COSES QUE PASSEN

Retrobaments històrics

No acabo de trobar el moment per completar tres grans temes que voldria passar per la Crònica. I el dia a dia, deixa molt poc temps útil per dedicar-me de les notícies del poble, com faria en Tintin. Així que sense contrastar molt les dades, m’agradaria comentar que:
Centelles.  Com molts, he rebut fa uns dies, una publicitat de la Diputació i l’Ajuntament demanant la col·laboració ciutadana per lluitar contra els coloms. Pobrets. Ja hem sentit a vegades, que aquests ocells grisos, són com les rates del cel. Però si tenim un poble net i natural, de què ens hem de preocupar? No podem deixar viure els altres animals amb pau? Quan em vaig instal·lar a la Plaça Vella, sí que hi havia coloms pernoctant a la terrassa de Can Manso i a les finestres del Palau dels Comtes. No sé si per anar més a la terrassa, a dalt de tot, de nit, a penjar la roba, que obria el llum i els sobtava o perqué van veure un altre lloc més nutritiu, van marxar i ara no hi són. I parlo d’un espai concret. Però no veig que ara mateix els coloms siguin un problema com les rates de Hamelin. Més aviat sí que hi ha una mica de passotisme veïnal pel que és la netedat dels carrers: abans no passa en Guino, hi ha papers i bastanta merda per tot arreu. I més que dels coloms que pul·lulaven per Ca el Comte, el que realment em preocupa és el Palau en sí (que sí està fet una m…).
L’altre tema que ha saltat a la Crònica, però que encara no podem concretar res, és el dels refugiats. Dissabte a les 7 de la tarda hi ha una xerrada al Casal Francesc Macià a càrrec de Rosa Cendón i membres de la Creu Roja. La regidora de Cooperació Cristina Ciudad ens indica que serà merament informativa. Segurament per reforçar l’actitud positiva que hauríem de tenir o esvair dubtes… el cas és que van passant els dies i potser quan hagin decidit alguna cosa o hi haurà molts més refugiats dels previstos o ja seran tots morts de tant passejar per Europa. I el que no veiem ni per casualitat és que es faci res als països d’origen. En canvi sí que veiem les “facilitats” que hi ha per moure’s si es tracta de peregrinar.

Música lliure

Al Marçó no hi ha canvi fins el 12. A les Finestres del Trabuc, treure’m l’article aviat al blog germà: ara tenen cartells. Una crònica del procés independentista de Catalunya, a través de titulars del diari Ara. Un projecte de disseny gràfic preparat per Alucinamandarinas. A la Capella, no sabem qui ve. Total: us deixo amb aquest dibuix fet dissabte, a la tarda. És a Vic, Mercat de  Música Viva, al Passeig, al començament, prop de la  Cava de Jazz. Hi vaig anar perquè tocaven els Boys Damm. Tenia ganes de sentir-los. Hi ha vells coneguts en les seves files. Fan versions de temes catalans i d’altres racons. Amb llibertat, amb gust. S’ho passen bé i tenen fortuna, cobrint diversos bolos pel país. Potser m’agradaria més que en Sami Vergés tragués una de les seves lletres personals… però d’entrada i ara per ara, potser són més lliures  “espiritualment”, que els músics que tocaven a les grans places, més mercats per les discogràfiques. Per cert, ens consta que les Funkysteps Sey Sister, preparen un disc.



 Vaig fer el dibuix perquè és una manera d’aprofitar el temps mentre escoltava la música. Però em vaig asseure a un banc, a la part de darrera de l’escenari. Certament no tenia gaire clar per quina banda tocaven i allà assentat s’hi estava molt bé. Hi havia molt jovent i també parelles joves amb canalla. Gent de Centelles i de llocs desconeguts. Quan anava per acabar el dibuix, es va acostar un home amb un altre blog de dibuix a la mà. Es va asseure i de seguida ens vam interessar per les aficions mútues. Em va semblar que el coneixia. A vegades em passa i a vegades erro. Però ens vam dir els noms i no vaig tardar en adonar-me que era l’antic professor d’història, a COU, a l’Institut Pere Barnils: Josep Aparicio. Ha canviat una mica –el temps-. Però certament vaig estar content de trobar-lo i saber que s’havia aficionat al dibuix urbà. Ell també havia estudiat Història de l’art a la universitat i d’alguna manera va ser una de les persones  decisives a l’hora de triar la carrera. Però no per la part d’art, sino per la part d’història que te l’art. Ja que ens va explicar extensament la Revolució Francesa (1789) i altres revolucions (la Russa) i això em va donar una important dosis de coneixements per valorar el present, i també els canvis d’estils i apreciar aportacions com les de la Il.lustració i les seves arrels en l’Hel·lenisme. Aparicio em va explicar que no passa per un bon moment de salut i que per això no pot donar classes. Però veig que ha trobat una manera de lluitar contra l’adversitat i a més del dibuix urbà, que en ell és habitual, publica en un blog propi. Ambdues coses, exercicis importants per exercitar ment, memòria i gaudir. Us deixo l’enllaç. 

FUENSANTA EXPOSA A EL MANUBRI

El dibuix de l’ànima
Plató des del seu olimp deu estar content perquè encara hi ha persones que reconeixen la seva ànima en les coses que fan o produeixen. Però de quí és l’ànima i el què fa?
FO – Aleix Art
Detall d’un dels dibuixos de FO. Es tracta d’un tipus
de treball que s’ha de mirar. Passejar la mirada com
si fos un conte o un paisatge. No es pot reduir
a dibuix decoratiu. No és això i no cal que ho sigui.
Vic/ Centelles. Fa dies que esperàvem la cita de Fuensanta Ocaña a El Manubri de Vic. El local de menjar bo i lleuger, i begudes d’hores nocturnes és des de la  setmana passada mur per la primera exposició de dibuixos de Fuensanta, que coneixem també amb el nom artístic de FO i potser ja havíem parlat en aquest blog arrel d’un duet musical amb Joan Carles Parellada. Fo ens va dir que havia començat a dibuixar. Que de la mà, com si dibuixés sola, tan sols deixant anar l’instint, sortien dibuixos. Primer ho feia en  llibretes qualsevol. Després va venir la idea de l’exposició. I aquí la cosa es va sufisticar una mica: paper cartolina negre i retolador daurat. També ha provat altres fons i tons, com el negre sobre pistatxo. Però la sèrie que arriba a El Manubrí  (Sta Joaquima de Vedruna, 3,  Vic), i que per nosaltres casi és l’única seva carta de presentació  és la col·lecció de ben bé una vintena de negres-daurats. Allà hi podem veure el que l’artista presenta com “l’anima de Fo”. “Fo’s soul”, segons resa el títol.
La proposta és  impressionant: de la mà intuïtiva de Fo, surten una sèrie de filigranes de tarannà orgànic. A vegades semblen pètals o ales de papallones. Però sobretot són línies continues que es generen i generen conjunts d’una gran complexitat i una gran bellesa. Formes que es van repetint i van variant, evolucionant. Fuensanta, quan si posa, no té pressa i acaba cosint entre sí les línies, amb ratlles, com dotant del conjunt d’un major refinament estructural.
Ens reunim amb Fo al mateix Manubrí per parlar més  bé de com enfoca el  seu treball: dibuixa molt sovint, en un racó còmode de casa seva.  Fa els dibuixos, a vegades els acaba. A vegades necessita més d’una sessió. Però quan posa el retolador sobre el paper, diu que es deixa anar, no para de delinear. No fa errors i no ha esborrat res ni ha estripat cap dibuix. 
Primer van ser els dibuixos. Després van venir idees per fer les tapes de les guitarres que construeix en Joan Carles Parellada. Luthier professional, ha trobat en els dissenys personalitzats per la Fo, una originalíssima via per acabar les guitarres amb dissenys espectaculars. Aquí el joc cromàtic també és més variat, i sempre ens roba el cor la guitarra elèctrica de fons pistatxo amb la filigrana de la Fo, que com ja hem esmentat, primer va ser una intuïció de l’artista sobre paper. Algunes de les guitarres personalitzades per Fo també es mostren a El Manubri. 
Els dibuixus intuitius de la Fo tenen  un valor genuí. I dintre del seu desenvolupament espontani, consten d’un sentit de l’ordre, la composició, el ritme. Fo no té una formació específica de dibuixant, ni artística plàstica. Però ha trobat en aquest canal una font d’expressió que li sorprèn a  ella mateixa. “Com puc ser capaç de fer això tant bonic?”,  ens diu.
 Especulació

Si aquest tipus de dibuix és fruit de la intuïció i escapa de debó al control de la raó i els sentiments i no persegueix res més que el gaudi –i no vol ni ser bonic, ni perfecte o concret-, no és raonable pensar que de fet, tothom que en tingui ganes pot fer el mateix tipus de dibuix? Tots tenim intuïció. I és clar que sí! De fet resulta que si entreu a Google i poseu “intuitive drawing”, i mireu  per les imatges surten diversos tipus de dibuix, alguns amb color o d’altres direccions, però també alguns amb la mateixa sintonia que els de la Fo. Aleshores, potser del que estem parlant és com d’un “estil natural” de dibuix.  El dibuix que es necessita per dibuixar una flor o un retrat, precisa d’una formació, d’un raonament i d’un gust. Però aquest  no i, teòricament, el resultat és atzarós i gratuït. Potser si que és el dibuix que pot fer l’ànima, per si sola, sense el control del cos i la ment. En qualsevol cas, l’ànima de la FO ha vist bé les Idees. Adjuntem enllaç a un vídeo preparat per explicar la nova faceta de Fo. 

INDIVIDUAL DE PINTURA

Raquel Navarro 
atrapa el seu temps al Temple Romà

Finalment una individual de pintura, a la seu del Patronat d’Estudis Osonencs, permet conèixer bé l’ànima artística de Raquel Navarro, fins ara copsada per fragments.
Vic/ Centelles. Hi ha persones que les tenim al costat i no hi donem massa importància, fins que un dia s’estira un fil i es comencen a aixecar capes d’un ceba. Fins ara coneixia parcialment l’obra de la Raquel Navarro, perquè ens havia dit que restaurava mobles, pintant-los “pictòricament”. I havíem coincidit a alguna fira. I també vam presentar el seu blog a la secció Salonet, ja fa uns anys. Ara una exposició seva, al Temple Romà de Vic, amb obra fresca; una sèrie completa –potser encara no acabada-, de pintures ens apropa molt millor el seu talant amb aquest llenguatge. I també trobem altres pistes: mig amagat en l’exposició hi ha un currículum, tapat per altres papers i apunts, del que serà el viatge, a la deriva, que segueix per les parets. Descobrim que ha estudiat específicament pintura mural. Es necessita una sort especial per poder fer pintura mural: especialment comitents.  Perquè no és la seva via fer graffitis, ni –creiem-  pintar “obsessivament” les parets de casa seva. Podria fer com en Lluís Lleó que fa pintura al fresc de petit format. Però hi ha més tècniques i possibilitats. En qualsevol cas, al temple romà de Vic hi presenta teles i obres portables. Sospitem que dels inicis formatius ha anat saltant a d’altres camps.  De fet aquesta intenció de “satisfer pictòricament als altres” s’insisteix en la targeta, on figura com “artista plàstica freelance”.  Tenint en compte que la idea moderna és que els artistes van a la seva bola, resulta nou que hi hagi artistes que d’entrada pensin amb que se’ls sol·liciti.


Navarro titula l’exposició “A la deriva”. Però veient l’obra, ni els papers amb apunts caóticament col·locats en un bastidor, ens creiem ben bé que es tracti d’una artista “perduda”. És a dir que s’estigui perdent. Més aviat ho he interpretat –el títol-, en el sentit que va com seguint la corrent d’un riu. I que cada pintura és diferent. Hi ha lligams. Però va “baixant”, potser a vegades per corrents més braus. Però realment el tipus de pintura, tot i el plantejament abstracte i “atzarós”, crec que es necessita bastanta intuïció sanejada per poder col·locar i distribuir colors i formes amb la màgia i poètica que transmeten. Efectivament no percebo que ens trobem davant provatures, sinó exercicis ben orquestrats. Igual com hi ha peces de jazz, que teòricament es basen en la improvització, peró el músic  té prous recursos, com per començar i acabar amb dignitat i soltura. La pintura de Navarro està completada. Juga amb una sèrie de colors que distribueix, en un exercici d’equilibrar harmonies, formes i deixar anar la intuïció expressiva. De fet va per aquí: la pintora distribueix camps de color per la pintura, inclús alguns cops deixant zones sense pintar. Tot i que la pintura té degradats i textures internes, el plantejament general està bastant minimitzat. Pinta només on cal. Curiosa la relació amb el jazz: com notes de color “independents”, però cada una i després amb el conjunt amb el seu propi món sensorial. Amb la música del Mercat, més d’un potser seguirà el ritme amb aquesta pintura.

Límits i mescles

La majoria de pintures estan fetes sobre suport dur –tela o fusta- i també hi ha paper. Combina diferents materials, com les ceres, oli, grafit. L’aplicació de l’oli té un aspecte bastant líquid. El grafit, que vol dir línia, no intenta recuperar formes com vèiem amb la Mía Martí, la setmana passada, sino que més aviat delimiten o formen cop petits arabescos independents. De fet diem arabescos, pensant que algunes línies són paraules esborrades. I aquí és potser on la “deriva de perduda” costa de creure’s, perquè com se suposa que s’arriben a esborrar les paraules? Les escriu conscientment sabent que les esborrarà? O són fruit d’una necessitat d’escriure. D’un “arrebato”, del que després se n’arrapenteix o deixa que la pintura dilueix-hi? Com que sembla una simulació, cap dels dos supòsits, d’acord amb el procés, permet separar aquests escrits d’un aspecte merament decoratiu o estètic –en el mateix sentit que ho defineix Eugenio Ocaña en l’entrevista a la Crònica-. Hi ha també un altre aspecte que em crida l’atenció, que ja he comentar però no fins aquest extrem: cada camp de color, en si mateix és molt ric en matisos, degradacions i traços visibles d’intervencions de pintor. És una pintura de qualitat brillant molt xula. Però gairebé en tots els casos, els diferents camps de color (en els tons més oposats)  no s’arriben a tocar, ni molt menys a barrejar. Cada camp resta independent i inclús a vegades una mica aïllat, pel blanc. Com continents. Suposo que l’artista és conscient d’això  perquè bé juga a apropar-los al màxim o repartir-los com si els encarés sense mesclar-los. Però aquest és un criteri totalment subjectiu. És la seva pintura, la seva llibertat. Però és que… que passaria si el blau i el marro es trobessin? Hi ha però,  una pintura i una dels treballs sobre paper, on aquest “creuament” ja es produeix. La pintura que comento, de fet, està construïda sobre una base beix. Per tant, potser no li interessa o tot just ha de començar mesclar el cafè.
No obstant aquests dos aspectes són secundaris a la proposta en sí, que resulta interessant i ofereix la possibilitat d’entretenir-s’hi per, amb la mirada, anar-la descobrint. No és una pintura de les que n’hi hagi prou amb  una sola visió general, sino que convé apropar-s’hi per “descobrir-la” i passejar-hi la mirada, com si miréssim un mapa. Però amb sentiments. Fet de formes i colors, amb els seus límits i combinacions. Les novel·les es llegeixen, les pintures s’observen.

L’organització del Temple Romà hauria de procurar més celeritat en l’adaptació de la sala, després d’actes amb seients, perquè diumenge a la tarda, piles de cadires interrompien el recorregut i el documental es projectava contra una pantalla que tapava obra (quan es sol projectar a la paret, per sobre estructura expositiva). Cada cosa el seu temps adequat.

ZOOM AL PREMI CENTELLES

Eugenio Ocaña: després de Granada, individual cap a Centelles

Parlem amb l’artista guanyador del 73è Premi Centelles: ultima individual a Granada, amb plantejaments diferents respecta l’obra que ens ha arribat, que és del 2014. Descobrim un pintor interessant, que obra camí amb decisió. 

Eugenio Ocaña / Aleix Art
En la web de l’artista abunden altres pintures dedicades
 a noies, que també tenen parts tractades amb gruixus d’oli.
Centelles. Paral·lelament a l’activitat reportera, cada mes, uns amics ens reunim per comentar obres d’art. La idea bàsica és “explicar amb paraules” una sola obra i “despullar-la” amb arguments que la comentin, la descriguin i l’arribin a digerir millor del qué ofereix una visió estàtica de passeig. Amb el premi Centelles l’ocasió va de perles, perquè tenim la cita perfecte per, al marge de l’empatia amb l’obra, intentar comprendre les raons del jurat per dictar el veredicte. Normalment les conclusions d’aquestes trobades no les resumim al blog. Però hi ha cops que les idees son compartides en els articles i que les sessions ajuden a pulir-les. 
Amb “La jove sobre fons verd”, d’Eugenio  Ocaña hi ha bastanta unanimitat sobre la seva qualitat positiva. I no és qüestió de que –com molts ens diuen- ”sigui una obra figurativa, que s’entén bé”. És que està ben feta i la noia respira. Tot i que costa trobar persones que diguin que se la posarien a casa seva, ja que la noia i la pintura incomoden la tranquil·litat domèstica. Millor en el Marçó.
Corregides les primeres impressions hem mirat de contactar amb l’artista granadí per saber més sobre el seu treball i algunes particularitats. A través del mail hem intercanviat uns quants missatges, carregats d’interrogants i respostes i també hem sabut que prepara una exposició individual d’obres noves i diferents, al  Palacio de los Condes de Gabia, de la Diputació de Granada, que inaugura el proper 24 de setembre. Gentilment, ens ha promès imatges per poder-lo seguir.

Pensaments pictòrics

Responen a un comentari del missatge de presentació,  el primer que Ocaña ens diu que considera “que tota pintura és abstracció i a partir d’aquesta primera idea, la diferència entre figuració-abstracció no cap sentit”.
Sí que en un punt determinat, tot artista tria representar alguna cosa “reconeixible” o no. Però tot i així, tant el resultat, com el procés són tot la suma de taques i pinzellades, amb el mateix valor material que superposar pintura en sentit abstracte. La imatge pintada figurativa, és una il·lusió més o menys aconseguida i sempre és una interpretació. També el dibuix, el gravat. L’escultura planteja altres problemes. Altres preguntes:
Aleix Art.- Per pintar les models, parteixes de fotografia, un dibuix, la model in-situ o és inventiva?
Eugenio Ocaña.- Per aquesta série de retrats de mitjà-gran format, que vaig començaar fa uns anys, sempre he partit de suport fotogràfic que després reinterpreto i deformo al meu gust (ell diu, “a mi antojo”, que és una expressió més collonuda). Per aquests dies treballar del natural ha tornat a adquirir una gran importància per mi. Precisament el próper 24 de setembre inauguro  l’exposició “Au plain air y una siesta”,  en el Palacio de los Condes de Gabia de la Diputación de Granada, on faig l’exercici de tornar a pintar del natural, en aquest cas, paisatges.
Fuensanta Ocaña, no ens consta que
sigui familiar de l’artista granadí. 
L’advocada mediadora, 
filla de Sant Hipolit de Voltragà, salta
però a l’ambit expositiu, amb una mostra
 de dibuix “automàtic”, que des de fa
un temps fa com per distreure’s i 
expressar-se. 
Ho fa sobre paper però també
han trobat xulo el seu estil per donar vida
a les tapes de les guitarres. Fuensanta
inaugura la seva individual de línies
de dibuix sense final, el dimecres, 16
al Manubrí, a Vic. 
A.A.-  Les  taques i relleus d’oli que escampes, són una aplicació gratuïta o obeeixen a una lògica pictòrica?
E.O.- Els relleus de pasta d’oli tenen una funció sensorial i no m’agrada utilitzar res merament com a decoració en l’art. Diem que és element decoratiu normalment a alguna cosa supérfula i is veig algu innecessari en el meu treball, el desig és el de treure-ho. La raó –dels empastes- té el seu lloc a la pintura, però no deixo que li tregui lloc a la visceral·litat i al sensorial.
A.A.- Les dades a internet del teu currículum, acaben ara el 2013. Des d’aleshores has participat en algun altre activitat a Catalunya?
E.O.- “La joven”  és del 2014. La pàgina i el currículum s’han d’actualitzar. La meva última exposició individual va ser “Ellas”,a Granada, l’any passat. Després he participat en exposicions col·lectives i l’últim any m’han donat varis premis a vàries províncies: Càceres, Alicante, La Coruña, Ciudad Real. A Catalunya no he fet mai cap exposició individual, però sí col·lectives.
A.A.-  Com et vas enterar del Premi Centelles? Sabies de la idiosincràsia de la col·lecció a la qual sumes la teva obra?

E.O.- Vaig enterar-me del  Premi Centelles, per la pàgina www.deconcursos.com. Abans no sabia res d’ell i no se res del seu fons pictòric. Però m’agrada que aquest certamen generi activitat, reflexió i debat al  seu voltant.