EXPOSICIONS A LA GARRIGA I LES FRANQUESES (I)

Fotògrafs a la recerca dels origens
L’agenda torna a activar-se. Primer a la fundació Fornells-Pla de La Garriga, van inaugurar una exposició amb l’obra en curs de tres fotògrafs joves:  Joan Teixidor, Esteban Lahoz i Viktor Kostenko. El nexe no és pas La Garriga –només el darrer hi ha viscut-, sino que treballen amb tecnologia analògica i química pura. La galeria Artemisia dinamitza la cultura de Corró d’Avall amb la inauguració d’una individual amb obra ultimada per Mia Martí. Fusió de materials i processos en terrenys de la poètica del color pur.
La Garriga. La pintura va perdre el seu valor de representació manual, quan la fotografia es va apropiar de representar la realitat, de manera més directe. Ara podríem dir, amb mala llet,  que la pintura persisteix, més o menys amb les mateixes tècniques mil·lenàries, mentre la fotografia ha perdut la seva naturalesa artesanal, per esdevenir tant sols un acte mecànic, digital. Ara tothom pot tirar fotografies. La pintura encara és un saber que precisa de mans especialitzades. Els fotògrafs “analògics”, estan en extinció, perquè els seus productes també es van deixant de fabricar. Però els que persisteixen són encara persones que compten amb el seu propi laboratori i controlen bé tot el procés com grans alquimistes. El cas és que la màgia de la fotografia encisa gent jove. I una  mostra d’això  és l’exposició de tres treballs a la sala de la Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella, a La Garriga.  Fins el 25 d’octubre al carrer Calàbria, 208.

Aleix Art
Aspecta del treball de Joan Teixidor, ben fotogràfic i ben proper al gravat més experimental


Joan Teixidor, fill de Barcelona, treballa a La Garrotxa on té el seu laboratori-taller. Diu que es troba al mig del bosc i que per això és fàcil que la matèria natural entri a les seves imatges. El treball  que presenta a La  Garriga es base en els processos més primaris de la fotografia: amb l’acció dels líquids, amb la càmera fosca i matèries,  transmet textures i clarobscurs directament sobre paper sensible a la llum. No hi ha càmera, ni rodet. Paper sensible i palangana amb líquids i estris a mà per crear: es veu que passava un rat-panat per l’habitació, el Joan el va engrapar, i el va tirar dintre el coci. El mamífer assustat, va fugir volant, però la seva empremta va quedar registrada sobre el paper preparat. Els seus “papers fotogràfics” són com monotips. No hi ha possibilitat de còpia. Però fa exercicis com projectar el so,  sobre la solució líquida, perquè el paper capti la vibració resultant: el so, que es transmet pels líquids, bé a de tenir una projecció física. El resultat és com el d’una xarxa. Les imatges sempre són de tons negres, blancs i intermedis.  
Els més joves
Esteban Lahoz treballa amb màquines més sofisticades i que fan  negatius quadrats. Crec que és d’aquestes  càmeres que es mira per sobre.  L’hi interessa subratllar la interacció de l’home amb la naturalesa i cerca paisatges de caire “prehistòric” o en que l’entorn domina. Inclús ell mateix es posa amb pilotes, com a protagonista. No se si la càmera té disparador automàtic. Lahoz és de Saragossa. Tant cerca els paisatges, com trobo paisatges que s’inscriuen en aquesta sèrie que ha denominat “Subtròpic”. Lahoz té formació d’artista de Belles Arts i el seu treball va carregat del discurs i el tema que els artistes són menats de cercar, lliurement, per reflectir el seu jo.

Viktor Kostenko és el fotógraf més jove de la tria. Veí de fa uns anys, de La Garriga, prové d’Odessa, a Ucraïna. Des del 2009 que amb una càmera analògica s’ha anat aficionant a capturar escenes que troba per aquí, que li recorden el  seu país d’origen. Imatges fredes, desangelades o d’un context estrany. La fotografia, al cap i a la fi, és també un mitjà d’expressió.

EXPOSICIONS A LA GARRIGA I LES FRANQUESES (II)

Mía Martí, fusiona pintura i imatges a Artemisia


Activitats paral·leles: tant l’exposició de La Garriga com la que ara descriurem de Corro d’Avall,van acompanyades d’activitats complementàries: A la Fornells-Plà, diumenge 13, els tres fotògrafs comentaran les obres de l’exposició i el diumenge 20, es farà un taller de fotogrames directes o rayogrames, a càrrec de Can Xic. Per joves i adults. 3€. A la galeria Artemisia, Mia Martí explicarà la seva obra, el proper dissabte, 26 de setembre.
Corró d’Avall.  La falta  de perspectiva nostra limita saber si una artista com la Mía Martí,  té ja un estil reconeixible, tal i com ella mateixa assumeix,  fent seves les observacions de Rosa Ferrer. La galerista, convidada per la responsable d’Artemisia, Cristina Requena, havia estat qui havia acollit a Martí, a l’antiga galeria “El Quatre” de Granollers. Abans de traslladar-se a Barcelona, havien col·laborat en dotar d’oportunitats als artistes joves de la comarca. Mía Martí formava part del projecte “Incívics” i segons ella mateixa va comentar, va ser fitxada sent la primera artista de direcció clarament abstracte de la sala d’art.
No podem parlar de l’estil del passat. Però sí de que l’obra és amable i transmet energia positiva i de que tècnicament els recursos estan molt ben resolts: treballa l’acrílic amb una solució aquosa i hi barreja altres materials per alterar el resultat. La superfície pintada brilla com si tingués purpurina, perquè aplica un material especial en la preparació. Treballa de clars a foscos, superposant capes i faixes cromàtiques. M’encanta quan un color passa per sobre l’altre i com treballa els espais més amplis, perquè no s’avorreixin sols, fent com ditades o modulant el to. Treballa sobre tela, però també enganxa fusta o altres robes i a partir d’un color inicial va sumant capes fins a construir un entorn atmosfèric. Rothko anava  per un altre cantó però  deu tenir en compte els seus passos des del Cel. Els colors són vius i de qualitats materials. En les obres que presenta, sobre algunes formes suggerides per la pintura hi aplica línea de tinta, com per intentar suggerir una forma més clara, però sense arribar a definir res. No ens sembla important que les obres tinguin un origen en un espai concret, sinó més aviat a la ment i la  imaginació. 


Fusió de material

La sèrie de pintures, que es presenten a Artemisia, estan unides pel leitmotiv d’unes estampes de paper enganxades, que estan tan ben encolades que deixen entreveure el fons anterior. Les estampes inicialment són gravats a l’aiguafort.  La imatge del gravat acusa l’accent abstracte però amb un motiu de caire lineal. Sempre realitat interior.
Les obres que comentem són de format mitjà. Però també n’hi ha unes altres de format més petit que enlloc de gravats, tenen enganxades fotografies. En aquestes imatges, la intervenció sobre el paper, passa cap el suport inferior de base, i deixa un rastre de la idea abstracte i les sensacions que l’artista detecta en l’objectiu de la càmera. Aquest mateix recurs de relacionar fotografia amb interpretació abstracte està en la base del llibre d’artista que la Mía ha acabat per presentar en aquesta individual.  En general, el tema i els colors estan molt ben definits. Es veu bé que forma part d’un treball elaborat i experimentat. I em costa creure que en treballs anteriors i futurs, l’artista no cerqui reptes nous, assumint nous riscos.


Llançà es prepara per acollir el simposi internacional d’aquarel·listes.

Centelles. Des del dimarts, 15, fins el diumenge, es celebra el 18è Simposi Internacional d’aquarel·la. Es fa a Llançà. Sota els auspicis de l’European Confederation of Watercolour Societies, la cita catalana està preparada per l’Associació d’Aquarel·listes de Catalunya. Durant cinc dies es faran tallers, demostracions i visites culturals i per pintar. Els tallers seran conduïts per aquaral·listes avançats: Rosa Permanyer, Joan Coch, Jordà Vitó i Anet Duncan. Es faran demostracions dels pinzells Escoda i també d’elaboració de paper artesanal.
Visites culturals i pictòriques a Barcelona (Picasso, Sagrada Família), Cadaquès i al Museu Dalí de Figueres.  Rosa Permanyer, que és una de les organitzadores i farà tallers de “gyotaku” va indicar que ja sabien de més d’un centenar d’inscrits. Fins a l’octubre també es podrà visitar una exposició d’aquarel·les al Museu de l’Aquarel·la, ubicat a la mateixa vila marinera de l’Empordà, que guarda el fons del gran artista de la pintura d’aigua, J. Martínez Lozano. Més informació a http://agrupsquarel.blogspot.com.es
La mateixa artista, que viu a Caldes de Montbuí, també ens va aclarir que aquest any no es fa la Mostra Internacional d’Art Urbà a la vila termal. Els responsables del MIAU volen reflexionar per adoptar un nou format, en el futur. Això vol dir que el projecte no l’han enterrat.

TEATRE: CAP A LA PROFESSIONALITZACIÓ?

El Triquet puja el nivell

Aleix Art
Sèrie d’estampes fragmentades de la carpeta 
en preparació dedicada als assajos 
de “La Vie en Rouge”, que parteixen de
dibuixos en paper i sobre la mateixa planxa.
Centelles. Avui és la Diada. Ahir tornaven les representacions al Casal. Avui festa. Però dissabte  i diumenge ja  hi ha les dues darreres funcions de “La vie en rouge”. El grup El Triquet ha brodat un treball magnífic. La vox populi ha revertit en ple de públic i que les entrades volin, cada cop.  L’obra és un drama musical amb tocs de romanticisme i comedia. Toca el tema de les arts i l’amor lliure subjugades per l’ambició del diner.
El muntatge s’emmarca al Moulin Rouge de París, però no cerqueu massa historicisme: el musical és un col·lage postmodern radical de música pop cosida ben bé per fer-ho quadrar tot. La música agrada per nassos, perquè són temes coneguts, irrefutables i ben trobats. Però cal que la música i el drama tinguin un tempo dinàmic i agressiu particular. 
El Triquet ha trobat una manera molt xula d’encadenar les escenes com si fos la pintura d’un pot d’spray sortint fins al final. És cosa de l’equip.
La direcció escénica va a càrrec de l’Arnau Casanovas i l’Ester Roca.  Ha ajudat també l’Assumpta Falgueras. També hi ha direcció coreográfica  (Sara Serra, Laura Ballesta, Santi Romeu), de cant (Laura Cruells, David Repullés), musical (Alfred Tapescott) i artística (Jordi Relats). L’equip és jove, amateur, però experimentat.  Hi ha staff creatiu que salta a l’escenari:  Satine, amb Sara Serra, Christan, amb David Repullés. Josep Sobrevies fent de Duc Mordoth i Joan Puig de Zilder.  Entre els actors també trobem Marc Puvill, Jordi Relats, Laura Ballesta, Gina Fernández, Irene Lorenzo o Ariadna Colomer. També hi ha música en directa, amb teclats, batería, corda.

El somni d’un somni

La proposta de la “via roja” millora l’experiència del que va suposar “Entre lianes”, fa tres anys. L’equip funciona com un motor aglutinador de talents i habilitats: actors, músics i cantants amb els seus pinitos a l’esquena, troben aquí un nou encaix,  un repte i a més arrosseguen a l’escenari a gent jove, sense tanta pràctica, però amb ganes, amb qui comparteixen experiència i formen.  Fan escola. I mentre inverteixen temps, ocupats en assajar el text sobre la llibertat en la vida i els negocis esclavitzadors, no somnien amb un futur estable i professionalitzat?
La història del molí bohemi ara esgota les seves hores. Per l’equip del Triquet, un cop diumenge s’abaixi definitivament el teló, en principi es passarà pàgina a l’obra. Tota la feinada que comporta entomar un espectacle com aquest no es planteja ni allergar-ho, ni fer bolos pel país. Ja  sabem que espectacles com l’òpera també tenen un temps de vida limitat. Però en el cas dels nostres joves, potser caldria intentar projectar les funcions amb més amplitud de mires. Fer una temporada, per mirar d’arribar a més públic encara. Que a Barcelona s’enterin que aquí també es fa bon teatre! I a Tàrrega!
Vaig anar a preguntar-els-hi perquè no ho plantejaven així. Vaig poder parlar amb la Sara i també amb l’Ester Roca, l’Arnau i en David Repullés. En general, ens diuen que costa molt reunir i mantenir el compromís de tants joves durant l’any: també tenen altres prioritats. “Això del teatre s’ho prenen com un hobby”. Però realment, assejar-ho ja els ha ocupat un any. L’Arnau Casanovas, tampoc dóna al muntatge un valor més enllà de l’àmbit local. Però bé sembla que tots s’hi fan com si fossin al mateix Moulin Rouge. Centelles és una poble, però ja no  som tant “de poble”. Però de moment el plantejament d’El Triquet és fer teatre aquí. I això fa que els muntatges d’entrada ja pressupostin una escenografia complexa, que no preveu ni resulta eficient de moure.  
Com a obra teatral per la Festa Major crec que seria adequat que l’entrada fos molt més assequible –com la resta d’espectacles de la Festa-, minimitzant costos i tenint present que ja compten amb sponsors. Aquesta obra de teatre per la Festa, hauria de ser un regal pel poble. 
Però també crec que El Triquet té recursos humans i materials per plantejar-se un futur més estable, i pel qué vindria de gust invertir si es pogués. El Centre Parroquial iniciarà aviat les obres de reforma per assegurar el seu futur. El Triquet com a grup que hi farà estada, perfectament es pot plantejar assumir una programació seriosa i pensar en com funcionaria si fos una companyia professional, com han fet Dagoll Dagom o Els Comediants.  Ja és hora que algú pugui viure de l’art! Centelles té plataforma i recursos.

DESFENT UN NUS GORDIÀ

Constructors amb llums i ombres


Resumir un projecte definit com el Noucentisme, no és igual que intentar resumir un període més ampli, intentant incloure a tothom, amb diferents sensibilitats i objectius. No és només que el discurs sigui més concret o molt més divergent, sino que també depén de si han passat prous anys com per separar bé el gra de la palla.
Centelles. El museu Thermalia de Caldes de Montbuí acull fins diumenge, una exposició dedicada als artistes Noucentistes. Hi ha obra de Togores, Pruna, Smith, Andreu, Ricart, Nogués i d’altres. Les obres prestades per muntar l’exposició, a càrrec d’un equip de la Diputació, son peces que han passat a fons municipals. Però no són sols obres testimonials, sino peces ben dignes i perfectament representatives dels seus autor. Especialment em va agradar molt poder veure els boixos –les matrius-, d’Enric-Cristòfol Ricart, o diferents usos d’un mateix motiu de X. Nogués. Desconeixia el treball de la Laura Albéniz.  La mostra de fet és il·lustrativa per ampliar la nòmina d’artistes coneguts. No està formada per moltes obres,  però és suficient i resulta pedagògica, per explicar bé la intensió de millorar la tècnica en totes les arts:  hi ha pintura, ceràmica, dibuix, mobiliari, llibres.

els artistes, com els mestres i els metges

La mostra és fidel amb el repertori que acull amb el concepte global i integrador de les arts i les malnomenades artesanies.  Un projecte político-cultural, enfortit durant l’època efectiva de la Mancomunitat, en que s’invertia en art i en conèixer bé les tècniques, com a criteri bàsic de futur i de país. El que cadascú aprenia com a especialista, era per practicar bé i ensenyar a d’altres, des de les escoles i els tallers i contribuir a millorar la societat (els artistes, com els mestres, els metges, etc).  Els artistes Noucentistes no  representen tots els de la seva època, però es poden comptar i són molts els que poden tenir-hi punts en comú: a Caldes afegeixen a Manolo Hugué, perquè és “el seu artista” i té punts coincidents amb la la mirada sofisticada al classicisme i, al mateix temps, amb altres cotes de l’art modern. 

Josep Aragay: l’hora de la rajola historiada

Aleix Art/ internet
Detall del dibuix per a ceràmica de Josep Aragay i el
color d’esmalts que va aplicar
El Museu d’art de Girona es centra en un dels artistes Noucentistes imprescindibles: Josep Aragay. L’exposició repassa la seva capacitat polifacètica, en dibuix, croquis satíric, pintura, gravat. Però és en la ceràmica i especialment amb la que té iconografia aplicada (actualitzant la tradició de la rajola catalana del XVII i XVIII) on la seva contribució és més important.  Aragay va trobar el fang, després de formar-se en les arts pictòriques. Va inclús aprendre a pintar al fresc. El dibuix satíric segueix els estàndards comuns amb altres dibuixants de l’època. La mostra reuneix molts papers originals per a premsa. En els altres dibuixos o pintures més personals, primer feia una obra d’aires barrocs. Però a partir d’una visita a Itàlia, es va orientar cap a refinar un estil sensible amb el concepte d’art llatí, de tipus clàssic, però centrant-se amb representar alló essencial . També fa gravat, sobretot aiguafort. L’estada a Breda, li inspira una sèrie de vistes  que ve poden ser la seva versió de les vedute romanes de Piranesi.
La ceràmica és en Aragay, el que la xilografia en Ricart. De ceràmica a la mostra, no n’hi ha molta, però és suficient per copsar el seu accent per actualitzar la tradició: artista millor format,  aplica amb seguretat i de manera sofisticada el dibuix i el color. Les antigues auques ja eren com “contes”, però ell les dota de caràcter més pedagògic i l’argument resulta molt més descriptiu: observem per exemple la narració dels treballs del camp en un magnífic gerro. La marca més especial de l’artista està en els colors dels esmalts:  els tons vermells vinosos sobre fons beixos. L’exposició també mostra un altre tipus d’obra amb motius iconogràfics, però treballat amb baix relleu, que és la producció que es correspon a l’etapa de Breda. El fet és que la seva obra va sentar unes bases importants. L’exposició mostra també un vas ceràmic vinculat amb la restauració de la font barcelonina de Santa Anna, que és un obra emblemàtica.

Accions per apropar l’art modern a la gent

El laberint de la postguerra

MNAC
Cada obra té la seva poètica i empatia. És indiscutible que
cada una pot oferir un moment de gaudi. El tema és 
argumentar si l’exposició està formada per obres mestres, 
importants sense discusió, o estan al servei d’un discurs
que entre els defectes, prima més la quantitat que la qualitat.
L’exposició dels artistes noucentistes és “eficient”, perquè amb poques obres s’explica tot. El visitant té una idea inicial de l’espai i pot destinar a cada obra un temps raonable. D’altres exposicions temporals, incorporen tanta obra,  que es fan perdedores i excessives. Només falta que estiguin muntades com un laberint.
Quaranta anys més tard del Noucentisme, el panorama social i artística anava marcat per la postguerra. Però els artistes continuen tot i les adversitats. L’exposició temporal actual del MNAC entra en un esbarzer complicat, perquè vol resumir trenta anys i l’activitat de molts individus i direccions: amb el suport d’un equip d’especialistes del MACBA,  proposa a més, una idea del què podria ser el futur fons, pel què correspon a l’etapa que va de 1950 al 77.
La missió és bona, però el resulta és una mica pobre i no se decidir si és perquè falta perspectiva històrica o que els comissaris facin net de teories artístiques fragmentaries.
La proposta té una part vàlida, quan emfatitza el paper d’obres resultat de projectes de col·laboració o que van destinades a ser conegudes pel  pública, en forma d’intervencions:  les maquetes escenogràfiques de Clavé, les accions al carrer de pintors o de Miró a les finestres del COAC. També la virtuosa activitat de galeries i crítica artística esta ben representada. En aquests punts, la mostra està bé perquè es fixa  en el compromís i l’acció dels artistes per fer  arribar el seu treball lliure i modern a la gent.
Paral·lelament en aquests episodis, la mostra compte també amb altres obres, que representen a molts artistes: Moisès Villela, Ràfols Casamada, Dalí, Artigau, Heràndez-Pijoan, Benito, etc.  El problema  es que, dintre la tria de l’exposició, es fa difícil reconèixer obres importants. Sembla que interessi més tenir als artista representats que obres significatives, per a la historia. Com que, a més de revisar la història de l’art català, proposem obres pel MNAC, no sembla que s’ofereixin obres amb prou valor, o  com a mínim, que s’argumenti que estem davant obres mestres, comparables a St Climent de Taüll o “la Vicaria” de Fortuny.

Molts artistes, mal representats

Tot i això, sí que estaria bé que el MNAC aprofités que té sota la teulada, algunes perles imprescindibles, com l’escultura “Tekel” de Subirachs –aquesta sí de les primeres abstractes de l’artista-, l’escultura i el dibuix de la primera escultura de bambú de Moisés Villela i la documentació de catàlegs i publicacions de galeries, per incorporar i conservar pel futur.
Potser en una altra revisió de l’art català es tindran més en compte les activitats de fora de Barcelona. I estaria bé que, si no es deixa que el temps faci net, la crítica prengui més distància de la moda i d’antigues teories historiogràfiques desfasades:  en l’exposició, a mesura que es representen les dècades, el qué és la pintura va desapareixen, substituïda per les noves tecnologies i el que són obres documentades (fotografia, vídeo, instal·lacions). Ja sabem que als anys 70 es van generalitzar nous llenguatges empesos per l’art conceptual i que aquests generaran els seu propis “hits parades”. Però no és menys cert que també es continuava pintant i que alguns artistes representats en els períodes anteriors, encara estaven pendents de fer molta feina en els anys següents. L’exposició es desvia i potser pretén resumir la història retallant dintre una història massa amplia. Crec que serà millor que el MNAC revisi la història amb un altre tempo.