrament, que dóna un aire actual a les pintures.

Amb tot això, ja hi ha un treball pictòric interpretatiu –que d’entrada no es veu. I inclús algun element, que potser involuntàriament, afegeixen un to crític o graciós del retratat: una “pose”, un detall.

Segurament veureu i reconeixereu rostres més versemblants que d’altres, però en resum trobem l’obra d’un pintor resolutiu, captivador, exigent. Ara ataca amb retrats, però també pinta natures mortes, amb un estil ben enamorat dels grans mestres moderns. Es pot veure  en l’horari d’hivern fins el 6 de març.

Martí i Pol segons Viladecans

La sala de Can Sebastià de Tona reuneix les obres sobre paper que il·lustren el llibre de bibliòfil “Salveu-me la mirada” (2016)
Un dels papers treballats per Viladecans, dedicats als versos del poeta de Roda de Ter – Foto Aleix Art

Tona/ Centelles. Hi ha artistes que s’assemblen. Sigui per influència directe o per arribar a solucions similars, per xiripa. Les obres de Joan Pere Viladecans que es poden veure a Tona, em recorden bastant a les de l’artista centellenc Jordi Sarrate: sobretot per l’ús directe de material “real” com a ingredient pels collage, com el panet. Però també pel tipus de formes. Suposo tots dos parteixen dels mateixos referents, com Tàpies.

A aquestes altures les similituds entre artistes no em semblen tan importants, com la manera com cadascú utilitza els mitjans. Com se’ls fa seus. Però d’altra banda m’agrada trobar afinitats entre els dos perquè és per un motiu que els dos coneixen prou bé: la poesia de Miquel Martí i Pol. Els dos el podien conèixer bé -a ell i als versos- i els dos l’han traduït plàsticament.

Però centrem-nos en Viladecans. Pintor barceloní, nascut el 1948. Un representant destacat de la plàstica catalana del nostre temps. L’obra que es pot veure a la sala de Can Sebastià a Tona és material sobre paper –pintura i collage- fet per confeccionar un llibre de bibliòfil, editat per Enciclopèdia Catalana (2016), dedicat a la poesia de Martí i Pol.

El llibre parteix d’una selecció feta pel crític literari Àlex Broch. Va triar 130 poemes que s’han ordenat en cinc llibrets que separen etapes:  crisi religiosa, el realisme històric, la malaltia, la reconciliació amb la vida i la vellesa. Els llibrets, amb la caixa i també part d’un material de gravat –unes planxes, crec per la portada-, es poden també veure a través de vitrines a l’exposició.

Tot el conjunt es titula “Salveu-me la mirada”, partint del poema de Martí i Pol: “Salveu-me la mirada, que no es perdi./Tota altra cosa em doldrà menys, potser/ perquè dels ulls me’n ve la poca vida/ que encara em resta i és pels ulls que visc /adossat a un gran mur que s’enderroca./ Pels ulls conec, i estimo, i crec, i sé,/ i puc sentir i tocar i escriure i créixer / fins a l’altura màgica del gest,/ ara que el gest se’m menja mitja vida /i en cada mot vull que s’hi senti el pes/ d’aquest cos feixuguíssim que no em serva … (Miquel Martí i Pol, “Salveu-me els ulls quan ja no em quedi res” (1976).

Dolor i poesia

Formes suggerents es combinen amb colors ben càlids – Foto: Aleix Art

El poeta va morir el 2003, víctima d’una limitant esclerosi múltiple. Però –em fa la impressió-  havia de combatre amb un home inquiet. Els papers de Viladecans es fan ressò d’aquesta ànima poètica a través del seu repertori visual i d’uns colors, que en el cas dels vermells i els blaus són especialment captivadors. Abans he parlat de planxes de gravat de la portada. Però en l’obra sobre paper, diria que hi ha sobretot un treball directe –a part d’alguna marca d’un objecte. Es mostren una quinzena de peces, majoritàriament papers allargats que s’expressen a través de símbols i alguna referència textual, tocs d’abstracció, taques, regalims, etc. El conjunt és interessant.

L’exposició es va presentar originalment, fa sis anys, a la seu de la Diputació de Barcelona, a l’edifici de Can Serra (al capdamunt de la Rambla de Catalunya) perquè la Diputació és l’actual propietària del llegat del poeta, que en va cedir l’usdefruit a la Fundació  Miquel Martí i Pol i l’Ajuntament de Roda de Ter.  El llegat del poeta està format per l’arxiu personal, premsa, documents d’activitats culturals, obres d’art, manuscrits, cartes, primeres edicions i llibretes d’apunts i més de 5.000 llibres de la seva biblioteca personal.

L’exposició a la sala de Can Sebastià –c/ Major, 12, Tona- es pot veure fins el 27 de febrer. Ens diuen que Viladecans havia estiuejat al poble osonenc.

Pintura mural d’interior

Laura Ramos, Elisenda Rué i Núria Vall ens serveixen de vèrtex per parlar de la pintura pensada per interiors, directe a la paret
Mural de línia i color de Laura Ramos per una paret del Penkamuska, Centelles – Foto: Laura Ramos

Centelles. De tant en tant es pinten murals als interiors de les cases. No parlo de pintura als exteriors –els grafitis-, que d’alguna manera tenen l’ingredient de l’atreviment o la denúncia. Sinó de projectes destinats als interiors de les llars o locals, que per la seva banda responen a uns requisits dels propietaris. Solen ser un encàrrec. I igual que els cartells, segueixen uns paràmetres funcionals. I hi ha qui preferirà un artista pel seu estil genuí o qui tingui una idea concreta. Tot comença amb una proposta.

Per exemple, fa uns anys, la Pili Vila, que dirigeix un gimnàs a Centelles, volia que algú pintés un mandala. No era tant una qüestió de l’estil de l’artista, com d’encertar un disseny. El projecte no es va portar a terme. Però parlant, de nou amb ella, pel tema dels murals d’interiors, ara no l’hi interessa,  però creu que “si hagués de fer-ho demanaria alguna cosa significativa del meu interès personal”.

A Centelles tenim diversos artistes que s’han atrevit a fer murals. I no ens referim al taller professional dels Musach, sinó a un tipus d’artista polifacètic, que entre les seves habilitats pot oferir murals d’interior.

Penso per exemple amb la Laura Ramos i l’Elisenda Rué.  En el primer cas diria que tot i la capacitat d’adaptar l’estil, l’artista centellenca defensa un tipus de dibuix molt representatiu d’ella. I aleshores el tema, el contingut s’adapta a la forma. En el seu cas el client sap que demana un mural a la Laura pel seu estil. I potser també és capaç de sortir cap a terrenys nous. Però hi ha una marca de l’artista, en el seu tipus de dibuix.

El mural de l’Elisenda Rué per una paret d’una llar familliar – Foto: Elisenda Rué

La Laura ara fa anys que no fa murals. En el seu currículum destaquen les dues versions per al Penkamuska de Centelles, un centre de psicologia, logopèdia i reforç escolar. Han ocupat dos locals diferents i a cada lloc, s’ha fet el mateix mural amb solucions de color diferent: una família, amb nens petits i mascota.

La Laura reconeix que fins ara ha estat “molt parada amb els encàrrecs. No tenia temps per a tot”. Però en aquests moment diria que sí a un encàrrec d’aquest tipus.

Atmosferes

L’altre cas de pintora “muralista” o amb aquesta capacitat en el seu catàleg, és el de l’Elisenda Rué. Crec que encara em falta una mica per tenir una idea global del conjunt del seu corpus artístic, però veient una mica imatges, i en especial, la d’un mural recent, crec que el seu cas és el de l’artista que és capaç de mudar l’estil per adaptar-se al màxim als requisits del client. La imatge que tenim en compte, és la que publiquem i veureu una pintura d’aires més atmosfèrics. Això és el que volia la clienta, per alguns racons de la seva llar. L’Elisenda també ens explica que per un altre client, va fer una composició pensada per l’habitació d’un nadó, amb temes més figuratius i infantils. De l’Elisenda hem vist altres treballs, per altres suports i és clara la seva capacitat de mudar l’estil i, a m´´es de disciplines.

Un pop de la Núria Vall, a les parets de la Taverna d’en Sidoro – Foto: gentilesa Núria Vall

Pensant amb murals, m’he enrecordat de la Núria Vall. Que des de que va plegar de la galeria d’El Carme de Vic –pel trist tancament de la sala-, diria que s’ha fet un fart de pintar murals, amb les seves “nines” i animals. Ella és com la Laura, defensora d’un estil personal molt especial i concret. En que de mica en mica ha anat madurant aspectes, com el color. Menys pàl·lids, més potents. Però els murals que comparteix per les xarxes –com Instagram-, són sobretot de l’exterior. Podríem dir que “ataca” espais urbans. Però l’hi vaig demanar si en tenia d’interiors i em va dir que sí: un de 6×6 metres a les parets d’un restaurant. Contactem amb la Núria, en un moment en que torna a dibuixar i diu que està en marxa per tornar a exposar. Potser més tard o més aviat, la tindrem a les Finestres i al Penjador.

Els murals són una possibilitat més en el dia a dia dels artistes que es volen obrir camí i si és d’interior, trobo que és interessant l’esforç de captar el que vol el client. Un exercici interessant en un moment de l’art, com el nostre, en que es valora tant el talent original de l’artista.