CAMES I METROS

Swab i gent visitant galeries

Feia dies que no baixava a Barcelona. I crec que m’havia oblidat de les rierades de gent amunt i avall. Però ahir també hi havia més gent que mai, visitant galeries i també omplint la fira Swab. Sembla que la cosa era global. 

Tothom tira fotos. A les exposicions també. 
Si ja parlo de les obres, cal que posi la imatge?
I si estimulo la imaginació i si creieu que val
la pena, ho aneu a veure, realment? De camí a
les galeries, vaig treure la càmera per altres 
curiositats. També portava un blog petit
de dibuix, però realment no donava temps.
Barcelona/ Centelles. En la meva excursió, vaig trobar un flux important a la Marlborough. No sabem si és per l’èxit de seguiment de la Barcelona Gallery Weekend o perquè el seu hoste de quatre dies, és Antonio López que ja sol tenir un predicament especial. Però també a Senda. Allà l’hora de pas van ser tocades les dues. Una hora crítica: però tant a l’entrar com al sortir fèiem relleus amb visitants.
El cap de setmana a la capital havia començat dijous i oferia la possibilitat de visitar un grup important de negocis d’art durant tot el dia i fins avui. Algunes galeries s’havien  agrupat per engagar plegades les  seves temporades i oferir durant quatre dies, inclosos dissabte i diumenge, l’oportunitat de visitar-les en primícia. Paral·lelament es feia a  Montjuïc, al pavelló d’Itàlia la fira d’art contemporani, Swab.
L’excursió urbana d’ahir per Barcelona va començar a la  Marlborough i va seguir per la Francesc Mestre, amb una mostra col·lectiva dedicada al nu (no participava de la Weekend). Després, la Senda, amb  Mathieu Pernot. Després de dinar, a l’hora difícil de la migdiada d’un dissabte, vam poder visitar l’Artur Ramon, amb una exposició  digne dels millors “gabinets de col·leccionistes”  (vam conèixer la vessant gràfica de Marcel·lí Antunez).Volia  seguir amb la Sala Parés/ Trama, però al migdia i fins dos de cinc, havien tancat. Vaig saltar a Montjuïc: primer a la Carles Taché (mini col·lectiva d’internacionals, entre els quals Cragg i Scully) i finalment, a la fira Swab. De camí cap al metro, vaig passar per la galeria dels Àngels (prop del Macba) i unes fotografies d’espais escenogràfics de Fontcuberta, potser impulsaran reaproximar-me al seu treball, després de l’enrabiada pel tema del cosmonauta.
Dedicaré més endavant posts a aquestes exposicions, ja que valen la pena. La Senda i la Taché s’estrenaven en locals nous. Totes dues han immigrat de Consell de Cent i ara la Senda es troba al carrer Trafalgar, a prop d’Urquinaona i de l’Espai Volart (Ausiàs Marc). I la Taché al carrer Ciutat de Mèxic, a Montjuïc, a tocar del Caixaforum. Però al fons d’un carreró sense sortida, amb edificis industrials i firals, al que s’hi entra a través d’una rampa com d’un garatge. Ambdues sales han guanyat amb espai i l’enfoc dels nous locals és com més museístic, ja que  amb prou feines veus al personal i la visita es pot fer discretament i lliurement (primer mireu, després cerqueu  al galerista).

Feia xefugor

La  fira Swab es torna a celebrar al pavelló d’Itàlia. Aquesta espècia d’hangar metàl·lic d’avions  davant la font. Aquest any crec haver observat que el concepte de la fira ha reforçat els aspectes d’imatge i serveis que li donen una  identitat i un perfil de marca, amb un aire més chick i urbà. Enlloc de barra de bar hi havia la furgoneta amb la barra, com ara s’ha popularitzat; i hi havia també servei de bus fins al centre ciutat. Cotxes personalitzats. I tot una sèrie d’activitats i events que reforçaven la presència  de l’esperit de Swab ja sigui en la selecció, en premis  per artistes i també en oferir diferents tipus d’entrada, pensant amb diferents perfils de públic. 
Sigui com sigui hi havia força gent. Per entrar inclús hi havia una mica de cua. S’havia de pagar l’entrada i hi havia força curiositat per saber què passava a dintre. Bastant jovent. Hi havia galeries i artistes que alguns ja els vam trobar l’any passat. Sobretot el que són de l’Europa central i de l’est i de països més “perifèrics”, com Hungria, el Japó o Cuba. Fet que rubrica que el signe de l’art contemporani té un mercat global. També vam trobar les noies de la galeria nòmada de CiS Art Lodger, que portaven artistes de la casa i van prometre que preparen més exposicions en locals de pas.
En general, i penso tant amb Swab com en la impressió general del què vaig recollir en les galeries, cal destacar la important presència de la fotografia. Imatge directe o tractada. També vaig veure bastanta  pintura que tot i seguir amb un signe abstracte, cerca com ocultar el procés i la matèria, a través d’unes superfícies com de vidre, metall o glaç, que em provoquen un sentiment “deshumanitzant”. Com si la pintura volgués emular la pantalla plana dels televisors o dels mòbils (i és cert que per exemple, els dibuixos vistos per una pantalla queden molt nítids. Però realment això a mi m’és igual).

Una mica imbuït per les reflexions subjacents a alguns articles i projectes en cocció, vaig fixar-me amb un gran nombre de propostes, preocupades per qüestions egocèntriques, entorn al mateix llenguatge o la voluntat de l’artista de singularitzar-se, a través d’una especulació especulativa.  Després de dinar també  vaig passar un moment per la Biblioteca de la Facultat, i vaig poder consultar el llibre de Vicenç Pascual sobre les pintures de Sert, per a la catedral de Vic. I una mica per això, com si em comencessin a interessar més les obres que tenen un propòsit concret o que  un encàrrec  o un experiència, les fa més “concretes”. A ca l’Artur Ramon, el fill galerista, amb faceta divulgativa a la televisió i a literatura, també està preparant una llibre nou, i vam parlar en termes similars, de la idoneïtat, de poder fixar  un temps, per ser “escuet” i no demorar-se eternament. A nivell personal, també veig que seria bo, mirar que dibuixos i gravats tirin per un camí concret, definint més bé un camí i el tema. La fira Swab va anar bé per fer-la servir com de mirall.

ANTONIO LÓPEZ

Quatre dies per espiar el treball d’un artista consagrat

L’artista castellà protagonitza una mostra a la  Marlborough de Barcelona amb dibuix, pintura i escultura dedicada a la figura humana i als seus descendents. Avui diumenge, ja acaba.
Barcelona/ Centelles. La Barcelona Gallery Weekend corria paral·lelament a la celebració de la fira Swab al pavelló d’Itàlia de Montjuic. Moltes de les galeries participants d’aquest programa especial , encetaven la seva temporada expositiva. No obstant a la Marlborough l’estage de López es redueix a aquest cap de setmana. Segons vam poder saber, comentant-ho amb la Laura Rodríguez, la nostra interlocutora en els afers de la franquícia internacional, Antonio López substituïa l’exposició prèviament prevista dedicada a l’escultor Lipchitz, que “ha caigut de la previsió”. De fet d’aquí poc la galeria actualment ubicada al 68 d´Enric Granados, inaugura una col·lectiva: dijous, 8 amb una de paisatges amb Albacete, Aquerreta, Correa, Hernández Pijuan i altres. En qualsevol cas el substitut no és pas cap pinzell de segona regional.
 López aporta a l’arsenal de la galeria escultura. A la gran retrospectiva de Lleida ja vam saber que a més del dibuix i la pintura, el pintor ibèric s’havia endinsat en representar en volum a la figura humana. La Marlborough acull alguns busts del net de López –que a la Fundació Sorigué vam conèixer que n’anava seguint el creixement-, representat en diferents materials i dimensions. A l’entrada del santuari de l’art hi ha un gran relleu del nen.
L’exposició es completa amb dos dibuixos i unes pintures que introdueixen l’element del moviment. Centra aquesta part, una escultura de bronze d’un home nu. En actitud estàtica,  no es pot dir que dibuixos i escultura tinguin res a veure , a part d’abonar en l’accent del tema humà. Aquesta obra  de metall i el relleu de l’entrada, no hi ha dubte que són obres “acabades”. Més en dintre de la sala, encara hi ha tres pintures petites, que no  formen part de l’exposició, sino del fons, però que sí permeten valorar el treball de López en una dimensió concreta:a es tracta de  tres natures mortes, olis de tema floral, en el que el pintor sols representa el mínim indispensable per entendre la forma, el color, la llum i certs aspectes del moviment i l’expressió. Aquí és on vaig trobar una japonesa que retratava impulsivament,  com si la realitat només existís a través de l’objectiu i vaig decidir que miraria de fer cròniques sense il·lustrar amb les obres d’art, per ajudar a que els lectors tinguin una experiència real, visitant les exposicions. Però això de prescindir de la imatge de l’obra, no se pas…
Tornant amb López: aquesta economia en la representació (la part pel tot) és una direcció que em sembla interessant: els grans dibuixos i les pintures també van per aquí. Tot està emmarcat, però no puc assegurar que siguin més “obres definitives” que estudis preparatoris per una obra que la ment del pintor va preparant. I si el que valorem són proves o una solució degudament proposada com a tal. En el cas de les natures mortes, el resultat, tot i el grau d’exercici immediat i d’experimentació visible, semblen més fruit d’una decisió conduïda per concloure independentment d’altres projectes.

CENTELLES EN EL CAMÍ DELS REFUGIATS

Rosa Cendón: “L’Estat no ha vist mai com una responsabilitat, el futur dels refugiats”

UN MÓN QUE TRONTOLLA: realment les fronteres
semblen més mentals que físiques i el que pot semblar
una revolució o un canvi, realment és una evolució.

Centelles. En mig de la tempesta de les eleccions pot ser que el drama dels refugiats caigués o es relegués dels titulars de premsa? La realitat marca un ritme impecable. Les fronteres d’Europa encara reben persones que fugen dels seus països i cal una posada a punt de les preocupacions previstes pels Drets Humans. Dissabte a la tarda, a la sala de Vidre, Rosa Cendón, d’Asil.cat i Esther Dachs, representant de Creu Roja  a Osona van exposar la situació i les principals vies d’actuació. El camí de la independència no ens pot oblidar unes obligacions i dependències globals.  La  Sala de Vidre es va omplir de persones i veïns preocupats pel tema, entre els quals agents de la vida política, social i parroquial.

Les dades són clares: el 2014 hi havia 60 millons de desplaçats, dels quals 20 eren refugiats. I d’aquests, el 51% menors de 18 anys. L’origen no solament és Síria. També Afganistan, Eritrea, Ucraïna. Els qui els hi ha tocat l’arena de les tribulacions, busquen resguard entre les grades on es prenen les decisions que tant els han fastigiat.
Per les dues cooperants, el  tema dels refugiats no és nou, si bé actualment s’ha arribat a un límit intolerable que obliga a organitzar bé l’acollida i recordar els papers a qui pertoqui. Però ja hi ha a la Península refugiats, víctimes de drames anteriors, que no han vist solucionada la seva situació. L’Estat mai no ha vist com una obligació ni responsabilitat, el futur d’aquestes persones que com a refugiats, d’acord amb els drets internacionals, tenen dret a rebre la protecció de qualsevol altre estat molt més ben situat democràticament i socialment. Paradoxalment ens recorda que en el passat molts espanyols i catalans van marxar  com a refugiats cercant millor viure a altres indrets.  Les mesures que ara es posaran al dia, han de servir pels nous refugiats i també pels que ja tenim a casa nostre.

Situació definida

D’esquerra a dreta, Cristina Ciudad, Esther Dachs i Rosa
Cendón, durant la xerrada dedicada als refugiats i el pla
d’actuació que sobretot les entitats civils preparen i lideren.

Cendón va comentar que la figura del refugiat està ben definida i dotada d’uns marcs jurídics que s’han de poder avaluar en cada cas (guerra, persecució, amenaça de mort, etc). Cendón va dir que “no s’hauria de perdre el desig de cercar un bon futur, per a totes les situacions que originen migracions (emigrants econòmics, també), ja que moltes vegades les causes són les mateixes”. Però  a la Terra, les lleis marquen unes prioritats, encara que, tant ells com nosaltres, cerquem l’oportunitat ben sensata d’una bona vida.

A casa nostra, les entitats civils concentren la preocupació per la recepció dels refugiats, així com per la situació d’altres persones “en trànsit”, que corren perill (salut, explotació, persecució, etc).  Inclús la Generalitat, que havia previst algunes actuacions, mai tampoc ha aportat recursos convincents. Per això Rosa Cendón demana que el que surti de la nova situació, en la que cal una bona coordinació, sigui un model d’acollida pels refugiats que funcioni a llarg termini. Entre altres tasques, ja s’estan recontant les places que es podrien destinar a habitatge dels refugiats així com fent llista de tot el que realment caldria.
Segons Esther Dachs  cal prioritzar les aportacions econòmiques a les materials, ja que amb més diners es poden adquirir materials d’ajuda directament en els països d’entrada dels refugiats: s’estalvia enviar el material, els agents locals decideixen millor el que necessiten realment i de pas s’ajuda a l’economia local.
Els refugiats d’ara i d’abans, venen per reconstruir, lliurement, la seva vida. Si volen, s’acabaran integrant i quedant al país. La representant de la  Creu Roja recorda que aquesta situació no és nova  i que a casa nostra ja hi ha hagut els episodis  de Bòsnia i Kosovo, anteriorment que han seguit un camí similar.

Situació llarga 

S’espera que en el termini de dos anys, i a partir del 2016, arribin a l’Estat Espanyol unes 17.300 persones, amb l’estatus de refugiats. Després de la burocràcia que hauran de passar, per adequar els papers, tant Cendón com Dachs, expliquen que el qué és habitatge i manutenció primera dels refugiats ha de ser-ne responsable el govern, no les famílies. Perquè s’ha de poder assegurar el seu ben estar fins que s’integrin i reconstrueixin la seva vida.
Les famílies o particulars no poden fer-se càrrec d’aquesta situació. Perquè no els hi  pertoca i perquè cada refugiat arribarà amb una situació biogràfica desconeguda i complexa, per la qual caldrà també la participació d’altres agents professionals socials: el que sí calen són traductors i persones i professionals amb ganes i voluntat de facilitar la integració.
Cendón i Dachs expliquen un panorama que coneixen molt bé i que veiem ja tenen unes direccions clares. Potser el que ara hem de desitjar és que la mateixa mentalitat resolutiva arribi als nostres governants i no vagin demorant o espolsant-se una situació  tant complexa, en  la qual bé hem d’acabar fent alguna cosa.   

NÚRIES QUE MIREN MAR ENLLÀ

Ja vam dir que quedaven cites expositives per explicar de Vic. I les que no arribem a conèixer. Avui dues Núries, Núria Vall i Núria Manent, formades a casa nostra, però que han anat incorporant  trets de cultures llunyanes: Japó i el Marroc. Totes dues exposen.
Núria Vall, més a prop del Japó, però sobre taules de faig

Vic/ Centelles. Fa tres anys de l’anterior exposició de Núria Vall a El Carme. Ja vam dedicar un post a comentar la seva pintura a l’oli, feta artesanalment, amb pigments bàsics. Una solució que ella havia anat cercant per aconseguir plasmar visible i estèticament, els seus manifestos de caire ecològic sobre taules de fusta de cirerer. Una nova sèrie, amb forces obres,  penja de nou a la galeria de la rambla vigatana. El caire és similar però hi ha una evolució important: continua pintant escenes en que relaciona una dona misteriosa amb animals o amb plantes. El tema de fons, en diferents situacions, sempre sol ser el de reclamar una major col·laboració i atenció dels Humans amb el Regne Animal.  Però les nenes d’aire èlfic, es troben ara amb noies del Japó i particularment amb “geishes”.  Vall, s’aproxima molt més a la cosmovisió nipona, i ja no és tant sols, en el concepte de pintura. En el llibret que s’ofereix amb una selecció de pintures de Vall, també la veiem a ella, pintant, assentada, amb les cames creuades, amb la taula a sobre i pintant amb pinzells prims, en un entorn arrengat amb mobles de fusta i llistons. No obstant l’atracció no esborra altres marques de la casa, ja no sé si tan sols europea o universal, però segur personal:  l’artista vigatana es presta a descriure’ns molt ben detalladament les formes representades. Vall només pinta les figures i els elements narratius. No hi ha pintura per l’escenari o l’espai. I hi ha moltes el·lipsis: per exemple les mans sense brassos, o els penjolls sense fils.  La Núria selecciona i pinta allò mínim que cal. Però allò que dibuix i dota de color guanya en detall:  carnadures emblanquinades, tocats del cabell, penjolls és molt més elaborada. També la descripció dels animals, especialment dels ocells, guanya en naturalisme. En l’etapa anterior, Vall, pintava sobre fusta de cirerer que vam conèixer que era l’arbre sagrat del Japó. Ara ho fa amb taules de faig, que ens sembla és una concessió a un arbre molt més emblemàtic de casa nostra. Em pregunto si el viatge pictòric de la Núria Vall seguirà per altres latituds o cercarà com fusionar l’ecologia nipona amb la llatina. Galeria El Carme: Rambla Davallades, 21, Vic

—————————————————————————————————
Núria Manent: repàs de fa temps

Vic/ Centelles. La Núria Manent viu a Centelles, però per pintar, normalment espera quan viatge a El Marroc, on té el taller i la font d’inspiració.  Manent és una enamorada en cos i ànima de la cultura àrab i del seu braç cultural a El Marroc. A més de pintar, té coneixements filològics. També ja li vam dedicar un post fa uns anys presentant el seu treball. I ara esperàvem el seu retorn estival del Marroc, perquè tornaria amb obra fresca i tenim el propòsit de presentar-ho a les Finestres d’El Trabuc. Però resulta que hi ha un lloc a Vic que tenen obra d’ella ja exposada. I que ens permet conèixer el  seu treball pictòric de fa quinze o setze anys.  El menjador del restaurant de l’Hotel NH Ciutat de Vic disposa d’una selecció de pintures de Manent, que s’ha exposat durant un temps. No tardaran massa a canviar-les. Però val la pena apurar-ho per conèixer millor el passat de Manent per terrenys abstractes. Quan  no hi ha servei es pot passar a veure l’exposició al restaurant o podeu gaudir del seu menú, per aprofitar la visita.
La pintura de Núria Manent, també cerca oposar estèticament camps cromàtics però la seva causa té un grau d’expressivitat molt més acusat. És molt més visceral, que el tipus de pintura que per exemple vèiem amb Raquel Navarro, on hi ha més com un control racional. Manent sembla molt més directa i a més de la força dels colors hi trobem referències planes a objectes i elements culturals, com cúpules o arcades.
Manent ens va dir que sovint prenia  referències dels motius decoratius de la població on passa l’estiu. Potser aquestes pintures formen part d’un estadi previ, més general i d’aproximació als principals trets definidors. Faltaria conèixer molt millor altra obra de l’artista per valorar com ha anat evolucionant.  El que sí hi trobem són  uns tons daurats que ens ha dit que l’han acompanyat tota la vida.

Potser us sobtarà que la relació amb la cultura àrab o marroquí, d’entrada queda bastant limitada al lloc de creació i a la signatura amb àrab. Darrerament –en les obres d’ara-, sí que ha introduït text. Però en aquestes pintures de fa casi dues dècades, i en el que és l’estil, encara ara, és un problema més aviat propi de la pintura moderna europea. En aquest sentit cal veure l’actitud valenta de Manent de pintar allà, intenant donar sense por la seva intepretació personal. L’estil és deutor de les llibertat de les Avantguardes, el cromatisme i el resultat deriven de la seva experiència amb el paisatge nord-africà. Tot i que caldria veure fins a quin punt l’art àrab i particularment l’Islàmic s’havia avançat per conceptes abstractes. La mateixa escriptura juga sovint amb aquest valor sintètic i expressiu. Afinitats. Hotel NH Ciutat de Vic: Passatge Can Mastrot, s/n, Vic.