La pintura esborra l’enemistat entre abstracció i realisme

img-20161124-wa0000 — Oli de Díaz Alumar, Premi Vila Casas 2016

Barcelona/ Centelles. El realisme recupera terreny: és un fet palpable en esdeveniments prou aleatoris, com el concurs de pintura de Centelles o també el Vila Casas. No ha deixat mai de practicar-se. Però ha estat considerat poc modern, al costat de l’abstracció o altres formes més radicals.

La mateixa impressió la te Jordi Díaz Alumar, guanyador del Vila Casas, amb la pintura “El tron de Hamelin”. Ell va conduir un comentari públic on va descobrir que l’home de la barba estirat, no es ni un armeni, ni un búlgar, sino un hípster. Per a l’artista, un representant societat contemporània. El va trobar passant pel carrer amb un monopatí i el va convidar a retratar. L’espai circumdant correspon al taller artista, lleugerament retocat. La rata del terra correspon al títol quadre, entenent al flautista com a un personatge líder que arrossega. Per darrera el hípster s’hi ubiquen uns drapejats, que per l’artista, són muntanyes i bàsicament lliga amb el seu concepte de collage pictòric. Els pals i la bossa golf evoquen una visó noble de l’esport.

Diaz Alumar s’explica com a defensor figuració moderna, que per ha arribat a fundar una Acadèmia per a ensenyar de manera rigorosa i disciplinadora el dibuix i les tècniques pictòriques. Com d’altres coincideix amb que a la Facultat els han fet dibuixar poc i que entre els estudiants i futurs pintors hi ha fam de dibuix i mancances.

El seu quadre es tot ell un amalgama de recursos tècnics antics revisats: inclou veladures sobre grisalles i zones mes carregades de matèria. Inclou part emulsionada amb productes químics fotosensibles i pintat a sobre. La fotografia també participa com a eina que l’ha ajudat a acabar el retrat, quan no li calia tenir el model al davant. L’obra esta feta sobre paper enganxat sobre fusta.

Sobre la fotografia com a eina pictòrica:

L’exercici de dibuix o pintura, sobretot quan parlem dels qui s’interessen per la realitat objectiva, sempre és la d’interpretar l’entorn. I el mètode i el fet de prescindir o no de la fotografia és quelcom que porta de corcoll als artistes, ja que per a molts és una eina que altera la percepció de la realitat, mentre que per altres és una eina que ajuda precisament a detallar-la. Hem conegut casos de tots els tipus. Per exemple, els germans Santilari utilitzen la fotografia com a eina habitual, arribant a plantejar primer alguns temes a partir d’una seriosa sessió fotogràfica. No obstant també hi ha un planteig que passa pel dibuix sobre el paper. Serra de Rivera –fins fa poc al Marçó i ell ens explicava-, rebutja sistemàticament la fotografia, perquè creu que fa perdre el fons i la percepció de l’entorn on situa el tema. No obstant, quan ha de fer retrats d’encàrrec tira de la imatge, per no impacientar el model. Com que al final el resultat és sempre una interpretació, potser les eines no són tant importants. Però sí que ho és que el treball es faci de gust, de manera honesta i genuïna. És evident que no hi ha res com la percepció directa de la realitat, la seva materialitat. La foto no hauria de ser la font primària, per fer només una còpia.

Núria Manent marxa als 43 anys

f92bc-pict3974 — Pintura de la Núria Manent

Centelles. Avui ha transcendit la mort de l’artista Núria Manent Capella, als 43 anys. Una malaltia galopant se l’ha emportat abans de poder-hi fer alguna cosa. Filla de l’Ametlla del Vallès, era veïna de Centelles. Pintora i docent, havia portat una botigueta de productes artesanals marroquins a la Plaça Vella, a Can Tonet.

Va ser arrel de la seva participació a una fira d’art de Centelles, que vam saber que era artista formada a belles arts. A aquella fira hi portava unes teles molt grosses amb grans pinzellades de caire abstracta. Pintava i també havia fet una immersió encuriosida, a la cultura àrab, fins al punt de formar família amb un marroquí. Era mare de dos nens.

En un reportatge pel blog (2012) i posteriorment, vam saber que només pintava quan als estius viatjava a Meski, el poble del seu marit. A allà intentava fusionar la cultura tradicional de geometries aplicades a les catifes, a la pintura moderna abstracta. Aquest era el punt que feia interessant la seva obra, en un context com el nostre en que segons quines diferències culturals, encara pesen molt.

Havia participat a la primera Col·lectiva Aleix Art i el 2015, havia penjat obra nova, per una mostra de petit format, a les Finestres d’El Trabuc. No fa molt, tenia obra exposada al menjador del restaurant de l’Hotel NH Ciutat de Vic. Fet que havia ens havia portat a plantejar un segon article al blog, ja que ens va permetre completar millor la nostra informació sobre el seu camí artístic, per a les etapes prèvies a la que ja coneixíem d’ella.

Malauradament, la seva carrera, encara en definició, i la seva experiència multicultural s’ha vist interrompuda. Ens deixa una obra de tipus expressionisme abstracta. De tons subtils, relacionats amb tons geogràfics de les zones nordafricanes i dibuixos simples de formes de clar reso ètnic. La seva obra ens recordarà el seu exemple i la seva curiositat.

Demà a 2 quarts de 4 de la tarda, es farà una cerimònia en memòria seva al Tanatori de Granollers.

Consulteu també el butlletí dedicat a l’exposició de la Núria Manent, a les Finestres, el novembre passat:

finestres-14

Kaldi i Companyia: cultura i bons cafès contra les guerres

Finestres d’El Trabuc: exposició de l’octubre

Centelles. La nova exposició a les Finestres d’El Trabuc és un homenatge amb varies cares: productes del cafè i partitures homenatgen a la Cultura i als projectes de construcció d’una humanitat lliure i sàvia. El bon cafè com la bona música són una art i ens cal per poder gaudir , evadir-nos i conèixer.

Les partitures pertanyen a l’òpera “Goyescas” d’Enric Granados. Del música català enguany es compleixen 100 anys de la seva desparició fatal en aigües del Canal de la Mànega, víctima del torpedo contra el Sussex, un episodi tràgic emmarcat en els esdeveniments de la I Guerra Mundial.

El 1916 reaccionant contra aquesta guerra innecessària, a Zurich es va crear el moviment vanguardista DADA.

Partitures exposades suggerint un seqüència fins a l’impacta del torpede, cal·ligrames, referències a Goya, pel seus dibuixos “hedonistes” dels tapissos i també per l’obra reaccionaria a les guerres. També els escacs, cafè i tasses de porcellana són un homenatge a aquests esdeveniments, al dadaisme i als signes de Cultura que uns volien promocionar, xafats, decebedorament per les forces hostils de les guerres, que malauradament es van retrobant. La proposta que es podrà veure durant un mes, és una iniciativa conjunt del Trabuc i de l’agent dinamitzador de les propostes artístiques i editor del blog Badaluc, units en el pseudònim “Kaldi i Companyia.”

finestres20