COMPROMISOS DE CAP DE SETMANA:

Dies de solidaritat
Centelles. Aquest dissabte i el vinent concentren les activitats principals que Centelles destina a aconseguir recursos per a solidaritat social, i que d’alguna manera centren actes i esforços de molts durant tot el mes d’abril. Hi ha activitats de diferent índole: algunes botigues mostren ja els barquets fets artesanalment per mestresses centellenques, que segueixen la moguda iniciada fa dos anys amb les flors i continuada l’anterior amb els coloms. El mural definitiu amb els barquets, alusió al transport que porta, salva, ofega o expulsa els refugiats es farà per Sant Jordi, a la plaça Major.
Però avui a la tarda, dissabte 9, es córrer la cursa solidària a favor del poble del Sàhara.  Córrer és a més a més. L’important és aportar els medicaments en la inscripció que s’enviaran en els campaments. Tothom, corri o no, pot aportar aquesta ajuda, que anys anteriors era en forma de paquets d’aliments, després en aliments per a celíacs. Cada any s’ha anat modificant per adaptar-se a les necessitats d’un poble que ha fet d’una situació temporal, la tònica quotidiana. Les curses han guanyat popularitat i hi participa molta gent. Això suposo que serà suficient per a què els frickies de les curses aportin desinteressadament la inscripció necessària.
Al cap de vuit dies, dissabte vinent, tenim  la jornada maratoniana dedicada a recollir donacions de sang. Igual com el  Festival del Càncer, la cita anual s’ha convertit en un aparador d’activitats diverses per animar i acompanyar les donacions que, com cada any, es fan a l’edifici històric de l’Escola Idelfons Cerdà. El programa d’activitats avarca tota la jornada maratoniana que s’iniciarà a les 9 del matí i culminarà al cap de dotze hores.  Pels que ens fixem amb l’aportació en el terreny de les belles arts, podem ressenyar que enguany l’obra que il·lustra la propaganda és de l’Ernest Faixedas, que la va fer l’any passat. Enguany l’obra que un  artista de Centelles aportarà a la col·lecció local és en Josep Musach.
Un joc per a tothom

Des del blog enguany també proposem una activitat: pensant amb la Col·lectiva que repetirem a la Capella el mes de juliol i agost, i per la qual ja comptem amb una vintena de confirmats, voldria esparonar la imaginació dels artistes amb una col·lecció de dibuixos d’animals, fets a partir de descripcions de text i urals i evitant les visuals. El recull de dibuixos que s’han de fer, el proposarem de crear entre els voluntaris de qualsevol edat, que aquest dia 16 d’abril, passin per l’Escola de baix i vulguin jugar a “interpretar, dibuixant”. Aquesta proposta d’escoltar i interpretar imaginativament, dibuixant, al seu torn reinterpreta la manera com el gran artista Albert Dürer s’ho va fer per dibuixar un rinoceront, fa cinc-cents anys. Ells i els del seu temps no havien vist mai un rinoceront. Animal de països llunyans, a Europa només en tenia un com  a animal exòtic, el rei de Portugal. I encara el va voler regalar al Papa de Roma, i durant el transport, el  barco que el portava, es va enfonsar i el pobre animal es va ofegar. Dürer pe dibuixar un animal que no havia vist va seguir al peu  de la lletra i es va exprema el magí per interpretar les descripcions que viatgers europeus li van fer arribar sobre aquesta espècia de bou amb armadura. L’exercici que proposem en el nostre joc, que he titulat “El joc del Rinoceront de Dürer”, és el  mateix, però amb altres animals més o menys curiosos. Dibuixar un animal no és fàcil. Però el que interessa no és pas fer-ho perfecte, sino intentar representar el que cadascú entengui. El regne animal, la seva realitat amb relació o al marge dels Homes, serà  el tema que subratllarem en la Col·lectiva Aleix Art d’enguany. Els dibuixos fets durant aquest joc els exposarem el mes de maig al Celler de la NuNu.   

EXPOSICIONS SINGULARS

Marina Berdalet revisa obra recent a la biblio de Moià

De mica en mica, hi ha noms, persones, artistes, als que ens sentim més pròxims per afinitat i poètica i a on hem pogut escriure, els anem seguint de mica en mica.  És el cas de la Marina Berdalet i també de Pere Salinas, que recuperem de l’etapa al diari, ja fa més de deu anys. Tots dos amb exposicions en marxa.


Moià/ Centelles. Marina Berdalet és un exemple clar d’on vida i do artístic, estan tant interrelacionats i on la nostra atenció ha estat prou constant com per entendre les seves peces com una extensió biogràfica natural a la conversa.
Podem proposar una biografia telegràfica: després de “Traços del gest” (cap al 2006), van venir obres despullades i hivernals. I a partir d’aquí i d’allà van anar sorgint paisatges imaginatius, alguns familiars, d’altres mentals i pictòrics. Etapes que han seguit paral·leles a les d’una artista que ha deixat endarrere l’etapa principal de docent, per concentrar-se en aportar energies i inquietuds al Moianès i particularment a l’Estany. La pèrdua de familiars, la duresa de l’encaix professional, estudis d’arteràpia i una voluntat de ferro han fet evolucionar l’obra cap a un espai despreocupat del seu encaix econòmic i centrat en l’exploració del “jo artístic pur”. L’obra de la Marina ha estat sempre genuïna, però ara és més que mai la via d’escapament pels neguits diaris. I li és un espai necessari, vital.
Tota aquesta reflexió la veiem bé en el repàs breu però intens dels seus passos recents, que ens proposa a la Biblioteca de Moià. L’exposició revisa  i reclama l’atenció sobre una pintora encara amb ganes de combatre. Hi ha obres dels darrers dos o tres anys, en que ha explorat el paisatge i també la superposició d’elements, de manera que rastres matisats d’intervencions primeres acabin participant d’un magma de formes noves, igual com les idees i els records. No són obres de molt color. Blancs i negres són suficients per actuar poèticament sobre la tela. En l’obra d’aquesta artista hi ha molt d’auto anàlisi del procés artístic, en tant que persona en contacte amb el món pedagògic i conscient del valor terapèutic de l’art. Ment i acció no poden parar. A la Biblioteca de Moià hi exposa durant tot el mes d’abril. L’exposició que tenien fins ara, col·lectiva contra la Violència de gènere, l’hem baixat a Centelles i la penjarem a la NuNu.

Pere Salinas per mars desconeguts

Granollers/ Centelles. Ja fa uns anys, quan encara els meus escrits sortien en un diari de paper, vaig tenir una conversa d’aquelles antològiques amb el pintor Pere Salinas, que aleshores exposava a la galeria Eude, a Barcelona. A part de pintar de manera comunicativa, amb les formes i colors, el que recordo més que em va dir, és que partia de fons foscos, per anar-hi busant la llum. La llum, que era  de colors vius i com d’una explosió còsmica. Recordo en especial una pintura feta amb uns tons vermells que es va quedar gravada a l’ànima. Salinas el tenia sobretot per pintor del sector abstracte, en la línia d’un Ràfols-Casamada, però molt més contundent. Les referències a objectes no existien. Tot era un problema de formes lliures de colors i sobretot de fixar-se en els matisos matèrics de la pinzellada. Amb el seu rastre, l’afecta i el conjunt final.
Deu anys després –o més-, retrobem l’obra de Pere Salinas en una exposició al Museu de Granollers. És obra nova, feta durant el 2015. Però a més, parteix de paràmetres nous. Amb dos lustres les coses han canviat! Ara trobem suports que són papers gruxiuts Guarro, per aquarel·la o similars i també una extensa col·lecció de cartes nàutiques originals i aparentment utilitzades (així sembla per les marques i les validacions a llapis dels anys), a les quals Salinas intervé per desplegar-hi un univers plàstic més literari.
 Ara la cal·ligrafia en sí forma part de les eines plàstiques. I també la tinta o les tintes escampades amb valentia i sentit estètic i arribant sempre fins al marge (crec que a l’artista li interessa tant la marca que deixa sobre el paper, com que el marge paper es vegi tenyit  i impregnat de tinta). Forma, lletres i els mapes “trobats” participen per crear un nou corpus artístic fet d’una poètica molt més equilibrada i minimalista que la dansa de pintura i color d’anys endarrere.  I  no obstant el interès per la marca de pintura, el rastre de pigment no diluït, els accidents sobre el paper (com les formes anulars), ens fan recordar l’atenció de l’autor per un tipus concret d’accent artístic, més interessat en els accidents i  les subtileses de les textures resultants,que les grans pinzellades de color.
Relacionat amb l’exposició hi ha un llibre fet amb col·laboració amb qui també actua de comissari, Jordi Marrugat. Però primer comento la primera impressió i després, quan ho llegeix-hi ja us explicaré si el raonament d’escriptor i artista van per aquí o no. Les cartes nàutiques semblen bastant buscades: detalls de l’estret de Messina, amb textos i derrotes artístiques apuntant a l’Stromboli. També hi ha mapes de les Illes Canàries. No havia vist mai cartes nàutiques (a les pelis es veuen poc temps i encara només la creu del tresor), i no m’havia  fixat que tot el que és la costa està tan perfectament descrit, i en canvi l’interior de terra, no hi ha res escrit.
En un dels papers Guarro, Salinas fa un exercici solitari de cal·ligrafia, canviant oportunament de color, i formant així una nova composició pictòrica amb el conjunt de tonalitats que resulten en el cos escrit, que a més el situa “descentrat” del paper, com si hi faltés escrit que seria el doble o triple del que ha fet.  
També són molt xules les composicions petites on text i formes de tines, únics protagonistes, segueixen una lògica compositiva més juganera entre sí. En resum: l’exposició del Museu de Granollers és interessant per veure una obra molt ben feta, crec que prou empàtica i per recordar la traça d’un pintor dels que per mi és dels més interessants que tenim pel país.

VIATGE INTERIOR

Pere Relats omple d’impressions la Capella de Jesús

  • La Setmana Santa a més de temps per viatjar, també és bon temps per gaudir de la llar, el poble, els amics del costat de casa i aprofundir en les tradicions vives. A la Capella hi tenim l’exposició del Pere Relats. A la parròquia una agenda plena.


Centelles. La Capella de Jesús reuneix en una exposició, una part de l’obra més important de Pere Relats, en pintura i dibuix, fetes en els últims tres anys. 
Aleix Art Fotos
Acte inaugural amb en Pere Relats, el sr. alcalde Miquel Arisa i 
David Casals, professor de l’Escola de Dibuix de l’EPA. A sota, detall de 
les  “aquarel·les de gala”. 
En la seva etapa post-laboral, amb els consells de David Casals, en Pere ha pres una volada important, estimulada per la incorporació i pràctica diària del dibuix, eina d’interpretació del món i també d’interacció, que l’hi ha fet prendre consciencia de la seva vàlua com a artista. L’exposició de la capella és un resum d’aquesta etapa de “redescobriment com a artista”, formada per les principals pintures, els quaderns d’esbossos i també aquarel·les de gala  (que és com vull denominar les aquarel·les fetes amb més mirament).
L’obra del Pere Relats és, en general, de traç ràpid i contundent.  Si bé també hi ha natures mortes de tall més cuidat, la tònica són paisatges o espais amb figures, testimoni de la seva atenció a la vida del carrer, que constantment ressegueix blog en mà i que alguns cops, com en la pintura dels castellers ha traslladat a pintura. 
Els seus dibuixos solen estar fets amb ploma o pinzell de tinta i la línia és l’element principal. El color moltes vegades hi ha estat afegit en posterioritat  i solen ser colors primaris o atmosfèrics (tons bruts).  Dels primers dibuixos als darrers, un dels capítols en els que en Pere Relats ha avançat de manera important, és en la representació de la figura, ja sigui en moviment. També hi ha nombrosos retrats. El denominador comú del dibuix és la intuïció, la primera impressió, la rapidesa. Són dibuixos fets d’una atacada, sense penediments i que l’artista acaba. Veure l’obra acabada és diferent que analitzar-la interrompuda o lamentan els errors. Es creix en confiança.
El dibuix és la base i també creix en la pintura. Hi ha pintures directes (com el bodegó de pinzellades grosses i colors vius) i també alguna peça deguda  a dibuixos urbans previs. I també  aquarel·les de gran format, les obres de gala, que l’artista ha fet in-situ, dedicades a racons de Centelles, com els camps i la casa de Puigxoriguer. En resum tenim a la Capella l’obra d’un centellenc que com a mínim fa remarcar l’atenció sobre l’obra d’artista feta consciençosament. 

UN ÀLBUM DE DIBUIXOS DEL 1993

Records i esperances de mesos plens
  • Obrint una carpeta he tret un àlbum de dibuixos “oblidats” de llocs i persones que fan pensar amb l’època vibrant d’activitats, amb gent i de contingut cultural com prefiguren els mesos que venen.
En record a Margarita Grau Pujadas

Aleix Art

Dibuix del Mont Sant Michel a la Bretanya
Francesa, fet el 14 de març de 1993

Centelles. Fa vint-i-tres anys per aquestes dates, un grup d’alumnes de l’Institut Pere Barnils èrem d’intercanvi a Guer, un poble de la  Bretanya francesa. Això ho sé amb dates i tot perquè m’he decidit a obrir un àlbum de dibuixos que vaig fer allà i que guardava, abandonat en una carpeta. El primer dibuix és el més important: el Mont Sant Michel. I està datat el dia 14 de març del 1993. Aleshores feia Primer de BUP. El cas és que aquestes setmanes i les que venen dels mesos d’abril i maig sempre les tinc guardades com un temps especial d’activitat social i cultural significatives: Sant Jordi, l’1 de maig. Però als centellencs em sembla que ens agrada molt aquests dies i si mireu bé l’agenda cultural veureu que cada cap de setmana, i més enllà de la Setmana Santa, hi ha una cita o cultural o socioculturalisolidaria de gran envergadura. Al mes d’abril hi ha la  cursa solidària pel Sàhara (9 d’abril), la Marató de la Sang (16 d’abril) i encara hi ha més . L’1 de maig és diumenge i ja sabeu que esmorzem al Puigsagordi, havent pujat a peu.

Però tornem a l’àlbum del intercanvi amb França. Recordo que el nostre institut, que enguany fa vint-i-cinc anys en el lloc on ocupa ara, va fer dos intercanvis amb Guer i el nostre grup va ser el primer que hi va anar. El dibuix del Mont Sant Michel el vaig fer a l’autocar, copiant d’una postal, just després de visitar l’abadia situada en un illa prop de la costa bretona. El lloc és molt xulo. Molt turístic, però ple d’història i simbolisme. Recordo que allà també vaig descobrir  galetes de mantega. El dibuix el vaig fer mentre anàvem amb autocar cap a Guer, però no recordo si n’hi va haver prou amb una sessió. Dies més tard, ja a Centelles el mateix dibuix el vaig passar i ampliar a llapis, en un paper molt més gran que no he conservat (el vaig deixar i no ha tornat).  
En el mateix àlbum hi ha també dibuixos d’una piscina coberta, amb aigua calenta, que era un espai municipal de la població de Guer, on tots els joves centellencs ens hi vam anar a banyar i tot. Perquè els qui ho portaven eren justament els pares de les nenes que estàvem a casa seva i ho van arreglar per poder-nos-hi banyar  tothom. A mi, d’intercanvi, em va tocar una noia, una mica anodina, que tenia dues germanes, la més petita de nom Morgana (com la bruixa del rei Artur). A casa seva hi havia dos estudiants centellencs: jo i en Gerard Pagés, que dormíem en un mateix llit de matrimoni.  En l’àlbum també hi ha una espècia de retrat del Gerard i d’altres acompanyants, com en Jordi Bruguera, que potser aleshores era encara director del Institut i que fa poc ens ha deixat.

Recordo que quan vam marxar de Guer hi havia la història de que alguns pares francesos s’havien queixat que els seus convidats no volien tastar el menjar d’allà. Em va semblar terrible. Però també recordo que quan ells van venir per aquí (la setmana de Sant Jordi), vam anar a Sant Pere de Rodes i n’hi va haver d’allà, que no van baixar ni de l’autocar… ser adolescent és prou un puzle. Han passat vint-i-tres anys. Hi ha un carrer a Centelles que du el nom del poble bretó, però el que realment queden són els records personals.