ZOOM AL PREMI CENTELLES

Eugenio Ocaña: després de Granada, individual cap a Centelles

Parlem amb l’artista guanyador del 73è Premi Centelles: ultima individual a Granada, amb plantejaments diferents respecta l’obra que ens ha arribat, que és del 2014. Descobrim un pintor interessant, que obra camí amb decisió. 

Eugenio Ocaña / Aleix Art
En la web de l’artista abunden altres pintures dedicades
 a noies, que també tenen parts tractades amb gruixus d’oli.
Centelles. Paral·lelament a l’activitat reportera, cada mes, uns amics ens reunim per comentar obres d’art. La idea bàsica és “explicar amb paraules” una sola obra i “despullar-la” amb arguments que la comentin, la descriguin i l’arribin a digerir millor del qué ofereix una visió estàtica de passeig. Amb el premi Centelles l’ocasió va de perles, perquè tenim la cita perfecte per, al marge de l’empatia amb l’obra, intentar comprendre les raons del jurat per dictar el veredicte. Normalment les conclusions d’aquestes trobades no les resumim al blog. Però hi ha cops que les idees son compartides en els articles i que les sessions ajuden a pulir-les. 
Amb “La jove sobre fons verd”, d’Eugenio  Ocaña hi ha bastanta unanimitat sobre la seva qualitat positiva. I no és qüestió de que –com molts ens diuen- ”sigui una obra figurativa, que s’entén bé”. És que està ben feta i la noia respira. Tot i que costa trobar persones que diguin que se la posarien a casa seva, ja que la noia i la pintura incomoden la tranquil·litat domèstica. Millor en el Marçó.
Corregides les primeres impressions hem mirat de contactar amb l’artista granadí per saber més sobre el seu treball i algunes particularitats. A través del mail hem intercanviat uns quants missatges, carregats d’interrogants i respostes i també hem sabut que prepara una exposició individual d’obres noves i diferents, al  Palacio de los Condes de Gabia, de la Diputació de Granada, que inaugura el proper 24 de setembre. Gentilment, ens ha promès imatges per poder-lo seguir.

Pensaments pictòrics

Responen a un comentari del missatge de presentació,  el primer que Ocaña ens diu que considera “que tota pintura és abstracció i a partir d’aquesta primera idea, la diferència entre figuració-abstracció no cap sentit”.
Sí que en un punt determinat, tot artista tria representar alguna cosa “reconeixible” o no. Però tot i així, tant el resultat, com el procés són tot la suma de taques i pinzellades, amb el mateix valor material que superposar pintura en sentit abstracte. La imatge pintada figurativa, és una il·lusió més o menys aconseguida i sempre és una interpretació. També el dibuix, el gravat. L’escultura planteja altres problemes. Altres preguntes:
Aleix Art.- Per pintar les models, parteixes de fotografia, un dibuix, la model in-situ o és inventiva?
Eugenio Ocaña.- Per aquesta série de retrats de mitjà-gran format, que vaig començaar fa uns anys, sempre he partit de suport fotogràfic que després reinterpreto i deformo al meu gust (ell diu, “a mi antojo”, que és una expressió més collonuda). Per aquests dies treballar del natural ha tornat a adquirir una gran importància per mi. Precisament el próper 24 de setembre inauguro  l’exposició “Au plain air y una siesta”,  en el Palacio de los Condes de Gabia de la Diputación de Granada, on faig l’exercici de tornar a pintar del natural, en aquest cas, paisatges.
Fuensanta Ocaña, no ens consta que
sigui familiar de l’artista granadí. 
L’advocada mediadora, 
filla de Sant Hipolit de Voltragà, salta
però a l’ambit expositiu, amb una mostra
 de dibuix “automàtic”, que des de fa
un temps fa com per distreure’s i 
expressar-se. 
Ho fa sobre paper però també
han trobat xulo el seu estil per donar vida
a les tapes de les guitarres. Fuensanta
inaugura la seva individual de línies
de dibuix sense final, el dimecres, 16
al Manubrí, a Vic. 
A.A.-  Les  taques i relleus d’oli que escampes, són una aplicació gratuïta o obeeixen a una lògica pictòrica?
E.O.- Els relleus de pasta d’oli tenen una funció sensorial i no m’agrada utilitzar res merament com a decoració en l’art. Diem que és element decoratiu normalment a alguna cosa supérfula i is veig algu innecessari en el meu treball, el desig és el de treure-ho. La raó –dels empastes- té el seu lloc a la pintura, però no deixo que li tregui lloc a la visceral·litat i al sensorial.
A.A.- Les dades a internet del teu currículum, acaben ara el 2013. Des d’aleshores has participat en algun altre activitat a Catalunya?
E.O.- “La joven”  és del 2014. La pàgina i el currículum s’han d’actualitzar. La meva última exposició individual va ser “Ellas”,a Granada, l’any passat. Després he participat en exposicions col·lectives i l’últim any m’han donat varis premis a vàries províncies: Càceres, Alicante, La Coruña, Ciudad Real. A Catalunya no he fet mai cap exposició individual, però sí col·lectives.
A.A.-  Com et vas enterar del Premi Centelles? Sabies de la idiosincràsia de la col·lecció a la qual sumes la teva obra?

E.O.- Vaig enterar-me del  Premi Centelles, per la pàgina www.deconcursos.com. Abans no sabia res d’ell i no se res del seu fons pictòric. Però m’agrada que aquest certamen generi activitat, reflexió i debat al  seu voltant. 

EXPOSICIONS A LA GARRIGA I LES FRANQUESES (I)

Fotògrafs a la recerca dels origens
L’agenda torna a activar-se. Primer a la fundació Fornells-Pla de La Garriga, van inaugurar una exposició amb l’obra en curs de tres fotògrafs joves:  Joan Teixidor, Esteban Lahoz i Viktor Kostenko. El nexe no és pas La Garriga –només el darrer hi ha viscut-, sino que treballen amb tecnologia analògica i química pura. La galeria Artemisia dinamitza la cultura de Corró d’Avall amb la inauguració d’una individual amb obra ultimada per Mia Martí. Fusió de materials i processos en terrenys de la poètica del color pur.
La Garriga. La pintura va perdre el seu valor de representació manual, quan la fotografia es va apropiar de representar la realitat, de manera més directe. Ara podríem dir, amb mala llet,  que la pintura persisteix, més o menys amb les mateixes tècniques mil·lenàries, mentre la fotografia ha perdut la seva naturalesa artesanal, per esdevenir tant sols un acte mecànic, digital. Ara tothom pot tirar fotografies. La pintura encara és un saber que precisa de mans especialitzades. Els fotògrafs “analògics”, estan en extinció, perquè els seus productes també es van deixant de fabricar. Però els que persisteixen són encara persones que compten amb el seu propi laboratori i controlen bé tot el procés com grans alquimistes. El cas és que la màgia de la fotografia encisa gent jove. I una  mostra d’això  és l’exposició de tres treballs a la sala de la Fundació Fornells-Pla i Conxa Sisquella, a La Garriga.  Fins el 25 d’octubre al carrer Calàbria, 208.

Aleix Art
Aspecta del treball de Joan Teixidor, ben fotogràfic i ben proper al gravat més experimental


Joan Teixidor, fill de Barcelona, treballa a La Garrotxa on té el seu laboratori-taller. Diu que es troba al mig del bosc i que per això és fàcil que la matèria natural entri a les seves imatges. El treball  que presenta a La  Garriga es base en els processos més primaris de la fotografia: amb l’acció dels líquids, amb la càmera fosca i matèries,  transmet textures i clarobscurs directament sobre paper sensible a la llum. No hi ha càmera, ni rodet. Paper sensible i palangana amb líquids i estris a mà per crear: es veu que passava un rat-panat per l’habitació, el Joan el va engrapar, i el va tirar dintre el coci. El mamífer assustat, va fugir volant, però la seva empremta va quedar registrada sobre el paper preparat. Els seus “papers fotogràfics” són com monotips. No hi ha possibilitat de còpia. Però fa exercicis com projectar el so,  sobre la solució líquida, perquè el paper capti la vibració resultant: el so, que es transmet pels líquids, bé a de tenir una projecció física. El resultat és com el d’una xarxa. Les imatges sempre són de tons negres, blancs i intermedis.  
Els més joves
Esteban Lahoz treballa amb màquines més sofisticades i que fan  negatius quadrats. Crec que és d’aquestes  càmeres que es mira per sobre.  L’hi interessa subratllar la interacció de l’home amb la naturalesa i cerca paisatges de caire “prehistòric” o en que l’entorn domina. Inclús ell mateix es posa amb pilotes, com a protagonista. No se si la càmera té disparador automàtic. Lahoz és de Saragossa. Tant cerca els paisatges, com trobo paisatges que s’inscriuen en aquesta sèrie que ha denominat “Subtròpic”. Lahoz té formació d’artista de Belles Arts i el seu treball va carregat del discurs i el tema que els artistes són menats de cercar, lliurement, per reflectir el seu jo.

Viktor Kostenko és el fotógraf més jove de la tria. Veí de fa uns anys, de La Garriga, prové d’Odessa, a Ucraïna. Des del 2009 que amb una càmera analògica s’ha anat aficionant a capturar escenes que troba per aquí, que li recorden el  seu país d’origen. Imatges fredes, desangelades o d’un context estrany. La fotografia, al cap i a la fi, és també un mitjà d’expressió.

EXPOSICIONS A LA GARRIGA I LES FRANQUESES (II)

Mía Martí, fusiona pintura i imatges a Artemisia


Activitats paral·leles: tant l’exposició de La Garriga com la que ara descriurem de Corro d’Avall,van acompanyades d’activitats complementàries: A la Fornells-Plà, diumenge 13, els tres fotògrafs comentaran les obres de l’exposició i el diumenge 20, es farà un taller de fotogrames directes o rayogrames, a càrrec de Can Xic. Per joves i adults. 3€. A la galeria Artemisia, Mia Martí explicarà la seva obra, el proper dissabte, 26 de setembre.
Corró d’Avall.  La falta  de perspectiva nostra limita saber si una artista com la Mía Martí,  té ja un estil reconeixible, tal i com ella mateixa assumeix,  fent seves les observacions de Rosa Ferrer. La galerista, convidada per la responsable d’Artemisia, Cristina Requena, havia estat qui havia acollit a Martí, a l’antiga galeria “El Quatre” de Granollers. Abans de traslladar-se a Barcelona, havien col·laborat en dotar d’oportunitats als artistes joves de la comarca. Mía Martí formava part del projecte “Incívics” i segons ella mateixa va comentar, va ser fitxada sent la primera artista de direcció clarament abstracte de la sala d’art.
No podem parlar de l’estil del passat. Però sí de que l’obra és amable i transmet energia positiva i de que tècnicament els recursos estan molt ben resolts: treballa l’acrílic amb una solució aquosa i hi barreja altres materials per alterar el resultat. La superfície pintada brilla com si tingués purpurina, perquè aplica un material especial en la preparació. Treballa de clars a foscos, superposant capes i faixes cromàtiques. M’encanta quan un color passa per sobre l’altre i com treballa els espais més amplis, perquè no s’avorreixin sols, fent com ditades o modulant el to. Treballa sobre tela, però també enganxa fusta o altres robes i a partir d’un color inicial va sumant capes fins a construir un entorn atmosfèric. Rothko anava  per un altre cantó però  deu tenir en compte els seus passos des del Cel. Els colors són vius i de qualitats materials. En les obres que presenta, sobre algunes formes suggerides per la pintura hi aplica línea de tinta, com per intentar suggerir una forma més clara, però sense arribar a definir res. No ens sembla important que les obres tinguin un origen en un espai concret, sinó més aviat a la ment i la  imaginació. 


Fusió de material

La sèrie de pintures, que es presenten a Artemisia, estan unides pel leitmotiv d’unes estampes de paper enganxades, que estan tan ben encolades que deixen entreveure el fons anterior. Les estampes inicialment són gravats a l’aiguafort.  La imatge del gravat acusa l’accent abstracte però amb un motiu de caire lineal. Sempre realitat interior.
Les obres que comentem són de format mitjà. Però també n’hi ha unes altres de format més petit que enlloc de gravats, tenen enganxades fotografies. En aquestes imatges, la intervenció sobre el paper, passa cap el suport inferior de base, i deixa un rastre de la idea abstracte i les sensacions que l’artista detecta en l’objectiu de la càmera. Aquest mateix recurs de relacionar fotografia amb interpretació abstracte està en la base del llibre d’artista que la Mía ha acabat per presentar en aquesta individual.  En general, el tema i els colors estan molt ben definits. Es veu bé que forma part d’un treball elaborat i experimentat. I em costa creure que en treballs anteriors i futurs, l’artista no cerqui reptes nous, assumint nous riscos.


Llançà es prepara per acollir el simposi internacional d’aquarel·listes.

Centelles. Des del dimarts, 15, fins el diumenge, es celebra el 18è Simposi Internacional d’aquarel·la. Es fa a Llançà. Sota els auspicis de l’European Confederation of Watercolour Societies, la cita catalana està preparada per l’Associació d’Aquarel·listes de Catalunya. Durant cinc dies es faran tallers, demostracions i visites culturals i per pintar. Els tallers seran conduïts per aquaral·listes avançats: Rosa Permanyer, Joan Coch, Jordà Vitó i Anet Duncan. Es faran demostracions dels pinzells Escoda i també d’elaboració de paper artesanal.
Visites culturals i pictòriques a Barcelona (Picasso, Sagrada Família), Cadaquès i al Museu Dalí de Figueres.  Rosa Permanyer, que és una de les organitzadores i farà tallers de “gyotaku” va indicar que ja sabien de més d’un centenar d’inscrits. Fins a l’octubre també es podrà visitar una exposició d’aquarel·les al Museu de l’Aquarel·la, ubicat a la mateixa vila marinera de l’Empordà, que guarda el fons del gran artista de la pintura d’aigua, J. Martínez Lozano. Més informació a http://agrupsquarel.blogspot.com.es
La mateixa artista, que viu a Caldes de Montbuí, també ens va aclarir que aquest any no es fa la Mostra Internacional d’Art Urbà a la vila termal. Els responsables del MIAU volen reflexionar per adoptar un nou format, en el futur. Això vol dir que el projecte no l’han enterrat.

TEATRE: CAP A LA PROFESSIONALITZACIÓ?

El Triquet puja el nivell

Aleix Art
Sèrie d’estampes fragmentades de la carpeta 
en preparació dedicada als assajos 
de “La Vie en Rouge”, que parteixen de
dibuixos en paper i sobre la mateixa planxa.
Centelles. Avui és la Diada. Ahir tornaven les representacions al Casal. Avui festa. Però dissabte  i diumenge ja  hi ha les dues darreres funcions de “La vie en rouge”. El grup El Triquet ha brodat un treball magnífic. La vox populi ha revertit en ple de públic i que les entrades volin, cada cop.  L’obra és un drama musical amb tocs de romanticisme i comedia. Toca el tema de les arts i l’amor lliure subjugades per l’ambició del diner.
El muntatge s’emmarca al Moulin Rouge de París, però no cerqueu massa historicisme: el musical és un col·lage postmodern radical de música pop cosida ben bé per fer-ho quadrar tot. La música agrada per nassos, perquè són temes coneguts, irrefutables i ben trobats. Però cal que la música i el drama tinguin un tempo dinàmic i agressiu particular. 
El Triquet ha trobat una manera molt xula d’encadenar les escenes com si fos la pintura d’un pot d’spray sortint fins al final. És cosa de l’equip.
La direcció escénica va a càrrec de l’Arnau Casanovas i l’Ester Roca.  Ha ajudat també l’Assumpta Falgueras. També hi ha direcció coreográfica  (Sara Serra, Laura Ballesta, Santi Romeu), de cant (Laura Cruells, David Repullés), musical (Alfred Tapescott) i artística (Jordi Relats). L’equip és jove, amateur, però experimentat.  Hi ha staff creatiu que salta a l’escenari:  Satine, amb Sara Serra, Christan, amb David Repullés. Josep Sobrevies fent de Duc Mordoth i Joan Puig de Zilder.  Entre els actors també trobem Marc Puvill, Jordi Relats, Laura Ballesta, Gina Fernández, Irene Lorenzo o Ariadna Colomer. També hi ha música en directa, amb teclats, batería, corda.

El somni d’un somni

La proposta de la “via roja” millora l’experiència del que va suposar “Entre lianes”, fa tres anys. L’equip funciona com un motor aglutinador de talents i habilitats: actors, músics i cantants amb els seus pinitos a l’esquena, troben aquí un nou encaix,  un repte i a més arrosseguen a l’escenari a gent jove, sense tanta pràctica, però amb ganes, amb qui comparteixen experiència i formen.  Fan escola. I mentre inverteixen temps, ocupats en assajar el text sobre la llibertat en la vida i els negocis esclavitzadors, no somnien amb un futur estable i professionalitzat?
La història del molí bohemi ara esgota les seves hores. Per l’equip del Triquet, un cop diumenge s’abaixi definitivament el teló, en principi es passarà pàgina a l’obra. Tota la feinada que comporta entomar un espectacle com aquest no es planteja ni allergar-ho, ni fer bolos pel país. Ja  sabem que espectacles com l’òpera també tenen un temps de vida limitat. Però en el cas dels nostres joves, potser caldria intentar projectar les funcions amb més amplitud de mires. Fer una temporada, per mirar d’arribar a més públic encara. Que a Barcelona s’enterin que aquí també es fa bon teatre! I a Tàrrega!
Vaig anar a preguntar-els-hi perquè no ho plantejaven així. Vaig poder parlar amb la Sara i també amb l’Ester Roca, l’Arnau i en David Repullés. En general, ens diuen que costa molt reunir i mantenir el compromís de tants joves durant l’any: també tenen altres prioritats. “Això del teatre s’ho prenen com un hobby”. Però realment, assejar-ho ja els ha ocupat un any. L’Arnau Casanovas, tampoc dóna al muntatge un valor més enllà de l’àmbit local. Però bé sembla que tots s’hi fan com si fossin al mateix Moulin Rouge. Centelles és una poble, però ja no  som tant “de poble”. Però de moment el plantejament d’El Triquet és fer teatre aquí. I això fa que els muntatges d’entrada ja pressupostin una escenografia complexa, que no preveu ni resulta eficient de moure.  
Com a obra teatral per la Festa Major crec que seria adequat que l’entrada fos molt més assequible –com la resta d’espectacles de la Festa-, minimitzant costos i tenint present que ja compten amb sponsors. Aquesta obra de teatre per la Festa, hauria de ser un regal pel poble. 
Però també crec que El Triquet té recursos humans i materials per plantejar-se un futur més estable, i pel qué vindria de gust invertir si es pogués. El Centre Parroquial iniciarà aviat les obres de reforma per assegurar el seu futur. El Triquet com a grup que hi farà estada, perfectament es pot plantejar assumir una programació seriosa i pensar en com funcionaria si fos una companyia professional, com han fet Dagoll Dagom o Els Comediants.  Ja és hora que algú pugui viure de l’art! Centelles té plataforma i recursos.