Treballs d’estiu: galeries sota la calor (I)

La Marlborough refresca l’espai d’art

En tres post, més o menys seguits, esmentarem un trio de noves exposicions que pertanyen a galeries de Barcelona. Un triangle de bones propostes que desafien la calor i la tònica de que els mesos d’estiu, la nostra Capital, es buida d’oferta d’art contemplatiu 
(però també tenim novetats al MNAC i a altres llocs). 
Evidentment, no tardarem tampoc a introduir posts relatius a l’oferta que, com una traca, ha esclatat a l’Empordà, un lloc darrera l’altra: des de Cadaqués a Camallera, a Torroella, a Castellò o més amunt, Ceret i Le Barcarés (França). 

Marlborough
En l’escultura de Lipchitz es veu bé que el treball inicial
surt de treballar material plàstic com el fang
Barcelona/ Centelles. Dissabte al matí érem per Barcelona. Abans d’empenya la gran porta de la nova Marlboroug (fa un any llarg que són a Enric Granados, 68), ens  vam assegurar que anàvem bé de temps  i no vam entrar a dintre sense recuperar abans la frescor i la pau d’esperit que cal per entomar bé les peces penjades.
 Coneixem bastantes galeries ja, i cada una, ens fem la imatge mental  que té la seva idiosincràsia. I n’hi ha  com la Marlblorugh que no sabem si és el nom o la manera, imposen un ritus o un respecta “eteri”. No hi ha dubte en la selecció curosa i el conjunt o la proposta, sigui quin sigui, es manté sempre dintre una espècia de constant “vibració estètica” (suposo que és la voluntat de fer un espai neutre, internacional i amb propostes d’art més aviat segures). Sigui com sigui, un cop feta la primera volta per la sala, l’artisticitat de les peces aflora, i tota complicitat, quotidianitat, humanitat i el joc amb el gust i el disgust acaben fent-se naturals. Això no es pot contenir.
 L’observació que he separat, potser es veu a venir que rodeja el comentari a una exposició col·lectiva. I és això: la setmana passada la Marlborough de Barcelona va reunir peces del fons propi i d’altres a l’abast, que pertanyen a les seus d’altres indrets (Madrid, Londres, etc.), per vestir una col·lectiva d’estiu. Tinc apuntats els següents noms: Juan Genovés, Luís Gordillo, Manolo Valdez, Paula Rego, Juan Correa, Pelayo Ortiz, Jacques Lipchitz i Ahmet Günestekin. En falta algun, però els dos darrers són els que vaig trobar més interessants. Els altres, una mica ja sabem per on van: Valdez sempre és resolutiu, però l’escultura de bronze de Lipchitz ens traslladava, de cop, a un context més “arriscat”, el 1943. Les seves solucions –ara- potser no són molt diferents a les d’altres escultors moderns, però la data de “Sketch for Benedictt II”, ens posava en òrbita de la Segona Guerra Mundial. Lipchitz no pertany al context germànic dels que van silenciar-se o fugir –no surt pas al llibre dels cent anys alemanys-. Sinó que és un escultor de Lituània format a París. El cas és que l’incorporem al quadern d’apunts, per recordar-lo i perquè ja tindrem ocasió de profunditzar-hi més: al retorn de les vacances, al  17 de setembre la mateixa Marlborough inaugura una individual dedicada a aquest artista modern.

Noves cites

És casual que aquest artista “engrescador” tingui exposició aviat. Però passa el mateix amb l’altra artista  “curiós” que serà el següent a exposar: Ahmet Günestekin. Es tracta d’un pintor actiu. Un turc kurt, segons ens informa la Laura Rodríguez, una de les galeristes de l’espai. Podem veure una pintura gran –els formats de la col·lectiva són mitjans o  grans-, de fons negre amb una taca grossa, en forma com de ventall o un drapejat multicolor, però amb potència expressiva i estètica. Potser pensem amb un ventall perquè les pinzellades semblen de fils brodats. Dissabte a la tarda, en una fira de botigues al carrer, un paradista tenia coixins amb robes estampades d’estil orientalitzant. El cas és que Günestekin ens trasllada a un altre context que, a priori, té bastant a veure amb aportar ingredients d’altres contextos  i amb l’atenció latent a Occident per les coses de les cultures del Llevant planetari.  Però sempre resulten interessants les aproximacions occidentalitzans d’artistes d’un context “d’out-sider” (potser falten més dades). Per això esperarem a veure què dóna de sí. Però la peça i les obres seleccionades per aquesta Col·lectiva resulten uns bons representants per refrescar empaties artístiques de diferents tarannàs i fer com un aperitiu “d’artistes a l’alça”. 

JOAN ABANCÓ

Moià acull l’homenatge pòstum


Aleix Mataró/ Aleix Art
Vista general de l’exposició. És  difícil fotografiar una pintura en concret, perquè cada una explica alguna cosa i val més fer una bona visita, si teniu temps.
Moià/ Centelles. El pintor Joan Abancó ens va deixar fa un any. No podia fallar una exposició d’homenatge que es pot veure encara a la sala del Casal de Moià, la flamant  nova capital  de comarca,  fins el proper diumenge, 5 de juliol. Amb prou feines, sis dies –tres caps de setmana-,  ha durat la presentació pública de la selecció preparada per comissaris i familiars, amb el propòsit de resumir les principals etapes pictòriques d’Abancó.  La mostra admetria visites i revisites perquè és l’obra de tota una vida, completada.  D’altra banda tenim la dada de que en plantejar-se l’homenatge, s’havia tantejat portar la proposta a Manresa i que es va descartar.  Sincerament no se on tenen el cap els polítics culturals, que desinflen homenatges quan realment es fan. Personalment, Abancó, crec que es mereix figurar entre els artistes que han treballat bé i dur i han destacat en el seu camp, en contra del seu context particular:  etapa de la postguerra, a la “perifèria” de Barcelona i precarietat de l’ofici vocacional. Recordem que l’obra dels artistes solen requerir d’uns receptors  i que la pintura, suposa… La bona pintura suposa sempre un enriquiment de l’ànima que cal facilitar, igual com si la música no sona, no se sent.
La sala del Casal acull pintures de diversos anys. Corresponen, bàsicament a cada dècada. La peça més antiga és de 1939. Les més tardanes que tenen a la mostra, daten del 2002. No hi ha les obres més recents, si bé és sabut que Abancó va pintar fins als últims moments. Perquè era un pintor incansable. El coneixia molt poc –de  tres o quatre cops-, però el vaig poder saludar i parlar-hi i em  va quedar la idea d’un “pintor-guerrer” (els seus records de referència respecta a la meva família, es remuntàvem als meus avis i tiets-avis!).  Les pintures que s’exposen són diferents, però em sembla plausible observar que Abancó és com si hagués estat pintant sempre la mateixa obra. I que en cada tela no va  fer més que anar penetrant la matèria. La pintura del 1939,  oli, sobre fusta, és clara i de factura acadèmica. Llum mediterrània. La llum serà important. Però a partir d’aleshores i a mesura que els anys passen –en l’exposició-,veiem com Abancó reestructura tots els objectes representats i els separa del seus objectes o espais veïns, amb línies gruixudes. L’estructura, la representació dels volums, la fidelitat als tons de la terra –rural i urbana-, serà com el caldo de licor que pictòricament, Abancó anirà destil·lant i explorant. Cada obra sembla un problema, un exercici  que Abancó entomava i mirava de resoldre fins que sortia. I potser no es resolia mai del tot. Escric impressions  i per això voldria apuntar que l’obra de l’Abancó em sembla la d’un artista “constructor” d’una pintura, que amb plena consciencia i tenaçment, l’artista volia que fos “viscuda”, “genuïna” i pintura com la que penja a les millors galeries i museus. Per això crec que  és una pintura amb empatia i on s’hi pot aprendre.
Per tot això crec que l’exposició voldria més temps. Més dies perquè acabi d’impregnar el seu àmbit receptiu. La seva obra hauria d’interessar  a veïns i també als de fora. Caldria deixar que se’n parli, que es frueix-hi.  Quinze dies sembla més un formalisme per complir, que una resposta ferma a la voluntat que aquella obra perduri en el temps, més enllà del seu gaudi habitual en entorns privats.

Pintor dels voltants

L’exposició comissariada per Eva Permanyer, Carles Riera, Marina Berdalet i membres de la família, funciona perquè és representativa de la producció del pintor. Ens adonem del seu amor reconegut pel territori més immediat. Pels temes rurals, per representar elements identitaris en crisis –carrers antics, masies, parets de pedra, molins derruïts-. Són obres que se n’hi pot treure molt suc.
A,M,/A,A,
Moià: els diumenges a Moià també és mercat, com a 
Centelles. Hi ha de tot i les botigues també estan obertes.
En una de les parades, per cert, hi ha el gendre d’en Musach
que ven roba amb estampats propis. L’església parroquial,  
el museu Rafael de Casanovas o una volta pels seus carrers,
prometen una bona visita. A més, actualment  des de Centelles,
es pot fer tot el camí pel Puigsagordi, casi bé tot asfaltat i el
tros de pista de “la maqueta de tren”, està arreglat. Vint minuts.
Com a centellenc sí que trobo a faltar una referència explícita a la seva estada a la falda del Puigsagordi, on va fer obra, col·legues i va continuar la seva formació com a pintor i va encomanar el seu entusiasme a altres. A l’exposició no hi ha cap tema centellenc. Però, en canvi, el dia de la inauguració, dos artistes de primera línia, centellencs, Josep Musach i Jordi Sarrate van col·laborar en rememorar a Joan Abancó durant el pròleg públic. I no es tractava d’una participació forçada: Abancó va ser un dels fundadors del Premi Centelles, i tal i com recorda en Musach.  Abancó estava al cas i va ser molt crític amb la seva evolució. El Marçó vell, pinacoteca local, guarda també  un Premi Centelles, guanyat pel pintor de Moià, dels primers que l’ajuntament va decidir començar a guardar per formar un fons pictòric. Abancó havia treballat al taller de pintors-decoradors dels Musach. I allà va compartir la passió per la Pintura, amb un jove Musach  que aleshores s’estava formant i amb qui va tramar una bona amistat. En Musach, uns deu anys més jove, també gaudeix avui d’un respecta especial com a pintor i instigador artístic. Jordi Sarrate, un altre gurú de l’art centellenc, també havia passat pel taller dels Musach, però –sent el més jove dels tres-, va derivar el seu interès artístic cap a altres sectors (art povera, art protesta) i últimament gestionava l’associació Amics de Centelles, que ja va acollir fa poc una exposició dedicada a l’Abancó.
Està bé la voluntat exposició de Moià de remarcar l’atenció d’Abancó amb el seu entorn. La fan allà i és d’allà. Però m’hauria agradat un repàs menys localista i més atent a visites a altres indrets. També voldria que la nostra vila del Congost, s’enganxés a col·laborar en l’homenatge, perquè es tracta d’una obra important, en part ens correspon i el gest val la pena. Però al final, mirant l’obra, m’adono que en Abancó, el tema és un pretext, i que el tema  tema, és el “com”. I aleshores, tot sembla perfecta!

GALERIA ARTEMISIA

Les Franqueses remira l’obra de Ramon Bufí

Les Franqueses V./ Centelles. Al costat de l’església de Corró d’Avall hi ha una galeria d’art. La galeria Artemisia (c/ Sant Ponç. 65). Va ja algú ironitzar que quan van inaugurar, ningú li donava ni sis mesos de vida. Ara ja en porten al voltant de quaranta-vuit. El cas és que divendres, a quarts de nou, encaraven una nova exposició individual. El protagonista: Ramon Bufí, pintor granollerí, de 79 anys. La mostra és un repàs a les seves principals tècniques, temes i etapes.
Artemisia/ Aleix Art
Una de les aquarel·les exposades a Artemisia, 
obra de Bufí, dedicades a l’entorn de Llerona. 
Artemisia, com les de Consell de Cent de  Barcelona, és un negoci privat de promoció i divulgació artística, el porta i cuida la Cristina Requena. Vam saber de les seves activitats, sobretot arrel de l’anterior exposició,  amb gravats de la Rosa Permanyer. Es pot aprofitar la visita a l’exposició per conèixer el fons de la galeria, que s’exposa i inclou dintre l’ espai visitable, però en un nivell subterrani.  La galeria de la Cristina Requena prioritza als artistes del seu entorn. Permanyer viu a Caldes. Ramon Bufí viu per la zona de les Franqueses. La seva obra, pel què van explicar, és la d’un veterà,  que s’ha guanyat una repercussió local important –com l’Abancó a Moià, Joan Capella a Montcada o Abelló a Mollet -. També Bufí actualment està present a cases il·lustres i amatents de l’entorn. L’alcalde diu que en té al despatx de l’ajuntament i a casa seva. Per això la retrospectiva pot ser un homenatge a aquest veterà i per això la galeria Artemisia va sumar la col·laboració del consistori municipal i també el suport d’altres talents locals. Tot per un i al mateix temps, tots per reclamar l’atenció sobre les qualitats dels habitants de Les Franqueses. En la inauguració, per exemple, es servia un cava lila amb gust de xocolata, produït per un celler local.

Entrem en matèria

L’exposició de Ramon Bufí, més que reunir molta obra és un compendi de peces seleccionades. Es pot veure fins el 31 de juliol. A la sala principal, a nivell carrer, hi ha les peces de pintura més representatives. Al subterrani també hi ha algunes perles seves, però el primer contacte amb la seva obra són uns grups de pintures a la sala principal a nivell del carrer: aquarel·les, pastels i olis. I també dibuixos amb carbonet i també tres gravats calcogràfics. Finalment  hi ha un dibuix amb tintes xineses reduïdes amb aigua, que representa el curs actual de Bufí. Després de la visita “introductòria” i de tastat el cava lila, vam poder parlar amb el mateix artista i ens va confirmar que tota l’obra exposada, o està feta “in-situ” i a “plein air”. O disposa, entre mig, d’un dibuix –o una fotografia-, des d’on han derivat els gravats. Però la idea, és que tota l’obra és de “producció immediata” , de la idea al suport, primer atac, l’error s’assumeix, el resultat és un exercici completat.
Olis, pastels i aquarel·les fan sobretot referència a paisatges. Hi ha moltes referències als turonets de Llerona. Però no penseu molt amb “entorns verds”, perquè precisament una de les singularitats de Bufí és que destaca els cromatismes adjectius de l’entorn  donats , ja sigui per la geografia, l’estació o l’hora del dia: argilosos, grocs, blaus marins i verds camuflats. Bufí pinta amb taques i a partir d’una lectura impressionista dels temes.
Els dibuixos amb carbonet ens situen en un altre terreny: també són moments viscuts i coneguts. Però solen pertànyer a un entorn molt més social i urbà. De fet, podem  confirmar que Bufí ja fa temps que fa “d’urban sketcher”, si bé ho fa amb papers grossos. Però també és dels que va a una tertúlia amb els amics, treu el cartipàs amb els papers i dibuixa el què veu. Ens explicava ahir, que quan era jove, se n’anava al Casino de Granollers, es posava darrera la barra del bar i dibuixava àmpliament als jugadors de cartes o pòquer. A l’exposició d’Artemisia hi ha dibuixos d’aquests temes i també fets per Bufí a Tossa i en diverses ocasions.
D’alguns d’aquests dibuixos i d’altres fets in-situ n ‘han sortit els gravats. Els que s’exposen directament a les parets d’Artemisia són calcografies.  Planxes grosses de coure treballades amb aiguafort o aiguatinta. Hi ha una estampa amb la imatge de l’ajuntament actual de les  Franqueses –les antigues escoles-. També una estampa amb un catàleg d’esglesietes romàniques. I després hi ha un grup d’estampes dedicades als temes “urbans” de Bufí:  les tertúlies o llocs de vida social, com una estampa dedicada a la Fonda Europa, amb començalls i l’ambient de gent que ha fet del lloc una institució gastronòmica i cultural.
Si en dibuix i pintures, Bufí es mostra “impressionista”, en gravat l’estil és com si tingués més en compte l’exemple de Hogarth o dels  vedutistes venecians, ja que basant-se més en la línia i el dibuix, ens explica i dignifica coses del nostre país i temes quotidians, com les tertúlies, que formen part de la identitat local. Bufí és descriptiu en els gravats,  però quan pot en les aiguatintes hi ha com un sentit “aquàtic” i sobresurt el seu gust per les taques pictòriques, a través d’uns fons “embrutats degudament”. Destaca també que tira els gravats amb tintes de colors verdosos oliva i que a la part inferior de l’estampa sempre hi ha un segell identificatiu de la col·lecció a la que pertany el tiratge.
A la part inferior de la galeria hi ha altres obres de Bufí, però criden l’atenció una carpeta amb unes sèries de linòleums amb  figures i altres temes –com la decoració per una tapa d’una guitarra- que són d’un estil d’aires molt clàssics i totalment diferent al conjunt de l’exposició.  Per la seva dinàmica, el linòleum estampa sempre amb un sol color, però Bufí combina diferents planxes i entinta també diferents parts amb tintes diferents –potser utilitza la tècnica de la planxa perduda. La línia sol ser la part buidada i és blanca. Són treballs d’un estil com bastant sintetitzat i també tirats amb un  tipus de tintes d’aspecte “boirós”, com  si fos aquarel·la. És un treball  interessant, certament.

Per altres racons  de la galeria es poden veure algunes tintes xineses de les que fa actualment en Bufí. Són interessants però potser fora millor parlar-ne un cop l’artista hagi com conclòs un cicle experimental amb aquests papers. Perquè una  cosa és resumir seixanta anys de carrera artística i l’altra entrar a analitzar unes peces que s’allunyen bastant del conjunt. Gràcies a Artemisia ara tenim una altra mà artística a la que vetllar i anar descobrint. La galeria es troba al carrer Sant Ponç, 65, de Corró d’Avall, molt a prop  de l’estació de tren de les Franqueses.

JORDI SARRATE A BADALONA

Artista entre poetes

Aleix Art
Detall del sector dedicat a “La Fàbrica”, amb els tapissos.
Badalona/ Centelles. Estem acostumats a que quan en Jordi Sarrate fa una exposició,  els primers destinataris som els de Centelles. Però a vegades, aquest artista, un dels veterans de la creació artística de la falda del Puigsagordi,  fa incursions a altres llocs. Perquè la seva acció no es circumscriu només  a casa nostra. Últimament ens havia habituat a passar emails d’activitats amb uns col·legues de Molins de Rei. Aquesta dinàmica ha portat també la visita a Centelles de col·legues del Baix Llobregat, com en Toni Moreno, fa ben poc.
És a Badalona on ara hi trobem una bona finestra expositiva dedicada a Sarrate. La història es diu  “Mar de poetes”.  Perquè ja hi ha qui ha vist que la seva tasca ha tingut una incidència més àmplia i en el context de relacionar art i literatura ell és un bon representant. A l’Espai Betúlia el comissari és en Víctor Suñol. El poeta vigatà i durant molts anys capità de l’Associació de les AAC’s de Vic ha comissariat una exposició amb el material de Sarrate dedicat a poetes (una proposta similar ja es va veure a Vic mateix). A Centelles ja coneixem la Col·lecció El Bordiol i la relació que aquests llibres de Sarrate han tingut amb grans poetes dels Països Catalans, com Miquel Marti i Pol, Miquel Bauçà, Joan Vinyoli,  Vicent Andrés Estellés i Miquel Desclot. Precisament l’ull de Sunyol es fixa en quina relació i en quines derivades han tingut els diferents poemes. D’entrada, més enllà de cada tiratge, cada aproximació poètica ha incentivat al Jordi Sarrate generar un corpus il·lustratiu. I a  vegades, de manera paral·lela hi ha hagut activitats com presentacions teatralitzades, algunes de les quals prou importants. I en molts casos Centelles hi surt pel mig. I aquí, és on hi trobem referències a “La Fàbrica” de Miquel Martí i Pol o a “L’Abelone” de Vinyoli en que, a més d’espais, també hi ha referències als actors i rapsodes que hi han col·laborat.
 El que tampoc passa desapercebut i que Sunyol  destaca ja en el primer text de sala és que darrera cada “Bordiol” Sarrate ha anat bordant un contacte directa i personal amb cada poeta. L’obra exposada a Betúlia, és fruit d’una gran complicitat entre l’artista i entre poetes que actualment són estimats per tothom.
A.A.
Ullada a l’estructura espai però també als papers penjats
amb la intervenció dedicada a la poesia d’Estellés
L’Espai Betúlia està situat en el lloc d’una antiga fàbrica tèxtil de Badalona. No us se dir amb exactitud què han conservat i què han fet de nou. Però l’arquitectura visible és una passada: la meitat de l’espai és una biblioteca i l’altra disposa de l’espai expositiu, tallers i un auditori. El dia que hi vaig anar –divendres passat a la tarda-, hi feien la presentació d’un llibre de poesia. L’autora llegia poemes i al final la gent demanava qüestions sobre el procés creatiu. A poc a poc,  i sense fer soroll, vaig anar mirant l’exposició de Sarrate.  Vàries vegades: perquè d’entrada es veuen les pintures i els gravats tan familiars: la gran pintura blava amb els trossos de mirallets, les sèries noves i darreres per a Vinyoli –amb les planxes de pneumàtic o l’home penjat- i sobretot els linòleums –amb les planxes “enguixades”- de la “Fàbrica”. Al mig hi ha un senyor biombo amb els collages i “objectes trobats” que Sarrate va anar reunint per fer “El Bordiol” per a Desclot: amb el “martí mocós”  fossilitzat, la bossa de la Sirena i multitud de material  perenne i caduc, que l’artista centellenc va anar fent servir per descriure  els poemes.
Això i tota l’exposició són també  apèndix i a vegades inicis de recorreguts per a les distintes etapes creatives.  El Cançoner amb la Pilar Cabot i en Jordi Domènech –que no hi és-, són de la mateixa època. Però això o l’aproximació a  Espriu, a través d’El Tarot  o els homenatges més propers a Palau i Fabra, han quedat aparcades, perquè el fil conductor són els Bordiol i en una carrera de tants anys, no hi pot pas ser tot.

Bon lloc

A.A.
L’Espai Betúlia és discret per fora.  Per dintre val la pena.
Però en canvi sí que, dintre de la selecció, hi ha peces que desconeixia i que no se fins i tot si pels “centellencs de tota la vida”, seran noves: hi ha tres tapissos vinculats amb “La Fàbrica”. En un d’ells, a part de la paciència en el motiu teixit, hi ha puntades amb noms. Em  criden l’atenció dos: Rosa Pous  i Magadelena Parés. També hi ha l’obra d’il·lustració i El Bordiol preparat en relació a la poesia de Vicens Andrés Estellés. La presència d’aquesta mà literària permet relacionar directament Sarrate  amb Ovidi Montllor, ja que era el seu poeta de calaixera (igual que Espriu, per Raimon, per exemple).  I també el  treball il·lustratiu m’era desconegut:  papers vegetals en  els  que Sarrate hi ha dibuixat l’estructura geomètrica del joc de la “xarranca”. I a vegades també hi ha la forma com d’un paper doblat com un sobre,  amb les puntes cap al mig. Dintre de les estructures,  Sarrate hi va fer intervencions.  A més, en aquest cas, en que Sarrate, a més busca persones que presentin  els seus llibres d’art, el prologista és Jordi Sarsanedas, prou vinculat amb Badalona. En resum: la proposta  de Sunyol sobre l’obra de Sarrate, val la pena.  I és, si no un pretext magnífic  per conèixer el continent. L’Espai Betúlia ocupa l’antic espai de l’empresa Casacuberta i es troba al carrer Enric Borràs de Badalona.