PASSAT PRESENT

Espais i objectes pel demà 

Centelles. El patrimoni es revaloritza. Avui a l’ajuntament es començava a distribuir el programa de la Festa Major. Portada de l’Eulàlia Llopart. Enguany està dedicat a inventariar i explicar la història dels antics molins que hi havia hagut a Centelles. Encara n’hi ha restes i en funciona algun a nivell testimonial. La investigació de Francesc Roma repassa la seva datació, característiques, tipus i les situa dintre la ruta dels molins que tots podem resseguir a peu, perquè és aquí mateix. A finals de mes el Marçó vell incorporarà una altra pintura al patrimoni pictòric. Veurem si és un trasto o un bon fitxatge. De moment és un secret d’estat. Però hi ha més coses per guardar dignament. Dissabte a la tarda, a les 7, una mica abans de la pluja, la parròquia presentava un nou projecte ben tramat: en el que ara sé n’anomenen el cor de Sant Llop hi han encabit un petit espai museístic. Fins ara era un traster. Amb els objectes malendreçats, bruts i desconeguts. Però un grup de voluntaris es va fer càrrec de posar ordre a l’espai. I a partir del primer pas, es va veure la idoneïtat de millorar la guarda i presentació d’aquells objectes, que un cop netejats de la pols del temps, recuperaven el seu valor històric. El grup de voluntaris, primer format per col·laboradors dels grups parroquials va anar creixent fins a incorporar l’ajuda d’un arquitecte i altres col·laboradors professionals per acabar de plantejar i materialitzar una adequació mínima de l’espai, per guardar i exposar els objectes. Després van sumar la complicitat de l’equip de patrimoni del Bisbat, que va aportar la seva visió més científica i museològica per a orquestrar el nou espai. Els mesos han anat passant i la data per inaugurar no s’ha triat fins que el regal a la comunitat ha estat ben polit i acabat. Les presses són males amigues. El museu és per un futur pacient i tolerant. 

Temps propicis 

A.A.
Els espais que entren en desús a Centelles, també
inspiren futurs diferents per no perdre patrimoni amb arqui-
tecures interessants i encara ben útils
Paral·lelament a l’adequació física s’ha preparat un catàleg amb les dades de cada peça. Una eina útil tant per conèixer el contingut, més enllà del visionat especulatiu i també necessària per a la salvaguarda dels objectes de la mirada maliciosa. El museu inclou calzes, sacramentaris, la talla processal de la Mare de Déu dels Dolors, creus, un baldaquí de fusta amb talles d’àngels. La majoria són peces d’orfebreria i imatgeria enretirades del primer pla després de la reforma litúrgica del 65. Hi ha qui no veurà un gran valor artístic. Potser el pes és més històric. Però no deixen de ser objectes de disseny o creació per embellir la celebració i el temple. A vegades fets amb materials nobles i sobretot amb la saviesa dels grans artesans del passat. Amb ofici. Hi ha processos que potser avui ja s’han perdut, com les encarnacions del rostre de les talles. En qualsevol cas, en aquest blog tenim problemes per dir que una producció humana no inclou un valor artístic, ja que per definir-ho mantenim vàlid el concepte grec de “teckné”. El cas és que més enllà del valor artístic, a vegades el valor històric ja és suficient. Perquè molts d’aquests objectes han estat utilitzats i vistos i compten amb la seva traça en el passat, en forma de memòries biogràfiques i usos particulars. El record. Però crec també que el fet que s’obri un museu a Centelles, amb contingut eminentment religiós, suposa també un pas de normalitat i afirmació de la comunitat cristiana, que amb el nou espai, dintre un temple amb salut física, treu la pols als seu passat material, per preparar el seu futur. Cada peça, més enllà del seu valor artístic o històric, tenia una funció dintre la lògica litúrgica de la seva època, que en alguns casos s’haurà d’explicar de nou, perquè avui ja no s’utilitzen així. Però som on som perquè amb més o menys fe, l’Església s’ha anat adaptant. La seva administració depèn dels Homes. Les peces expliquen part de la cadena. La resta de la historia està en els llibres, al Museu Episcopal i sobretot en una comunitat viva. Recordar, revisar, mirar endavant. Construir. A finals de mes, hi ha la Festa Major. Després comença l’aventura de reformar un altre espai, parroquial, cultural i social: el teatre del Centre Parroquial. Potser el Nadal del 2016 els Pastorets tornaran a explicar la història d’Amor.

FINESTRES D’EL TRABUC

Moroldo en clarobscurs

Zoom a les pintures del veneçolà, de fragments amb colors discutin sobre límits
Totes les fotos: Aleix Art
Centelles. Una de les intencions de les Finestres és capturar amb rapidesa, propostes artístiques ben fresques. Com fem en el blog. Però més com si algú acaba una pintura important, ensenyar-la ja (això ho intentem fer amb la secció Salonet de blog) . En aquest extrem  tant immediatista encara no hi hem arribat, a les Finestres. De moment són persones amb actiu, obres del curs i propostes contrastades que mirem que tinguin el seu moment a les Finestres, per omplir d’art d’actualitat la mirada del carrer i la companyia del interior del café.  Del Trabuc. La proposta que tenim ara, hi serà fins el 19 de setembre.
Canvi d’aires
Jaime Moroldo és un artista pintor, i també un dinamitzador. Prové de Veneçuela, però per circumstancies personals s’ha instal·lat a la Garriga. I ha hagut de guanyar-se de nou el  seu espai com a creador i refer la seva carrera en unes altres coordenades. No havíem pensat mai que a Veneçuela hi poguessin haver pintors “moderns”. Les imatges mediatitzades sobre els països sudamericans, sincerament, desvirtuen i desinformen sobre les cultures crítiques i diverses de països políticament radicalitzats.
A Catalunya, Moroldo és dels artistes que vol que es conegui  que existeix,  perquè no és una especulació extra-laboral, sino que és la seva professió. Però no és un artista que destaqui per vendre amb una  radicalitat polèmica, sino que segueix uns paràmetres fets de constància i procés personal.
Les obres que avui pengen a les Finestres d’El  Trabuc formaven part de la individual que vam poder veure fa mig any  a Montcada i Reixac.  Podríem dir que va ser de les exposicions que no vam poder explicar al blog Aleix Art, perquè la vam anar a veure poc abans de tancar-la. I com que la volíem comentar, i si no es veu, no existeix, l’hem portat a Centelles. Ara s’està quieta: l’exposició en sí a Montcada subratllava el reconeixement de Moroldo en un premi de pintura local. Com a artista la línea de batalla en premis segueix activa, perquè el mercat artístic al nostre país és bastant erm. No hi ha vida. Potser per això l’obra del nostre artista juga amb alegria amb els negres  i els tons foscos i en fa barrera per filtrar l’esperança de la llum i els colors vius.
En les obres primerenques d’un grans artista com Ràfols-Casamada, el pintor català, no se si va haver de fer un cop de puny i decidir mentalment que no feia paisatges, sino obres abstractes.  Poden ser les dues coses perquè en les peces frontera, només canvia el títol. En Moroldo també sembla que espiem paisatges. Però no són familiars, ni tenen signes descriptius singulars. No és difícil deixar-se endur per la imaginació i especular amb els neguits de l’ànima de l’artista, que crea paisatges interiors fets de llums i sombres. Llums interiors que connecten amb una mirada filosòfica o espiritual, per la que no calen textos instructius: mireu i gaudiu. Assumir que no són paisatges físics, és una conquesta  de l’art contemporani, particularment de la generació anterior, que encara no ha inculcat a tothom aquesta possibilitat, però que acceptem com a bona. Podria ser que Moroldo assumís aquest enfoc abstracte estan aquí (terra natal de Miró i Guinovart), però Veneçuela també està a la sombra de Nova York, i potser a allà ja havien assumit de temps, el que proposava un Rothko (de caire espiritualista i que per cert té etapes negres, com les pintures que va proposar per decorar el Four Seasons).
L’obra de Moroldo està feta de fragments i el conjunt dóna mides mitjanes. Moroldo ha practicat i assajat durant anys aquestes formes. Les seves “targetes” de paisatges interiors han participat sovint  en les altres exposicions i en les deliberacions del jurat del Premi Centelles. A vegades l’han seleccionat, a vegades no. Però no ha fet d’això un sistema repetitiu. Ja a Montcada, quan s’ha tractat d’abordar pintures més grans, Moroldo ha cercat completar el seu món de negres transparents amb la rotunditat de materials introduïts directament i cercant major sensualitat en l’expressió del gest que configura la base del seu llenguatge a dos nivells: entre el fons atmosfèric colorista i les teranyines negres.
Teoria en cocció

La galeta dels gelats, millora l’estiu a la Plaça

Redacció. La dinamització de la plaça Major, 
amb l’ús públic entregat als ciutadans, 
ha contribuït a convertir l’àrea urbana, 
plena de patrimoni, en encreuament 
d’oci i gastronomia, cada cop millor. 
En el Trabuc parlem de cafès i 
aliments lleugers. Però per l’estiu també 
estan preparats per mimar amb una 
oferta de gelats i refrescos de caire
 més artesanal. O en que el pas industrial 
permet encara intervenir als barmans, 
dosificant i presentant. Amb tot el que això 
resta de package innecessari i el que aporta de 
detalls com la galeta del gelat, la xufla de 
l’orxata o la fruita als tes.
Així que les pintures del Trabuc són un capítol. Un testimoni del procés de Moroldo, que en aquests moments ja ha revisat i deixat endarrere i que si féssim una nova individual completa, aportaria variants noves respecta la mostra de Montcada. L’encaix rendible difícil de Moroldo no li elimina les ganes per desenvolupar una pintura que en el fons és una vocació i una necessitat. I el més important és que la seva proposta reflecteix un estat genuí. I no és aquest el signe de contemporanietat, que reclamàvem a un artista per connectar compromesament amb el nostre temps? És igual quin sigui el llenguatge. Són importants les conquestes de les avantguardes i les aventures conceptuals.  Però ara, quaranta anys després dels grans espatecs artístics que van redefinir les arts, no arriba el moment d’acceptar que en els camins de l’art el que realment importa és l’ofici, el motiu (el que) i la capacitat de generar empatia? Tot el demés és camp per als prejudicis i els arguments interessats.
Aquest punt arriba  després visita i post per a l’exposició d’Artigau i Serra de Rivera (al blog), i abans del post en  preparació entorn a l’exposició  del MNAC, dedicada al període 1950-77.  La tria no coincideix amb  un criteri de ment oberta.

FILOSOFADA D’AGOST

Terra Santa a la vista

Gravat historicista de Jerusalem, amb informació que subratllen imaginari sobre la ciutat.


  • Recta final pels preparatius del viatge-pelegrinatge a Terra Santa, organitzat des de la parròquia de Centelles, que es farà la primera setmana de setembre. Reflexiono sobre els pros i contres d’un destí intrigant i que de moment he posposat per qüestions de voler i poder.

Centelles. Ahir hi va haver una reunió preparatòria, de darreres informacions, per encarar el viatge a Terra Santa que s’ha organitzat des de la parròquia de  Centelles. Es volia que fos un viatge de i per la comunitat. Al final, els centellencs que hi van són poquets i el viatge s’ha tancat donant entrada a viatgers d’altres indrets. Però al final es fa. Jerusalem i el seu entorn no semblen estar a l’abast del general dels centellencs. Això que estaria molt bé poder organitzar viatges de caire comunitari a llocs significatius.   
Aleix Art
Rajola de ceràmica esmaltada, del barri armeni de Jerusalem, 
que representa el Sant Sopar, que es situa en aquesta ciutat. 
Gentilesa de la família Vallduriola-Mataró
Però ara  d’entrada, Jerusalem, -baixo a l’escala personal-, era per mi és un dispendi important –podria haver estalviat,  sí. Però a més coincideix en dates que a l’empresa ja ens hi volen al peu del canó i no ens podem permetre triar el calendari vacacional. Però reconec que en contra, personalment, també hi vaig afegir altres pors, dubtes i criteris que no he resolt a favor. El  punt últim que no he començat tampoc a resoldre és que l’avió trasllada en poc temps la gent d’un lloc a l’altra. I amb això es canvia de coordenades de manera massa sobtada. Per un viatge ociós, però que pot aportar tant, millor com va fer Maillol, per anar a Grècia, que hi va anar a poc a poc, passant per diferents ports. Però nosaltres no tenim tants mesos per viatjar. I la dinàmica actual permet fer com transplantaments constants de cactus al Pol Nord. I la neurona asèptica indica que millor preparar els “grans desplaçaments” per adaptar-se i  disfrutar del lloc, havent completat un procés, com una escala de cargol, que al final, positivament tindrà una incidència important. La cosa va venint i ho vas preparant.  Així que abans d’anar a Jerusalem, el meu poc a poc, i segons el  meu criteri, crec que ha de ser anar a altres llocs “preparatoris”, més propers, que amb prou feines conec. Perquè no he superat els 2000 km a la rodona, en cap dels viatges “importants”.  Què hi ha d’Aquisgrà, Canterbury o Nursia o els pobles petits i grans (París, Londres, Roma, Túnez)  d’entre mig, que són molt més propers i també ens agermanen i parlen de Jerusalem?  No té sentit anar tant lluny de cop –que no és lluny-. S’ha de preparar i argumentar.
Dissabte passat vaig aconseguir quedar una estona amb la Bàrbara Virgil que és la centellenca, gran viatgera, professional dels tours culturals, que ha tramat el viatge a Terra Santa. Volia provar de plantejar-li els dubtes i pors, cara a un futur viatge al lloc. Com ha de ser el viatger que va a Terra Santa? És un lloc segur o no? Es pot visitar tot? Què els hi expliqueu? Parleu més dels conflictes de les comunitats o dels punts d’encontre?
La Bàrbara Virgil viatge constantment per la zona oriental del Mediterrani. En un arc que cobreix zones d’antigues comunitats que bé podrien tenir de lligam, la cadena d’expansió de la Humanitat, a través de la Gran Vall del Rift: Etiòpia, Jerusalem, Armènia. El Cristianisme també va seguir aquests camins terrestres. Els viatges que organitzen tenen finalitats diferents.  Pel què explica, sobretot són visites culturals, per a grups amb diferents mirades (laics, religiosos, estudiosos, etc).
Suposo que volen que el viatge suposi una experiència vital pels visitants que van a llocs singulars, a través de trepitjar el terreny i explicar-lo amb els guies. Per mi el viatge, a qualsevol lloc, ha de significar, per definició i com a condició, un enriquiment personal, comunitari (des d’un a tots o tots per a un), enriquiment per a estudis en marxa, enriquiment espiritual (enfortir llligams fraternals amb el  cosmos i éssers dels llocs). No em plantejo anar a Terra Santa o a Roma, per anar a la platja. Si bé passar-s’ho bé és important, però implícit en els altres fins.  Però Jerusalem no solament calibra l’atenció per la seva importància històrica i religiosa, sino també per sortir a les notícies, per misèries humanes:
Per la Bàrbara, aquell lloc, tot i la seva presència en la premsa, no és tant perillós. No li sembla bé que la gent tingui por, per ser qui és (els Occidentals por dels altres, com els jueus del món).  És del parer de que poden passar coses a qualsevol lloc i que el risc està repartit. De totes maneres els titulars hi són i la pólvora també. Per altra banda, no sembla fàcil visitar lliurement els llocs d’Israel. Almenys actualment. En molts llocs si va acompanyat. Com si el guia o anar amb grup fos una protecció, al mateix temps. I hi ha sectors o racons que estan subjectes a condicions no sempre coincidents amb els interessos dels turistes. De totes maneres si un va aquests llocs, ja ha de saber que no està a casa seva i que la història encara es dirimeix per vies més expeditives.   
Consumir llocs?
Coincideixo amb ella que ens hem de separar del turisme que pren les destinacions com un producte de consum, que no sap exactament on va i només valora el fet de poder fotografiar, comprar i usar el lloc, dintre una rutina hedonista, i que quan ha vist el lloc, marxa com si allò hagués caducat: “ja ho he vist, ja no importa”. La Barbara ens recorda que els viatgers a Terra Santa, i sobretot entre nosaltres, saben perfectament on van, perquè han sentit a parlar d’aquells llocs, tota la vida: Betlem, Natzaret, Jerusalem i altres llocs propis de la història bíblica i cristiana. Anar a allà és posar imatge geogràfica a un relat molt interioritzat per tots els Europeus, que fa  l’afecta que és com si ja el coneguéssim sense haver-hi estat. Però en canvi no ens adonem prou de la proximitat d’Israel amb Egipte o no sabem ben bé sí allò és un terreny més desèrtic o verd o on està Betlem respecta de Jerusalem i Natzaret i si el que havia de caminar Josep i Maria eren distàncies importants.
En el  cas del viatge centellenc sabem que estarà enfocat a explicar la vida de Crist, pels llocs on va fer feina i protagonitzar fets importants. Però a ningú se l’hi escapa que Israel i Jerusalem, actualment està compartit amb diferents comunitats que a vegades es busquen les pessigolles,  més enllà del conflitcte hebreo-palestí.  No pot ser que una visita cristiana, descuidi amb indiferència, la marginació o la violència amb la que a vegades es tracten homes, justament als llocs importants i entre gents que comparteixen textos sagrats que parlen de la pau i la dignitat humana amb termes bastant coincidents. Jerusalem és la capital, al mateix temps, per a la discòrdia i pels  grans exemples sagrats  i fraternals.  No podem passar per allà com esquirols!
Pel que ens diu la Bàrbara no és costum comentar aspectes de les altres comunitats. I no és prioritari accentuar els episodis d’encontre i diàleg. S’explica el programa que toca. A més a Jerusalem les comunitats estan perfectament dividides: Jueus, Armenis, Musulmans i Cristians. Però els signes de contactes i relacions són evidents (vull Romeos i Julietes intercomunitaris!). Virgil ens recorda que les sinagogues, en hebreu, tenen el mateix  terme que per a les assemblees eclesiàstiques, les esglésies (com a lloc de formació, a més de pregària). I hi ha pobles apartats de Jerusalem on les comunitats estan perfectament barrejades.  També hi ha el cas ridícul i paradigmàtic en la comunitat cristiana, pel que  pertoca a la cura i manteniment del Sant Sepulcre. L’espai inclou una església de pedra sobre l’espai. Diferents confessions cristianes es cuiden d’administrar el lloc, però amb una actitud gelosa i malaltissa pels límits i control pel què pertoca a cadascú. Per a la Bàrbara és una situació necessària per a cuidar d’espais importants per a molts. Però supera el ridícul quan s’equipara el valor de control d’una làmpada amb uns terrenys urbanístics; i quan se suposa que tots compartim el mateix text que parla d’amor, generositat i col·laboració. Després d’això t’adones de que aquells pobres del Sant Sepulcre han confós manies personals amb pretextos religiosos i que per tant estem lluny de que alguna  cosa  serveix-hi per construir la casa global, mentre ens perdem en els petits detalls.
Ex-cursos
 El que resulta més curiós de valorar, és que els cristians ortodoxos, encara se’n recorden com si fos d’una  espina clavada, de la croada que va assetjar Constantinoble, enlloc de Jerusalem. Vulnerats una vegada, altres pobles ambiciosos no van tardar en repetir-ho i en escombrar Bizanci. Em pregunto quants episodis antics (de mil anys) condicionen encara l’agenda actual fins aquest punt que pot generar ràbia o rencor. A vegades em sembla que si els musulmans estan emprenyats amb Occident, és perqué al segle XV, amb la nostra revolució científica, els hi vam xafar el seu predomini sapencial. Tantes estrelles que porten noms àrabs i qué queda d’ells, com a savis?     
Portada d’una edició anglesa d’El Talisman,
de Walter Scott. La novel·la, ben romàntica,
es troba també traduïda per Edicions 62, dintre
la col·lecció de grans obres universals (tapes verdes).
Visitar Jerusalem i els pobles del costat no m’atreveixo a equiparar-ho a les ciutats europees més properes, com Roma o París, per molt que totes puguin enriquir l’experiència. Així com quan entrem a una església observem un respecta especial, a Israel, l’atenció no pot ser menys important, tot i evitant caure en la idolatria i la superstició pels llocs. El tema és que Terra Santa és l’escenari i també el referent i cita omnipresent   per a Occident (Jerusalem, ciutat exemple moral, pel temple, per l’art, la literatura, etc). Cal una mirada natural, però conscient de la importància i si pertoca, connectada amb els favors de Déu.  Amb la Bàrbara vam parlar de que és després del viatge que normalment els viatgers, experimenten o fan alguna aportació important (tipus millora personal o regal a la comunitat). Com un acte de gràcies per la sorpresa per visitar els llocs. A mi encara em sembla que és abans d’anar a Terra Santa que un s’ha de com preparar, informar i també… fer com una promesa.  La proposta del viatge centellenc a Terra Santa s’ha plantejat  sempre com un pelegrinatge. Així doncs, tampoc es pot anar allà ben bé amb la pretensió de que  l’atenció espiritual la guardaran per cada celebració o reflexió circumscrita a cada lloc “sant”, com si la connexió espiritual  fos fragmentada o anés per hores.  Ens recorden una i altra vegada que la fe i l’actitud moral i cristiana ha de ser constant, dintre i fora església.  Però és estrany que la Bàrbara, que ha fet molts viatges a allà, no li consti que els altres pelegrins tinguessin una missió espiritual especial prevista. Ha  estat després que tot això ha sortit. Però per mi ha de passar abans: no podem esperar anar al lloc i que ens sorprengui, com si fos un regal o ens despertéssim, justament a allà. El lloc ja existeix mentalment, moltes coses ja les coneixem. Potser sí que pot refermar pensaments. Però si ens sorprèn ha de ser per coses diferents a les que se suposa un pelegrí desitja trobar-hi. Hi ha una part de la història que ja la coneixem. La mateixa que anima la fe. Aleshores el viatge és com una “confirmació”. Sumar la geografia  al relat històric i al diví. I si diem i creiem que és l’escenari real, per força s’ha d’anar allà amb una actitud respectuosa, crítica i agraïda. Agraïr és també donar i rebre. No trobo les millors paraules per resumir aquesta idea, però si cal ja ho resumiré més endavant. A veure i per acabar: si es va a Terra Santa, que és el país per antonomàsia dels pelegrinatges, la persona ha com d’assumir un compromís de que com a mínim, espera tornar millor del que ha marxat. I per això crec que cal fer com una promesa personal o col·lectiva, que retorni a la persona o a tota la comunitat, com a signe de la missió pelegrina del viatge. Cal una finalitat, més enllà que la curiositat. 
Per cert, a banda de la  Bíblia, un bon relat per anar a Jerusalem des del sofà és amb la novel·la “El talismà”, de Walter Scott. Ambientada a les croades és un bon text de diplomàcia i encontres secrets entre pobles enfrontats per interessos mundans.

TRIANGLE EMPORDANÈS (III)

Artigau  i Serra de Rivera, 
la realitat per davant de la idea

  • Els dos pintors barcelonin es reparteixen l’espai de km7 amb obra recent i fidel al seu combat. Fins diumenge.


Aleix Art
Artigau presenta a Camallera la sèrie dedicada a parres, raïms i noies que
estava preparant quan el vam anar a  veure per la pintura de l’entrevista-
debat. A l’Empordà podem gaudir  del punt i a part d’un cicle temàtic
que l’artista havia iniciat uns anys abans amb papers petits i que ha acabat
traslladant a formats grans. Pintures grans.
Camallera/ Centelles. Posem el tercer punt al triangle expositiu per l’Empordà, si bé repetim visita a l’espai de Km7 a Camallera. Era una visita prevista i esperada. 
Tots els artistes en actiu, es poden qualificar d’artistes contemporanis? O qué és el que fa que el seu treball pugui ser contemporani? És un joc de significats: si “contemporani” és “tots els que  treballen en el mateix temps o període”, sí:  tothom ho és de contemporni. Però sí “contemporani” ho volem interpretar en clau com del qui pren un compromís seriós per aportar o amb la voluntat de connectar per construir el present, interpretant o innovant, conscientment en les formes de l’art, potser aleshores es comença  a ser selectius. També qui actua per destruir o violentar, es fa contemporani. Però al cap del curs, només compte el que suma. En les exposicions antològiques de períodes, el criteri del comissari, agrupa o exclou artistes en funció d’aquest criteri de contemporani. Per a alguns –penso amb la nova del MNAC-, sembla ser que als 70 no es pintava i que les línies pictòriques més “tradicionals” es van anar fonent.  Això és mirar amb un calidoscopi trucat.
A Camallera, a l’espai Km7 tenim  l’exposició de dos pintors de carrera prolongada: Francesc Artigau i Xavier Serra de Rivera.  No estic segur que la seva “contribució” estigui valorada correctament per tots els que poden traçar relats històrics. El mesurador del temps encara no ha tret la pols, perquè fins ara, els tòtems que s’han remarcat són uns altres, empesos  per una interpretació tendenciosa del que és modern i el que no. La moda, el diner, el poder i coses de tota mena han desvirtuat el panorama. Però no l’han enfonsat! Perquè aquesta petitesa de mirades?
Francesc Artigau, com Xavier Serra de Rivera, un cop assimilades les etapes de formació i incorporades l’actitud i l’aventura contestatària –anys 60-, es van posar a pintar fermament i ja sigui mirant als grans mestres o cercant afinitats amb la pintura internacional del moment, sempre han pintat i han cregut amb la pintura com el llenguatge fonamental amb el que expressar-se.  Són uns pancaires. En el seu cas, lliurement, van seguir un camí especulatiu, entorn a la figuració. Tots dos han participat intensament de la vida expositiva a Barcelona i a altres indrets. De forma inqüestionable han incidit en la  pintura posterior, a través del mestratge directa o de l’exemple amb peces o, potser més ben dit, amb un estil o manera que ha creat una marca de referència.  Però la seva carrera sempre s’ha construït al mateix temps i a vegades visceralment  al marge que l’esforç d’artistes i crítica per donar preferència a l’abstracció, el informalisme, l’art conceptual  i els nous formats. Tot és vàlid, si l’art és sincer, però és enganyar no tenir en compte que, al marge de gustos, el treball d’aquests dos pintors, com el de tants d’altres,  també percep i interpreta el temps present i els seus neguits a través de procediments manuals, originals i molt antics,  que es poden fer tant o més contemporanis. Qüestió de voluntat. Perquè un cop assajat o practicat, l’art abstracta i tot el que s’engloba normalment com a art contemporani, també pot generar els seus academicismes i obres produïdes sistemàticament. La sistematització, és per molts la mort de la vida de l’art. Ser contemporani, no  és només qüestió de “com”, si no també de “què” i de no aborrir(-se).
 Som el 2015 i a l’Empordà hi ha obra nova de tots dos pintors. Cada artista ocupa la meitat de la sala gestionada pel també artista  José Luís Pascual. A mi m’hauria agradat més que les obres dels dos dialoguessin entre elles i estiguessin barrejades, com en una batalla sense sang. Però  tal com s’exposen  també va molt bé per veure com han construït i han experimentat unes sèries o una línea de treball que a Camallera  compta amb treballs recents, però que en tots dos artistes, formen part de línies formulades fa alguns anys i que continuen motivant-los. Són puntes del s seus icebergs
A l’exposició a Sant Joan de les Abadesses, Artigau ja hi tenia exposats alguns treballs en aquarel·la de parres i raïms. Tot allò formava part d’uns estudis de tipus de vinyes que anava fent pacientment. Algunes troballes potser havien passat a les pintures grans. Però no ha estat fins ara i per a Camallera, que Artigau ha passat el tema de les parres en pintures grans i els hi ha donat protagonisme dintre el seu propi món pictòric. Una pota que fa la pintura d’Artigau contemporània és perquè forma part d’un relat personal, fet de referències literàries,  artístiques i imaginació individual. Ell és l’autor de tot. L’individu és important. Les parres s’acompanyen de figures femenines.  L’estudi de la figura femenina, vestida, amb la  seva naturalitat i bellesa és un tema important en Artigau que en aquest cas  juxtaposa amb les parres. Sabem que un i altre tema s’han  preparat per separat. I que la pintura els ajunta. Els límits encara estan clars: la lògica de la llum encara els separa: en les parres, i amb el fons verd,  la preocupació és més com de modulació de tons per matissar fulles i transparències del sol. Les  fulles bordeus incorporen l’avís general: no és un problema de llum, sino de color. Tot i la figura femenina oposen colors al conjunt, per donar vibració a la pintura. Però les noies no semblen adonar-se de que estan a un camp, sino que estan allà, semblen amigues urbanes i “actuen” pel pintor.  Les pintures estan al servei de la pintura, i dels neguits de l’artista, no de representar una escena natural de la verema. Res d’idealitzar les costums!

En matèria

A.A.
Serra de Rivera ha recuperat la pràctica d’apranent, de pintar sobre cartró,
amb oli. Però perquè és un recurs agraït: pintar amb oli sobre cartró es veu
que és tota una experiència. Però en aquests treballs del 2015, Serra de Rivera
hi aplica tota l’experiència i la seva actual idea sobre els temes 
de natura morta. A Camallera també hi ha pintures d’altres gèneres.
En el cas de Serra  de Rivera les referències –el citacionisme és un tret de la societat neobarroca-, és amb relació amb certs pintors moderns del passat.  Dels que carregaven el pinzell de matèria oliosa. Ell va ajudar a refer el retrat i també la pintura d’espais interiors, del taller amb la model. Fa natures mortes A Camallera veiem pintures de tots aquests gèneres i tot i el seu origen antic en la història de la pintura moderna europea, no hi ha cap dubte que és pintura del segle XXI.  El matís és simple i natural: per una banda,  elabora per a nosaltres, tècniques de sempre, les revisa per aconseguir transmetre unes sensacions d’espai i llums.  Serra de Rivera –i en converses amb ell-, la idea és més que cada obra és un exercici diferent i que sap com comença, però no com acabarà, perquè la pintura el condueix i té uns límits. Pot preveure o dir que hi ha punts variables, però hi ha un moment que la pintura diu prou, i en tot cas, ha de continuar en un altre tela. Però quan diu prou, les peces s’ajusten, connecten i hi ha energia, hi ha empatia. Però no és com amb Abancó que semblava que pintés  sempre la mateixa  obra, com en un procés de reelaboració, evolució i  millora constant. Sinó que és com si partís d’un camp més ampli de possibilitats d’estil  i procediment i en funció del seu cuquet intuïtiu, predeterminés una obra amb més o menys matèria. Aquesta versatilitat, aquest ofici el fa lliure. I aquesta llibertat connecten amb nosaltres per la manera com encadena els temes per pintar i com els hi treu el suc, perqué siguin “pictòrics”. En Serra de Rivera  no hi ha més literatura que l’objecte que té al davant. Les seves models no són Venus, sino formes  que aborda per exaltar-na la simpatia. Això és un concepte antic, però encara és vàlid. I en alguns casos, el nostre artista, reinterpreta els gèneres històrics amb mirada de persona,  que  gràcies al cinema o la  fotografia, es pot plantejar els punts de vista o perspectives convencionals. Serra de Rivera és especialment contemporani –penso-, quan  és capaç de concentrar el procés en es objectes que representa.  Del  conjunt de l’exposició destaca uns olis sobre cartró, que són natures mortes. En ells, el punt de vista és un contrapicat. El punt de vista que tu o jo tenim al veure les coses al passar pel costat de la taula o al aixecar-nos d’una cadira, amb una taula de marbre d’un bar. Els objectes, la tassa, el plat –i en ell, la fruita, la cullera, la composició-, queden per sota. Aquest punt de vista és el que ha introduït i el separa del bodegó tipus anterior. Això i  el fet que només –en els cartrons-, pinta  i detalla amb oli, els objectes. El fons no està pintat. La pintura es concentra en el què representa i això també és un ingredient interessant,  ja que no completa la pintura, com en un formalisme acadèmic de pintar-ho tot, sino que va a l’essència i al fragment. I aquests són conceptes que connecten de ple amb la sensibilitat del nostre temps.

 Serra de Rivera i Artigau no  tenen problemes amb el com, perquè són gats vells de l’ofici. La seva actualitat està en trasmetre’ns el seu jo individual, a través d’una mirada curiosa de la realitat, feta de sensacions, records i referències de tota mena. Això està al marge d’etiquetes teòriques i té més a veure amb opcions d’estils i maneres i gustos de pensar i sentir.