Recuperar i exposar

La Sala Parés revisa l’obra de Josep Hurtuna i exposa obra nova de Leticia Feduchi dedicada a paisatges mallorquins

Barcelona/Centelles. Finalment entrem a  la Sala Parés. Hi arribem molt desprès de perdre’ns algunes propostes interessants, com l’última individual de Marcos Palazzi o una mostra anterior, dedicada al viatge, amb pintures històriques. També van presentar un llibràs de l’Isabel Coll, dedicat a l’escultor Enric Clarassó. Ara el tenen al taulell. I dimarts passat, un historiador de l’art feia un comentari públic d’una marina de Josep Amat.  

Les dues exposicions principals d’ara també valen la pena. Tant la de dalt, dedicada a recordar l’obra de Josep Hurtuna (Barcelona, 1913-1974), com la de la planta baixa amb olis recents de Leticia Feduchi (Madrid, 1961).

A Hurtuna, sincerament no el coneixia. Però és summament interessant. La mostra recull testimonis dels seus inicis fins a la consolidació del seu llenguatge. Primer, amb una figuració més o menys normaleta, fins que cap als anys seixanta fa un salt cap a un magnètic treball amb tinta negra, que escampa sobre el paper, formant trames o geometries i a vegades hi ha més idea de traç a la manera d’una cal·ligrafia oriental. I sabia la manera de trobar els matisos dels grisos. Més endavant, trobem exemples amb colors amb obres amb oli. I molt més endavant –dintre la saleta amb obra gràfica-, també hi trobem algunes litografíes d’època (anys seixanta). Però crec que la part més interessant, és la del treball amb la tinta negra i el joc simple i poètic amb la línia.

Una de les tintes d’Hurtuna, aquesta amb un accent oriental i amb un magnífic domini dels matisos de negre i grisos – Foto: Sala Parés

L’exposició ha  comptat amb la col·laboració de Francesc Mestre, qui el va arribar a conèixer. En un dels seus recents escrits d’art, el situa com unió “entre el Noucentisme i l’Avantguarda” i diu que va estar a París el 1935. Actiu al front de la guerra espanyola (com també testimonia un dibuix de la mostra), posteriorment hauria participat en diversos certàmens, com a set dels deu Salons d’Octubre (1948-1957). Tant Mestre com Corredor-Matheos, -que firma un text per l’exposició-, no acaben d’explicar-se que Hurtuna hagi quedat oblidat. No obstant, em sembla que aquesta és la fortuna de molts artistes  i sort n’hi ha de l’esforç i dedicació d’uns quants per treure la pols dels oblidats.

Sol i terra

La planta baixa, com he esmentat al principi, està protagonitzada per obra recent de Leticia Feduchi. El nucli de l’exposició són uns paisatges, fets a fora, al camp. Particularment capturant a pinzellades arbres i conjunts d’arbres. Sembla ser que a la pintora, el paisatge, li era un gènere que se l’hi resistia, fins que ha trobat una via d’exploració. Els olis estan pintats a Mallorca, l’estiu del 2020.

Una de les oliveres de Feduchi, oli del 2020 – Foto: Sala Parés

Just entrar, a la dreta, hi destaquen tres pintures dedicades a una olivera, que capten l’atenció per la manera intuïtiva d’esbossar l’arbre. I com ho centre en un envoltori de pinzellades blanques i ràpides, que aïlla l’arbre de tot. La resta de paisatges són a l’altra punta de la sala. Entre mig hi ha temes amb fruites vermelles i amb drapejats blaus, que no em semblen tant interessants com les relíquies del final de tot: especialment una fusteta vertical, amb un llimoner; una altra pintura petita dedicada a la “calima” i unes  pintures més complexes, amb un jardí, amb punts com a flors vermelles. Aquestes peces –juntament amb les oliveres- em van semblar sensacionals i representatives de la “prima idea” de l’artista.

Hi ha uns altres arbres pintats, on destaquen uns xipressos. Però em semblen menys espontanis. Tot i que em  suggereixen una estranya associació: la forma que la pintora aïlla amb aquest conjunt d’arbres i xipressos, em recorda la silueta i la forma subjacent de la basílica de la Sagrada Família. Hurtuna fins el 14, Feduchi fins el 17 d’abril.  

Deriva a Sant Cugat: Serra de Rivera

El pintor torna a La Galeria amb vibrants olis de natures mortes i interiors domèstics

Sant Cugat del Vallès/ Centelles. Crec que no ho faré més textos de conjunt de vàries exposicions. Massa llargs, poca atenció a cada treball i encara no hi va cabre tot. De dissabte passat, faltarien les dues exposicions de la Sala Parés: Josep Hurtuna i Leticia Feduchi. Ja hi arribarem.  Tenim una mica de marge. I el cas és que de camí a la sala degana de Barcelona vaig trobar altres coses: primer volia conèixer a l’Esther Porta, que a partir de Sant Jordi exposarà a Artemisia (les Franqueses del Vallès). Aquesta artista posa parada a la plaça de Sant Josep Oriol. Aquell dissabte plujós no fallava, vam parlar i ens va recordar el seu lligam amb el grup Art-Tra i també que el què prepara per la galeria de la Cristina Requena, serà nou, ho presentarà a allà i tardarà a mostrar-ho a la parada de Barcelona.

Oli de Serra de Rivera, “Magranes en un plat i drap”, de 38×46 cm, en aquest cas sobre tela – Foto: La Galeria

Ja al carrer Petritxol, venint des de la plaça del Pi, es passa pel número 4: als aparadors hi tenien un dibuix de la Sok Kan Lai i una pintura del Xavier Serra de Rivera. Amb un cartell que ens remetia a la nova exposició d’aquest darrer, a La Galeria, a Sant Cugat del Vallès –c/Sant Jordi, 14-. Avui he anat a veure aquesta exposició santcugutenca, que és la segona que el pintor fa a aquella galeria (la primera, el 2019). La imatge del cartell és un angelet, una escultura pintada a l’oli sobre cartró gris. Suport que Serra de Rivera va incorporar, crec que al voltant del 2015, segons tenim anotat a la crònica de l’exposició seva a Km7 (Saus-Camallera).

Efectivament, el “putti” és a l’entrada, pintat al mig d’un gran cartró gris, amb força suport a la vista –no acabo de discernir si el fons està pintat o és el to natural, crec que és això. Com ja havíem vist fa tres anys, on la imatge del cartell era una safata lluent. I potser m’equivoco, però a la nova col·lecció de pintura, Serra de Rivera (Sant Joan Despí, 1946) ha anat més enllà: ara ja ocupa i ho tapa tot. I hi ha acabat abocant altres gèneres seus. Hi ha peces del 2020, algunes del 2021. I els temes dominants són natures mortes: el “putti” potser hi podria entrar, fruites –les magranes, les cebes, etc-. I també hi ha temes d’interiors, pel què entenc,  domèstics. I temes “mixtes”: les cebes a la cuina o la representació dels aliments en una taula parada per fer un “brunch”, que també llegeixo com una invitació a una celebració, a la festa, al goig de viure. A banda hi ha alguna peça d’etapes anteriors, obres sobre tela i temes protagonitzats per noies o models. Però les obres més importants són bodegons i interiors, recents.

Perquè hi ha una data que no ens passa desapercebuda: 2020. Això és l’any del confinament. I hi ha un tema dedicat a un dormitori. I un altre a la porta d’entrada, oberta, amb una bossa penjada –de menjar, segurament-  i el diari. A més pintures d’interiors amb miralls, cavallets del pintor i teles. En un s’autoretrata. I per tant, entenc que aquestes són pintures fetes durant el tancament decretat fa dos anys, amb les limitacions que va comportar. On l’artista aprofita al màxim tot allò que té a l’abast.  

Històries viscudes

Evidentment, enlloc de passar el temps fent pinzellades atzaroses, Serra de Rivera ho aprofita  per explicar històries: la bossa a la porta, el llit per fer amb el calaix obert. Sempre és una història de pintura, i quan els protagonistes són verdures o fruites, després, l’accent l’interpreta el color i la bellesa de les coses feta art.

Avui m’he fixat especialment que aquest pintor, en unes peces evoca clarament llums, detalls i materialitat –sempre cal tenir present que és un enamorat de Chardin-. I en d’altres es mostra molt més esquemàtic i ràpid. Això ho he vist sobretot comparant un quadre de cebes amb el del costat, de magranes i un altre amb maduixes i mongetes verdes –vaja combinacions alimentàries-. I també amb el “brunch”, que a més el suport és molt més gran. Se’m fa una mica difícil comparar amb obres d’anys anteriors, però he tingut aquestes impressions. En resum, m’ha semblat una molt bona exposició. I pel que he vist d’altres ulls ja ho han copsat, perquè he comptat més de dos punts vermells. L’exposició hi serà fins el dissabte del 23 d’abril. Sant Cugat del Vallès.

A primera vista (I)

Comento les exposicions de Jaume Ribas, Isidre Manils i Marina Berdalet a Barcelona i Sant Feliu

Barcelona/ Sant Feliu de Llobregat/ Centelles.  No m’agrada gaire fer articles de conjunt de diverses propostes. Millor un article per exposició. Però el temps vola. Tot i que, primer, volia resumir tota la ruta de dissabte passat, al final ho faré amb dues parts.

“Laberint XIII-2”, oli sobre tela, de 170×170 cm, de Jaume Ribas – Foto: Atelier

Dissabte, a Barcelona, vaig poder visitar la mostra de Jaume Ribas a Atelier (Pl. Rovira i Trias, 9); Isidre Manils a Can Framis (C/ Roc Boronat, 116); I Leticia Feduchi i Josep Hurtuna a la Parés. Al Palau Falguera de Sant Feliu de Llobregat (C/ Falguera, 6) ) hi exposa la Marina Berdalet. Aquesta exposició i la de Ribas, acaben ja: diumenge i dimecres, respectivament. Avui comentarem aquestes dues i la de Manils.

Jaume Ribas s’ha de veure. Per internet les imatges no fan justícia. Va ser entrar a la galeria i quedar atrapat. Albert Gran, el galerista, ens els situa a l’òrbita d’un Ràfols Casamada o un Pijoan. Ribas és del 1944. Fill de Palou, a les afores de Granollers. Presenta obres de dimensions  importants , oli sobre tela o fusta, en les que pinta fons neutres no uniformes, sinó amb matisos i gradacions. Sobre aquests fons marca línies –Gran diu que ho fa amb barres d’oli- que dibuixen límits i emmarquen zones .  Com si delimités camps i d’aquí el títol de la mostra “Cleda”.  És molt interessant el rastre que deixa la línia. I la seguretat amb el traç. Tot plegat –fons i delimitacions- respiren un aire protector i càlid. Una col·lega ens indica que Ribas també és gravador. I Gran comenta que aquest artista és sobretot considerat a Alemanya. Les darreres exposicions d’Atelier repesquen artistes imprescindibles de casa nostra.

De la Plaça Rovira i Trias a la Joanic, a peu, i d’allà amb metro fins a Llacuna. Can Framis no queda tant lluny. El museu de la Fundació Vila Casas ocupa des de fa uns vint anys, una antiga fàbrica. De les primeres que es van restaurar, quan l’època del Fòrum. Us en recordeu? Al mur de l’entrada del museu, que fa uns coberts i als espais que queden protegits de l’edifici, ara hi ha tendes i pertinences de sense-sostre. Però l’accés és tranquil –sobretot al migdia – i a dintre es respira pau.

De cine

L’Isidre Manils (Mollet del Vallès, 1948) és a l’espai d’exposicions temporals. Pintor –avui tot són pintors-, del que se’n subratlla la seva aproximació al cinema, per biografia, per la llum i per la manera de compondre les obres. Això es veu molt bé en la sèrie  d’olis “Acoblaments”, dels últims quatre anys. Tots de 38×61 cm, que divideixen la tela amb dues imatges, a priori inconnexes, com si fossin fotogrames d’una peli.  Faltaria el sofà –i crispetes- per  cavil·lar sobre els seus significats. Seguint el plantejament de l’exposició –molt freda i racional-, Manils passaria a pintura idees d’una sèrie de polaroids dels anys setanta, d’ell mateix, amb el mateix títol o concepte.

Carbó sobre paper de 142×92 cm, , del 2011, d’Isidre Manils – Foto: Fundació Vila Casas

 Aquesta inspiració es veu molt millor amb la sèrie “Palimpsest” -diria que hi ha tant fotografia, com retalls de revistes, com pintura, collage-. D’aquí sembla que en reprèn temes pels grans carbonets que hi ha a prop. Aquestes peces, crec que són el millor de l’exposició. No tinc clar si per fer els negres de fons, aplica una mena de carbó líquid, ja que hi ha com unes petites arrugues en el paper, que d’entrada interpretava com a part de l’obra. Però és indiferent, perquè el resultat i sobretot el dibuix és excel·lent. En els altres àmbits de la sala hi ha més pintures –hi ha una sèrie que s’han de mirar amb ulleres 3D- altres carbonets més petits i al final una pintura tipus panoràmica. Efectivament, com una pantalla de cinema –Cinemascope-.

Però quina mena de gènera cinèfil segueix Manils? En general, aquest pintor fa gala d’un estil realista mimètic, pulcre i detallista. S’interessa sobretot per fragments, per cossos, per cares, cares tapades, esquenes, espais, arquitectures, miralls rodons (del que no en veiem el reflexa, només la claror). De vegades crec que fa referència a ferides o al pas del temps. I en general la seva obra evoca suspens o drama, més que comèdia. Els grans carbons –de 140×92 i el més gran, de 140×184-, són sensacionals.

Fum i vida

Ribas i Manils són artistes diferents, però coincideixen en el rigor i l’empatia. Proposen obres fetes amb seguretat i solvència. El mateix que podem trobar en l’obra de la Marina Berdalet (1965). Tot i que comentada freqüentment en aquest blog, no l’hi havia vist encara bé, les obres fetes amb fum. Fum de flama de llumí o barreta d’encens o palo-santo, que l’hi deixen rastres sobre el paper. Amb segons quin tipus de fum pot arribar a insinuar una línia. Amb els altres s’originen unes ombres i flamarades.

Dibuix amb intervenció d’instruments fumejants i el seu rastre “apagat” en la línia amb negre. Obra de Marina Berdalet – Foto: Aleix Art

D’entrada em feia una mica de por aquesta via experimental, per si l’atzar es  feia massa l’amo de la situació. Ja em sembla interessant l’experimentació, però sóc més amant d’una altra mena d’atzar o millor dit del paper de la intuïció artística. Però hem de tenir la ment oberta. Ella –pel què veiem- ha seguit l’estela del fum en un moment vital i –com ella fa sempre- ho ha anat experimentant i desenvolupant. Però a més, veig que no falta la presència d’un traç negre, que a més l’origina amb el mateix llumí o barreta apagada –i a vegades sembla carbonet i a vegades pintura.  El traç inspira seguretat, vitalitat, valentia i ens remet a la natura i també a l’experiència personal. Fum, traç, tot acaba bé. 

Les obres de fum, en general clares, són una part de l’exposició al Palau Falguera. A la banda dreta de la sala, hi ha “la foscor”, amb obres amb carbonet, de cels negres. L’exposició que acull obra dels darrers anys, s’emmarca a la Setmana de la Poesia i celebrava la presentació primera del llibre ”Notes”, del Pep Sindreu, professor de literatura i company de vida de la Marina, que ens va deixar l’octubre del 2020. Per Sant Jordi, el llibre es tornarà a presentar a l’Estany.

Artemisia, punt i seguit

La galeria dirigida per Cristina Requena celebra el decenni amb una col·lectiva de vuit artistes que evoquen l’horitzó
Cristina Requena, directora de la galeria, dissabte passat – Foto: Aleix Art

Les Franqueses del Vallés/ Centelles.  La galeria Artemisia compleix 10 anys. Durant aquest decenni la sala capitenajada per Cristina Requena ha estructurat amb èxit una cartera d’artistes i ha fidelitzat públic i clients, amb el repte que suposa fer-ho des d’un nucli fora de grans centres culturals.  Un projecte que també ha pogut trampejar les altres dificultats del negoci i les que han enterbolit l’horitzó:  la pandèmia, sobretot. I recalquem “horitzó”: perquè pot ser fosc o, contràriament, motiu d’esperança i un objectiu transformador. I per aquí va la proposta expositiva d’Artemisia.

Deu anys calia celebrar-los i la Cristina va plantejar una exposició que al mateix temps és un resum i suposa una mirada endavant: parteix d’artistes de la galeria i se’ls hi va demanar obra que formalment i d’alguna manera tingués clarament representat la línia d’horitzó o una mena de divisió de la composició que inspirés espais diferenciats, distància i convidés a repensar el futur des de les arts.

No hi són pas tots els artistes que representa, però amb els vuit que hi ha penjats es deixa  espai per vàries obres i per visualitzar bé els còmplices d’un projecte que la Cristina ha anat construint des de l’admiració i l’amistat: Neus Aller, Guillermo De Angelis, Joan Escudé, Mia Marti, Adelaida Murillo, Pilar Perdices, Rosa Permanyer i David Ribas.

La tria d’artistes permet revisar diferents disciplines, poètiques i també generacions. La degana és la Pilar Perdices. En general, a la mostra, domina la pintura. I potser podríem dir la de signe abstracte. Però és un terme imperfecte, perquè també podríem parlar d’una mena de realisme sintetitzat. També hi ha fotografia –De Angelis- i gravat i escultura –Escudé-.
Les peces que m’agraden més de l’exposició són les dues pintures de l’Adelaida Murillo i el trio d’aquarel·les de la Rosa Permanyer. Les dues “Murillo” són com paisatges de textures, poesia, atmosferes. De lluny ja fan vibrar l’ànima, però és de prop que atrapen, com una teranyina, anant descobrint les trames i capes que deixa.

Amb les aquarel·les de la Rosa Permanyer podríem gastar més o menys els mateixos adjectius. Ella potser sí que evoca més uns paisatges mariners. La Rosa  prepara una exposició a Montcada pel mes de juny.

Vista general de la sala expositiva amb algunes de les peces de la col·lectiva – Foto: Aleix Art

Mentres, la  Cristina Requena ja fa plans per una nova exposició individual. En unes setmanes veurem pintura de l’Esther Porta. Que pel què veig, com altres artistes que han passat per la galeria,  guarda relació amb el grup Art-Tra. I també és una de les pintores, que cada dissabte posa parada a la plaça del Pi de Barcelona. Podríem parlar de la seva obra, com d’una mena de realisme abstracte?

La Cristina també anuncia que continuarà amb els projectes digitals que va posar en marxa durant el confinament i que en bona mesura van ajudar-la a subsistir i -diu- l’hi han obert noves possibilitats cibernètiques. Així que aviat tindrem noves entregues de material videogràfic de “La  Llave  de los Sueños” (on descobrim comentaris de savis sobre diferents aspectes artístics i culturals). I els “Showrooms”, on se’ns comenten obres, com va ser el cas de la Pilar Perdices. Així que l’exposició “Horitzons” és ben bé un punt i seguit.