EXPOSICIONS SINGULARS

Marina Berdalet revisa obra recent a la biblio de Moià

De mica en mica, hi ha noms, persones, artistes, als que ens sentim més pròxims per afinitat i poètica i a on hem pogut escriure, els anem seguint de mica en mica.  És el cas de la Marina Berdalet i també de Pere Salinas, que recuperem de l’etapa al diari, ja fa més de deu anys. Tots dos amb exposicions en marxa.


Moià/ Centelles. Marina Berdalet és un exemple clar d’on vida i do artístic, estan tant interrelacionats i on la nostra atenció ha estat prou constant com per entendre les seves peces com una extensió biogràfica natural a la conversa.
Podem proposar una biografia telegràfica: després de “Traços del gest” (cap al 2006), van venir obres despullades i hivernals. I a partir d’aquí i d’allà van anar sorgint paisatges imaginatius, alguns familiars, d’altres mentals i pictòrics. Etapes que han seguit paral·leles a les d’una artista que ha deixat endarrere l’etapa principal de docent, per concentrar-se en aportar energies i inquietuds al Moianès i particularment a l’Estany. La pèrdua de familiars, la duresa de l’encaix professional, estudis d’arteràpia i una voluntat de ferro han fet evolucionar l’obra cap a un espai despreocupat del seu encaix econòmic i centrat en l’exploració del “jo artístic pur”. L’obra de la Marina ha estat sempre genuïna, però ara és més que mai la via d’escapament pels neguits diaris. I li és un espai necessari, vital.
Tota aquesta reflexió la veiem bé en el repàs breu però intens dels seus passos recents, que ens proposa a la Biblioteca de Moià. L’exposició revisa  i reclama l’atenció sobre una pintora encara amb ganes de combatre. Hi ha obres dels darrers dos o tres anys, en que ha explorat el paisatge i també la superposició d’elements, de manera que rastres matisats d’intervencions primeres acabin participant d’un magma de formes noves, igual com les idees i els records. No són obres de molt color. Blancs i negres són suficients per actuar poèticament sobre la tela. En l’obra d’aquesta artista hi ha molt d’auto anàlisi del procés artístic, en tant que persona en contacte amb el món pedagògic i conscient del valor terapèutic de l’art. Ment i acció no poden parar. A la Biblioteca de Moià hi exposa durant tot el mes d’abril. L’exposició que tenien fins ara, col·lectiva contra la Violència de gènere, l’hem baixat a Centelles i la penjarem a la NuNu.

Pere Salinas per mars desconeguts

Granollers/ Centelles. Ja fa uns anys, quan encara els meus escrits sortien en un diari de paper, vaig tenir una conversa d’aquelles antològiques amb el pintor Pere Salinas, que aleshores exposava a la galeria Eude, a Barcelona. A part de pintar de manera comunicativa, amb les formes i colors, el que recordo més que em va dir, és que partia de fons foscos, per anar-hi busant la llum. La llum, que era  de colors vius i com d’una explosió còsmica. Recordo en especial una pintura feta amb uns tons vermells que es va quedar gravada a l’ànima. Salinas el tenia sobretot per pintor del sector abstracte, en la línia d’un Ràfols-Casamada, però molt més contundent. Les referències a objectes no existien. Tot era un problema de formes lliures de colors i sobretot de fixar-se en els matisos matèrics de la pinzellada. Amb el seu rastre, l’afecta i el conjunt final.
Deu anys després –o més-, retrobem l’obra de Pere Salinas en una exposició al Museu de Granollers. És obra nova, feta durant el 2015. Però a més, parteix de paràmetres nous. Amb dos lustres les coses han canviat! Ara trobem suports que són papers gruxiuts Guarro, per aquarel·la o similars i també una extensa col·lecció de cartes nàutiques originals i aparentment utilitzades (així sembla per les marques i les validacions a llapis dels anys), a les quals Salinas intervé per desplegar-hi un univers plàstic més literari.
 Ara la cal·ligrafia en sí forma part de les eines plàstiques. I també la tinta o les tintes escampades amb valentia i sentit estètic i arribant sempre fins al marge (crec que a l’artista li interessa tant la marca que deixa sobre el paper, com que el marge paper es vegi tenyit  i impregnat de tinta). Forma, lletres i els mapes “trobats” participen per crear un nou corpus artístic fet d’una poètica molt més equilibrada i minimalista que la dansa de pintura i color d’anys endarrere.  I  no obstant el interès per la marca de pintura, el rastre de pigment no diluït, els accidents sobre el paper (com les formes anulars), ens fan recordar l’atenció de l’autor per un tipus concret d’accent artístic, més interessat en els accidents i  les subtileses de les textures resultants,que les grans pinzellades de color.
Relacionat amb l’exposició hi ha un llibre fet amb col·laboració amb qui també actua de comissari, Jordi Marrugat. Però primer comento la primera impressió i després, quan ho llegeix-hi ja us explicaré si el raonament d’escriptor i artista van per aquí o no. Les cartes nàutiques semblen bastant buscades: detalls de l’estret de Messina, amb textos i derrotes artístiques apuntant a l’Stromboli. També hi ha mapes de les Illes Canàries. No havia vist mai cartes nàutiques (a les pelis es veuen poc temps i encara només la creu del tresor), i no m’havia  fixat que tot el que és la costa està tan perfectament descrit, i en canvi l’interior de terra, no hi ha res escrit.
En un dels papers Guarro, Salinas fa un exercici solitari de cal·ligrafia, canviant oportunament de color, i formant així una nova composició pictòrica amb el conjunt de tonalitats que resulten en el cos escrit, que a més el situa “descentrat” del paper, com si hi faltés escrit que seria el doble o triple del que ha fet.  
També són molt xules les composicions petites on text i formes de tines, únics protagonistes, segueixen una lògica compositiva més juganera entre sí. En resum: l’exposició del Museu de Granollers és interessant per veure una obra molt ben feta, crec que prou empàtica i per recordar la traça d’un pintor dels que per mi és dels més interessants que tenim pel país.

VIATGE INTERIOR

Pere Relats omple d’impressions la Capella de Jesús

  • La Setmana Santa a més de temps per viatjar, també és bon temps per gaudir de la llar, el poble, els amics del costat de casa i aprofundir en les tradicions vives. A la Capella hi tenim l’exposició del Pere Relats. A la parròquia una agenda plena.


Centelles. La Capella de Jesús reuneix en una exposició, una part de l’obra més important de Pere Relats, en pintura i dibuix, fetes en els últims tres anys. 
Aleix Art Fotos
Acte inaugural amb en Pere Relats, el sr. alcalde Miquel Arisa i 
David Casals, professor de l’Escola de Dibuix de l’EPA. A sota, detall de 
les  “aquarel·les de gala”. 
En la seva etapa post-laboral, amb els consells de David Casals, en Pere ha pres una volada important, estimulada per la incorporació i pràctica diària del dibuix, eina d’interpretació del món i també d’interacció, que l’hi ha fet prendre consciencia de la seva vàlua com a artista. L’exposició de la capella és un resum d’aquesta etapa de “redescobriment com a artista”, formada per les principals pintures, els quaderns d’esbossos i també aquarel·les de gala  (que és com vull denominar les aquarel·les fetes amb més mirament).
L’obra del Pere Relats és, en general, de traç ràpid i contundent.  Si bé també hi ha natures mortes de tall més cuidat, la tònica són paisatges o espais amb figures, testimoni de la seva atenció a la vida del carrer, que constantment ressegueix blog en mà i que alguns cops, com en la pintura dels castellers ha traslladat a pintura. 
Els seus dibuixos solen estar fets amb ploma o pinzell de tinta i la línia és l’element principal. El color moltes vegades hi ha estat afegit en posterioritat  i solen ser colors primaris o atmosfèrics (tons bruts).  Dels primers dibuixos als darrers, un dels capítols en els que en Pere Relats ha avançat de manera important, és en la representació de la figura, ja sigui en moviment. També hi ha nombrosos retrats. El denominador comú del dibuix és la intuïció, la primera impressió, la rapidesa. Són dibuixos fets d’una atacada, sense penediments i que l’artista acaba. Veure l’obra acabada és diferent que analitzar-la interrompuda o lamentan els errors. Es creix en confiança.
El dibuix és la base i també creix en la pintura. Hi ha pintures directes (com el bodegó de pinzellades grosses i colors vius) i també alguna peça deguda  a dibuixos urbans previs. I també  aquarel·les de gran format, les obres de gala, que l’artista ha fet in-situ, dedicades a racons de Centelles, com els camps i la casa de Puigxoriguer. En resum tenim a la Capella l’obra d’un centellenc que com a mínim fa remarcar l’atenció sobre l’obra d’artista feta consciençosament. 

UN ÀLBUM DE DIBUIXOS DEL 1993

Records i esperances de mesos plens
  • Obrint una carpeta he tret un àlbum de dibuixos “oblidats” de llocs i persones que fan pensar amb l’època vibrant d’activitats, amb gent i de contingut cultural com prefiguren els mesos que venen.
En record a Margarita Grau Pujadas

Aleix Art

Dibuix del Mont Sant Michel a la Bretanya
Francesa, fet el 14 de març de 1993

Centelles. Fa vint-i-tres anys per aquestes dates, un grup d’alumnes de l’Institut Pere Barnils èrem d’intercanvi a Guer, un poble de la  Bretanya francesa. Això ho sé amb dates i tot perquè m’he decidit a obrir un àlbum de dibuixos que vaig fer allà i que guardava, abandonat en una carpeta. El primer dibuix és el més important: el Mont Sant Michel. I està datat el dia 14 de març del 1993. Aleshores feia Primer de BUP. El cas és que aquestes setmanes i les que venen dels mesos d’abril i maig sempre les tinc guardades com un temps especial d’activitat social i cultural significatives: Sant Jordi, l’1 de maig. Però als centellencs em sembla que ens agrada molt aquests dies i si mireu bé l’agenda cultural veureu que cada cap de setmana, i més enllà de la Setmana Santa, hi ha una cita o cultural o socioculturalisolidaria de gran envergadura. Al mes d’abril hi ha la  cursa solidària pel Sàhara (9 d’abril), la Marató de la Sang (16 d’abril) i encara hi ha més . L’1 de maig és diumenge i ja sabeu que esmorzem al Puigsagordi, havent pujat a peu.

Però tornem a l’àlbum del intercanvi amb França. Recordo que el nostre institut, que enguany fa vint-i-cinc anys en el lloc on ocupa ara, va fer dos intercanvis amb Guer i el nostre grup va ser el primer que hi va anar. El dibuix del Mont Sant Michel el vaig fer a l’autocar, copiant d’una postal, just després de visitar l’abadia situada en un illa prop de la costa bretona. El lloc és molt xulo. Molt turístic, però ple d’història i simbolisme. Recordo que allà també vaig descobrir  galetes de mantega. El dibuix el vaig fer mentre anàvem amb autocar cap a Guer, però no recordo si n’hi va haver prou amb una sessió. Dies més tard, ja a Centelles el mateix dibuix el vaig passar i ampliar a llapis, en un paper molt més gran que no he conservat (el vaig deixar i no ha tornat).  
En el mateix àlbum hi ha també dibuixos d’una piscina coberta, amb aigua calenta, que era un espai municipal de la població de Guer, on tots els joves centellencs ens hi vam anar a banyar i tot. Perquè els qui ho portaven eren justament els pares de les nenes que estàvem a casa seva i ho van arreglar per poder-nos-hi banyar  tothom. A mi, d’intercanvi, em va tocar una noia, una mica anodina, que tenia dues germanes, la més petita de nom Morgana (com la bruixa del rei Artur). A casa seva hi havia dos estudiants centellencs: jo i en Gerard Pagés, que dormíem en un mateix llit de matrimoni.  En l’àlbum també hi ha una espècia de retrat del Gerard i d’altres acompanyants, com en Jordi Bruguera, que potser aleshores era encara director del Institut i que fa poc ens ha deixat.

Recordo que quan vam marxar de Guer hi havia la història de que alguns pares francesos s’havien queixat que els seus convidats no volien tastar el menjar d’allà. Em va semblar terrible. Però també recordo que quan ells van venir per aquí (la setmana de Sant Jordi), vam anar a Sant Pere de Rodes i n’hi va haver d’allà, que no van baixar ni de l’autocar… ser adolescent és prou un puzle. Han passat vint-i-tres anys. Hi ha un carrer a Centelles que du el nom del poble bretó, però el que realment queden són els records personals.  

INGRÉS A LA RACBA

Amèlia Riera, acadèmica d’honor, abans que torni a sortir la Lluna
  • La pintora de sòlida i llarga carrera, rebrà aquest dimecres, 16 de març, a les 7 de la tarda, un bon reconeixament a la seva trajectòria, per part de la Reial Acadèmica Catalana de Belles Arts de Sant Jordi

Aleix Art
Tríptic oníric del 1992, tècnica mixta sobre fusta, de 41×67 cm, 
de la col·lecció particular de l’artista.
Centelles. Recordo que el setembre del 2001, estant de visita cultural a Còrdova un col·lega de viatge, de molta més edat que jo, em va dir que coneixia –i crec tenia com a amiga-, a la pintora Amèlia Riera. L’obra d’aquesta artista no és que tingui exactament la presència expositiva que d’altres cracks, com Tàpies o Guinovart. Però sí que quan hi ha oportunitat de veure obra seva, resulta inconfusible. I quan es pot contemplar una pintura seva, val la pena aprofitar per explorar els  seus secrets. Des que aquell amic me’n va parlar, que l’he  tingut present.
El cas és que la popularitat de l’Amèlia Riera potser no és molt evident ara. Però en canvi, revisant el seu currículum artístic, un s’adona que la situació és la contrària. Però no per ser més “famosa”, sino per compromesa, seriosa i activa en multitud d’iniciatives col·lectives i personals per difondre l’art contemporani i també la seva poètica.
Nascuda a Barcelona el 1934, saltà a l’escena artística urbana el 1956. Seguint el raport biogràfic del catàleg de l’exposició a l’Espai Volart (del 2010), destaquem que el 1962 va ser una de les fundadores del Premi Internacional de Dibuix Joan Miró i el Cicle d’Art Avui. El 1964 també va ajudar a fundar les Mostres d’Art Nou (MAN). Primera exposició individual el 63 a la Sala Belarte, presentada per Juan-Eduardo Cirlot. De fet a partir d’aquests primers anys dels seixanta la seva activitat s’amplia exponencialment i des d’aleshores la trobem en exposicions sola o en col·lectives, ja sigui espais públics o per a galeries: Milan, també a París, Varsòvia, San Francisco, etc. A Barcelona, la  galeria Dau al Set i la 3 punts, entre altres. Trobo curiosa la seva especial relació amb artistes o contactes dels països escandinaus. Entre els seus amics hi trobem a l’escultor suec Owe Pellsjó, que vam “descobrir” quan el monogràfic d’Espriu.  El 1990 hi va haver l’exposició Informalisme a Catalunya, organitzada per la Generalitat al Centre d’Art Santa Mònica i ella va ser l’única artista participant.
No estic molt capacitat per resumir tota la seva trajectòria pictòrica

En el mateix acte d’avui
també es rebrà com a 
acadèmica corresponent a
Glòria Bosch, historiadora,
 crítica d’art i actualment
directora d’art de la 
Fundació Vila Casas. Es dóna
la casualitat que Bosch va
comissariar l’exposició de
Riera del 2010.

, ja que la conec per trossos desperdigats. Però sí que sembla clara la seva predilecció pels tons dominants de caràcter fosc, negres. Penombres de llums, amb cert sentit escenogràfic  atmosfèric i en la definició d’espais que donen cabuda a objectes i elements, símbols d’un discurs bastant concret i que fa pensar amb la mort, les pors, els somnis i la realitat inconscient i també dimensions misterioses i, per que no mencionar-ho , com d’aires embruixats. Les referències a la seva obra per part de veus d’enciclopèdies remarquen els seus orígens dins l’informalisme, o el que és semblant, l’exploració de nous materials. Àmbit des d’on després ha  derivat cap a una espècia de figuració metafísica, no molt allunyada dels móns de Joan Ponç o el Tàpies de Dau  al Set, però amb  un accent més  essencial i amb una complexitat compositiva i metafòrica especial. En una paraula: inconfusible.

El discurs d’aquest dimecres a l’Acadèmia portarà més llum sapencial per valorar la petjada de l’Amèlia Riera dintre l’art català. Estel·la que cal que tots ens fem nostra i recordem igual que sabem qui és en Tàpies o en Barceló.