La visió d’Art-Tra Barcelona a Corró d’Avall

EXPOSICIÓ D’ESTIU A ARTEMISIA

Mosaic amb obra dels deu artistes del grup Art-Tra. Foto: Badaluc

Corró d’Avall/ Centelles. És temps d’incerteses i de preguntes. S’acosta el 23 de juliol i ningú parla del nou Sant Jordi. Però les llibreries  van fent i necessiten viure. Es va acostant el setembre, molts negocis esperen saber com serà el nou curs escolar, per saber en què podran comptar, com les galeries. De moment les que han obert presenten les seves propostes estivals, o que havien quedat parades per la pandèmia. És el cas de la galeria Artemisia, que al mes de març volien presentar una mostra del col·lectiu Art-Tra Barcelona i finalment l’ofereix ara. No han fet inauguració i per donar la dimensió humana,  esperen el moment per celebrar un acte conjuntament amb els artistes. Però la seva directora, Cristina Requena espera poder-ho fer quan no calgui mascareta. Per això mateix la galeria tampoc és que hagi obert del tot. Es pot visitar l’exposició fent una reserva prèvia. I aleshores fas una visita personalitzada. La galeria, el visitant i una carpeta amb informació dels artistes per anar seguint les obres exposades i la directora al cas per respondre qualsevol pregunta. La galeria obra quan hi ha cita, i continua amb la seva política actual de fer vídeos per respondre preguntes del món de l’art i explicar el seu fons.  El cinquè showroom és una visita guiada a l’exposició actual. Aquí teniu l’enllaç.

L’exposició reuneix obres del grup Art-Tra  que és un col·lectiu amb deu artistes, vinculats per les ganes de renovar les arts i de fer exposicions. Són Neus Aller, Pere Bruix, Jordi Cerdà, Elvira  Fustero, Martí Rom,  Marta Montcada, Adelaida Murillo, Josep Pérez, Esther Porta i Laura  Roca. Tenen un web: https://art-trabarcelona.blogspot.com/.

Requena ens explica que no és que hi hagi una connexió creativa especial, si bé tots són d’unes edats similars (al voltant dels 65),  tenen unes carreres bastant consolidades. I a nivell estètic podríem  dir que s’aparten de la figuració i les convencions. Són més aviat d’experimentar amb l’abstracció i taquen molt paper,amb pintura, collage o estampació. També hi ha escultura, que porta Martí Rom, qui aprofita ferros vells per fer les seves obres, que recorden animals esquematitzats.

Un grup divers

Obres de Pere Bruix. Foto: Badaluc

Neus Aller és l’artista dels collage.  Però no ho fa utilitzant  només paper, sino que hi enganxa planxes de ferro rovellat o pedres, cercant la poètica en el contrast de textures i tonalitats. Josep Pérez fa litografia barrejada amb monotip i gofrats. Pere Bruix, que havia viscut a Centelles molts anys, porta les seves curioses obres digitals, de línies i franges, impreses sobre planxes d’alumini. Esther Porta fa pintura abstracta d’horitzons i zones cromàtiques.

A l’obra d’Adelaida Murillo hi veiem  moltes referències arquitectòniques: arcs i arcades. Preguntem a la Cristina si és que ha viatjat i ens explica que això té més a veure en el debat de l’artista amb la ciència, que li ve de les ensenyances del seu pare en el camp de les matemàtiques i amb els seus origens mallorquins.

Cada artista presenta dues o tres obres, la majoria obra recent i després hi ha una paret amb un mosaic d’obra de petit format. Totes les obres tenen preus assequibles. L’exposició es podrà veure fins el mes de setembre i segons com s’allargarà. La galeria es troba al carrer de Sant Ponç, 65, de Corró d’Avall, molt a prop de l’estació de tren i de l’església de Santa Eulàlia.  Tel. 617.23.10.23

L’art modern a través del gravat

Litografia de Ramon Casas, “La vida i la riquesa de Catalunya”, dels anys vint. Foto: Diputació de Barcelona

Caldes de Montbuí/ Centelles. “De París a Nova York. Gravats de la Col·lecció Gelonch Viladegut” és una exposició que ha està itinerant per varies poblacions de la província de Barcelona. Ha passat per: Manresa, Mollet, Cerdanyola, l’Hospitalet, Granollers. Badaluc l’ha enxampat a Caldes de Montbuí, al Museu Thermalia, on s’hi estarà fins a finals d’agost. Reuneix una bona selecció de gravats de diferents artistes de mitjans del segle XIX fins mitjans del XX, per fer patent l’evolució de la història de l’art, el canvi de capital i també la introducció de noves tècniques de gravat. És una part representativa del fons de la col·lecció d’Antoni Gelonch Viladegut que també guarda obres de Piranesi o Rembrandt. Però aquesta seria una altra selecció.

Al segle XIX la principal aportació tècnica és l’aparició de la litografia. Doncs a la mostra hi ha litografies de Delacroix i també de Ramon Casas i Utrillo. Aquesta tècnica en que s’utilitza una pedra com a planxa, permet fer obres similars a les d’un dibuix amb carbonet o també de tintes. És la tècnica dels grans cartells del Tolouse-Lautrec. Va ser popular entre els artistes de París i els que com Casas van passar per la metròpolis. També és la tècnica de la peça de Josef Albers, artista europeu, mestre d’artistes als Estats Units. I la tècnica que utilitza un altre artista nord-americà, Roy Lichtenstein, present a la mostra amb una de les seves imatges de còmic. Aquest artista ja utilitzava la versió per off-set de la litografia (amb planxes d’alumini).

Al segle XX la principal aportació tècnica serà la introducció amb finalitats artístiques de la serigrafia, popularitzada per Andy Warhol, que en va fer un us extraordinari quan Nova York era ja la capital del mundillo artístic. La serigrafia permet utilitzar imatge fotogràfica i diversos colors de manera fàcil i sobretot fer grans formats. A la mostra hi ha una Mao de Warhol.

Gravat creatiu

Entremig d’aquestes dues grans aportacions tècniques hi ha els artistes d’una tendència o de l’altre que van aprendre a utilitzar les tècniques històriques, específicament la calcografia. A l’exposició hi ha molts exemples de les tècniques que utilitzen la planxa de metall: veureu molts aiguaforts, aiguatintes i inclús burins. Aquestes tècniques daten d’abans i com que ja estan inventades depèn de la capacitat de cada artista que els hi tregui el suc i aprofundeix-hi en alguna d’elles per donar idea de la seva poètica. Es poden fer avenços en profunditat. Els artistes experimenten, fan obra de nova creació o que ajuden a difondre la imatge de la seva pintura o la seva escultura. Amb aquesta tècnica veureu exemples corresponents a la majoria de tendències de l’art modern. Hi ha obra d’artistes tant importants com Corot, Rodin, Picasso.

Tant la litografia com la serigrafia són dues tècniques d’estampació on l’us de varis colors està ben acceptat, en canvi en les tècniques més antigues el negre és el rei i com a molts tons sèpies. Alguns artistes, però hi faran la seva aportació i buscaran la  manera d’enriquir les tonalitats.

A la mostra també hi ha dos linòleums. Un de Hans Arp i l’altre de Matisse. Però la importància d’aquesta tècnica sembla bastant circumscrita en el grup de l’escola de Grosvenor, als volts del 1925.

“El carro de fenc”, punta seca de Pau Roig, del 1910 Foto: Diputació de Barcelona

L’exposició que comissaria el mateix col·leccionista i organitzada per la Diputació de Barcelona també té dos capítols dedicats als artistes catalans: el primer grup és el col·lectiu d’artistes que era actiu al 1900 i que va passar per París. Això es fa ben visible en l’aiguafort de Joaquim Sunyer i en els de Ricard Canals. Hi ha exemples d’un artista especialitzat en el gravat: Pau Roig.

El segon grup d’artistes catalans són els que estaven en actiu durant la post-guerra i varen entrar en contacte amb el Cercle Maillol, aixopluc d’artistes emparat per l’Institut Francès, que organitzava exposicions i oferia beques per estudiar a París, quan encara s’hi podia contactar amb l’art d’avantguarda. Parlem de Tàpies, Ràfols-Casamada, Guinovart, Clavé, Ponç o Tharrats. A la mostra també hi ha un exemplar del número especial del hivern del 1934 de la revista “D’ací i d’allà”, que tant important va ser després de la Guerra Civil.

L’aiguafort i aiguatinta de Joan Ponç amb un dels seus delicats dibuixos de personatges, és potser una de les peces més maques de l’exposició.

 

 

Exposició a Londres per difondre la pintura catalana

  • Pintors del 1900, com Casas, Barrau, Graner, Miralles o Pruna formen part del projecte que compte amb la col·laboració de la Sala Parés i l’Artur Ramon
“Into the Park. París, Bois de Boulogne”, oli de 46×83 cm, de Francesc Miralles, del 1895-96. Imatge cortesia de Colnaghi.

Centelles. És provable que a fora aprenguin a valorar abans la pintura catalana que aquí? En els últims anys hi ha hagut diverses exposicions internacionals dedicades a revaloritzar l’art català del modernisme i les avantguardes, com “Barcelona and modernity”, del 2006, produïda pel Museu d’art de Cleveland i portada també al Metropolitan de Nova York. Més recentment, el 2016, a la Royal Academy de Londres, “Painting the Modern Garden: Monet to Matisse” incloïa obres de Mir i Rusiñol.

Ahir mateix la galeria Colnaghi, en seu a Londres, va obrir un nou capítol destinat a revisar, reivindicar i difondre la pintura catalana del tombant del segle XX. Efectivament darrera “The Golden Age of Spanish Modern Art” s’hi amaguen dotze pintors catalans. Alguns són prou coneguts a casa nostra, com Ramon Casas, Joaquim Mir i inclús Modest Urgell. Però hi ha noms que segurament seran més desconeguts, com Alfred Sisquella (el tiet de la Conxa Sisquella), Antonio Fabres, Francesc Miralles, Josep Maria Tamburini o inclús Joaquim Sunyer. Altres artistes presents a la mostra són Laureà Barrau, Lluís  Graner, Pere Pruna, Miquel Villà o Fortuny. Els artistes no és que siguin del tot oblidats. La majoria tenen obra a fons com el Museu Nacional d’Art de Catalunya, però segur que a molts noms ens hi costa associar-hi obra o l’etapa a la que corresponen.

A la galeria Colnaghi creuen que amb aquesta exposició trauran la pols als artistes i els ajudaran a resituar, igual com en el passat la historiografia artística ha tret de l’oblit noms com Velàzquez o El Greco. L’exposició londinenca agafa artistes nascuts a finals del segle XIX, que de forma comuna es van formar a Barcelona, però després van tenir una etapa important a París. La capital francesa, ja sabeu que va ser la metròpolis de l’art. Nous temes, noves tècniques, nous mercats, un nou rol pels artistes d’esperit lliure.

La majoria d’aquests artistes es formaven a Barcelona, marxaven a París i en visites a la  família o en etapes posteriors, feien exposicions a la Sala Parés, que fa molts anys que funciona. Per això l’exposició de la Colnaghi compte amb la col·laboració de la Parés i també d’una altra  galeria barcelonina històrica, l’Artur Ramon. Cada galeria aporta cinc obres. La selecció d’artistes permet veure estils i temàtiques diferents. La internacionalització dels artistes és també un mercat que interessa a les galeries d’aquí i és una bona senyal que les galeries com la Colnaghi hi apostin.

Alguns mons

Francesc Miralles, fill de pare valencià i de mare catalana, nascut el 1848, a la ciutat del Túria, però format a Barcelona, amb mestres com Martí Alsina. Marxà a París amb 17 o 18 anys on hi passà una llarga temporada, fins el 1893 que tornà a Barcelona. En les seves biografies s’explica que els seus pares estaven preocupats per si passava penúries i l’hi enviaven diners. Però l’artista es va espavilar i va gaudir sempre d’una vida estable econòmicament. Estava embadalit pel tipus de vida que hi havia a París en aquella època i això és el que va traslladar  en els seus quadres, de pinzellada vibrant i colorista. Va morir a Barcelona, el 1901.

“Female portrait”, oli sobre tela, de 54×46 cm, de Joaquim Sunyer, del 1927. Imatge cortesia de Colnaghi

Joaquim Sunyer era de Sitges, nascut el 1874. Format a La Llotja, on coincidí amb Mir, Nonell, Torres-Garcia o Gosé. Instal·lat a París cap el 1896, es va especialitzar com a gravador i també feia pintura a l’oli, aquarel·la i guaix. Tornarà a Sitges, però no perdrà la relació internacional. També passà per Ceret. Coneixarà l’obra de Cézanne i la seva obra arribarà a ser un exponent del Noucentisme.

Laureà Barrau era de Barcelona, del 1863. Es va formar a Barcelona amb Antoni Caba i a París amb Jean-León Gérôme. Feu pintura històrica, com “La rendició de Girona”, el 1886, però també va fer paisatgisme. Sovint pintava la costa catalana, que amb el tipus de llum que feia, l’acosta a Sorolla. Va morir a Eivissa, el 1957.

La London Original Print Fair que es va clausurà a finals de maig, reobre l’apartat del Viewing room per continuar mirant per internet els gravats presentats a la fira. Al setembre afegiran material nou. També ha anunciat que Sophie Charalambous ha guanyat el premi Jerwood Printmaking Today Prize.

L’exposició a la Colnaghi s’estrena coincidint amb la London Art Week (fins el 10 de juliol), però es podrà veure fins el 25 de setembre, reservant la visita prèviament, degut al Coronavirus. Si no teniu previst anar a Londres també podeu fer una visita virtual, al web de la galeria (us faran inscriure al seu mailing) on hi ha la majoria d’obres amb totes les dades i informació dels artistes. També hi ha una selecció d’imatges fotogràfiques de l’època dels artistes i de la Sala Parés. La galeria Colnaghi és de les galeries més antigues del món (1760) i també té seus a Nova York i Madrid. Potser l’exposició pot viatjar i alguna hora fer-se per aquí.

Les plantes de Lapin

“Kalanchoes”, aquarel·la que fa 38×56 cm         Foto: Lapin

Centelles. Aquests dies s’han inaugurat diverses exposicions dedicades a l’art fet durant el període de confinament. Però costa esbrinar la influència de la pandèmia a les obres que es presenten i sembla que molts artistes, simplement, s’han dedicat a allargar algun tema propi. On es nota més la influència d’aquells dies, en que calia fer front a l’avorriment, és en els practicants del dibuix urbà. A l’article de fa unes setmanes, on parlàvem de l’Swasky ja vam veure que ens enviava plantes en testos, de casa seva. Perquè els dibuixants fan el que tenen a l’abast. Swasky també dibuixava racons de la llar. També la Marina Berdalet va penjar al facebook unes aquarel·les de tema vegetal. I qui també s’ha passat tot aquest temps dibuixant les plantes del terrat de casa és en Lapin. Un dibuixant urbà d’origen francès (1981) que també treballa al camp de la moda, la publicitat i l’edició. Des de fa varis anys viu al barri de Poblenou de Barcelona. Quan fa un decenni es feia el curs de dibuix urbà de Sant Lluc, ell ja feia temps que s’hi dedicava. Lapin també és dels que viatge sempre amb les eines de dibuix i llueix un barret i camises estampades. Sol dibuixar sempre en llibres de comptes (pautats). I a part de tenir un centenar llarg de quaderns de dibuix, ha publicat molts llibres amb sketchos dedicats als llocs per on passa: Barcelona, Cuba, París, Lisboa, Japó… fins una trentena.

“Echinocactus”, el paper fa 38×56 cm Foto: Lapin

Així que davant la perspectiva de quedar-se a casa molts dies, Lapin va decidir aparcar els quaderns i va agafar papers grans (solen fer 56×38 cm i una 56×76) i es va posar a observar meticulosament i a dibuixar lentament la col·lecció de plantes de casa seva.  Agafant un terme francès les anomena “succulentes”, que pel que sembla són un tipus de plantes. Per Lapin dibuixar és una meditació. Dibuixar i pintar amb aquarel·la. Però desprès de dedicar dies, setmanes i mesos a dibuixar fulla per fulla les plantes, li han marxat tots els mals de la civilització i ha arribat a un nivell en que “l’ansietat ha deixat pas a la contemplació”. Les “succulentes” de Lapin es poden veure en el seu web i ha fet un vídeo on les presenta com si fos una exposició.

La Sala Parés de Barcelona ha informat que juntament amb la galeria Artur Ramon col·laboren en una exposició a Londres, en motiu de la Setmana de l’Art, que es fa del 4 al 10 de juliol. La galeria britànica Colnaghi ha sol·licitat obres seves per fer l’exposició “The Golden Age of Spanish Modern Art“. La mostra posa el focus a l’art del 1900 i sobretot als artistes catalans, formats a Barcelona que van fer carrera a París.

Les  “succulentes”de Lapin són una quinzena. Està treballat amb un gran sentit del detall i realisme, però sense deixar de ser dibuix. El color està molt ben aplicat. Es nota és el treball d’un artista capacitat i avesat a observar. Normalment són edificis o cotxes, plens de color i dinamisme. Ara són plantes amb els seus problemes de formes, textures, llums. Lapin es fixa tant en les fulles, com en els troncs o les tiges i les flors.