Deriva a Sant Cugat: Serra de Rivera

El pintor torna a La Galeria amb vibrants olis de natures mortes i interiors domèstics

Sant Cugat del Vallès/ Centelles. Crec que no ho faré més textos de conjunt de vàries exposicions. Massa llargs, poca atenció a cada treball i encara no hi va cabre tot. De dissabte passat, faltarien les dues exposicions de la Sala Parés: Josep Hurtuna i Leticia Feduchi. Ja hi arribarem.  Tenim una mica de marge. I el cas és que de camí a la sala degana de Barcelona vaig trobar altres coses: primer volia conèixer a l’Esther Porta, que a partir de Sant Jordi exposarà a Artemisia (les Franqueses del Vallès). Aquesta artista posa parada a la plaça de Sant Josep Oriol. Aquell dissabte plujós no fallava, vam parlar i ens va recordar el seu lligam amb el grup Art-Tra i també que el què prepara per la galeria de la Cristina Requena, serà nou, ho presentarà a allà i tardarà a mostrar-ho a la parada de Barcelona.

Oli de Serra de Rivera, “Magranes en un plat i drap”, de 38×46 cm, en aquest cas sobre tela – Foto: La Galeria

Ja al carrer Petritxol, venint des de la plaça del Pi, es passa pel número 4: als aparadors hi tenien un dibuix de la Sok Kan Lai i una pintura del Xavier Serra de Rivera. Amb un cartell que ens remetia a la nova exposició d’aquest darrer, a La Galeria, a Sant Cugat del Vallès –c/Sant Jordi, 14-. Avui he anat a veure aquesta exposició santcugutenca, que és la segona que el pintor fa a aquella galeria (la primera, el 2019). La imatge del cartell és un angelet, una escultura pintada a l’oli sobre cartró gris. Suport que Serra de Rivera va incorporar, crec que al voltant del 2015, segons tenim anotat a la crònica de l’exposició seva a Km7 (Saus-Camallera).

Efectivament, el “putti” és a l’entrada, pintat al mig d’un gran cartró gris, amb força suport a la vista –no acabo de discernir si el fons està pintat o és el to natural, crec que és això. Com ja havíem vist fa tres anys, on la imatge del cartell era una safata lluent. I potser m’equivoco, però a la nova col·lecció de pintura, Serra de Rivera (Sant Joan Despí, 1946) ha anat més enllà: ara ja ocupa i ho tapa tot. I hi ha acabat abocant altres gèneres seus. Hi ha peces del 2020, algunes del 2021. I els temes dominants són natures mortes: el “putti” potser hi podria entrar, fruites –les magranes, les cebes, etc-. I també hi ha temes d’interiors, pel què entenc,  domèstics. I temes “mixtes”: les cebes a la cuina o la representació dels aliments en una taula parada per fer un “brunch”, que també llegeixo com una invitació a una celebració, a la festa, al goig de viure. A banda hi ha alguna peça d’etapes anteriors, obres sobre tela i temes protagonitzats per noies o models. Però les obres més importants són bodegons i interiors, recents.

Perquè hi ha una data que no ens passa desapercebuda: 2020. Això és l’any del confinament. I hi ha un tema dedicat a un dormitori. I un altre a la porta d’entrada, oberta, amb una bossa penjada –de menjar, segurament-  i el diari. A més pintures d’interiors amb miralls, cavallets del pintor i teles. En un s’autoretrata. I per tant, entenc que aquestes són pintures fetes durant el tancament decretat fa dos anys, amb les limitacions que va comportar. On l’artista aprofita al màxim tot allò que té a l’abast.  

Històries viscudes

Evidentment, enlloc de passar el temps fent pinzellades atzaroses, Serra de Rivera ho aprofita  per explicar històries: la bossa a la porta, el llit per fer amb el calaix obert. Sempre és una història de pintura, i quan els protagonistes són verdures o fruites, després, l’accent l’interpreta el color i la bellesa de les coses feta art.

Avui m’he fixat especialment que aquest pintor, en unes peces evoca clarament llums, detalls i materialitat –sempre cal tenir present que és un enamorat de Chardin-. I en d’altres es mostra molt més esquemàtic i ràpid. Això ho he vist sobretot comparant un quadre de cebes amb el del costat, de magranes i un altre amb maduixes i mongetes verdes –vaja combinacions alimentàries-. I també amb el “brunch”, que a més el suport és molt més gran. Se’m fa una mica difícil comparar amb obres d’anys anteriors, però he tingut aquestes impressions. En resum, m’ha semblat una molt bona exposició. I pel que he vist d’altres ulls ja ho han copsat, perquè he comptat més de dos punts vermells. L’exposició hi serà fins el dissabte del 23 d’abril. Sant Cugat del Vallès.

A primera vista (I)

Comento les exposicions de Jaume Ribas, Isidre Manils i Marina Berdalet a Barcelona i Sant Feliu

Barcelona/ Sant Feliu de Llobregat/ Centelles.  No m’agrada gaire fer articles de conjunt de diverses propostes. Millor un article per exposició. Però el temps vola. Tot i que, primer, volia resumir tota la ruta de dissabte passat, al final ho faré amb dues parts.

“Laberint XIII-2”, oli sobre tela, de 170×170 cm, de Jaume Ribas – Foto: Atelier

Dissabte, a Barcelona, vaig poder visitar la mostra de Jaume Ribas a Atelier (Pl. Rovira i Trias, 9); Isidre Manils a Can Framis (C/ Roc Boronat, 116); I Leticia Feduchi i Josep Hurtuna a la Parés. Al Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat (C/ Falguera, 6) ) hi exposa la Marina Berdalet. Aquesta exposició i la de Ribas, acaben ja: diumenge i dimecres, respectivament. Avui comentarem aquestes dues i la de Manils.

Jaume Ribas s’ha de veure. Per internet les imatges no fan justícia. Va ser entrar a la galeria i quedar atrapat. Albert Gran, el galerista, ens els situa a l’òrbita d’un Ràfols Casamada o un Pijoan. Ribas és del 1944. Fill de Palou, a les afores de Granollers. Presenta obres de dimensions  importants , oli sobre tela o fusta, en les que pinta fons neutres no uniformes, sinó amb matisos i gradacions. Sobre aquests fons marca línies –Gran diu que ho fa amb barres d’oli- que dibuixen límits i emmarquen zones .  Com si delimités camps i d’aquí el títol de la mostra “Cleda”.  És molt interessant el rastre que deixa la línia. I la seguretat amb el traç. Tot plegat –fons i delimitacions- respiren un aire protector i càlid. Una col·lega ens indica que Ribas també és gravador. I Gran comenta que aquest artista és sobretot considerat a Alemanya. Les darreres exposicions d’Atelier repesquen artistes imprescindibles de casa nostra.

De la Plaça Rovira i Trias a la Joanic, a peu, i d’allà amb metro fins a Llacuna. Can Framis no queda tant lluny. El museu de la Fundació Vila Casas ocupa des de fa uns vint anys, una antiga fàbrica. De les primeres que es van restaurar, quan l’època del Fòrum. Us en recordeu? Al mur de l’entrada del museu, que fa uns coberts i als espais que queden protegits de l’edifici, ara hi ha tendes i pertinences de sense-sostre. Però l’accés és tranquil –sobretot al migdia – i a dintre es respira pau.

De cine

L’Isidre Manils (Mollet del Vallès, 1948) és a l’espai d’exposicions temporals. Pintor –avui tot són pintors-, del que se’n subratlla la seva aproximació al cinema, per biografia, per la llum i per la manera de compondre les obres. Això es veu molt bé en la sèrie  d’olis “Acoblaments”, dels últims quatre anys. Tots de 38×61 cm, que divideixen la tela amb dues imatges, a priori inconnexes, com si fossin fotogrames d’una peli.  Faltaria el sofà –i crispetes- per  cavil·lar sobre els seus significats. Seguint el plantejament de l’exposició –molt freda i racional-, Manils passaria a pintura idees d’una sèrie de polaroids dels anys setanta, d’ell mateix, amb el mateix títol o concepte.

Carbó sobre paper de 142×92 cm, , del 2011, d’Isidre Manils – Foto: Fundació Vila Casas

 Aquesta inspiració es veu molt millor amb la sèrie “Palimpsest” -diria que hi ha tant fotografia, com retalls de revistes, com pintura, collage-. D’aquí sembla que en reprèn temes pels grans carbonets que hi ha a prop. Aquestes peces, crec que són el millor de l’exposició. No tinc clar si per fer els negres de fons, aplica una mena de carbó líquid, ja que hi ha com unes petites arrugues en el paper, que d’entrada interpretava com a part de l’obra. Però és indiferent, perquè el resultat i sobretot el dibuix és excel·lent. En els altres àmbits de la sala hi ha més pintures –hi ha una sèrie que s’han de mirar amb ulleres 3D- altres carbonets més petits i al final una pintura tipus panoràmica. Efectivament, com una pantalla de cinema –Cinemascope-.

Però quina mena de gènera cinèfil segueix Manils? En general, aquest pintor fa gala d’un estil realista mimètic, pulcre i detallista. S’interessa sobretot per fragments, per cossos, per cares, cares tapades, esquenes, espais, arquitectures, miralls rodons (del que no en veiem el reflexa, només la claror). De vegades crec que fa referència a ferides o al pas del temps. I en general la seva obra evoca suspens o drama, més que comèdia. Els grans carbons –de 140×92 i el més gran, de 140×184-, són sensacionals.

Fum i vida

Ribas i Manils són artistes diferents, però coincideixen en el rigor i l’empatia. Proposen obres fetes amb seguretat i solvència. El mateix que podem trobar en l’obra de la Marina Berdalet (1965). Tot i que comentada freqüentment en aquest blog, no l’hi havia vist encara bé, les obres fetes amb fum. Fum de flama de llumí o barreta d’encens o palo-santo, que l’hi deixen rastres sobre el paper. Amb segons quin tipus de fum pot arribar a insinuar una línia. Amb els altres s’originen unes ombres i flamarades.

Dibuix amb intervenció d’instruments fumejants i el seu rastre “apagat” en la línia amb negre. Obra de Marina Berdalet – Foto: Aleix Art

D’entrada em feia una mica de por aquesta via experimental, per si l’atzar es  feia massa l’amo de la situació. Ja em sembla interessant l’experimentació, però sóc més amant d’una altra mena d’atzar o millor dit del paper de la intuïció artística. Però hem de tenir la ment oberta. Ella –pel què veiem- ha seguit l’estela del fum en un moment vital i –com ella fa sempre- ho ha anat experimentant i desenvolupant. Però a més, veig que no falta la presència d’un traç negre, que a més l’origina amb el mateix llumí o barreta apagada –i a vegades sembla carbonet i a vegades pintura.  El traç inspira seguretat, vitalitat, valentia i ens remet a la natura i també a l’experiència personal. Fum, traç, tot acaba bé. 

Les obres de fum, en general clares, són una part de l’exposició al Palau Falguera. A la banda dreta de la sala, hi ha “la foscor”, amb obres amb carbonet, de cels negres. L’exposició que acull obra dels darrers anys, s’emmarca a la Setmana de la Poesia i celebrava la presentació primera del llibre ”Notes”, del Pep Sindreu, professor de literatura i company de vida de la Marina, que ens va deixar l’octubre del 2020. Per Sant Jordi, el llibre es tornarà a presentar a l’Estany.

Artemisia, punt i seguit

La galeria dirigida per Cristina Requena celebra el decenni amb una col·lectiva de vuit artistes que evoquen l’horitzó
Cristina Requena, directora de la galeria, dissabte passat – Foto: Aleix Art

Les Franqueses del Vallés/ Centelles.  La galeria Artemisia compleix 10 anys. Durant aquest decenni la sala capitenajada per Cristina Requena ha estructurat amb èxit una cartera d’artistes i ha fidelitzat públic i clients, amb el repte que suposa fer-ho des d’un nucli fora de grans centres culturals.  Un projecte que també ha pogut trampejar les altres dificultats del negoci i les que han enterbolit l’horitzó:  la pandèmia, sobretot. I recalquem “horitzó”: perquè pot ser fosc o, contràriament, motiu d’esperança i un objectiu transformador. I per aquí va la proposta expositiva d’Artemisia.

Deu anys calia celebrar-los i la Cristina va plantejar una exposició que al mateix temps és un resum i suposa una mirada endavant: parteix d’artistes de la galeria i se’ls hi va demanar obra que formalment i d’alguna manera tingués clarament representat la línia d’horitzó o una mena de divisió de la composició que inspirés espais diferenciats, distància i convidés a repensar el futur des de les arts.

No hi són pas tots els artistes que representa, però amb els vuit que hi ha penjats es deixa  espai per vàries obres i per visualitzar bé els còmplices d’un projecte que la Cristina ha anat construint des de l’admiració i l’amistat: Neus Aller, Guillermo De Angelis, Joan Escudé, Mia Marti, Adelaida Murillo, Pilar Perdices, Rosa Permanyer i David Ribas.

La tria d’artistes permet revisar diferents disciplines, poètiques i també generacions. La degana és la Pilar Perdices. En general, a la mostra, domina la pintura. I potser podríem dir la de signe abstracte. Però és un terme imperfecte, perquè també podríem parlar d’una mena de realisme sintetitzat. També hi ha fotografia –De Angelis- i gravat i escultura –Escudé-.
Les peces que m’agraden més de l’exposició són les dues pintures de l’Adelaida Murillo i el trio d’aquarel·les de la Rosa Permanyer. Les dues “Murillo” són com paisatges de textures, poesia, atmosferes. De lluny ja fan vibrar l’ànima, però és de prop que atrapen, com una teranyina, anant descobrint les trames i capes que deixa.

Amb les aquarel·les de la Rosa Permanyer podríem gastar més o menys els mateixos adjectius. Ella potser sí que evoca més uns paisatges mariners. La Rosa  prepara una exposició a Montcada pel mes de juny.

Vista general de la sala expositiva amb algunes de les peces de la col·lectiva – Foto: Aleix Art

Mentres, la  Cristina Requena ja fa plans per una nova exposició individual. En unes setmanes veurem pintura de l’Esther Porta. Que pel què veig, com altres artistes que han passat per la galeria,  guarda relació amb el grup Art-Tra. I també és una de les pintores, que cada dissabte posa parada a la plaça del Pi de Barcelona. Podríem parlar de la seva obra, com d’una mena de realisme abstracte?

La Cristina també anuncia que continuarà amb els projectes digitals que va posar en marxa durant el confinament i que en bona mesura van ajudar-la a subsistir i -diu- l’hi han obert noves possibilitats cibernètiques. Així que aviat tindrem noves entregues de material videogràfic de “La  Llave  de los Sueños” (on descobrim comentaris de savis sobre diferents aspectes artístics i culturals). I els “Showrooms”, on se’ns comenten obres, com va ser el cas de la Pilar Perdices. Així que l’exposició “Horitzons” és ben bé un punt i seguit.

Artistes en intersecció

Dotze artistes de Colòmbia i dotze de Catalunya intercanvien obra per exposar a Bucaramanga i a Sant Pere de Vilamajor
Bucaramanga, ciutat colombiana, capital del departament de Santander, amb uns 580.000 habitants

Centelles. En aquests temps que els horitzons s’han complicat bastant –guerres, canvi climàtic, pandèmia- encara hi ha qui estén ponts de cultura i pau.  Ja fa uns anys que bàsicament, des de La Garriga, plantegen operacions d’intercanvi d’obres amb artistes d’altres països. Es vesteix un grup d’artistes aquí i allà, es fan obres d’unes mateixes mides -50×50 cm-, per aprofitar marcs estàndards que són a tot arreu i s’envien les obres per fer exposició aquí i allà.

A darrera aquestes operacions hi ha una ment pensant, que la va “enredant”: el Jaime Moroldo. Fa poc es va cloure la part d’exposició d’intercanvi amb el Japó, que ja es va poder veure l’any passat aquí, a La Rectoria (veure el post).

Però el projecte continua i creix: el mes d’abril, a partir del 7, s’inaugura l’exposició d’intercanvi amb artistes de Colòmbia.  A allà la persona de contacte és l’artista Angélica Ramírez. El primer torn del intercanvi és a l’altra banda de l’Atlàntic.

Potser recordareu un article del blog o la proposta de Accionescreativas, de fa ja un temps, amb el títol “Tierra” que ja implicava a artistes colombians. Amb això ja es va entrar en contacte amb un primer grup d’artistes i es va començar a gestar l’intercanvi.

L’exposició  de l’abril s’inaugura al Museo de Arte Moderno de Bucaramanga, una ciutat de 580.000 habitants, al nord del país sudamericà. Moroldo ens diu que, un dels seus contactes, tarda 9 hores a arribar-hi des de Bogotà, la capital. Alguns dels artistes colombians són de Bucaramanga i d’altres participen des d’altres localitats.

Els artistes colombians són: l’Angélica Ramírez, Bibiana Camargo, Danny Sánchez, Fabián Salazar, Fidel Castro, Giovanny “Gio”López, Isabella Arenas, Iván Acevedo, Jaya, Lina Avendaño, Mari Menez i la Sharon Padilla.  Cada país participa amb dotze artistes. Per part de Catalunya hi participen, bàsicament creadors relacionats amb La Garriga i amb el Centre d’art La Rectoria de Sant Pere de Vilamajor: Albert Cubells, Aleix Mataró, Francesca Riu, Gemma Palau, Glòria Auleda, Glòria Ortega, Jaime Moroldo, Jaume Guardis, Pere Pich, Rob Dubois, Silvia Navarri i l’Stefano Puddu. Viatgen les obres.        

Entrada del Museo de Arte Moderno de Bucaramanga, seu que acollirà l’exposició “Intersección”

Dintre les dimensions dels marcs, els artistes poden fer el que vulguin. Sobre paper o cartolina, tela, etc. Es presenten pintures, dibuixos, obres amb collage, etc. Un servidor ha fet uns linòleums bicolors dedicats a la Diada de Sant Jordi.  Les dues obres amb les que cada artista participa, són diferents.

Per la part dels artistes colombians hem  pogut espiar el catàleg que s’està preparant i crida l’atenció el muntatge amb fils de la pròpia Angèlica; la pintura “Quietud” de Bibiana Camargo; i, en especial, el dibuix ”Almas que deambulan” d’ Isabella Arenas. Però totes les obres són molt originals.  Crec que es poden plantejar molts neguits en comú o com diu el títol de l’exposició “interseccions” entre els artistes d’aquí i d’allà.   

 A Catalunya, la seu de l’exposició serà la Rectoria de Sant Pere de Vilamajor, d’aquí uns mesos.

Artistas en intersecciónBaixa