badaluc

Artemisia, punt i seguit

La galeria dirigida per Cristina Requena celebra el decenni amb una col·lectiva de vuit artistes que evoquen l’horitzó

Cristina Requena, directora de la galeria, dissabte passat – Foto: Aleix Art

Les Franqueses del Vallés/ Centelles. La galeria Artemisia compleix 10 anys. Durant aquest decenni la sala capitenajada per Cristina Requena ha estructurat amb èxit una cartera d’artistes i ha fidelitzat públic i clients, amb el repte que suposa fer-ho des d’un nucli fora de grans centres culturals. Un projecte que també ha pogut trampejar les altres dificultats del negoci i les que han enterbolit l’horitzó: la pandèmia, sobretot. I recalquem “horitzó”: perquè pot ser fosc o, contràriament, motiu d’esperança i un objectiu transformador. I per aquí va la proposta expositiva d’Artemisia.

Deu anys calia celebrar-los i la Cristina va plantejar una exposició que al mateix temps és un resum i suposa una mirada endavant: parteix d’artistes de la galeria i se’ls hi va demanar obra que formalment i d’alguna manera tingués clarament representat la línia d’horitzó o una mena de divisió de la composició que inspirés espais diferenciats, distància i convidés a repensar el futur des de les arts.

No hi són pas tots els artistes que representa, però amb els vuit que hi ha penjats es deixa espai per vàries obres i per visualitzar bé els còmplices d’un projecte que la Cristina ha anat construint des de l’admiració i l’amistat: Neus Aller, Guillermo De Angelis, Joan Escudé, Mia Marti, Adelaida Murillo, Pilar Perdices, Rosa Permanyer i David Ribas.

La tria d’artistes permet revisar diferents disciplines, poètiques i també generacions. La degana és la Pilar Perdices. En general, a la mostra, domina la pintura. I potser podríem dir la de signe abstracte. Però és un terme imperfecte, perquè també podríem parlar d’una mena de realisme sintetitzat. També hi ha fotografia –De Angelis- i gravat i escultura –Escudé-.
Les peces que m’agraden més de l’exposició són les dues pintures de l’Adelaida Murillo i el trio d’aquarel·les de la Rosa Permanyer. Les dues “Murillo” són com paisatges de textures, poesia, atmosferes. De lluny ja fan vibrar l’ànima, però és de prop que atrapen, com una teranyina, anant descobrint les trames i capes que deixa.

Amb les aquarel·les de la Rosa Permanyer podríem gastar més o menys els mateixos adjectius. Ella potser sí que evoca més uns paisatges mariners. La Rosa prepara una exposició a Montcada pel mes de juny.

Vista general de la sala expositiva amb algunes de les peces de la col·lectiva – Foto: Aleix Art

Mentres, la Cristina Requena ja fa plans per una nova exposició individual. En unes setmanes veurem pintura de l’Esther Porta. Que pel què veig, com altres artistes que han passat per la galeria, guarda relació amb el grup Art-Tra. I també és una de les pintores, que cada dissabte posa parada a la plaça del Pi de Barcelona. Podríem parlar de la seva obra, com d’una mena de realisme abstracte?

La Cristina també anuncia que continuarà amb els projectes digitals que va posar en marxa durant el confinament i que en bona mesura van ajudar-la a subsistir i -diu- l’hi han obert noves possibilitats cibernètiques. Així que aviat tindrem noves entregues de material videogràfic de “La Llave de los Sueños” (on descobrim comentaris de savis sobre diferents aspectes artístics i culturals). I els “Showrooms”, on se’ns comenten obres, com va ser el cas de la Pilar Perdices. Així que l’exposició “Horitzons” és ben bé un punt i seguit.

Artistes en intersecció

Dotze artistes de Colòmbia i dotze de Catalunya intercanvien obra per exposar a Bucaramanga i a Sant Pere de Vilamajor

Bucaramanga, ciutat colombiana, capital del departament de Santander, amb uns 580.000 habitants

Centelles. En aquests temps que els horitzons s’han complicat bastant –guerres, canvi climàtic, pandèmia- encara hi ha qui estén ponts de cultura i pau. Ja fa uns anys que bàsicament, des de La Garriga, plantegen operacions d’intercanvi d’obres amb artistes d’altres països. Es vesteix un grup d’artistes aquí i allà, es fan obres d’unes mateixes mides -50×50 cm-, per aprofitar marcs estàndards que són a tot arreu i s’envien les obres per fer exposició aquí i allà.

A darrera aquestes operacions hi ha una ment pensant, que la va “enredant”: el Jaime Moroldo. Fa poc es va cloure la part d’exposició d’intercanvi amb el Japó, que ja es va poder veure l’any passat aquí, a La Rectoria (veure el post).

Però el projecte continua i creix: el mes d’abril, a partir del 7, s’inaugura l’exposició d’intercanvi amb artistes de Colòmbia. A allà la persona de contacte és l’artista Angélica Ramírez. El primer torn del intercanvi és a l’altra banda de l’Atlàntic.

Potser recordareu un article del blog o la proposta de Accionescreativas, de fa ja un temps, amb el títol “Tierra” que ja implicava a artistes colombians. Amb això ja es va entrar en contacte amb un primer grup d’artistes i es va començar a gestar l’intercanvi.

L’exposició de l’abril s’inaugura al Museo de Arte Moderno de Bucaramanga, una ciutat de 580.000 habitants, al nord del país sudamericà. Moroldo ens diu que, un dels seus contactes, tarda 9 hores a arribar-hi des de Bogotà, la capital. Alguns dels artistes colombians són de Bucaramanga i d’altres participen des d’altres localitats.

Els artistes colombians són: l’Angélica Ramírez, Bibiana Camargo, Danny Sánchez, Fabián Salazar, Fidel Castro, Giovanny “Gio”López, Isabella Arenas, Iván Acevedo, Jaya, Lina Avendaño, Mari Menez i la Sharon Padilla. Cada país participa amb dotze artistes. Per part de Catalunya hi participen, bàsicament creadors relacionats amb La Garriga i amb el Centre d’art La Rectoria de Sant Pere de Vilamajor: Albert Cubells, Aleix Mataró, Francesca Riu, Gemma Palau, Glòria Auleda, Glòria Ortega, Jaime Moroldo, Jaume Guardis, Pere Pich, Rob Dubois, Silvia Navarri i l’Stefano Puddu. Viatgen les obres.

Entrada del Museo de Arte Moderno de Bucaramanga, seu que acollirà l’exposició “Intersección”

Dintre les dimensions dels marcs, els artistes poden fer el que vulguin. Sobre paper o cartolina, tela, etc. Es presenten pintures, dibuixos, obres amb collage, etc. Un servidor ha fet uns linòleums bicolors dedicats a la Diada de Sant Jordi. Les dues obres amb les que cada artista participa, són diferents.

Per la part dels artistes colombians hem pogut espiar el catàleg que s’està preparant i crida l’atenció el muntatge amb fils de la pròpia Angèlica; la pintura “Quietud” de Bibiana Camargo; i, en especial, el dibuix ”Almas que deambulan” d’ Isabella Arenas. Però totes les obres són molt originals. Crec que es poden plantejar molts neguits en comú o com diu el títol de l’exposició “interseccions” entre els artistes d’aquí i d’allà.

A Catalunya, la seu de l’exposició serà la Rectoria de Sant Pere de Vilamajor, d’aquí uns mesos.

Artistas en intersección Baixa

La venus de Willendorf

Centelles. A veure si memoritzem aquesta paraula: Willendorf. Venus de Willendorf. Ara em posaré en terrenys relliscosos –per mi desconeguts-, que potser no quedarà massa bé que com a home ho plantegi. Però a allà vaig: celebrarem el dia internacional de la dona treballadora. I en definitiva un dia dedicat a reclamar l’encaix en plenitud de la dona en la societat. Sense les privacions i desigualtats que encara ara pateixen en major o en menor grau aquí i a altres geografies. Amb moltes coses –i aquests dies ho estem veient molt bé- els humans som una mica aturadets.

Però ara pregunto: aquesta “valoració” de la dona respecte la societat ha estat sempre així o al llarg de la historia ha sofert anades endavant i en darrera? Suposo caldria també distingir per països, però sospito que en algun moment de la història s’ha patit un retrocés del que ara estem intentant sortir. I ja no se si la “culpa” és del nostre temps o de molt abans i és com una pilota que a base de prejudicis, pors, tabús, ignorància, s’ha anat fent grossa i ara “desinflem”.

Mirant molt endarrere i entrant en els nostres estimats terrenys artístics m’he enrecordat de la “Venus de Willendorf”. Que és una escultureta prehistòrica, que es va trobar en un jaciment, el 1908, proper a aquesta localitat d’Àustria. Em referiré a un passat tant remot del que en prou feines en sabem alguna cosa clara. Però tenim alguns testimonis i la peça es pot analitzar com a part d’un puzle incomplet.

L’escultureta de Willendorf està feta amb pedra d’oolita, pintada amb vermell ocre i mesura uns 11 centímetres d’alt. Representa una figura femenina, amb els pits, la panxa i la vulva ben prominents. Recordo que, a la facultat, ens explicaven que podria ser com un amulet, símbol de la fertilitat, tant referint-se a la dona, a la mare, com a la mare-terra.

Estudis molt frescs, publicats tant sols dilluns passat, en que s’han utilitzat tècniques molt avançades, aporten noves dades. Un equip encapçalat pel professor Gerhard Weber, de la Universitat de Viena, ha determinat el tipus de pedra en concret –l’oolita–, que el seu origen més probable és el nord d’Itàlia, segurament situant-ho al llac de Garda i que es podria datar en uns 30.000 anys endarrere. Això ens situa, de ple en la cultura Gravetiana, en que el clima a Europa era extremadament fred. El mateix estudi, també apunta que hi ha altres dipòsits d’oolita a Ucraïna –ves per on-, però la pedra de la Venus de Willendorf, és més semblant a les mostres provinents de la península italiana. I és molt probable que aquesta venus prehistòrica, com a objecte portable, hagués arribat a Willendorf a través dels Alps o rodejant-los. Aquella gent de fa 30.000 anys -època de glaciacions- feia llargs viatges, que podien ocupar vàries generacions, cercant bons emplaçaments per viure, a prop de llacs o rius. I canviaven quan les coses empitjoraven.

La Venus de Willendorf no té representat ni els peus –tampoc es pot aguantar dreta, fet que abona la idea d’objecte portable-, ni la cara –però sí un sofisticat pentinat-, ni casi bé els braços. És clar que se’n destaquen els òrgans reproductors. La Venus de Willendorf és emblemàtica. Però, el cert és que se n’han trobat moltes més, centenars, de similars, datades d’aquelles èpoques, amb altres materials i maneres. El que dóna una idea d’una certa “popularitat” d’aquest amulet o tipus d’art.

Aleshores la idea és: tanta passió per la fertilitat, estem segurs que es correspon amb un tracte denigrant per la dona? Es possible que en el passat hi hagi hagut episodis en que es respirava un respecte, ben natural, sense manies entre sexes?. Com s’ha anat tranformant això? Què o qui ho ha transformat? Reconec uns meus límits en el tema, però aplicant el sentit comú i dubtant una mica de tot, penso amb l’amor continuat de tothom per la mare i també en les paraules de la professora Teresa Viñolas, que en una conferència a Centelles, de fa unes setmanes, parlava de la profusió de “dones sàvies” en època medieval. Referint-se especialment a dones amb amplis coneixements medicinals -ancestrals- i amb utilitat social, fent de llevadores, curanderes, cirurgianes i hospitaleres. La impressió és que hi havia una demanda i una oferta “normalitzada”, que la va estroncar la voluntat de reglar els estudis, via les universitats, on només podien estudiar els homes, tot i una realitat -demanda i oferta femenina- persistent: perquè de dones sàvies n’hi ha hagut sempre. I apreciades i necessitades per tots, també. Em perdo una mica, sincerament, amb els “nostres” embolics.

Art entre veïns i amics

El museu Can Mario comença a cartografiar els artistes actius a l’Empordà amb una exposició amb trenta pintors i escultors

Vista parcial del “Planeta dels símbols”, escultura amb marbres de Josep Canals, acabada el 2021. Al fons, a la dreta, talla de fusta de la “sense sostre” de Javier Garcés, del 2020, i a l’esquerra pintura d’Assumpció Mateu, del 2019. Foto: Aleix Art

Palafrugell/ Centelles. Aquest dissabte últim de febrer, s’ha inaugurat a Palafrugell l’exposició “Localismes universals”, primera part d’un projecte que pretén conèixer tots els artistes que viuen i treballen a l’Empordà. La mostra es fa a Can Mario, museu de la Fundació Vila Casas al poble de Josep Pla. Amb un col·lega, ja hem visitat l’exposició, hem saludat a alguns dels protagonistes, hem sentit els parlaments i hem tornat.

L’exposició ha estat comissariada per Toni Álvarez de Arana, que ha fet una primera selecció de trenta artistes. El nucli de l’exposició són els creadors relacionats amb Km 7, l’espai galerístic aglutinador i divulgador de José Luís Pascual, a qui segurament ja recordeu perquè l’hi hem dedicat varis articles al blog. Hi ha un àmbit específic dedicat als artistes de km7: Manel Álvarez, Alfons Alzamora, Guerrero Medina, Hiroshi Kitamura, Laurent Martin “Lo”, Xavier i Luís Krauel, Assumpció Mateu, Medina Campeny, Udaeta, Víctor Pérez Porro, Regina Saura i el mateix Pascual.

A l’espai central, aquests artistes tornen a tenir obra –cada artista hi té vàries peces- i n’hi ha molts més: Artur Aguilar, Rosa Aguiló, Pilar Aldana, Ralph Bernabei, Rosa Brugat –una performance que no hem vist -, Pep Camps, Josep Canals, Adolfo Estrada, Jordi Galí, Javier Garcés, Alícia Marsans, Maria Mercader, Carme Sanglas. La majoria són pintura i escultura.

A la sala de l’entrada es fa un homenatge pòstum al pintor Jordi Sardà, que ens va deixar el 2019. I a l’altra punta de la temporal hi ha una projecció i una escultura que destaca el projecte de l’Enric Pladevall.

Detall de la fusta trobada al bosc i convertida en l’escultura “Cinco patas verdes” (2021) per Xavier Krauel – Foto: Aleix Art

Repàs

Jordi Sardà, repetien a la presentació, que representa a l’artista “més tradicional”. Ell era –pel que veiem- dels que es plantava al mig dels camps i pintava per la comarca i el Montgrí amb les seves formes sinuoses –hi intueixo un cos femení, com també veia el pintor centellenc Ignasi Arañó-, amb atmosferes cromàtiques bellíssimes. Un pintor potser sí d’arrel impressionista. Però “tradicional”? Començar per dividir entre tradicionals i moderns em sembla antiquat. A l’exposició diria que cadascú és amo d’un estil ben independent i actual. El que veig, és que hi ha lloc per diferents formes de realisme. I maneres diferents en les que l’Empordà deixa petjada. Enlloc de tradició, destacaria l’ofici.

Així el nexe entre aquests artistes és el lloc, unes relacions d’amistat entre ells i també unes edats bastant similars. Potser podríem parlar de grup, inclús en termes generacionals. Escola potser no, perquè tot i les vies comunicants, cadascú segueix un estil bastant individual. Però tot plegat dóna per anar mirant i reflexionant.

En la visita a l’exposició, no deixa indiferent ni el dibuix ni l’escultura de Javier Garcés. Primer m’ha cridat l’atenció el dibuix del fonoll, per les seves dimensions que abracen la persona i pel seu naturalisme. L’escultura, una complexa talla de fusta policromada, que representa una “sense sostre”, és espectacular. Tot i que -s’hi m’ho permeteu-, crec que quedaria millor exposada amb més espai al voltant i alçada. Queda massa residual, tot i que el tema ja va per aquí.

Molt a prop hi ha una altra peça molt maca: una bola terràqüia, feta amb peces de marbre de diferents tipus i colors, que a més porten tallats símbols de diferents orígens culturals. Una obra de Josep Canals.

També en escultura, dintre l’àmbit de Km7, hi ha dues escultures de Xavier Krauel, que són fustes recuperades del bosc, mínimament intervingudes i policromades. Em semblen dues peces interessants. Això de recuperar i utilitzar material dels voltants em sembla recordar que ho fan varis artistes del “grup”.

I seguint amb escultura, la peça que sorprèn per la seva complexitat i que segurament motivarà una altra visita a la zona, és el magna projecte que construeix Enric Pladevall, als seus terrenys de Ventalló, amb una cripta i una olivera “esculturitzada”, i que sembla es presentarà aviat.

Els dos cels pintats a l’oli, el 2019,, per Alícia Marsans – Foto: Aleix Art

En quan a pintura, tenia ganes de veure treballs de l’Alícia Marsans: té dos olis ben recents dedicats a cels. Assumpció Mateu també em sembla interessant per la seva preocupació pels arbres. Ja veieu en molts dels artistes exposats que hi ha bastant interès per la naturalesa. Això ho trobem també en les pintures recents que ha portat el José Luís Pascual, dedicades als vols dels estornells –que potser recordareu d’un post anterior-.

La visita a l’exposició ofereix obres interessants, empàtiques i que posen en valor l’obra que inspira una comarca ben situada i amb els seus encants paisatgístics. Però segur que si on sou piqueu, també us sortirà una munió d’artistes inspirats per l’entorn!