NÚRIES QUE MIREN MAR ENLLÀ

Ja vam dir que quedaven cites expositives per explicar de Vic. I les que no arribem a conèixer. Avui dues Núries, Núria Vall i Núria Manent, formades a casa nostra, però que han anat incorporant  trets de cultures llunyanes: Japó i el Marroc. Totes dues exposen.
Núria Vall, més a prop del Japó, però sobre taules de faig

Vic/ Centelles. Fa tres anys de l’anterior exposició de Núria Vall a El Carme. Ja vam dedicar un post a comentar la seva pintura a l’oli, feta artesanalment, amb pigments bàsics. Una solució que ella havia anat cercant per aconseguir plasmar visible i estèticament, els seus manifestos de caire ecològic sobre taules de fusta de cirerer. Una nova sèrie, amb forces obres,  penja de nou a la galeria de la rambla vigatana. El caire és similar però hi ha una evolució important: continua pintant escenes en que relaciona una dona misteriosa amb animals o amb plantes. El tema de fons, en diferents situacions, sempre sol ser el de reclamar una major col·laboració i atenció dels Humans amb el Regne Animal.  Però les nenes d’aire èlfic, es troben ara amb noies del Japó i particularment amb “geishes”.  Vall, s’aproxima molt més a la cosmovisió nipona, i ja no és tant sols, en el concepte de pintura. En el llibret que s’ofereix amb una selecció de pintures de Vall, també la veiem a ella, pintant, assentada, amb les cames creuades, amb la taula a sobre i pintant amb pinzells prims, en un entorn arrengat amb mobles de fusta i llistons. No obstant l’atracció no esborra altres marques de la casa, ja no sé si tan sols europea o universal, però segur personal:  l’artista vigatana es presta a descriure’ns molt ben detalladament les formes representades. Vall només pinta les figures i els elements narratius. No hi ha pintura per l’escenari o l’espai. I hi ha moltes el·lipsis: per exemple les mans sense brassos, o els penjolls sense fils.  La Núria selecciona i pinta allò mínim que cal. Però allò que dibuix i dota de color guanya en detall:  carnadures emblanquinades, tocats del cabell, penjolls és molt més elaborada. També la descripció dels animals, especialment dels ocells, guanya en naturalisme. En l’etapa anterior, Vall, pintava sobre fusta de cirerer que vam conèixer que era l’arbre sagrat del Japó. Ara ho fa amb taules de faig, que ens sembla és una concessió a un arbre molt més emblemàtic de casa nostra. Em pregunto si el viatge pictòric de la Núria Vall seguirà per altres latituds o cercarà com fusionar l’ecologia nipona amb la llatina. Galeria El Carme: Rambla Davallades, 21, Vic

—————————————————————————————————
Núria Manent: repàs de fa temps

Vic/ Centelles. La Núria Manent viu a Centelles, però per pintar, normalment espera quan viatge a El Marroc, on té el taller i la font d’inspiració.  Manent és una enamorada en cos i ànima de la cultura àrab i del seu braç cultural a El Marroc. A més de pintar, té coneixements filològics. També ja li vam dedicar un post fa uns anys presentant el seu treball. I ara esperàvem el seu retorn estival del Marroc, perquè tornaria amb obra fresca i tenim el propòsit de presentar-ho a les Finestres d’El Trabuc. Però resulta que hi ha un lloc a Vic que tenen obra d’ella ja exposada. I que ens permet conèixer el  seu treball pictòric de fa quinze o setze anys.  El menjador del restaurant de l’Hotel NH Ciutat de Vic disposa d’una selecció de pintures de Manent, que s’ha exposat durant un temps. No tardaran massa a canviar-les. Però val la pena apurar-ho per conèixer millor el passat de Manent per terrenys abstractes. Quan  no hi ha servei es pot passar a veure l’exposició al restaurant o podeu gaudir del seu menú, per aprofitar la visita.
La pintura de Núria Manent, també cerca oposar estèticament camps cromàtics però la seva causa té un grau d’expressivitat molt més acusat. És molt més visceral, que el tipus de pintura que per exemple vèiem amb Raquel Navarro, on hi ha més com un control racional. Manent sembla molt més directa i a més de la força dels colors hi trobem referències planes a objectes i elements culturals, com cúpules o arcades.
Manent ens va dir que sovint prenia  referències dels motius decoratius de la població on passa l’estiu. Potser aquestes pintures formen part d’un estadi previ, més general i d’aproximació als principals trets definidors. Faltaria conèixer molt millor altra obra de l’artista per valorar com ha anat evolucionant.  El que sí hi trobem són  uns tons daurats que ens ha dit que l’han acompanyat tota la vida.

Potser us sobtarà que la relació amb la cultura àrab o marroquí, d’entrada queda bastant limitada al lloc de creació i a la signatura amb àrab. Darrerament –en les obres d’ara-, sí que ha introduït text. Però en aquestes pintures de fa casi dues dècades, i en el que és l’estil, encara ara, és un problema més aviat propi de la pintura moderna europea. En aquest sentit cal veure l’actitud valenta de Manent de pintar allà, intenant donar sense por la seva intepretació personal. L’estil és deutor de les llibertat de les Avantguardes, el cromatisme i el resultat deriven de la seva experiència amb el paisatge nord-africà. Tot i que caldria veure fins a quin punt l’art àrab i particularment l’Islàmic s’havia avançat per conceptes abstractes. La mateixa escriptura juga sovint amb aquest valor sintètic i expressiu. Afinitats. Hotel NH Ciutat de Vic: Passatge Can Mastrot, s/n, Vic.

COSES QUE PASSEN

Retrobaments històrics

No acabo de trobar el moment per completar tres grans temes que voldria passar per la Crònica. I el dia a dia, deixa molt poc temps útil per dedicar-me de les notícies del poble, com faria en Tintin. Així que sense contrastar molt les dades, m’agradaria comentar que:
Centelles.  Com molts, he rebut fa uns dies, una publicitat de la Diputació i l’Ajuntament demanant la col·laboració ciutadana per lluitar contra els coloms. Pobrets. Ja hem sentit a vegades, que aquests ocells grisos, són com les rates del cel. Però si tenim un poble net i natural, de què ens hem de preocupar? No podem deixar viure els altres animals amb pau? Quan em vaig instal·lar a la Plaça Vella, sí que hi havia coloms pernoctant a la terrassa de Can Manso i a les finestres del Palau dels Comtes. No sé si per anar més a la terrassa, a dalt de tot, de nit, a penjar la roba, que obria el llum i els sobtava o perqué van veure un altre lloc més nutritiu, van marxar i ara no hi són. I parlo d’un espai concret. Però no veig que ara mateix els coloms siguin un problema com les rates de Hamelin. Més aviat sí que hi ha una mica de passotisme veïnal pel que és la netedat dels carrers: abans no passa en Guino, hi ha papers i bastanta merda per tot arreu. I més que dels coloms que pul·lulaven per Ca el Comte, el que realment em preocupa és el Palau en sí (que sí està fet una m…).
L’altre tema que ha saltat a la Crònica, però que encara no podem concretar res, és el dels refugiats. Dissabte a les 7 de la tarda hi ha una xerrada al Casal Francesc Macià a càrrec de Rosa Cendón i membres de la Creu Roja. La regidora de Cooperació Cristina Ciudad ens indica que serà merament informativa. Segurament per reforçar l’actitud positiva que hauríem de tenir o esvair dubtes… el cas és que van passant els dies i potser quan hagin decidit alguna cosa o hi haurà molts més refugiats dels previstos o ja seran tots morts de tant passejar per Europa. I el que no veiem ni per casualitat és que es faci res als països d’origen. En canvi sí que veiem les “facilitats” que hi ha per moure’s si es tracta de peregrinar.

Música lliure

Al Marçó no hi ha canvi fins el 12. A les Finestres del Trabuc, treure’m l’article aviat al blog germà: ara tenen cartells. Una crònica del procés independentista de Catalunya, a través de titulars del diari Ara. Un projecte de disseny gràfic preparat per Alucinamandarinas. A la Capella, no sabem qui ve. Total: us deixo amb aquest dibuix fet dissabte, a la tarda. És a Vic, Mercat de  Música Viva, al Passeig, al començament, prop de la  Cava de Jazz. Hi vaig anar perquè tocaven els Boys Damm. Tenia ganes de sentir-los. Hi ha vells coneguts en les seves files. Fan versions de temes catalans i d’altres racons. Amb llibertat, amb gust. S’ho passen bé i tenen fortuna, cobrint diversos bolos pel país. Potser m’agradaria més que en Sami Vergés tragués una de les seves lletres personals… però d’entrada i ara per ara, potser són més lliures  “espiritualment”, que els músics que tocaven a les grans places, més mercats per les discogràfiques. Per cert, ens consta que les Funkysteps Sey Sister, preparen un disc.



 Vaig fer el dibuix perquè és una manera d’aprofitar el temps mentre escoltava la música. Però em vaig asseure a un banc, a la part de darrera de l’escenari. Certament no tenia gaire clar per quina banda tocaven i allà assentat s’hi estava molt bé. Hi havia molt jovent i també parelles joves amb canalla. Gent de Centelles i de llocs desconeguts. Quan anava per acabar el dibuix, es va acostar un home amb un altre blog de dibuix a la mà. Es va asseure i de seguida ens vam interessar per les aficions mútues. Em va semblar que el coneixia. A vegades em passa i a vegades erro. Però ens vam dir els noms i no vaig tardar en adonar-me que era l’antic professor d’història, a COU, a l’Institut Pere Barnils: Josep Aparicio. Ha canviat una mica –el temps-. Però certament vaig estar content de trobar-lo i saber que s’havia aficionat al dibuix urbà. Ell també havia estudiat Història de l’art a la universitat i d’alguna manera va ser una de les persones  decisives a l’hora de triar la carrera. Però no per la part d’art, sino per la part d’història que te l’art. Ja que ens va explicar extensament la Revolució Francesa (1789) i altres revolucions (la Russa) i això em va donar una important dosis de coneixements per valorar el present, i també els canvis d’estils i apreciar aportacions com les de la Il.lustració i les seves arrels en l’Hel·lenisme. Aparicio em va explicar que no passa per un bon moment de salut i que per això no pot donar classes. Però veig que ha trobat una manera de lluitar contra l’adversitat i a més del dibuix urbà, que en ell és habitual, publica en un blog propi. Ambdues coses, exercicis importants per exercitar ment, memòria i gaudir. Us deixo l’enllaç. 

FUENSANTA EXPOSA A EL MANUBRI

El dibuix de l’ànima
Plató des del seu olimp deu estar content perquè encara hi ha persones que reconeixen la seva ànima en les coses que fan o produeixen. Però de quí és l’ànima i el què fa?
FO – Aleix Art
Detall d’un dels dibuixos de FO. Es tracta d’un tipus
de treball que s’ha de mirar. Passejar la mirada com
si fos un conte o un paisatge. No es pot reduir
a dibuix decoratiu. No és això i no cal que ho sigui.
Vic/ Centelles. Fa dies que esperàvem la cita de Fuensanta Ocaña a El Manubri de Vic. El local de menjar bo i lleuger, i begudes d’hores nocturnes és des de la  setmana passada mur per la primera exposició de dibuixos de Fuensanta, que coneixem també amb el nom artístic de FO i potser ja havíem parlat en aquest blog arrel d’un duet musical amb Joan Carles Parellada. Fo ens va dir que havia començat a dibuixar. Que de la mà, com si dibuixés sola, tan sols deixant anar l’instint, sortien dibuixos. Primer ho feia en  llibretes qualsevol. Després va venir la idea de l’exposició. I aquí la cosa es va sufisticar una mica: paper cartolina negre i retolador daurat. També ha provat altres fons i tons, com el negre sobre pistatxo. Però la sèrie que arriba a El Manubrí  (Sta Joaquima de Vedruna, 3,  Vic), i que per nosaltres casi és l’única seva carta de presentació  és la col·lecció de ben bé una vintena de negres-daurats. Allà hi podem veure el que l’artista presenta com “l’anima de Fo”. “Fo’s soul”, segons resa el títol.
La proposta és  impressionant: de la mà intuïtiva de Fo, surten una sèrie de filigranes de tarannà orgànic. A vegades semblen pètals o ales de papallones. Però sobretot són línies continues que es generen i generen conjunts d’una gran complexitat i una gran bellesa. Formes que es van repetint i van variant, evolucionant. Fuensanta, quan si posa, no té pressa i acaba cosint entre sí les línies, amb ratlles, com dotant del conjunt d’un major refinament estructural.
Ens reunim amb Fo al mateix Manubrí per parlar més  bé de com enfoca el  seu treball: dibuixa molt sovint, en un racó còmode de casa seva.  Fa els dibuixos, a vegades els acaba. A vegades necessita més d’una sessió. Però quan posa el retolador sobre el paper, diu que es deixa anar, no para de delinear. No fa errors i no ha esborrat res ni ha estripat cap dibuix. 
Primer van ser els dibuixos. Després van venir idees per fer les tapes de les guitarres que construeix en Joan Carles Parellada. Luthier professional, ha trobat en els dissenys personalitzats per la Fo, una originalíssima via per acabar les guitarres amb dissenys espectaculars. Aquí el joc cromàtic també és més variat, i sempre ens roba el cor la guitarra elèctrica de fons pistatxo amb la filigrana de la Fo, que com ja hem esmentat, primer va ser una intuïció de l’artista sobre paper. Algunes de les guitarres personalitzades per Fo també es mostren a El Manubri. 
Els dibuixus intuitius de la Fo tenen  un valor genuí. I dintre del seu desenvolupament espontani, consten d’un sentit de l’ordre, la composició, el ritme. Fo no té una formació específica de dibuixant, ni artística plàstica. Però ha trobat en aquest canal una font d’expressió que li sorprèn a  ella mateixa. “Com puc ser capaç de fer això tant bonic?”,  ens diu.
 Especulació

Si aquest tipus de dibuix és fruit de la intuïció i escapa de debó al control de la raó i els sentiments i no persegueix res més que el gaudi –i no vol ni ser bonic, ni perfecte o concret-, no és raonable pensar que de fet, tothom que en tingui ganes pot fer el mateix tipus de dibuix? Tots tenim intuïció. I és clar que sí! De fet resulta que si entreu a Google i poseu “intuitive drawing”, i mireu  per les imatges surten diversos tipus de dibuix, alguns amb color o d’altres direccions, però també alguns amb la mateixa sintonia que els de la Fo. Aleshores, potser del que estem parlant és com d’un “estil natural” de dibuix.  El dibuix que es necessita per dibuixar una flor o un retrat, precisa d’una formació, d’un raonament i d’un gust. Però aquest  no i, teòricament, el resultat és atzarós i gratuït. Potser si que és el dibuix que pot fer l’ànima, per si sola, sense el control del cos i la ment. En qualsevol cas, l’ànima de la FO ha vist bé les Idees. Adjuntem enllaç a un vídeo preparat per explicar la nova faceta de Fo. 

INDIVIDUAL DE PINTURA

Raquel Navarro 
atrapa el seu temps al Temple Romà

Finalment una individual de pintura, a la seu del Patronat d’Estudis Osonencs, permet conèixer bé l’ànima artística de Raquel Navarro, fins ara copsada per fragments.
Vic/ Centelles. Hi ha persones que les tenim al costat i no hi donem massa importància, fins que un dia s’estira un fil i es comencen a aixecar capes d’un ceba. Fins ara coneixia parcialment l’obra de la Raquel Navarro, perquè ens havia dit que restaurava mobles, pintant-los “pictòricament”. I havíem coincidit a alguna fira. I també vam presentar el seu blog a la secció Salonet, ja fa uns anys. Ara una exposició seva, al Temple Romà de Vic, amb obra fresca; una sèrie completa –potser encara no acabada-, de pintures ens apropa molt millor el seu talant amb aquest llenguatge. I també trobem altres pistes: mig amagat en l’exposició hi ha un currículum, tapat per altres papers i apunts, del que serà el viatge, a la deriva, que segueix per les parets. Descobrim que ha estudiat específicament pintura mural. Es necessita una sort especial per poder fer pintura mural: especialment comitents.  Perquè no és la seva via fer graffitis, ni –creiem-  pintar “obsessivament” les parets de casa seva. Podria fer com en Lluís Lleó que fa pintura al fresc de petit format. Però hi ha més tècniques i possibilitats. En qualsevol cas, al temple romà de Vic hi presenta teles i obres portables. Sospitem que dels inicis formatius ha anat saltant a d’altres camps.  De fet aquesta intenció de “satisfer pictòricament als altres” s’insisteix en la targeta, on figura com “artista plàstica freelance”.  Tenint en compte que la idea moderna és que els artistes van a la seva bola, resulta nou que hi hagi artistes que d’entrada pensin amb que se’ls sol·liciti.


Navarro titula l’exposició “A la deriva”. Però veient l’obra, ni els papers amb apunts caóticament col·locats en un bastidor, ens creiem ben bé que es tracti d’una artista “perduda”. És a dir que s’estigui perdent. Més aviat ho he interpretat –el títol-, en el sentit que va com seguint la corrent d’un riu. I que cada pintura és diferent. Hi ha lligams. Però va “baixant”, potser a vegades per corrents més braus. Però realment el tipus de pintura, tot i el plantejament abstracte i “atzarós”, crec que es necessita bastanta intuïció sanejada per poder col·locar i distribuir colors i formes amb la màgia i poètica que transmeten. Efectivament no percebo que ens trobem davant provatures, sinó exercicis ben orquestrats. Igual com hi ha peces de jazz, que teòricament es basen en la improvització, peró el músic  té prous recursos, com per començar i acabar amb dignitat i soltura. La pintura de Navarro està completada. Juga amb una sèrie de colors que distribueix, en un exercici d’equilibrar harmonies, formes i deixar anar la intuïció expressiva. De fet va per aquí: la pintora distribueix camps de color per la pintura, inclús alguns cops deixant zones sense pintar. Tot i que la pintura té degradats i textures internes, el plantejament general està bastant minimitzat. Pinta només on cal. Curiosa la relació amb el jazz: com notes de color “independents”, però cada una i després amb el conjunt amb el seu propi món sensorial. Amb la música del Mercat, més d’un potser seguirà el ritme amb aquesta pintura.

Límits i mescles

La majoria de pintures estan fetes sobre suport dur –tela o fusta- i també hi ha paper. Combina diferents materials, com les ceres, oli, grafit. L’aplicació de l’oli té un aspecte bastant líquid. El grafit, que vol dir línia, no intenta recuperar formes com vèiem amb la Mía Martí, la setmana passada, sino que més aviat delimiten o formen cop petits arabescos independents. De fet diem arabescos, pensant que algunes línies són paraules esborrades. I aquí és potser on la “deriva de perduda” costa de creure’s, perquè com se suposa que s’arriben a esborrar les paraules? Les escriu conscientment sabent que les esborrarà? O són fruit d’una necessitat d’escriure. D’un “arrebato”, del que després se n’arrapenteix o deixa que la pintura dilueix-hi? Com que sembla una simulació, cap dels dos supòsits, d’acord amb el procés, permet separar aquests escrits d’un aspecte merament decoratiu o estètic –en el mateix sentit que ho defineix Eugenio Ocaña en l’entrevista a la Crònica-. Hi ha també un altre aspecte que em crida l’atenció, que ja he comentar però no fins aquest extrem: cada camp de color, en si mateix és molt ric en matisos, degradacions i traços visibles d’intervencions de pintor. És una pintura de qualitat brillant molt xula. Però gairebé en tots els casos, els diferents camps de color (en els tons més oposats)  no s’arriben a tocar, ni molt menys a barrejar. Cada camp resta independent i inclús a vegades una mica aïllat, pel blanc. Com continents. Suposo que l’artista és conscient d’això  perquè bé juga a apropar-los al màxim o repartir-los com si els encarés sense mesclar-los. Però aquest és un criteri totalment subjectiu. És la seva pintura, la seva llibertat. Però és que… que passaria si el blau i el marro es trobessin? Hi ha però,  una pintura i una dels treballs sobre paper, on aquest “creuament” ja es produeix. La pintura que comento, de fet, està construïda sobre una base beix. Per tant, potser no li interessa o tot just ha de començar mesclar el cafè.
No obstant aquests dos aspectes són secundaris a la proposta en sí, que resulta interessant i ofereix la possibilitat d’entretenir-s’hi per, amb la mirada, anar-la descobrint. No és una pintura de les que n’hi hagi prou amb  una sola visió general, sino que convé apropar-s’hi per “descobrir-la” i passejar-hi la mirada, com si miréssim un mapa. Però amb sentiments. Fet de formes i colors, amb els seus límits i combinacions. Les novel·les es llegeixen, les pintures s’observen.

L’organització del Temple Romà hauria de procurar més celeritat en l’adaptació de la sala, després d’actes amb seients, perquè diumenge a la tarda, piles de cadires interrompien el recorregut i el documental es projectava contra una pantalla que tapava obra (quan es sol projectar a la paret, per sobre estructura expositiva). Cada cosa el seu temps adequat.