Pintures paral·leles

Quan estava a punt d’inaugurar-se l’exposició de José Antonio Montecino al Marçó vell de Centelles, vaig adreçar a l’artista unes poques preguntes per poder precisar les característiques de la seva pintura. Les seves respostes es van fer servir per un article pel 9nou, el diari comarcal. Però no vaig utilitzar-les directament i crec que tenien apreciacions o respostes prou interessants. Al mateix temps també vaig tenir notícies de la inauguració d’una exposició de l’Hugo Fontela, a la galeria Marlborough de Barcelona. Els de la galeria el presentaven com un artista reconegut i especialment “jove” (1986). Vaig pensar enviar-li també les mateixes preguntes, lleument adaptades. Ja  que tots dos artistes són de dues zones properes entre sí, d’Espanya:  Montecino és de Zàmora, mentre que Fontela, de Grado, Astúries. Tots dos  van respondre el petit test. M’hauria agradat publicar-ne una tercera, però no he obtingut les respostes. I per tant aquí sota segueixen les respostes dels dos artistes de l’oest peninsular, i les deixo tal i com les han respost ells amb castellà.

 

Cuestionario a José Antonio Montecino

¿Qué texto o textos tuyos apoyan  o resumen mejor el discurso de tu pintura actual o de la expo?

Te dejo este texto que escribí para una de las últimas exposiciones. Espero que te sirva:
“A la hora de contemplar un cuadro, independientemente de su estilo o tendencia, o de los elementos que configuran su estructura (la composición, los colores, el ritmo, el equilibrio, etc.), hay también algo espiritual e inexplicable, que convierte la contemplación en un acto en el que se funden, inevitablemente, el juicio espontáneo y los sentimientos más diversos, propiciando, en ocasiones, un vínculo sorprendente e inesperado con aquel que lo contempla. No se trata tanto de buscar como de dejarnos encontrar, entendiendo que cada cuadro, al igual que un paisaje al aire libre, es un territorio abierto, capaz de atraernos de una manera especial o de dejarnos, simplemente, indiferentes.
 La propuesta de esta serie de pinturas no es otra que la de mostrarse como espacios que apenas se insinúan, para que sea el observador el que acabe de completarlos, descubriendo frente a ellos sus propios paisajes.”

¿Las obras presentadas forman parte misma serie Premio Centelles o esta pieza marcó un punto de revisión?

Las obras de esta exposición pertenecen a distintas etapas de la serie Paisajes de silencio que, como es lógico,  ha ido evolucionando y haciéndose más compleja en el aspecto formal, aunque no en su esencia: la sencillez formal, un cromatismo limitado y el querer jugar con las posibilidades que ofrece el primer plano y aquello que “late” detrás de él.

En tu obra entreveo como una referencia a los entrelazados de origen celta. ¿Hay por ahí algún intento de actualizar herencias visigodas? 

Los entrelazados han estado presentes en la historia de la humanidad desde sus inicios, como herramienta, como utensilios y como ornamento.  Además de la textura visual que crean, los entramados de algunas de estas obras buscan una visión más poética que invite al espectador a descubrir la metáfora, indudablemente subjetiva, que el cuadro le ofrece.

¿Te es fácil abrirte camino y evolucionar como artista en Zamora? 

Desde mi punto de vista, es posible evolucionar, independientemente del lugar en el que uno viva. Es más bien una cuestión de actitud y dedicación. Lo difícil en una ciudad  pequeña es, a veces, poder mostrar el trabajo realizado y que este tenga repercusión. La forma que yo he encontrado para mostrar y poner a prueba ese trabajo es a través de diferentes premios de pintura en los que un jurado cualificado e independiente valora esa obra. En mi caso el noventa y ocho por ciento de las exposiciones en las que he participado han sido fuera de mi ciudad.
 ¿Ha mejorado la profesionalización del artista?

Hoy en día, los artistas están tremendamente condicionados por un gran número de circunstancias que impiden la dedicación plena a ese trabajo artístico. Entre ellas están la situación económica general o la falta de una apuesta real por parte de las galerías. Yo sigo considerándome un simple aficionado que, cuando pinta, trata de realizar su labor creativa de la manera más profesional posible.

 ¿Han ayudado en eso los museos o centros arte moderno?

Los museos y los centros de arte hacen una buena labor de difusión, pero, en mi opinión, no de promoción suficiente de todos aquellos artistas que buscan su espacio en este complicado panorama de la creación en cualquiera de sus ámbitos.

¿Qué significa para ti exponer en Centelles?

Esta exposición cierra el círculo que uno abre cuando decide presentar una obra a un premio pictórico de primer nivel como el de Centelles, sabiendo de antemano lo difícil de esa empresa. Ganar ese premio y, además, tener la posibilidad de mostrar y dar a conocer una parte del resto del trabajo realizado en los últimos años supera las expectativas más optimistas.


Cuestionario a Hugo Fontela.

 

En tú obra es más importante la observación de la realidad o una realidad inspirada por algún texto?

En mi trabajo parto de una imagen que descubro, de un paisaje o escenario que me impresiona y que es el que hace que comience a trabajar, obsesionado por el imagen y por llegar a la intensidad es su representación tal y como la he percibido en la realidad. Leo mucho y de temas muy diversos y eso también alimenta mi trabajo.

¿Las obras presentadas suponen, en alguna medida, una evolución o actualización de las obras presentadas en tu anterior muestra?

Es una continuación de mi trabajo anterior, que estuvo bien representado en mi última muestra “pinturas extrañas” en la galería Marlborough de Barcelona, pero también entronca con series de años anteriores bastante representativas de mi trabajo, como pudo ser la serie de pinturas inspirada en los muelles de Nueva York.

¿Te es fácil abrirte camino y evolucionar como artista? ¿Según tu experiencia o tu percepción, crees que ha mejorado la profesionalización del artista? ¿Han ayudado en eso los museos o centros arte moderno?

Evolucionar como artista depende de un mismo, mientras que abrirse camino en el mundo del arte operan más factores, la evolución viene acelerada por el trabajo, cuanto más uno explora es uno mismo pintando, a mas conclusiones puede llegar y mas se puede demostrar la fuerza de la obra. Y abrirse camino es una suma de muchas cosas, donde el trabajo constante tiene especial protagonismo. La profesionalización del artista, alejada de estereotipos, ha sido importante sobre todo en mi generación, aunque aún queda mucho por hacer a ese respecto, y los museos y centros de arte han contribuido de forma positiva.

¿Qué significa para ti exponer en Marlborough? ¿Y en Barcelona?

Un lugar donde mi trabajo llegue a más público, y una oportunidad -Barcelona- de estar es una ciudad culta, interesada por el arte e integrada en el circuito cultural europeo e internacional.

 

 

Sant Jordi, també a Centelles

Centelles. Avui és Sant Jordi, dia dels llibres i de les roses. O de les roses i els llibres. A Centelles possiblement trobareu de tot, com a d’altres indrets del nostre país i dels llocs on es celebra Sant Jordi. No és només al nostre raconet. Però a la vila comtal, situada a la falda del Puigsagordi, avui, a part del mercat setmanal, també trobareu el que pertoca.

A nivell cultural i artístic, cal ara destacar la inauguració de la primera exposició dels 75 anys del Premi Centelles, al Centre d’art el Marçó vell, amb deu dels artistes premiats, que bàsicament agafen des del 1978 fins el 1998. L’últim Premi és el de la pintura de José Manuel Aznar Díaz, dedicada als mil-cent anys de la fundació de la nostra vila. La seva pintura amb l’escut dels Centelles i bandera de l’Ajuntament és la imatge del cartell de la mostra.

Hi ha altres artistes, Premi Centelles: Pedro Roldán, Pablo Rodríguez, Josep Prim, etc. També els pintors fills o veïns de la vila, com Albert Pujol, Joan Subirà. Ja tindrem ocasió d’ampliar la informació i explicar millor les obres.

Avui també hi trobareu una fira d’art i tota mena d’activitats que per un cantó o altre, de manera “programada” o no, assenyalarant que avui, particularment al nostre país, celebrem una festa prou important on, de manera especial hi surt guanyant l’amor i la cultura.

També es pot encara veure l’exposició a les Finestres d’El Trabuc, dedicada a recordar el puzzle de fusta, de 1908 peces, dedicat al cavaller i al drac, amb el que Centelles va assolir un rècord històric –durant un temps-, al construir el puzzle més gran del món.  Era un puzzle de 1908 peces que muntades van permetre mesurar un total de 767,35m2.

Adjuntem el pdf  del butlletí de les Finestres. El número 24, amb aquesta i altres informacions.

 

Finestres24

Visita al taller de Francesc Artigau

Apunts, capritxos i pintures amb independència

 La visita al taller del pintor ens permet connectar amb un aspecte del seu treball. Hàbil i tant sensible a la realitat com obert a representar el què vol que sigui. No cal dir que el color de les pintures és inconfusible.  Ser lliure és una actitud i l’art un bon vehicle.

Foto: Mireia Ribé

Barcelona/ Centelles. La visita al taller de l’Artigau anava motivada per conèixer  millor els projectes que l’artista tira endavant. Ara toca una exposició individual a l’estiu i un llibre il·lustrat amb dibuixos i aquarel·les seves,  per més endavant.  Ja hem escrit en altres ocasions que l’artista, realment, es comporta com un mestre de taller gremial, anant a pencar puntualment, cada dia, seguint un horari i fent la jornada de principi a fi, amb disciplina i ganes. Només amb aquesta actitud, en els seus setanta-i-pico  d’anys, Artigau pot donar sortida a tots els seus neguits i afrontar reptes, com els que prepara o l’hi ha encomanat. L’estima per l’ofici també es transmet en les obres, per forma, tema i resultats com els que van reservant-se en parets i carpetes.

Foto: M.R.

L’Artigau fa cinquanta anys que ocupa el mateix espai, en un antic taller de pisos de naus, del carrer Sant Pere més Baix. Destaca la llum natural, els estris localitzables i disposats. És molt xulo l’armari amb els potets dels pigments. Des  de l’entrada, a l’altra punta de la nau, on hi ha més espai i les coses semblen disposades com en un escenari o una arena, és on hi sol haver l’obra -ara el grup d’obres- que el pintor prepara.  Fa més de deu anys, a allà hi havia els papers del famós llibre il·lustrat de la historia del Tirant i la Carmessina. A allà s’hi van pintar les seves Rondes dedicades al barri i les teles que han viatjat a diverses exposicions. Ara hi ha les teles per a l’exposició i els papers pel llibre en preparació. També ha anat fent una sèrie d’aquarel·les dedicades a menjars o, més ben dit: a peixos, gambes, mol·luscs i també verdures que havia comprat al mercat, que havia representat  amb una habilitat  impressionant i els seus colors vistosos, abans o després de cuinar i sempre abans d’enforquillar-los.

Foto: M.R.

En un altre punt del taller ara hi té un cavallet petit, amb la tela amb un rostre femení pintat. Darrera, sobre una gran llar de foc hi té molts altres retrats de petit format. Això  fa pensar que el tema potser per a l’Artigau, com l’exercici d’assaig constant del violinistes, que constantment busca les sonoritats, per a que tota la praxis es retrobi en composicions més compromeses.

Dibuixos, blocs i àlbums amb croquis,  amb els capritxos, es veuen repartits per mides, sobre caixes, o mobles, o arxivats. Realment l’Artigau disposa de blocs molt grans i són també alguns d’aquests que han viatjat fins a llocs com Creta i han tornat carregats d’idees per a composicions sobre les teles. D’altres són més de butxaca i, metros i carrers urbans, serveixen aleshores de pretext constant. Les vies de la inspiració són inescrutables. La gent, la família, uns certs espais i temes es repeteixen i troben nous enfocs a les pintures que prepara, que ja tindrem ocasió de parlar-ne més específicament, quan arribi l’hora.

Aquí, vull destacar que, a part d’obra nova, i de retrobar la dimensió artística, la visita va anar molt bé per ajudar revisar  la “pauta  creativa” pròpia i fer-la més permeable. Sempre tenint el dibuix com un estadi inicial i pensant amb quines poden ser les seves pròpies motivacions.

Veure per crear

Foto: Mireia Ribé

Dèiem  que l’Artigau és dels que porta quaderns amunt i avall, quan va per llocs, que té blocs de diferents mides. I en els més grans (o en aquest es veu millor) el tema “primitiu”, inspirat de la realitat, en prou feines està insinuat. L’Artigau té una manera molt hàbil de representar, on aixeca sovint la punta, formant la silueta de les coses a partir de la línia interrompuda  de la silueta. Ràpid i suggerent. De seguida que hi veu recorregut, el motiu passa a resoldre els temes i qüestions, d’acord amb la seva mirada i recursos i el tema real original evoluciona cap a terrenys més artigauencs. Preguntat  per com  defineix aquest tipus d’inventiva, lliure i despreocupada de la fidelitat del tema original, Artigau, n’hi va dir, simplement “Capricis”. Capritxos  (igual que ja ens ho recorda Goya en els seus aiguaforts) i aixís ell també ho té apuntat a la  portada.

Foto: M. R.

No ens cal cap més terme, per il·luminar un altre direcció de dibuix on hi cap realitat i fantasia. I aquesta observació ha ajudat a revisar criteris per fer els nostres dibuixos, mantenint un respecte sincer per la realitat, fent conscients de que en un moment determinat i per unes motivacions, tenim dret a versionar-la. L’Artigau també ens va dir –que potser ja ho han dit molts-, que els dibuixos es poden repetir. No cal que el primer surti bé ni bonic. Que s’aprèn més dels errors que de voler trobar al primer intent, la perfecció. I que ell, aquesta aventura  de la persona davant el paper o la tela, cercant-hi el seu “jo”, sense por i sense por a  equivocar-se, era la que volia estimular als seus alumnes de la Facultat i d’on  hi ha impartit classes. El llibre que Artigau prepara, és per finals d’any. I l’exposició la farà a l’estiu a Castell d’Aro. També està prevista la seva col·laboració en l’exposició que es farà a Centelles, el mes de juny, amb obra dels artistes que han fet de jurat en alguna ocasió, dels 75 anys del Premi  Centelles. Les coses que venen ens permetran tornar a parlar en aquest bloc, i a on sigui, d’obra feta amb gust, agradable i suggestiva, sincera i independent.

Cap a croquis de diferents tipus

Detall d’un dibuix del bloc en actiu, amb un croquis d’Albarracín, acabat de manera especulativa, tal i com dóna idea pot ser un “capritx”

Des de fa uns anys,  amb el curs de Dibuix Urbà dels de Sant Lluc, vaig pensar que m’agradava  més dibuixar, si el que feia tenia un origen inspirat en la realitat, perquè això dotava l’obra d’un origen sincer, allunyat de la fantasia. De la mirada al paper i dibuixar fins a completar l’exercici perquè quedés bonic. Intentava limitar la imaginació per extreure formes de la realitat, que per si és suficientment “pintoresca”. En el taller, els dibuixos tenen un altre fi: alguns són idees per a un gravat. Reproduir els dibuixos a internet és fàcil i ràpid. De seguida la gent ho veu.  Però treu tota materialitat a l’obra. No té cap gràcia digitalitzar aquarel·les per fer circular còpies, ja que com el dibuix, són obres úniques. Així que vaig passar de fer fàbriques més o menys inventades, a fer estampes basades en dibuixos fets in situ, intentant mantenir l’esperit de l’espai, el tema i si hi entrava, l’anècdota (com els nens xutant una pilota al tema de la capella de Sant Antoni).

Però  el seguiment d’aquesta pauta creativa tenia un límit: per fer segons quins dibuixos, es necessita molt de temps.  I compartint el temps amb el de la fotografia  (que evito expressament) i amb altres amics, ho feia inviable. Fa poc vaig tornar a admetre acabar els dibuixos  de memòria o fer tota la composició a partir del record (així el dibuix del despatx d’una amiga). A partir d’aleshores han retornat els croquis. És a dir,  apuntar el tema,  però sense voler acabar el dibuix, ni que sigui bonic. La visita a un taller d’un bon artista, m’ha fet topar amb l’altra terme mig inqüestionable: alguns dibuixos ja no són visions motivadores de la realitat,  sino que s’inicien en croquis, que en estones posteriors, es poden completar per anar definint millor una bona idea. Els croquis passen a mans de la inventiva, una mica com hem vist que feia i ens ha explicat Francesc Artigau, a partir d’una visita, de fa uns dies, al seu  taller.  Així, que ara, en el bloc que porto, tant s’hi trobem “dibuixos de vistes”, com “dibuixos acabats de memòria”, com croquis, com “capritxos”. La sinceritat del principi es muda gràcies acollir noves possibilitats de representació. Revisar i aprendre.