EL DIARI

Visions olotines

Gredera del Croscat, volcà proper a Olot, Santa Pau i origen del sòl de la Fageda de’n Jordà 
Aprofitem  una visita a Olot, per conèixer la galeria de l’Arcadi Calzada, 
que ja és una institució, però encara no haviem trapitjat. 
Actualment hi ha una col·lectiva amb obres 
de Quim Domene, Dolors Rusiñol Masramon, Jordi Pagès Traveria, Narcís Gironell, Clara Oliveras i Anna Manel·la. Fins el 17. 

Detall de la pàgina de l’Ara, amb el
dibuix fet a Girona a l’agost, que el diari català
va publicar el passat 10 de desembre,
dintre una secció que ja han fet normal entre
dibuixants que es passegin per les comarques del
nord-est.

Olot/ Centelles. Fa unes setmanes el diari Ara va publicar un dels meus dibuixos a la secció Racó Dibuixat. La pàgina en qüestió sortia només a l’edició de les comarques de Girona i vaig procurar cercar algun col·lega, que diligentment pogués adquirir un exemplar i guardar-me’l fins que anés a buscar-lo. Fer excursions sempre bé de gust: així saludem  al col·lega, recollim el diari i de pas visitem la zona i omplim de notícies el blog. 

L’excursió va ser dimarts passat, era al rovell de l’ou de la Garrotxa. Vam recollir el diari. El col·lega esta bé i augura un bon any. Vam resseguir els carrers d’Olot: Escola d’Art, parròquia, Casa Solà-Morales, Ajuntament i cap al Museu dels Volcans, que estava tancat. Després vam descobrir la vayredenca ribera del Fluvià. És romàntica  la fusió entre espais urbans i tardor, ribera i hàbitat, industria i espais reinserits i renovats. Al migdia ens vam arribar fins a Santa Pau. A la tarda encara vam apurar la claror del sol per passejar per la salvatgement bella gredera del Croscat. A peu (per què, ens havien suggerit fer la pista amb cotxe, fent cas omís de les advertències de sancions i desaprofitant un passeig assequible i impagable).  La doctrina de Sant Tomàs a vegades és una recepta.  
Fotos: Aleix Art
Vista dels quadres de Domene
A les 6 de la tarda tornàvem a ser a Olot per culminar la jornada visitant l’exposició Visions, a la galeria Arcadi Calzada. Quim Domene ens havia informat d’aquesta exposició. El lloc m’era desconegut, però en canvi el “jefe” de la galeria no, per què prou el recordem com a responsable màxim de les exposicions de la Fundació Caixa de Girona, principalment a la Fontana d’Or gironina  (no recordeu les expos de pintura barroca catalana, les plomes dels indis americans, Man Ray, Moisés Villelia, etc?).
La proposta de Clara Oliveras combina objecte i aquests
fotografiats com atrezzo en una nova “imatge poètica”
L’exposició que acull la galeria és una col·lectiva. Exposen: Dolors Rusiñol Masramon, Jordi Pagès Traveria, Narcís Gironell, Clara Oliveras, Anna Manel·la i Quim Domene. No te per què haver-hi un propòsit pactat entre els artistes: però el fet és que hi ha com un nexe: mostren una lectura desconfortant respecta  la societat i l’estratègia, si bé sempre en art hi ha crear representant o interpretant, en aquests casos, tots ells suquen bastant en la via de la simulació i la poesia transformadora de les aparences. 
Si és rar trobar artistes que es dediquin al vidre, més nou
serà passejar la mirada per aquests magmes cristal·lins de
Jordi Pagès. L’exposició mostra vàries sèries. 
Incús els vidres fosos en motlles perduts de Jordi Pagès,  mostren una opció al·lèrgica de la real
itat de la societat acomodada: el seus vidres verdosos estan més pròxims a les formes imaginatives de les explosions  volcàniques que a la bufera perfeccionista dels vidriers de Murano. I no obstant resultant tan pertorbadors: qui no voldria viure la tranquil·litat que inspiren els seus interiors? En els altres casos hi trobareu pintura, cartells, escenografies i “assemblatges” que abonen  canviar el món que un cop hagi passat Nadal, s’oblidarà en gran part del simple missatge central. La protesta s’estén. L’exposició es podrà veure fins el 17 de gener. Consulteu horaris al web. 

NOVETATS PER NADAL

Més oferta cultural, vida als carrers

Vista des del campanar del vespre d’enlairament dels Fanalets
Centelles. Les cites que han ja passat del Nadal,podem dir que han tingut una constant interessant: gent. Hi ha gent al poble, que quan ha acabat els àpats i compromisos familiars surt a veure que troba. El poble també ofereix: hi ha cinc exposicions diferents de pessebres: capella de Jesús, parròquia de Santa Coloma (grup de catequesis instruït per Norbert Gòmez), Can Manso, Xavier Prims i Ramon Vitó. Centelles és el regne de taifes dels pessebres. I encara n’hi ha més si afegissim els que es fan en llars i que encara porten a un grup de centellencs, a resseguir-los per premiar-los en un concurs, que com el dels fanalets del reis, supera els 70 anys. 
Fanalets: ahir diumenge, va ser el de l’enlairament dels fanalets que repartien els de l’Associació Contra el Càncer de Centelles. En van vendre tots els 500 que tenien per estoc. És difícil assegurar si es van llançar tots a l’aire, inflats de desitjos, perquè aquest acta tant poètic, que ja arriba a la quarta edició, ahir va anar com molt més ràpid. Però la plaça es veia plena de  gom a gom i els fanalets es van anar enfilant seguint, de manera més acurada, la pauta de la veu del micro, que explicava les instruccions i la finalitat última del llançament.



Els fanalets arribaven entre mig de les festes centrals del Nadal i de la Festa del Pi, la Diada de Santa Coloma i Cap d’Any. El Nadal, potser el més remarcable va ser que abans de la Missa del Gall, a l’església parroquial de Centelles, si va representar per primer cop –si és que mai no havia estat suspesa-, el  Cant de la Sibil·la, interpretada per la Susi Pous. Una iniciativa del director de la Societat Coral La Violeta, Pere Mas, que com a mallorquí coneix millor que nosaltres aquest cant religiós d’origen antic, que va ser suprimit de les esglésies catòliques durant el Concili de Trento, al segle XVI. En un altre post milloraré la informació sobre aquest cant mil·lenari. A  Centelles es va introduir en la versió en català antic que sigui per això o pel tipus de filigrana del cant, es feia també difícil de seguir-ne el missatge. Veus enteses en el cant coral van avalar, no obstant, la interpretació de la solista, que durant els vint minuts de versets, va mantenir sempre la mateixa altura de veu. A les frases vocals hi responia unes tecles a l’orgue, que va interpretar en Gabriel Miralles. En altres versions aquesta part la fa un petit cor. Al començament de la interpretació i al final, un bombo solemne, i dos angelets amb espelmes feien pas a la sibil·la, en tot moment guarnida de llarg i amb una espasa alçada.  Vint minuts d’una interpretació sòbria, contundent i que qui sap si és tant diferent de com la sentirien els cristians de fa 1000 anys.

Nens dels  Reis
A la sortida de la Missa del Gall es podien veure ja les exposicions de pessebres. La més propera, la de Can Manso, on a més dels diorames, aquest hivern, l’exposició documental, està dedicada als Reis de l’Orient. Gràcies a la col·laboració de les famílies, Francesc Mataró ha pogut preparar una mostra en que en bona part es mostren tres generacions de centellencs (avis, fills, néts) que, quan eren petits, van anar rebre els Reis. No tothom disposa de fotografies antigues de nens abraçant-se amb els Mags, però sí que entre uns i altres, en àlbums i caixes de sabates han anant sortint imatges ben curioses que també estan sent un bon reclam, aquests dies.
Detall general dels productes de Cent x  Cent Centelles a Can Paixet
Avui i demà són dies pont amb els de festa, però dimecres ja tenim aquí la Festa del Pi. Sembla que enguany l’arbre preparat per servir d’ofrena s’anirà a buscar a la zona de Banyeres. Ahir em van explicar que el pi que per Sant Esteve es tria, forma part d’un grup que els Galajadors, ja van guaitant, i de mica en mica, esporgant, per donar forma i preparar-lo per penjar sobre l‘altar, per  què sigui ben rodonet.  Ahir, diumenge, es preparaven els ramells de pomes, aspecte que també sembla que segueix una metodologia tècnica molt concreta i que potser convindria procurar-ne la transmissió (potser caldria fer una Escola de Galajadors, per molt més que disparar un trabuc). També m’ha arribat que els Galajadors disposaran aquest any d’un ·”estoig” nou per la pólvora, quadrat i amb dosificador, que substituirà l’espècia de cantimplora rodona que fins ara vèiem.
Mentre els galajadors i veïns siguin al bosc qui vagi arribant i passegi podrà tafanajar també  per Can Paixet –al costat del Portal- on alguns centellencs ja hi ha trobat instal·lat, temporalment, la botigueta de productes artesanals i artístics, del col·lectiu Cent x Cent Centelles. Enguany a l’equip fundador (Xavier Corominas/ Barretines, Joan Sallent/ Cervesa Terra, David Casals, Marta Postico i Eulàlia Llopart/ Viscalasanta) s’hi ha afegit altres artistes que a l’estiu participaven en l’oferta cultural dels Estudis Oberts o que s’han interessat també per mostrar els seus treballs fets a Centelles. Així ara també hi ha en Pere Mas, amb les guitarres; la Laura Ramos amb il·lustracions aplicades a xapes, bosses, imans; la Sandra Bermúdez que fa enquadernació; Jordi Sarrate, que porta gravats, collages, publicacions; i un servidor, Aleix Mataró, que presenta una carpeta de gravats dedicats a la Festa del Pi.

La Festa del Pi es vol que sigui una mica el nexe comú, però les incorporacions actuals, han estat molt ràpides i no tots han tingut temps de preparar coses fetes expressament. No obstant la botigueta ofereix productes artesanals de bona qualitat. A  part del dia  30, encara obrirà altres dies abans de Reis.

ENTREVISTA: CESK FREIXAS, CANTAUTOR

“Penso molt poc en que les meves cançons hagin d’agradar”
Seguim ampliant els músics que entrevistem i coneixem per aprofundir en les bases de la creativitat, la construcció d’un discurs, el lligam entre altres artistes. Cesk Freixas  és el cas d’una persona jove que ha fet de la música la seva professió.  I concretament cantautor. Un cas ben especial d’encaix entre discurs o “veu” i mercat. L’entrevista d’audio, penjada a Youtube, dura uns 55 minuts.    

FOTOGRAFIES: NOÈLIA MARÍN
Granollers/ Centelles. Finalment hem entrevistat al Cesk Freixas. El propòsit feia temps que l’anàvem tantejant, fins que finalment ens hem trobat, un dijous de desembre, al vespre, després de feina i al marge de bolos, en un espai que molt amablement ens ha cedit el personal de la Roca Umbert Fàbrica de les Arts de Granollers. Una sala de reunions acollidora que es troba al capdamunt de la Troca, d’on ens van dir que en podíem marxar quan volguéssim.  No pressió de temps, no soroll i ambient càlid.
Foto: Noèlia Marín

Un context ideal per aprofitar-ho i interrogar al cantautor, nascut el 1984, natural de Sant Pere de Riudebitlles, que esta a la fase final de concerts del seu cinquè treball discogràfic “Protesta”  (2013), que al seu torn celebra deu anys de carrera. La figura de Cesk Freixas havia esdevingut significativa per aquest blogger des del moment que el seu nom va començar a sonar de boca de companys seus de llenguatge, més joves. Especialment per Jordi Ginesta, dels Bonobos, que l’havia situat com un referent i un col·lega. Escoltada la seva música, els arguments es refermen per què  les seves cançons em són amb valentia, poètiques, ben tramades i critiques amb l’estatus quo.

Canvi de segle

Alguns entesos i Freixas mateix es situa en la línia dels cantautors històrics dels Països Catalans: Raimon, Montllor, Llach, etc. Potser s’hi assembla, però és una altra cosa. Ara m’agrada pensar-lo com un cantautor postmodern, si es que aquest terme encara vol dir alguna cosa. En qualsevol cas m’interessa veure bé com un individu estructura, per iniciativa pròpia, una poètica creativa, per contribuir constructivament a la societat. Freixas subratlla i denuncia les situacions de desigualtats socials. En l’entrevista intento sobretot entendre el  seu context creatiu i l’origen del seu transfons filosòfic. Us copio les  preguntes que bàsicament sentireu, si bé es fàcil que les alterés per adaptar-les al curs de la reunió o les fes com més amicals.  

  • Després de tots aquests mesos presentant la teva “Protesta”, creus els seus propòsits continuen sent vàlids?
  • Per construir el teu discurs –que potser millor anomenem “veu”-, en que et bases? Converses, experiències vitals, auto-reflexió, lectures, manifestos polítics, etc.
  • Respecta el treball anterior, a “Protesta”, crec que passes de constatar, criticar i comentar a manifestar i encoratjar. Hi ha més noció de lluita i acció transformadora. El pas entre un treball i l’altre l’has construït naturalment. D’acord amb el teu creixement personal o surt directament d’una demanda social “alarmant” o més aviat de les exigències del públic?
  •  Com es trasllada la teva veu ètica a la teva vida personal?
  • Protestes també arriba quan fa deu anys del teu inici com a cantautor. En general, quina impressió tens dels deu anys de carrera, al costat del context musical català? Ha canviat? T’ha ajudat o la competència ara és molt dura?
  • A “Em pregunten per què canto”, ja dones algunes raons. Però, exactament perquè vas decidir aquest camí?
  •  Com s’ho pot fer un jove per trobar la seva manera de contribuir al seu entorn?
  • A vegades t’han comparat amb altres cantautors de la “vella guàrdia”. Però la teva “veu” crec que és bastant singular i diferent. Realment t’emmiralles tant amb ells (Raimon, Llach, Ovidi, etc.)
  • En les teves cançons es percep un pes important de la teva parella. El que penses i comentes a ella ens ho proclames a nosaltres. És així d’important ella per tu i per definir la teva veu?  Ha estat important que fos d’Alacant?
  • Has trobat motius nous per escriure noves lletres, sensibles amb altres problemàtiques o circumstàncies?

                                                        Foto: Noèlia Marín

Cesk Freixas es mostra com un jove amable i natural. No varia gaire del plantejament pacient, impecable però dialogant de les seves cançons. Accepta respondre les preguntes sense parar la gravadora. Així generem una conversa amb respostes ràpides. Potser hauria pogut incidir més en investigar l’origen d’alguns temes, però ja va bé que de moment tinguem un posicionament general de les qüestions que d’entrada volia resoldre. Potser més endavant hi tornarà a haver una altra ocasió. Acabada l’entrevista, la Noèlia Marín fa uns quants retrats del cantautor per l’espai increïble de l’antiga fàbrica Roca Umbert. Espai recuperat per a us social, cultural i artístic, que seria fenomenal prenguessin com a referent a altres pobles. Un espai més que adequat per a l’entrevista.

L’entrevista l’he preparat com la d’Els Catarres, amb imatge fixa, és només un àudio. Perquè escoltar va molt bé. L’únic que he fet és afegir algunes de les fotos que la Noèlia va fer dintre l’espai de reunió, per aprofitar que hi ha bon material.



Audio-entrevista:


EXTRA:

El Premi Centelles aparca l’exposició

  • Eugenio Ocaña confirma que no farà l’exposició a Centelles, amb la que es celebra i es dóna a conèixer l’obra del nou Premi Centelles del 2015. Almenys no la farà el 2016. Informem de les seves “raons” i del poc que costa posposar.


Centelles. Ahir m’ho van dir. Ho vaig comentar amb el regidor de Cultura i finalment he obtingut resposta confirmant-ho del mateix Eugenio Ocaña: el guanyador del Premi Centelles 2015 ha renunciat fer l’exposició que acompanyava com a premi, els 3000 Euros, el proper mes de juny. I no sap quan la podrà o voldrà fer.  Les “raons justificades”: el mes de gener serà pare, operen també al seu propi progenitor i es prepara per un trasllat d’habitatge. No es pot plantejar l’exposició tal i com a ell li agradaria abordar-la. Manca de temps. Però també comenta que li suposa un cost important, traslladar les obres. Ocaña va ser proclamat guanyador del Premi Centelles el finals d’agost passat. El Premi inclou la dotació econòmica, l’exposició i catàleg. El pintor és de Granada. Ja no va poder venir a recollir el Premi. Però ara posposa també la seva segona i especial aparició prevista per d’aquí set mesos. En aquest mateix blog hem dedicat algun post a explicar la seva obra i fa uns mesos ja vam informar d’una exposició individual seva amb obra nova, presentada a la seva ciutat natal. La seva obra i trajectòria no és especialment coneguda a Catalunya.

Assentar precedents

Les raons i decisió de  l’artista també les tenen sobre la taula, la Comissió del Marçó i al menys el regidor de cultura, Xavier Serra es va mostrar ahir decebut per aquesta decisió. Sentiment que també comparteix-ho, ja que em costa entendre que algú que es dedica a pintar i vol fer d’això la seva professió, renunciï, sine die, a una proposta que precisament ofereix una plataforma per recolzar la seva obra i en el seu cas, també donar-lo a conèixer a l’altra punta de la península. Per molt que suposi un esforç de treball i inversió, hom també hauria de calcular el que pot reportar l’exposició a llarg termini i a posteriori.  
Imatge recordatori de l’exposició que vam referir de l’Eugenio
a Granada, fa unes setmanes, amb obra nova. No sembla que
aquesta ni la d’etapes anteriors, hagin de passar per Centelles, 
aviat. Esperem que la Comissió i els nostres representants 
puguin millorar la situació.
La inversió, el transport, realment suposa tant? Fent càlculs, a la meva manera, omplir la furgoneta d’obres petites i mitjanes, anar i tornar de Granada, suposen uns 200€. 400 si comptem que les ha de recollir i sense sumar ni dietes ni extres. Un 14% del premi. No es pot pas aspirar viure de premis sempre. S’ha de sembrar i arriscar, com fan en altres professions. Potser no hi té cap obligació a fer-la. Però l’hi hauria d’importar i prendre’s el projecte del Marçó vell en serio. No va bé que s’assentin aquests precedents -ni tampoc que es vagi fent habitual que el premiat no vingui a recollir el Premi. En qualsevol cas espero que l’artista recapaciti i que els dies de Nadal l’inspirin millors propòsits i assumeix-hi aquest projecte expositiu que l’apropa a Centelles, amb il·lusió, trempera i dedicació. Les circumstàncies familiars, per molt importants, no són més especials. Centelles també s’ho val. Ànims.