Les danses gaudinianes al castell de Benedormiens

Castell d’Aro/ Centelles. S’acosta la temporada d’exposicions estival. Al Castell de Benedormiens a Castell d’Aro ja tenen una proposta en marxa: pintures i dibuixos d’Alba Roqueta es poden veure fins el 24 de juny.

L’artista oriunda d’Artès, que viu a Castell d’Aro, ha ampliat amb noves teles la sèrie de les danses gaudinianes per aquesta individual. Tot aquest conjunt d’obres es caracteritza per tenir de fons elements arquitectònics de Gaudí i situar al primer terme figures dansant. Es tracta de pintures vibrants, sensuals i belles, atacades amb acrílic, algunes de grans dimensions, amb els fons de tons terrosos i foscos i les figures amb tons clars i blaus. Les figures, tant si són ballarines com ballarins se’ls representa en moviment i les extremitats i el cap  solen fondre amb el fons a través de veladures i línies sinuoses. A través d’ombres Roqueta suggereix l’anatomia.

El mateix concepte de transparències i sinuositats es troben en el que és un altre apartat de l’exposició, com són la sèrie de dibuixos que Roqueta presenta i es poden veure en una de les sales. Fets amb llapis grafit, l’artista hi representa el que no mostren les pintures: cares. Cares fetes amb diferents intensitats de grisos i negres i jugant amb sobreposició de zones, creant veladures. Segons va comentar Roqueta a la inauguració el dibuix és un element indispensable del seu treball, tant com a mitjà autònom com a eina de creació de les pintures.

Per l’exposició s’ha editat un bon catàleg on entre altres curiositats –com el text de presentació de Luís Racionero-, hi llegim que Roqueta és formada a l’Escola Massana. S’inicià com a pintora al costat de Domènec Fita, Martínez Lozano i Isidre Vilaseca, del dibuixant Avallone i gravat, amb Alfonso Costa de Noia.

La bellesa dels gravats japonesos a la Miró

Barcelona/ Centelles. Ahir a la tarda vam  baixar a Barcelona per anar a la Fundació Miró i visitar l’exposició de Ito Shinsui. Vam poder aparcar a prop de l’edifici de Sert i aviat ser dintre les sales d’exposicions temporals.  Shinsui (1898-1972) era un pintor japonès que pertanyia al moviment artístic “sin hanga”, inspirat en el gènere de gravat i motius tradicionals conegut com “ukiyo-e”.

La sala mostra una cinquantena de formidables papers estampats, la majoria amb dones, la majoria fent alguna acció, com penjar el fanal, caçar cuques de llum, ballar o arreglant-se el kimono. Cada estampa és un prodigi de colors i detalls, des dels motius seriats dels vestits fins les flors, o els cabells. Els gravats procedeixen de col·leccions privades nipones.

Un vídeo col·locat a l’entrada resulta de visió obligatòria per entendre la complexitat  del treball del gravat sobre fusta: després de treure el motiu buidant la planxa de la matèria sobrant, cal sumar tantes planxes com calguin per poder estampar la línia i cada color. Si no s’està el cas de la tècnica emparada les obres poden semblar aquarel·les.

Hi ha dos aspectes que resulten opinables: d’acord amb el text de l’entrada Shinsui seria l’autor del motiu original i un gravador col·laborador el traslladaria sobre fusta i aquest o un altre  faria tota la resta fins a tenir el paper estampat. Per això em sembla que resulta erroni identificar  totes les estampes com deutores de Shinsui sense mencionar el gravador que al final és l’autor de les obres que veiem.

L’altra aspecte és que l’exposició es fa per evocar l’impacta de  la cultura japonesa en l’obra de Miró sobretot a partir del seu viatge el setembre de 1966. No obstant a la sala hi ha una única pintura de Miró, del 1917, que és un retrat del xilograf Enric Cristofol Ricart. La peça, ben trobada, inclou un collage d’una estampa japonesa fet que evidencia que ja en aquella etapa Miró mínimament  coneixia els  gravats japonesos. Potser hauria estat bé completar l’exposició amb una altra peça mironiana de després del viatge per calibrar millor l’impacta japonès.

Tot i això l’exposició val  la pena per admirar la bellesa d’aquests gravats japonesos. Fins el  20 de maig.

Jaume Guardis torna a pintar

penjant obra
Foto: Jaime Moroldo/Facebook

Centelles.  Apartat d’obligacions laborals, el garriguenc Jaume Guardis ha recuperat en serio la dedicació a la pintura. Els primers temes que li surten evoquen brancatges i paisatges, leitmotiv d’exploració  i retrobament amb el medi sigui l’aquarel·la o l’acrílic. Una selecció d’obres de diferents formats els hem triat i s’exposen a les Finestres d’El Trabuc fins a mitjans de maig.

Metàfores

Per comentaris de l’artista el tema, arbori està més connectat amb ser metàfora de la nostra societat que en voler descriure un entorn natural real. De  fet l’exposició porta per títol “Naturalesa hostil”. L’estructura i densitat del brancatge, l’atmosfera de la composició serien els ingredients d’aquesta interpretació dels temps presents. Pensant en l’actualitat de la política domèstica la situació està prou complicada.

La gamma de colors i els matisos que produeix la pinzellada evoquen un entorn amable i poètic. Per fer els troncs i branques a vegades aprofita que la pintura esta humida per dibuixar esborrant.

D’altra banda trobo curiosa la coincidència –sense relació-  entre l’etapa de brancatges de Guardis amb una de les etapes de represa pictòrica de Marina Berdalet que també té una etapa similar. Evidentment és pura coincidència. Camins paral·lels.

Jaume Guardis ja havia pintat abans. Afirma que havia omplert la sala de La Caixa de Granollers. Participa activament de la vida cultural de la Garriga.

 

Rosa Vives, tot passejant l’obra per la història

Centelles. Aprofitant algun viatge o excursió, Rosa Vives s’emporta obra seva i quan troba un lloc adient, la desplega, la penja per allà i fa un vídeo o fotos del lloc i del que l’obra ensenya. D’aquestes accions Vives n’ha fet unes dotze i les agrupa dintre el projecte “Migracions”. Va començar a Centelles, a la Capella de Jesús, amb rotllos immensos que penjaven des de les motllures de dalt. La intensió era fer una Migració cada estació de l’any i fer-ne  catorze com si fes un viacrucis. També ha fet accions d’aquestes a Santiago de Compostel·la, Lisboa. O en esglésies romàniques més properes com a les restes de Sant Salvador del Corb a Peramola, a l’Alt Urgell o Sant Julià d’Uixols a Castellterçol, o a Sant Feliuet de Savassona.

L’última Migració –però no la darrera- ha estat a les restes romanes de Bilbilis, a Calatayud. En aquest cas uns trossos de fang antic aguanten el paper. I d’aquesta manera i igual que en les altres Migracions, els papers toquen el patrimoni i s’empapen de la historia i l’aire de l’entorn. Els papers d’aquestes accions solen ser prims i contenen una mostra de les habilitats tècniques de gravat de la Rosa, que tant practica les tècniques calcogràfiques, com ataca el paper fent frottage.

La Rosa és variada en els temes que grava i tant podem trobar motius florals –sobretot iris- com línies i taques. Pel projecte no agafa obra  recent sino feta de temps. Amb les imatges que pren ens passeja pel treball igual  com ho faríem amb la mirada. L’autora no té clar ara com acabaran les Migracions però es planteja recollir el projecte en algun tipus de publicació. Mentre els muntatges videogràfics que fa es poden veure al web de Vimeo.