Formes que protegeixen de l’avorriment

  • Sergi Barnils presenta la col·lecció d’obra sobre paper feta durant el confinament a la galeria Canals de Sant Cugat
Configuracions de la Nova Jerusalem. Una de les vint-i-tres peces exposades de Sergi Barnils a Sant Cugat. Foto: Galeria Canals

Centelles. Potser us heu trobat estar parlant per telèfon o escoltant una xerrada i començar a dibuixar un tipus de formes repetitives que generen formes i figures. Són dibuixos espontanis  o hi ha la raó que relliga al fons de tot?

En Sergi Barnils és un artista acostumat a formats grans però durant el confinament es va veure enclaustrat a casa seva i va decidir atacar un grapat de papers que fan uns 50×70 cm.

Nascut el 1954, a  Guinea Equiatorial, viu a Barcelona i té el taller a Sant Cugat. La seva obra es caracteritza per omplir l’espai d’una espècia de cal·ligrafia que es repeteix i repeteix per tota la superfície. A vegades és amb línia clara, a vegades amb una pinzellada més gestual. Sobre fons carregat de color o a vegades sobre fons més neutres.

Però repetir formes no és avorrit? Per mi la resposta està en que si és un exercici lliure, tant si és espontani, si un es deixa anar, com si aflora la raó, pot arribar a ser una acció plaent. He parlat amb el Sergi Barnils i diu que es pot parlar d’un cert automatisme, però també la raó intervé per equilibrar la composició. I és que en el seu cas darrera els signes hi ha uns significats concrets.

De forma breu ens explica que com a pintor prové de la figuració i que amb els anys ha anat evolucionant i simplificant. I que s’inspira en la Bíblia. La seva obra sempre té aquest transfons espiritual. Pels papers que comentem s’ha basat en el llibre de l’Apocalipsi. I en les seves peces el triangle és la divinitat, el cercle l’eternitat, el quadrat la fortalesa, etc. Però aplica primer el color o la línia?

Barnils ens explica que aplica primer el color i després hi crea capes de veladures i finalment hi posa la línia, que ens diu “és com una protecció per als artistes”. Veient algunes de les peces, crec possible que després de posar la línia,  acabi de posar bé el color posteriorment, com suggereixen uns papers d’aire més mironià.

Barnils  ha treballat els papers amb diferents tècniques: guaix, tinta xinesa, aquarel·la, grafit. També tenia algun peça intervinguda amb encàustica, una tècnica que domina i aplica sovint  en els grans formats.

S’ha convocat el LVIII Concurs internacional de Dibuix Ynglada-Guillot. Dibuix en blanc i negre entre 40×40 i 90×90 cm. 4000€ de premi. I també s’ha convocat el Premi d’escultura de la Fundació Vila Casas (per més informació cliqueu l’enllaç. A sota l’article hi ha un enllaç al concurs de dibuix)

Itinerari físic i virtual

La col·lecció de papers és fruit del confinament. I això, ens diu, l’hi va donar sobretot temps. Temps per treballar a fons cada paper i oblidar-se de les presses que imposa  el mercat de l’art.

Els vint-i-tres papers que va fer es presenten ara en una exposició a la galeria Canals de Sant Cugat –C/ Orient, 24-. Una exposició actualment física i virtual que es perllongarà fins el mes de març. Després es  podrà veure a la galeria Atelier de Barcelona  (abril i maig) i finalment a l’Espai Cavallers de Lleida, durant el juliol. Desprès del pacient temps de producció ara hi ha temps per gaudir-la.

triptic ynglada 2021 CAT

Porta al col·leccionisme d’art

  • Des de l’octubre del 2016, Francesc Mestre continua la seva tasca de galerista d’art a través d’internet, oferint obres interessants a preus assequibles
Treballada xilografia d’Enric-Cristòfor Ricart, que en va ser un especialista. Fotos: F. Mestre Art

Centelles. Fa uns anys la ruta de galeries per Barcelona solia incloure la Francesc Mestre art, ubicada al carrer Enric Granados, no molt lluny de la plaça Letamendi. A peu de carrer, en un espai no molt gran, des de l’any 2001, Francesc Mestre, marxant i galerista amb història a les espatlles, oferia dibuixos, gravats, també pintura, però sobretot obra sobre paper d’artistes coneguts i d’altres per conèixer, a preus raonables.

Allà vam aprendre coses sobre Enric-Cristòfor Ricart, Jaume Pla i la “Rosa vera” i altres noms i obres i en van sortir uns quants articles i molt coneixement. Els anys han anat passant i alguna cosa ha canviat. La galeria a Enric Granados ja no hi és però l’estructura s’ha traslladat a internet, al  web https://www.francescmestreart-shopping.com/ca/ . Des del núvol Mestre continua oferint el mateix tipus d’obres d’art amb la mateixa filosofia. Hi ha un extens catàleg, classificat per tècniques. I seccions amb articles,  consells i material que recorda, per exemple, algunes de les exposicions que s’havien fet a la galeria física.

La galeria s’ha anat centrant en un plèiade d’artistes de començament del segle XX i també més moderns. Té obres, per exemple de Serra de Rivera, un artista ben actual. I també té joies com el número del Nadal del 1934 de la revista “D’Ací i d’allà”, que tant important va ser per donar a conèixer les avantguardes als artistes de la postguerra.

Ben actiu

Un dibuix per a la premsa d’Antoni Roca

He telefonat a Mestre, per resoldre algunes preguntes i hem sortit a parlar de l’exposició d’Antoni Roca (Barcelona, 1895-1977), que presenta com un ninotaire a l’estil de l’actual Batllori o Farreras. Roca havia publicat abans de la guerra, a diaris com Las Notícias, Papitu, L’Esquetlla de la Torratxa, La Vanguardia. Feia caricatures de polítics i acudits en un estil molt personal. N’hem parlat perquè s’està preparant una exposició a la Biblioteca de Catalunya amb material de Roca que la biblioteca ha adquirit. No se sap quan serà l’exposició, que s’ha anat posposant degut a la pandèmia, però havia de ser per aquestes dates.

També l’hi he demanat si el web li funcionava i m’ha comentat que està content, perquè hi van havent comandes i es mostra sorprès perquè hi ha hagut compres de “llocs on no he estat mai”, ens diu. Com Dubai o California. Internet obra finestres.

La web de Francesc Mestre també té enllaços a webs amigues, entre les que hi trobem la de Jaume Pla. L’artista gravador del que parlàvem al començament. La seva dona, Narina Bacín va està molt al cas de difondre l’obra de Pla, però un cop es va morir, l’empenta s’ha diluït. La seva web recorda l’obra i la tasca que es va fer fins el 2014. Mestre ens recorda que hi va haver actes i conferències reivindicatives. Hi ha molt per aprendre i recordar en el món de l’art del nostre país.

Tempesta d’idees entre tothom

  • Barcelona i deu poblacions veïnes preparant la Manifesta del 2024
Fa deu anys dels primers dibuixos fets en el curs “Dibuixant la ciutat”, que impartien a Sant Lluc, professors com Sagar o Swasky. Aquí un dibuix propi de la plaça del Rei de Barcelona.

Centelles. Quantes coses de les que hem introduït per la pandèmia es quedaran? Els organitzadors de la Manifesta 13, del 2020, a Marsella ja van haver d’incloure mesures com les visites on-line i cara les pròximes edicions qui sap si això serà del que perdurarà.  El 2022  toca a Pristina, Kosovo, i el 2024, a Barcelona.

La candidatura de Barcelona que va lligada amb deu municipis de la regió metropolitana, va ser elegida pels responsables de la biennal Manifesta, per celebrar la quinzena edició d’aquí tres anys. La notícia es va donar a conèixer, a començaments de desembre, en un acte a l’ajuntament de Barcelona on hi havia representants polítics i diferents agents culturals implicats en la candidatura.

Aquest certament d’àmbit europeu conjuga art i societat i cerca generar un creixement cultural i de ciutat. Pel que es dedueix de les explicacions, ara hi ha d’haver un període de reflexió i de donar idees i desprès un temps per desenvolupar-les, abans i ara, implicant, museus, galeries, artistes, escoles, i altres entitats culturals. I finalment un període de tres mesos amb activitats tipus exposicions i tallers o conferències per concloure. En general el desig de tots és actuar per millorar les ciutats, per viure-hi i per garantir els drets de la ciutadania, d’habitatge, del feminisme i la sostenibilitat.

Així com altres biennals com la de Venècia, són els artistes que van allà, en aquesta són els artistes i agents del lloc qui expliquen la seva visió al món. La primera Manifesta es va fer el 1996 a Rotterdam, al final de la Guerra Freda amb clara voluntat europeista. També s’ha celebrat a Sant Petersburg, Zuric, Palerm, Sant Sebastian i Múrcia.

Gemma Humet, cantautora resident a Centelles, ha piulat a Twitter que ha rebut el Premi Enderrock de la Crítica 2021 a Millor Disc de Cançó d’autor. Ha estat pel seu tercer disc “Màtria” (2020, Satélite K), amb veu, piano i sons electrònics. Inclou deu temes de cançons tant maques, poètiques i de compromís social,  com “Ales al vent”.

Equip de treball

La candidatura de Barcelona va lligada amb municipis del voltant: Badalona, Santa Coloma de Gramanet, Mataró, Granollers, Sant Cugat, Terrassa, Sabadell, El Prat de Llobregat, Cornellà i L’Hospitalet. La Manifesta 15 forma equip amb aquests municipis –salvant diferències de color polític- i amb museus, galeries i altres entitats culturals i també les diferents institucions: ajuntaments, diputació, Generalitat, Ministeri. Compte amb un pressupost inicial de 6.000.000 d’Euros que han d’aportar aquestes institucions i també els patrocinadors que aporta Manifesta, tant de l’òrbita pública com privada.

Badaluc ha intentat esbrinar, consultant al Macba i al Mnac, si ja hi havia alguna idea de per on aniria la cosa, però sembla que és aviat i que cal esperar que acabin de passar les festes de Nadal, perquè s’iniciï la tempesta d’idees per desenvolupar els continguts i anar ideant el programa o millor dit una agenda de la biennal.

La Manifesta culmina amb els tres mesos, però els implicats tant donen importància a tot el procés de treball previ, com als beneficis que quedin posteriorment, l’herència de Manifesta. S’espera que tot plegat enriquirà espiritualment tant les ciutats com els museus i entitats que hi participin, posant-les al mapa amb un nou enfoc social. Estarem al cas del tema.

 

 

 

Carles Vergés revisa la sèrie dels exilis a Tona

Tona/ Centelles. Al poble del costat han arreglat l’antiga escola bressol Cucafera i l’han convertit en un espai destinat a les entitats del poble i a ser un lloc de trobada cultural i pels joves. Es diu Espai Muriel Casals i està situat al carrer Jaume Balmes, camí del Foment. I hi faran o hi han fet tallers,  concerts i també acull exposicions.

La primera mostra la protagonitza en Carles Vergés, mestre i artista referencial, que ha seleccionat algunes peces de la sèrie dels exilis i ha completat l’exposició amb peces més noves. Hi ha dibuix i pintura. Una selecció dels textos de Víctor Sunyol, amb qui es completava el projecte presentat a Vic el 2016, es pot veure en un racó de la sala.

Una cosa que no havíem vist a l’exposició de Vic, fa quatre anys, són un recull d’esbossos i anotacions de text que ens acosten a les fases creadores del projecte. I les peces noves diria que són un parell de pintures, protagonitzades per plecs i les famoses línies de trama tant característiques de l’estil de Vergés. En una conversa, de fa uns dies amb l’artista, em va explicar que els plecs que es corresponen a llençols,  són un símbol de la vida, ja que “naixem embolcallats,  dormim i morim embolicats en llençols”. I aquests són els temes que actualment l’artista vol aprofundir, sobretot pensant amb gravats.

Diumenge 27, a les 5 i a les 7, a la Nau Espacial, David Viñolas tenia “el cajón” i alguns instruments de percussió a l’abast i Jordi Ginesta dues guitarres i la veu. Van fer un repertori de cançons versionades –Llach, Ovidi, Raimon- i pròpies i amb bona mesura de protesta i subratlladora dels drames de la història recent. Van acompanyar-los a l’escenari Laura Cruells, Gemma Humet i Montse Uran. També van presentar un tema original de Ginesta, dedicat a la Festa del Pi, que han penjat a les xarxes a la vetlla d’una festa, que per culpa de la pandèmia, no es farà. Us deixo l’enllaç.

El nucli de l’exposició de Tona ens retorna a imatges del final de la guerra, amb les fileres d’exiliats que fugien de la por i anaven cap a un destí incert. Una situació similar a la dels refugiats d’avui en dia.

Vergés captura les escenes amb llapis o punta fina i també llapis o punta fina i pintura. I també hi ha alguns leitmotiv com l’ull del vell ple d’arrugues que ho veu tot i plora de pena. Són obres impressionants fetes amb una línia descriptiva segura i en un estil que fusiona figuració i abstracció, dibuix i pintura.

L’exposició de Carles Vergés es podrà veure els dies laborables, fins a finals de gener. Segons els responsables de la sala –que com que l’exposició comparteix espai amb altres afers-, aquesta setmana faran un horari irregular, però a partir del 7 hi seran a partir de les 4.

Segons Xavi Mingo, responsable de la sala, tenen previst fer altres exposicions. Comenta que hi ha encarrilada una mostra de David Casals  i també l’hi agradria una altra de l’artista tonenca Imma Parés. Hauran de fer la seva guia d’artistes.