No és aquesta la idea:

Visita a CosmoCaixa:

Fa una setmana, a la tarda vam visitar CosmoCaixa. Una mica per cercar què explicaven, en concret, sobre el medi vegetal; una mica per curiositat de revisitar un dels museus dels que recordàvem més xulos, almenys de quan era Museu de la Ciència, ja fa anys…

Centelles. Només entrar, a la taquilla la cosa no va semblar seria del tot: hi havia cua i només una caixa oberta, amb una segona, tancada, amb l’operadora clarament i tranquil·lament esgotant el temps per acabar i marxar. Va passa allò de que, just quan ens va tocar a nosaltres comprar les entrades, la caixera va demanar a d’altres que espavilessin ja que hi havia gent i el temps anava passant per a tots (no estaria malament allargar el temps per tancar els museus, almenys fins a les 10).

Mentre esperàvem el torn qui es feia notar més en aquell espai immens no eren els continguts del museu sino la canalla que pul·lulava per allà, talment allò fos un “xiquiparc”. Fins al punt que les taquilleres –i parlo només de l’estoneta que ens esperàvem- van haver de posar ordre davant l’omissió de responsabilitats dels pares.

Potser “l’estratègia” dels progenitors ja era aquella: portar la canalla a un espai on es podien esbargir fàcilment i on l’ordre el posaven els altres . Perquè a baix de tot, a la sala amb els expositors de gadgets i invents didàctics, l’ambient era mil vegades més el d’una espècia de parc d’atraccions que el d’un museu destinat a despertat la curiositat per la Ciència: nens saltant, corren i tocant com posseïts els botons dels expositors demostratius. I realment: què saben que fan? que aprenen? o perquè els hi serveix tot allò? L’eslògan que hi havia per l’entrada prenia un significat concret: “T’has divertit? Has fet ciència!”.

Sincerament em sembla una vulgarització del que per a mi representa aprendre o encuriosir-se pels fets científics. Crec que tot plegat forma part del concepte de societat que posa les coses més fàcils o que ha donat un valor laxa (entenguis també explotable, comercial, oportunista) a termes com “espectacle”, “diversió”, “oci”, “cultura”, “joc”.

Sincerament no és aquesta la meva idea ni de la Ciència ni de la Cultura, ni de les Arts. Crec que la “democratització” d’aquestes va per un altra cantó o s’hauria de vehicular d’una altra manera, amb un altre rigor i serietat. Sense oblidar la part pedagògica de les Ciències i les Arts i els “interessos”, els coneixements , les eines, les “distraccions” i la diversió (en tant que coneixements que permeten “evadir-se” o “sobreposar-se”), que aquestes puguin aportar. Amb tots els respectes, crec que CosmoCaixa, almenys en el que és la visita –potser fan altres activitats i serveis que no eren el nostre objectiu-, es desvia bastant del museu xulo i entusiasmador que recordava de petit. El museu no té per ni pot substituir un parc d’atraccions. No és la primera vegada que tornem de llocs amb la idea que l’àrea d’influència de Port Aventura s’ha escampat per una gran àrea del nostre país. És en aquest context que resulta comprensible que homenatges com els fets a José Milicua, dijous de la setmana passada, al Palau Moja, agafin als responsables i al públic una mica com per sorpresa de llàgrimes de cocodril.

Celler de la Nunu

Tastar vins fa fer gravats i poesies

20170107_105707 Centelles. Les propostes artístiques dintre el Celler de la Nunu avancen pel nou any amb una mostra dual de gravat. Neus Gorriz i Laura Herraiz presenten una selecció d’obra feta responent al propòsit d’enllaçar vins i poesia amb el gravat. La iniciativa, que resultarà amb un llibre d’artista titulat “Empremta d’una passió”, va néixer amb d’altres participants en el context del taller de Clara Oliva a Barcelona i es va primer poder veure a varis llocs de la capital catalana (Artesania de Catalunya i les llibreries Jaimes i Documenta). Gorriz resideix a Centelles i Herraiz a Vic i va ser fàcil que la segona seguís la proposta de la primera cap a la derivada de la mostra al número 8 del carrer Socós, de la la vila comtal.

Per als receptors locals, siguin tots o només elles dues, no treu massa importància, donat que la seva habilitat es fa suficient per gaudir-ne. La disposició és prou interessant: aprofiten les caixes de fusta de les botelles per col·locar-hi els papers estampats. Són obres productes de tiratges curts. Ben bé per solucionar unes peces que es converteixen en una espècia d’escultures, obertes també a contenir altres missatges o detalls, com els poemes escrits o matèries naturals.

Però pel que és el nucli de la mostra, els gravats en sí, realment són com els vins de la reserva: aiguaforts, aiguatintes, sucres, linòleum, estargits… dues enciclopèdies versàtils, testimoni d’anys de dedicació al gravat i a la plàstica, ja sigui en solitari al taller o impartint tallers. Tastant, no nous vins, sinó noves possibilitats tècniques i expressives. Per exemple “Regalims”, de Gorriz, és fet amb la tècnica del sucre i inclou un poema de Joan Maluquer i Ferrer escrit sobre el vidre protector. Herraiz és la que treballa altres tècniques com l’estargit que associem amb altres treballs que l’artista està fent inspirats en recursos de la ceràmica decorada. Totes dues en aquest cas porten obra d’imatges sensuals i formes sense concretar, ben bé seguint com la idea del gust o els records eteris que desperten els tasts. En qualsevol cas, el gravat és amb elles com un joc de nens, en l’intent de capturar la imatge precisa i exacta.

REIS DE L’ORIENT EN GUERRA

Ahir era Sant Simeó l’Estilita

Aquí va un altre cas del prejudici que suposa que en ple segle XXI els homes continuem dirimint les nostres diferències amb les armes i la violència, ara que desprès de tants anys d’història, crèiem que ja n’hi hauria prou amb les paraules fetes de respecte i llibertat , amb les taules de negociació i les arts de tota mena que ens havien fet “moderns”. Però no: enlloc ocupar-nos a solucionar els problemes importants de veritat, com els de salut o eradicar la pobresa en els llocs més vulnerables encara trobem raons per cercar l’aniquilació de l’altre.

Centelles. Ahir, vigília de Reis celebràvem dintre el santoral llatí, el record de Sant Simeó l’Estilita. També hi havia altres efemèrides, però destaquem aquesta per la singularitat del personatge i perquè, per “mala pata”, el seu testimoni físic, forma part del patrimoni posat en perill per la guerra a Síria. Efectivament Simeó era de Síria. Nascut cap el 388. Va ser un asceta. Això vol dir que era un tipus de persona, que havia assumit una actitud èticament basada en cercar la felicitat, renunciant al màxim dels “plaers mundans” (sexe, gastronomia, diners, etc). Siméo va ser l’iniciador d’un tipus de pràctica asceta “radical”, ja que després de passar alguns anys en monestirs i llocs solitaris, va decidir pujar dalt d’un pilar o una columna i estar-s’hi. D’aquí el terme “estilita”, columna o pilar en grec.

Simeó va fer el pas dalt la base o capitell del pilar, l’any 423. Va fer alguns trasllats de pilar a pilar: primer era sobre una columna de 3 metres. Més tard, sobre una de 6, després una tercera de 10 i finalment una d’uns 16 metres, que és la que sembla ressenya Teodorat, un dels seus biògrafs. Sembla que és sobre aquesta columna que s’hi va estar 37 anys. La columna tenia una base circular d’un metre de diàmetre. Va morir el 460. La seva constància el va fer respectable i popular entre creients i “pagans” que fins i tot es van convertir.

A la seva mort, les seves despulles es van traslladar a Antioquia. No obstant, al lloc on hi havia la columna, que es s’hi va construir un santuari, un conjunt monàstic i dependències per rebre peregrins. De fet Siméo va ser l’iniciador de la branca asceta dels estilites, amb nombrosos seguidors a la part ortodoxa. Entre aquest un altre Simeó, dit “El Jove”, fill d’Antioquia, d’uns decennis posteriors, seguidor al seu torn d’un altre Joan Estilita. El Simeó de Síria és dit també “El Vell”, per diferenciar-los.

Literalment el compromís dels habitants dels pilars, era enfilar-se per aïllar-se del món, dedicar-se a pregar i a prescindir de tot el de més, de manera radical. Els dos Simeons també se’ls hi atribueixen alguns escrits. Tema aliments l’aconseguien gràcies a les almoines i aportacions voluntàries, que s’ho pujaven gràcies a cordes amb les que s’ho podien enfilar. D’altra manera no baixaven per res. Fins a la mort, allà dalt sota les inclemències del temps. Alguns fins i tot, per no caure dormint, es lligaven per mantenir-se drets. Els ascetes en general són persones d’extrems: en d’altres “branques” també arribaven a formes extremes de dolor, com en l’ús del cilici. Això no vol dir que ja en el seu temps, les seves idees no fossin criticades. No obstant, al menys en el cas de Simeó admira la seva força de voluntat i constància, al marge de que potser ara cerquem altres bones maneres de viure la vida.

Com hem dit, la darrera gran columna de Simeó era a un lloc que alguns anomenen Mandras, però que actualment s’anomena Deir Semaan i que ja en temps dels grecs era una vila amb el nom de Telanissos. Simeó va canviar el panorama. Quan va morir, el 460, segle V, Constantinoble feia sentir en força el seu poder per tota la regió. No en va era tot part de l’antic Imperi Romà. La part oriental tenia prous recursos com per edificar grans esglésies crisitianes. A Telanissos hi van edificar una monumental conjunt dedicat a Sant Simeó, de pedra blanca, de planta cruciforme, avui pels habitants siris coneguda com Qal’at Sem’an. Al informe de 2014 de la UNESCO, sobre patrimoni en perill, en la zona de guerra, es parla de la basílica com un monument únic a la història de l’arquitectura i un dels edificis més bonics fins a la construcció de Santa Sofia a Constantinoble. Aleshores les tipologies d’esglésies cristianes tot just s’estaven plantejant. I la de Sant Siméo, amb les seves dimensions, l’organització dels espais, la cúpula tota ella de pedra, la planta en forma de creu amb un braç més allargat per donar cabuda a les celebracions: moltes coses van ajudar a servir d’exemple per altres construccions posteriors. El conjunt consistia de quatre edificacions al voltant d’un espai central octogonal, un conjunt monàstic, un baptisteri i espais per a peregrins.

column_of_simeon_syria — Detall de l’espai octogonal central on hi hauria hagut la columna on vivia el Sant

L’àrea va patir terratrèmols al segle VI, assetjaments per conflictes al segle X i finalment fou abandonat el segle XI. Pervivia en estat ruïnós com altres monuments descuidats pels homes, però havia estat estudiat i es coneixia la seva influència, motiu pel qual forma part del nostre patrimoni mundial. Però la fúria de l’actual guerra a Síria també s’hi ha fet sentir.

L’esmentat informa de la UNESCO, prové d’una entitat seva específica: la UNITAR (United Nations Institute for Training and Research) va publicar un estat del patrimoni de la zona en conflicte, el 2014, del qual ja en vam extreure imatges d’Alep i informacions sobre altres llocs importants, com Damasc, Palmira, Crac des Chevaliers o d’altres menys populars però no menys importants, com Dura Europos.

Potser en dos anys les coses han anat a més. El cas és que, entre les seves pàgines també hi ha fulls dedicats a Deir Semaan, si bé, bàsicament es notifiquen nombrosos forats a les restes del que eren dependencies dels peregrins, al baptisteri i als espais basilicals.En tots els informes del document, es resumeixen els nivells de destrucció, com a “Destruït”, “Severament malmés”, “Moderadament malmés” i “Possiblement malmés”. En el cas del conjunt de Qal’at Sem’an es considera Moderadament Malmés. Qüestió que no deixa de ser relativa, ja que fa dos anys del informe i moltes informacions eren obtingudes via imatges per satèl·lit.

No sabem en quin estat es troba la guerra. Si hi ha treves o fum. Han arribat altres notícies de destrucció de patrimoni encara més antic, pertanyen als sumeris. I evidentment un insoportable balanç de víctimes mortals, desplaçats i “ningunats”. Esperem que els Reis hagin portat novetats clarividents a tothom.

FINESTRES D’EL TRABUC

Nadal amb naturalitat

Centelles. L’exposició de les Finestres d’El Trabuc que ha abraçat el temps de Nadal i l’arribada del nou any mostra un conjunt d’estrelles fetes casi com si fossin aquests misteriosos objectes que a vegades s’anomenen “atrapa-somnis”. Fetes artesanalment a Centelles, inclouen robes forrades i tot tipus de detalls. Simplicitat, forma i somnis.

Per acompanyar aquesta mostra “artesanal” hem publicat un nou butlletí, que inclou un raport de l’exposició d’artistes locals que es fa fins el dia 22, al Centre d’Art El Marçó Vell. I està precedit per un còmic, o una espècia de còmic que ha provat de fer en Tar. És com un primer exercici fet per estructurar una petita narració i també trobar una manera coherent de reproduir una obra original, a través de la fotocopiadora, sense enganyar amb les qualitats dels materials. Tot és tinta, tant a l’origen com al final, encara que de diferents tipus. Si fos aquarel·la quedaria molt bonic, però la reproducció seria un altre material i ja no seria única. En Taro té com aquesta mania.

Finestres núm. 22