RAPORT:

Revisant Ahmet Günestekin
La visita a l’exposició de la  Marlborough de Barcelona, motiva noves observacions, una esmena i reforçar un compromís: millor sempre visitar abans de publicar.
Gentilesa de Marlborough Barcelona
Dues vistes de l’exposició d’Ahmet Günestekin.
Barcelona/ Centelles. Com a criteri per editar el blog he auto-encunyat el que he nomenant Doctrina de Sant Tomàs: el que publico ho haig d’haver vist, per donar garanties. Sol passar que si es vulnera la pauta, fàcilment es trivialitza el poder real de les obres i la informació que poden donar, s’aprima.
En el cas d’Ahmet Günestekin havíem vist una obra fa uns mesos, a la mateixa Marlborough (c/ Enric Granados, 68). Vam fer l’entrevista per correu electrònic i tot just aquest dissabte passat, vaig veure el conjunt restant i complet de la seva obra exposada. La visita supera qualsevol expectativa. En positiu. Ni fotos ni res: visitar.
Tot millora les previsions, però també em toca matisar: de les dades que havia transmès fins dissabte, la que cal que modificar de ple és la que entenia que en els seus quadres incloïen treball de tapís. No és això: imita el tapís. Són pinzellades amb una tècnica molt precisa i concreta. Pinzellades negres que semblen fils i fan una trama gruixuda, oliosa, i precisa, per sobre un fons amb els colors vius. La influència del tapís hi és, és un punt que el conscientment el connecta amb les tradicions orientals natives i per això substancialment, les preguntes i respostes a l’entrevista que vam publicar, tenen igualment validesa.
Ulls nous
Però el fet que tot sigui pintura fa entrar a considerar en termes més seriosos tot el seu treball. Ja que Ahmet fa gala d’un domini tècnic i una paciència constructiva i previsora similar a la que recordem de les obres abstractes i super-tramades d’Hernàndez-Pijoan, per exemple. Però en el cas de Günestekin la tècnica, la paciència i el formalisme abstracte apunten cap a una poesia formal i tonal més pintoresca, expressiva i inventiva. A més del treball pictòric, trobo que l’obra de l’artista kurt-turc, resulta interessant perquè inventa objectes artístics i té voluntat per ubicar formes inusuals, com els ulls o esferes en les superfícies planes, passant a completar composicions abstractes, complexes i estimulants, en les quals Ahmet evoca cosmovisions i mitologies.  
Quan parlo d’inventar, em refereix-ho a aquesta espècia d’ulls de Hal o Gran Germà, en les seves pintures i escultures. Sobretot les obres rodones. Aquesta espècia com de rosetons amb el mirall rodó. Un ull deformador, envoltat de sanefes i perfils amb formes estereotipades i simbòliques, que ens parlen de cultures. En altres estructures perfilades incloses en aquesta espècia de retaule postmodern hi inclou també imatges que formen com fotogrames estàtics i serveixen per subratllar els missatge sobre el lloc, cercant en arxius i en la memòria visual. Istanbul, l’antiga Constantinoble i el seu llegat d’encreuament cultural és la gran beneficiada, la cita omnipresent d’aquestes estructures, de les quals a la Marlborough de Barcelona n’hi ha vàries. Ahmet Günestekin pertany a aquest context cultural mil·lenari que, en el passat, també ens ha influït a nosaltres, però que té la seva pròpia dinàmica contemporània. De fet, mirat així, encara no se com, aquests retaules moderns, guarden una estranya relació  amb les tauletes de marfil bizantines. Però també podem anotar connexions amb les obres siluetejades del nostre Plensa. I això em fa preguntar si l’Ahmet treballa sempre sol o com l’escultor català disposa d’un equip de col·laboradors per algunes de les tasques, ja que tot sembla resolt molt professionalment.
Tanta paraula i comentaris impressionats, arriben un pel just: passat el pont de festes, l’exposició es podrà veure fins dissabte. Si bé esperem no perdre la pista a aquest artista internacional.
La visita a Barcelona de dissabte la vaig completar amb dues visites galerístiques més però espero poder-els-hi dedicar el seu bon article. A prop de la Marlborough hi ha la Francesc  Mestres, que exposa gravats de Serra de Rivera. Però això vol un bon comentari.

EXPO AL CELLER DE LA NUNU

Abstracció de peus a terra

Jaime Moroldo i Raquel Navarro presten una pintura, cada un, per gaudir del seu art, en una petita exposició al Celler de la NuNu que hem allargat fins ben bé Nadal.
Aleix Art / Jaime Moroldo
La pintura, titulada “Arc de Sant Martí” ofereix una 
visió en clau interior dels colors prismàtics.
Centelles. Fa uns dies la botiga eco NuNu i Aleix Art van acordar prorrogar uns dies més l’exposició molt petita, de dues peces, que tenim a dintre de l’espai que denominen Celler -al carrer Socós, 8. El mateix lloc on a vegades fan degustació de vins o tes; i els dijous, els cursos de conversa d’angles. Una pintura pertany a Raquel Navarro i l’altre a Jaime Moroldo. L’objectiu de la mostra és que amb un mínim, però eficaç, gaudir, en un ambient distés i diferent, de les dues pintures i a partir d’això, reflexionar sobre la capacitat de compromís de les pintures de formulació abstracte. L’argument deriva d’algunes reflexions posteriors al Premi Centelles d’enguany. Les dues pintures participaven al Premi, però van ser excloses pel judici del jurat. Un fet que no ha de suposar cap pena, ja que la crítica té una base subjectiva i Moroldo és un pintor amb una trajectòria sòlida i que ja havia consolidat durant la seva etapa veneçolana,  on hi va  deixar obra en museus i col·leccions. Raquel Navarro és més jove, però fa poc, al mateix temps que la pintura descansava al rebost del Marçó, feia una exposició al Temple Romà, amb obres similars. Lloc on hi ha un altre filtra selectiu i bé li van voler. L’exposició ja la vaig ressenyar a Aleix Art i de Moroldo també n’em anat parlant, perquè no fa tant tenia obra a les Finestres d’El Trabuc. Així que són dos vells coneguts, i les dues pintures al Celler de la NuNu, son com dues “víctimes” disposades a passar un control diferent i específic: quin és el seu compromís? Són exercici de pura especulació estètica o van més enllà?

Perfil biogràfic

Per fonamentar la reflexió, a part d’observar he parlat amb els artistes. Una tertúlia per demanar-els-hi qüestions i aprofundir. De fet, de moment tan sols ho hem pogut fer amb en Jaime,  perquè viu a prop i ho té fàcil.  La Raquel ara viu més lluny i s’ha desconnectat de la realitat osonenca. Amb en Jaime hi vam parlar un dissabte al matí de fa casi un mes: i vam parlar de la seva vida i passat. Sobretot perquè ja sabem que en el fons forma el grisol de la seva expressivitat. El resum seria aquest: Moroldo és de família italo-veneçolana.  Pare italià, mare vençolana. El sud americà també ha estat terra de futurs engrescadors. Ell va néixer allà. En un ambient bo, perquè podia triar un futur. Encuriosit per la creació, tornà durant un temps a  Itàlia, a la zona del Veneto, per mirar què li podien oferir les escoles de formació. S’interessà  per l’orfebreria. És així que la seva etapa formativa i fins que torna a Caracas, s’inicià en terrenys de la creació d’objectes de joieria. Però quan l’aprenentatge havia d’esdevenir ofici industrial va sentir que no es corresponia amb el seu cor. Així que acabà derivant cap a la creació plàstica pura. El canvi d’eines, a  la Veneçuela de fa trenta o quaranta anys  va ser  en un context tranquil. Ens explica que es van unir diversos artistes per formar un grup d’activitats. Que feien teatre i activitats performatives i exposicions. En una conversa anterior vaig aprendre que era usual, carregar una furgoneta amb obres i anar-les a ensenyar i provar de vendre a possibles col·leccionistes. Sempre atent a convocatòries i certàmens, el Moroldo veneçolà es va fer un nom i les seves pintures integren fons públics i privats. Ens parla de la seva atenció a les cultures d’arrels andines i locals, però no acabo de precisar de quina manera l’han influït, excepte en el tipus de procediment. Establert com a pintor, vingueren canvis de govern i el que en general es veia com una oportunitat sociopolítica, finalment van resultar en una tecnocràcia de perfil totalitari, parasitària i minimitzadora dels anteriors estàndards de benestar i drets assolits. El context familiar també  va ennuvolar-se quan la condició de salut d’un dels fills es va confirmar que requeria ajuda de fora. Així que després de reflexionar i esperar, finalment van marxar i van anar a instal·lar-se, directament a La Garriga on hi ha un centre especialitzat en cuidar de la situació del menor. Els Moroldo van deixar tot el que tenien allà i aquí han  començat de nou. En el cas del Jaime, aquí la seva obra no tenia cap presència i ha hagut de refer el camí. La pintura és la seva feina i no s’ha plantejat cap sortida alternativa, seriosament. Lluita per això i punt. I té moltes inquietuds i iniciatives per participar en exposicions i saraus. A La Garriga, a l’empara de la Fundació Fornells-Pla, entre altres empreses, ha estat una de les ànimes que ha coordinat les dues exposicions que van fer d’intercanvi amb Japó i Suècia.

Falta una peça

Això seria el background biogràfic. A la tertúlia a la Nunu, també ens va parlar de procediments: no pinta com, per exemple, ens apuntava Artigau que va cada dia al taller, com si fos l’ofici al taller gremial. Sino que crea quan està en un estat anímic particular, carregat d’una energia i empatia particular que li permet descarregar saba durant aquell temps determinat. No ben bé, però com si entrés en trànsit. Però la base del que extreu i plasma, està en el dia a dia, en el que veu, sent i viu. El passat, el present i el futur. La via abstracte de caire expressiu domina la seva obra. I no veiem que, d’acord amb el què explica i el procediment sigui un resultat merament estètic i  especulatiu. És producte bolcat pel seu “jo”. Estarà bé comparar aquest perfil biogràfic i creatiu amb el de la Raquel. Esperem poder-la atrapar aviat per completar aquest petit repàs del compromís. Una línia de reflexió que en part també continuarà en el butlletí especial i doble de les  Finestres d’El Trabuc on parlarem més de l’abstracció derivada d’un marc cultural oriental. En tots els casos no tenim mai prou en compte, l’exemple i influència sempre present, de l’art més abstracte de tots: la música. 

JOSEP MARIA SUBIRACHS

Obres singulars a El Carme de Vic
Aleix Art
El bronze de Subirachs dedicat a Moisés
Vic/ Centelles. Vaig molt just a ressenyar la mostra de Subirachs que es pot veure encara fins aquest dissabte a la galeria d’El Carme de Vic -a la rambla Devallades. Gràcies a l’amabilitat de l’Espai Subirachs, la galeria vigatana ha pogut disposar a la seva exposició de peces comercialitzables, de peces pertanyents al fons privat i reservat pels familiars. Per això podem veure peces emblemàtiques com la pedra litogràfica amb els relleus tipogràfics, dedicats al poema d’Espriu i també una repàs breu però complet a les etapes escultòriques i una mostra dels magnífics dibuixos a tinta o els gravats. De les escultures n’hi ha vàries que es corresponen a l’etapa frontissa dels anys 50 i 60. I entre aquestes perles, hi ha un bronze que representa una figura sedent de Moisés, escrivint les taules de la Llei. Un personatge brusc, a mig camí entre un Giacometti  i un tipus propi de Josep Maria Sert, que per la data, la situem abans dels encàrrecs a la Sagrada Família, però en canvi em fan pensar amb un altre conjunt de temàtica religiosa, que fa poc vaig conèixer que es troba a Santander. I això, aquest tipus de peça em fa observar que potser Subirachs va com preveure un tipus de llenguatge figuratiu, però modern, més adient per a les obres clarament amb un contingut iconogràfic, didàctic i dirigides a tothom, com segles abans havien fet els escultors romànics. Unes peces amb formes “accessibles” i clares que anys més tard va poder aprofundir en la Sagrada Família. I en canvi, en l’àmbit dels neguits més personals o de tertúlia amb amics, va cultivar un tipus d’obres de perfil més experimental i conceptual. Ja sabíem que aquesta producció més personal havia continuat paral·lelament als encàrrecs per al carrer Mallorca, però no m’havia adonat que a les formes més figuratives, Subirachs hi havia donat com uns rols més concrets. En qualsevol cas us puc assegurar que la visita a aquesta exposició  és un bon bàlsam per fugir de la rutina, o decepcions i és una pena que no continui uns dies més, al menys fins el Mercat Medieval.      

IMPRESSIONS DEL PELEGRINATGE (I)

D’escoltar la “Història Sagrada” 
a caminar per Jerusalem

Antonia Viñolas
La imatge podria correspondre a les que veiem 
quan l’Albert Elfa de TV3 es posa davant la càmera. 
Però no, aquest cop pertany a una centellenca
que hi ha anat i ha capturar el que per ella 
també és una vista “impressionant”.
Centelles. Ja fa dies que arrossego un parell o tres de temes que no trobo manera ni temps de desencallar i m’agradaria molt poder-mi dedicar per publicar-los. Però el temps deixa poc espai per gaires floritures, fora de la Feina. Un dels temes he trobat el recurs d’anar-ho subministrant de mica en mica. En temps de les vacances d’agost vam explicar que des de la parròquia de Centelles s’organitzava un pelegrinatge a Terra Santa. Vam explicar el què i també vaig definir els meus posicionaments.
Ara ja fa molts dies que el viatge es va fer, que va acabar. I ens consta que en general les impressions van ser bones. De fet ens consta que l’onada expansiva del viatge continuava entre el grup expedicionari encara aquest cap de setmana, quan a Centelles van venir tots els viatgers d’altres indrets que havien acompanyat als nostres veïns.
Però des del blog voldria fer com un colofó preguntant als nostres pelegrins com els hi va anar i indagar si l’estada a Terra Santa els hi ha reportat algun afecta significatiu. Hem començat per una de les viatgeres. La més accessible per nosaltres, ja que en som familiars, coincidim cada dissabte a El Trabuc, abans de les 9, i a més des de la tornada de Jerusalem ens ha despertat amb una notícia decisiva, que ens assegura abans d’anar-hi ja ho tenien pensat: la Maria Antonia Viñolas es jubila. Tanca la sabateria, negoci continuador de l’antiga Can Manso, que havia engegat el meu avi, Ramon Garriga. Per tot això vam començar per ella per saber l’abast real de les impressions de l’estada en terres bíbliques.
CC.- Quan recordes haver sentit a parlar de Terra Santa?
Antonia Viñolas.- Estudis de petita, d’Història Sagrada. Recordo les històries sobre el rei David, Herodes. Quan era petita, fèiem Religió i a més Història  Sagrada a l’escola.
C.C.- Sempre has volgut anar algun cop a Terra Santa? Qué és el que desitjaves veure, principalment?
A.V.- Sí. Sobretot  volia resseguir els passos de Jesús i visitar els llocs per on ell havia passat: Betlem, Jerusalem, etc.
C.C.- Digues sis noms que associïs a Terra Santa:
A.V. Betlem, Jerusalem, Mar Mort, Llac de Tibariades, Rei David, Herodes, Jesús.
C.C.- Qué és el que més et va agradar?
A.V.- El que em va impressionar més és el mirador sobre Jerusalem i també l’Hort de Getzemení i la vista de la ciutat des d’allà. També em va agradar el Mur de les Lamentacions.
C.C.- Qué és el que menys et va agradar?
A.V.- El Museu de l’Holocaust impressiona, però el tema és molt dur i desagradable. També vaig trobar que els carrers eren poc arreglats.
C.C.- T’agradaria continuar fent aquest tipus de viatges organitzats per la comunitat?
Sí. M’agrada anar amb grup. I si es pogués m’agradaria anar a Petra i al Mar Roig.



Sobre els viatgers “obligats”

El Mediterrani reuneix la paradoxa de que hi ha gent que travessa les aigües per plaer i d’altres que ho fan per necessitat i intentant oblidar el passat. Les migracions són actualment un dels grans desafiaments sobre la taula.

Aquesta setmana s’han reunit presidents europeus i africans per parlar dels tema, a l’illa de Malta. En les notícies, el periodista deia que ja disposaven d’unes conclusions, abans de començar. I aquestes han anat en la línia d’abocar directament diners, per a què els països africans “aturin els migradors en els llocs d’origen”. Però això soluciona res realment? Es va a l’arrel del problema? Ho he demanat al Francesc Mateu, el centellenc responsable de l’ong Intermon-Oxfam i ens ha dit que, segur que aquests euros es destinaran a “millorar qüestions de seguretat”, enlloc  d’incidir en temes de cooperació. Cures pal·liatives i un altre desgreuge a l’observació dels Drets Humans. També ho he consultat amb la Cristina Ciudad, la regidora centellenca que està al cas dels temes de cooperació i presideix la comissió local dels refugiats. Per ella no s’han arribat a assolir els “fons d’ajuda d’emergència” i creu que realment “falta compromís i és una assignatura pendent de la UE…. no es posa fi al problema”. Informa que aviat es tornarà a reunir el Consell de Cooperació i el Consell dels refugiats de Centelles per valorar la situació i plans.